dijous, 24 maig de 2012

Els Badabadoc marxem de safari!


Aquest cap de setmana els Badabadoc marxem de safari per dir 'apa siau' després d'haver aconseguit gairebé tots els objectius militars que ens havíem proposat, i haver fet ballar milers i milers de persones i altres espècimens per totes les places i carrers de les terres de parla catalana i part de l'estranger. Això sí, serà un safari ben elegant i modern. Ben acompanyats i arropats per una munió d'amics i seguidors, hi presentarem el nostre darrer i pòstum treball discogràfic, 'Som així'.

Tot seguit, aquí teniu el 'pugrama' d'aquest especial cap de setmana:

El bonic cartell que ens ha fet la collota d'Igualada
DIVENDRES 25:
Igualada. A partir de les vuit del vespre Sopar. Ball del Conjunt i punxada amb Els Pistoletes d'Igualada.
Ho organitza Casal La Teixidora. Pl Pius XII

DISSABTE 26:
Vallfogona de Riucorb. Dinarot sorneguer a l'Hostal del Rector. En podeu fer reserva al 977 881348.
Havent dinat, tocada, cantada i glosada a pèl amb El Conjunt i Lo Ramon de Cervera.

Al vespre, traca final al Cafè de l'Slàvia de Les Borges Blanques.
Festassa de dimensions desconegudes mercès al ball del Conjunt. La tria modernista aborigen dels selectors de les casa i les col·laboracions dels nostres (Lo Pardal Roquer, Jordi Moró, etc...).

DIUMENGE 27:
A mig vespre farem un repicó al Terra Dolça de St. Cugat del Vallès.

Si sou mecenes del nostre projecte al Verkami, serà una bona ocasió per conèixer-nos i entregar-vos el vostre paquet de la felicitat.

També us comuniquem que de ball a ball ens hi desplaçarem escuterats. Us hi apunteu?


AQUÍ teniu una suggerent entrevista al Carles Belda 




dilluns, 21 maig de 2012

La distracció típicament catalana

D'aquest mal sempre n'hem mort
Era un 17 d'abril del 1931. Francesc Macià, el flamant president del somni català, és a dir, de la novençana república catalana, sortia abatut, cansat i fastiguejat del Palau de la Generalitat reconeixent que aquell era el dia més trist de la seva vida. Havien passat tres dies immortals i atrafegats des de que en Companys, en un acte eixelebrat més propi d'un antisistema nostrat i passant-se per l'entrecuix la jerarquia del partit, sortia al balcó de l'Ajuntament a proclamar la república a seques i en què després en Macià, en un acte de responsabilitat i de país, endreçava les coses exercint la seva superioritat moral i política i proclamava la república catalana. En aquells tres dies de negociacions extenuants Catalunya i alguns dels seus dirigents van tornar a pecar del que sempre han pecat: desunió, vol gallinaci, prudència traïdora i distracció.

Francesc Macià, amb 71 anys a l'esquena, havent fet tot el possible i amb tots els mitjans per la defensa i dignitat de la pàtria catalana i el seu poble, es va trobar amb tres dificultats infranquejables i insuperables. Una, el govern espanyol, que un cop més fent gala del seu problema congènit va intervenir i esclafar, no sense l'ajuda d'una part de l'esquerra del país, les aspiracions estatalistes catalanes. Dues, aquesta part de l'esquerra catalana amb Companys i d'altres al capdavant van convèncer a Macià i els seus, no sense atiar la por a la divisió social -us sona això?-, que primer calia apuntalar el sistema democràtic espanyol i que després ja veuríem. I tres, veritablement Macià va intuir que el poble no estava preparat per una empresa tan important, que navegava per mil i una ideologies i foteses sense un objectiu clar i pragmàtic -i això, que us sona?-, i finalment cedir i subtituir l'estat català per una comunitat autònoma.

