Delaguard

Demà, clam social i nacional

2012-01-27T19:20:00.004+01:00

Demà al Cap i Casal principatí, a les cinc de la tarda, hi ha convocada una manifestació contra les retallades. Bé, és evident que entre tots hem de fer els possibles per reconstruir el malaguanyat estat del benestar, l'invent d'Occident més eficaç per a garantir la llibertat, la democràcia, la cultura i evidentment el benestar dels ciutadans. Una fórmula que durant els últims anys d'opulència i excés d'usureria, ha estat banalitzada i malferida per TOTHOM.

En el nostre cas, el català, cal tenir molt en compte, per no caure en la demagògia més tronada, que la qüestió agafa unes proporcions preocupants, per no dir surrealistes, a causa d'un espoli econòmic inhumà que l'Estat espanyol ens imposa. Qualsevol persona intel·ligent i serena comprendrà que un país i/o territori no pot sobreviure amb un robatori anual de 16.000 milions d'euros. O per dir-ho d'una altra manera, no pot subsistir aportant el 8% del PIB quan el màxim tolerat en altres territoris europeus és del 4%. Amb tot això cal sumar-hi també els nefastos serveis públics que ens ofereix aquest Estat jacobí.

Per tant demà, la manifestació hauria de ser un clam per la dignitat social i nacional de Catalunya, un binòmi bàsic per entendre la nostra lluita, i no caure en el sentit anacional de la manifestació que alguns partits i sindicats practicaran.

Demà estelada en mà a favor de l'estat del benestar i per la independència fiscal!

La Maria i l'Andreu han dit prou!

2012-01-25T12:37:00.005+01:00

L'Andreu Bartolomé i Maria Casademunt, dos exemples del petit empresariat rural que a través de l'enginy i l'esforç han fet possible allò tan liberal que es coneix com el somni català: Crear empresa autònoma. Doncs bé, el que ha fet aquesta parella catalana, farta de veure com el seu país és burlat, embrutat i escanyat fins a límits insostenibles, ha estat obrir la caixa dels trons i encetar un camí imprevisible. Ells no pagaran els seus impostos a Espanya, sinó que els pagaran a a la Generalitat, amb la qual cosa llencen la pedra a la teulada al nostre govern fent-los directament responsables. Chapeau! Què farà ara el President Mas, els deixarà a l'estacada? Els defensarà? I haurà efecte dominó? En tot cas, el més important de tot, és que això ha creat notícia i posa el conflicte més roent que mai.

Felicitats Maria i Andreu! La vostra valentia us honora més que a ningú. Des d'aquest bloc us donc tot el meu suport: Aquí en teniu tota la informació on us hi podeu adherir també. Feu-ho!!

http://2012.diemprou.cat/

Jo no sóc d'eixe món

2012-01-21T10:47:00.003+01:00

El món lliure d'Occident continua sent, sense cap mena de dubte, l'oasi planetari on l’existència esdevé més dolça. A vegades hauríem d'aturar màquines i reflexionar sobre la comoditat amb què ens ha tocat viure, i tenir ben presents els progressos de tota mena que ens han regalat per poder exercir aquest confort. Penso en el tàmpax, la maquineta d'afeitar, el GPS, el gin tònic... Fins i tot, hauríem d'arribar a l'enteniment que dutxar-se, menjar amb coberts i parar-se en un semàfor vermell, a més de no caure mort -en principi- mentre passeges amb la teva senyora pel carrer de Sants per una tribu o un bàndol mafiós, és un gran avenç que hem aconseguit. Malgrat tot això, però, aquesta societat nostra es resisteix sovint a mantenir la bonhomia civilitzadora i la pau espiritual que tant ens ha costat albirar. L'amic Clotet ens en dóna un clarificador exemple en forma de retolador vermell.

Quatre fets en una setmana -quatre!- ens recorden que aquesta avantguarda moral de què tant presumim està diàriament vilipendiada i en perill de fer-se fonedissa, fruit d'aquest afany surrealista de fer i entendre les coses a l'inrevés.

1. Us imagineu un polític del partit nazi i home de confiança de Hitler que hagués estat president d'un land alemany? Oi que això seria política ficció? I que en la seva mort, els polítics i opinaires d'un Estat democràtic enaltissin la seva figura? Doncs bé, això és el que ha passat aquí. Fraga, l'home que va dir que tornaria a agafar un fusell per ocupar Catalunya, home involucrat en els fets de Gasteiz i Montejurra, ha mort al llit sense ser jutjat. Això sí, tot país necessita el seu cabró, i en aquest cas, si Miquel Roca i Solé Tura, les dues pepes catalanes de la Transició, haguessin tingut tan sols un 1% de la fermesa i coherència del Fraga, aquest país potser estaria en una altra situació. Catalunya està faltada de cabrons, pensem-hi.

2. La xacra de la corrupció i del frau és desesperant. Espatlla i embruta la política d'un país com poques coses a la vida. I el pitjor de tot, és que no hi ha millor metxa que la corrupció perquè el populatxo s'abraoni com un gos salvatge contra la política, és a dir, contra la civilització. Aquests dies hem pogut veure el president Camps, amb una desimboltura que tombava d'esquena, llegint i identificar-se amb el llibre de Job -no el d'en Pujols, és clar- mentre el jutjaven. Camps i Job, Job i Camps, quina barra! Aquests noms com el de Camps, Matas, Urdangarin, Millet... Són un llast que la democràcia suarà durant molt de temps.

3. Mossos d'Esquadra i el castellà. La imbecil•litat d'uns quants sindicalistes que encara no han descobert que l'ésser humà té un cervell per pensar. Ho torno a dir, sou uns imbècils.

4. L'espoli econòmic que pateix Catalunya, o dit d'una altra manera, l'ofec que treballadors i empreses pateixen fruit d'un robatori en nom de la solidaritat, fa que ens estiguem tornant bojos com a societat. Per un cantó tenim la sociovergència que sent conscient de l'espoli -al loro! això és prevaricació- intenta fins a l'extenuació arribar a acords amb el govern espanyol, pensant-se encara que a Espanya hi ha federalistes. I per l'altre, tot un reguitzell de funcionaris i sindicats inflats que aboquen tota la seva ràbia i desesperació contra la Generalitat i no contra el botxí que ens priva de 16.000 milions d'euros l'any per invertir en el teixit social i econòmic català. Estem arreglats!

Per tot aquest sense sentit, em declaro insubmís social. Ho sento, però jo no sóc d'eixe món, la col•lectivitat catalana s'ha espatllat i fa aigües fruit de tants anys d'acomplexament. Com diu una ment incorruptible d'aquest país: "Ja no hi ha NOSALTRES. Ha mort col•lapsat de tanta vulgaritat. No hi ha NOSALTRES i tot decau. L’explicació i la clau són estrictament personals i afectives". L'únic que ens queda és un NOSALTRES petit, calentet, plaent i abellidor que un sevidor tot sovint l'agraeix davant d'un british al Tirsa, el millor bàlsam lluny de la bogeria humana.

Occident i la lliberat és un british al Tirsa.

Divendres modernista a Granollers.

2012-01-19T19:05:00.006+01:00

Moderns, modernes i camarades comarcals.

Divendres vinent, dia 20, serem amb els Selectors Badabadoc al fantàstic cau de menges, beuratges i saber anomenat Anònims, de Granollers (més enllà de la riera de Caldes), fent lliscar el diamant a una sessió de la colla modernista vallenca Pilé45.
No me'n puc estar de convidar-vos-hi, d'incitar-vos a que hi aneu a sopar (s'hi menga de primera!) i fins i tot, que assistiu a la presentació del llibre "Barcelona Balla" que m'hi jugo un ou que serà interenssantíssim.

Presentació llibre 'Barcelona Balla. Dels salons aristocràtics a les sales de concerts', amb l'autor Ferran Aisa & Selectors Badabadoc amb "Modernisme Aborigen i Extraterrestre". Demà divendres a partir de les 19h. Restaurant Anònims (C/ Miquel Ricomà, 57 Granollers).

President, vol passar a la història?

2012-01-16T13:55:00.003+01:00

Amics i amigues, això s'acaba. El què s'acaba? No ho sé ben bé, però s'acaba. Aquesta trista i provinciana, dissortada i acomplexada pàtria està a punt de fer un pet que ens podria portar en forma de turbofletxa al cel o l'infern, encara que a hores d'ara no se sàpiga del cert què és millor, si el cel gèlid o l'infern calentonet. El que és evident, però, és que els catalans portem massa anys fent la puta i la Ramoneta pensant-nos que som quelcom d'important malgrat tenir unes institucions de fireta, carregant a sobre una motxilla d'autoodi que és el llast més feixuc que una terra pot sofrir i, per acabar-ho d'adobar, conviure amb uns veïns que tenen un concepte de la democràcia molt esbiaixat.

En aquest escenari, el Govern de la Generalitat de dalt té molt mala peça al tel·ler. Diàriament creix el malestar i la desafecció ja no només envers la política, sinó en la vida en general. Els valors de la comunitat, de l'esforç i la constància també cauen en picat, i fa que el poble, carregat o no de raó, ompli dia sí, dia també, carrers i places de les nostres ciutats. I així, president Mas, amb aquesta paranoia nacional fruit de ser una colònia, és molt difícil liderar i enaltir un país tal com vostè es pensava que faria.

I aquí vaig. Vostè i el seus van ordir un full de ruta 'fantàstic': mentre -amb il·lusió- l'independentisme i la seva variant tarada, l'independentisme de pandereta, s'ensorrava a les institucions, i els socialistes eren capaços de mentir fins a la seva pròpia mare, vostès es presentaven impol·luts -malgrat els seus 23 anys de submissió a Espanya- davant d'un poble malferit per l'"endimoniat" tripartit, amb garanties de líderar i fer renéixer la il·lusió al país. Doncs bé, ja ha passat un any i lluny -molt lluny- de plantar-se davant l'enèsima burla de l'Estat, intenta comprendre i donar una última oportunitat al PP en comptes de cridar a Estats Generals i fer pinya amb els partits catalanistes. Penso que s'equivoca molt, i crec que ho pagarà en escreix si és que no fa un gir de 180 graus en el proper mig any. Ho sap, oi?

Ja ho he dit molts cops, però ho reiteraré fins a la extenuació si cal; al president Mas i a CiU els queda un marge ínfim, la població està al límit i molt cansada, i Espanya té les idees molt clares. O aprofitem aquesta crisi per marxar o ens enfonsarem amb ella. O lidera una Catalunya pròspera i lliure o serà un simple mediocre de províncies. És una oportunitat única dins un context euroliberal que ens pot ajudar i una Escòcia i un País Basc decidits a emprendre el camí de la supervivència.

President Mas, vol tenir l'honor de passar a la història talment com Pau Claris, Casanova, Macià o el mateix Pujol? Faci-ho possible!

Article publicat al NacióDigital.cat

Maggie

2012-01-09T12:10:00.008+01:00

Us parlaré d'una dona de tradició metodista, treballadora i recta, que creia en l'esforç i amb el treball competitiu com l'única manera de desenvolupar l'economia en llibertat i prosperitat. Una dona que va forçar una Llei perquè els ajuntaments celebressin els seus plenaris amb públic (1960). Va votar en contra el seu partit -conservador- quan volien restaurar el càstic públic a les escoles (1961). Va promoure una política de vendre les vivendes municipals als seus llogaters, fent-los així propietaris. Va ser una dels pocs parlemantaris en donar suport a la despenalització de l'homosexualitat. Va donar suport a una proposició de Llei per legalitzar l'avortament en cas de deficiències psíquiques o físiques de feto o incapacitat de la mare per fer-se càrrec del fill. Una dona que va sobreviure a un atemptat brutal que va guiar la vida dels britànics durant onze anys (1979-1990).

També va ser una dona rígida, difícil, impopular, implacable amb els seus enemics, però grandiosa pels seus seguidors. La seva política monetària i moltes de les seves impopulars decisions liberals van ser un drama nacional, però alhora han demostrat al llarg dels anys que va treure el Regne Unit de la depressió dels setanta per ser el primer estat d'Europa en recuperar-se durant el creixement dels vuitanta. Per acabar sent -la city londinenca- un dels poders financers més forts del món, a més de tenir un atur molt reduït.

Una dona obstinada que tota nació voldria tenir pel seu amor infinit a la seva pàtria i per defensar amb ungles i dents el seu territori amb raó moral o sense. Una gran dona sorgida d'un món encarcarat en l'Anglaterra tory postguèrrica i que entre homes antics i rabassuts va saber florir com un llir entre cards. Pels que l'hem odiat per decisions inhumanes, la respectem per ser una adversària brillant.

Aquests són els pensaments volàtils que em surten després d'haver vist la pel·lícula que acaben d'estrenar sobre la vida de la Dama de Ferro. Sense dubte un bon film que ensenya una meravellosa i sublim Meryl Streep fent de Thatcher, i que, malgrat la història s'encalla a vegades en la seva vida més complicada exalçant la seva possible demència actual, és una pel·lícula ben feta que agradarà als amants de la política i la grandesa d'una nació potent. Vegeu-la, us la recomano.

Com diu un bon amic, 'el bolso de la reina d'Anglaterra és el capitalisme', i jo hi afegiria el de la Maggie també. Of course!

Els Reis

2012-01-06T10:16:00.004+01:00

El dia creia i el fred neix.

Els infants, cap al tard, somien festa:
— ¿Què ens portaran, els Reis? —
I ve la nit, arreu arreu blanca de neu.
Lluna de gener, l’amor primer.
I passen els tres Reis pels camps nevats vers a Ponent,
tots ells promesa i felicitat.
Van passant, van passant;
són un somni d’infant:
són quelcom etern que ve d’Orient
i que camina a la llum divina.

Francesc Pujols.

El tripartit impossible (?)

2012-01-05T09:40:00.001+01:00

Diuen que d'Europa sempre han baixat aires de progrés i d'avantguarda, dels quals, la nostra nació n'ha estat una receptora fidelíssima. Que no ens ha costat gens d'encomanar-nos-hi, vaja... També diuen que els nens venen de París. El savi Pujols ja afirmava que del Nord, travessant i lliscant el blanc Canigó, ens arribava la 'concepció positivista de les ciències particulars, fredes i precises'. Genial!

Si ens posem a parlar en termes de política catalana, sembla també que del vell continent de tant en tant ens arriben notícies que ens alegren la trista, desgastada i empobrida relació que hi ha entre els distints partits polítics catalans. Des d'allí, concretament des del Parlament d'Estrasburg, fa temps que ens arriba aquell aire fresc tan necessitat en aquestes latituds massa carregades i roents, que agrada i fins i tot emociona a molts catalans. Són tres personatges els responsables d'aquest bon rotllo, d'aquesta esperança -segurament il·lusa-, d'aquesta mena d'epifania que tothom veu com a salvadora però que resta massa lluny com per a ser real.

CiU, ERC i ICV. Tremosa, Junqueras i Romeva. El triumvirat que s'ha atrevit a gesticular una missió quasi impossible que reflecteix, des del meu punt de vista, el que de forma natural desprèn el poble català al llarg de la seva història: un poble amb gelosia i set de llibertat, que navega sempre entre aquest magma ideològic liberalesquerranós d'ordre noucentista, on tantes personalitats tan de la dreta com de l'esquerra històrica catalana s'hi han identificat. Aquest esperit anarcocarlí, també, que sempre ha empastifat la nostra terra i ha portat de corcoll els nostres invasors, a més de destruir-nos políticament a nosaltres mateixos. Cal dir-ho tot.

Doncs bé, sembla que després de 30 anys d'intents polítics fallits, alguns amb bons resultats però no del tot suficients, i de rocambolesques combinacions a l'hora de formar govern, ara tocaria i seria el moment més oportú pel ja celebrat 'tripartit a la vicentina' (Sant Vicenç dels Horts). Un pacte de concentració nacional progressista o front nacional i de progrés que salvés el país del crac econòmic i nacional. Un govern o pacte de país de CiU, ERC i ICV on hi estarien representats sense cap mena de dubte, la major part dels estaments socials, tel·lúrics i intel·lectuals del país. Un govern, de fet l'únic, que pot tenir i donar sentit al país.

Les últimes enquestes indiquen que si es fessin eleccions ara, CiU mantindria els escons pels pèls i ERC i ICV pujarien considerablement, a més de tenir els líders polítics més ben valorats (Mas, Junqueras i Herrera). Això fa que aquest miratge sigui cada vegada més atractiu. Un atractiu que ve amb forma de pastís amb la cirereta que, per primera vegada, el principal partit de la socialdemocràcia a Catalunya, el PSC, podria quedar superat i ensorrat si ERC i ICV sumessin en clau de país les seves forces. Històric, ja ho veieu!

Però tranquils, guardeu-vos prou de qualificar-me d'innocent. Ja us avanço que aquest tripartit, tal com he dit és un miratge, i com a catalans de raça que som no el farem possible, en aquest cas, no en tingueu pas cap dubte, per la prudència tediosa d'un cantó i el dogmatisme tronat de l'altre. És així, som així...

RIP autonomisme

2012-01-01T20:13:00.000+01:00

De mica en mica aquest infame invent anomenat autonomisme o “Estat de les autonomies”, es va desfent com un terròs de sucre en el cafè. Si us haig de ser sincer, un servidor –que sempre ha lluitat contra aquesta gran mentida-, xala veient com aquesta broma de mal gust agonitza dia rere dia i, amb ella, els seus més acèrrims entusiastes i defensors. Per això sempre he pensat que el PP és l'únic partit que pot salvar el crac econòmic espanyol, perquè són els únics que poden atrevir-se a suprimir autonomies i diputacions que, lluny de ser productives, han significat la vergonya ètica i moral d'Europa. Comptat i debatut, doncs, els 30 anys del cafè per a tothom sostinguts en bona part per CiU i PSOE, han servit bàsicament per dificultar el bon funcionament burocràtic i econòmic i per augmentar l'animadversió entre les nacions que integren aquest Estat. Un bon currículum, sí senyor!

El Govern català, doncs, aprofitant aquest caos, tindria ara una oportunitat d'or per iniciar el camí cap a la sobirania nacional. Tot fa pensar però que CiU es dedicarà per enèsima vegada, almenys durant ben bé mitja legislatura, a fer la viu-viu amb el PP amb l'excusa que ara ells governen a Madrid i cal mesurar com respiren. Romanços. Així doncs, ens podrem trobar que la negociació del pacte fiscal l'arrosseguin tot aquest temps per, llavors, potser, avançar eleccions amb l'argument que no han aconseguit res i tornar-se a presentar amb l'esquer de la consulta pel concert econòmic sota el braç. El maleït bucle! Cal que siguin conscients, però, que el desgast de l'ambigüitat el suaran i que, potser, el poble ja no es creurà per segona vegada aquesta pantomima.

I és que aquest desgast comença a ser, amb només un any, bastant insofrible per un Govern que en comptes de plantar-se a Madrid imposa més taxes a la seva classe mitja. País de pandereta quan en comptes de liderar una nació pròspera, un executiu s'ha de dedicar a patir per si arriba a finals de mes per pagar els seus fills, a més de suportar diàriament la manifestació de torn. País d’hipòcrites també, veure com sindicats llancen tot el verí contra la Generalitat sense dir ni “mu” de l'espoli econòmic.

Ja us ho deia, és un gaudi però també un tedi i una pena, veure com un país –Govern i treballadors- s'esbatussa i s'enfonsa gràcies a aquest infaust invent del “cafè per a tothom” que ens obliga a ser “solidaris”. Molt trist tot plegat, però el temps passa i la metxa es consumeix. Un dia sense adonar-nos-en, i sense voler-ho –que ja és fort!- ens obligarem a triar entre tenir la clau de la caixa o la decadència. O per dir-ho d'una altra manera, a decidir lliurement el nostre destí o el trencament de la convivència i la daga serà el nostre final.

Ja us avanço que la independència no serà èpica i si arriba, ens la trobarem sense cercar-la. Surrealisme català en estat pur!

Article publicat al NacióDigital.com

Salut i peles per al 2012

2011-12-31T11:10:00.006+01:00

Això, salut i peles tal com deia el gran Flànagan en la inoblidable sèrie La Granja. El Delaguard us desitja que tingueu un bon final i començament d'any. Jo encetaré el que serà la cinquena temporada d'aquest bloc que ja compta amb més de 45.000 visites i uns 400 articles. Podeu estar-ne segurs que una autèntica proesa per a un servidor que no es guanya la vida escrivint. Però bé, l'entusiasme em venç i com se sol dir, mica en mica s'omple la pica.

Us deixo doncs, amb una meravellosa cançó dels mítics Small Faces, que, tot i el títol, a la vida sempre he intantat apartar-me dels infantilismes 'tot o res' i el 'ara o mai'. Ara penso però que entrem en un any on Catalunya i els catalans haurem de començar a preparar-nos per aquests binomis tan perillosos.

Bon any! I endavant les atxes!
All or Nothing - Small Faces

Fart del català emprenyat

2011-12-27T09:44:00.001+01:00

Els catalans som pesats, excessivament pesats, a més de covards. Portem 30 anys de democràcia queixant-nos, desfilant amb el cap cot i amb aquell aire de gos apallissat que tanta rabieta fa. Recordeu el gran Saza fent d'empresari català poruc i llastimós a la magnífica pel·lícula La Escopeta Nacional? Doncs això, aquest és el català estàndard dels últims 30 anys. Si li heu d'explicar a algun estranger què és un català, li heu de posar aquest film i explicar-li que som aquesta caqueta.

Dit això, cada vegada fa més basarda aquesta moda entre molts catalans de veure el PP com el dimoni escuat fent-lo servir d'ase dels cops, fins i tot llençant-los-hi pseudoargumentacions catastròfiques que ratllen la bogeria antidemocràtica sense entendre que el PP és ja un partit normalitzat en democràcia. Algú s'ha parat a pensar algun cop que el PP està exercint el mateix paper que qualsevol altre partit del món -gens sospitós de reaccionari- exerciria en el seu Estat? O és que no és normal que un partit estatal vulgui harmonitzar tot el seu territori? Podeu estar segurs que jo faria el mateix per Catalunya. I és que, on s'és vist, per exemple, que la llengua oficial i predominant de l'Estat no sigui la vehicular en una part d'aquest?! Qui no entengui això és que no vol o no ho sap entendre.

El que no és normal és veure com les tifes habituals de Catalunya es passin el dia queixant-se pel maltractament, volent alhora participar i formar part de l'Estat. Qui no és normal és el que posa la banya amb l'encaix i el federalisme il·lús. El que no és normal és que la part feble prefereixi estar condemnada al patiment i a la desconfiança perpètua talment com una dona maltractada. El PP és normal, nosaltres no.

O a dins o a fora. O país normal o una regió més. Però per favor, no us queixeu més i acabem ja amb la cantarella del català pobret i emprenyat, feu-ho per les noves generacions almenys. Amb aquesta manereta de fer esteu fent un pèssim favor a la societat i la política. El PP fa la seva feina i la fa molt bé. El PP és infinitament millor que el PSOE en molts aspectes, és un partit seriós i que no enganya, i l'únic partit que molt probablement pot treure els espanyols de la crisi. No oblideu que serà amb el PP amb qui haurem de negociar la separació, i no amb uns pelacanyes mentiders.

Nosaltres només podem sortir de la crisi econòmica i mental si sortim d'Espanya -això ho sap tothom i és profecia, i aquesta és la qüestió que els nostres partits majoritaris, que han sostingut l'autonomisme durant 30 anys per sobre de tot i de tothom, han de tenir clar.

Menys queixar-se donant la culpa a altri, i més valentia i sentit comú.

Bon Nadal!

2011-12-24T10:27:00.004+01:00

CANT III

Si ets net de cor, pastor mesquí,
no t'has de perdre pel camí
que et va guiant l'estrella cauta;
no t'has de perdre, pastoret,
anant seguint el camí dret,
amb el sac de gemecs i la flauta!
Pastor dels meus somnis d'infant,
de les meves tristeses de gran,
pastor menut del meu pessebre,
tant és que fem com que no fem,
sempre es troba el camí de Betlem,
encara que ens escanyi la tenebra!

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau (Barcelona 1894-1961)

Adéu PSC, hola PSOE

2011-12-19T11:24:00.010+01:00

Lluny del possible desconcert i la indefinició, els socialistes de la regió catalana han tancat el seu dotzè congrés d'una manera immillorable; una gran posada en escena, un procés democràctic impecable i una unitat que si bé al principi semblava ser la pedra a la sabata d'aquest conclave, ha acabat sent una miqueta d'aquella sorra finíssima de platja. Resolent doncs de manera perfecta el problema i integrant sense l'us de la vaselina els candidats semirebels.

Cal felicitar la fermesa i la clarividència que els socialistes de la zona nord-est de l'Estat han mostrat en la seva nova executiva i en el seu programa de futur. Si un partit vol engreixar bé la seva maquinària, no hi ha millor manera que falcar el seu ADN més profund i la seva bossa de vots que els permet aferrar-se en un búnquer indestructible.

Talment com un partit amb clara vocació restringida però, com per exemple ICV, la marca catalana del PSOE finalment ha deixat d'insistir en la seva ambigüitat de partit frontissa i per enèssima i crec definitiva vegada han decidit ser el partit d'una part concreta de la societat catalana. Ells, ara han preferit deixar de competir amb CiU i ERC, i es podran dedicar al transvasament de vots mitjançant l'eix nacional -espanyol s'entén- amb el PP català. En conseqüència i tenint en compte que la centralitat política del país sembla que giri any rere any cap al sobiranisme, el PSOE català s'ha resignat a aquesta centralitat i ha triat conservar el seu compromís amb l'electorat més fidel, per tal de protegir-los, amb l'objectiu final d'intentar reconquerir el govern espanyol des de Catalunya. La seva és una visió estatal i no nacional.

En aquest sentit, el PSC deixa orfe un espai valuosíssim i prou sucós de vells i nous socialistes que, més per estètica i melancolia, creien en un gran socialisme federal - o confederal, els més atrevits i ingènus- que empaltés la meitat de la població catalana i portés Catalunya a ser una regió pròspera i molt més autònoma. Ara, una part important de la socialdemocràcia catalana queda sense xarxa de protecció i és quan ERC, i en bona part ICV, poden fer realitat el seu somni d'eixamplar la seva base pel cantó socialista.

Seria un error gravíssim i una oportunitat d'or perduda que ERC no intentés camelar-se en nom de la centralitat i la socialdemocràcia una bossa de desvalguts que des d'ara mateix pul·lularan sense rumb definit. És ara el moment d'obrir portes i recollir aquell fruit que tanta sang ha fet rajar a ERC els últims anys, és ara i durant els propers tres anys que ERC pot engruixir el seu suport social i presentar-se davant del país com el partit mare del centreesquerra nacional i sobiranista. És ERC qui en aquests moments de trancisió nacional, pot acompanyar la societat catalana a sortir-se'n d'aquest fatigós cul de sac econòmic i nacional.

El congressista espanyol Daniel Fernández, el nou home fort del PSC-PSOE

Qui pogués ser Anglaterra...

2011-12-16T09:52:00.000+01:00

Com cada matí del món quan em llevo -ni tard ni d'hora- i ja m'he tret les lleganyes dels ulls, sempre engego el mateix ritual; mirar la premsa, els correus i finalment els meus blocs primordials i preferits. Així, el dia comença un xic més complaent davant les adversitats morals de la societat banal. Entre aquests, mai fallen el d'en Salvador Sostres i el de l'Enric Vila, que són sense dubte, dues veus clares i punyents que ens llencen veritats com a temples i ens abrigallen enfront de tants llepaculs i tanta mediocritat nacional.

