dilluns, 30 juliol de 2012

La fi de la via autonomista (i II)

Catalunya a tocar de l'abisme, per bé o per mal.
S'acosten dues fites importants dins d'aquesta legislatura que poden produir distints desencadenants d'alt voltatge. Diria més, el que s'acosta és un terrabastall polític que, si us haig de ser sincer, em produeix cert gaudi personal. És l'equador de la legislatura del govern dit dels millors (em sembla que això ja ho podem enterrar, oi?) i, amb aquest equador, l'esperat xoc de trens que inevitablement s'esdevindrà. Una topada esperada i albirada pels independentistes que ens reafirma en la raó que amb Espanya l'única alternativa que teníem i tenim és la separació. El que vull dir, és que a l'autonomisme com a argument de base se li ha acabat el temps; de fet, molt probablement ja no arribarà ni a menjar-se els torrons per Nadal i, com a tal, el govern de Mas haurà de preparar -més li valdrà que ja ho estigui fent ara- dues sortides almenys a curt termini.
 
A hores d'ara tothom sap que el pacte fiscal i/o concert econòmic no arribarà mai, per això crec que ja és hora de dir ben clar i sense complexos -per si algú encara no ho sabia- que el que cercàvem els independentistes no era l'encaix amb l'Espanya eternament predemocràtica, sinó que, de bracet amb els autonomistes, el que desitjàvem era un xoc polític de legitimitats per tal que el desengany s'apoderés de l'enrocada societat catalana, i així crear una majoria social sobiranista cada vegada més sòlida. Sí, agradi més o menys, el tema era aquest. Encara que cert independentisme de Viagra amb la colleta d'amics de sempre han cregut proclamar una independència cada dia amb un esclop i una espardenya (i una barretina).

Com que aquesta estratègia és francament lenta, el camí forçosament ha estat feixuc amb dramàtiques escissions i espectacles al més pur aquelarre. Però, certament, la jugada està brollant i l'independentisme ha anat creixent any rere any tal com ERC l'havia ideat; primer traient de l'armari la paraula 'independència' per ensenyar-la, desdramatitzar-la i desguetitzar-la per fer-la córrer arreu -època Colom-. Després, situant davant del mirall l'esquerra majoritària catalana representativa de la meitat del país -no ho oblidéssim mai-, per donar-li una oportunitat d'or i posar-la entre l'Espanya i la paret. Un dels objectius era treure-li la careta per evidenciar el seu tronat federalisme -època Carod i Puigcercós-. I finalment, quan des de la responsabilitat de país que ERC ha mantingut des de l'any 1980 donant joc a totes les combinacions parlamentàries possibles, abocar l'autonomisme convergent a la dictotomia del 'viure o morir', o el que és el mateix, ser un país normal i lliure o una diputació gran d'un estat decadent que és la riota de tot el món civilitzat.

El president Mas, doncs, té dues sortides en la immediatesa del temps que haurà de dictaminar abans d'acabar-se l'any, i just després esclar, de la col·lisió que significarà la burla que des de Madrid llençaran als diputats catalans quan entreguin l'enèsima aposta per l'enteniment amb Espanya: una, la convocatòria d'eleccions anticipades, tenint en compte que CiU perd gas a cada enquesta que surt, i així salvar els mobles amb un programa nítidament sobiranista. O dues, renovar radicalment el govern, per donar sensació de frescor i renovació, i plantar cara com pugui al desastre econòmic i polític que s'aproxima. La primera té el risc de la precipitació, la segona comporta enfonsar el país i desgastar el propi partit fins a quotes doloroses. Tot plegat, un panorama realment fascinant per a un independentista que ha viscut la minorització i el despreci dels anys difícils del moviment.


Article publicat al periòdic 'El 9 Nou' d'Osona-Ripollès, al 27-7-12.

dijous, 26 juliol de 2012

Els brigadistes partim cap a l'Estivada de Rodés

Benvolguts fans, els Badabadoc amb el seu espectacle OK! BRIGADA INTERNACIONAL tornem a la càrrega aquest cap de setmana i encarem l'última part de la nostra particular gira catalanooccitana. Doncs sí, avui partim conjuntament amb els grans i cèlebres Orxata, el mestre Gigi de Niça i el terror de les muntanyes, Stefano, cap al Rodés llenguadocià per oferir davant de milers de persones -sí, sí, es veu que aquest festival pica alt- el nostre espectacle brigadista meitat català, meitat occità. Us hi apunteu?

