dimarts, 21 febrer de 2012

Convergents, deixeu de fer el mec

Escolteu, això de la transició nacional i el pacte amb el PP, o el que és el mateix, anar-se'n a dormir amb en Macià i despertar amb Cambó, està trastocant a certs ciuopinadors. M'explico, no hi ha manera de fer més el ridícul que justificar aquest pacte fent veure que això no va amb mi, tot intentant colar que les forces del mal m'han obligat a fer una cosa que jo mai faria.

Senyors i senyores de CiU, el cap ben alt i sense vergonya, el pacte amb el PP ja era un fet abans de començar les negociacions amb els altres grups, encara que calia mantenir la tensió fins al final. Legítim, evidentment. CiU per fer veure que hi havia intencions clares amb ERC. ERC per desempallegar-se del llast del tripartit, i el PSC per guanyar una centralitat que està perdent a comptagotes. Per molt que algú es recargoli, el cert és que el pacte CiU-PP per X raons ja estava dat i beneït des de feia mesos, un pacte que certament no és per tota la legislatura.

Defenseu-lo amb tots els ets i uts, collons! No digueu més que ho heu fet obligats i afronteu aquesta situació sense tremolors. Si defenseu bé el pacte amb el PP us en sortireu millor que si aneu fent el desvagat miserable. Hi ha moltes maneres de fer-ho; coincidència ideològica (en economia), moment de crisi extrema i responsabilitat amb el partit que governa l'Estat per majoria absoluta, facilitat amb el PP català perquè ha fet de puta barata... Mil i una justificacions per anar amb el cap ben alt i no fer més el pocapena dient que hi heu estat obligats. La llàstima deixeu-la pels perdedors.

Vau veure mai ERC dient que es va sentir obligada a fer els tripartits perquè CiU no els estimava? No, oi? Es van fer amb convicció absoluta i sense fer el paperina. Perquè sí, i punt. Sense remordiments. El tripartit era una necessitat en un moment d'atzucac convergent i la prova del cotó que certs partits havien de passar. Va acabar com el rosari de l'Aurora perquè no podia acabar d'una altra manera, perquè era una estratègia per cremar una etapa i desemascarar autonomismes i federalismes pedants. I a fe de Déu que s'ha aconseguit!

Ara cal mirar endavant i treballar pel dret a decidir, si creieu que heu de passar una mini etapa amb el PP per falcar millor l'estratègia, feu-ho plenament conscients i sense amagar el cap sota l'ala. Tots volem i esperem que CiU tingui dignitat i faci el salt junt amb ERC i, si no el fa, doncs merda per Catalunya. Però deixeu de fer el mec i entomeu les -lògiques- pressions que us arriben amb serenitat. Això és política, no hi ha més...


dilluns, 20 febrer de 2012

Conviure amb una filla ionqui

Fa uns dies, un amic em comentava que els meus últims articles eren massa pessimistes, foscos, decadents... Que Catalunya les hem passades de tots colors i que no n'hi havia per tant. En defensa meva haig de dir que jo, pujolsià de mena, sempre he cregut que Catalunya –com Israel- té quelcom de peculiar i misteriós que la fa única i li permet sobreviure miraculosament; en el nostre cas és aquell temperament fet a mida amb el seu punt just de seny i rauxa, embolcallat d'un sentiment liberal d'aires enraonats tan mancats a la resta del món. Una terra de paisatges encisadors que es conjuren amb l'aurèola del refinament clàssic grec i l'ordenament nòrdic, sense oblidar la nostrada bravura mediterrània. Això és Catalunya, sí.

Pujols, però, també deixava intuir en un dels seus llibres que Catalunya mai no seria independent. Tenim mala peça al teler. L'ADN espanyol no és ni serà mai democràtic i abans es dessagnarien que veure'ns lliures. És com una filla malcriada. De fet, Espanya és la nostra filla; nosaltres l'hem inventat, nosaltres l'hem fet i nosaltres li hem donat la vida. I, és clar, quina mare abandonaria la seva filla encara que aquesta sigui una ionqui perduda que ens roba? Reflexioneu-hi.

Ho sap tothom i és profecia, Espanya és una viciosa que de tant en tant li han de donar una dosi perquè no decaigui del tot. La dosi, però, se'n fa un mal us i tot torna a començar. Per tot plegat penso que mai no serem independents: per un banda perquè Espanya ni tan sols ho preveu i, per l'altra, perquè Catalunya mai no voldrà deixar “morir” la seva filla.

Per tant el diagnòstic és el següent: Catalunya és una terra emprenedora per definició, de genialitats envejables, però condemnada –per molt que rondinem- a conviure amb una malalta que no ho vol deixar. En el fons ens dol abandonar-la. L'exemple més fefaent el trobem aquests dies amb l'enèsima baixada de pantalons del govern dels millors davant d'una lloca arrogant com la Sánchez Camacho, pujada de to i segurament passada de frenada. En termes estètics i per molts arguments que es cerquin per justificar aquest pacte, la pixada a la boca és monumental. Sobretot sabent que el teu país està al llindar del desastre, la teva societat surt diàriament al carrer, i havent intentat ja totes les fórmules conegudes per fer possible l'encaix a Espanya. Insistir amb el mateix tedi i mantenir l'esperança que el teu botxí un dia t'entendrà és de sonats, per no dir de suïcida.

