dimarts, 28 agost de 2012

El PSC, un mort vivent

Tot això dels socialistes catalans -que aposten per una Espanya federal, amiga i del planeta piruleta- comença a ser desesperant per no dir que tot plegat està mancat d'un sentit comú esgarrifós. D'una vergonya aliena que tomba d'esquena, vaja. És la caiguda de l'imperi, la desgràcia de tota quanta farsa federalista elaborada per entabanar a pobres il·lusos durant tres llargues dècades. Quins temps aquells, eh? Quan dominàveu el país a tots i cadascun dels racons de l'administració, inflats d'orgull i amb actuacions pròsperes com la dels Jocs Olímpics del 92. Devia ser molt reconfortant pel propi esperit. Un orgull sentir-se aprofitable per la societat i erigir-se salvador de la gent senzilla i tendra...

Ara tot va de mal borràs, s'està diluint, el pou sembla que no té final i no hi ha manera de cercar un cap visible que entusiasmi no tan sols a la ciutadania, sinó a la pròpia parròquia. Potser sí que finalment presenciarem una agradable sorpresa llargament desitjada per a molts: veure el partit de la pedanteria, el cavall de troia de l'espanyolisme amable i amb 'talante', enfosant-se definitivament a les properes eleccions fins a quedar relegat a la justa expressió del partit outsider del socialisme jacobí, compartint cadires al Parlament amb els friquis de Ciudadanos i els inadaptats del PP. La possibilitat que l'esquerra nacional, és a dir ERC, ICV i si pogués ser -ai las!- les CUP, avancin i ocupin tot l'espai del centre esquerra comença a tenir molts números i a ser una realitat a les últimes enquestes que han emergit. És de vital importància que aquests tres partits almenys no s'apunyalin -com el cretí bizantí a Roger de Flor- i posin en comú programes i projectes de futur immediat. L'ocasió s'ho val i el país ho necessita per normalitzar-se d'una vegada.

El PSC, doncs, acaba de clavar-se la darrera estocada rebutjant una sortida digna, diria que desesperant, per a la butxaca dels catalans. Titllar el concert econòmic de carlinada i de model passat de moda és segurament l'excusa més absurda que he pogut sentir de l'absurditat d'aquest partit. És de manual copsar que donant suport al concert, en podrien haver obtingut un rèdit electoral important sabent que qui rebutjarà el pacte que el Parlament català presentarà a Madrid no seran els seus germans del PSOE, sinó l'adversari directe. Francament, s'ha de ser del gènere inútil per desaprofitar aquest caramel gratuït.

El PSC és un mort vivent, és la falsedat per antonomàsia i l'equivocació constant. De fet, no us ha d'estranyar que un socialista actui d'aquesta manerota, ells no poden suportar que la justa recaptació i distribució dels propis recursos d'un territori formi part de la normalitat i la modernitat, això són cabòries de l'antic règim! Ells són revolucionaris francesos, sempre han cregut en l'Estat central subsidiari que infla la societat, i seria molt rar que defensessin un model liberal i productiu per a la península Ibèrica i Europa. Mai han apostat per una societat viva i espavilada, i sí amb una massa arrepenjada que pidoli tot el dia per subsistir i, tot seguit, aprofitar-se d'aquests vots afamats i desvalguts mentre titllen d'insolidari el que no reparteix. Donar el peix i no ensenyar a pescar, aquesta és l'atroç idea del socialisme recalcitrant.

A Andalusia, malauradament, en teniu la prova més fefaent.

El Cygnus X-1 és el primer forat negre que van descobrir






dijous, 23 agost de 2012

Uns dies fantàstics

Qualsevulla amb un mínim sentit de la sensibilitat, el bon gust i l'estètica copsa que l'estiu és una estació per passar ràpid, com més aviat millor i de la millor manera possible. És com aquell malson pesat i tediós del qual t'aixeques ben moll de suor. A l'estiu la gent no és gent, esdevé massa -més massa de l'habitual-, es transforma en voluptuositats xarones i ridícules. Van al càmping a viure una suposada novetat lluny de la rutina de la resta de l'any per acabar fent exactement el mateix que feien a la propia llar, amb veïns igual de tristos i grisos, però amb la precarietat de la tenda o la caravana. Un dels invents més llastimosos del progrés humà. 