Aquí teniu l'explicació de l'event:

L'Estivada de Rodés, ara reconegut com el festival occità de referència per al seu caràcter multidisciplinari i la seva singularitat de festival interregional de les cultures occitanes, la Estivada tracta, a través de les seves propostes artistiques i culturales com per a la seva pràctica, de trencar les idees “folkloristes” massa sovint units a les llengües i cultures regionals.
Separat dels punts de vista habituals, tenim una visió moderna i universalista de la nostra identitat, que no es resigna al silenci i tracta que l’occità re-trobi el lloc que hauria de ser el seu: el llenguatge de la vida i no de la memòria.

Tota la programació de Estivada es construeix al voltant de la llengua occitana, la llengua minoritària de tota la meitat sud de França, així com algunes zones dels països veïns (Espanya i Itàlia). Estem tractant de mostrar el millor, i d’ancorar la nostra història al segle XXI. No obstant això, tenim, òbviament, amistats, favorits, solidaritats amb altres artistes, altres idiomes, altres persones.
L’occità és una qüestió d’elecció, una convicció, que és la nostra, i que no permet la neutralitat: la llengua occitana no té estatut oficial, i Occitània existeix només si cada generació d’homes i dones es diuen occitans. No volem imposar res, proposem a les ments obertes noves interpretacions de la llengua, de la cultura, de la societat, perquè tothom pugui amb plena consciència reconèixer-se , trobar-se, descobrir, compartir
Volem canviar les coses, sí, però no deixar ningú a la carretera: en la Estivada el sectarisme no és apropiat. Sempre trobareu alguna cosa o algú que t’acompanyi en el descobriment de la llengua i de la cultura occitana: artistes, voluntaris, associacions, mestres, Guia de Supervivència, documentació …

dimecres, 25 juliol de 2012

El trista existència de l'autonomista

El 'visca Espanya!' del típic autonomista
A hores d'ara i a aquestes alçades de la comèdia, la historiografia catalana i mundial, és a dir la ciència, podria confirmar i exposar diàfanament que a Catalunya hi conviu un espècimen singular forjat al llarg de tres segles que es manifesta a través de quatre comportaments habituals; el papanatisme, la covardia, el clientelisme i la distracció. Estic parlant d'un ésser molt estès en totes les capes de la societat i que, malgrat múltiples oportunitats per endreçar-se i autocentrar-se per acabar esdevenint normal, ha preferit de manera continuada i tediosa abaixar el cap i servir al botxí que barroerament li empastifa dia a dia l'anus amb un producte que fàcilment pot trobar-se a les farmàcies.

L'autonomista català i/o federalista catalanoibèric, dues cares de la mateixa moneda i la farsa més gran que hom ha pogut barrinar mai, ha estat i és una manera d'entendre i fer política que ningú amb dos dits de front fora de Catalunya ha volgut contreure per a un mateix. Significa la malaltia que cap cap d'Estat ha volgut experimentar per als seus conciutadans. Us imagineu qualsevol president nordamericà lloant, mentre li jura vassallatge, un rei mentalment desencaixat? Us passa pel cap un premier anglès confiant en la paraula d'un polític espanyol? Us entra a l'estómac que un alemany arribi a entendre mai el sistema productiu hispà? No, oi? Doncs la tara catalana sí, el 'calla, calla, ja en parlarem a casa...' tan nostrat sí que hi ha confiat, sigui des d'una palestra mediàtica, sigui des d'un càrrec públic o des de qualsevol llar catalana.

És el típic provincià amb cara de gos apallissat -un Duran Lleida o una Teresa Cunillera qualsevol- que amb aires de grandesa s'ha passat dècades dictant la providència dels catalans mentre defenestrava les opcions sobiranistes, pensant-se alhora que feia un servei al país tot i sentint molt en el fons de la seva ànima -si és que encara en té- que alguna cosa anava malament. Com es deuen sentir ara aquesta gent després de veure l'engany monumental de l'Espanya del cafè per a tothom? Ai, calla, fuig! Quina engúnia... No la trobeu profundament maligna i pèrfida aquesta llefiscosa figura de l'autonomista català? Quanta tristor...

En tot cas, que Catalunya és ara mateix en una cruïlla és cert. Que és la vegada que hi ha més percentatge de separatistes de tota la història, també ho és. Deixant a banda doncs algunes rabioses comparacions amb el 6 d'octubre -quina relliscada, Villatoro!-, les condicions que tenim ara són també úniques i diferents perquè en cap més moment de la història no s'han donat dos fets fonamentals que ara sí que es donen; El mercat únic espanyol ha desaparegut, i això era segurament l'ham més ferm per a la comunió. I, evidentment, Espanya ja no pot treure els tancs al carrer, no perquè no vulgui sinó perquè ja no pot.