Malgrat tot, la prova del cotó per a CiU arribarà d'aquí a mig any quan s'hagin de definir –per fi- pel concert econòmic, o el que és el mateix, només podran reconduir aquesta lamentable situació de país de pocapenes si fan un gir de 180 graus sense cap matís i apostin per la dignitat, el progrés i el sentit comú, és a dir, apostin per un pacte sobiranista amb ERC.

Article publicat al NacióDigital.com

dissabte, 18 febrer de 2012

Entre tots ho trinxarem tot

Qui digui que la Generalitat des del 1714 no és un govern de fireta, és que la ingenuïtat l'enlluerna com el sol d'agost. Malauradament, perdre una guerra i passar a ser una colònia té aquestes coses. L'última broma de mal gust és veure com el Govern dels millors aprova uns pressupostos amb tot el llast Popular al darrere i al cap de 24 hores sortir amb aquella cara de gos apallissat i anunciar que el pressupost en qüestió queda en paper mullat. El que dèiem, coses de ser una colònia.

El canvi estrella ara és que s'abaixarà un 3% més el ja reiteradament congelat i rebaixat sou dels treballadors públics. Evidentment no cal que us expliqui quina mena de gerro d'aigua freda ha representat aquesta mesura per una societat ja encaminada a la decadència absoluta. Els sindicats s'han afanyat a posar el crit al cel, com és lògic, aquest cop amb paraules tan gruixudes i dures definint aquesta mesura com a cop d'estat i salvatjada. El govern, com sempre, farà orelles sordes i tirarà pel dret amb l'excusa que no tenen més remei de fer-ho i que cal retallar per aprimar un estat del benestar massa engreixat (nogensmenys, no els falta raó). Mentrestant Espanya fent el lladregot, i qui dia passa any empeny, fins a la derrota final.

Què haurà de passar més perquè uns i altres entenguin que solament hi ha una sortida viable?! Quina humiliació més haurà de suportar el poble català per entendre que Espanya és un mal negoci?! Uns, els sindicats, no pararan de cridar fins a posar el govern i el país en escac i mat, i els altres, el govern, no acabaran de fer el pas plantant cara a Madrid, amb el que suposarà que aquest país caigui en la bancarrota total.

Un servidor, que és molt poc partidari de les estratègies dels sindicats, al final haurà d'acceptar que el país es col·lapsi i caigui en desgràcia per activar definitivament el mecanisme de separació amb l'Estat. S'ha de ser molt, però que molt talòs, de no gestionar la ràbia contra l'espoli fiscal en comptes de trinxar només la Generalitat, i molt, però que molt cínic veure com els fills del teu país estan desagnant-se i optar per tornar a donar una oportunitat a l'encaix amb Espanya. Quanta demagògia i quanta covardia haurem d'aguantar més en aquest país?

divendres, 17 febrer de 2012

#Pujols50 (V)

5a i última entrega d'aquest bloc dedicada a Francesc Pujols pel 50è aniversari del seu traspàs. Un text extret del llibre de referència sobre la vida de Pujols, 'Francesc Pujols per ell mateix', escrit pel seu deixeble Artur Bladé i Desumvila.

LA MEDITERRÀNIA, ELEMENT CIVILITZADOR


Ací, en aquesta terra, en altres temps nostra, a prop de la mar que encara és nostra, he pogut establir noves relacions entre aquesta mar —visible, com una ratlla d'esperança, de l'alt planell del jardí del
Peyrou— i la diàstasi universal. D'aquesta mar —vora la qual el vell Egipte va intentar de bastir la primera civilització sistemàtica— va sorgir Grècia que, donant l'art clàssic al món, va satisfer d'una vegada per sempre l'ideal estètic de la Humanitat; d'aquesta mar va néixer Roma, donadora del Dret clàssic amb què va saciar l'ideal ètic dels pobles; d'aquesta mar és filla Catalunya, la terra destinada a fundar el classicisme científic per tal de realitzar l'ideal dialèctic dels homes; d'aquesta mar ha sortit el monoteisme, triomfant arreu del món; d'aquesta mar s'han alçat Alexandre, Anníbal, Cèsar i Napoleó, els quatre genis de la guerra més importants de la Història; d'aquesta mar, en fi, van aixecar el vol Ramon Llull i Ramon Sibiuda, els iniciadors de la tradició filosòfica catalana, que aviat serà universal. Tot això, que forma la part principal del patrimoni de la civilització mediterrània, ha estat possible perquè a les vores d'aqueixa "mar entre terres" s'ha produït la màxima intensitat diastàsica coneguda, en raó dels factors tel·lúrics que influeixen en el procés mitjançant el qual la matèria separa l'esperit d'ella mateixa. Entre aquests factors, derivats de la situació geogràfica, hi ha el clima, que ací és el més benigne del món, sobretot per la seva moderació, tant a l'hivern com a l'estiu, fins al punt que, prop de la nostra mar, les fulles de molts arbres no arriben a caure si no senten l'oreig de la primavera. I és en funció d'aquesta benignitat que, fins ara, únicament la civilització mediterrània ha tingut el privilegi d'arribar al classicisme, és a dir, de produir models eterns en el camp de l'estètica i de l'ètica, mentre es prepara per a donar-los en el camp de la dialèctica, des dels temps en què Ramon Llull —el primer messies de la ciència universal— va venir a Montpeller, on va posar, justament, la primera pedra del classicisme que ens manca, amb la seva obra Ascens i descens de l'enteniment, obra que jo penso coronar, si tinc vida i salut, amb la Pantologia. No deixa de ser significatiu que un altre dels messies científics sorgits de la Mediterrània fou, en el segle passat, el montpellerí Auguste Comte, fundador del sistema positivista, o "religió de la ciència", que és un fruit de la derivació occitana del tronc filosòfic català.