És cert que si descomptem alguns brots verds com La Gloriosa, alguna carlinada, la república d'en Figueras i la Mancomunitat, la república d'en Macià era la fita més important de Catalunya des del 1714, i que, per tant, mostrar certa confiança en les autoritats suposadament democràtiques espanyoles era un fet estratègic i lògic que s'havia de tenir molt en compte. Jo entenc el pas enrere que va fer Macià per consolidar el nou règim i no em fa pas por reconèixer-ho, com també entenc la seva decepció posterior, però lamento un cop més els cagamandúrries i les distraccions que en nom d'un suposat progrés unitari amb els pobles amics ibèrics i bla, bla, bla... soterrés la via normal que Catalunya necessita per sobreviure.

I amb això mateix vull acabar. Ara ja no té cap sentit repetir eternament aquell desgraciat desenllaç, ara és irresponsabilitat i mala fe reproduir-lo constantment. És llastimós veure per enèsima vegada certs polítics com s'arrosseguen com cucs reclamant comprensió a Espanya. I avorrit, per no dir desesperant, aguantar pseudorevolucionaris hispanocèntrics de tall reaccionari que en nom del poble ocupen places i carrers sense dir ni piu de l'espoli econòmic que pateix Catalunya: L'autèntic i principal drama social que tenim i que ens arrossega imparablement cap a la hel•lenització. La distracció un cop més com a arma letal autodestructiva, ho veieu? Catalunya, com sempre, haurà perdut una altra oportunitat històrica, dil•luïda dins del magma ideològic espanyol, i, el pitjor de tot, és que n'hi ha molts dels nostres que encara hi cauen de quatre grapes.  

Article publicat al Nació Digital


dijous, 17 maig de 2012

Què li passa a Felip Puig?

Dimissió!
Depèn de com i quina manera es realitzi l'imminent gir que ha de fer sí o sí el govern Mas, i sobretot com ho resolgui tot plegat, podrem afirmar definitivament o no, que aquest govern passatger ha estat una broma de mal gust, per no dir en majúscules que ha estat el govern dels pitjors. Però bé, esperarem almenys el desenllaç de tot plegat que caurà com una llosa aquesta propera tardor, per no dir a finals d'estiu. Ja sabeu a què em refereixo doncs; A la mort o a la vida com a país, o el que és el mateix, ser una diputació gran d'un Estat de 'garrulos' que s'enfonsa, o un estat nou integrat a l'euro amb un productivitat eficaç. Vostè tria, president Mas.

Amb tot això, el que em vull referir és que al govern de la Generalitat li comencen a pesar ja les figues, i un exemple claríssim és el del conseller Felip Puig. Què li passa a aquest paio?! Què collons fa?! És veritablement tan mediocre, o és que la situació el desborda? No seré jo qui defensi el nefast ex conseller Saura, però no em vull arribar a imaginar què hagués passat si l'ecosocialista hagués fet tan sols la meitat del que ha fet aquest irresponsable.

Només amb els fets del Parlament, amb l'intent d'assalt d'aquella colla de cromanyons que ja es convocaven una setmana abans per les xarxes socials, el conseller hauria d'haver dimitit per una inexplicable i perillosa manca de seguretat als representants escollits democràticament pel poble. Les imatges lamentables i tercermundistes dels diputats assetjats, cridant espantats i entrant amb helicòpter a l'hemicicle van donar la volta al món provocant una vergonya aliena que costarà molt tornar-la a sentir.

Però el que realment ja és insostenible i ha sobrepassat la ratlla, és la poca previsió i cintura que el conseller d'Interior ha tingut amb les tasques d'extinció del foc que ha cremat 3.000 hectàries a Resquera i a la Serra de Cardó i del Boix. Ell mateix ha reconegut "algun problema" amb els bombers voluntaris i ha remarcat que aquesta és una situació que abordarà quan s'hagi apagat l'incendi de les Terres de l'Ebre. Però què vol dir això?! Ens hem begut l'enteniment o què?! M'importa un pito qui tingui raó en aquest afer, m'és igual si uns en tenen més que els altres, estem parlant d'un foc, i el conseller Puig com a responsable màxim sobre un tema tan perillós com aquest, ha de posar tota la carn a la graella (mai millor dit) per reduir-lo. I punt!