Tot plegat fa que l'oportunitat que ens brinda ara mateix la història sigui prou melosa com per treure forces de sota les pedres si cal, i tornar a cavil·lar estratègies per aconseguir la tan anhelada normalitat.

Manca, però, que el moviment sobiranista, que malauradament i de manera massa habitual acaba sent cau de desvalguts i sonats, es plantegi no només imaginar estelades arreu de la nació, com si pel fet d'imaginar-les ens lliuressin la independència immediata, sinó que la faci atractiva amb intel·ligència i serenitat, sense evangelitzar-la a cop senyera. Que cadascú treballi l'excel·lència dins el seu camp professional que és l'única manera d'engrandir un país i diferenciar-nos dels altres. I manca, sobretot, que el trist autonomista es replantegi la seva grisa existència i deixi de fer el mec tenint en compte que la societat catalana ja ha sobrepassat el límit de la seva paciència.

Uns esculls que, sap molt greu de dir-vos-ho, resten massa petrificats en l'ADN català i que molt probablement podrien fer que la ciència mundial ens dictaminés tard o d'hora com a cas únic d'existència miraculosa com a comunitat dins una mediocritat inexplicablement autodestructiva.

Negra? Roja? Jo, a quadrets!! Aquesta és l'única Catalunya que pot salvar la seva existència.

Article publicat al NacióDigital.cat

dijous, 19 juliol de 2012

L'Escala de la Vida en viu i en directe

Senyores i senyors.

És motiu de joia i un plaer fer-vos saber que la celebrada obra musical dedicada al filòsof i pensador Francesc Pujols, 'L'Escala de la Vida', finalment es representarà en un únic i històric concert demà divendres 20 de juliol a la Torre de les Hores de Martorell (C/ Mur, 63). Sí, ho heu llegit bé, dins dels actes del cinquantè aniversari del traspàs del savi de Martorell que la Fundació Francesc Pujols commemora enguany, els Badabadoc amb la gran Cobla Sant Jordi, capitanejats pel compositor lleidatà David Esterri, faran realitat aquest espectacle filosòficomusical de tall jamaicà-wagnerià, que repassa musicalment el pensament pujolsià representat pel seu ritual hipaxiològic de l'escala de la vida.


L'actuació començarà a les deu del vespre i comptarà amb convidats tan especials com el recent Premi Nacional de Literatura, l'Enric Casasses, l'escriptor Francesc Canosa, el filòsof-graller vilafranquí Joan Cuscó o la colla castellera de la Sagrada Família entre d'altres. 


No us podeu perdre aquest espectacle, Catalunya ho lamentaria!


Aquí teniu més informació dels actes que organitza la Fundació
http://www.fundacio-francescpujols.cat/imatges/50aMort_FrancescPujols3.pdf


La pedra és un àngel que dorm a la terra. L'àngel és una pedra que es desperta al cel.

Els Badabadoc dins la Torre de les Hores
 

dilluns, 16 juliol de 2012

No perdéssim pas el bon gust!

És l'Eurovegas al Delta del Llobregat un projecte adequat per al nostre sistema productiu o pot ser un error que pagarem car com a país? És cert que ningú es pot negar a la creació de llocs de treball i encara menys a la lliure empresa, però també és convenient que l'administració tingui en compte si un complex d'aquestes característiques és viable en un territori concret valorant tots els aspectes que s'hi posen al damunt.

Jo m'oposo a l'Eurovegas a Catalunya des del primer dia per vàries raons, principalment, deixeu-m'ho dir ras i curt, perquè actualment ens passem el dia donant-nos cops de cap a la paret lamentant que fóssim tan estúpids com per deixar que el totxo i el turisme banal fossin el nostre principal model econòmic. Caure un altre cop en aquest parany seria molt gros. Voldria anar però una mica més enllà i exposar un altre motiu per tal d'oposar-me a aquesta txarlotada que ens volen construir al costat de casa (en el meu cas, mai millor dit). I és que aquest projecte suposaria una aberració estètica en un país on la gràcia del qual, rau precisament en la bellesa i el bon gust. Que altres països amb grans extensions i amb un sentit de l'estètica dubtós hi càpiga un complex com aquest ho trobo raonable i més si són a països amb molta mà d'obra i poca PIME (jo no sóc d'aquells que exclamen 'Eurovegas ni aquí ni enlloc'), però en un país que ha demostrat tenir una economia de l'excel·lència i l'enginy, sincerament ho trobo d'una desesperació de baix nivell i massa simplista. L'estètica és important, marca la bellesa i el sentit harmònic de la vida, hauria de formar part indissociable d'una societat si vol esdevenir avantguardista i pionera al món.