Dades a tenir en compte sobre Pujols:
La Fundació Francesc Pujols
Actes del 50è aniversari de la seva mort
Escala de la Vida, l'obra mestra de David Esterri

dijous, 16 febrer de 2012

#Pujols50 (IV)

En aquesta quarta entrega us ofereixo uns quants pensaments caçats al vol del geni de Martorell:

"Els anarquistes eren sentimentals, xerraires i menjadors i els comunistes eren fúnebres, marxistes i fanàtics. Els primers, els trobava, per una estona, divertits. Els segons, irreals i impossibles."


"Exigir la llei i no complir-la és la característica del fariseu i per això és més repulsiu que l’hipòcrita, perquè si el fariseisme és una aparença de virtut que amaga el vici, la hipocresia, com tothom sap, és un homenatge que el vici tributa a la virtut. "


"Si un home pogués servir-se de la intel·ligència i pensar sense cap pressió, o interferència, de la sensibilitat i de la voluntat, acabaria per descobrir la veritat, de l
a mateixa manera que descobriria la bellesa perfecta si podia fer ús de la sensibilitat sense cap pressió, o interferència, de la intel·ligència i de la voluntat, com, en fi, descobriria el bé absolut si podia exercir la voluntat sense pressió, o interferència, de la intel·ligència i de la sensibilitat."

"La virtut és l’instint de superar els instints. "

"Morir per una idea no prova que sigui veritat.
"

"Cadascú té el dret de pensar com vulgui —encara que, en realitat, cadascú pensa com pot i no com vol."

"La superstició —una de les filles més revingudes de la ignorància— porta a creure morals les coses que no ho són i, per tant, a tractar-les moralment, és a dir, a sacrificar-se, o a sacrificar, per elles."

"La superstició —una de les filles més revingudes de la ignorància— porta a creure morals les coses que no ho són i, per tant, a tractar-les moralment, és a dir, a sacrificar-se, o a sacrificar, per elles."

"És cert, com ja ha estat dit, que l'home lliure de superstició pot fer el mal amb més facilitat que el supersticiós, però caldria afegir que la força que té aquest darrer per fer el mal és infinitament superior a la de l'altre. El primer, quan fa el mal, generalment, ho sap, mentre que el segon, quan fa el mal, creu fer el bé."

"Ja ho va dir Plató: si els homes, en comptes de ser, per regla general, pobres i rucs, fossin rics i savis no hi hauria problema."

I una anècdota, segurament la més cèlebre:

Al jardí de l’Ateneu, Francesc Pujols contempla filosòficament la laboriosa manera de caminar d’una tortuga, i resumint les seves cavil·lacions exclama: —Avui ja no se’n fan, de coses així...

Pujols al final de la seva vida amb Salvador Dalí en una visita a la Torre de les Hores.

dimecres, 15 febrer de 2012

#Pujols50 (III)

Dedicat als que mai se'l van creure i el menyspreaven. Una lliçó d'humanitat i com no, de sornagueria. La tercera entrega d'aquest personal homenatge:



LA RELIGIÓ DE FRANCESC PUJOLS


Quan la gent diuen que el sotasignat té la pretensió ridícula de fundar una
religió, com aquell que no diu res, tant els que ho diuen com els que ho
escolten, deixant de banda l’efecte còmic i desproporcionat que els pugui
fer, tots tenen de seguida i espontàniament que, deixant de banda la follia
que tot això pugui respirar, el fundador esmentat és un místic, un fantàstic
o un visionari, com tots els fundadors de religions coneguts fins ara,
que han tingut de passar per boigs no sols en el moment de la fundació,
sinó fins segles després, perquè malauradament la paraula religió, enlloc
d’evocar realitat i naturalesa, evoca quelcom de purament ideal i sobrenatural,
com si la religió no pogués ésser la cosa més natural del món, molt
més natural que la vida present, que malgrat ésser real és de les coses
més fantàstiques que existeixen, fins al punt que si no estiguéssim acostumats
a veure-la cada dia quan ens despertem ens semblaria impossible.

La idea de religió, malgrat estar acostumats com diem a veure coses tan
estranyes i desconcertants com la vida present, mou més la imaginació
que el pensament, no fixant-se que si coneguda la vida mortal, la vida
eterna se’n pot despendre d’una manera lògica i natural, que no té res de
particular, perquè qui fa un cove fa un cistell, i al costat de la present resulta
la cosa més senzilla del món, perquè als que s’estranyen que hi hagi
una altra vida nosaltres estem cansats de dir-los que el que ens estranya
és que hi hagi aquesta.

