divendres, 30 març de 2012

Dissabte a Tolosa. Anem òc!

Sí amigues i amics, amb il·lusió avui parteixo cap a la bonica regió occitana del Llenguadoc. Serem uns quants catalans i catalanes que donarem suport a la massiva manifestació que es farà aquest dissabte a Tolosa per la legalitat de la llengua occitana i pel reconeixament de les nacions sense estat a l'estat jacobí per excel·lència.

ANEM ÒC! PER LA LENGA OCCITANA!

El 31 de març de 2012 tindrà lloc a Tolosa de Llenguadoc la manifestació "Anem Òc, per la lenga occitana!".

L’objectiu d’aquesta manifestació és la sensibilització sobre la necessitat de preservar la diversitat lingüística i cultural i cridar l’atenció sobre l’absència de polítiques destinades a la transmissió de la llengua occitana a l’Estat francès.

També es vol destacar la importància de crear un entorn favorable a l’ensenyament de la llengua, a la cultura occitana i en occità, a la presència de l’occità en els mitjans de comunicació audiovisuals i escrits, perquè el seu ús assoleixi la plena normalitat al carrer i a la vida pública i social.

Aquest acte té el suport del Parlament de Catalunya.

Enllaços relacionats:
http://anemoc.org
http://www.conselharan.org
http://caoc.cat



dilluns, 26 març de 2012

CDC, benvinguts

Sí, és cert. Convergència Democràtica de Catalunya no és la mateixa d'abans, han avançat, han aparcat el llast roquista i la camarilla del Pujol pare i han sabut llegir la realitat del país. L'avantguarda forma part del seu cos dinàmic i per això és un partit que se sap modular en el moment precís. Qui no ho vulgui veure així és que el seu anàlisi pateix fuites. Si un partit vol ser central ha d'espavilar-se i saber estudiar i copsar cap a on va la societat. CDC, que ha estat un dels dos grans partits catalans avaladors de la farsa autonomista que ens ha conduït fins a l'actual misèria econòmica i mental, a diferència del PSC, està corregint la seva estratègia i per això pot acabar sent un partit clau en el procés d'alliberament nacional. Al contrari del PSC, que segueix sense aturador el camí que porta a la cova i a la insignificància. No us estranyi que en poc temps vegem una escissió entre el PSC i el PSOE de Catalunya.

Convergència ha enterrat el pujolisme i ha iniciat un camí incert però amb el dret a decidir com a leitmotiv de la seva acció política. Ara bé, tothom sap que les paraules se les emporta el vent, i certament, aquest pot arribar a ser un dels pitjors handicaps de la formació liderada per Pujol fill. La seva arribada al govern de la Generalitat amb els seus incòmodes socis demòcratacristians, no es pot pas dir que hagi estat del tot reeixida. Més d'un any de govern ja i malgrat sofrir una crisi colpidora, la petja que estan deixant fins al moment en nom de la responsabilitat i l'ordre, és la d'un govern que vol però no pot, que rondina i lamenta però que col·loca els botxins a la centralitat del país, que toca os amb les retallades però és incapaç d'imposar unes taxes recaudatòries que governs liberals europeus ja estan aplicant. En definitiva, un joc massa perillós per a qui vol governar amb tranquilitat i longevitat.

És important doncs el que ha succeït aquest cap de setmana a Reus? Sí, sense dubte. Que el partit transatlàntic del país faci un gir cap al sobiranisme és una de les millors notícies que l'independentisme podia tenir. És una batalla guanyada. Perquè si gira el transatlàntic gira el país, i encara que molts sabem que les cames els hi tremolaran i que els laxants faran efecte, el pòsit ja està solidificant i per molt que després es vulgui tirar aigua al vi, el camí està traçat i és molt difícil tornar enrera.

Convergència ja no té aquells 23 anys plàcids de pujolisme regionalista, el poble està ofegat i necessita amb urgència una solució definitiva sense pedaços. De fet només els hi queda mig any per seguir fent la puta i la Ramoneta tal com estan fent ara. El temps s'acaba i el llistó se l'han posat força alt, la propera tardor sabrem si el Govern espanyol accepta els greuges de la Generalitat, i veurem quina és la reacció d'aquest renovat partit sobiranista.