Entenc que un socialista del clan de la 'carmanyola al costat de l'autopista' i alcalde metropolità, només hi visualitzi llocs de treball i res més, però el que no em quadra és com el suposat govern dels 'millors' no aposti per un país modern i de primera, i caigui en aquesta trampa que comportarà pa per avui i gana -sobretot decadència- per demà. Un model que lluny de la idea d'un turisme de qualitat i repartit pel territori que l'exconseller Josep Huguet va endegar durant el segon tripartit, representa la vulgaritat i la banalitat de les relacions humanes. Un fet que, per cert, m'importa ben poc puix cadascú és lliure de fer el que bonament pugui i vulgui, però que si a més, significa trinxar l'únic espai sostenible que queda al Delta del Llobregat tirant per terra el termòmetre del bon gust de Catalunya, malament rai...

No creieu que ja hem destrossat prou la costa dels Països Catalans? No hem demostrat ja que el turisme funciona en aquest país com per haver de construir un altre projecte mastodòntic com aquest? Creieu sincerament que el turisme que vindrà a l'Eurovegas es repartirà pel territori o es quedarà allí creant un ecosistema francament lamentable? A un servidor doncs, fa que tot plegat només em provoqui urticària. Queda dit!

Las Vegas Sands Corporation a Macao

dimarts, 10 juliol de 2012

Excuses verinoses

Si bé és ben cert que els bancs espanyols i catalans durant el 2009 no tenien cap actiu tòxic estil subprimes nordamericanes, sí que poc després la toxicitat va ser demolidora a causa de la infecció de crèdits provinents de l'inflat sector immobiliari. Si uns eren més difícils i complicats de descobrir, els immoiliaris estaven cantats. És el que té un estat de pandereta i de ment senzilleta, però, sobretot, basar l'economia en el diner fàcil i fictici en un sol sector de la societat. Diríem fins i tot que aquesta actitud té un cert flaire i recorda lleugerament a l'economia planificada dels estats totalitaris socialistes, un fet que Espanya sempre hi té tirada hi hagi el color de govern que hi hagi.

Tampoc se'ns escapa que perquè l'Estat espanyol pugui sortir d'aquest atzucac, necessita primer de tot un canvi estructural de tota la seva administració, però sobretot que la UE permeti devaluacions encobertes dins la mateixa unió monetària, és a dir, cal que el centre d'Europa s'inflacioni més que la perifèria (un fet que els alemanys ho tenen autoprohibit), amb el qual, estats com l'espanyol podrien tornar a ser competitius i així exportar més. És la competitivitat el que fa créixer l'economia. Un fet, per cert, que Catalunya ja ha demostrat -sense l'Eurovegas!- fent créixer les exportacions malgrat la crisi monstruosa que patim i tot i formant part d'un estat letàrgic que ens roba diàriament. 

Que els Països Catalans se'n puguin sortir solets sense Espanya ho sap qualsevol persona amb dos dits de front, per això, només pot ser la mala fer i l'autoodi qui qüestioni la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent. S'ha de tenir voluntat de corcó i odiar el benestar dels catalans cercar sempre l'excúsa barata del 'primer s'ha de mirar a casa i saber què gastes'. Deixeu de donar lliçons d'una vegada, deixeu de dictar i de fer el corcó, la llibertat, una paraula que us queda segurament massa llunyana, és el punt de partida que tota nació necessita per organitzar els seus comptes. Llibertat per guanyar, llibertat per perdre, llibertat per equivocar-nos... Sí, és aquesta la qüestió de base i vital per regular el benestar de la ciutadania, la llibertat per decidir i espifiar-la, una manera de ser i de fer que qualsevol territori normal del món entén perfectament, però que aquí sembla que personetes com una tal Camacho, un tal Navarro, i fins i tot una tal Galdon no els hi cap al cap, o com ja he insinuat abans, vomiten excuses i mala fe per tal d'impossibilitar aquest sentit comú.





divendres, 6 juliol de 2012

Els nostres mods de cada dia

Escúters, música negra, smart dress, individualisme... Aquests termes conformen el comú denominador d'un llibre que acaba de sortir referent a l'escena Mod de casa nostra. Sí, de casa nostra, persones que des de Perpinyà a Alacant senten, viuen i xal·len la vida d'una manera similar, fent que la subcultura -o contracultura- juvenil modernista, sorgida de la bonança econòmica de l'Anglaterra de la post guerra, romangui encara ben viva per les nostres viles i ciutats.