Reconeixem també que els fundadors de religions fins ara han fet tot el
possible per donar to fantàstic a la religió, clavant-les pel descosit sense
mirar-s’hi gaire. Els fundadors de religions toquen més de cap als núvols
que de peus a terra i això s’ha d’acabar.

El cas del sotasignat és tot el contrari. Precisament la religió de Francesc
Pujols és clara i positiva en comptes de ser mística i fantàstica. Comença
per anar amb peus de plom i amb els passos comptats. La religió de Francesc
Pujols és purament científica i no té cap pretensió d’ésser inspirada
per cap poder sobrenatural i de l’altre món. Al contrari és nascuda de la
ciència i de res més que la ciència, i encara no de la ciència hipotètica,
que per descobrir inventa, sinó de la ciència d’observació i experiència. Si
alguna cosa hi ha contrària a la fantasia pel seu realisme cru i nu, és precisament
la religió del sotasignant, o religió catalana i catalanista com ell
en diu, justament per aquest realisme que la caracteritza. La religió de
Francesc Pujols no és un invent, sinó el contrari, una senzilla descoberta.
La religió de Francesc Pujols no és vinguda del cel com les altres, sinó que
és la primera arrencada de terra, collida com un fruit madur de l’arbre de
la Ciència. La religió de Francesc Pujols no és buscada, és trobada. És la
filla dels temps científics i no dels temps mitològics com les seves germanes.

La religió de Francesc Pujols és filla natural i legítima dels estudis científics
del que estudiant serenament l’existència coneguda, ha trobat lleis que es
dedueixen de les relacions més generals dels elements que componen
aquesta existència, que resulten, fixeu-vos-hi bé, ésser lleis que fan referència
a la religió i en donen solucions que cap fantasia, per gran que hagués
estat, no hauria pogut donar mai:

Han de saber els amics i tothom que encara servi un interès religiós, que
la intenció de Francesc Pujols no era pas de fundar cap religió. Era com
dèiem, fer ciència a còpia de paciència. Era, com diu ell mateix manta vegada,
aplicar a la filosofia, que és la ciència universal, que s’ocupa del coneixement
general de l’existència, els mètodes positius de les ciències
particulars que han triomfat positivament en la història de la cultura humana.
La filosofia, essent la més gran de totes les ciències, era l’única que
quan les altres més modestes i posades a la raó, ja havien donat proves
certes de llur validesa efectiva, encara emprava els mètodes hipotètics i
apriorístics de les ciències que per haver volgut començar per conèixer les
essències oblidaven les relacions dels elements estudiades, observables i
experimentables, que són, com tots saben, les bases dels coneixements
positius que posseïm. La filosofia feia com si l’astronomia, en lloc de començar
com ha fet, per estudiar les relacions dels astres i dels sistemes
siderals, hagués volgut començar per conèixer l’essència total de l’univers.
Quan el sotasignat per mitjà de la Hiparxiologia, en portar el mètode de
l’observació i l’experiència a l’estudi de tota l’existència coneguda, es va
trobar amb resultats que donen llum fixa respecte del problema religiós,
va ésser quan es va declarar fundador de religions, perquè va veure que
en podia fundar una de pròpia tipus català, perquè no sols no és un místic
d’aquells que es piquen el pit i van amb els ulls baixos posant-los en blanc
de tant en tant com mirant al cel que els il·lumina, sinó que és tot el contrari.
No fa fantasia, va contra la fantasia. La religió d’En Pujols no naix
del misteri, va contra el misteri. Si les altres religions es basen en el misteri,
la religió d’En Francesc Pujols es basa precisament en tot el que ja no
és misteri, ço és en tot allò que la ciència ha pogut arrabassar al misteri
que ens volta. No és que En Francesc Pujols deixi de reconèixer
l’existència essencial del misteri que viu a l’essència desconeguda de
l’existència coneguda, sinó que en ço que ell ha pogut arribar a conèixer
estudiant les relacions dels components d’aquesta mateixa existència coneguda,
com ja hem dit que feia, hi ha prou dades per immunitzar el misteri,

ço és, amb ço que la Hiparxiologia dóna, ja n’hi ha prou per dir que el
misteri que queda per conèixer, malgrat ésser immens i que potser hi
quedarà sempre en tot o en part, no ens té d’espantar perquè en comptes
d’ésser l’amenaça espiritual i material que constitueix la base de totes les
religions fundades en la moral i la por, es presenta com una garantia que
no constitueix cap mena de perills ni espirituals ni materials, amb una gota
de ciència n’hi ha hagut prou per donar una injecció d’innocuïtat al famós
misteri al qual hom no havia mai canviat agulla de la xeringa científica.
El misteri que ens feia tanta por resulta ésser més manso que un
anyell. Molt més manso que la vida coneguda, que com sabem és una fera
salvatge indomable. La part espantosa del misteri resideix precisament en
la part de la vida present que és una vida de pas afortunadament. El misteri
que queda darrera d’aquesta vida, que pot ésser deduït per mitjà de
la Hiparxiologia, és d’una serenitat infinita. És el consol més gran que podem
tenir contra les contrarietats de la vida actual i mortal. És més serena
la vida eterna que aquesta vida, que malgrat ésser curta encara resulta
llarga per les molèsties que ocasiona. Si fins ara les religions tenien per
base el temor, ara tindran per base la garantia que no s’ha de témer res.
D’aquesta vida turmentosa se’n dedueix una vida eternament tranquil·la.