CDC, benvinguts a la força de la raó. Com més serem més riurem.

dimarts, 20 març de 2012

La independència fiscal, sí o sí

Sembla que ara s'ha posat de moda entre els opinadors nostrats intentar renovar -jo en diria reciclar- vells conceptes i discursos del catalanisme. Fins fa quatre dies li tocava el torn a la llengua. Hi ha hagut qui amb molt bona voluntat llençava la proposta d'abraçar el bilingüisme com a tàctica per arribar al més aviat possible i com un sol poble a la independència política. Sobre aquest tema, només us diré una cosa, a mi no em serveix ser un país lliure sense tenir país. El model irlandès no m'interessa. I és que, per arribar a ser un sol poble mitjançant la llengua, només hi ha dues maneres d'arribar-hi: una, fent atractiva i moderna la llengua catalana, i dues, practicar la discriminació positiva d'aquesta. La resta són pures fantasies ingènues amb un plus de perillositat perquè siguin els altres qui t'acabin fent l'abraçada de l'ós. O és que no coneixem encara els nostres veïns?! Ai, senyor...

Doncs bé, el següent tema que caurà com una llosa de manera immediata serà el debat sobre el concert econòmic/independència fiscal que el govern de CiU va prometre presentar al govern de l'Estat. Certament, si és així, significaria un autèntic xoc de sobiranies justament per ser -el de l'economia- un tret diferencial bàsic, per no dir el pilar del nostre tarannà com a poble singular. El catalanisme polític tindrà aquí dues possiblitats d'actuació; una, en nom de la pressa, fer el show habitual testosterònic per a veure qui la té més grossa i titllar de regionalista qui aposti pel concert. És a dir, demanar la lluna com tàctica, per així, acabar dividits mentre els espanyols es fan un tip de riure. O dues, amb intel·ligència intentar traçar a través d'aquesta reivindicació, el camí que faciliti la majoria social i el conflicte definitiu entre Catalunya i l'Estat.

Perquè amigues i amics, sobre la independència fiscal hi ha un fet que crec que passem massa per alt. Que Catalunya tingui la clau de la caixa és de facto exercir una sobirania en majúscules mai tinguda des de 1714 i, si no, compareu i expliqueu-me com és que Espanya pugui suportar sense despentinar-se 50 anys de lluita armada separatista amb la cirereta del concert al País Basc i, en canvi, perdre els papers per qualsevol mostra de sobirania catalana? És el què té ser realment diferents a ells, uns som mediterranis i els altres atlàntics, i és aquesta la diferència més profunda i real que parteix la península en dos i la que és insuportable pels espanyols. Poden pair un embat basc, però no un de català, i aquí la història ens dona la raó. La unitat d'Espanya sempre ha estat penjant d'un fil quan només Catalunya li ha plantat cara.

Els incrèduls a plantejar aquesta qüestió perquè pensen que correm el risc que per carambola, l'Estat ens pot donar el concert per així desmantellar l'independentisme, haurieu de fer una anàlisi històrica i entendre que l'Estat modern i liberal espanyol és una invenció dels catalans -moral i intel·lectualment- gestionat per castellans, amb la qual cosa, seria impossible que per tàctica ells ens donessin la clau dels diners. Això seria ensorrar la seva pròpia casa. És anti natural per a ells.

Dit d'una altra manera, ser lliures econòmicament ens farà inevitablement lliures políticament, són dues cares d'una mateixa moneda, i és per això que, indiferentment que ens cedeixin o no el concert, en aquests moments aquesta és la tàctica més potent que té el catalanisme per arrossegar gent de tots els colors i àmbits possibles per presentar el darrer plet amb l'Estat espanyol. Si no ens el donen, veurem personetes que s'han caracteritzat per ser porugues i mediocres defensant ipso facto la independència política. I, si ens el donen, no només viurem millor -que ja toca!- sinó que en una Europa cada vegada més unida i federal, no tindrà cap sentit que una potència econòmica del sud de l'eurozona continuï depenent de Madrid. El pragmatisme ens durà inevitablement a dependre directement de Brussel·les.

Això sí, cal que el govern dels 'millors' es cregui que la defensa i la lluita pel concert econòmic ha de tenir com a objectiu final la independència política, i cal també que l'independentisme de Viagra sigui responsable i tingui visió de país per evitar fer l'enèsim espectacle de la divisió. Altrament, la fi d'aquest país serà bufar i fer ampolles.


Una vergonya insostenible


dissabte, 17 març de 2012

Lerroux sempre present

Tal com anunciava en portada ahir el diari El Punt Avui (sempre hem d'anar a la contra?! Bé...), l'espanyolisme cada vegada agafarà més volada i més irracionalitat -més de la que ja té!- a mesura que el sobiranisme acapari inevitablement el sentiment majoritari del poble català. És un fet lògic i n'hem de ser conscients.