'4o Mods de les nostres terres' (editorial Base), és el títol d'aquest recull de vivències de mods de diferents generacions amb una notòria varietat estilística on cada biografia veu la jugada des del seu punt de vista: amants dels sons més negres, els que tendeixen al garatge i a la psicodèlia, o els més influenciats per el look skinhead i els sons jamaicans. Un llibre a tenir en compte, sobretot pels amants de les sociologia musical perquè explica una part important i potser força desconeguda de la història de l'undergound del nostre país.

Avui divendres hi haurà la presentació a la Casa del Llibre (Rambla Catalunya, 37) amb l'autor del llibre, en Robert Abella, un històric mod de les terres de l'Ebre, amb convidats especials. Aquí en teniu la invitació:



dimarts, 3 juliol de 2012

Dedicat als que hi éreu


Mentre uns practiquen allò tan nostrat del 'vol i dol', uns altres fan el trist paperot del músic del Titànic enfonsant-se sense un fons clarivident, i els de més enllà fan l'orni no fos cas que el sobiranisme passés per sobre del seu referèndum sobre les retallades -s'ha de ser molt pallús per contraposar-ho-, la marea social del dret a decidir l'estatus polític de Catalunya s'escampa imparablement i sense aturador. És un plaer, perquè si no ho dic rebento, veure tota aquella patuleia pedant que durant dècades et guipaven per sobre de l'espatlla mentre et titllaven d'immadur, radical i friqui, ara intentin fer-se un forat, no sense fer cara de bistec, en el nou escenari que es presenta.

L'independentisme va rebre moltes desqualificacions sobreres i d'aquelles que feien mal, era com el pobre nen que pateix bulling a classe perquè lamentablement o bé és especial i diferent, o perquè no té empatia amb els altres. De mica en mica, però, d'una forma lenta i constant, no sense moments desesperants i trencaments més propis d'una baralla de pati d'escola que de gent normal que enraona de política, l'opció independentista ha anat quallant i recollint tot el fruit que ha escampat dia a dia incansablement. Perquè tenim la força de la raó, perquè és d'una lògica espatarrant i perquè la nostra, és l'opció de la gent normal i civilitzada. Encara que, jo sóc dels que defenso la teoria que és francament difícil que nosaltres sols ens allibarem del jou, serà Espanya que caurà en descomposició total, tal com li va passar per exemple a Lituània respecte la totalitària URSS. Però bé, això seria un altre debat...

Són milers i milers de persones anònimes i no tan anònimes que han contribuit durant molt anys que el sobiranisme ara mateix sigui l'opció política majoritària i amb més futur a Catalunya, és el rum-rum que no ha parat mai d'escoltar-se i aquella veu del subconscient català que des de fa 300 anys ressona a cada orella recordant que som un poble que vol viure amb dignitat i en pau, res més estrany que les altres nacions del món, vaja...

És aquell amic que des d'un bar intentava ensenyar setmana rere setmana que la nació es podia respirar completa i sense complexos; és l'anònim que s'ha menjat centenars de paradetes venent i repartint independentisme; són els voluntaris que han muntat festes, concerts i xerrades per explicar la bonanova; és el músic intentant normalitzar la llengua amb ritmes moderns; són les reunions pesades per fer un Correllengua o el referèndum al teu poble; és l'articulista i pensador valent que s'ha mullat sempre per la causa per recordar-nos qui som i què hauríem de ser, i són els dirigents i càrrecs electes d'un partit o d'un altre, que malgrat el populisme antipolític -aquest infantilisme no l'entendré mai- han tibat i treballat incansablement per crear majories socials.

Sí, això és cosa vostra, de tots els que fins i tot amb un esclop i una espardenya i contra tot pronòstic hem aguantat la flama any rere any quan l'independentisme era minoritari i a voltes miserable. Per tots els incompresos, que com un servidor hem patit el menyspreu d'imbècils i tarats que, amb un desvergonyiment altiu i farts de poder, des de la seva poltrona regionalista i provinciana, ens defenestraven amb xuleria superba. Perquè tothom sabia que l'autonomisme més d'hora o més tard era i és un malalt sense futur i un miratge que ningú es creia des del seu inici. Tothom sabia que el cafè per a tothom era un càncer terminal que comportaria malestar i injustícia, i malgrat saber-ho, els maleïts autonomistes i els esnobs federalistes ho han volgut allargar durant 30 anys i el que quedi.

Però sí, donem-nos una alegria, reconeixem-ho, ho hem aconseguit, hem posat la qüestió nacional, és a dir social, a la palestra de l'actualitat, a la centralitat política, i és per aquest motiu que dedico aquest article a tots als que durant els anys difícils hi éreu i ho heu fet possible. Gràcies. Guanyarem!