El misteri, doncs, no sols no és el que informa la religió de Francesc Pujols,
sinó que aquesta religió, sortida dels estudis, no de la universitat,
sinó de l’escola de la llibertat, és la que informa el misteri. No és el misteri
que vesteix la religió, sinó la religió la que vesteix el misteri. Per immens
que suposem el misteri que ens volta, la religió ja no forma part d’aquest
misteri. Per mitjà de la ciència el món religiós s’ha emancipat del fons infinit
i etern del misteri. La religió, com altres problemes humans, ha entrat
a la major edat. La religió passa de mitologia a Hiparxiologia. Passa de fe
a certesa, i ultra explicar clarament la causa de la fe i el perquè tenim fe
abans de conèixer plenament, la incorpora als tresors de la ciència. En la
religió de Francesc Pujols, no hi haurà creients. Només hi haurà convençuts.
Els que creien que la concepció científica mataria la concepció religiosa
estaven molt equivocats. No sols n’és l’únic fonament sòlid, sinó que resultarà
la seva salvadora. Mentre la ciència progressava, la religió anava
endarrera fins a constituir una atròfia de la part més elevada de la visió
humana que hauria acabat en una paràlisi general progressiva que hauria
estat la mort de la religió entre els homes, que en veure-la desacreditada
per la fantasia que la volia sostenir, n’haurien anat desertant. La religió
abans de l’Hiparxiologia estava com la medicina abans de la microbiologia,
com l’astronomia abans de Copèrnic, com la geografia abans de Colom i
com la zoologia, abans del transformisme.

En aquestes condicions, doncs, Francesc Pujols, encara que sigui passant
per boig com tots els que es dediquen a aquests assumptes, no tindria cap
inconvenient a posar-se a les targetes: Francesc Pujols, fundador de religions

FRANCESC PUJOLS
(Revista Mirador, 5 abril 1934).

dimarts, 14 febrer de 2012

#Pujols50 (II)

Seguim amb la setmana d'homenatge a Francesc Pujols aquí al Delaguard. Avui un cèlebre article en llengua castellana, dedicat a les dues ànimes de Catalunya: La dreta i l'esquerra nacional. Un divertimento genial!

LONGANIZA I BUTIFARRA

Si pudiésemos comparar las dos alas

políticas de Catalunya, derecha e izquierda,
a los embutidos típicos de
nuestra tierra, diríamos que la derecha es
longaniza y la izquierda butifarra.

La Lliga, o ala derecha, fabricada en frío, en
crudo, con orden y con tiempo. El ya clásico
nacionalismo republicano catalán, o ala izquierda,
cocido al baño María, como la butifarra
catalana propiamente dicha, o como la
reciente Esquerra catalana, hervida en la
caldera, como la butifarra blanca. La Lliga
hija del frío, el catalanismo de izquierda hijo
del fuego. La una cruda, el otro cocido; la
una seca, el otro graso. La una fabricada con
carnes escogidas, el otro fabricado con carnes
de aluvión.

Y para que la comparación sea más exacta
diremos que mientras la izquierda del catalanismo,
como la butifarra, se ha fabricado y
se fabrica con más o menos variantes en todas
las comarcas de Catalunya, que todas fabrican
butifarra, la Lliga es longaniza de
Vic, producto típico de aquella comarca,
creadora de la reina de los embutidos, producto
sin igual que puede ser imitado, pero
no superado ni igualado. La patria de la Lliga
es, como veremos, la tierra de la longaniza.

De la comarca de la longaniza era el gran
Prat de la Riba, llamado el seny rector de
Catalunya, por las derechas, y el senyor
rector de Catalunya por sus enemigos de la
antigua Unió Catalanista. Prat de la Ríba
condensa en su genio todo el catalanismo de
derechas, como se condensa la carne magra
en la longaniza. Programa nacido para conservar
como se conserva la longaniza.

De Vic fue el canónigo Collell, otro conservador
y condensador intenso del programa
de la Lliga. En dos o tres artículos de Collell
se encuentra todo el programa, condensado
como en dos o tres tajadas de longaniza.

Para probar la longaniza de la Lliga, basta
leer estos dos o tres artículos. De Vic fue
Narcís Verdaguer i Callís, sobrino del gran
poeta nacional de la Catalunya renaciente,
Jacint Verdaguer. El sobrino del poeta fue el
maestro político particular de Cambó. El
leader de la Lliga se amamantó, no diremos,
naturalmente, con longaniza, pero sí con su
jugo que para él extrajo expresamente de su
pecho aquel gran condensador también concentrado
del programa de Vic, que se llamó
Verdaguer como su tío. Prat, Collell y Verdaguer
fueron los fabricantes de longaniza
política más importantes de Catalunya. Forman
la razón social de la fabricación de este
producto de Vic.

Si esto no fuese suficiente bastaría con decir
que el presidente de la Lliga es Abadal, el
hombre que ha sellado la presidencia de la
Lliga con la dignidad ciudadana con que
sella todas las presidencias que ocupa. Abadal
es la encarnación más elevada del alma
de Vic.