El dilluns passat doncs, vaig llegir cadascun de llurs articles dedicats a la crisi europea i em va encantar l'exercici intel·lectual que em produïren pel fet que frase rere frase, mot rere mot, m'era agradable veure com la raó falcava als dos articulistes malgrat que els textos romanien en trinxeres oposades. Llavors vaig tenir un moment de crisi pensant-me que m'havia trastocat, però de seguida li vaig treure l'entrellat i vaig entrellucar la cirereta final que als dos crec que els hi mancava.

En Salvador amb el seu 'Quiro ser inglés', feia retronar amb força la seva retòrica habitual -no gensmenys faltada de raó!- que l'eix anglosaxó era el garant de la pau allà on sempre hi feia falta, sigui als Balcans, sigui a la sonada Europa del s. XX. I reblava dient que no hi ha millor sentit del comú que una societat i una nació que sigui la propietaria del seu destí. És el model liberal, estúpids!

En canvi en Vila, amb el seu 'Val més Berlin que Madrid' i amb un aire absolutament més europeïsta sense menystenir les malvestats que han fet tan França i Alemanya, posava més l'accent en casa nostra i ficava el dit a la llaga en el model desastrós i cínic que sempre ha caracteritzat el jacobinisme francès, culpabilitzant però Anglaterra d'haver regalat el protagonisme europeu a la nació gala just després de la II Guerra Mundial. Té molta raó també, quan diu que d'aquesta crisi segurament que en veurem el naixament, per fi, de l'Europa política. Però la seva, era una crítica severa i continuada al món anglosaxó pel seu despreci cap a l'Euro i la seva especulació diabòlica.

Si ens mirem la geopolítica des de diferents diòptries veurem que, segons el meu entendre, els dos tenen més raó que un sant. I tant que ens agradaria ser com els anglosaxons amb la seva seguretat i autoestima! De fet la Catalunya del XVIII ja ho intentava, ja. I tant que els alemanys són de poc fiar quan arrepleguen massa poder! I tant que els francesos són la gran mentida mundial! I tant que la City anglesa se'n aprofita quan van maldades a l'Euro. Aquí n'hi ha per a tothom...

Per això us dic que malgrat ser articles contraposats en certs sentits, els dos tenen molta veritat i sumen. Si em permeteu doncs, us posaré la cirereta final que hi he trobat a faltar: Jo, que tinc tendència a arrambar-me al món anglòfil, penso que en comptes de mirar-nos de reüll entre el continent i l'illa, m'encantaria que els anglesos fossin a l'eurozona, tant senzill com això, així l'Euro i tots plegats en sortiríem enfortits. De rebot, els francesos i alemanys no tindrien el poder absolut a la UE -que això ja és interessant-, i sobretot el món lliure, representat per nosaltres els occidentals, seria més fort que mai tenint en compte que el Regne Unit seria el representant dels EEUU a Europa.

Jugada perfecte però ingènua per part meva, segurament que sí, però deixeu-me somniar i tenir esperances, que la vida -tal com diu el pujolsià Quimi Portet- és molt llarga; que ens han enganyat!

Ofensiva nadalenca dels Badabadoc

2011-12-14T18:09:00.005+01:00

Ja són aquí!
El Nadal i l'esperadíssim 3er senzill del Belda i el Conjunt Badabadoc. I no és cap broma: hi trobareu, com ja us havíem amenaçat, el 'Sóc així', versió nostrada del càntic dels Salvaques, i el 'Ie-ie', revisió acordionística de l'èxit d'en Santamaria, Mongo. Vaja, un èxtasi de modernor!

De moment, us en podreu fer a mans a tres botigues barcelonines. Al Revolver (C/ Tallers, 13), al Daily Records (C/ Sitjes, 9) i al Breakaway (C/ Ramon i Cajal, 158). I a la resta de la nació a l'Oldies de València (C/ Nostra Sra de Gràcia, 6) i al Xocolat de Ciutat de Mallorca (C/ Font i Monteros, 18).

Aprofitant l'avinantesa, us recordem que també podreu adquirir els nostres senzills anteriors. Com també la nostra obra mestra del mestre David Esterri, L'Escala de la Vida, on hi conviuen la Cobla (St. Jordi), Jamaica (El Conjunt Badabadoc), Wagner i Francesc Pujols. AQUÍ en trobareu els punts de venda.

Gràcies per la vostra atenció.
I bon any!

El concert econòmic com a pla estratègic

2011-12-12T11:04:00.004+01:00

Fa uns dies Sebastià Alzamora en un bon però alhora desproporcionat article al diari Ara, qualificava de parany la possible consulta pel concert econòmic. La comparava amb les passades consultes sobiranistes en el sentit que el resultat final acabaria sent el mateix: una victòria no vinculant i, per tant, desmoralitzadora. D'incidència nul·la, vaja. Això és tan cert com que la diferència per tenir en compte entre aquesta consulta i les altres és enorme pel sol fet que una consulta organitzada des d'un govern amb tota la parafernàlia que suposa -amb funcionaris treballant-hi- fa que la revolada agafi proporcions abismals respecte de les altres, en què l'Estat, certament, ja ens va prendre la mida.

Alzamora tindria raó si amb la consulta pel concert passés tot allò que ja ens ha passat: una victòria espaterrant, una mobilització general i un estat d'èxtasi nacional que ens faria vibrar durant uns mesos fins que l'autonomisme (CiU+PSC) amb la inestimable ajuda del PP fes baixar el suflé i qui dia passa any empeny. Aquest, malauradament, és un risc que hem de córrer. Però aquesta vegada tot plegat hauria de ser un xic diferent, bàsicament perquè penso que el joc de l'encaix entre Catalunya i Espanya ja ha sobrepassat el límit, i més si es tracta com en aquest cas dels diners de tothom. Si no sortís bé, doncs, el pla B -que és l'important- ja estaria servit.

I és aquí on rau la meva defensa d'aquesta possible consulta pel concert. Penseu que un acte de sobirania com aquest -i més organitzat des d'un govern- sí que pot posar els pèls de punta a Madrid i és, de rebot, la manera més fàcil i segura per fer aixecar un país, per estimular-lo i donar-li il·lusió, que és de fet l'única manera que un país es posi a caminar cap a la plena sobirania.

Els catalans i les catalanes som un poble derrotat i mentalment colonitzat, i és només amb 'pastanagues' que podem fer passos endavant. Trist, però cert. S'equivoca de ple aquell que es pensi que Catalunya està preparada per fer el salt directament a la independència sense passar per un estadi previ com el del concert econòmic.

Hi ha a casa nostra massa lligams culturals, econòmics i de sang amb Espanya i, sobretot, por, molta por encara com per fer el salt directament. Som així i qui no ho vulgui entendre que faci un repàs a la nostra història dels últims 300 anys i veurà com a última hora sempre ha prevalgut la indefinició a l'hora de rematar l'objectiu. Cal ser curosos i falcar bé l'estratègia, altrament ja sabem on ens porten els vols gallinacis, a engreixar les sectes i a donar benzina als cridaners i als rondinaires.

Però ara mateix és CiU qui ho té tot a les seves mans. Cal ser prudent, sí, però directe i sense més dilacions. A l'autonomisme se li han acabat els turrons i té l'obligació de fer un pas decidit cap a la independència fiscal per salvar el país del desastre; en aquest sentit hi tindrà ERC i esperem que ICV al seu costat. Si no és així i torna a agafar el camí equivocat, serà el culpable i l'artífex directe de l'enèsim engany.

Article publicat al Nació Digital

Crida a la mobilització a Castelló. El sud existeix!

2011-12-09T10:48:00.003+01:00

A una setmana dels actes centrals de la commemoració del 79é aniversari de les Normes de Castelló he cregut oportú fer ressò d'aquesta important iniciativa que els nostres germans del sud estan portant a terme. Ens conviden a totes i a tots a manifestar-nos en commemoració de la signatura de les Normes de Castelló i per una escola valenciana, pública i de qualitat el dia 17 de desembre del 2011, a les 18h a la Plaça de la Independència (la Farola) de Castelló de la Plana.

És un honor doncs comunicar i allotjar aquesta informació aquí al Delaguard, i animar-vos als que pogueu a assistir als actes. Aquí us deixo amb la crida que han fet:

PER UNA ESCOLA VALENCIANA, PÚBLICA I DE QUALITAT.

Crida a la mobilització entorn del 79é aniversari de les Normes de Castelló-Al País Valencià.

Ja fa temps que estem acostumats que el govern no contribuïsca a la causa de l'extensió del valencià com a llengua vehiculadora de la vida social del nostre poble, la llengua que hi acompleix la funció de cohesió social. Ans al contrari, fa massa anys que ens n'hem de defensar, dels qui manen, i de la seua política de constant arraconament de la nostra llengua de tots els àmbits en els quals, amb la tenacitat i el compromís de la societat civil, s'havia aconseguit introduir tot compensant (mínimament) el secular domini que el castellà hi havia mantingut.Les darreres apostes del govern valencià, com la censura d'un mitjà de comunicació en la nostra llengua com TV3 i l'aposta per un model “trilingüe” en l'educació, que aboca a una reducció d'hores d'ensenyament en català en aquells llocs en què es trobava efectivament implantat i a un domini encara més pronunciat del castellà, ens obliguen novament a eixir al carrer en defensa de la nostra llengua. És per això que des de les entitats que formem part de Castelló per la llengua emplacem la societat castellonenca a manifestar-se per:una escola valenciana, pública i de qualitat. L'escola exerceix una funció clau de cohesió social, i en aquest sentit la llengua dels valencians ha de ser-ne llengua vehicular. S'ha demostrat que el model d'ensenyament en valencià ha donat els millors resultats en tots els camps, i que és l'únic que garanteix l'adquisició de les destreses necessàries en la llengua del país. Cal enfrontar globalment la resistència a l'ofensiva contra el català a l'ensenyament, que també pateixen al Principat, amb l'ofensiva judicial contra el model de conjunció, o a les Illes, on el govern popular promou una educació en què el català hi jugue un paper marginal. L'enemic és el mateix: la defensa l'hem de pensar conjuntament.la reivindicació de la nostra pertinença a la comunitat de llengua catalana, una comunitat lingüística mitjana en el context europeu, ja que la nostra llengua és parlada, dalt i baix del Sénia i a les Illes per vora 9 milions de persones. Reclamem polítiques conjuntes de promoció de la nostra cultura a nivell extern i l'impuls d'estratègies comunes de revitalització i protecció de la nostra llengua i de polítiques culturals que afavorisquen les potencialitats de la nostra comunitat lingüística. Volem un espai comunicatiu conjunt: per la recepció de TV3 i IB3 al País Valencià; i per un Canal 9 digne, sense manipulació, que impulse la normalització del valencià i que es puga veure arreu del nostre domini lingüístic.la resolució de la problemàtica entorn dels models normatius de llengua. Cal que l'AVL reconega sense embuts la unitat de la llengua catalana per estroncar els perills d'una deriva isolacionista, de consolidació en el pla legal i de la normativa lingüística de dues llengües diferents per la via del distanciament dels models formals de la llengua. Contra els qui impulsen la divisió i l'afebliment de la comunitat lingüística catalana, ens reivindiquem en la unitat que ens dóna força per tirar endavant el procés normalitzador. El 1932, les Normes de Castelló van marcar en aquest sentit un camí fet de seny i de fe en les possibilitats del nostre poble: cal aprendre la lliçó i saber-ne estar a l'alçada.És per tot això que ens manifestarem el proper dia 17 de desembre, a les 18h a la Plaça de la Independència (la Farola) de Castelló de la Plana; que emplacem els particulars i les associacions de Castelló de la Plana, del País Valencià i de la resta del domini lingüístic català a mostrar la seua adhesió a aquesta crida; i que convidem les associacions de Castelló de la Plana a donar suport i a participar activament de la plataforma mobilitzadora Castelló per la llengua, per coordinar els esforços de tots plegats de manera cada vegada més efectiva i en més àmbits per la plena normalització de la llengua a la ciutat i el seu entorn.

Castelló per la llengua, desembre de 2011

AQUÍ teniu més infomació de tot plegat.

La fada i el senyor encarregat

2011-12-06T09:40:00.001+01:00

Talment com una pel·lícula de sèrie B, aquest nostre dissortat país ensenya massa sovint tota i cadascuna de les vergonyes que produeix. Si en aquestes pel·lícules tot, absolutament tot és ranci, començant per l'ambientació, passant pel guió i acabant amb els actors i les actrius, Catalunya seria el plató ideal per rodar un d'aquests particulars films puix és un camp abonat per a mediocres i covards.

La història nacional és plena d'actors desgraciadets de baixa estofa que han pul·lulat per les nostres contrades amb aires de grandesa -de grandesa provinciana, és clar- pontificant a tort i a dret mostrant, sense tenir sentit del ridícul, que ells han tingut la solució màgica de l'encaix a les seves mans. Només hem d'entendre el perquè de 300 anys de submissió absoluta al regne d'Espanya amb l'afegitó penós de voler caure simpàtic tot fent 'pedagogia', per veure ràpidament el fracàs gravíssim de l'autonomisme/federalisme/regionalisme i els seus respectius líders de ment recargolada.

Aquests últims dies, doncs, hem sofert dos d'aquests llargmetratges -dic 'llargs' perquè això té pinta de durar- protagonitzats per dos grans personatges de la política catalana de sèrie B. Montilla i De Gispert, De Gispert i Montilla, dues cares de la mateixa moneda que aquesta terra ha produït i que lamentablement ens han premiat amb el seu empobridor espectacle -amb el vistiplau dels seus votants, només faltaria. La fada i el senyor encarregat, el senyor encarregat i la fada, tots dos grisos i indignes dels llocs que representen i que els queden molt grans, massa grans. Que prenguin consciència del que representen i que es posin a l'alçada del càrrec o que pleguin. Una podria deixar de censurar en plena democràcia, i l'altre, per salut de tothom, hauria de deixar de fer enrojolir el país sencer i retirar-se de la política. Catalunya hi guanyaria sense aquests personatges que representen la petitesa i esquifidesa nacional.

Cap a l'Astúries modernista!

2011-12-01T20:17:00.001+01:00

Sí companyes i companys... Se m'obre un llarg cap de setmana ben especial i ple d'emocions que em comportarà gaudir de les delicies gastronomicoculturals que Astúries ens pot oferir. I tot això amb millor companyia encara. A més, no puc deixar de fer esment del festival que assistiré dedicat a la cultura Mod i seixantera, The Beats Goes On, que aquest cop s'ha traslladat a la bonica ciutat de Xixón. Un destacable festival que representa el germà petit del gran Euroyeye que també es fa en aquesta ciutat atlàntica. Un lloc de trobada que farà les delícies dels amants de l'elegància i la música negra durant quatres dies.

Entre scooters i vinils, hi podrem veure els amics vallesans Canary Sect i també una interessant banda basca anomenada Brand New Sinclairs.

Així doncs, tanco aquest bloc ben bé per una setmana desitjant-vos que tingueu un bon pont sense oblidar que els catalans i catalanes no tenim Constitució, o en tot cas, tenint present que en tenim una que ens va en contra. Passeu-ho bé, que jo sí que ho faré.
SALUT, SIDRA I MODERNOR!

Els baracaldesos Brand New Sinclairs

Discutir, l'esport nacional

2011-11-24T20:03:00.014+01:00

En un país com el nostre on l'acomplexament, l'esquizofrènia i el surrealisme formen part inseparable de la idiosincràcia pròpia, és completament raonable i normal que elecció rere elecció s'acabin votant partits que escapcin directament el benestar dels seus conciutadants. Un país que elegeix la negació del seu benestar, és a dir, no vol que els seus diners siguin administrats des de la seva llibertat està abocat a la decadència indefinida i fa que qualsevol debat social estigui sempre contaminat des de bon principi.

Ho podem veure ara, per exemple, amb el moviment dels indignats -la típica resposta populista sense rumb amb una alta dosi de síndrome d'Estocolm- i amb les discusions polítiques, ètiques i morals de polítics, sindicalistes i tertulians en cada un dels problemes que ens afecten com a poble. No entendre que vivim dins d'una anomalia majestuosa amb un espoli econòmic dramàtic, és la causa de la nostra desgràcia. I així qui dia passa any empeny fins a la derrota final...

Doncs bé, una d'aquestes discussions que ha tornat a saltar a la palestra i que a Madrid se la miren amb cara de 'esto no va conmigo aunque yo sea el culpable' és la retallada a TV3 (aquesta la tractaré en un proper article) i també la del funcionaretat públic, arrant de la possible baixada de sous -per segon cop- l'any que ve. En aquest sentit, és de vergonya aliena veure alguns opinaires discutir per discutir per si 'un dia vaig veure tal funcionari que va fer campana', o si 'aquell es repenja a la feina', o si l'altre 'és un inútil'. Al més pur estil 'Banda Ampla', ens passem el dia discutint sobre anècdotes personals que la majoria de les vegades no interessen a ningú, en comptes d'abordar la qüestió en la seva globalitat.

Ras i curt. Un país necessita funcionaris? És clar que sí, ningú ho discuteix. És cert que un Estat amb un accés de funcionaris és un llast econòmic i hipoteca i frena mentalment l'enginy i el progrés d'una societat? Evident. És cert que els països que tenen com a model una economia de monopoli amb un exèrcit de robots està condemnat al fracàs ètic i moral? Més clar que l'aigua. Per tant, és tan senzill com entendre que si vol funcionar un model de treballadors socials depenents de l'Estat calen tres coses bàsiques: Una. Qualificar bé el funcionarietat. Dues. Cuidar-los i incentivar-los perquè la seva feina és vital i no té preu. I tres. Perseguir sense treva i ser implacable amb el gandul, l'inepte i el barrut. A partir d'aquí l'equilibri entre la funció social raonable i en la justa mesura i l'emprenedoria autònoma és la pedra angular d'un país avançat i just.

Ressaca electoral: Set punts.

2011-11-21T12:19:00.015+01:00

Per començar faré servir un tòpic. Tranquils! No és el rabiós 'la festa de la democràcia', sinó que la nit dels resultats va ser molt, però que molt llàrga i altament emocionant almenys pels que ho vivíem des de can Calàbria. Més propi d'un país encara per democratitzar, havíem passat la mitja nit sense saber encara el 100% escrutat pel Congrés amb els nervis a flor de pell per culpa d'un diputat que ballava constantment per Girona, i que finalment se l'han endut els independentistes en detriment del PSOE, a l'espera però, del vot de l'estranger.

Així doncs, amb una ressaca considerable de xifres, aquí us llenço les set conclusions de les eleccions d'ahir:

1. El PSOE ha tornat a perdre unes eleccions en part per una crisi de cavall però sobretot per la seva maldestre manera de gestionar-la. Així doncs, mentre els socialistes han perdut més de quatre milions de vots, el PP n'ha guanyat tan sols mig milió. Són un desastre.

2. El PP amb una majoria absolutíssima té ara el repte principal de treure l'Estat d'una crisi galopant. Veurem com s'empesca el nou govern espanyol per reduir el dèficit i de quina manera ho fa tenint en compte que qui mana en aquesta matèria és i serà la UE. Per exemple, suprimirà autonomies que no serveixen absolutament per a res? És primordial també rebaixar l'alt nombre d'aturats puix és la xacra més important que viu l'economia espanyola. La despesa que destina l'Estat per pagar aquests subsidis és insostenible. I per tant, caldrà invertir en les PIMES per generar llocs de treball i sobretot no gastar en obres faraòniques que són un llast i invertir en educació i en R+D+I. Entre altres qüestions...

3. La notícia que reconforta d'aquestes eleccions , és veure com ha quedat el mapa de l'Estat. Aquells il·lusos defensors de la tesi de les dues Espanyes un cop més la realitat se'ls tira a sobre. L'empirisme ens ensenya que en el fons, simplement existeix una Espanya i dues nacions diferents que malden per sobreviure i lluiten per alliberar-se. Punt. Veurem com ho gestiona això Don Mariano i veurem si el totpoderós PP és el de l'arrel castellana -llegiu-hi Aznar- o intenta fer la viu-viu i actuar amb pragmatisme respecte el País Basc i Catalunya. Crec sincerament que ensenyarant primer la cara amable per tot seguit entrar en una espiral jacobinista.

4. Els resultats a Euskal Herria són espectaculars. Felicitats per a l'esquerra abertzale! Aquí, cert independentisme nostrat encara n'ha d'aprendre d'això que anomenem la real politik i practicar-la en positiu. Ells tenen clar que només amb la potència de grans altaveus poden il·lusionar un país sencer i tocar poder de veritat. És a dir, forjar la clau que obre la porta cap a la victòria final. Malauradament el sobiranisme català encara confia amb un senyor calb que es vanta de no ser independentista o pitjor encara, decideix fer de cabra i pujar a les muntanyes que diuen que l'aire fresc purifica el seu independentisme. Allí poden fer els seus aquelarres pensant-se que són molts i importants. Que trist tot plegat, mare meva...

5. Felicitar CiU pel seu resultat que manté encara la flama tot i les retallades i tenir el desgast de governar. La població catalana -agradi o no- ha avalat un cop més la política de la federació nacionalista i ha enviat per fi el PSC als seus quarters d'hivern (una gran notícia sense dubte pel país).
Ara bé, la gran qüestió que s'albira al país i el maldecap que li ve a CiU és quina estratègia de pactes primarà; es llençarà als braços del PP per no trencar relacions amb l'Estat? O s'abrigallarà amb els partits catalans que vulguin iniciar el camí del dret a decidir per caminar junts cap a la independència econòmica i política? Situació difícil sense dubte per a CiU, sabent que el 2014 el suport de la població potser ja no serà tan a cegues. Dependrà del camí que triïn.

6. L'unionisme a Catalunya retrocedeix any rere any tan en les enquestes com en els processos electorals. Fa quatre anys els partits unionistes obtenien 33 escons amb un 62% dels vots. Ara en tenen 25 amb el 47%. Una molt bona notícia sense cap mena de dubte. El corc que hem de patir però, és la ràpida normalització que els populars estan experimentant a casa nostra, un fet on CiU hi té molt a dir i a fer.

7. ERC amb un temps rècord realitza un congrés envejable, es renova, aconsegueix tallar una emorràgia preocupant i remunta en tan sols tres mesos una situació on partia de zero diputats a obtenint-ne -moralment- tres. Felicitats doncs per a l'Oriol Junqueras i a la direcció del partit, que ara se'ls hi obre una feinada de por per aconseguir que en els propers tres anys recol·loquin el partit en el lloc que li pertoca.

ERC ha de decidir si vol ser un partit de majories i de govern o vol ser la ICV de l'independentisme. És a dir, un cop recuperada bona part de la bombolla independentista, hauria de concentrar-se a mantenir-la i a conjuntar una oposició en positiu al govern de la Generalitat amb la recuperació de l'espai del centreesquerra nacional. Una tasca difícil.

Ara, amb un PSC esfondrat, l'estratègia de rapinyar cert espai que ells ocupaven té més vigència que mai per convertir el partit republicà en un partit central de la política catalana. És només així que es pot créixer de debò per després presentar-te davant de CiU amb l'aval de la grandesa, i ser creïble amb el compromís de col·laborar des del progressisme en un govern de concentració nacional. Això només pot ser possible si ERC passa de ser el partit del crit d'independència, a ser el partit central de l'esquerra nacional i sobiranista.

20N, seguirem fent el ximple?

2011-11-17T12:57:00.003+01:00

És habitual en cada contesa electoral sentir aquella cantarella clàssica de que el canvi va de debò, que s'escriurà un gran capítol de la història, que sembla que haguem de viure aquell partit del segle que els senzillets periodistes esportius ens venen de tant en tant. Duran els últims 80 anys només hi ha hagut dos veritables trencaments de règims, un va ser el 31 i l'altre al 39, i tot el que s’ha esdevingut després no han estat res més que evolucions i/o reformes. Per tant, el que viurem aquest proper diumenge serà una simple elecció més en què, per postres, ja sabem des de fa temps quin partit polític en serà vencedor. El patetisme de la jornada el protagonitzarà un partit que per segona vegada perdrà unes eleccions bàsicament per mèrits propis. És ben bé que s'ho haurien de fer mirar...

D'Espanya, arribats a aquest punt, ja no se s'espera absolutament res. Ho hem tastat tot, i tot té el mateix gust. Per això el que realment interessa és què passarà a Catalunya on el frec a frec i l'emoció encara hi tenen cabuda. Primerament, doncs, seria recomanable que els partits d'obediència catalana obtinguessin un bon resultat i superessin els de l'altre cantó. Sí, crec que ja va sent hora de pensar que després de 30 anys de règim constitucional espanyol el binomi 'nació vs. província' aplicat a la societat catalana comença a tenir una línia definida. Només amb una victòria punyent de les forces nacionals aconseguirem fer atractiu el nostre camí i així sumar i cosir encara més el país.

En segon terme, hem de saber que CiU intentarà pactar amb el PP, ho porten en el seu ADN. És i serà un partit de pactes amb Espanya. En això hem de veure-hi, però, certa lògica i fins i tot sentit comú. De debò, fora ironia, és comprensible que el primer partit de Catalunya exerceixi aquest paper i més ara que governa la Generalitat de dalt. La qüestió però és si s'arronsaran per enèsima vegada o mostraran dignitat tal com ens repeteixen diàriament. Malauradament, amb en Duran al capdavant tot trontolla.

I finalment, tindrem el desitjat independentisme nostrat que tant puja però que no acaba d'arrencar. Crec que és de justícia i d'elevada importància que l'independentisme torni a brillar a les urnes i aconsegueixi sumar per una senzilla raó; Perquè la política o la fas o te la fan, i a la taula d'en Bernat qui no hi és no és comptat. L'independentisme d'estampeta amb complex de cabra o el que es vol abstenir hauria de començar a entendre que la política no és un joc de taverna, i menys sabent que aquí ningú pot anar de sobrat. No hi ha res que faci trempar més el nostre país que veure com l'opció sobiranista carrega allà on sigui; a Espanya, a Europa o al món. Perquè només amb altaveus potents podem fer que el conflicte segueixi ben viu.

Per tant, volem que les forces sobiranistes de l'Estat amb ERC a casa nostra facin espeternegar el Congrés dels Diputats, o ens quedarem a casa rondinant i jugant a ser el més independentista sense que ens conegui ni el papa de Roma? El 20N ho podem fer possible.

Article publicat al NacióDigital.com

L'espanyolitat del país en mans de CiU

2011-11-14T12:47:00.005+01:00

Hi ha un fet dramàtic que a Catalunya el pagarem durant molt de temps si CiU no hi posa remei immediatament. Aquest, és la normalització a Catalunya d'un partit sorgit directament del franquisme que representa la dreta més rància i l'espanyolisme desacomplexat, el Partit Popular. Un partit que basa la seva acció política en la Catalunya dual i en la no cohesió, en la reactivació de la cultura espanyola a casa nostra i en conseqüència la preservació de la figura del colon espanyol com a possible força de xoc. Amb això no disten gaire dels socialistes, tot sigui dit.