Així doncs, no és d'estranyar la reacció del líder dels comunistes espanyols -i catalans?- Gaspar Llamazares l'altre dia al Congrés dels diputats de l'Estat. En referència a la taxa que la Generalitat de dalt aplicarà per recepta mèdica, l'aprenent de Lerroux va demanar al govern del PP que presentés un recurs d'inconstitucionalitat per... Atenció!! Ara us pensareu tots que ho va demanar perquè és una mesura antisocial, de la dreta reaccionària, que va contra el pobre poble innocent i bla, bla, bla... Doncs no! Perquè “la competència sobre productes sanitaris és ineludible de l'Estat” i en definitiva, perquè aquesta és una competència que rau en la 'unidad de destino en lo universal' de l'Estat.

No entraré a valorar ara i aquí si aquesta mesura és adequada o no malgrat saber que la sanitat necessita un esponjament com l'aire que respirem, però el que em molesta sobiranament és aquesta pàtina de superioritat i paternalisme que sempre desprenen aquestes esquerres tronades. És a dir, tu no facis això perquè estàs equivocat, i a més, jo tinc poders morals i ètics i en aquest cas legislatius sobre tu. Deixeu el totalitarisme d'una vegada! Deixeu-nos en pau! Deixeu-nos que ens equivoquem com a persones lliures i adultes! Els típics arguments contra l'independentisme que fa servir l'espanyolisme d'un cantó i de l'altre en connivència de sectors federalistes catalans són d'un paternalisme ofensiu. Si Catalunya serà així o aixà ho han de decidir els catalans, i no val a dir que si és aixà no m'interessa. Cal ser lliures per poder-nos equivocar; això és democràcia, la resta és actuar com un nen malcriat que només vol el que li interessa.

Aparqueu la supèrbia i la tutela i deixeu-nos ser com vulguem ser democràticament i, sobretot, abans d'opinar senyor Llamazares, espavila't perquè el teu país deixi de ser la riota i la vergonya d'Europa, és un consell sincer d'un català que més d'hora o més tard us dirà, 'abraci'm, que vostè i jo no ens tornarem a veure mai més!’.

dijous, 15 març de 2012

Catalunya és...

Catalunya és una regió espanyola des de fa 300 anys. Catalunya és la lloca arrogant, Alícia Sánchez Camacho tallant el bacallà en plena voragine sobiranista. Catalunya són les pepes Miquel Roca, Jordi Soler i Tura i Josep Antoni Duran i Lleida. Catalunya és el senyor Casa Tarradellas fent-se milionari sense etiquetar en català. Catalunya és un tren de la RENFE vestit de Rodalies (la metàfora del pedaç). Catalunya és Millet, l'estafador i pinotxo. Catalunya és el president Pujol demanant perdó pel programa 'Persones Humanes' sobre la infanta. Catalunya és l'empresari català estil Escopeta Nacional. Catalunya és el soci del Barça xiulant i brandant un mocador blanc. Catalunya és Pau Gasol, Montserrat Caballé, Samaranch i Núñez. Catalunya és qui es pensa que la tricolor és una bandera pròpia. Catalunya són els faistes/feixistes que van matar els germans Badia. Catalunya és l'esquerra sucursalista que va fer pinça amb la República espanyola per extenuar el president Macià i impossibilitar que la República acabés sent catalana. Catalunya és bona part de la burgesia nostrada fent una fel·lació al règim franquista. Catalunya és la presidenta De Gispert -la fada- i el president Montilla -el senyor encarregat-. Catalunya és la quota de català al nou disc de Serrat i Sabina. Catalunya és el talòs comarcal i l'esnob multicultural de ciutat. Catalunya és la vergonya de veure com partits etnicistes tenen o han obtingut representació al Parlament (PSA i C's). Catalunya és la Barcelona espanyola de Maragall dels Jocs Olímpics. Catalunya és l'autoodi que raja de les fonts. Catalunya és covardia i aparença revinguda, Catalunya és el president Pujol demanant la independència al final de la seva vida. Catalunya és qui desqualifica Ferran Adrià i tot el que representa. Catalunya és un restaurant que encara només té vins espanyols. Catalunya és la ingenuïtat que sempre han representat els federalistes catalans. Catalunya és la Famíla Sánchez-Llibre. Catalunya és Judith Mascó, Manuela de Madre i Maruja Torres. Catalunya són els musicals al Paral·lel. Catalunya és preocupar-se abans per Palestina que per Catalunya. Catalunya és el 'Catalunya Opina' i aquella cosa que es fa dir presentador. Catalunya és Julio Iglesias omplint el Camp Nou. Catalunya són els indignats hispanocèntrics intentant assaltar el Parlament. Catalunya és el caïnisme i el fricandó ficat a l'independentisme català. Catalunya és Javier Godó i el seu pamflet monàrquic. Catalunya és recordar Durruti i no al general Batet. Catalunya és enviar a l'ostracisme Francesc Pujols. Catalunya és una sangria a Lloret de Mar en comptes d'un british al Tirsa. Catalunya és Guasch&Guasch, El Mundo Deportivo i l'Sport. Catalunya és Alfonso Arús i la seva camarilla. Catalunya és mademoiselle Cuní amb l'insignificant Lluís Foix, Catalunya és aguantar encara com una amenaça la llagrimeta de l'immigrant espanyol, Catalunya és un TBO anomenat El Periódico, Catalunya és Óscar Nebreda i la seva broma de mal gust anomenada 'El Jueves'. Catalunya és la decadència de la manifestació diària i continuar votant a partits que han mantingut l'establishment autonòmic les últimes tres dècades. Catalunya és... tota aquesta merda.