Conseller Felip Puig, faci un favor al país, plegui. La societat li agrairà i sobretot viurà més segura.

divendres, 11 maig de 2012

El món funciona

Un dijous de maig. Em llevo com sempre, no gaire d'hora, cap a quarts de deu del matí, em dutxo i m'arreglo els cabells com cada dia, no esmorzo gaire o gens, me'n vaig a l'ordinador a veure què diu el món mentre escolto com xiuxiuegen els opinaires de RAC1; com sempre, la Galdon diu bajanades i els altres es posen les mans al cap. Feinejo amb quatre coses i surto al carrer a fer uns encàrrecs, entre aquests anar a l'hospital a cercar uns resultats (tranquils, estic bé). Obro la porta del carrer i plaf!!! L'estiu ha arribat al pla de Barcelona.  Sí, sí, tal com ho llegiu, en aquesta part del planeta, quan ens acostem perillosament al juny comença la caloreta. Encara que certs individus apocal•líptics ens anunciïn la fi del món cada dos per tres i estiguem atrapats per la dictadura de la xerrameca del populatxo i del debat tediós sobre si fa massa fred o massa calor, i si ha plogut més o menys, puc afirmar que a Catalunya, un país que com molt bé diu el cantant-poeta no sap ploure, al maig insinua la màniga curta de dia i una rebequeta a la nit. Fiqueu-vos-ho al cap i no patiu més, amb més o menys aigua i amb més o menys temperatura, fa milers d'anys que tot és si fa no fa igual, i ho seguirà sent.

Doncs bé, trenco la cantonada i veig la mateixa patuleia de sempre amb cara de perdedors al Bar Pepe, una gent que encara que els donéssim un crèdit de 10.000 € (que a ningú se li acudeixi a donar-los-hi, Déu nos en guard!!), no aixecarien cap, és així, són així. Hi ha una quota de població absurda que passarà per la vida sense solta ni volta i sense haver produït res. Arribo a l'hospital, entro, i després de passar tres finestretes -ja se sap, com que som molts al món, la burocràcia ha d'existir si no ens atonyinaríem pels passadissos-, agafo els resultats i, fantàstic!, tot correcte i enfilo altre cop cap a casa. Em faig el dinar, un plat gustós típicament mediterrani, crec que encara no som conscients del lloc on vivim i de la sort que tenim. En Francesc Eiximenis, per no dir en Pujols, segur que ens ho explicaria si encara fos viu: som territori, clima i sobretot pura gastronomia. El centre del món. 


M'assec, fullejo quatre coses del diari. Espanya com sempre és i seguirà sent un país subsidiari, carpetovetònic i testosterònic, tranquils no hi ha res a fer. Sempre els hauran/haurem de rescatar, sempre seran superbs i mai entendran que la llibertat és cosa d'adults, per això són incisius, intervencionistes i totalitaris. Sempre seran un país adolescent de supersticiosos i de cretins. I estic content perquè malgrat patir-los -i molt!-, i per moltes guerres i sang revessagada, jo i els meus mai serem com ells, simplement perquè som diferents. Això em tranquil•litza i em fa feliç. Agafo la forquilla i em disposo a engolir el suculent aliment, i al cap de cinc segons em sobresurt sense voler-ho un petit somrís.