CiU està jugant amb foc hipotecant el país per una senzilla qüestió de covardia pura i dura respecte els lobbys més poderosos amb seu a Barcelona i a Madrid. Ells saben que podrien pactar mantenint una majoria folgada amb qualsevol altre partit central català per materialitzar un govern de defensa nacional tenint en compte aquests moments tan durs de crisis vàries. Diria més, entre ERC i PSC podria trobar perfectament complicitats socialdemòcrates, de progrés i evidentment de catalanitat. Sí, ja ser que en aquests moments d'inevitables retallades es complica la relació entre aquests partits i calen esforços de tothom, però és CiU pel seu paper de partit majoritari i de govern que ho pot fer i ho ha de fer possible. És tan senzill com tenir voluntat i valentia política.

És clar que des del minut zero CiU ja governa la Generalitat amb la complicitat del PP, ja els hi ha donat alcaldies importants, càrrecs a la Mesa del Parlament en detriment d'ERC, ha pactat els pressupostos de la capital del país amb ells, i el que és més surrealista, ha donat l'àrea de cultura de la Diputació de Barcelona -sí, sí, ho heu llegit bé, cultura- a la candidata popular de Rubí que es va presentar a les municipals amb aquests dos eslògans: "una ciudad, dos lenguas en libertad" i "Primero los de casa". Ole tu! El pitjor de tot és que ens volen fer creure que ells pobrets, estan obligats a pactar amb el PP perquè el país és tan diabòlic que els únics angelets que hi ha són els populars. Va, home va!

La pregunta del milió per tant serà: Què passarà quan el PP victoriós no resolgui el tant reclamat per CiU problema de l'espoli fiscal transformant el model en el sistema del concert econòmic o independència fiscal? Dues opcions, o CiU s'entrega un cop més i definitivament al regionalisme i arrossega Catalunya a la provincialitat perpètua, o fan valer la seva pàtina sobiranista i engeguen definitivament el procés de trencament amb l'Estat. D'aquí a molt poc ho sabrem.

Iceland is not Catalonia

2011-11-08T09:00:00.005+01:00

Diumenge al capvespre, mentre gaudia del bon reportatge del '30 minuts' sobre el crack islandès, van passar-me pel cap odioses comparacions que inevitablement existeixen entre aquell paradís nòrdic i el nostre mediterrani. Tot plegat, van ser quatre les conclusions que van fer més fortuna i les escollides per compartir-les amb vosaltres. Disparo!

Una, que la teoria del small is much better aplicada a un estat és una veritat com un temple.

Dues, que és urgent que els governs, malgrat que estan continuament mal assessorats tan per les agències de qualificació com pels pèssims economistes als quals fan cas, han de posar fil a l'agulla pel que fa a les males pràctiques dels bancs i dels seus alts dirigents. Per no parlar de la deixadesa en les mesures contra el frau fiscal.

Tres, que els indignats d'allà són com el fill/a que tota mare voldria tenir. Gent compromesa i treballadora que s'arremanga per fer un país i una política millor. Va ser gratificant veure l'escena dels dos activistes islandesos que van ser convidats a Barcelona pels indignados nostrats. El primer que saltava a la vista era l'estètica d'uns i altres, però la glaciació islandesa va arribar quan aquests van recomanar lluitar eficaçment des de dins del sistema per entre tots ajudar a fer unes lleis millors que ajudin el país a sortir-se'n. La cara de pàmfil que els hi va quedar als màrtirs de la Plaça de Catalunya va ser tot un poema. És a dir, era la revolució reformista i pragmàtica enfront de la revolució maximalista i del desordre.

I quatre, que la comparació entre la idiosincràsia nòrdica i la llatina és impossible i com he dit odiosa. Allà els canvis poden ser ordenats i cívics, aquí la picaresca i el poc compromís és un llast terrible.

Doncs bé, dit això avui m'he llevat amb dues notícies que confirmen la nostra decadència a l'hora de valorar un cop més la nostra economia. Una és que els hotelers barcelonins demanin a crits que el mega complex xaró 'Las Vegas' s'instal·li a Catalunya, que com tothom sap és un país de grans vastes extensions de territori desèrtic (Sebastià Alzamora dixit) molt aptes per a portar a terme negocis com aquest. Sembla que encara no hem descobert què vol dir el terme 'economia productiva' i, sobretot, que no hàgim après res dels errors que ens precedeixen. L'altre és veure com el president de l'eix comercial Barna Centre, Javier Cottet, demana a l'Ajuntament que els comerços puguin obrir tots els diumenges i festius de l'any. No cal ser gaire intel·ligent com per veure que això només benificiarà als grans centres comercials en detriment del petit comerç, que és una de les bases de l'economia catalana.

Mira que sóc poc partidari de la intervenció administrativa al sector privat, bàsicament perquè és només amb llibertat i amb poques traves quan una economia és sana, però és quan es posa en perill tot un sector important per al col·lectiu que allò públic ha d'intervenir, i intervenir amb contundència. Queda dit!

Economies improductives

2011-11-02T15:00:00.010+01:00

Fa molt de temps vaig veure un documental per la televisió que m'ha quedat gravat a la ment per sempre més. Es tractava d'un reportatge molt ben fet i precís sobre la vida social del poble romanès poc després del seu alliberament del jou comunista. S'hi mostraven els canvis i les diferències que patia una població massa anys acostumada a una manera de fer i de ser i les dificultats i/o oportunitats que albiraven amb el nou sistema polític.

Recordo perfectament una de les accions que el nou govern va portar a terme. Es tractava d'incentivar econòmicament a pagesos i exfuncionaris amb uns quants milers de leus romans perquè reflotessin la seva economia creant nova empresa, però, sobretot, també cultivant-los en una nova manera d'entendre les relacions comercials. Això en una població que de la nit al dia va veure's sense el coixí confortable i alhora alienador de l'Estat controlador. És a dir, s'intentava que amb una ajuda el poble despertés i comencés a produir petites riqueses autònomes per així entrar en la competència, que és la mare del progrés i de la millora econòmica d'un país. Un lliure mercat obert al món dins d'una certa protecció estatal -és clar- que permet l'intercanvi lliure de productes i, per tant, la creació d'empreses diverses que automàticament generen llocs de treball i una millora social, a més d'incentivar l'enginy i el desenvolupament.

No cal que us digui que aquell procés malauradament va ser un fracàs absolut, bàsicament perquè aquella pobra gent no sabia ni com posar-s'hi. Portaven el llast de masses dècades amb el xip posat d'una societat robòtica on el subsidi i la falta d'idees innovadores eren el pa de cada dia. És el que té una economia de monopoli.

Doncs bé, és evident que existeixen altres economies que pateixen eternament d'aquest mateix llast mental, unes economies com la grega -per no dir l'espanyola- on gairebé tot es basa amb el frau, l'economia improductiva i el subsidi i que, per a més inri, encara es veuen capaços de contradir als que els volen salvar la vida posant en escac els mercats europeus.

El desafiament grec sense previ avís només respon a una simple i trista tàctica partidista de Papandreu per salvar el seu govern, veient que el 60% de la seva població refusa el rescat, i posant en risc no només el seu país sinó l'estabilitat de tot el continent. L'Europa del futur farà bé d'alliberar-se d'aquests tipus d'economies. I és que no hi ha pitjor malalt que el que es pensa que el curaran.

El més trist de tot és veure un cop més com l'esquerra tronada catalana amb ICV al capdavant, s'ha posat -sense vergonya- al costat del president grec enfront d'Alemanya i França (països que curiosament se'n surten econòmicament, vés per on!). Curiosa la facilitat de modular que té aquesta gent; fa uns dies a favor de la gent revoltada contra el govern i ara a favor de Papandreu. Suposo que tot sigui per anar contra el diabòlic Occident amb la mateixa retòrica demodé de sempre.

A Madrid, Catalunya SÍ

2011-11-02T12:00:00.010+01:00

Demà dijous comença oficialment la campanya electoral de les eleccions al Congrés i Senat espanyols. Unes eleccions vitals -com totes- que brinda la possibilitat de fer sentir la nostra veu, la veu catalana de la fermesa i la dignitat al Regne d'Espanya. Cal ser-hi presents, cal que l'independentisme i l'internacionalisme faci pinya per fer forat a l'Estat i presentar el nostre envit davant les corts espanyoles, un lloc que no deixa de ser el primer entrebanc cap a la normalitat nacional i social del país.

Des de Catalunya doncs, la candidatura d'ERC-RCat i la plataforma Catalunya SÍ es plantarà a Madrid per plantejar-los i avisar-los que el nostre país ja ha emprès el seu camí cap a l'alliberament nacional i el seu progrés social. I és en aquest sentit que també pensa comptar amb les altres opcions nacionalistes i/o independentistes d'arreu dels PPCC com també amb les basques i gallegues per a fer un front comú. I és que la política i la lluita te la fas, o te la fan.

Vota per ser-hi, vota per guanyar!

Us deixo amb el manifest de la plataforma Catalunya SÍ i alguns dels seus adherits més rellevants:

MANIFEST CATALUNYA SÍ

El proper 20 de novembre hi ha eleccions al Congrés de Diputats i al Senat espanyols. Creiem que els catalans hi hem de participar per tal de poder utilitzar a favor nostre totes les possibilitats que ofereixen aquestes institucions.

Per defensar els interessos de Catalunya en aquests comicis, un conjunt de persones compromeses amb el país que treballem per la independència des de la societat civil, de sensibilitats i orígens diversos, hem constituït la Plataforma Catalunya Sí. Des d’aquesta Plataforma volem donar suport a la candidatura encapçalada per l’escriptor i historiador Alfred Bosch i el doctor Moisès Broggi.

En un moment en què els moviments socials han guanyat els carrers de les nostres viles i ciutats, en nom del dret a decidir, la justícia social i les llibertats nacionals, no només com a opció, sinó com a necessitat urgent, creiem que és l’hora d’enfortir una nova manera de fer política, més participativa i que connecti amb la ciutadania:

- Una nova política que entenem com a acció per donar solucions eficients i reals als problemes del dia a dia de les persones, en un context econòmic extremadament difícil.

- Una nova política que entenem com a lluita per resoldre els problemes econòmics del nostre país, amb un espoli fiscal que ens impedeix mantenir l’estat del benestar tal com l’entenem i com el volem, i que atura el nostre desenvolupament.

- Una nova política que entenem com a fórmula per blindar la nostra llengua, el català, instrument de cohesió social i d’identitat col•lectiva, constantment qüestionada i atacada des de la voluntat persistentment uniformadora de l’Estat.

- Una nova política que, en definitiva, entenem necessària perquè Catalunya assoleixi la independència, indispensable per al seu desenvolupament social, cultural i econòmic.

Avui, persones amb una llarga trajectòria d’activisme per la defensa de les llibertats nacionals i democràtiques del nostre país han fet el pas d’engruixir l’independentisme polític. I nosaltres, gent bregada en la participació, en l’esperit de les accions col•lectives i democràtiques, volem fer aquest pas amb ells.

Ens constituïm, doncs, com a plataforma Catalunya Sí per donar suport a l’Alfred Bosch i a en Moisès Broggi, i a tot el que representen, en l’única candidatura independentis ta d’aquestes eleccions. Perquè estem cansats d’esperar, perquè volem una societat justa i lliure de la tutela d’Espanya; perquè veiem el futur amb il•lusió i no tenim por de decidir allò que volem ser. I ens cal dir-ho ben alt i ben fort pertot arreu per tal d’arribar ben aviat a poder construir de manera pacífica i democràtica el nostre futur com a Estat inde pendent.
Fem, doncs, una crida a la societat civil a adherir-se a aquesta plataforma, convençuts que la independència política és l’única via i condició de possibilitat per resoldre els problemes quotidians de la ciutadania i del país.

Catalunya, desperta!
Ara Sí, així Sí, Catalunya Sí!

Músics i artistes:
- Lluís Llach
- Gerard Quintana
- Joan Reig
- Lluís Gavaldà
- Quim Masferrer

Escriptors i periodistes:
- Màrius Serra
- Jordi Llavina
- Àlex Gorina

Món universitari:
- Ferran Requejo
- Elisenda Paluzie
- Xavier Cuadras

Sindicalistes:
- Laura Pelay (UGT)
- Noël Climent (CCOO)

Representants d’entitats empresarials:
- Ramon Carné
- Isabel Galobardes

Representants del sobiranisme cívic:
- Jordi Porta
- Pep Cruanyes
- Miquel Sellarès
- Jaume López
- Carles Mora
- Carme Teixidor
- Gemma Ferrer

I personatges de la trajectòria de:
- Fèlix Martí
- Pare Manel
- Gorka Knörr
- Moisès Broggi

4t Aplec Modernista Vallesà

2011-10-28T11:39:00.007+02:00

Benvolguda Colla Original.
Qui dia passa any empeny, i ja en van quatre que els Aplecs Modernistes ho fan. De mica en mica s'ha omplert la pica i ja en vessen brodats de col·leccionista, festes memorables i reculls mítics.

Els propers 28 i 29 d'octubre perpetrarem el 4t Aplec Modernista Vallesà. Hi trobareu garatge egarenc, mod jaç Oriental, R&B de Caldes, roc rabiüt arrahonenc, psicodèlia triada, art barceloní, escúters d'arreu..., menjar exquisit, botigues selectes, films únics i un ambient feréstec i selecte. No us ho perdreu, oi?

ELPUGRAMA:

DIVENDRES 27 D'OCTUBRE:
19h. Inauguració de l'exposició: 'Els Cucs, una vida underground', a cura d'en Marc Argenter amb ambientació musical de Pilé 45. La Mirada, Art de butxaca (Raval de dins, 16 Sabadell).
22.30h. Festassa al Barimbau (Casa Bauman, Terrassa).
The Cimbrelines (Garatge, Terrassa) + Selecció musical: Pilé 45, Ginfizz i Ferran Mateo

DISSABTE 28 D'OCTUBRE
10h. Escuterada fatxenda al Parc dels catalans de Terrassa (amb l'inscripció hi ha haurà vermut generós, brodat i el desitjat cd Modernisme Aborigen Vol. 4)
14.30h. Dinarot de germanor al Pati de l'Aliança (Sant Joan, 35 Sabadell).
17h-22h. Mercadet, passi de pel·lis i trobada de Pick-ups al mateix Pati.
22.30h Festa ferotge a La Sala (Plaça Laietana, 48 Sabadell).
Trist Trash Trio (Sabadell) + The Canary Sect (Caldes de Montbui) + PD No i Marc Argenter.

Organitza la Fundació Badabadoc i una colla més...

Salut i modernor!

Divertimento sobre 'Macià contra Companys'

2011-10-26T09:05:00.013+02:00

TVC amb la productora Minoria Absoluta han fet possible allò que una televisió pública d'una nació sense Estat amb problemes d'autoodi i d'amnèsia històrica ha de fer. La pel·lícula Macià contra Companys es va passar ahir, tal com pertoca, pel primer canal nacional i en prime time fent vibrar als amants de la història del nostre país. Aquells tres dies de República catalana amb un nivell d'autonomia que ratllava l'estat independent segur que devien ser apassionants i la pel·lícula així ens ho va mostrar. Felicitats doncs als que ho han fet possible.

Quatre pensaments, polsims en diria jo, em venen el cap com una fletxa després de veure la pel·lícula en qüestió:

1. Només quan les dues ànimes del catalanisme s'ajunten, són capaces de, no només fer caure una monarquia centenària, sinó de fer canviar i trontollar les bases de l'Estat espanyol.

2. Figures com l'avi Macià són un rara avis en la història. Era un home estimat per tot el poble, des de sectors de la CNT fins als de La Lliga. Cal tenir-ho ben present si es vol analitzar aquest homenot.

3. Macià era un home pulcre, seriós, un gentelman, liberal avançat al temps, separatista, home d'Estat amb seny i rauxa que intentava defugir el populisme tan estès en aquell context. Companys que era un home bregat en política també, era tot el contrari. Macià va aconseguir l'impossible, però l'ambient insuportable i d'improvització que es vivia en aquell moment, va fer que el pas enrere pragmàtic que ell va propiciar impedís que Catalunya visqués segurament una Irlanda del 1921, és a dir, una guerra civíl catalana. Cal tenir molt present també que els delegats espanyols que van abortar la República catalana eren conscients i tenien, com sempre, el camp abonat a casa nostra gràcies al sector republicà iberista que convivia dins d'ERC capitanejat en bona part per Companys. Això era i és així ara, i malauradament seguirà sent-ho. (Aquest sector escenificat ara pel PSC, ICV i sectors altermundistes).

4. Què hagués passat si Macià no hagués mort l'any 33 amb tot el que va venir després? Com hagués ventilat el 6 d'octubre del 34 el coronel Macià? Hi hauria hagut la disbauxa faista durant la guerra civil? I el maig del 37? Preguntes massa difícils de respondre sense deixar de fer ucronia.

Pd: Hi ha un fet clau sobre Companys però que ha perdurat fins als nostres dies, que explica com una persona evoluciona quan exerceix de President de la Generalitat. Diuen que aquest càrrec tan històric catalanitza i dignifica l'home. Jo també ho penso, i és evident i indubtable que en cas de Companys també va ser així.

Espanya serà radial o no serà

2011-10-18T18:40:00.020+02:00

A aquestes alçades de la comèdia tothom ja sap que aquest ens administratiu anomenat Espanya ha estat forjat al llarg dels segles gràcies a la testosterona, la repressió i el furt, essent ínfims els moments de tranquil·litat democràtica que ha albirat en tota la seva història. Una manera de fer política que, copiada a trompicons dels francesos, sempre ha fet servir l'evangelització com a valor. És a dir, la confrontació del 'tu-ets-així-perquè-ho-dic-jo' per davant de la diferència, o el que és el mateix, el jacobinisme vers el lliure mercat. L'antítesi del món liberal anglosaxó, vaja... Catalunya doncs, plaçada al mig, ha tingut la mala sort de conviure entre dues potències que sempre han primat la igualtat suprema a la llibertat, uns per la gràcia de Déu i els altres per la gràcia racional republicana.

Aquest aranzel polític com sobretot comercial, ha estat la pedra filosofal de l'Espanya volguda eterna per tots llurs governs obligant a totes les generacions de catalans a empescar-se estructures econòmiques alternatives per sobreviure dins aquest magma del sense sentit. La independència política doncs, mai ha estat possible per dues senzilles raons: una de militar i l'altra de mercat. D'aquesta manera, si els empresaris catalans i per extensió l'economia catalana es veu impossibilitada de fer negoci fora de les fronteres espanyoles ja podem anar fent memorials de greuges i proclamar repúbliques, la independència no és viable. Així ha estat durant els últims 500 anys i no hi ha més cera que la que crema.

Ara, però, el mercat ja no és estatal sinó internacional i, per tant, per primer cop a la història les possibilitats de presentar-nos al món sense cap tutela econòmica ja no depenen de l'Estat espanyol sinó de nosaltres mateixos. Les amenaces i la por ja no valen i les covardes i màgiques solucions de l'encaix a Espanya, a més de fer enrojolar a qualsevol persona amb dos dits de front, és una via cínica que l'única cosa que aconsegueix és augmentar el mal humor entre catalans i espanyols.

És per això que l'excel·lent notícia del corredor mediterrani representa una estocada més -primer va ser l'euro- a l'Espanya radial i unida, i fa entrellucar que en els propers 15 anys si ja no ens lliga absolutament res amb ells (bàsicament el mercat i els sentiments), Catalunya podria esdevenir un Estat només -un cop més- si nosaltres volem. Sortosament les lleis del lliure mercat així ho avalen. Ara bé, el front que se'ns presenta ara serà si Espanya com sempre fa cas omís a les recomanacions del món civilitzat, o per contra i com és habitual, s'entesta a comportar-se com el soci friqui i aïllat desdibuixant el corredor i/o començant-lo per un cantó que no és viable econòmicament. De fet, ells saben que si això va com ha d'anar el seu xiringuito té els dies comptats.

Companys/es, és molt dur lluitar contra la desraó...

Article publicat al NacióDigital.com

Preguntes incòmodes sobre l'austriacisme català

2011-10-18T10:19:00.002+02:00

Sempre m'ha intrigat i apassionat el moment històric i social del nostre país que arrenca amb la generació de catalanes i catalans que van nàixer i viure just després de la Guerra dels 30 anys amb el Tractat dels Pirineus com a fita, i acaba als inicis del 1700 quan la nació esclata de nou. Un espai de temps fosc i poc comentat -almenys en espais generalistes- per a la nostra historiografia, on uns homes i unes dones, amb una joventut marcada per una revolta i una guerra més -la dels Barretines i la dels 9 anys-, protagonitzarien un dels fets bel·licosos més importants de la història europea, la Guerra de Successió.

És arran de l'esplèndid especial sobre el 1714 que ha tret la revista Sàpiens que m'han tornat al cap algunes preguntes que fa molt de temps que em persegueixen. Qui i com eren aquells homes i dones antiborbònics que els seus antecessors més immediats van optar per fer la guerra al mateix bàndol dels francesos durant el 1641? M'ho pregunto perquè em fascina i em preocupa entendre què coi va passar i quins canvis socials i generacionals tan profunds va experimentar la societat catalana durant els escuets 46 anys que separen la fi de la Guerra de Separació amb l'inici de la Guerra de Successió, com per canviar de bàndol tan dràsticament.

Lectures abundoses dels bons llibres de l'expert Albareda i preguntes a altres grans historiadors m'hi han ajudat; tot i això, encara romanen amb mi sensacions i pensaments que no me'ls puc treure del cap:
- Per exemple, com només en 4 dècades un país passa a ser del partit francès a ser del partit antifrancès?
És clar, els francesos van fer molt de mal a la meitat nord del país durant la Guerra dels 9 Anys i el clero rural ja va cuidar-se d'enarborar l'odi contra el gavatx. Curiós malgrat tot...
- Com és que el mateix clero intransigent donà suport a la Gran Aliança antibobònica quan aquesta era acusada -amb raó- de ser protestant?
- Com és que amb el record dramàtic i infaust de dos segles (!) dels Habsburg a Catalunya, el poble recull ràpidament tanta adoració pel pretendent austriacista?
- Com és que una part de la petita noblesa i la burgesia del país -quatre gats a Barcelona i a Osona- aconsegueix revoltar un país contra un rei -el Borbó- que acabava de jurar les Constitucions de Catalunya després de no haver-se'n jurat durant els últims 150 anys de monarquia dels Habsburg?
- I com és que a Felip V se li agafa tanta tírria des del començament, quan aconsellat pel seu avi el rei Lluís XIV -el que va donar recolzament a Pau Claris- intentava llençar aires de respecte vers Catalunya?

Cert és que la cort madrilenya era l'antítesi de Barcelona, i també val a dir que la burgesia catalana tenia relacions comercials amb els països de la Gran Aliança, i per tant patien per una entrada massiva de productes francesos i així perdre protagonisme. Però bé, curiós tanmateix...

Es fa dificultós, doncs, entendre com la balança amb molt poc temps i contra tot pronòstic es decanta a favor del suport a la causa austracista. Serà aquell fet tan humà que la generació dels fills sempre fa el contrari de la dels pares? En tot cas, veient la magnitud de la tragèdia que ens podíem haver estalviat em supura una altra pregunta: Com seria Catalunya ara si el 1705 hagués continuat donant suport al Borbó o, millor encara, hagués restat més al marge d'aquest contenciós d'abast mundial? Els països de la Corona d'Aragó continuarien sent un Estat confederat amb la monarquia espanyola encara?

Més preguntes. Segur que els prohoms de la Plana de Vic eren conscients que el Borbó de bon principi era una serp? O eren uns exaltats rondinaires que es portaven malament amb les autoritats de Barcelona -un clàssic- que de bon començament sí que van donar suport al nou rei? Sí! ja sé que el virrei Velasco -felipista- va ser un monstre pels barcelonins, però tinc la sensació que durant els primers 2 anys de revolta austriacista hi va haver sectors que es van moure més per interessos de gremi que pel general.

La defensa sense quarter però ja en la segona fase de la Guerra de Successió no té desperdici ni cap dubte, la lluita per la supervivència i la dignitat nacional es fa evident per sobre de possibles malinterpretacions pel que fa a l'honor patriòtic de l'austriacisme català, o el que és el mateix, els bàndols van quedar ben marcats a partir del 1706 -amb la primera escomesa del felipisme contra Barcelona- entre els que defensaven Catalunya i les seves constitucions, i els botiflers que volien anorrear el país i tot el que el representava.

Hi ha un fet claríssim que resumeix la història en la seva globalitat: Catalunya al mig de dues grans potències sempre té tot el peix venut i les contradiccions de la pròpia població quan hi ha tant en joc són clamoses -això es pot veure en l'actualitat també. Catalunya sempre ha perdut, sempre se l'han rifat, i el que quedarà sempre impolut, és l'afany dels catalans per mantenir les seves Constitucions, el seu caràcter pactista i alhora bel·licós per defensar precisament aquest concepte bàsic de democràcia i bilateralitat.

I finalment, encara un fet que em sembla més sublim i global d'aquell conflicte d'abast mundial on es dirimien dos grans conceptes que han marcat la història política i social fins als nostres dies i que segurament ajuda a entendre i diu molt del per què dels catalans van decantar-se per un bàndol i no un altre. Una visió que manllevo directament d'un excel·lent article de l'Enric Vila: 'els francesos (i espanyols) volien una monarquia universal, mentre que els anglesos, els holandesos, els alemanys i els catalans pretenien un mercat universal'. I també: 'va ser una guerra entre dues concepcions de la política, la que parteix de l'organització de la massa i la que parteix de la llibertat de l'individu'. Genial!

Primer volum del 1702 de les Contitucions i altres drets de Catalunya que Felip IV d'Aragó i V de Castella va jurar al convent de Sant Francesc de Barcelona, durant les Corts que es van realitzar a la ciutat comtal entre els dies 12 d'octubre del 1701 i el 14 de gener del 1702.

Companys, 71 anys.

2011-10-14T19:20:00.006+02:00

Un any més Catalunya honorarà el president màrtir assassinat per l'espanyolisme. Un any més recordarem l'home que, defensant els sectors més humils i revolucionaris de la societat, va saber estar a l'alçada de les circumstàncies i va fer pinya amb el catalanisme intransigent amb l'objectiu d'enderrocar una monarquia estrangera i proclamar una República Catalana -la tercera- i un Estat Català autònom.

Va ser el 123è president de la Generalitat de Catalunya i l'únic president d'una nació democràtica assassinat. Ell estimava Catalunya i la seva gent i per això la barbàrie espanyola el va fer assassinar sense contemplacions. Recordem-lo!

Aquí teniu els actes més significatius:

6 h. Marxa de torxes al Glacis de Santa Helena
(Castell de Montjuïc). Parlaments:
Oriol Amorós, president d’Esquerra-Barcelona
Alfred Bosch, historiador i cap de llista al Congrés
Oriol Junqueras, president d’Esquerra

L'acte finalitzarà a les 7 h. amb coca i xocolata per a tothom

OFRENA FLORAL A LA TOMBA DE LLUÍS COMPANYS
8.30 h. Fossar de la Pedrera (Cementiri de Montjuïc)
Ofrena floral a la Tomba de Lluís Companys

Grècia caput

2011-10-12T11:20:00.005+02:00

Hi ha raons diverses i culpes repartides per explicar les causes d'aquesta crisi de proporcions planetàries, fins i tot s'hi poden comptabilitzar múltiples variables per a cada territori. El nostre cas per exemple: és vox populi que la crisi és un llast doble per al bon funcionament social de Catalunya fruit del robatori que ens infligeix any rere any l'Estat.