Dos obispos ha tenido aquella diócesis, nacidos
los dos en la comarca del Penedès, en
plena tierra de la butifarra, lejos de la tierra
de la longaniza, y los dos han condensado
también el programa de la Lliga. Morgades
en la práctica y Torres i Bages en la teoría.
El uno después de ser obispo, el otro antes
de serlo. Morgades, desde la sede de Vic,
empezó la obra de construcción del catalanismo
conservador y tradicional reconstruyendo
el Monasterio de Ripoll, cuna de
nuestra personalidad cultural y política y
cuna y sepulcro de la dinastía catalana. Torres
i Bages, cuando todavía no podía soñar
en ser obispo de Vic, escribió su famosa
obra La Tradició catalana, concentración
cultural y política del programa de la Lliga,
como si presintiese que algún día tenía que
ser obispo de Vic, como premio de su obra.
Si Morgades fue longaniza de Vic, después
de comer longaniza en la diócesis, Torres
fue longaniza de Vic antes de comerla.

Hablando con todos los respectos, pero en
gracia a que en Catalunya se llama obispos a
unos embutidos de butifarra negra con reflejos
morados, típicos por su anchura, especiales
para guisar las habas a la catalana,
podríamos hacer un juego de palabras, sin
ánimo alguno de irreverencia, diciendo que
los dos obispos del Penedès fueron longaniza
de Vic. Aunque sea tentado a los gourmets
y a los gourmands de Catalunya, diremos
que fueron obispos de longaniza.

Siguiendo, la comparación empezada entre
estos productos alimenticios catalanes y sin
intención de inclinar nuestra balanza hacia
la longaniza o hacía la butifarra, diremos
que la longaniza tiene la propiedad de conservarse
durante mucho tiempo, con la particularidad
de aumentar la calidad, con cierta
cantidad de tiempo. La butifarra, que
siempre hay que comer cocida, no se conserva
tanto, hasta el punto de que la butifarra
ideal es la butifarra fresca, que aunque el
nombre desoriente, quiere decir saliendo del
fuego.

Decimos esto porque falta ver si en el ramo
de la política pasa lo mismo que en el ramo
de la alimentación, es decir, si la Lliga durará
como la longaniza de Vic y la izquierda
catalana pasará como la butifarra. Sabernos
de momento que la Lliga hace treinta años
que dura, aunque ahora pasa una época en
que no puede atar los perros con longanizas.
Sabemos también que la butifarra política
fue fabricada rápidamente por Macià en las
calderas hirvientes de la Dictadura. Los intentos
de fabricación anteriores que se habían
hecho habían fracasado. Almirall, que
fue el primero que intentó hacer butifarra
nacionalista, fracasó por completo. Sunyol
organizó el partido nacionalista republicano,
cocido, como, hemos dicho, al baño María,
pero pronto se volvió rancio y los que le
seguíamos tuvimos que volver a la longaniza.
Macià en combinación con el Noi del
Sucre, que le proporcionó las primeras materias,
logró hacer butifarra triunfal. Esperemos,
porque hay más días que longanizas.
Aunque todo depende de la pimienta y de la
sal, diremos que la variedad de butifarra que
más se conserva es la variedad que hemos
aludido llamada obispo. Es la más cuajada y
la que más se parece a la longaniza. No recomendamos
a la Izquierda Catalana que
haga obispos. Tiene los medios suficientes
para conservarse, a pesar de ser butifarra y
hacer decir a las derechas: ¡Tuviésemos una
longaniza que durase tanto!

Francesc Pujols
Las Noticias, 25 d’agost de 1934

dilluns, 13 febrer de 2012

#Pujols50 (I)

50 anys del traspàs del savi de Martorell. Francesc Pujols tal dia com avui va morir a la seva Torre de les Hores enmig de l'ostracisme en un país que albirava la seva recuperació en els 'feliços' anys 60, però que venia d'una llarga nit miserable on el genocidi cultural va ser la constant en aquell règim assassí. Pujols, que tanta llum i sornagueria alhora va aportar en el pensament català, ens va deixar el seu llegat perquè mai oblidéssim que en aquest tros de territori del mediterrani occidental, les coses es poden fer amb humanitat, empirisme i sovint amb genialitats afegides de nivell planetari. Cercar la Veritat va ser un dels seus eixos filosòfics tota la seva vida, i a fe de Déu que s'hi va esmerçar malgrat viure rodejat de mediocritat i decadència.

El Delaguard, a partir d'avui i durant tota la setmana publicarà textos d'en Pujols com a homenatge al mestre i per mantenir la flama de l'espiritualitat nacional encesa. I com no podia ser d'una altra manera, començarem amb la seva profecia:

La dominació catalana

Si és molt cert que potser nosaltres no ho veurem, perquè ja serem morts i enterrats, també és cert que els qui vinguin després de nosaltres veuran que els reis de la terra o els qui governin les nacions, s'agenollaran davant Catalunya i aleshores serà quan els qui hagin llegit aquest llibre, si encara en queda algun exemplar, comprendran la raó que tenia el seu autor, que, rient rient, deia les coses més serioses que es poden dir, perquè estem persuadits que temps a venir, si les coses no canvien i van pel camí que van, dels catalans se'n dirà "els compatriotes de la veritat" i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat i quan donaran la mà a un germà nostre, ultra el respecte i l'admiració que li tindran, els semblarà que toquen la veritat amb les mans, i com que n'hi haurà molts que es posaran a plorar d'alegria, els catalans els hauran d'eixugar els ulls amb el mocador, i ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se'ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari i, com que les aparences enganyen, encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l'admiració que se'ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers.