El somrís és fruit d'un record passavolant d'un moment de la nit anterior, quan un amic meu i jo gaudíem del nostre bar preferit de cert aire britànic, amb el millor bàrman que es pot demanar i lluny del soroll empalagós de la vida a la metròpoli. El meu amic, en un moment de la conversa, m'engalta amb aquella claredat que el caracteritza i que el fa diferent d'altri: 'Eric, el món funciona'. I jo, que patia pels resultats mèdics, penso que té tota la raó, que si hem vingut en aquesta vida és perquè alguna cosa ha de funcionar, i perquè malgrat el Nosaltres que ho empudega tot de mediocritat, la humanitat ha seguit endavant fent coses meravelloses, tals com el monestir de Sant Pere de Rodes, Cadaqués, Manhatan, el desembarcament de Normandia, el gin tònic, el Tickets, el joc d'en Guardiola, la medicina, la vida i obra de Ramon Llull, el Pop Art, les escúters, la roba Fred Perry, The Specials, The Beatles, la plaça Major de Vic, Israel, el jazz, un quadre del Dalí o del Ramon Casas, el modernisme, La Punyalada de Marià Vayreda, el telèfon mòbil, internet... Sí, el món funciona, a vegades, però funciona.






dimarts, 8 maig de 2012

Cafarnaüm polític a Europa


Massa confusió, massa desordre i, sobretot, preocupació fruit de tot aquest cafarnaüm polític del cap de setmana passat. I és que en pocs dies n'han passat de tots colors en aquest nostre vell continent, fets que malauradament es remouen en els fangosos terrenys pudents de l'extremisme popular. 

Comencem. Cap a finals de la setmana passada, Zsolt Baráth, el sonat líder de la ultradreta d'Hongria, un país que es debat entre la tecnocràcia europea i la xacra d'aquests individus, va tornar a vomitar per enèsima vegada al Parlament hongarès el seu ancestral odi contra els jueus, tot recordant un cas de l'any 1882 en què els jueus de Tiszaeszlár van ser acusats d'assassinar ritualment una jove desapareguda. Ja se sap que on hi ha ignorància hi ha misèria, i a on hi ha misèria també hi ha ignorància. Els famosos històrics pogroms de l'Europa de l'est sempre han estat alimentats per aquest tipus de gent embogida i obstinada amb problemes existencials que s'aprofiten del populatxo per portar a terme aquella dita que l'excels Francesc Pujols va immortalitzar: 'La superstició, una de les filles més revingudes de la ignorància'.
 
Seguim. El tema estrella, però, han estat les eleccions a l'Estat francès, és clar. Allí després de veure amb preocupació l'embranzida de la punyent Le Pen -sobretot a les comarques catalanes septentrionals- hem vist com el socialisme gal, i en el seu conjunt l'europeu, ha aconseguit una victòria que necessitava com l'aire que respira. Parlo de tot un Partit Socialista francès, que, recuperat de les seves trifulques d'egos, fa més por que una pedregada pel seu històric jacobinisme tronat, i que contra tot pronòstic ha guanyat amb la sorprenent ajuda del meu preferit, el liberal occitanobearnès François Bayrou (Francés Vairon). Potser sí que França necessitava un canvi d'aires i un nou líder que no basés la solució de la crisi només en l'austeritat, a més, Hollande ha mostrat voluntat per ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (una definició francament insultant i errònia). Encara que ja sabem com acaben les promeses dels socialistes...

Nikolaos Michaloliakos, líder del partit nazi Alba Daurada
A Grècia la democràcia es desploma i el país fa aigües. Els dos partits europeistes corresponsables de la Grècia malalta i corrupta han rebut una patacada de campionat. Els partits extrems i violents, doncs, han agafat protagonisme en el país hel·lènic. Quan tu crees una xarxa familiar i governes un país de funcionaris amb una partitocràcia, és molt fàcil que el populisme es desenfreni i guanyi terreny. Una lliçó que els països occidentals haurien de tenir molt en compte per evitar que un orat com l'Anglada pugui arribar a tallar el bacallà en política.
 