Dit això, m'agradaria argumentar una idea sobre una mesura contundent que, segons el meu entendre, Europa hauria d'aplicar d'una manera urgent i dràstica en el si de la unió monetària.

Deixant de banda economistes xarlatans i apocalíptics que ens avisen que la fi del món és a la cantonada i que el capitalisme arriba a la seva fi, hi ha accions urgents que s'haurien de portar a la pràctica per tal d'evitar, això sí, catàstrofes de més envergadura. Una d'elles és que la UE necessita urgentment actuar i parlar amb fermesa com un sol estat, cal que els seus dirigents es creguin que, políticament és un ens compatible i de fiar. Perquè –i ara passo a la segona qüestió- el que necessiten urgentment els mercats, encara que sembli una clarividència abstracte, és confiança, aquesta és la paraula clau. Sense confiança l'economia no remunta. Sembla senzill, però és així.

I què ha de passar perquè hi hagi certa confiança immediata –ara ja vaig de cara a barraca- almenys per a l'estabilitat europea? Doncs deixar caure ipso facto Grècia perquè els mercats puguin respirar un xic i així salvar algunes economies –com l'espanyola i la italiana- que encara tenen alguna esperança de vida. Ras i curt, cal un tallafocs.

A aquestes alçades tot el món econòmic sap que Grècia ja no podrà pagar, ni en els seus millors somnis, ni tan sols el seu deute i que, per tant, pot ser letal pel futur de l'euro i del benestar a Europa el risc que els bancs francesos i alemanys –que són els que aguanten el país hel·lènic- puguin veure's desplomats pels esforços fets a Grècia, i perduts per a un possible rescat posterior d'un país encara més gran. La (des)confiança un altre cop, veieu?

Grècia va entrar a la zona euro el 2002 fent trampes de la mà d'una persona que ara mateix hauria d'estar complint presó. Ella és Antígona Loudiadis, àlies Addy, membre a més de la Goldman Sachs, la responsable de camuflar el deute grec per així poder entrar a l'Europa monetària i provocar la major crisi financera que està patint el continent. Ella pot aconseguir, per manasses, que la UE hagi d'acabar rescatant els bancs més poderosos –un fet letal per a les polítiques monetàries- i així anar a la caiguda total, si no és que sense cap més mirament Europa faci un cop de puny sobre la taula i deixi caure un país que viu del clientelisme de certes famílies i que ha gastat el que no tenia en un sistema social d'ultrafuncionariat que viu molt per sobre del que li pertoca.

Tot això si no s'atura pot arribar a fer l'efecte dòmino a altres països de la zona euro, per això és de vital importància crear aquest tallafocs. La llei del capitalisme és aquesta: o jugues bé i pots guanyar molt, o perds i tornes a començar. C'est la vie.

Article publicat al NacióDigital.com

Arkjhgbjhkbjhkticle publicat al NacióDigital.comr a cada territori. El nostre cas per exemple: és vox populi

3r Aplec Modernista d'Osona.

2011-10-07T10:02:00.002+02:00

Sí amigues i amics, ja anem pel tercer... Aquest dissabte la farem grossa a Vic!

Tot plegat començarà amb l'Escuterada Tradicionalista organitzada pel Scooter Club Santa Eugènia i la nova Colla Escuterista "Bon vent i parca nova". Cap a les onze del matí.

Com cal, en acabat farem un dinarot memorable al restaurant-bar del Teatre l'Atlàntida, Clau de Fa. Després de les copes i els puros, ens relaxarem a tant elegant indret, amb pel·lícules i música de primera.

A la nit, a la Jazz Cava, els d'el Belda i el Conjunt Badabadoc hi presentaran el seu nou senzill, amb sengles versions del "Sóc així" dels Salvajes i del mitiquíssim "Ie-ié". La festa es completarà amb la tria de soul, r&b i boogaloo del gran Mark Stewart.

Si encara en volguessiu més, hi ha rumors que podrem seguir el festival fent el tronera 'Allnigther' de nou al Clau de Fa.

Organitzen i col·laboren: Selectors Badabadoc, Bon vent i Parca Nova Colla Escuterista, Club Scooter St. Eugènia i Clau de Fa.

SALUT I MODERNOR!

Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi...

2011-10-03T12:06:00.014+02:00

Esquerra Republicana de Catalunya va tancar aquest passat dissabte el seu esperat congrés de renovació amb una més que notable puntuació. Salta a la vista que el camí forjat amb precisió de bisturí pels responsables d'aquesta Esquerra reforçada, està creant nou compromís, expectació i noves adhesions a la societat. Sobretot està creant nova il·lusió, un fet que només pot ser beneficiós per a un partit que vol i està sumant de nou. Un partit que porta 30 anys arrossegant l'autonomisme cap al sobiranisme amb resultats lents però positius.

ERC, a diferència d'altres partits desubicats que intenten fer forat a Catalunya, és qui sempre ha intentat marcar l'agenda política i ideològica posant els grans temes sobre la taula per pactar-los amb uns i altres; una tàctica que persegueix l'objectiu de la majoria social pel dret a decidir que no deixa de ser l'únic camí viable per aconseguir la victòria final. Cosir el país amb d'altri vol dir crear majoria social, fer orgies sectàries vol dir perdre. Per això l'independentisme cal que cerqui la centralitat social encara que això a vegades comporti edificar estratègies amb diferents a un mateix.

És sorprenent i admirable com en tan poc temps s'hagi reconduit una situació força complicada, i és que ERC, des del seu independentisme de centreesquerra que mai ha deixat de tenir ni el deixarà ara (per molts cabuts de la premsa que intenten marejar la perdiu) torna a estar en condicions per a fer un pas més. Tenim 3 anys per endavant per recollir afinitats i continuar obrint els ulls als partits que encara creuen amb solucions enganyoses pel que fa a l'encaix de Catalunya amb Espanya. El país ja no aguanta més, està al límit, i per això cal que ERC tingui prou força per conduir i encimbellar Catalunya al lloc que li pertoca que no és cap altre que al concert de les nacions lliures.

Discurs de l'Oriol Junqueras, nou president d'ERC, al congrés d'aquest dissabte a Girona que resumeix perfectament el nou tarannà i rumb del partit. Val la pena sentir-lo, és el discurs d'un líder, i ja sabeu que els països necessiten líders per sortir-se'n. És de manual.

ERC, tornem-hi que no ha estat res

2011-09-28T10:10:00.001+02:00

Tenint en compte que l'independentisme català és com el mercat de Calaf, desitjant però que aquest entengui d'una vegada que ja no hi ha més marge per a la confrontació -oxímoron?-, ERC, el partit històric de l'esquerra nacional, tancarà aquest proper dissabte el seu 26è Congrés Nacional apuntant la nova situació política amb forces renovades i un panorama més que favorable a les seves tesis, una situació que pot reposicionar el partit a ser de nou l'àrbitre de la política catalana.

És evident que aquest escenari no serà imminent, caldrà treball i nou sacrifici, però els fets polítics que s'esdevenen ens porten irremeiablement a que els valors republicans i la necessitat d'un estat del benestar segur, a més de la imprescindible -per supervivència- independència política, siguin objectius ja inseparables i vitals per a la ciutadania de Catalunya. I és Esquerra l'únic partit independentista amb vocació de centralitat i per la seva vessant progressista no sucursalista, que enllaça perfectament aquests objectius i pot recollir-ne altre cop els fruits.

Cal, doncs, reinventar tàctiques -no fonaments ideològics- per oferir a la societat un renovat aire fresc que porti el partit de Macià i Companys a marcar l'agenda política una vegada més; altrament, ja sabem què succeeix quan els dos grans partits autonomistes no depenen d'una força amb motor sobiranista i de progrés: el país ronseja i els intents il·lusos d'encaix amb Espanya esdevenen un llast insuportable.

L'Oriol Junqueras, n'estic segur, encarna aquest aire fresc que necessita el partit i, per extensió, el país. Ell és un paio casolà, empàtic, sobradament intel·ligent, amb uns valors humans molt profunds i, per a gaudi i tranquil·litat d'un servidor, les seves visions sobre la nació i l'economia em resulten tranquil·litzadores i properes, a més de casar -considero jo- perfectament amb l'ADN del partit: aquella esquerra moderna, no dogmàtica, apropada als nous temps i dificultats socials; d'aquella barreja llibertària i liberal on les classes populars i la petita i mitjana empresa s'hi poden sentir perfectament còmodes. Una esquerra que cregui en un país on l'ascensor social sigui meritori i la clau perquè, des d'uns serveis bàsics universals i de qualitat, l'engranatge d'una societat funcioni i evolucioni cap al benestar i la culturització generalitzada dels seus membres.

Junqueras i el seu equip ho poden fer, ho faran perquè estan sobradament preparats, ho han de fer perquè tenen una responsabilitat històrica de fer d'ERC altra volta el partit hegemònic de l'esquerra nacional. Perquè un país només avança quan té lideratges forts que vagin del centredreta al centreesquerra, i en el cas català aquests lideratges han de tenir el valor afegit de ser sobiranistes. Catalunya, doncs, necessita una ERC forta com la que s'està forjant que guiï el país pel flanc esquerre.

Foto de la presentació del nou equip d'Esquerra Republicana de Catalunya a les columnes Puig i Cadafalch de Barcelona.

Article publicat al NacióDigital.com

Neo hippisme pijo-progre. Rabieta, eh?

2011-09-23T13:36:00.009+02:00

Escoltes flamenco, t’agrada viatjar,
no faltes mai a ioga i estudies italià.
Vas a la filmoteca i puges a estendre al terrat,
t’has fet vegetariana i balles txa-txa-txa.
Et desplaces amb bici per no contaminar,
expliques a ta mare que és bàsic reciclar.
Quan vas a Nicaragua en 'plan' col·laborar
retrates la canalla, els tens encandilats.

Per mi que ho fas expressament.
Per mi que te m’han fet a mida.
Per mi ja podem finiquitar,
per mi, el que em queda de vida.

Pel teu aniversari prepares un pastís,
en portes a la feina i per tots els teus veïns.
I a les festes de Gràcia decores el carrer,
tanques els ulls i balles passant dels pretendents.

Per mi que ho fas expressament.
Per mi que te m’han fet a mida.
Per mi ja podem finiquitar,
per mi, el que em queda de vida.

Dines amb un tupper tallarines i chop suey,
els teus secrets te’ls guarda aquell teu amic gay.
A les cinc de la tarda quan surts de treballar,
els nens i les floristes et saluden al passar.

Per mi que ho fas expressament.
Per mi que te m’han fet a mida.
Per mi que si mai ets de veritat,
per mi, semblaràs de mentida.

Poques coses més puc afegir després d'aquesta magnífica lletra dels fantàstics Amics de les Arts. Només que la divertida referència a aquest món, malauradament força extès entre la població catalana, està feta amb molt d'enginy. Un món que peca sobretot de poca substància i d'encarar la vida sense el filtre de la pura i dura realitat. Una realitat que moltes vegades supera i trinxa els fonaments de certes ideologies sú-per-cor-rec-tes que semblen viure al planeta piruleta.

Per cert, d'aquí a uns mesos ens obsequieran amb el seu segon disc, serà difícil superar el primer, però n'estic segur que n'estan plenament capacitats. L'esperarem amb candaletes.

Subvenció al rock català, un dogma de fe

2011-09-20T13:03:00.004+02:00

Durant els meus gratificants 20 anys de vivències i batalletes en les subcultures juvenils i/o 'tribus urbanes' -tal com ens descriu la premsa-, he pogut copsar també com les baixes passions, les enveges i els mals rotllos amb aquell i l'altre eren i són el pa de cada dia. Un món molt testosterònic, diguéssim...

Una de les discussions estrella - per sort, en comptades vegades- que malgaudia amb suposats progres alternatius era si el rock en català dels 90 havia estat un moviment neutre, sense substància i, per suposat, subvencionat. Ah, amics! 'Subvencionat', la gran paraula, el dogma de fe que envejososos i mediocres feien servir a cor que vols per desacreditar aquella moguda que -agradi o no- va fer despertar tota una generació. Curiosament els mateixos que des d'una òptica progressista -només faltaria!- sempre tenien un 'però' en la lluita de Catalunya per la seva llibertat nacional. Dos arguments que normalment anaven lligats l'un a l'altre; 'coses de polítics i hippies', deien, com si el seu món fosc fos un món més interessant i profitós que qualsevol altre. No em facis riure...

Sí, ho reconec, jo tampoc escoltava Sopa de Cabra, Sau ni Sangtraït (amb Els Pets era diferent), jo era d'aquells díscols que delirava amb Kortatu, La Polla, The Specials i The Jam. Jo he tingut l'honor de ser un Dr. Calypso i també de freqüentar el Gol Sud, el Puerto Hurraco i els antres més soporífers de la urbs amb les meves Doc Marteens, camises de quadrets i elàstics. Sí, sí, tot això està molt bé, fantàstic! Però no per ser d'aquesta condició i estar fora del comú em comportava com un vell rondinaire, i menys encara em posava en contra d'un moviment que era vital pel país.

En un moment o altre he hagut d'aguantar personatges amb tendències ciutadanesques i amb aires de superioritat que ells mateixos es regalen pel fet d'haver estat sempre a l'underground barceloní, despreciant una moguda que era imprescindible per a un país anòmal com el nostre. M'importa un rave que el nostrat rock/pop -el CiURock com un gracioset anomena- que es va posar de moda als 90 fos una moguda comarcal, 'blanca', estigués subvencionada -una falsedat majestuosa- i fos per a adolescents pijets.

El rock en català d'aquell moment era una necessitat imperiosa per a un país que s'estava refent -un cop més- d'un genocidi cultural perpretat durant els últims 40 anys o més. El rock en català era un producte que s'havia de promocionar sí o sí, pel simple fet que qualsevol país necessita un rock nacional propi. I punt. O és que la Movida madrilenya, el reggae jamaicà o el punk anglès no han estat punta de llança d'avanguarda cultural per llurs respectius governs? No fotem, home! És molt senzill d'entendre-ho, tan sols es necessita voluntat i visió global: És a dir, cert és que et podien no agradar alguns conjunts i es podria haver apostat per algun d'altre de més interessant, però és de rancuniosos i roïns trinxar tota una moguda pel simple fet d'existir i perquè no va amb tu.

Aquesta mentalitat de cova, de ser el més autèntic, de menystenir el que no és dels teus, és de cromanyó, és de sectari tarat, i forma part de l'essència de la tribu urbana, ho reconec. A vegades, però, demanaria a certes divinitats musicals i periodístiques que tinguessin menys autoodi i acceptessin amb serenitat i com una cosa normal el fet que en una nació existeixi alhora una escena comercial i una altra d'alternativa, que en definitiva no deixa de ser l'equilibri perfecte perquè una cultura nacional avanci amb salut i fermesa.

Tot això ve a compte perquè per enèsima vegada, i arran de la reaparició dels Sopa de Cabra, certa 'intel·lectualitat' musical tronada que sobreviu a casa nostra ha tornat a carregar l'arma contra el rock en català, criticant els 90 i lloant en contraposició els indies actuals que fa quatre dies que -sortosament- s'han passat al català. El tema és si en el seu caparró provincià hi cap la següent qüestió, que no deixa de ser ciència pura: Tot existeix perquè algú sempre ha creat un pòsit ferm amb anterioritat i, per tant, segurament que no existiria el tresor musical que tenim ara sense el dels 90, com tampoc existiria el dels 90 sense els laietans, i així 'nà tirant...

Cims i Abismes badabadoquians

2011-09-16T11:00:00.003+02:00

Autobombo!
El fet és que El Belda i el Conjunt Badabadoc hem fet un vídeo clip elegant molt digne d'ensenyar, i per això, avui que comença el cap de setmana us el faig entrega des d'aquest bloc. Veureu que la cançó en qüestió està inclosa en l'últim senzill que hem tret que el podeu trobar AQUÍ . És Cims i Abismes, una bonica -molt bonica- cançó força desconeguda del valencià Pep Laguarda, un personatge mític del món musical del sud de la Sènia i company de files de Pau Riba.

Si avui la voleu sentir en directe ens trobareu tocant-la a la preciosa i imperial Tarragona a partir de mitja nit a la Plaça del Rei. O bé demà allà on la Noguera Ribagorçana i el Segre fan un aiguabarreig, és a dir, a Corbins pel Correllengua.

Au!

Si jo fos espanyol...

2011-09-13T10:15:00.000+02:00

Si jo fos espanyol, evidentment que tindria una visió del món absolutament diferent a la d'ara; el comportament no només rau en la racionalitat de l'ésser, sinó que és influenciat constantment per l'entorn, el territori i les vivències que un glopeja dia a dia en comptagotes. És empíric. I convindreu amb mi que no és el mateix créixer a la Mediterrània que a la Meseta.

Amb això us vull dir, per exemple, que davant d'aquesta reforma de la Constitució per limitar l'endeutament d'un país com Espanya -un país que sempre viu del subsidi d'altri-, si jo fos espanyol no podria oposar-m'hi. Sé que des de la nostra posició una afirmació així us pot semblar una provocació, puix com a catalans aquesta reforma lamina un cop més la nostra existència com a poble i és ben sabut que amb el concert econòmic o, millor encara, amb un estat propi no tindríem dèficit i no ens caldrien topalls dràstics per endeutar-nos; però us demano que per un moment us poseu a la pell d'un espanyol -sé que és molt difícil.

Em podreu retreure que aquesta reforma ha de ser refrendada, i jo us recordaré que s'ha aprovat amb una majoria molt folgada en un congrés sobirà votat democràticament pel poble, i amb el suport de la majoria dels diputats catalans a Madrid, per a més inri. Amb això, el govern de l'Estat s'estalvia tota la xerrameca i el guirigall popular que segur s'hagués muntat.

Em direu que és una reforma feta a corre-cuita i amb tics neoliberals; i jo us responc que la crisi no s'atura i que calen solucions ràpides. Espanya és un país que econòmicament representa el sense sentit i la desraó humana -ho han dit grans economistes- i, per tant, li cal un correctiu dràstic com aquest. O és que els pobres alemanys els hi hauran de treure sempre les castanyes del foc!?

I em podreu dir que en temps de davallada, la solució keynesiana de gastar en inversió pública i endeutar-se és la solució per reactivar l'economia i que, per tant, limitar el deute per llei és mesquí i perillós. I jo us respondré que sí, que teniu raó, però reitero que en una societat com l'espanyola -o la grega-, que ha banalitzat els serveis públics, que ha gastat pels descosits allà on no tocava i ha creat una economia d'excés, barroera i barruda -bombolla immobiliària, turisme barat i subsidis al sud-, aquesta reforma és un càstig per no haver fet els deures durant les últimes dècades. A Espanya i als espanyols cal lligar-los curt, i aquesta reforma n'és un exemple i una necessitat obligatòria.

Ei! tot això, si jo fos espanyol...

11SET2011

2011-09-10T11:00:00.001+02:00

L'11 de setembre català no és ni serà mai una diada festiva ni de descans, malgrat bona part del poble eixorc i vençut hagi caigut a la trampa. L'11 de setembre és i serà una jornada commemorativa, de reflexió i de lluita.

En un dia com avui cal recordar els homes i dones caiguts en combat, els que van ser humiliats i torturats i els que van ser expatriats. També cal reflexionar sobre els nostres governants i recordar-los que el temps s'ha acabat, que ja no hi ha marge per cap més encaix, que el país ja no aguanta més pes. I denunciar i apuntar contra qui continui defensant l'estatus quo present. Finalment, cal tenir ben present qui ens vol aniquilar i no defallir mai en la lluita contra ells; jutges, polítics i quintacolumnistes espanyolistes.

QUE TINGUEU UNA BONA DIADA.
VISCA CATALUNYA LLIURE!!!!

El Belda, amb el .cat

2011-09-05T11:33:00.008+02:00

Aprofitant l'avinentesa que avui els Badabadoc sortim molt ben parats a El Periódico de Catalunya. Sí, sí, compreu-lo -o millor, si el trobeu feu-hi una ullada- i ja veureu quin bon reportatge que ens han fet. Per cert, gràcies Jordi Bianciotto!! Te'n dec una al Tirsa...

Doncs això, amb aquesta joiosa excusa us faig saber d'una agradable i interessant iniciativa que s'han empescat els de la Fundació PuntCAT. Una gent que mai els hi agrairem pas prou per la seva dedicació i promoció a aquest exitós domini. Ells, s'han inventat un concurs de vídeos per tal de promocionar el domini ara que ja ha superat els 50.000. Es tracta que la gent faci un vídeo personal parlant del .cat i ells et fan propaganda de la teva web amb opcions a tenir interessants premis.

Doncs bé, entre il·lustres convidats, el cabdill dels Badabadoc, en Carles Belda, ha tingut l'honor de fer-ne un de destacat i fora de concurs justament per promocionar-lo. Aquí el teniu, crec ha quedat molt lluït i força divulgatiu. Que és el que pertoca...

AQUÍ teniu tota la informació referent aquesta bona iniciativa

Una altra tardor calenta

2011-09-02T18:58:00.002+02:00

Què tenim? Doncs tenim una societat que durant l'últim any ha tastat en carn pròpia una crisi econòmica que està fent estralls i colpint de mica en mica sense descans cada vegada més gruix de la població. Tenim un sistema -des del poble ras fins al mandatari més important-, que ha causat aquesta crisi fruit de voler mantenir un nivell de vida i de despesa inacceptable i impossible d'allargar indefinidament. Malfieu-vos dels que diguin que la crisi l'han provocada només uns. I, políticament, tenim una Espanya que ja no dissimula el seu jacobinisme barroer, un independentisme més fort que mai, però desorientat i esbotzat sense incidència administrativa -#usfelicitofills-, i una CiU que arrasa al territori tot fent promeses sobiranistes sense acabar de concretar-les.

Doncs bé, la meva pregunta és aquesta: I ara què? M'ho pregunto perquè l'Estat està a punt de presentar el darrer embit contra Catalunya en forma de LOAPA econòmica quan el veritable responsable de la situació i qui està més endeutat són ells i no nosaltres. A ningú se li escapa que, pel mateix preu, un mal dia ens podrem llevar esmorzant amb una altra reforma exprés de la Constitució espanyola que danyi encara més l'autogovern i així 'na fent fins que no ens quedin ni les engrunes, que és el que tenim ara.

Compatriotes de CiU -em dirigeixo només a ells perquè el PSC ja s'ha autoexclòs de la centralitat del catalanisme- suposo que ara ja heu entès que el negoci amb Espanya té els dies comptats i que la fractura social és una realitat fefaent a causa de la poca liquiditat que tenim, ara que regneu el país ja no us queda més sortida que fer el pas definitiu i cridar a Estats Generals per exercir, abrigallats pel poble, el dret a decidir que tant exclameu.

La Comissió del Parlament pel concert econòmic s'haurà de pronunciar a l'octubre i després actuar amb fermesa perquè ja no hi haurà marxa enrere, les circumstàncies ho fan impossible, estem massa atrapats. Si no és que torna a passar allò de l'Estatut: sí home! Allò d'anar a Madrid a pactar la retallada amb nocturnitat sense dir-ho a ningú, ni tan sols al pobre Duran... Però bé, va, deixem-ho! Això ja és passat i hem de mirar endavant, oi?

Doncs tornem-hi, que no ha estat res -total, portem 300 anys-, que ens espera una altra tardor calenta i aquest cop l'hem d'encarar sense paüra i amb determinació, puix tots hi estem cridats, en la defensa del nostre dret de decidir. Altrament, si no fem les coses amb valentia i lideratge, la desafecció, la demagògia, el passotisme i les baralles entre nosaltres s'incrementaran encara més, i ja sabeu que això només atrau friquis i populistes

Article publicat al NacióDigital.cat

Els camàlics d'ERC i el Pla B del país

2011-08-31T12:15:00.009+02:00

Comencem nova temporada, nou cicle polític i tornada a la normalitat per la majoria del mortals -jo m'hi excloc- amb un nou disseny al bloc i amb ganes renovades per continuar debatint, polemitzant i gaudint de les coses que ens ofereix aquest meravellós món, àdhuc dissortat també. Espero i desitjo que us agradi.

Doncs per començar què millor que un vídeo trobat per la xarxa per anar fent boca que m'ha sorprès gratament. Es tracta d'un vídeo molt, però que molt alliçonador i clarivident que demostra alguns fets rellevants del nostre sistema polític de l'últim any. Però sobretot també ensenya i manifesta qui han estat i seguiran sent els camàlics de la història, els que pedalen incansablement, els que realment sempre apreten i sacsegen el país i els partits dominants -tot i l'immobilisme recalcitrant d'aquests- perquè res quedi igual.

Malgrat el càstic patit i abusiu, suposo que necessari però excessivament injust també, ERC sempre hi serà per a servir el país. Vegeu-lo i reflexioneu-hi, val la pena.

Barrera!!!

2011-08-27T22:48:00.003+02:00

Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels!

Heribert Barrera i Costa (6 de juliol del 1917-27 d'agost del 2011) EPD.

La Barcelona daurada i torrista

2011-08-26T09:15:00.001+02:00

Què poden tenir a veure en Pompeu Fabra, la seva cunyada Teresa Mestre ('La Ben Plantada'), l'Eugeni d'Ors, en Josep Pla, el pintor Casas, la filla del cerveser Moritz, el FC Barcelona, en Santiago Rusiñol, en Josep Pijoan i molts d'altres de la nostrada burgesia amb les famílies Baladia i Llorach? Doncs, com a mínim, un documental interesantíssim i que t'atrapa titulat 'Barcelona, abans que el temps ho esborri'. Un recorregut entretingut i apassionant sota el guió d'un dels seus descendents, Javier Baladia, i la direcció de Mireia Ros, que desenterra de l'oblit una bona part de les vides alegres i tristes alhora, a voltes excèntriques però rectes també, dels personatges que durant unes dècades, però sobretot durant els meravellosos anys 20, van fer brillar la nostra Barcelona provinciana per convertir-la en una ciutat de referència al món.

La Barcelona que va de l'exposició del 1888 a la del 1929, o el que és el mateix, la que va del Modernisme al Noucentisme, és una capital que faltada d'un Estat propi aconsegueix enlluernar el món gràcies aquella màxima tan catalana que diu que 'els catalans de les pedres en fem pans'. Aconsegueix també que, per primer cop des de la pèrdua de l'aristocràcia pròpia just després de l'extinció de la reialesa catalana en favor de la cort de Madrid, la nova burgesia emergent i industrial ocupés aquest lloc privilegiat -no per motius hereditaris, sinó amb enginy i esforç- per convertir un país anòmal en un país de progrés i modern.

Grans empresaris, mecenes de la cultura, liceistes amb escapades esporàdiques a l'underground barceloní, portadors de les avantguardes mundials, moralment més avançats -alguns d'ells- que els propis progressistes d'aleshores, torristes i bon vivants, recorrien la ciutat comtal, la costa Brava i el Pirineu com si fos el jardí de la seva torre fent que aquests llocs es convertissin en autèntiques passarel·les de moda, però també en centres de cultura i de referència pel món Occidental. La burgesia catalana va ser un món imprescindible per a la nostra construcció nacional; però, podríem dir el mateix ara??