Tot això és Catalunya, només? No, i rotundament no. Però aquesta Catalunya petita i provinciana existeix i ha dominat els nostres destins durant els últims 3 segles. Massa amigues i amics, massa. Caldria, doncs, començar a aprendre dels nostres errors i esmerçar-nos a desfer aquest nus que ens ofega, bàsicament per una qüestió de supervivència i per ser una mica més feliços. Ei! si pot ser...

Article publicat al Bloc del Salvador Sostres
Enllaç

dilluns, 12 març de 2012

La irresponsabilitat com a model

Confederació Helvètica versus Estat espanyol. Responsabilitat versus irresponsabilitat. Societat emprenedora versus societat inflada. Treball versus cridòria. Aquest passat cap de setmana el poble suís, un territori creat sobre la base de l'acord a diferència del cop de puny sobre la taula i un sabre a l'altra mà, va portar a terme un d'aquests ja habituals referèndums vinculants per consultar sobre mesures que afecten directament els ciutadans. És la democràcia, estúpids!

La consulta és una d'aquelles coses tan estranyes que seria impossible d'aplicar en un país on la testosterona i la demagògia formen part del paisatge quotidià. Concretament la pregunta en qüestió, previ debat social responsable iniciat pels sindicats, era sobre la proposta d'ampliar de quatre a sis setmanes les vacances anuals dels treballadors. El resultat, no cal dir, ha sigut ampli a tots els cantons suïssos de rebutjar la proposta per un 66,5%, un fet que indica a quina mena de país ens estem referint: un societat responsable i solidària amb el seu teixit econòmic on el 88% de les empreses són pimes de menys de deu treballadors, amb la qual cosa, el “sí” a la consulta hagués significat un daltabaix en tot aquest sector.

Aquí tot això, encara que passi a tan sols a 800 km, sona estrany, lluny, massa civilitzat per a comprendre-ho. Una responsabilitat impossible d'adquirir en un país on la idea que l'empresari és l'enemic a batre ha fet forat, on la irresponsabilitat en l'estalvi és valorada com un premi (cotxes, segones residències, vacances impossibles...) i on l'ortodòxia ideològica fa estralls. Són, en definitiva, dues maneres d'entendre l'economia la que ens separen; l'una a entendre que si t'esforces més, tu i el país us en sortireu millor, i l'altra a mamar indefinidament de la mamella i fer de la desconfiança entre sectors una guerra contínua per veure qui la té més grossa.

El pitjor de tot és que Catalunya, amb una cultura econòmica semblant als països productius, és constantment arrossegada cap al model llatí/hispànic on empresari i treballador són dos mons a part en comptes de ser-ne un de sol, i quan passa això el model econòmic és decadent i acaba sent tercermundista. És a dir, un model de grans infraestructures monopolistes o quasimonopolistes –siguin de l'Estat o d'una multinacional- sense essència ni arrelament, que sumat a un model de turisme de xancleta i un I+R+D esquifit apuntala l'axioma “pa per avui, gana per demà”, o el que és el mateix, un país de nou-rics inestable i de flamarada. I és clar, el nou ric espanyol ha acabat anant amb una flamarada d'encenedor comprat als “xinos”.

Article publicat al Nació Digital

dilluns, 5 març de 2012

Ò.K! Brigada Internacional (Catalunya meets Occitània)

Ahir amb molta pompa i amb tots els ets i uts vam presentar davant la premsa l'espectacle Ò.K! Brigada Internacional que oferirem aquest dissabte al Llum de Gas dins el festival Barnasants. Entre autoritats (diputats, regidors i representants de totes dues nacions) l'amic Marçal, el motor i la flama inquieta de tota aquesta història, va aconseguir organitzar més que una simple roda de premsa. Allí vam presentar i rubricar la comunió de tres festivals -Barnasants, Sém e Serem de Tolosa i l'Estivada de Rodés- i la defensa de les institucions catalanes a la llengua d'Oc, a més de convocar el poble de Catalunya a la gran manifestació del 31 de març a Tolosa de Llenguadoc pel reconeixament legal d'aquesta.