I si algú s'estranya que un poble com Catalunya que al costat de les altres nacions no és res ni representa res, perquè no té ni independència política, que és al menys que es pot tnir, i no pesa en el consell dels Estats, amb tot i que les raons catalanes són sempre raons de pes, perquè estan plenes de realitat, sigui una nació que ha d'arribar tan amunt i hagi de dominar el món sense armes, li respondrem que si quan els romans en illo tempore, que deien els llatins, volien dominar la Judea els haguessin dit que vindria dia que els jueus dominarien a ells i a tot Europa i com si això no fos prou a tota Amèrica, que aleshores encara no estava descoberta, estem segurs, com si ho veiéssim, que s'haurien posat a riure i no ho haurien volgut creure encara que els ho haguessin jurat, de manera que el q tres responem catalanització del món, van molt equivocats perquè si diem el que diem ho diem després d'haver regirat el pensament català de dalt a baix i fins al capdavall de tot, tant com l'hagin pogut regirar les rates de biblioteca que claven les dents al cor dels llibres i fan niu entre els fulls i estem convençuts que si l'europeïtzació de Catalunya suposaria la seva desuniversalització, la catalanització d'Europa, que avui és el rovell de l'ou de la civilització, representa la universalització del món i per això creiem que el millor favor que se li pot fer és catalanitzar-lo fins que el nom de Catalunya ompli la terra i faci veure a tothom que en les qüestions capitals Catalunya té la paella pel mànec, i és l'única nació del món que pot portar ideals reals, positius i concrets, a la civilització europea, que, com hem dit i repetim, no passa ni ha passat mai d'ésser una civilització material, que ha fet un ús equivocat de la raó i que havia d'acabar a cops de puny i a canonades, com veiem que ha acabat amb la guerra que va començar l'any 14 d'aquest segle, que és una conseqüència lògica de la manca d'una lògica fonamentada en l'estudi natural, prquè si els homes del Nord han estudiat la realitat ha estat sempre portats per l'afany de modificar-la i en ço que fa referència als ideals reals i definitius que toquen de peus a terra els han volgut substituir per ideals irrealitzables que han tingut la pretensió, no solament de tergiversar la realitat, sinó de canviar-la i destruir-la si en la inventiva material que pot modificar aquesta realitat, han fet el que han fet, en la realitat completa no han pogut sortir de les boires i els ha passat com amb les obres del gran poeta dramàtic anglès William Shakespeare, que va deixar les tragèdies que va escriure, embolcallades amb el misteri i barrejades i foses en el món desconegut que ens volta i ens voltarà per sempre, com si les seves tragèdies estiguessin escampades i deixatades en l'ombra de la vida, al revés de les obres dels tràgics grecs, que fent una comparació, que ens vindrà molt bé per a acabar aquest capítol, direm que en comptes de barrejar llurs tragèdies en la gran confusió que ens volta, les van tallar a cops d'escarpra, en ço que en podríem dir la roca viva del misteri, com si fossin escultures, de la mateixa manera que la ciència que es fongui en el tot com una concepció evolucionista o panteista, quedarà marcada i segellada damunt de la realitat com una còpia exacta del natural, que esborrarà tots els ideals abstractes, per a donar ideals farcits de realitat crua i una còpia exacta del natural, que esborrarà tots els ideals com els de la civilització del Nord, siguin idealitzacions de la realitat, o més ben dit la realitat omplint les idees, com el que fa botifarres, i així es podrà dir, aquí i a tot arreu, que Catalunya pel fet d'ésser com és un poble sense ideals, perquè d'ideals fora de la realitat no en té, ha dominat totes les civilitzacions conegudes.

Concepte General de la Ciència Catalana, llibre 3r, capítol XVIII.

dimecres, 8 febrer de 2012

El llegat 'progre' i la nova esquerra

Orfes del mur de Berlin, nostàlgics del maig del 68, incapacitat per llegir la realitat, una estètica demodé, clavats en l'ortodòxia, arrogants, esnobs, banalitzadors dels serveis socials, profetes del NO, il·lusos, populistes socials, recolzats en el passat, intervencionistes, jutges de la ideologia, donadors de carnets, bonistes farsants, els 'de debò'...

Aquest és en part, el feixuc llegat que les esquerres europees ens deixen just entrant al s. XXI després de moltes governances i oportunitats per canviar societats. En aquest sentit, com a socialdemòcrata liberal em sento estrany, de debò, no faig ironia. És una situació que crec que se'ns ha escapat de les mans a tots els que hem volgut el progrés com a força motriu de la societat. Un intent farcit de bona voluntat que va sorgir per millorar i culturitzar la societat, però que per diferents motius ha acabat desgastant i banalitzant els recursos. Sí, també hi té a veure una crisi de campionat mundial.