La grandesa d'aquelles famílies, i per tant de Catalunya, es va veure estroncada un cop més per la desraó i la testosterona espanyoles, però el llegat que deixen continua present a les pedres de les nostres ciutats, en les seves obres i espero que també en les mentalitats de molts catalans. Perquè un país per sobreviure necessita lideratges forts, cultes i pragmàtics per ensenyar al món les virtuts que un poseeix. Que en el cas de Catalunya són infinites...

Un documental vital doncs, per no perdre el record d'aquella Barcelona, d'uns moments esplendorosos culturalment i estèticament que difícilment es poden tornar a donar fruit d'una globalització necessària, però banalitzadora també. Vegeu-lo, és altament recomanable per entendre un trosset de la nostra història; és com una novel·la històrica que fa les delícies als amants de la Catalunya gran i oberta en contraposició al país esquifit, gris i provincià.

L'emprenedoria, una realitat.

2011-08-14T12:10:00.011+02:00

A vegades els tòpics, a diferència dels somnis, es fan realitat; a Catalunya podeu estar segurs que en tenim un que fa anys i panys que dura exemplificant perfectament aquesta combinació a vegades perillosa. Aquest, no és cap altre que el de l'emprenedoria. Un país com el nostre que porta més de 300 anys amb autèntics pals a les rodes sobrevivint sense el sostent d'un Estat propi - ben al contrari, en tenim un en contra-, és d'admirar com ha pogut esdevenir sempre el capdavanter de l'enginy i el treball. Diuen que és el territori que fa l'home, que en el nostre cas seria un poble resignat però ferm, estalviador però productiu; en definitiva, gent espavilada, liberal, autònoma i sobretot emprenedora.

Doncs bé, una prova fefaent d'això que us explico la vaig poder comprovar l'altre dia tot passejant per la preciosa Cadaqués. Resulta que de cop i volta en un d'aquells carrerons austers, costeruts i blanquinosos vam topar-nos amb una botigueta -quin gran món el de les botigues!- anomenada Dalícia Cadaqués, i el que vaig veure em va obligar a deturar-me de seguida. Bingo per a ells! Es tracta d'un establiment acollidor, modern i minimalista on hi pots trobar una important varietat de vins de qualitat, a més de productes sensacionals i originals de pasta, salses, conserves i d'altres delicatessen. Tot plegat molt ben presentat. La cosa no acaba aquí, també s'han inventat el que ells anomenen 'l'espai gastronòmic més petit del món', on en un petit raconet ben resguardat hi tenen una sola taula per un màxim de 6 comensals que amb reserva prèvia, òbviament, et cuinen uns deliciosos menús ideats per un xef de renom amb els productes que allí mateix venen.

La idea és genial, fixeu-vos-hi; Una estètica impecable que entra pels ulls, uns productes que ja només recordar-los se't fa la boca aigua i aquella sensació que entres en un lloc on per una nit tu ets el rei del restaurant, aquella exclusivitat que tan ens agrada, vaja... La idea és de dos simpàtics i agradables joves molt ben preparats que la història els recompensarà amb un èxit assegurat. Hi posaria la mà al foc.

I és que ja som altre cop al cap del carrer, aquesta parella és un dels exemples d'aquells que ens aixecaran el país, són els espavilats que amb enginy se'n sortiran. Perquè aquest dissortat país, malgrat uns veïns que són l'antítesi nostra -en economia, i en tot-, se'n sortirà un cop més gràcies a les possibilitats immenses que té alhora d'oferir qualitat a més de ser un lloc, tal com deia l'eurodiputat Tremosa, privilegiat per fer logística internacional. L'exconseller Josep Huguet -segurament el millor conseller d'Innovació, Universitats i Empresa que hem tingut- també va fer un esforç impagable en l'anterior govern posant la primera pedra perquè Catalunya es capbusés d'una punyetera vegada en el turisme de qualitat i cultural esmorteint el turisme de xanquleta i mitjons, un turisme esgotat i esgotador que tants beneficis efímers i sense subtància obté i que tants problemes de convivència i ambientals també causa a casa nostra.

Catalunya; país lliure i de qualitat, o una simple província xarona vinguda a menys. That's the question!

Per a més info: www.daliciacadaques.com

Ei guiri, bon estiu!

2011-08-06T09:59:00.004+02:00

Abans que la calor africana -arribarà aquest any?- ho arrasi tot i faci que el país realment es paralitzi, llavors algú encara es pregunta perquè alguns països se'n surten millor que els altres, és el territori que fa l'home companys!!! En aquest bloc us desitjo, ara sí, un molt bon estiu i que us sigui lleu.

I per fer-ho he triat la que segurament és la millor cançó de l'estiu de tots els temps, es tracta dels Mitjons Blancs de la banda rumbera anoienca, Els Terratombats. Un honor personal haver-hi col·laborat!

ELS MITJONS BLANCS
Els mitjons blancs són una icona que sovint s’identifica amb una manera de fer d’aquells guiris que visitaven i visiten les nostres contrades, especialment a l’estiu, a la recerca de sol, platja i festa. Durant molt de temps, el nostre país ha viscut amagat de cara a aquests turistes, que tenen una visió distorsionada del país on van a estiuejar, esperant trobar-hi els toros, la sangria o les sevillanes.

Sovint hem de fer un esforç pedagògic per explicar-los on es troben i què és típic de casa nostra; per explicar-los que aquells tòpics que pensen trobar (i que troben en algunes situacions) no són propis de la nostra terra, que té una llengua, una cultura i unes tradicions que cal que coneguin si volen gaudir del país d’una manera més real i autèntica.

Gaudiu-ne i feu-ne difusió, especialment entre aquells estrangers que no acaben de saber on són quan venen a casa nostra de vacances!!!

Duran i Lleida, l'amic de la metròpolis

2011-08-01T10:06:00.007+02:00

En Josep Antoni Duran i Lleida és un paio especial, fins i tot m'atreviria a qualificar-lo com el típic prototip d'homenàs estimat per les dones, aquella mena de mascles que sempre queden bé davant d'una femella. Ell, d'aspecte senyorial i d'una educació segurament exquisida -això sempre és d'agrair-, és un personatge que gràcies a la victòria aclaparadora dels seus socis convergents, ha obtingut de nou la oportunitat de recol·locar-se al centre del debat polític i ressorgir així de les seves cendres. La palestra és el seu lloc vital.

Semblava doncs que en la Catalunya triomfant que d'uns anys ençà l'independentisme construïa a pas ferm, aquella Catalunya que sortia al carrer desacomplexadament i que intentava tallar el bacallà des de les institucions -malgrat la tirada que l'independentisme sempre té a la trinxera-, ja no hi tenien cabuda personatges antics, un xic foscos i petits com ell -amb la il·lustre excepció del Montilla, és clar-. D'aquella Catalunya menuda, ja m'enteneu; aquella mirada de pobre, de gos apallissat, aquell provincianisme ranci que va tot lo dia demanant perdó intentant esgarrapar quatre engrunes mastegades i humides per posar-les dins al cove.

En Duran i Lleida malgrat la planta que mostra és petit, és d'aquesta Catalunya xica. No és d'estranyar doncs, que el noi de la Franja -ell diu que és aragonès- sempre hagi representat aquella mirada de curta volada davant el país. Compte però! El líder d'Unió Democràtica també representa l'ordre i la seguretat que aquella bona part del poble que se li en fot un rave la política necessita quan van maldades, és l'home conservador -de cintura cap amunt- que els salvarà de la sacsejada, el desordre i l'atreviment polític. Per això, sempre acaba sent un dels polítics més ben valorats de tot l'Estat espanyol. L'espanyol de l'any, vaja...

Tinc amics -molt bons amics- propers a Convergència que les passaran canutes aquests propers mesos de campanya electoral, no ha de ser gens agradable confiar unes eleccions i les negociacions amb un Estat que et nega l'existència a un personatge d'aquest calibre. Vull dir que, tot allò que estàvem covant els últims anys i semblava que ja no tenia marxa enrera: unitat pel concert econòmic, desacomplexar el país, avançar en el dret de decidir... Pot quedar en el no res si aquesta petitesa política acaba sent la que remena les cireres a Madrid.

Fiqueu-vos-ho al cap, amb una CiU forta a Madrid i amb un Duran i Lleida movent-se com peix a l'aigua pel Congrés espanyol, la Catalunya decidida i desperta morirà en nom del consens i la bonhomia, que és el mateix que dir que, Espanya pot estar molt tranquil·la perquè la mica de dignitat que ens quedava anirà escolant-se com l'aigua per la claveguera, per acabar ajuntant-se amb altres aigües fecals i així fer un únic riu indivisible. Com sempre, és clar...

Article publicat al NacióDigital.cat

El Soul del nord empeny de nou

2011-07-26T13:05:00.009+02:00

Fa poc més d'un any ja us advertia que els amants del Northern Soul i en general l'amor que se'n desprèn d'aquest semblava que mica en mica tornava a treure el cap sobretot en els països anglosaxons, és clar.

Els balls troneres d'aquest estil -altrament dits Allnigthers- sempre els pots trobar en algun racó o altre del continent, talment com un bolet a la muntanya. L'aparició d'alguna pel·lícula -Soul Boy- també ha fet la seva feineta, però sobretot la irrupció de les dues noves grans dives de l'estil, la Duffy i la malaguanyada Amy -al cel sigui!-, han fet que el Soul enganxifós i senzill que interpretaven tan bé els artistes negres de la costa est dels EEUU, i que tan agradava als joves del nord d'Anglaterra, no acabi arraconant-se en l'oblit més profund.

Ara, com l'aigua a les flors a la primavera, ens cau un interessant i bonic curtmetratge de Dean Chalkley titulat Young Souls, que, com us podreu imaginar es tracte d'un viatge profund amb una excel·lent fotografia escènica en el paradís i el submón del Northern Soul. Gaudiu-lo prement AQUÍ. Val la pena!

Young Souls (Teaser) from Dean Chalkley on Vimeo.

Aprofitant l'estrena del curt, el director i també fotògraf va presentar una exposició fotogràfica del film al Youth Club de Londres. Una més que segur interessant exposició que romandrà en aquest local fins al 4 d'agost.

Jo, Junqueras.

2011-07-21T18:14:00.009+02:00

Esquerra Republicana de Catalunya acaba de fer 80 anys, l'històric partit del centreesquerra nacional és un partit que agradi o no, Catalunya necessita com l'aire que respira. Talment com és necessari també un partit fort del centredreta nacional. I és per això que fruit dels progressos i els serveis prestats al país durant els últims anys amb el seu desgast corresponent, Esquerra necessita ara una nova embranzida que torni a posar el partit de Macià i Companys al lloc que li pertoca, que no és cap altre que el de condicionar directament la política catalana per portar la nació cap a la llibertat i la justícia. Perquè comapanyes i companys, en aquest país es nota molt quan ERC no condiciona de valent, i si no fixeu-vos en l'estat actual.

Esquerra doncs, necessita com el peix l'aigua la benzina necessaria per aixecar el vol altre cop, i aquesta circumstància no la pot representar millor que l'Oriol Junqueras i tot el seu equip. Una renovada confiança plena de la millor experiència i d'aires nous que reflotarà el partit i el posarà altre cop al lloc que es mereix.

Ara més que mai cal generositat, seny, ordre i confiança, no només als propis militants sinó també als antics i nous votants que té i tindrà Esquerra. Aquest és el seu, el meu, el nostre, el vostre PROJECTE:

Des de l’honor i l’orgull que sentim com a militants d’Esquerra Republicana de Catalunya, estem convençuts que el nostre partit és la millor eina amb què compta la nació, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, per avançar cap a la plena sobirania i cap a una societat més lliure i justa.

Són precisament aquests els principis que van inspirar el naixement de la nostra Esquerra fa vuitanta anys a la ciutat de Barcelona, en un procés de confluència de diferents sensibilitats republicanes, progressistes i catalanistes que tan bé sintetitzen Francesc Macià i Lluís Companys, plasmades en les sigles d’ERC que en si mateixes representen tota una declaració de principis.

Hem anunciat la nostra candidatura a les eleccions a la Presidència i la Secretaria General d’ERC, que tindran lloc el proper 17 de setembre segons un procés democràtic insòlit i exemplar en la resta de l’arc parlamentari: només la gent d’ERC escollim la direcció política en un sufragi universal i obert.

Des de la humilitat i l’esperit de servei proposem una direcció col·legiada que conjugui renovació i experiència, que generi il·lusió i cohesió. Volem renovar formes i continguts, accentuar el municipalisme i aprofundir en la qualitat democràtica perquè estem convençuts que cal tornar la política de partit als que el representeu, sigui a les institucions, o bé a la vostra feina, a la societat civil o a les assemblees locals.

Volem compartir la responsabilitat de construir la confiança en nosaltres mateixos. Amb il·lusió i coratge reconstruirem l’espai polític de la nostra esquerra, la del radicalisme democràtic, la justícia social i l’ambició nacional. Amb el convenciment que només podrem superar els dèficits socials, la incertesa i l’atur que patim, amb la seguretat i fortalesa dels nostres vincles socials i col·lectius; només avançarem com a partit si som capaços de sumar i treballar tenaçment des de l’ajuda mútua i la cooperació.

Perquè junts som més forts, visca la República catalana!

Opinar pels descosits

2011-07-19T04:37:00.009+02:00

Sempre he pensat i considerat que les opinions faltades d'argumentari són les causants de les ignoràncies i els sense sentits que una societat arriba a vomitar; són, paradoxalment, unes enemigues tèrboles que una democràcia civilitzada pot tenir. L'opinionitis és l'estat on la turba i el populatxo s'hi sent més còmode, és on el populisme s'hi belluga com peix a l'aigua, és una manifestació mal entesa que els racionalistes exacerbats i els apologetes dels drets sense límits defensen sense saber el mal que provoquen a la bonhòmia i a la intel·ligència social.

En un bon article d'en Salvador Cardús escrit fa pocs mesos al diari Ara, exclamava el següent: "La meva preocupació és per allò que crec que és un abús, una desmesura i, en definitiva, un malbaratament d’energia intel·lectual –permetin-me el sarcasme– en l’actual sobreproducció d’opinions absolutament banals, desinformades i sense arguments. L’opinió entesa com l’expressió –o l’expansió– d’un gust subjectiu". I també això: "La sobreabundància d’opinions a tots els mitjans de comunicació, amb el pretext de fomentar la “participació”, en realitat, el que fa és viciar el pensament crític i contribuir que es confongui el prejudici amb la reflexió".

És l'arrogància que hem d'aguantar i suportar cada dia, per exemple, de tot el submón relacionat amb l'esport, amb aquells periodistes infames o aquells socis desencaixats opinant pels descosits sense saber un borrall de tàctica futbolística. També en els programes d'actualitat per a mestresses de casa, on la gent es permet el luxe de trucar en directe per explicar una simple i estúpida anècdota personal fent entendre que aporta quelcom de positiu al debat general. Per no parlar dels fòrums i comentaris als diaris digitals on es reuneix el fricandó més baix per dedicar-se a insultar a tort i a dret. No és res més que una mala pràctica que en nom del dret ens aboca a tenir una societat de persones toixes.

Ho comentàvem fa uns dies tot fent un british en un bàlsam anomenat Tirsa amb un dels articulistes més brillants del moment. La gent avui, gràcies -o per culpa- de l'actual sistema social on el pidolar és el pa de cada dia i l'emprenedoria és com un xec sense fons, s'atreveix i es permet el llibertinatge de parlar de tot i a tota hora, amb aires de superioritat i amb exigències de regal, de temes que un no ha tocat mai i ni tant sols s'hi ha interessat en bona part de la seva existència. Però, és clar, Déu nos en guard que algú entès en la materia gosi rectificar a l'opinaire insuls i banal, passarà com la vergonyosa situació de l'escola d'avui, on l'alumne té el mateix respecte al professor com el gat al ratolí. L'escola d'avui... Un lloc on s'ensenya primer a opinar més que a respectar, i així anem...

Oi que jo no parlo ni escric sobre l'odontologia i el seu concepte anatòmic i fisiològic de la unitat dental?! Doncs per quins set sous la gent es dedica a fer de polític o d'entrenador de futbol les vint-i-quatre hores al dia sense solta ni volta ni passar vergonya?!

Banda ampla, un programa que s'esforça a promocionar l'opinionitis.

L'homenot Pujols

2011-07-13T04:06:00.006+02:00

El xofer de Déu, el secretari de la natura, l'emperador trajà de la filosofia catalana... Aquestes són unes de tantes descripcions que grans prohoms de la intel·lectualitat i la cultura catalanes han dedicat al polifacètic Francesc Pujols i Morgades, aquest homenot nat el 1882 a la Plaça Reial barcelonina -el centre del món segons ell- ben aprop del bullici de La Rambla i del seu estimat Liceu. Què fa que aquest personatge sigui tan misteriós i llunyà però a l'abast i feixuc alhora, perquè cada vegada més gent se'l miri de reüll no atrevint-se però a descubrir-lo del tot?

Pujols era un paio atípic que encabritava i posava nerviós a molta gent -encara ara-, la seva ironia sense límits i el seu 'rient rient vaig dient les veritats', tenia una simple justificació de pura supervivència en uns anys on la ignorància feia estralls i la vida tenia un preu massa baix, talment com la del seu amic Ferrer i Guàrdia. Per la cultureta oficial i d'ordre que sempre ha regnat els destins mentals de les catalanes i els catalans, un personatge tan descomunal, polièdric i heterodox que jugava a ser molts Pujols alhora, és difícil que hom se'l pugui interioritzar i domesticar. Aquesta és segurament la raó per la qual la figura majestuosa del savi de la Torre de les Hores hagi estat destinada a l'ostracisme més absolut fins als nostres dies.

Filòsof no academicista, crític d'art, tertulià sublim i sornaguer insuperable, autor de les millors anècdotes que hom hagi pogut donar, va estampar la seva petja i va il·luminar durant dues dècades -la dels 20 i 30 del segle passat- tota la intel·lectualitat barcelonina del moment. Ell, rendista per carambola, va poguer dedicar la seva vida a cercar la Veritat i oferir el seu pensament per a fer un món millor, que això automàticament volia dir fer una Catalunya pionera i més pròspera també.

Guanyant la flor natural concedida per Joan Maragall als Jocs Florals del 1904 ja apuntava maneres, però no va ser fins que s'introduir en el camp filosòfic que li esclatà tot el seu potencial intel·lectual per enganxar-se al fil roig de la filosofia catalana encetada pels dos Ramons, en Llull i en Sibiuda, i lligar espiritualitat i ciència intentant separar la moral de la religió amb l'objectiu d'alliberar el temor que els mortals mantenen amb Déu.

La Religió Científica Catalana que ell va llençar a l'aire com qui fa volar un estel lluminós, amb el seu ritual propi l'Hiparxiòlogi, no és res més que el pensament -basat en la realitat i la simple observació de les coses- que els catalans aportem al món per fer-lo més humanista i còmode. Com deia ell, Catalunya està destinada a ensorrar la religió catòlica -i totes les altres monoteïstes.

Els catalans li devem una manera de veure, viure i estimar la nostra terra com pocs l'han donat. Les seves provocadores teories i profecies sobre la centralitat i el temperament just que poseeix Catalunya respecte al món, fan que puguis xalar i divertir-te amb les seves explicacions i formes esquemàtiques, sense lliurar-te i sorprèndre't però de la profunditat de les seves reflexions. I és ja ho va dir tot un Josep M. de Segarra: "Francesc Pujols fou el primer que dintre meu va fer ressonar aquella agudíssima trompeta de plata que canta les veritats".

Tot això ve a compte perquè un servidor ha tingut l'honor de produir i col·laborar en el que és la primera obra musical dedicada a la figura de Francesc Pujols. Es tracte d'una bella composició amb pinzellades wagnerianes i ritmes jamaicans del lleidatà David Esterri gravat amb la Cobla St. Jordi i el Conjunt Badabadoc -entre d'altres-. Aquí en teniu la informació per si és del vostre interès: http://escaladelavida.ppcc.cat/

Article publicat al NacióDigital.cat

Escala de la Vida ja a la venda!

2011-07-12T15:03:00.004+02:00

La Fundació Badabadoc té el plaer de presentar-vos un disc en format elapé, que conté l'obra wagnerianojamaicana amb cobla del lleidatà David Esterri basada en el sistema filosòfic d'en Francesc Pujols.

Al disc hi trobareu el Conjunt Badabadoc, la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, l’Escolania dels Blavets de Lluc de Mallorca, i les veus de n’Emma Moussaoui, en Vador Boix, na Laia Carreres i n’Òscar Dalmau.

A una banda, el Preludi a l’Hiparxiologi, obra lliure sobre el sistema pujolsià i a l’altra, l’Escala de la Vida, seguit de graons musicals i literaris bastits amb la tria d’escrits del savi de la Torre de les Hores feta pel savi vilafranquí Joan Cuscó.

Tot plegat, enregistrat i remenat pels traçuts tècnics Josep Vinyoles i Jordi Rexach, i embolcallat amb estil incomparable pel senyor Carles Soler.

Després d'una llarga espera doncs, ja podeu aconseguir aquesta valuosa obra pujolsiana en els següents llocs:

Fundació Francesc Pujols (Torre de les Hores). C/ Mur, 63 Martorell
Discos Revolver. C/ Tallers, 13 Barcelona.
Restaurant Anònims. C/ Miquel Ricomà, 57 Granollers.
Martulina Divinna Discos. C/ St. Antoni, 11 Vic
Discos 100, C/ Escorial, 33 BCN

"La pedra és un àngel que dorm a la terra. L’àngel és una pedra que es desperta al cel".

Per a més informació escriviu al correu: torrisme@gmail.com

Majoria social

2011-07-08T13:45:00.005+02:00

Quin va ser el lema de la mani de fa un any? Va ser 'Independència'? No, va ser 'dret a decidir'! Encara que hi havia una barbaritat d'estelades...
Hi havia molta gent que no era independentista i s'hi va sentir còmode... Aquesta és la clau.
Per guanyar no cal posar-te la paraula 'independència' constantment a la boca, si ho sabem i ho tenim clar que ho som guanyarem... Brindem!

Aquestes són frases i insinuacions que surten en aquest encertat vídeo que ha realitzat Òmnium Cultural. Hi ha molta gent de diversos àmbits i fins i tot de diferents ideologies -gent ferma, amb capacitat d'anàlisi i seriosa-, però amb un comú denominador, que fa anys que marca o vol marcar aquesta línia en el nostre independentisme. Un camí que és l'únic que garanteix crear la tan desitjada majoria social per aconseguir la victòria definitiva. Ho heu sentit bé? Sí, sí, MAJORIA SOCIAL, i no un club de sonats purs. Un camí malauradament torpedinat constantment per ànsies, viagres, anàlisis de bar, egos, urgències, testosterones i cops de puny de 'mecagondéu'.

Òmnium n'és un exemple, de feina ben feta. Prengueu-ne consciència un dia com avui...

A CiU, amb sinceritat

2011-07-06T12:31:00.002+02:00

Us presento aquest petit text del gran escriptor manresà Josep Maria Planes i Martí (1907-1936), una reflexió que vull dedicar a la direcció de Convergència i Unió i al president Mas, als homes i dones que guiaran els nostres destins com a poble en els propers 4 anys i molt probablement més i tot.

M'adreço a vosaltres, als que teniu a les vostres mans el futur immediat d'aquest nostre dissortat país que ara mateix viu els moments més difícils i apassionants des de la restauració de la 'democràcia' a l'Estat. Vosaltres que en els propers anys sereu els responsables directes de les butxaques i de l'estat anímic de les catalanes i els catalans; Ara ja no val a fer la viu-viu ni la puta i la Ramoneta amb el nacionalisme espanyol, ja no queda marge per l'autonomisme i pel tan desitjat encaix amb Espanya. La crisi, l'avantatge del mercat global, la impossibilitat d'una intervenció militar i el suport més alt mai obtingut a favor de la secessió amb Espanya, fa que tinguem l'oportunitat més clara i precisa de la història per aconseguir la normalitat nacional tan somiada des de fa 300 anys.

Sóc conscient que aquesta és una tasca complicadíssima, que la política és un art de difícil explicar, però no us queda cap més remei que -en aquesta legislatura- cercar complicitats per anar a Madrid i presentar sense subterfugis el concert econòmic, perquè quan l'Estat us el rebutgi, tornar a casa i començar -amb les mateixes complicitats- el procés definitiu autodeterminista pel nostre futur econòmic i polític . Altrament, Catalunya pot esfondrar-se aixafada entre el sense sentit populista del carrer per un cantó, i Espanya per l'altre.

Ara més que mai cal posar definitivament la banya en el principal problema que viu Catalunya, que no és cap altre que el de l'anomalia nacional endèmica que patim, un drama que automàticament provoca una injustícia social sense comparació en altres llocs del món Occidental. Si no sou conscients d'això o no ho porteu a terme, no sereu dignes del poble que representeu i que us ha donat una més que còmode governabilitat precisament per fer aquesta tasca, no ho oblideu. Jo que no sóc militant ni votant vostre, estic disposat a anar al vostre costat en aquesta gran qüestió de qüestions. Feu-ho per favor, i passareu a la història amb tots els honors.

"Ha calgut que passessin trenta-cinc anys de la seva història perquè la Lliga es decidís a aliar-se amb els monàrquics enemics de Catalunya, ha calgut que el senyor Lerroux hagués passat pel bany de puresa de l'straperlo perquè el senyor Ramon d'Abadal el pogués estrènyer entre els seus braços. Tota la púrria, tots els immorals, tots els ascaris de la Dictadura que el Catalanisme, després de tants anys de lluita, havia aconseguit arraconar i reduir a la impotència, es revifen ara a l'escalf de la Lliga Catalana, gallegen, treuen el cap i es llancen desesperadament a la consecució d'una victòria que seria celebrada com a pròpia per "El Debate" i "ABC". El geni del senyor Cambó ha arribat a aquest punt de sensacional que un èxit de la Lliga en les pròximes eleccions seria interpretat pels diaris de tot el món com una derrota del Catalanisme".

(“La Publicitat”. “El Front d’Ordre”. 29-1-1936, tres setmanes abans de les eleccions a Corts del 16 de febrer).

No caigueu en el parany i no ho torneu a fer, no us llanceu als braços dels que ens volen anorrear com a poble, preneu l'exemple. Catalunya resta pendent de vosaltres.

Reflexions davant el baròmetre del CEO

2011-06-29T12:29:00.014+02:00

Observant el baròmetre que acaba de treure el Centre d'Estudis d'Opinió aquest matí, on dona un sorprenent i clarificador 43% de suport a la independència de Catalunya enfront un 28%, us vull fer la següent reflexió: (Recordem que és la primera vegada que el CEO pregunta sobre l'opció del dret a l'autodeterminació).

1. L'independentisme creix dia rere dia imparablement i ja estem en un altre nivell respecte en èpoques anteriors, per tant, ja no calen fer jocs de malabars amb segons qui (sigui amb el PP, sigui amb el movimiento del 15M), ens hem d'autoconvèncer que si volem, podem.

2. Vist els suports a la secessió que els votants de cada partit hi donen, per fi a Catalunya es van configurant dos grans blocs: CiU, ERC, ICV, SI enfront del PSC, PP, C's. Potser encara podríem arreplagar-hi algun despistat del PSC -i seria desitjable-, però el que està clar és que l'opció Oriol Junqueras de fer un front nacional i progressista amb CiU, ERC, ICV i qui s'hi apunti, hauria de començar a fer forat amb força a la societat catalana malgrat la urticària que produïria en certs talibans tan de CiU com d'ICV. Potser no cal un pacte d'estabilitat governamental, però sí un front ferm per les grans qüestions de país. És a dir, deixar de jugar a cuit i amagar, i començar a encarar seriosament el gran projecte de país.