A l'agost, el país desapareix, no funciona, és el desert per benedicció divina. Que la gent ha de descansar de tant en tant ningú ho discuteix, però aquesta barruderia i aquesta deixadesa estacional supera tots els límits del sentit comú. Un servidor, entre actuació i actuació, ha tingut la benevolença de passar quatre dies justets lluny de la barbàrie canicular en un indret preciós del Pirineu. La bellesa, la felicitat i el benestar ha estat la tònica general. Enmig d'aquelles muntanyes que tan altes són, el saber fer s'ha imposat a la bogeria generalista de les festes majors ardoroses i interminables, el bon gust culinari ha sobrepassat aquelles funestes carmanyoles de platja, la tranquilitat ha estat el bàlsam perfecte i el bon humor la felicitat absoluta. El millor de tot plegat, és que tota aquesta circumstància l'he passada amb bons amics, amics interessants, amics que et fan sentir viu. Perquè sobre l'amistat se n'ha parlat molt, però no hi ha millor manera que experimentar-la empíricament. No tingueu mai amics que no us ensenyin res d'interessant. L'amistat és sense dubte amor, generositat, benestar, i aprendre de l'altre. La resta, és una pèrdua de temps.

Que tingueu una bona tardor.

dimarts, 14 agost de 2012

La tempesta perfecta

 1. Fracàs. Fracàs de l'enèsima proposta catalana per millorar i recolzar un Estat decadent, que com un eructe d'allioli es repeteix constantment al llarg de la seva història fent gala de la seva nul·la capacitat d'entesa i d'empatia. Recordem que el regne d'Espanya té el rècord mundial de suspensió de pagaments des del segle XVI.

2. Desdeny. La proposta en qüestió, lluny de ser valorada per l'opinió pública espanyola com una empenta en positiu per avançar plegats, és vista com un atac directe a l'essència pàtria. És de calaix entendre que la riquesa i la competitivitat és vital en una societat que vol progressar perquè l'ajuda a prosperar. És allò tan evident d'anivellar per dalt i no per baix, no sé si m'explico...

3. Xoc. Els recels i el sense sentit estomacal augmenten imparablement entre les societats espanyola i catalana.

4. Descrèdit. Mentrestant la credibilitat espanyola arreu del món cau encara més en picat precisament per aquest motiu. El món, fins al moment, no comprendrà que un estat no controli el seu rebombori intern i no sàpiga endreçar la pròpia casa.

5. Intervenció. També cal afegir-hi la intervenció total d'Espanya que abans de final d'any, a molt estirar començaments de l'altre, caurà com una llosa en un estat baix de moral i amb la corona, el seu símbol més preuat, trinxat i desacreditat.

6. Cul de sac. El Govern de la Generalitat, molt a pesar seu, no veurà cap, absolutament cap sortida per regenerar aquest Estat i convocarà eleccions amb un inequívoc sentit plebiscitari o constituent. Més que mai, els partits que es presentin es dividiran en dos blocs ben diàfans: els sobiranistes i els unionistes (un fet reiterat en tots els processos de secessió que ens han precedit).

7. Valor. Un cop el mal espanyol hagi contagiat Catalunya, és a dir, impagaments als funcionaris i a organitzacions i proveïdors, caos al carrer, intervenció o possible sortida de l'euro, i la impossibilitat de fer renéixer una economia intervinguda i cosida d'impostos, el Govern català no capissarà cap altre sortida que el referèndum sobre la sobirania política/manteniment a la unió monetària, si és que els partits sobiranistes conformen la majoria absoluta al Parlament de la Ciutadella.

8. Defensa. L'Estat atacarà per terra mar i aire tallant l'aixeta a tots els funcionaris i organismes dependents i pressionarà els bancs espanyols i/o catalans perquè creïn un “corralito” a Catalunya.

9. Eficàcia. Si el nou govern català, ja constituït com un govern d'emergència nacional i de transició a l'estat propi, fa els deures amb seriositat i eficàcia, serà el torn de la diplomàcia internacional.

10. Reconeixement democràtic. Europa i el món de bon principi no s'immisceixen en els afers interns dels estats, però si un territori té intenció d'independitzar-se democràticament i demana empara a la comunitat internacional, ells observen i valoren si és viable econòmicament i, amb un acte de pragmatisme total, no hi posen entrebancs.

Tot això que he exposat ara aquí dalt reconec que pot ser una boutade i fer volar coloms, sobretot tenint en compte la reacció i el posicionament que la societat catalana ha anat mantenint al llarg de les últimes quatre dècades. Els poders fàctics de casa nostra i la covardia inherent de la nostra societat actual són un handicap alhora de superar dificultats i progressar cap a nivells superiors de dignitat i benestar. De totes maneres, l'única esperança que ara mateix albiro és, que a diferència d'altres moments de la nostra història moderna, l'actualitat presenta un escenari immillorable i inhòspit, incomparable en cap més episodi històric. La combinació magistral de “mercat lliure mundial” més “pax europea i/o occidental” més “fracàs autonòmic estrepitós” més “descrèdit espanyol a tots els nivells” dóna com a resultat un possible trencament inevitable d'aquest estat vell xaruc, almenys tal com l'hem conegut fins ara. La fi d'una estructura vetusta i ferragosa sostinguda a cop de sabre forjada el 1714 i consolidada el 1812.