Deixadesa? Excés de confiança en la col·lectivitat? Arrepenjament? És evident que el sistema socialdemòcrata que ha imperat als últims 20 anys, on tant el poble com les administracions de tot el ventall ideològic s'hi han emmirallat, ha sobrepassat la ratlla de la sostenibilitat fruit de la sensació de confort que produïa viure dins una bombolla. I és que les societats s'han d'equilibrar, talment com l'economia, i cal que la governança no es deixi entabanar pels grans lobbies econòmics ni per associacions populars faltades de sentit comú. I sobretot governar de forma heterodoxa per evitar caure en el sectarisme ideològic.

No diré cap disbarat si crec que els serveis públics han de ser innegociables i de qualitat per als més necessitats, que l'ascensor social estigui garantit, que l'estat ajudi la gent en comptes de limitar-la contínuament, cosint-la amb impostos a més d'oferir-li mals serveis. Per altra banda, ens hem d'esforçar a ser competitius i anul·lar la cultura de la gratuïtat que només crea ments toves. Jo vull justícia social perquè crec que als més febles se'ls ha de protegir, però mai confondre els febles amb el 'general'. Protegir en excés el 'general' estanca l'economia i els serveis es devaluen. Per això penso que és important que també hi hagi una línia de serveis concertats perquè qui se'ls pugui pagar els faci servir i així esponjar els serveis públics. Tot això i més, és el que la nova esquerra hauria d'abraçar i assumir com a model propi. Una esquerra capaç d'analitzar bé els problemes de la gent, i deixar-se si cal, de grans lemes vintages i de filosofies barates.

La societat que m'agrada, és una societat culta, moderna, amb igualtat d'oportunitats per a tothom i amb incentius per als més espavilats. Una societat amb el seu punt racional i espiritual just, que separi la moral de la religió, i que no es recargoli amb absurditats espirituals ni racials.

Tal com diu el socialista francès, Benoît Hamon, la crisi europea no s'arreglarà només amb retallades, és "absurd si no va acompanyat de mesures d'inversió i de creixement". L'esquerra aquí, enfront l'immobilisme conservador, té una oportunitat d'or per recuperar la credibilitat, però ha de procurar no tornar a caure en la ideologia de manual (el seu). Les societats són complexes i s'han d'abordar amb una visió més liberal i empírica. Administrar grans serveis per a masses eixorques seria caure de nou en el mateix problema, per això crec que l'esquerra ha de girar la seva política a les petites comunitats socials -que acaben conformant el tot- per ajudar-les a que siguin cada vegada més autosuficients que és la manera que l'ésser humà esdevingui major d'edat.

Garantir els drets fonamentals pels més desafavorits + garantir la llibertat dels ciutadants perquè puguin millorar el seu estatus social + noves maneres d'entendre l'economia a través de la sostenibilitat i la tecnologia + patriotisme, hauria de ser la recepta per la nova esquerra europea i mundial.

diumenge, 5 febrer de 2012

Pobra Chacón!

Per fi aquest cap de setmana s'ha fet l'esperat 38è Congrés del Partit Socialista Obrer Espanyol, un conclave on dues cares de la mateixa moneda s'enfrontaven per liderar l'històric partit de Pablo Iglesias. Els dos perdedors de les últimes eleccions espanyoles es disputaven, no sense travetes i males jugades, el control d'un Titànic per al que s'albiren temps molt difícils. Finalment el jacobiníssim i astut Rubalcaba ha guanyat per només 22 vots. Pobra Chacón!

El fenòmen Chacón és curiós, es tracta d'una personeta que, com qui no vol la cosa, gairebé toca el cel i aconsegueix ser la propera candidata a la presidència de l'Estat espanyol. Amb un perfil senzill i proper, que si bé va aconseguir entabanar amb aquestes virtuts a molts milers de catalans en dues conteses electorals, també representa l'exemple més llastimós i covard de l'essència catalana; Un autoodi infinit i acomplexat que necessita demanar perdó constantment per justificar la seva procedència. Roma no paga traïdors Chaconeta i, ni tan sols sent la més fastigosament espanyolota de totes t'han volgut. Pobra Chacón!

I ara què farà la nena zapatera? Reconec que aquest és un tema força sucós, bàsicament perquè pot influir directament en la política catalana. Tornarà a Barcelona per capitanejar el PSC, amb la qual cosa li espera un ball de bastons intern? Passarà una travessia pel desert? Es desintegrarà com una funcionària més del partit a la capital del regne? És evident que en el món socialista català hi ha un abans i un després d'aquest Congrés, Catalunya està en una cruïlla històrica on el sobiranisme hi tindrà un paper determinant, i el PSC és un partit que, o s'agafa a aquesta centralitat política, o acabarà sent un partit unionista de poca monta més.

ERC, ICV i tant de bo les CUP, tenen una oportunitat única i d'or per aconseguir el sorpasso al PSC, un fet que significaria que per primera vegada les esquerres nacionals sobiranistes esdevinguessin el segon moviment polític del país. No estic demanant que aquestes forces es presentin juntes a les eleccions, això no passarà, però sí que aconsegueixin una unitat d'acció i un programa de mínims per empènyer definitivament el país -i CiU!- cap a l'alliberament nacional i per tant, assegurar l'estat del benestar dels catalans. Us imagineu una CiU amb uns 55 diputats i unes esquerres nacionals amb uns 35 diputats? És possible, fem-ho possible!

Ah! I pobra Chacón...