3. CiU té una immillorable oportunitat per fer història i conduir el país a la llibertat i al progrés. Ni la CiU d'abans, perquè l'independentisme era minoritari, ni amb ERC al govern, malgrat haver empès l'independentisme com mai, ho tenien tan bé com la CiU d'ara. Recordem que ERC només tenia 23 diputats de 135 i formava part d'un govern a tres. Ara CiU en té 62 i governa amb molta comoditat.

Volem fer història? Estem preparats per fer història? A què esperem?

Nota: Vull precisar que el CEO és l'ens més fiable - enquesta de 2.500 persones- de tots els que fan baròmetres al nostre país.

Resposta a l'amic Palà

2011-06-28T13:42:00.001+02:00

Hi ha gent amb molt bona fe que de vegades es deixa engalipar a la primera de canvi. Aquesta gent -ancorada en una estètica i una manera de fer francament millorables- continua pensant i defensant que l'esquerra en termes generals pot continuar sent la mateixa esquerra d'altres èpoques i/o d'altres llocs del planeta, sense entendre o sense voler entendre que el context social actual és radicalment diferent respecte el passat.

Hi ha uns valors indiscutibles i insubornables que l'esquerra no pot perdre mai, que no són altres que el de la llibertat dins d'un ordre establert per la col·lectivitat, el de l'esforç individual per la millora d'un mateix, i per tant del col·lectiu, i la garantia en la justa mesura -per tant, potenciant l'ascensor social com a requisit per fer avançar una societat- dels drets bàsics i universals per a tothom. Aquests són els valors que han fet créixer i han fet avaçar la humanitat. Uns valors que han estat combatuts per molts fronts, des de posicions tancades i rànciament conservadores fins als totalitarismes de tots els colors -negres, blaus, vermells-...

Altrament, un tresor -el de l'esquerra- que també corre el risc de quedar-se desfasat fruit de la visió insuportablement tronada que els suposats defensors i màrtirs de l'esquerra "autèntica" -aquests que van donant carnets d'esquerranós per la vida- defensen; però que l'únic que fan és convertir-lo en un dogma de fe ben esbiaixat. El traven. Aquestes divinitats de l'esquerra, massa vegades són incapaces de valorar, analitzar i, en conseqüència, actuar partint de la simple observació de la pura i dura realitat social, una societat que es mou vertiginosament i que a voltes es mostra en contradicció amb els mateixos pilars de l'esquerra. No es pot ser rígid, cal saber-se moure i trobar solucions en aquest terreny fangós de la convivència humana, i sobretot sense pontificar a tort i a dret pensant-se que un és inammovible davant de fets incòmodes (un exemple claríssim d'haver perdut el nord és amb el de la immigració).

Bona part de l'esquerra es pensa que el camí a seguir és el que dicta el bonisme de l'ésser humà, quant les societats hi entenen ben poc d'això. Però sobretot, l'error colossal més habitual que fa aquesta esquerra és el de substituir la llibertat per la igualtat -terme funest i abocat al totalitarisme- i la realitat pel dogma de fe. (Repasseu sinó la història de França i de Rússia).

Doncs bé, els que ens sentim liberals amb una visió oberta de la societat, i per tant d'esquerres, repudiem les formes i una part del fons d'aquests que han decidit que la societat ha d'anar a la seva manera sense passar abans per les urnes en nom de la justícia social, rebutgem la figura del barrut social, la política de subsidi i els maximalismes infantiloides. I, sobretot se'ns en fot que pseudolíders, pseudointel·lectuals, opinaires i articulistes que donen cobertura a tot aquest món reaccionari i retrògrade que es fa dir d'esquerres, no ens donin el carnet VIP de persona justa i solidària, segons és clar, la seva manera de veure la solidaritat.

Hi ha independentistes d'esquerres que s'han quedat amb els pixats ben calents al ventre quan han volgut defensar -empassant-se la vergonya- tota aquesta olla de grills faltada d'ordre i de sentit que ha intentat posar en escac les institucions democràtiques catalanes a més de passar olímpicament del fet nacional català. Aquestes 'Heidis' de l'independentisme, en comptes de mostrar valentia i claretat en el debat des del minut zero denunciant la tendència estatalista del moviment 15M i arrossegant-se com ànimes amb pena -demanant permís i tot- per poguer fer-los entendre que la Terra no és plana -llegiu-hi dret a l'autodeterminació-, han intentat posar-nos en una diana, recorrent un cop més a l'insult fàcil i demodé als que no estàvem d'acord amb tota aquesta patuleia campista. Que l'independentisme de centredreta ja és per fi un fet -i necessari- a casa nostra, no vol dir que els independentistes que posem en dubte l'estrafolari sentit de la democràcia d'aquesta collota siguem automàticament de dretes. Aquesta manera de dictar qui és qui, és un recurs de pati d'escola i de baixa estofa molt propi de certa gauche divine.

Res més lluny de la realitat, companyes i companys, el que passa és que si certa esquerra fes una visita a la realitat veuria que el món també es divideix entre el sentit i el sense sentit, veient que en un lloc hi cohabiten democràticament gent que tira cap a l'esquerra i gent que tira cap a la dreta, i a l'altre hi fan vida els totalitaris i els egòlatres que es pensen que la solució del món passa per muntar horts privats a la plaça de Catalunya de Barcelona. Ser d'esquerres va més enllà de l'estètica -per cert, la porteu fatal-, ser d'esquerres és saber primer entendre i després actuar d'una manera equitativa davant la realitat existent i no sobre uns esquemes absolutament antiquats d'unes altres realitats nostàlgiques.

Nota: L'article no va en direcció exclusiva a la persona d'en Roger Palà, sinó en resposta a alguns arguments seus i per contribuir al debat general que ell tan encertadament demana i reivindica.

Article publicat al NacióDigital.cat

La Masia com a concepte

2011-06-21T15:23:00.012+02:00

Dins l'aparença majestuosa, austera i sobretot amable de la masia catalana -una diferència essencial vers els caserios bascos i d'altres casalots europeus- s'hi amaga tot un món empíric i alhora espiritual que conforma com poques coses, la idiosincràsia i la manera de fer del poble català. De construcció absolutament funcional, no hi ha res més exemplificador com la masia catalana -de nom femení, és clar- del caràcter liberal i al mateix temps solidari de les catalanes i els catalans, una manera de ser emmarcada dins una estètica suau, agradable i acollidora. I per tant, indubdablement mediterrània. Us sona 'La ben plantada' d'en Xènius? Doncs això.

La masia catalana -medieval i filla de les vil·les romanes- esdevenia un centre de poder propi a vegades fins i tot diferenciat del context polític exterior. Si calia, s'ajuntaven uns quants cabalers de la contrada per treure-li la pols al trabuc i defensar lo propi. Era una mena de masia-Estat autosuficient dins els successius governs de torn que durant segles han esdevingut a la nostra terra. La família sencera s'organitzava en comuna per tal de sobreviure i fer créixer el seu estatus econòmic, una diferència fefaent vers les societats latifundistes i amb un funcionariat excessiu on l'emprenedoria brilla per la seva absència. Així doncs, el foc familiar, el petit i mitjà empresari, la menestralia i el botiguer català, tots plegats sorgeixen de la idea comunal però individualista -amb tocs llibertaris- de la masia catalana.

Un món d'enginy i d'esforç cooperatiu entre els seus components que ajuda a fer créixer una col·lectivitat, malgrat les rivalitats absurdes fruit de l'enveja que produeix aquest model i que massa vegades enverina la comunió. Una penyora que el nostre poble ha de pagar pel fet i la sort de no ser una societat igualitària i per tant competitiva.

Ho deia magistralment en un article fa molt poc en Xavier Roig al diari Ara, Catalunya és una nació que ha donat una de les millors maneres d'entendre l'economia i les relacions socials que se'n desprenen d'aquesta al món, i que per tant ha contribuit en la història -ha donat història a la humanitat- malgrat la seva pròpia visió autodestructiva provinent d'un autoodi letal. Per això ens costa tant que siguem amics de nosaltres mateixos i d'altres nacions modernes i avançades com la nostra, i per això tenim tendència a ser amics de models i sistemes que estan a anys llum de nosaltres: Espanya, la URSS, Cuba, Palestina... Models antimasia catalana.

Tots aquests pensaments, que ja em venen de lluny, els exposo ara i aquí per la trista notícia de la fi de la Masia del Barça, un exemple més de treball i esforç fet en silenci lluny dels grans rebomboris estètics i ideològics. La Masia plega, el bell habitacle antic ubicat al barri barceloní de les Corts entre parets grises de pisos decadents d'on han sortit els millors jugadors del món -millors en futbol i en moralitat-, plega veles. És una llàstima, malgrat segurament es faci per garantir millors condicions als nostres futurs cracks. És llei de vida, és el progrés. És una pena, però la Masia del Barça ens diu adéu...

Víctor Torres, exemple de lleialtat

2011-06-20T10:57:00.005+02:00

Ha mort Víctor Torres i Perenya (Lleida, 1915-2011). Recordem-lo i sapiguem fer-nos dignes del seu llegat. Gràcies per la teva vida Víctor!

CANÇÓ A MAHALTA

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.

Fan el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.

Màrius Torres.

Pobra Catalunya!

2011-06-16T10:07:00.009+02:00

Abans-d'ahir vam assistir a un espectacle decadent molt propi d'altres èpoques on la incultura i l'analfabetisme feia estralls a la societat. Vam viure escenes molt pròpies de països subdesenvolupats i de repúbliques bananeres. Vam patir la barbàrie d'un 'movimiento' que ni sap ni vol manar fent veure que és horitzontal, el qual, l'única cosa que aconsegueix és caure en una imprudència i una ingenuïtat naïf que permet donar cabuda a éssers estrafolaris i indesitjables que creen el terror i posen en un compromís la democràcia, és a dir, el bé comú que ells diuen defensar. Després però, el 'movimiento' es fa el longuis i la víctima quant és justament la seva mala manera de fer la que provoca tot aquest disbarat. És allò tan infantil del 'mama jo no he sigut!'.

Abans-d'ahir la cultura del barrut social -per no dir asocial-, la cultura de l'antiemprenedor, la cultura de baixa estofa del todos los políticos son iguales va fer-se veure per quedar-se en aquesta ciutat tan colpejada per les diferents ideologies reaccionàries. Podríem encunyar un nou terme que en podríem dir FAILANGISME, no?

És cert que Catalunya està immersa en el binomi seny i rauxa, i que cada x anys hem de patir la quota del sense sentit, de la bogeria i la ignorància, malgrat la diferència estructural d'abans i d'ara és diferent i per tant ara hauria de ser menor. Doncs bé, mentre aquí es parla durant un mes d'uns paios que es passen el dia fent asseblees que no van enlloc ocupant un espai públic, l'espoli econòmic monstruós que pateixen els Països Catalans i que permetria invertir en polítiques socials per a TOTS, estalviant-nos la major part de les retallades, es converteix un tema condemnat a l'ostracime. Francament, el realisme i el pragmatisme en aquest submón, i en tots als que per estètica els hi donen cobertura, brilla per la seva absència. I així na fent, fins a la derrota final... Per cert, per què no van a casa el Botín en comptes de fer el pallasso i la víctima davant d'un Parlament votat per més de 3 milions de persones??

La notícia que reconforta l'esperit després de tanta tristesa moral però, és que aquests dies 30.000 joves catalans no acampats estan decidint el seu futur en una selectivitat, que per aquesta ocasió ha introduit textos de Valentí Almirall, Joan-Lluís Lluís o Narcís Oller per posar només alguns exemples. Com dic, reconforta com després de tanta 'tonteria' el sistema continua funcionant.

La #spanishrevolution, tot un model de modernitat, cultura i fraternitat amb el poble català.

La revolució conservadora (en nom del progressisme).

2011-06-14T10:56:00.010+02:00

M'havia jurat i perjurat que no tornaria a escriure sobre aquesta collota que juguen a ser els màrtirs de la democràcia justament en un lloc on la democràcia els permet organitzar aquest joc. Però és clar, la seva deriva populista i reaccionaria -un gran amic em diu que es tracta d'una patologia congènita- de parar l'activitat legislativa del Parlament de Catalunya, la institució democràtica per excel·lència de la societat catalana, em fa pensar que sí, que realment es tracta d'un joc que els mateixos de sempre -no el poble- hi estant jugant de fet des de fa molt de temps per justificar i bastir el seu propi moviment, i això companyes i companys, s'ha de denunciar pel bé de la transparència.

El sociòleg Salvador Cardús ho ha manifestat en més d'una ocasió; La idiosincràcia d'aquests nous indignats antisistema que es passegen per les nostres democràcies occidentals, no deixa de ser sinó la d'uns revolucionaris conservadors, és a dir, no actuen pel bé comú sinó que juguen -en nom del bé comú- a posar en escac el sistema perquè només les SEVES tesis i reivindicacions estiguin a la palestra de la societat. Una mena de lobbie bonrotllista. Talment com quan els funcionaris es manifesten contra la rebaixa d'un 5% del SEU sou, sent consceints que la població del primer món ha estirat més el braç que la màniga i que per tant les retallades són inevitables amb la finalitat que el país -per tant la col·lectivitat- no s'ensorri. Algú d'aquests funcionaris que tindrà feina de per vida ha pensat algun cop amb els autònoms i els emprenedors? En resum, és el bé individual per sobre del col·lectiu, un fet legítim que d'altra banda l'entenc i el respecto, però és clar, em treu de polleguera quan es fa sota l'aureola del progressisme i la solidaritat.

No vull acabar sense tornar al que exposava al principi sobre la bogeria antidemòcrata que avui s'ha manifestat al Parlament per parar i impedir que els parlamentaris exercitin el seu dret i deure com a servidors del poble. La monstruosa paradoxa d'aquests totalitaris és que s'han instalat en la crítica fàcil i falsa de titllar la 'classe' política com a gandula i enganyosa, alhora però els impedeixen que exerceixin la seva feina. Realment això comença a tenir tics de l'Argentina peronista, pobra Catalunya...

La desorientació i el nul realisme en que es mouen aquests il·lustres indignats que fan gala de ser els autèntics demòcrates volent impedir però que les persones triades democràticament puguin exercir les seves idees, encara que siguin properes als mateixos indignats, ha perdut tota credibilitat possible. Entenc la indignació pel fet que la política s'hagi devaluat tan a causa de molts incompetents i corruptes, però no entenc aquesta poca responsabilitat i aquest simplisme alhora de posar-ho tot al mateix sac.

Avui una de les institucions més antigues d'Europa, un exemple de democràcia al món, una manera de ser forjada des de les assamblees de Pau i Treva i els Consells de Cent, ha estat assetjada i insultada.

Qui talla el bacallà ara?

2011-06-07T12:41:00.014+02:00

La gràcia o el drama de la democràcia és que gairebé totes les ideologies i en conseqüència les estratègies que se'n desprenen hi estan permeses, és a dir que, gràcies al nostre sistema, creat a les càlides aigües de la Mediterrània, la massa popular pot esdevenir Fòrum i decidir el seu propi futur. Fins aquí correcte. Ara bé, agafeu-vos fort si un sector important del poble, fruit del bombardeig informatiu creat per qualsevol lobby, s'encaparra a seguir una direcció concreta. El mateix poble pot acabar facilitant allò mateix que no volia veure ni en pintura abans. Senyores i senyors, no s'hi pot fer res, c'est la vie...

Després d'uns anys de governs de coalició i amb independentistes al Govern per primer cop des de la República, uns anys marcats per la il·lusió, per sacsejades polítiques i socials interessants i sobretot per molt soroll -massa soroll-, el país legítimament ha decidit fer un viratge important en nom de l'ordre, el catalanisme i l'economia, cap al centredreta català. Res a dir.

CiU doncs, té una majoria comodíssima per endreçar i portar el país cap a un avenç nacional -o almenys això és el que van prometre repetides vegades- , és a dir, cap al que sembla que moltíssima gent, després de les movilitzacions sobiranistes més importants de la història de Catalunya, ha volgut i per això ha triat i ha votat a CiU perquè així sigui. Però ai las! en política no sempre 2 i 2 fan 4, i el que estem visiualitzant fins al moment, és el següent:

1. Una CiU que torna a agafar els mateixos tics d'abans. La Llei Òmnibus -tot i tenir-hi apectes molt necessaris- torna a ser aquella manera de fer tan despreciable i paternalista que la CiU d'en Pujol va practicar durant els seus 23 anys de regnat, aquella costum quasi familiar del 'el país sóc jo'. A més d'introduir d'una manera poc elegant la privatització en llocs tan sensibles com la sanitat, ja veurem com acaba tot això...

2. Una CiU que en el seu primer mig any de mandat s'ha caracteritzat per ensenyar escandalosament la cuixa a la dreta post franquista més que al sobiranisme. No havíem quedat que el poble us havia votat precisament per portar el país cap al dret a decidir i per fer un salt nacional? No hem castigat l'independentisme -som un poble molt catòlic- fins a deixar-lo altre cop com als anys 90 per què vosaltres ens portaríeu cap el camí del seny i la llibertat?

El que tenim ara, malgrat totes les crítiques merescudes, immerescudes i rebuscades que hem fet i podem fer en el futur a ERC, és un país on fins fa quatre dies l'independentisme dominava el carrer i tallava el bacallà, posava nerviós a la caverna mediàtica -d'allà i d'aquí- i als lobbys més poderosos, i que per qualsevol llei o problema al país s'hi havia sí o sí de comptar. Ara aquest paper el té practicament en exclusiva el PP, evidentment amb el vist-i-plau dels grans defensors de la pàtria, perquè els números ensenyen clarament que una majoria CiU-ERC també existeix. Però bé, suposo que ara tampoc toca, no?

Cal que reflexionem profundament tots plegats, i preguntar-nos què s'ha aconseguit en termes pràctics i reals amb tots els moviments, pontificacions, escissions, discusions i pixades fora de test que l'independentisme ha practicat els últims anys i si realment n'estem satisfets. Cadascú que mesuri a quin nivell ha jugat a contribuir en aquest llastimós resultat final, i intenti no repetir-ho en el futur, altrament tindrem l'ambigüitat i el na tirant convergent per molts anys.

Una setmana més...

2011-06-06T10:34:00.008+02:00

1. Mentre els campistes per fi han copsat que la seva joguina de nen malcriat ja no dona més de si -ni tan sols amb la inestimable ajuda del conseller Puig-, i comencen a retirar-se i a arreplegar els seus trastos per tornar a casa i a la vida real. La real politik torna a escena amb la temuda llei òmnibus que el Govern prepara i l'esperat camí que ha de definir la comissió pel concert econòmic, a instàncies d'ERC i CiU. S'han acabat les colònies pels acampats, i ara toca construir el país i revaloritzar-se a un mateix tal com fan la resta dels mortals; sent enginyós i emprenador, estudiant i treballant, lluitant per un món millor des d'estructures i ens democràtics reals.

2. Mentre el senyor Carod-Rovira llença els seus últims coets dient una vegada més allò que molts ja sabem, mostrant públicament el seu tedi i aquell ego tan cracterístic que tan i tan desacredita la seva vàlua intel·lectual. A can Calàbria intenten -no sense entrebancs mediàtics constants- reorganitzar-se i revaloritzar la mítica marca de l'esquerra nacional i independentista. Ho diré per si algú encara posa la banya en el lloc equivocat; ERC és on ha de ser ideològicament parlant, malgrat algú amb molta responsabilitat al partit intenti crear bàndols fent veure que uns estem pel front patriòtic i els altres pel front d'esquerres. Esquerra no es debat per la seva ideologia ni pel seu ADN, sinó per una nova reorganització i manera de fer política integrada als nous temps. Sembla mentida militar tants anys al partit i no veure que els dos fronts són un de sol per Esquerra. Unitat i seny o la mort, això és el que s'han de gravar al cap molts militants d'aquest partit històric i vital per Catalunya.

3. Mentre deixem enrere un cap de setmana marcat pel benestar que et brinda el món comarcal d'aquest país divers i l'escalfor de la companyonia íntima, amb plats suculents i vins que acaronen la felicitat, amb unes tardes relaxants sota un sol daurat que cau en la seva justa mesura empaltant i excel·lint la verdor sublim d'un terreny acabat de ruixar... Encarem sense paüra una nova setmana amb regust estiuenc i amb deliciosos presagis de reconfortants nits caloroses de gin tònics vora la mar calmada de Cadaqués.

Au!

Notícies modernistes d'Anglaterra

2011-06-03T12:00:00.001+02:00

Una mica de culte en aquest bloc no li farà pas cap mal, al contrari, omplir l'esperit pel flanc cultural a vegades -per no dir sempre- és molt més reconfortant.

Aquí teniu doncs primer de tot, una reedició d'aquesta antologia escrita per Gary Wharton, amb un CD-rom inclòs, de la mítica pel·licula de culte Quadrophenia. Nous continguts, moltes fotos, localitzacions, etc... Sense dubte el film de referència de la joventut modernista de les últimes dècades. Vaja, una guia per conèixer en profunditat la pel·licula de referència dels Mods:

AQUÍ teniu més informació per aconseguir-la.

D'altra banda, aquí us presento una magnífica exposició que es fa a Londres sobre l'explosió de la cultura moderna juvenil de la dècada dels seixanta a Anglaterra. Des dels primers Teddy Boys i Beatnics per anar a parar a les scooters, la roba, el Modern Jazz i tot el que envoltava l'escena Mod original ficada en aquesta magnífica exposició. Ja sé que alguns de vosaltres fa molt poc vau estar rondant per Londres, però tranquils, si algun dia us torneu a deixar caure per allí, teniu temps fins el 9 d'octubre d'enguany.

AQUÍ teniu la info.

I per acabar, no podia deixar passar per alt, la ja clàssica Scooterun de Manresa. Un cap de setmana -demà comença- farcit d'activitats que tant agraden als amants de les scooters: Sosrtides, concerts, punxadiscs i bon ambient.

AQUÍ trobareu tota la informació:

Au, Salut i modernor!

La democràcia real és fora de les acampades

2011-05-30T09:57:00.012+02:00

El moviment prepolític de turisme de càmping a les places públiques comença agafar nivells de barruderia i pedanteria preocupants. No és només el fet de la poca transversalitat que representen i el poc sentit de l'estètica que desprèn aquest col·lectiu, sinó la poca garantia democràtica que ens ofereixen aquestes assamblees sorgides d'un conglomerat de personatges sense cap mèrit específic concret, i que ningú del món real ha triat. La democràcia és molt més que això, senyorets! La democràcia és un espai on TOTHOM decideix dins d'unes regles i unes garanties.

Els mitjans d'informació -algú hauria de posar seny en aquest món, és urgent- cada dia ens serveixen un generós plat de visions adulterades sobre la realitat i 'reunions' de vergonya aliena protagonitzades per aquests 'màrtirs' de la democràcia. Que hi hagi lemes que molts de nosaltres fa temps que ja proclamem, no vol dir que ens haguem d'empassar el sentit de la democràcia que ells pregonen. Com és possible que uns paios que han ocupat un espai públic demanin decidir -amb la complicitat dels mitjans- què és el millor i el pitjor per a la resta dels mortals sense que ningú els hagi elegit ni consentit? Quines garanties democràtiques té una assemblea en una plaça pública, on tothom qui vulgui pot entrar a distorsionar qualsevol resolució? (Els suïssos, experts en democràcia directa, es posarien les mans al cap). Com es garanteix qui vota o qui no, o qui vota per duplicat? Com és possible que uns quants s'autoproclamin portadors de la justícia al món i que per això mateix decideixin no marxar d'un espai públic?

El més greu de tot, però, és que paradoxalment són ells els qui acaben fent d'un espai públic un espai semiprivat on qui decideix si han de marxar o no, no és la població sinó ells mateixos. D'això se'n diu privatitzar un espai. Sí, senyores i senyors, encara que això sembli realment increïble venint d'ells, però és que aquest moviment és d'un paternalisme ideològic i d'una pedanteria bonrotllista que tomba d'esquena. Si voleu canviar el món feu-ho des dels centres cívics, associacions o partits polítics, i deixeu d'imposar el que vosaltres creieu que és el millor en nom d'allò públic.

Pel que fa als recels continuats i empalagosos dels acampats sobre tema del dret a l'autodeterminació dels pobles, el fet agafa proporcions surrealistes tenint en compte els avenços notables que el moviment sobiranista ha obtingut els últims anys. Qui ens ha vist i qui ens veu! Realment esperpèntic que després de les manifestacions més multitudinàries de la història de Catalunya i haver mobilitzat milers i milers de voluntaris per fer unes consultes exercint d'estat, algú hagi de demanar permís entre males vibracions per incloure aquest dret en l'assemblea general d'aquesta colleta. Ens hem begut l'enteniment o què?! Per quins set sous l'independentisme català ha de demanar permís, en veu baixeta -no fos cas-, per incloure un dret en una moguda que es realitza a la plaça de Catalunya de Barcelona? I a sobre sentir-te a dir que ara no toca (us sona això?!)

Una cosa és que sigui interessant que el moviment autodeterminista (recordem que és majoritari al país, defensat a diferents nivells per CDC, ERC, CUP, SI, ICV i un llarg etcètera) estigui present a les acampades, l'altra és quin preu hem de pagar perquè el nostre missatge que no és exculsiu dels partits polítics i és un dret fonamental no sigui tractat com a secundari per aquests pontificadors de la vida. Senyors, seriositat! Que nosaltres ja no som marginals.

Article publicat al NacioDigital.cat

Visca el Barça!

2011-05-28T23:49:00.004+02:00

Francesc Pujols tenia raó, som el centre del món!
Felicitats al geni Guardiola i als seus jugadors.

Sistema vs esnobisme reaccionari

2011-05-25T11:11:00.009+02:00

La notícia tan simple i amb grau d'anècdota sobre la suspensió de classes en dos col·legis de Girona per amenaces entre les famílies dels alumnes, em serveix per fer la següent reflexió sobre el nostre món i el turisme de càmping que ara mateix ocupa diferents places catalanes.

És cert que segurament aquests col·legis són un focus de famílies desestructurades; tan cert, però, com que l'administració i els petits governants de barris i ciutats -els autèntics herois de la democràcia- amb les eines que tenen el seu abast, és a dir, educadors socials, professors, policía, mediadors... són l'últim baluard i l'orgull de la nostra societat, o el que és el mateix, del nostre tan menyspreat sistema. Sense aquesta mínima estructura, el sentit comú, les normes de convivència, en definitiva, lleis democràtiques i votades per una majoria que ajuden a que això no sigui el campi qui pugui i la llei del més fort, el nostre sistema volaria pels aires.

I és precisament per aquest simple cas dels col·legis que m'indigno i em rebel·lo contra la irresponsabilitat d'aquest esnobisme tronat campista que crida al cel per rebentar el sistema. Em treuen de polleguera. Déu nos en guard que la democràcia i el funcionament d'aquesta estigués a les seves mans, penseu que res, absolutament res funcionaria, seria això sí, un Viva la vida. És una qüestió de treball i compromís amb el que tens, en comptes de rondinar pels descosits i esperar un Doraemon (Canosa dixit) que t'arregli el sistema.