Potser sí que finalment, tal com comentem a vegades amb l'amic Mas, tindrà raó el savi matemàtic de la història, l'Alexandre Deulofeu, que profetitzava fa una pila d'anys, la fi dels estats nació afrancesats i el naixement de noves realitats estructurals i administratives com la catalana sota el model federalitzant alemany (el IV Reich), sobretot si aquestes realitats compten amb urbs tan importants i cosmopolites com la nostra Barcelona. Tot això, segons Deulofeu, passaria en la dècada dels vint del segle actual i més concretament l'any 2029. Serà qüestió doncs d'esperar la bonanova amb tranquil·litat i sense més patiments amb un gin tònic a la mà a la millor barra de l'Hospitalet del Llobregat i part de l'estranger, el Tirsa. La primera ronda la pago jo, Roger...

El matemàtic figuerenc, Alexandre Deulofeu
Article publicat al NacióDigital.cat



dimecres, 8 agost de 2012

Fins mai més autonomisme (i III)


Estem ben arreglats en aquesta dissortada pàtria on vivim. Realment som un cas singular d'estupidesa humana on l'ésser fa realitat el típic tòpic d'ensopegar més d'un cop amb la mateixa pedra o, per dir-ho amb més exactitud, el drama de la nostra existència és que ens hi entrebanquem il·limitadament talment com si es tractés d'un bucle. A Catalunya ja ho sabem de sobres i en som prou conscients tots plegats que l'autoodi forma part del panorama vital de la nostra idiosincràsia, però esclar, demostrar-ho de la forma que ho manifestem fa sentir vergonya aliena fins i tot al més pallús de la classe.

Digueu-me quants cops haureu sentit o llegit a les planes de la premsa les paraules o expressions següents: ‘lamentem’, ‘deplorem’, ‘sentim que’, ‘ens queixem de’, 'qui s'han cregut que som!', 'això no pot ser', i un llarg etcètera de sentiments patètics que només usen els que sempre perden, els perdedors que no saben ni tenen interès de guanyar algun dia. Els que sempre depenen d'altri, els que no gosen fer-se grans perquè en el fons són uns covards per encarar la vida en solitari. És aquella mentalitat postguèrrica del racionament, aquell anar fent amb el cap cot, i sobretot no fent enfadar l'amo no fos cas que se li acudís aplicar el mal ús medieval de la primae noctis amb la teva senyora.

Per un altre cantó, també hem d'aguantar i patir els que aparenten ser els espavilats de la classe pensant-se ser l'esquerra de debò. El moralisme pedant per excel·lència, servidors de totes les causes justes i sentint-se propietaris de la veritat absoluta. Aquests tan llestos són els que pensant-se que actuen en nom de tot el poble, rares vegades acaben triomfant a les eleccions, ni tan sols a l'escala de propietaris. Rondinen sempre i creuen que el seu temps arribarà, però recony noi! Mai arriba, i mentre tant la població va fent el que pot i com pot. Dintre d’aquest sector encara és hora que senti una queixa formal i potent, o més ben dit, més que una queixa una convicció ferma de lluitar -terminologia típicament revolucionària- contra el maltracte econòmic que rebem d'Espanya. És allò tan evident i que fins i tot un xaval adolescent ja pot entendre, que és que Catalunya deixa d'invertir en polítiques socials perquè no rep el que li pertoca. Oi que és senzill? És com sumar 2 més 2... Aquesta patuleia, però, sempre t'acaba dient que primer hem de mirar com administrem els nostres diners. Sí, i tant! Però què et sembla si ho discutim quan Espanya deixi de robar-nos 16.000 milions d'euros anuals?! Un espoli del 8% del nostre PIB només comparable en situacions colonials del primer/tercer món.

Entremig hi som els de sempre, bé, ara en som uns quants més, els que hem cregut que Catalunya té prou suficiència -ara tots els estudis ens avalen- com per sobreviure soleta, els que sempre hem cregut que aquest país no tenia cap altra sortida que la normalitat, és a dir, la sobirania política, i per això hem hagut de suportar durant aquests últims 30 anys la ignomínia, les foteses, les imbecil·litats i les equivocacions que l'autonomisme i/o federalisme catalanoibèric ha perpetrat amb supèrbia sobre la nostra intel·ligència.