Així doncs, aquí teniu el per què de tot plegat:

Cap i cua: Catalunya i Occitània. Un grapat de cançons i lluites compartides des de Les Valades Occitanes (Alps italians) a Bordeus, i de Llemotges a Guardarmar. El conjunt Badabad'Òc, sembrant al carib mediterrani i quatre veus collint a tort i dret: Joan Garriga, de la Troba Kung-fú, Gigi de Nissa, dels mítics Nux Vomica, l'Stefano de Lou Seriol de Las Valadas (Piemont) i el Belda, com de costum. Un sol escenari i tres conviccions: la unió fa la força, la festa alegria i qui canta els seus mals espanta. Tot ben mesclat i sacsejat en un nou espectacle: Ò.K! Brigada Internacional.

Coproduït pels festivals Barnasants, Sèm e serem (Tolosa, Òc), i l'Estivada (Rodés, Òc), Ò.K! Brigada Internacional és la trobada d'aquests músics que, tot seguint la tònica habitual de solvència contrastada, junts revisaran els càntics populars i les cançons d'autor més emblemàtiques d'ambdós països per fer-ne una festa i us conviden a participar-hi amb la gola, la mirada, les mans i els malucs. L'espectacle, abans d'enfilar camí cap a Occitània, s'estrena al Barnasants!

Més informació a: http://www.barnasants.com/

La gira es completarà amb una actuació al 7 de juliol a Tolosa de Llenguadoc, i una altra al 27 del mateix mes a Rodés.


dissabte, 3 març de 2012

Endreçant el país

L'última enquesta del CEO que ha publicat la Generalitat, sense dubte una de les millors guies alhora d'analitzar els moviments polítics a Catalunya, ens ensenya i ens fa veure que aquest país va inevitablement cap al xoc amb l'Estat, ho dic, perquè farien bé d'entendre-ho d'una vegada els habituals partits que han viscut de la farsa autonomista tota la vida. The end is now. L'opció independentista ja ningú dubta que és una realitat fefaent i que s'imposa clarament. Podríem dir que és l'opció política avantguardista del moment, un fet que no havia passat mai en la nostra història nacional. En serem conscients d'això?

Un altre fet que se'n desprèn del CEO, és que malgrat el desgast que sempre suposa ser Govern, les dretes a Catalunya, lluny de baixar es mantenen intactes. La premsa amiga que ho deixa passar tot! La cuina en aquest cas, podríem pensar que sí que ha tret fum, però vaja, entre quedar-se igual i baixar-ne 3 o 4 que és el que potser seria més realista tampoc hi ha molta diferència. És evident doncs, que malgrat que Catalunya sigui un terreny abonat a la manifestació diària, el poble vol i necessita una CiU forta que tregui el país de la crisi i l'empenyi cap al dret a decidir. Molt bé!

També veiem amb satisfacció que al centre esquerra català -l'altra part de la balança indispensable per un país-, hi ha moviments històrics. El PSC no deixa de ser una sagnia imparable, i atenciò, per primer cop, entre ERC i ICV podrien superar el PSC en unes eleccions. Aquest, sense dubte, és un fet que les direccions dels dos partits hauran de rumiar alhora d'emprendre accions conjuntes futures. Necessitem d'una vegada per totes una esquerra nacional sobiranista forta. No hi ha més...

Pel que fa a ERC, la recuperació continua sent imparable, el seu líder, Junqueras, és el més ben valorat de tota l'oposició -realment sorprenent-, i el partit, aconsegueix mica en mica endreçar el show esperpèntic de l'independentisme, un dels primers objectius que s'havia marcat. Quedarà però construir de nou el vell somni de l'esquerra nacional, un camí indispensable per ser un partit central i no quedar-se a la cova. Hi ha una dada interessant en aquest CEO que ensenya com ERC té un saldo de vots molt positiu vers SI, i en canvi el té negatiu vers ICV i PSC. És evident doncs que l'estratègia iniciada fa 15 anys en el partit republicà de rascar en els espais de les esquerres democràtiques i alternatives és més vigent que mai, per molt que encara hi hagi gent que s'entesti a no veure-ho.

Només amb un centredreta i un centreesquerra sobiranistes i amb sentit de la responsabilitat podrà haver-hi governs de concentració nacional per empendre el camí cap a la independència política, és a dir, cap a la supervivència nacional.