He estat discutint amb alguna gent que, malgrat el viver de lerrouxistes que hi ha a les acampades, flirteja amb tot aquest rebombori tenint un discurs sincer, sencer i a voltes raonable. És cert que fruit de l'educació i el progrés que tenim a Occident sempre volem més qualitat democràtica -i bo exigir-la!-, és cert que quan un banc fa fallida no se l'ha de rescatar amb els nostres diners, és cert que la corrupció a la política és llast insuportable, és cert... Però, companys/es, la forma i el fons d'aquestes movilitzacions són tan estèrils, il·lusriès i populistes, que corren el perill de convertir-se en un pou sectari de reaccionaris. Tal com diu la Marta Rojals en un excel·lent article seu referent a aquests moviments tan volubles i misteriosos: 'es caguen amb coses tan abstractes com el ‘sistema’ o el ‘capital’, que té la mateixa entitat que cagar-se en Déu'.

El sistema no és exactament el que volem, però compte en fer demagògia contra el sistema, correu el risc d'insultar a milers de persones que cada dia s'hi deixen la pell perquè alguna cosa almenys funcioni, la mateixa gent que treballa perquè al senyoret que va esparracat i amb rastes rondinant i demanant tot el dia no li falti de res quan tingui una necessitat vital.

Indigneu-vos!!

2011-05-23T20:55:00.003+02:00

La foto de la vergonya a Pl. Catalunya que resumeix tanta borriqueria junta. Per sort ja ha estat retirada. Fora lerrouxistes de BCN!

Què va passar ahir?

2011-05-23T10:30:00.006+02:00

Amb la ressaca electoral el cap està més fred i evidentment amb més rigor d'anàlisi, és per això que us llenço uns quants pensaments ràpids fruit de l'apassionant nit electoral d'ahir.

- Queda confirmat, talment com ha passat en altres èpoques i llocs del món, que en temps de crisis -en plural- les opcions noves, radicals i/o populistes tenen terreny per córrer.

- CiU confirma la seva hegemonia a Catalunya -això ho lamentarem pel fet de tenir un mapa tan monocolor- i té a les seves mans portar el país cap a la sobirania fiscal i política. Ho faran, o tornarem a tenir la CiU dels noranta pactant amb el PP?

- El nacionalisme espanyol a Catalunya no és que doni la campanada, simplement que canvia de sigles: del PSOE al PP, i de C's a PxC, no pel que fa a interseccions de vots sinó en representació.

- ERC tanca un cicle electoral, i malgrat continua baixant, sobretot desapareixent en ciutats importants -segurament el drama més greu-, la baixada no és tan acusada com en les catalanes, i aguanta en el conjunt del territori. Això traduït en xifres reals, confirma unes 120 possibles alcaldies i uns 1200 regidors -3er partit del país-, i per tant continua sent amb molta distància el partit independentista amb més implantació al territori.

- Felicitar amb molta sinceritat a les CUP per dues raons: Una pels seus destacats resultats, i dues perquè sembla que per fi a l'esquerra independentista hi tenim gent preparada i disposada a fer política real i seriosa. I això és la millor notícia per a l'independentisme i per ERC, sobretot perquè tranquilitza veure que a l'esquerra d'Esquerra hi ha gent sencera i políticament vàlida.

- Les opcions independentistes sorgides de l'estómac i de les escissions, tal com molts prevèiem, tenen el recorregut que tenen, fan el mal que fan, i en aquesta ocasió no han passat d'unes eleccions a les altres, talment com li va passar al PI. Per tant, malgrat obtenir algunes engrunes, el panorama s'aclareix un xic més, per donar pas, esperem que definitivament, a l'independentisme seriós i no prepolític de les CUP i ERC.

- La democràcia real explota al País Basc, i els abertzales aconsegueixen trencar el mapa polític de la nació basca. Felicitats per a ells!

- Els Països Catalans continuaran sent un espectre i una il·lusió cultural i haurem de començar a entendre que la realitat política s'imposa amb massa força. I ja se sap que qui viu lluny de la realitat normalment té problemes existencials. Felicitar això sí, a la gent de Compromís, pel petit forat que han fet.

Au a treballar!

10 desitjos per aquestes eleccions

2011-05-19T22:00:00.011+02:00

Les eleccions d'aquest diumenge, després de les protestes semirevolucionàries d'aquests últims dies, han pres un caire especial. No només perquè poden ser una revàlida per alguns partits polítics, sinó perquè podrem copsar si aquest moviment espontani -o no- d'indignació general, impregna d'alguna manera en els resultats electorals. Altrament, serà com un somni d'una nit d'estiu.

Aquest és un post un xic diferent als habituals, en comptes d'intentar explicar el que passarà i fer política ficció, m'ha vingut de gust manifestar 10 desitjos personals per aquest diumenge. Aquí els teniu:

1. Desitjo que ERC freni l'excessiva sagnia de vots i pari una mica el cop. Bàsicament perquè penso que aquest país no es pot permetre el luxe de prescindir del partit històric que ha protagonitzat directe o indirectament tots els canvis polítics dels últims 80 anys. I perquè amb una ERC fluixa el país perd el referent de l'esquerra nacional, i el PSC i CiU es senten més lliures i legitimats per continuar exercint el seu covard regionalisme. És una qüestió de país.

2. Desitjo que a les Illes i al País Valencià l'ultradreta corrupte del PP no faci estralls.

3. Desitjo que el friqui de l'Anglada continui sent una anècdota de la vella Europa.

4. Desitjo que el caciquisme sociata de l'àrea metropolitana, i especialment l'alcalde de Sabadell Manuel Bustos, es fotin una bona patacada.

5. Desitjo que cert sector de l'independentisme que ha jugat a trinxar el moviment i a basar la seva existència en el simple i llastimós fet de fer mal al del costat, comenci a cavar-se la seva tomba en aquestes eleccions.

6. Desitjo que en Joan Carles Rodríguez es converteixi en el nou alcalde de St. Julià de Vilatorta i Vilalleons, fent fora així als cacics i tronats convergents instal·lats a la Casa de la Vila des de fa massa temps.

7. Desitjo que a la segona ciutat de Catalunya, l'Hospitalet del Llobregat, l'esquerra independentista torni a entrar a l'ajuntament de la mà de l'Eduard Suárez.

8. Desitjo que l'amic Francesc Ribera aconsegueixi entrar de regidor a l'ajuntament de Berga.

9. Desitjo que CiU freni la seva pujada electoral, bàsicament perquè un país monocolor, acostuma a ser un país amb un important dèficit democràtic.

10. Desitjo que els indignats catalans no perdin el nord i aquest cop facin més política que mai anant a votar també, per Catalunya i la seva llibertat. Sense política ni polítics hi ha el caos i el populisme.

Que tingueu una bona jornada electoral.

El concepte triar

2011-05-18T12:42:00.005+02:00

El món occidental, ho dic així per fer-ho fàcil i perquè tots ens entenguem, ha evolucionat al llarg de la història amb progressos tan importants com el dret i l'art clàssic, els pensaments lul·lians, els diferents cismes religiosos, el racionalisme, la il·lustració i les revolucions burgeses, també amb les revolucions industrials, els modernismes europeus, l'escola moderna, el naturalisme, la maçoneria, el positivisme, l'hiparxiologia, el surrealisme, les revolucions culturals i musicals del segle XX i un llarg etcètera fins arribar a la revolució tecnològica actual. Aquest currículum és el nostre tresor, i ens ha costat moltes vides humanes per entendre'l i anar-lo millorant.

En aquest món occidental actual malgrat totes les deficiències possibles, una família amb un problema d'Alzheimer pot estar assistida, pagant o no, però pot. Una dona maltractada té un telèfon i unes lleis que la defensen, i un diminuït psíquic -un rar com abans els hi deien- està altament cuidat i no és apedregat en algun carreró fosc de qualsevol poble de mala mort.

En aquest món occidental d'ara, però, també es permet el luxe de tenir servidors públics corruptes, treballadors tramposos i poc productius, empresaris sense escrúpols, capellans tocanens, gent amb tendències totalitàries, grans bancs i financeres enganyoses i fins i tot telebrossa que emmetzina les ments. Unes penyores que hem de pagar i si és possible denunciar i evitar. Fins aquí tots d'acord, suposo.

En aquest món occidental malgrat i gràcies a tot això tenim un bé molt preuat que, fruit dels avenços esmentats al principi, hauríem de defensar, si cal armats fins a les dents, per no deixar que ens l'espatllin i ens el deformin. Aquest bé és el concepte de triar lliurement, un concepte que com a tal només existeix a Occident. És a dir, no és que en les altres parts del món no es pugui triar una cosa o l'altra, sinó que com a concepte no existeix. Tu pots triar i està permès, per posar un exemple molt senzill, amb qui et vols ajuntar i ficar-te al llit sense que et lapidin o et fiquin a la presó, o pots triar si beure una Cocacola o un vi del Montsant sense tenir problemes morals i estar mal vist. Aquest concepte és el baluard de la nostra civilització que hem construit, i no pot ser que quatre predicadors de la fi del sistema, ben alimentats, ens el deformin.

Amb això vull dir que entre tots hauríem de ser molt conscients en quina part i sobretot en quin estat -de les coses- del món vivim. I és que se'm remou l'estómac quan veig certs moviments altermundistes i antisistema pontificadors i efímers que amb uns arguments a vegades lògics i a voltes molt lloables, juguin a posar en qüestió tot el que hem aconseguit. De fet, ells són el resultat també de tot el s'ha aconseguit. Uns moviments tan vulgarment mediocres pel que fa a l'estètica, l'organització i la tàctica, i tan poc productius i pragmàtics -exceptuant algunes notables excepcions.

La manifestació del 15M amb els seus guateques posteriors són vitals per a la nostra societat perquè són també el resultat d'aquesta llibertat insubornable que volem mantenir. Però aquestes mini masses haurien de saber que jugar amb eslogans antipolítica, malgrat que a darrere hi pugui haver discursos més o menys elaborats i discutibles, és altament perillós i ajuden a caure en el més ranci i totalitari populista argument de taverna. La política és l'únic sistema democràtic que tenen les classes mitjanes i baixes per canviar el seu entorn més immediat, i pretendre fer veure que és necessaria una revolució per fer caure tots els valors que hem aconseguit i que ells també se'n beneficien és d'una irresponsabilitat naïf molt poc solvent. Cal indignar-se però sense perdre el món de vista i deixar-se de certes demagògies maximalistes que en el fons són molt poc progressistes.

Per cert, és preocupant l'espanyolització mental de tot aquest moviment, i no m'he pogut resistir de posar aquí aquestes tres piulades al Twitter d'un amic molt agut:
'La llengua catalana és menys útil per fer revolucions que el castellà??'
'A mi tot el que sigui sortir al carrer ja m'agrada, però si els 50 de Pl.Catalunya són una revolució llavors la mani del 10J què va ser?'
'Suposo que #democraciarealya inclou el dret a l'autodeterminació dels pobles no?'

-L'acampada de la revolució-

PSC: El fracàs d'un projecte

2011-05-15T11:00:00.006+02:00

Talment com l'Estat francès -creador del jacobinisme més cínic i ja desfassat dins un món cada vegada més liberal- quan es refereix intimidatòriament a l'accent català de Perpinyà dins la República, el PSC no deixarà de ser mai el simple accent català del PSOE. La seva personalitat és inexistent, aquesta a hores d'ara ja és una evidència fefaent.

Jo sóc d'aquells que pensa que en aquest país calia que l'accent català del PSOE, almenys un cop a la vida, tingués el compromís d'agafar les regnes de la Generalitat per allò de que quan estàs allí dalt, te'n adones de la magnitud de la tragèdia i descobreixes en quin dissortat país vivim i sobretot amb quins veïns t'enfrontes. Un país acomplexat i amb autoodi com el nostre -tan pel flanc dret com per l'esquerra- calia que el partit que representava mitja Catalunya passés aquesta prova. És, mal ens pesi, un acte de justícia per aquesta, si voleu, desorientada meitat de Catalunya, i un procés que un país que desitja anar unit i amb cohesió ha de passar.

Recordem que el 2003 sortíem d'una CiU absolutament encarcarada que acabava el seu mandat havent perdut els papers i el nord nacional i calia donar-los una lliçó. Els governs següents doncs, no només van servir per airejar la Generalitat i fer polítiques socials serioses i avançades amb l'objectiu de vertebrar estructures d'Estat, sinó que serviren també per obligar al PSC i tota la seva patuleia pijoprogre que l'acompanyava, a aparcar la seva cantarella contra tot el que feia olor a nacionalisme català ranci -actitud que a mi també em produeix urticària- on ells sempre hi han pivotat i és el seu modus vivendi, i posar-se a treballar de veritat per redraçar el país. I a fe de Déu que se'n van fer de coses! Però és clar, tothom té un topall i el PSC, a diferència del que era el seu soci major, ha demostrat que el té molt baix.

Un cop passada aquesta oportunitat i havent perdut el govern, l'accent català del PSOE tenia dues direccions per on tirar: podia seguir en la mateixa línia dels últims 8 anys de creure's el país i defensar-lo com cal, i per tant, superar la seva feixuga estructura mental per cada vegada tenir més personalitat propia envers el PSOE. O el que ha acabat passant, que és capbussar-se un cop més en la seva il·lusa batalla per un federalisme fals que ja ningú es creu, i veure's vergonyosament abocats un cop més a votar contra ells mateixos i la gent que diuen representar. És a dir a votar contra Catalunya.

El PSC és una marca desgastada almenys per dues generacions, i aquest és un dels grans èxits ocults del govern d'esquerres i catalanista. L'independentisme els hi va donar una oportunitat d'or per representar Catalunya, i el que finalment ha passat és que els hi hem fet la prova del cotó i hem demostrat que la seva paret continua sent molt bruta. El seu projecte ideològic està esgotat -gràcies als seus amics espanyols-, i ara tant sols els hi queda mantenir el seu tradicional vot lerrouxista i el dels quatre federalistes mal comptats. El PSC obre definitivament la porta que el gran espai del centreesquerra nacional l'ocupi un altre partit que sí que es cregui la nació. Sens dubte una de les millors notícies dels últims temps.

PD: ERC, no deixeu escapar aquesta oportunitat! El projecte, a diferència del PSC no té límit i és més viu que mai.

Agermanats anirem caminant...

2011-05-11T14:00:00.003+02:00

El Bleda i el Conjunt Badabadoc, continuen el seu tortuós i heroic camí exercint les seves hostilitats arreu de la nació i part de l'estranger, portant el seu ball aborigen com a bandera insubornable.

Aquesta setmana la cosa pren un caire especial pel fet que la mini gira que tenim passa per llocs i situacions del tot especials i per què no, també agradables.

Dijous, amb la colleta occitanista del MICMAC farem un acte d'agermanament catalanooccità a Marsella. El concert i la festa en aquesta ciutat tan deixada i seductora, tan vella i bonica alhora pot ser memorable, no en tingueu cap dubte. L'endemà enfilarem el retorn a la pàtria i actuarem al 1er Aplec Modernista del Rosselló. Sí, sí, a Perpinyà, la Mallorca continental -tal com li agradava dir el nostre millor cantant de Blues, Guillem d'Efak- també hi ha MODerns!

Dissabte, juntament amb els Brams tocarem pel 12è aniversari del diari digital Racó Català, un ball que també ens fa molta il·lusió. I per rematar la setmana, just després d'aquest concert a l'Apolo, marxarem volant cap a la Pl. Del Dr Robert de Sabadell per acabar de trinxar-nos físicament i psíquicament. Déu n'hi do, no?!

No oblideu que el nou senzill acabat de sortir del forn, que conté les versions de 'Cims i Abismes' de Pep Laguarda i 'Vitamina Sol' dels Antònia Font ja està a la venda a les següents botigues.

Discos Revolver. Tallers, 13 Barcelona.
Daily Records. Carrer de les Sitges, 9 Barcelona.
Martulina Divina. St. Antoni, 11 Vic
Breakaway. Torrent de les Flors, 96 Gràcia-Barcelona.

Discos Oldies. N Sra. de Gràcia 6 València

Beltza Records. Donibane karrika, Donostia-País Basc.

ERC és on ha de ser

2011-05-08T11:16:00.005+02:00

Fa uns dies, tot llegint un articlet a l'Avui del Toni Aira on insinuava que ERC havia de tornar a agafar el timó històric per recuperar el seu ADN ideològic, vaig copsar una vegada més com s'evidenciava el desconcert i la manera d'enfocar i situar que tenen alguns del partit de Macià i Companys, la mateixa gent -potser no parlo del Toni- que d'uns anys ençà intenta defenestrar aquest partit de la vida pública catalana.

Lluny de qui han de ser els nous capitans del partit o de si ha de plegar aquest o l'altre, un mal debat sorgit més de l'estómac que del cap i molt recurrent en sectors que no volen cap bé pel partit, a mi m'interessa incidir un cop més en l'espai ideològic que ERC ha de continuar ocupant en la societat catalana. S'ha recalcat i escrit del dret i del revés, s'han fet llibres, documents, manifestos, reportatges, centenars d'articles de gent diversa, però manoi! No hi ha manera que s'entengui, hi ha persones que sempre tornen a la casella de sortida, comencen altre cop de zero. Suposo que per això ERC és i serà el partit de les escissions, dels rondinaires i els impacients. Un llast que el partit ha de patir cada x anys.

Ho faré fàcil i entenador, o si voleu esquemàtic; Esquerra Republicana de Catalunya neix de la conjunció de tot el ventall del centreesquerra nacional català. A més de tot això, que no és poc, comptava amb un important sector independentista. Cal recordar que aquest sector dins la societat era i ha sigut fins als darrers anys marginal i exclusivament d'esquerres, un fet a tenir molt en compte per entendre l'estat actual de les coses. L'independentisme organitzat català mai ha estat abraçat per la burgesia catalana i el centredreta nacional, per això Esquerra i altres organitzacions minoritaries l'han fet obligatòriament seu. I és aquí on rau tot el triomf, però també tota la pressió que ha sofert el partit.

Doncs bé, les coses han canviat, i per primera vegada a la història el separatisme català mostra indicis que porten a creure que s'ha escampat com una taca d'oli i estigui en condicions d'ocupar tot l'espectre ideològic del país. Sense dubte la millor notícia de la història per el nostre moviment, feta realitat a causa de molts condicionants, però això sí, amb un paper fonamental i decisiu -per allò que deia de ser l'únic dipositador- del que és el gran partit independentista fins al moment, ERC.

I és aquí és on vull anar a parar, ras i curt: Esquerra Republicana de Catalunya ja NO ha de ser el pal de paller de l'independentisme, és més, Catalunya mai serà independent mentre ERC continui sent el pal de paller d'aquest. ERC, encara que a molts els hi costi d'entendre, continua tenint una missió claríssima sense que hagi de canviar res de res; ser el partit del centreesquerra nacional català i la casa gran de l'independentisme d'esquerres, punt i final. I com a tal, desitja eixamplar l'independentisme sociològic fent que una bona part de l'esquerra federalista il·lusa puji al carro i que el centredreta nacional esdevingui sobiranista, aquesta ha estat i serà l'estratègia d'aquest partit. Fàcil d'entendre no?

Quina mania doncs en creure que ERC ha de ser l'únic i el gran partit independentista! Fins que això no s'esvaeixi de moltes ments -fins i tot de propis militants- sempre hi haurà problemes perquè la gent ho espera tot d'ERC, i no és això companys. És més, l'Esquerra actual -i dels últims 15 anys- és la millor Esquerra que podríem tenir -en termes ideològics-, no només per la importància i el paper clau i central que ja té en la societat, sinó que recordem que l'ERC de la trancisió i fins l'entrada d'en Colom, Carod i Puigcercós, és a dir, l'ERC d'en Barrera -sí, sí, d'en Barrera- i l'Hortalà era un partit federalista i amb una idea de la independència molt difusa, cosa que en l'actualitat ja no és així.

Per tant, la meva pregunta és la següent: Què coi ha de canviar en l'estructura ideològica i estratègica d'ERC?! Esquerra és on ha de ser talment com volien els seus creadors l'anys 1931, sumant amb seriositat i pragmatisme dins l'espai de l'esquerra nacional independentista. La gent pot triar, més fàcil impossible.

Article aparegut al NacióDigital.cat

El Jazz ocupa Vic

2011-05-06T13:32:00.003+02:00

13è FESTIVAL DE JAZZ DE VIC

Una nova aposta pel jazz més contemporani, una porta oberta a les últimes tendències i el risc creatiu. Un festival consolidat que vol ser referència en el panorama de la música de nova creació a Europa i una potent plataforma per a la creació catalana. Veniu a descobrir, us esperem.

Un mes de jazz a la capital osonenca i en els millors escenaris de la ciutat.

AQUÍ teniu tota la informació

L'Espanya de sempre

2011-05-02T11:08:00.006+02:00

La reacció de moltíssima gent ahir, després de filtrar-se la notícia que el Tribunal Suprem espanyol no legalitzava la plataforma electoral basca Bildu, va ser de que Espanya havia fet el pas definitiu de passar a ser un Estat no democràtic. Tinc els meus seriosos dubtes però, primerament perquè l'Estat amb tots els seus poders, segurament que ha optat per aquesta injusta solució per tensar més la corda amb el món abertzale, i comprobar si la desició de la banda armada basca d'aturar definitivamen les seves accions és seriosa o no. Un joc, un estira i arronsa de manual polític vaja.

En segon punt, el que sí que tinc claríssim és que l'Estat espanyol no s'ha tret la careta ara, Espanya i els espanyols porten en el seu ADN un nivell baixíssim del sentit de la democràcia, o almenys el que entenem per democràcia al primer món. És a dir, Espanya no és que s'hagi mostrat tal com és ara, és que la seva idiosincràcia passa per aquesta visió en tot el llarg de la seva història. És més, Espanya no existeix, i és l'Estat espanyol com a tal que existeix i es fonamenta fruit d'una incomoditat constant a base de decrets reials, cops d'estat i força militar. És aquesta la manera d'encarar la seva vida fins a la seva desaparició. És un fet que la gent hauria d'admetre com a normal i s'hi hauria d'acostumar a aquestes alçades. Com també ho hauria de combatre, és clar.

No hem d'oblidar però, que el projecte de l'Estat espanyol ha estat recolzat i realçat també pels propis catalans, la majoria d'ells amb un problema i un excés, això sí, d'autoodi profund propi d'estudi. Des dels liberals de la Pepa, fins als carlins, passant per republicans i federalistes, per acabar en l'actualitat amb CiU com a reformistes de l'Estat, que no oblidem que van ser ells precisament qui van votar també la Llei de Partits, aquesta llei que ha servit per il·legalitzar el mateix partit que comparteix candidatura amb ERC al Parlament europeu, i en definitiva una llei antidemocràtica que ha servit i servirà per perseguir les idees i no els assassins.

Honor i glòria als Badia!

2011-04-26T20:09:00.006+02:00

Enguany hi ha un important homenatge als patriotes Badia, un fet de justícia per a la memòria històrica del nostre poble. Aquí teniu els actes que es faran avui i demà i el manifest que han subscrit diferents organitzacions patriòtiques.

IN MEMORIAM: JOSEP I MIQUEL BADIA

Els germans Badia formaren part d’aquella generació de joves d’entreguerres que visqueren apassionadament aquella època dels ismes, comunisme, anarquisme, nacionalisme, de valoració dels conceptes de disciplina, autoritat, sacrifici i de l’ ús de la força en defensa d’un nacionalisme essencialista.

Miquel Badia es considerava un soldat de la Pàtria, la seva missió era alliberar-la mitjançant la insurrecció armada i el sacrifici de la sang, d’acord amb el model de lluita contra l’ocupació britànica representat per la Pasqua irlandesa del 1916.

Miquel Badia fou l’organitzador, impulsor i símbol de les Joventuts d’Esquerra Republicana- Estat Català (JEREC) que, mitjançant la pràctica de l’excursionisme, l’atletisme i l’acció política patriòtica, tingueren una intensa activitat durant el període de la Generalitat Republicana, quan es vincularen amb les institucions en un procés de construcció nacional (nacionalitzar Catalunya), segons el concepte encunyat per A. Rovira i Virgili, com a pas previ per engegar el procés insurreccional que portaria a la llibertat de la Pàtria.

Miquel Badia , el “ capità collons”, com se’l coneixia pel seu coratge , tingué una vida turmentada, resultat de la seva lluita al servei del seu ideal separatista (independentista), els cinc anys de presidi pels fets de Garraf, la clandestinitat, l’exili i l’hostilitat d’un sector d’ERC, accentuaren encara més el seu caràcter rebel.

Amb encerts i errors, però amb una vital i apassionada voluntat de servei a la nació i a la política de Francesc Macià, i tot això sense haver estat mai candidat en cap llista electoral.

Com a bon idealista romàntic, per a ell la vida fou un culte a Catalunya i a la mare, potser perquè les dues figures es fonien en una de sola. Com els escollits dels déus, aquests el cridaren aviat al seu si, quan només tenia 30 anys, però amb la meitat de la seva vida ofrenada a l’altar de la Pàtria.

L’assassinat dels germans Badia serà el pròleg del crepuscle dels déus, que tres mesos després serà representat pel doble procés de guerra i revolució que sacsejarà la societat catalana. La desaparició de Miquel Badia privà a l’independentisme d’un valuós organitzador i d’un líder carismàtic molt necessari per guiar la política d’Estat Català durant la guerra.

En la llarga llista de patriotes que durant els darrers vuitanta anys han estat la baula que ha donat continuïtat a la nostra lluita , cal esmentar, entre molts d’altres, Marcel•lí Perelló, Daniel Cardona, Jaume Compte, Manuel Viusà, Manuel Cruells, Josep Tramunt, Jaume M Vendrell, Magí Colet, Antoní Massaguer, Martí Marcó, Toni Villaescusa, independentistes de distints colors i sigles polítiques, però guiats tots per la seva voluntat d’alliberament dels Països Catalans. Miquel Badia té un lloc destacat enmig d’aquests combatents. El seu homenatge ha d’ésser un esperó per a continuar en la línia de lluita i de fidelitat als interessos col•lectius del poble català, que són els de la Pàtria, que Francesc Macià ens va assenyalar: Una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa.

Aprenem del passat, treballem el present, construïm el futur.
Honor als herois de la Pàtria !

Organitza: Associació Germans Badia

Entitats adherides: Associació Patriòtica catalunya 1640, Fundació Irla, JERC, Joventuts UNCat (Nosaltres Sols), Palestra.

AQUÍ trobareu informació interessant sobre la vida dels germans Badia.
I AQUÍ el millor llibre que s'ha escrit sobre la seva vida.

L'Escala de la Vida, el nostre homenatge a Pujols

2011-04-26T10:54:00.010+02:00

Senyores i senyors.

La Fundació Badabadoc té el plaer de convidar-vos a la presentació de 'Escala de la Vida'. Un disc en format elapé que conté l'obra wagnerianojamaicana amb cobla del lleidatà David Esterri basada en el sistema filosòfic d'en Francesc Pujols, i que comptarà amb convidats especials com en Roger Mas i l'Enric Casasses, entre d'altres.

Al disc hi trobareu la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, l’Escolania dels Blavets de Lluc (Mallorca), les veus de n’Emma Moussaoui, en Vador Boix, na Laia Carreres i n’Òscar Dalmau, i el Conjunt Badabadoc.