És una gran alegria doncs veure com les vostres raons i arguments polítics van morint-se lentament i amb patiment, fins acabar -n'estic segur- al trist pou de l'oblit històric. Perquè els futurs catalans quan repassin la seva història mai voldran recordar i reivindicar els lamentables fets i les pobres accions que l'autonomisme ens ha obsequiat durant tot aquest martiri.  Els nostres fills per fi podran viure amb normalitat sense haver d'aguantar el patetisme diari d'una societat mediocre que encara pensi que amb Espanya hi ha futur, que hi ha enteniment i encaix. Serà com la nova generació 'Barça' que ha nascut gaudint d'un equip guanyador i no aquells anys decadents del nuñisme. Els nostres fills seran normals perquè haurem dit 'adeu siau' a l'autonomisme. 

Ei, si als de sempre no els hi tremolen les cames, esclar... 

Nosaltres marxem, qui es vulgui quedar, allà ell...



Aquesta és la tercera entrega de la meva trilogia sobre l'autonomisme català. Aquests són els altres articles per si són del vostre interès:

- La trista existència de l'autonomista
- La fi de la via autonomista 

divendres, 3 agost de 2012

Diputat Maragall, i si fem un pensament?

No ens equivoquéssim! No perdéssim pas el nord! En tot l'afer que està vivint ara el PSC, sí home! Tot això d'en Maragall i tal... esclar, com que el PSC últimament no para d'entropessar-se a cor que vols, doncs un ja no sap per on recony passen els socialistes catalans. (Després diran que el caïnisme és només cosa d'ERC!). Doncs això, no erréssim el tret a l’hora d'enaltir la valerosa jugada que l'Ernest Maragall, amb el subsegüent auxili que el seu amic Quim Nadal li ha prestat, ha protagonitzat aquests darrers dies i durant l'últim ple al Parlament quan es votava el tema estrella de la legislatura.

Sí, podem arribar a valorar i fins i tot comprendre l’honorabilitat del diputat Maragall, sempre és d'agrair que un home tingui fons i independència per molt que s'encomani a un partit o a una organització, però esclar, a hores d'ara, comparar la sinceritat i la integritat d'un mateix a la del PSC és de les coses més fàcils que un pot tirar-se a la cara. Vull dir que no és res de l'altre món haver votat diferent dels socialistes. I és que, un servidor no troba per enlloc l'heroïcitat del ciutadà Maragall sobre aquest tema, i sí, per contra, considero gens encertada aquesta malifeta irresponsable; us diré més, en aquest cas trobo absolutament just l'enuig de la federació catalana del PSOE. A Catalunya, agradi més o menys i en tot cas aquest seria un altre debat, encara no es voten directament els diputats sinó que es voten els partits polítics com a representants directes del poble, i per tant, si un partit vol ser seriós no pot muntar aquests espectacles, i menys en una votació tan important. Un partit poderós i unit no pot permetre la disgregació de vot en afers tan essencials per al seu país. El PSC no s'ha mogut del lloc, és on ha de ser i on ha estat sempre, defensant l'encaix amb Espanya dins el destí en l'universal, defensant el seu lobby unionista de quinquis del Baix i els seus fidelíssims votants, i és en tot cas el diputat Maragall, que fent gala de la seva eixalebramenta familiar, qui ha traït i ha posat en una situació compromesa el seu partit.

No ens enganyem més, el PSC d'en Pallach és un record espectre de la política catalana, i el que realment és cert i demostrable és el PSC dels últims 30 anys -que ja són molts!- on oportunitat rere oportunitat, fins i tot tocant el cel amb la mà durant 7 anys, ha deixat inequívocament manifest que és el partit de la colònia, el partit de la trama provincial de Diputació en Diputació; i la gent que, després de brindar-los-hi el caramel de convertir-se en el gran partit de la socialdemocràcia catalana, ha preferit restar al bàndol de l'engany i la frustració competint en espanyolisme amb el PP i els friquis de Ciudadanos.

Ciutadans Maragall, Tura, Nadal, Geli, Castells, i un curt etcètera... No poseu més la banya en el lloc erroni, sabeu que el PSC ja només fa olor a naftalina i de xoriç fregit de barraques de Bellvitge, no cerqueu més el somni impossible, l'ésser se'l valora per l'empenta i la força, i no pel seu tedi equivocat. Sigueu ardits i cerqueu l'esquerra nacional per altres veranys, que sí que existeixen, i no tingueu por per trencar amb el vostre passat. La vida està feta per modular i millorar, sempre hi ha camí per córrer i investigar noves fórmules, que com diu l'astre intercomarcal vigatà, 'la vida és llarga, que ens han enganyat'.