I per acabar, tenim el PP a Catalunya que amb la seva lloca exercint-ne el lideratge, ha fet un congrés regional passat de voltes, com gairebé sempre després dels seus, diguem-ne, bons resultats a casa nostra. Ells i ella han volgut fer l'enèsim pas cap al catalanisme que ni ells ni ella es creuen ni es creuran mai. Ells i ella estan vivint uns moments tan dolços com irreals, puix que és una situació que en mig any o un any a tot estirar pot canviar com de la nit al dia. La causa seran les eleccions anticipades que cauran en un obrir i tancar d'ulls a causa del cul de sac en què estem gràcies a la permanència en un estat subsidiari i fracassat. Això sí, el poble català haurà de prendre consciència i pensar que potser serà la darrera oportunitat que tindrà per votar dignitat o continuar votant misèria i engany. Espero que n'hàgim après almenys per un cop. (Bé, de fet, no ho espero).



dijous, 3 maig de 2012

Misèries catalanes

El govern dels pitjors
Amb l'excusa d'un canvi d'aires, diria de salvació divina gairebé, CiU es va plantar a la Generalitat amb una vehemència aclaparadora arrassant a les eleccions i fent-se l'amo un altre cop del país sencer. Fins i tot els més escèptics sobre el perfil sobiranista de la coal·lició autonomista pensàvem que després de 7 anys de travessia pel desert potser sí que tocava que tornessin a tastar una mica el poder, per tot allò de la higiene democràtica i bla, bla, bla... Encara que la democràcia paradoxalment n'hagi quedat tocada per l'omnipresència absoluta dels guanyadors. El fet, doncs, és que ja portem un any i mig de govern dels 'millors' -sí, sí, ho heu llegit bé, i semblava que fos ahir- i Catalunya, lluny d'encarar el procés per la nostra supervivència com a poble, continua amb el tedi esgotador de cercar camins per a un enteniment amb el govern espanyol.

A aquestes alçades no entendre que d'Espanya no n'arribarà res, és senzillament un acte d'irresponsabilitat extrema tenint en compte el drama social que vivim. No són només les cagades simbòliques -i no tan simbòliques- del govern català com no plantar cara a les majors del cinema, fotre fora la Terribas tot reconeixent que ha estat una gran professional, tancar ambaixades polítiques, desconnectar la TVC internacional, amenaçar amb una multa de 100 € al propi poble que fart de la discriminació dels peatges abusius ha decidit no pagar com a forma simbòlica... És el surrealisme d'aguantar un cop més les declaracions dels dirigents de CiU, intentant explicar l'enèsim encaix a un Estat que només hi entén de vassallatges i de models carpetovetònics. Explorar, confiar, rebutjar només verbalment perquè no ens arriben les molles que ens tocarien i fer de catalanet rondinaire amb l'Estat continua sent un camí llastimós, un camí que ja no li interessa a ningú. El poble necessita solucions ràpides i pragmàtiques perquè hi ha milers de persones que no tenen clar si arribaran a menjar-se els torrons aquest Nadal -no és broma això- i, per contra, el govern de la Generalitat en comptes de plantar-se i iniciar sense complexos el ball amb les opcions polítiques que estan per la salvació de la gent que viu i treballa a Catalunya, s'alinea amb el botxí, que tot i sabent-ho, no els donarà res. Ja ho veieu, surrealisme i misèries genuïnament catalanes.

Junqueras fa poc va formalitzar una respectuosa i interessant entrevista amb el president Mas, fins i tot sembla que van coincidir amb el diagnòstic del camí que hauria de seguir Catalunya, però la temença i certa paüra roman encara dins les files independentistes vista la cautela que va exhibir el líder republicà just després en la roda de premsa. Que el president jugui a aquesta prudència donant encara oxigen al PP a hores d'ara ja té un límit, i sembla que tothom coincideix, fins i tot els seus soldats opinaires, que aquest límit està marcat per aquesta propera tardor. Si CiU juga més a fer la puta i la ramoneta no només posarà en perill el país sinó també probablement la seva fortalesa electoral. Queda dit!