A una banda, el Preludi a l’Hiparxiologi, obra lliure sobre el sistema pujolsià i a l’altra, l’Escala de la Vida, seguit de graons musicals i literaris bastits amb la tria d’escrits del savi de Martorell feta pel savi vilafranquí Joan Cuscó.

Tot plegat, enregistrat i remenat pels traçuts tècnics Josep Vinyoles i Jordi Rexach, i embolcallat amb estil incomparable pel senyor Carles Soler.

L’acte serà a la Torre de les Hores de Martorell (Baix Llobregat), C/ del Mur, 63 , amablement cedida per la Fundació Francesc Pujols, el proper dimecres 27 d’abril al migdia entre arbequines, avellanes, vermut i vi bo.

Per a més informació i l'adquisició d'aquest especial i formidable disc contacteu amb:

Eric Herrera
torrisme@gmail.com

Aquí teniu el vídeo de promoció de la nostra obra pujolsiana:

L'ensenya recuperada

2011-04-23T09:25:00.006+02:00

Estic molt content perquè d'un temps ençà la bandera de St. Jordi ha recuperat la força i l'espai que li pertocava, tinguem present que és la primera ensenya que va onejar pels prats i els camins d'aquest territori que anomenem Catalunya. Ara, després de molts anys observant-la només als llibres o esculpida a la pedra en els edificis històrics del país, podem veure-la i gaudir-la amb molta més normalitat arreu. I crec que és de justícia començar a dir i a explicar que els primers que la van recuperar i la van treure de l'ostracisme des de l'etapa democràtica van ser els sectors joves supporters i hooligans que es movien a l'entorn del FC Barcelona.

Recordo encara, tal com va passar amb l'estelada històrica de l'independentisme -la de l'estel blanc-, com a principis dels noranta vam començar a enarborar-les sense complexos ni vergonyes, enmig de les mirades incrèdules d'un enquistat independentisme esquerranós ortodox que encara dominava bona part de l'independentisme català. Era sorprenent veure aquella bandera tan llampant i vigorosa en alguna manifestació política o cultural que fins llavors només l'havíem vista amb els anglesos -ells sí, sense complexos-, com les posaven als camps de futbol.

Ara sortosament, per fi l'ensenya del cavaller St. Jordi torna a formar part de l'imagnari col·lectiu català i abraça a gent de totes condicions i sentiments de la societat, tal com ha estat en el transcurs de tota la nostra història.

Que tingueu un bon St. Jordi, el nostre dia dels enamorats.

Imatge d'un mosaic -'tifo'- al Gol Sud del camp del Barça.

2n senzill a punt de sortir

2011-04-20T08:35:00.003+02:00

Senyores i senyors.

Us convidem a la festa de presentació del nou senzill, un 7”, del Belda i el Conjunt Badabadoc, que complementa el que ja vam publicar l’octubre del 2010. Serà el proper dia 21 d’abril a partir de les deu del vespre al Rude Club barceloní (carrer dels Almogàvers, 116).

Al disc hi trobareu dues versions: una del “Vitamina Sol” dels Antònia Font i una altra del “Cims i Abismes” del Pep Laguarda.

Aquí teniu el cartell de la festa -teniu tota la programació de tot el mes d'abril-, on podreu gaudir de la selecció de clàssics jamaicans dels Rebelmadiaq Sound i del nostre ball cos a cos, a més d'unes imatges del vinil.

Siau benvingudes i benvinguts.

Salut i contratemps!

Aquest senzill en format vinil, a més de poder-lo adquirir durant el dia de la presentació, el podreu trobar a partir de la setmana que ve a les següents botigues:

Breakaway, Torrent de les flors, 96 Gràcia-Barcelona.
Discos Revolver, Tallers, 13 Barcelona.
Daily Records, Carrer de les Sitges, 9 Barcelona.
Batabat Kultur, Carrer St Elies, 29 Reus.
Beltza Records, Donibane karrika, Donostia-País Basc.

L'H d'esquerres i independentista

2011-04-18T09:31:00.006+02:00

Les eleccions municipals ja estan a la cantonada i a la ciutat d'Hospitalet la gent d'Esquerra ha aconseguit fer una llista oberta, bona i molt competent. L'Eduard Suárez és un paio compromès d'esquerres i independentista, una bona persona i un enamorat de la seva ciutat. Sense dubte i a ulls clucs, és el millor candidat per trencar el monopoli sucursalista i caciquil que des de sempre ha estat manant a la segona ciutat més gran de Catalunya. I la garatia que l'extrema dreta espanyolista de l'Anglada no entri a l'Ajuntament: O Suárez o Anglada, o Esquerra + Els Verds o Plataforma per Catalunya. L'independentisme seriós que fa molt de temps que s'arremanga i treballa per la ciutat.

Aquí teniu doncs el manifest que diferents personalitats independents i de tots els àmbits professionals i culturals de l'Hospitalet han signat per donar-hi suport:

Les persones promotores d'aquest manifest , membres de diferents àmbits del teixit ciutadà de l’Hospitalet, compartim la necessitat i l'objectiu de fer avançar a la ciutat una alternativa política on conflueixin el municipalisme d'esquerres, l’ independentisme, l'ecologisme i la regeneració democràtica amb vocació de fer de l'Hospitalet una ciutat on viure-hi sigui més fàcil.

En ple segle XXI l'Hospitalet pateix l'esgotament d'un model compartit entre el PSC i ICV-EUiA. Aquest model de ciutat ha prioritzat les polítiques de les pedres per sobre de les persones, afavorint els desequilibris socials entre els barris i els seus habitants i adoptant males pràctiques polítiques que han allunyat encara més a la ciutadania dels seus representants.

Davant aquest model esgotat i en crisi , l'alternativa no és la dreta del PP , de CiU i de les opcions populistes que fan servir el discurs de la desconfiança, la por i la retallada dels drets socials com elements vertebradors de la ciutat. L'Hospitalet necessita una alternativa d'esquerres del segle XXI, arrelada al teixit associatiu , oberta i participativa que sàpiga fer front als reptes socials, econòmics, ambientals i culturals de les properes dècades.

Per això les persones sotasignants, gent de l'Hospitalet, manifestem el nostre suport a l'Eduard Suarez perquè representa la il·lusió i l'empenta de totes aquelles persones que creuen que cal acabar amb la majoria absoluta del PSC i ICV-EUiA i que un altre L'H és possible i necessari.

Un suport a l’ Eduard perquè representa els valors del treball, del sacrifici i la vocació per poder fer possible:

Un l'Hospitalet Just. Compromès amb la lluita contra la pobresa i qualsevol forma d'Exclusió social. Que garanteixi els drets dels ciutadans a l'educació, a la salut i a l'habitatge. Per un l’Hospitalet amb ciutadans i ciutadanes amb drets i deures perquè les retallades i la crisi no la paguin els de sempre.

Un l'Hospitalet verd. Que aposti per un desenvolupament harmònic amb la natura, el territori i la seva gent. Conservant els pulmons verds de la ciutat i aplicant els principis fonamentals de la sostenibilitat.

Un l'Hospitalet que conserva el patrimoni històric i cultural. Una ciutat que aposti per preservar el seu patrimoni arquitectònic i els seus orígens per tal de tenir cura de la nostra identitat, integrant-lo en un present més enriquidor culturalment.

Un l'Hospitlet pels drets de les Dones. Una ciutat que col·labori activament des de la proximitat en l'eliminació dels obstacles que encara tenen les dones per accedir lliurement i per viure en igualtat d'oportunitat en la nostra societat. Una ciutat de ciutadanes.

Un l’Hospitalet Transparent i participatiu que aposti per incorporar als ciutadans en la presa de decisions més enllà d'anar a votar cada quatre anys amb mecanismes de transparència municipals.

Un l’Hospitalet pel dret de decidir i la cohesió social. Que aposti pel reconeixement de Catalunya com a nació i pel dret de decidir. Que promogui i defensi el català i la seva cultura com elements de cohesió social. El proper 22 de maig hem de ser molta gent per fer possible aquesta alternativa política d’esquerres, independentista i ecologista que té com a vocació millorar la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes de l’Hospitalet. Ajuda’ns a fer-ho possible!

AQUÍ teniu més informació de la candidatura

Salut i República!

2011-04-14T08:33:00.001+02:00

CATALANA!

Visca la Pepa!

2011-04-12T20:23:00.004+02:00

Podeu estar-ne segurs que això de la independència de Catalunya trastoca de veritat els éssers humans d'aquest tros de terra , coincidència o no, però en només dos dies després de l'exitosa consulta al Cap i Casal, fixeu-vos si n'han passat de coses.

- En Duran i Lleida, el paio que s'ha guanyat l'enemistat dels demòcrates catalanistes, en una reacció airada i sorprenent, li escapsa en un tres i no res la dignitat a la vicepresidenta Ortega descobrint-li el seu sentit del vot. No havia vist mai una cosa semblant enlloc del món i menys venint de càrrecs públics importants, no sé si us n'adoneu de la gravetat de la cosa, però per si algú encara no ho sabia, el vot a més de ser universal és secret. La Joana deu estar encantada...

- El millor de tot però, és que de cop i volta surt la mare de tots els catalans, la gran Marta Ferrussola, i engalta que es juga la mà dreta que la vicepresidenta ha votat que sí. Sincerament, ens hem begut l'enteniment o què? Podeu deixar en pau a la pobra Joana Ortega, que estem parlant d'una persona humana major d'edat i que ni més ni menys és la segona institució més important del país?!

- Mentrestant, el Govern, amb un merder de ca l'ample per les retallades a la Sanitat, es gasta 50.000€ per fabricar les Creus de St. Jordi, el guardó més desprestigiat del país, i que aquest cop anirà a parar també al gran patriota espanyol Duran i Lleida. Ole!

- També hem vist com el nouvingut independentista Jordi Pujol, reptava al President Mas a que fes un referèndum vinculant pel concert econòmic en aquesta legislatura. Va fort l'home, li faran cas però? O tot això és un joc d'equilibris dels líders de CiU per rifar-se el personal?

- A l'altra banda del pont, al front eixelebrat, també els astres s'han conjurat per fer-los bullir la sang i ha passat allò que sempre passa en aquest sector de l'independentisme exprés. Cops de colze i empentes per a veure qui la fa més grossa i sortir a la foto aprofitant la feina feta de BCN Decideix. No ha passat ni una setmana que per un cantó uns ens munten una altra ILP per la independència -renoi! que pesats que sou, sabeu que no servirà de res i crearà més frustració-; Uns altres et munten una mena d'Assamblea de Catalunya transversal -no tenim l'Òmnium per confluir-hi tots?! Viiiinga més capelletes!-; I els millors de tots, l'acampada kumbaià davant del Parlament acaba amb una trista imatge i la seriositat de l'independentisme sota terra després d'un diumenge de consulta gloriós.

El més curiós de tot és que en aquests llocs sempre, sempre, sempre hi ha les mateixes cares, les cares que d'un temps ençà han protagonitzat els xous més esperpèntics i les divisions infinites del nostre moviment. Però escolteu, ja no ens hi hem de capficar, cadascú que faci el que bonament pugui -alguns no tenen remei i s'avorririen a casa sinó-, que a l'hora de la veritat qui hagi de fer el cop de timó definitiu ja el farà. Mentrestant, visca la Pepa!

Vinga va, ja tenim el fil a l'agulla.

2011-04-11T13:20:00.010+02:00

El que va passar ahir a Barcelona es pot qualificar certament d'històric, bàsicament perquè tal com va dir en Jordi Portabella en la roda de premsa de valoració dels resultats, ara el sobiranisme ja no és una anècdota, ara és una massa crítica important. Ahir en els antics locals del CADCI on estàvem concentrats els organitzadors (per cert, la mateixa sala on es va fundar l'any 1922 Estat Català), vam tenir aquella sensació d'estar escrivint almenys, un important paràgraf de la història nacional del nostre poble, un petit tros de la història que fruit d'una estratègia traçada d'uns anys ençà ens ha permès, crear més base social sobiranista gràcies a una intensa pedagogia, tenir èxits electorals independentistes, manifestacions massives a favor del dret de decidir, i finalment unes desiguals però importants consultes populars; tot plegat amb l'objectiu d'iniciar la transició per a la separació política definitiva durant els propers 10 o 15 anys.

Era precisament aquesta la sensació que comentàvem amb en Jordi Creus tot cofois pujant la Rambla barcelonina amb tota una colla més després del recompte, i és que ara, amb l'última consulta a la capital del país, es tanca un cicle de pressió popular que ha aconseguit portar el debat de la relació de Catalunya amb Espanya dalt de tot de la palestra, fent que aquesta mateixa societat hagi presentat en safata a la classe política catalana, el contenciós i la resolució del conflicte polític que l'Estat manté amb Catalunya. Ara ja està, ara ja no hi ha retorn, ara ningú pot xiular i mirar cap una altra banda, ara tots els partits polítics i ens socials del país estan abocats a solucionar el futur polític -i econòmic- de Catalunya, tan els que volen ser un país normal, com els que volen continuar sent una administració més d'un Estat aliè a la nostra realitat.

És cert però que la societat no està madura del tot, tan cert com que al Parlament encara no hi ha majoria de diputats independentistes -68-, un fet que molts votants s'hauran de replantejar seriosament. D'altra banda però, sí que per fi ens hem carregat de raons pragmàtiques que convencen a la gent, també hem portat a l'atzucac el federalisme i l'autonomisme il·lús i hem vençut als que ens volien com a una simple joguina política. I és que els resultats d'ahir no són números (molts opinadors l'erren quan valoren només les xifres) són sensacions imparables i molta feina feta, l'èxit d'ahir és posar deures al Govern de la Generalitat, i sobretot l'èxit d'ahir és un espectacle de democràcia i sentit comú enfront els silencis covards i antidemocràtics.

Dades a tenir en compte de la jornada d'ahir:

- Un 21'37% del cens legal va votar a Barcelona
- 32% és el percentatge que es va assolir ahir en el conjunt dels 20 pobles que també van fer consulta.
- Han votat en total 885.000 persones a Catalunya en 554 municipis dels 947 que hi ha al Principat. Amb uns resultats espatarrents a favor de l'opció Sí.
- Aquesta xifra és superior als vots aconseguits pel PSC i Ciudadanos junts a les últimes eleccions al Parlament.
- A Barcelona van votar 257.645 persones, 18.000 vots més que el PSC i ICV junts a les eleccions municipals.
- Cada vot de la consulta per la Diagonal va costar 17€ al contribuent, per contra, cada vot per BCN Decideix ha costat 0'31€ que ho han pagat els voluntaris.
- Una última informació relacionada amb el sentiment independentista a tenir en compte: http://www.directe.cat/noticia/144340/l-enquesta-mes-fiable-fins-ara-certifica-que-l-independentisme-es-majoritari-a-catalunya

Una imatge d'un servidor amb un bon amic que resumeix a la perfecció què singifica el 10 d'abril del 2011 a Catalunya.

Font: Robert Ramos per El Punt

Vota!

2011-04-09T10:05:00.000+02:00

Per la democràcia i el sentit comú.
Per dignitat.
Per avançar i progressar.
Per fer-nos visibles al món.
Per empetitir els antidemòcrates i els covards.
Per a donar conhort als vençuts.
Per ser feliços.... Aneu a votar.

Ah! I si voleu gaudir de música, vermutet i bon ambient, trobareu a un servidor punxant ballables ben nostrats als Jardins de Montserrat de l'esquerra de l'Eixample

D'Efak, un homenot manacorí

2011-04-06T15:30:00.004+02:00

M'he quedat enganxat i entusiasmat amb el llibre La Balada d'en Guillem d'Efak (Bartomeu Mestre, Ed. Documenta Balear). Si us haig de ser sincer, creia que seria una biografia més, d'un cantautor més de la tan escrita i (sobre?) valorada història dels cantautors de la Nova Cançó. Incrèdul de mi, vaig tenir la sort que una molt bona font me'l recomanés, i ara mateix em sento un xic avergonyit per no haver investigat més aquest fabulós personatge i haver-me'l interioritzat d'un temps ençà. Ara ja he fet justícia.

Guillem d'Efak, poeta i músic, fill d'una dona d'una tribu guineana i d'un Guàrdia Civil colonial català de Manacor, no va ser un cantautor com els altres, la seva condició de 'raresa' en una Mallorca rural i tancada dels anys de la post guerra, va fer que sobreeixís gràcies al seu enginy i talent. No només l'exotisme del color de la seva pell barrejat amb un impecable mallorquí el feia diferent i sorprenent, sinó que la seva vida de novel·la que va traginar i la seva manera de defensar i entendre el seu entorn més immediat i per extensió tot el conjunt de la nació, el transporta a ser un dels personatges més interessants de la història artística i musical dels Països Catalans.

Ell, després d'unes experiències amb orquestres d'estil jamaicà per fer les delícies dels primers guiris a l'illa, va entrar en contacte en el món de la Nova Cançó des del minut zero; més ben dit, ell fou el primer representant de les Illes -més tard vindria la Maria del Mar Bonet-, malgrat això però, no va entrar als Setze Jutges perquè van considerar, ai las! que tenia massa nivell músical per a ells. Penso que aquesta, podria ser una de les causes de l'oblit i m'atreviria a dir d'ostracisme que ha patit al llarg dels anys. Durant la dècada dels 60 va arribar a tenir pràcticament la mateixa popularitat que en Raimon i, de fet, conjuntament amb ell i en Serrat eren els únics cantants que es guanyaven la vida només amb la música cantada en català.

Tocat pel ressorgiment del catalanisme que floria altre cop amb força entre la joventut de l'època, vist i partint de la Mallorca dels glossadors, amb un discurs ferm i sencer alhora (sense estirabots inútils), no tenia pels a la llengua allà on estava i amb qui estava. Ell va ser el Mestre del mestre Ovidi, qui va reconèixer i mantenir fins a la mort (en tres setmanes de diferència entre els dos) el seu mestratge i la seva vàlua com a artista i com a persona. Un fet que molts es van deixar al calaix quan fa uns anys li van fer el revival més sonat i merescut pel cantant i actor d'Alcoi.

Guillem d'Efak era un polifacètic, va fer de tot, i sempre per la causa de la normalització nacional en l'àmbil de la cultura. Pel meu gust -la millor veu de blues catalana-, va deixar massa ràpid la faceta de cantant -ell deia que en definitiva era un poeta que cantava-, però va seguir escrivint i deixant una petja importantíssima en la cultura d'aquest país. Llegiu aquest llibre, és altament recomanable.

La mítica cançó Fever de John Davenport i Eddie Cooley, interpretada per Guillem d'Efak
Catalan Black power!!!

Escalfant motors

2011-04-04T12:10:00.010+02:00

Avui alguns diaris se'n fan ressò i ja carreguen piles, comencem una de les setmanes de l'any, sense dubte, més interessants pel que fa a la promoció, el debat i l'externacionalització del dret democràtic a decidir el futur polític del nostre país. Un dret negat per un Estat no democràtic i combatut per agents interns i externs reticents en la democràcia que amb la seva covardia, fan el possible per disminuir l'efecte imparable que aquesta qüestió ja suscita.

A Barcelona aquest proper diumenge es donarant cita desenes de milers de ciutadants i voluntaris per fer allò que semblava impossible de fer, per fer allò que els catalans sempre hem hagut de fer al llarg de la història a causa de la nostra situació d'anormalitat nacional, que és actuar al marge de l'Estat fent d'Estat, és a dir, emprendre democràticament, peti qui peti, el nostre camí malgrat l'Estat actuant com si fóssim un Estat. I tot això pel simple i importantíssim fet d'anar fent bullir l'olla per preparar el dia en que tot això pugui ser vinculant.

Per això i per anar escalfant motors aquí va un vídeo per ajudar a la participació i un gran acte organitzat per Unitat per Barcelona que es celebrarà demà a l'Auditori de la capital.

També per anar fent boca, us informo de l'exposició que organitza la secció local d'ERC de l'Hospitalet del Llobregat sobre els 100 anys de l'estelada. Una interessant exposició que amb un text amè i àgil, amb moltes imatges d'època - algunes d'inèdites- , explica la història de cent anys d'independentisme català, amb l'estelda de rerefons.

Avui a dos quarts de vuit al Centre Cultural Sant Josep (Av Isabel la Catòlica, 32) s'inaugura amb una xerrada a càrrec de Carles Sastre, sindicalista i militant històric de l'independentisme a l'Hospitalet.

Imatge d'un dels primers documents on apareix la bandera estelada el 1908. Local de la Lliga Nacionalista Catalana a París.

Salvat-Papasseit, un dels nostres

2011-04-01T11:11:00.003+02:00

Tres dies mal comptats us queden encara per anar a veure l'exposició 'Salvat-Papasseit poetaavantguardistacatalà'. Una bona exposició ubicada al Centre d'Arts Santa Mònica dedicada a un personatge interessantíssim sorgit d'una època apassionant. Apassionant si xaleu amb aquest episodi de la història que cavalca entre finals del XIX i principis del XX, una època autènticament tumultuosa on tot començava de nou. La revolució industrial estava a la cresta de la ona i amb ella, les idees revolucionàries i futuristes s'instalaven i s'escampaven com una taca d'oli en una ciutat acostumada ja a les bullangues i als canvis socials.

Entremig de tot aquest enrenou s'aixecava un jove pobre, esquifit i delicat físicament, però poderós amb esperit i ferm amb les seves conviccions. Salvat era un intel·lectual llibertari cap visible del moviment futurista a casa nostra -la modernitat en la moral, l'art i per defecte en la ideologia-, que amb els seus poemes i escrits polítics es va guanyar un lloc a la història de l'avantguardisme nostrat.

Ell, com molta altra gent en aquest país, va fer l'evolució lògica d'un esquerranisme peninsular i uniforme a un separatisme d'esquerres i radical, sempre instalat però a la palestra cultural que amb una mirada altiva i transgressora li permetia visualitzar les coses d'una forma ben heterodoxa. Els seus referents anaven -o van començar sent- des de l'anarquista cristià rus Tolstoi i l'amarg Gorki, al separatista Daniel Cardona i el sublim Francesc Pujols, passant pel rei de la paraula viva Joan Maragall o el pedagog avançat Ferrer i Guàrdia, fins i tot el nietzscherà i positivista Pompeu Gener -Peius-. Com deia, uns referents i uns moments historics vibrants, durs i apassionants.

Us recomano amb sinceritat doncs, que tot passejant per La Rambla, havent passat el monument al gran Pitarra i just despés del mític CADCI, us introduiu al Sta. Mònica i us deixeu anar a través de la història.

*Per reblar el clau aquí us deixo amb el punyent i molt actual poema seu 'Ja era hora...' publicat a la revista Estat Català l'any 1923:

Ja és hora que la Pàtria que nostre cor adora 
camini tota sola vers l’ideal que arbora
els nostres cors i penses de santa llibertat; 
no pidolem lleis noves, ni demanem clemència, 
volem per Catalunya aquella independència 
que’ls enemics s’humillin sota el penó barrat.'

Decepció als 100 primers dies

2011-03-29T12:22:00.009+02:00

Fa uns dies, molt oportunament, ERC treia a través de la xarxa una llista de les 100 primeres relliscades del nou Govern de la Generalitat. El partit republicà i independentista ho explicitava d'aquesta manera: "Després de set anys a l'oposició els convergents anunciaven a bombo i platerets la constitució del 'govern dels millors'. Però al llarg d'aquests cent dies hem estat testimonis de tota mena de despropòsits, relliscades i contradiccions [...]". La veritat és que la sensació que està donant el flamant nou President de la Generalitat és que de salvador de la pàtria res de res, més aviat sembla que ara per ara s'amagui rere els seus col·laboradors més directes.

El govern dels "millors" va començar amb sorprenents nomenaments vinguts del provincianisme més ranci, va continuar anunciant només retallades sense donar alternatives positives a la població, més tard el cardenal Duran i Lleida va començar a posar nerviosos als sectors sobiranistes de CDC, i finalment s'inventen una cimera anticrisi que ha sigut una enganyifa total i que ha servit només per a fer-se la foto. Ara només ha faltat que els seus articulistes predilectes, aquells que li van fer el joc durant 7 anys, els seus vassalls vaja, hagin començat a rondinar i a escriure malament d'aquests primers 100 dies de Govern. Fins i tot una destacada exconsellera del govern Pujol ja se n'ha afartat.

Benvingut al món real dels rondinaires President Mas, benvingut a la presidència d'un país anormal, és a dir, sense Estat propi i que tot costa el doble d'aconseguir, benvingut a la difícil governalitat i en el malmès binomi societat/política que vos i el seu equip vau contribuir a crear amb atacs constants a qualsevol llei que sorgia de l'anterior govern, i a la desqualificació sense sentit -de país- de tota iniciativa que es portava a terme. A mi em sap greu dir-li tot això, perquè sé que fins a un cert punt pot ser una mica injust, però això és el que passa quan s'ajuda a crear sensació de caos i de desgovern, tard o d'hora a un mateix també se li pot girar en contra.

Espero de tot cor que això no segueixi així, desitjo que el meu President lideri el país i sàpiga fer front als adversaris exteriors i interiors -l'Estat i el Grup Godó per posar només dos exemples-, i que tiri endavant, malgrat aquests, el concert econòmic i els referèndums que facin falta sense esperar res a canvi de cap Govern de torn espanyol. El President sap perfectament que amb aquestes qüestions fa majoria absoluta amb els partits sobiranistes i democràtics que hi ha al Parlament, i per tant només li cal força de voluntat. Si no és així, l'engany serà enorme i una oportunitat d'or perduda en la nit dels temps d'aquest dissortat país.

Qui guanyarà la partida dels dos? Qui imposarà el seu criteri al Govern? O podríem dir que en el fons els dos són iguals?

La modernor envaeix el Cap i Casal

2011-03-24T20:09:00.005+01:00

Ja el tenim aquí, el 2n APLEC MODERNISTA DEL BARCELONÈS

Sí senyores i senyors, ho reconeixem, aquest cop hem tirat la casa per la finestra, aquest cop ens hem passat, aquest cop no ens estem de res i la festa serà de 48 hores. I amb un cap de cartell que fa plorar d'emoció, ni més ni menys que els EUROGRUP.

Vet aquí el pugrama:

Divendres 25, concert dels Trons (Garatge comtal!) i l'Eurogrup (mitiquíssims! Podràs sentir-los!) i en cabat, els Dr Octopús dj's, els perles de València calaran foc al Bàrbara Ann.

Dissabte 26, la clàssica Escuterada Torrista organitzada pel Club Scooterista Sant Jordi, des de l'Arc de Triomf a les 11h i l'àpat de rigor (més informació a torrisme@gmail.com).
De cinc a vuit, si fa no fot, una innovadora trobada de Pick-ups al Roxanne (Gràcia), on hi podrà participar qualsevol persona física que ho desitgi: dueu un grapat de discos, el vostre pick-up i nirem fent.
I al vespre, a la Farinera del Clot hi falta gent! Dins el cicle EXPRESSIÓ DIRECTA la traca final; el rocanrol llimoner de Lo Pardal Roquer, la confabulació negroide Perpinyà-Barcelona amb el Raph Dumas i el Guillamino, i els plats combinats del Phil Musical i els Selectors Badabadoc.

Déu n'hi do, no?
Els mítics EUROGRUP, 'Què Passa Amb els Euros!'