dimarts, 31 gener de 2012

Jugada perfecta

De mica en mica Catalunya va tornant a l'estat que li és més còmode, el seu estat natural, un estat vegetal, mòrbid, condescendent, de treball resignat. Un país que va de fracàs en fracàs senzillament perquè no és un país normal -llegiu-hi Spanair. Que l'independentisme possibilista tingués poder real a la Generalitat, als consells comarcals i a massa ciutats importants era una cosa que el seny castrador català no podia suportar. Que l'associacionisme sobiranista s'organitzés com poques vegades a la història era un perill incalculable pel regionalisme i pel mateix Estat. Per això la jugada perpetrada per CiU i tota la seva camarilla d'opinadors ha estat perfecta aquests darrers anys; desmuntem l'independentisme seriós creant petits monstres sense rumb i administrem-lo nosaltres, que sempre estarà més ben controlat. Així, quan ens convingui, traurem el santcristo gros de la transició nacional per calmar les feres fins a les properes eleccions, que tornarem a guanyar. Mentrestant, tot està lligat i ben lligat amb el PP i el sector negocis catalanoespanyol, no fos cas que tinguéssim un ensurt.

Sí senyor, em trec el barret, la jugada està sortint de fàbula. El tripartit era insofrible per un país de catalanets emprenyats i per això el pacte CiU-PP és l'indicat per a salvar el país. Amb un temps rècord, doncs, ens hem ventilat uns quants diputats independentistes al Parlament, hem desflorat la megamani del 10J i hem fossilitzat les consultes sobiranistes -algú se'n recorda ja?-, una autèntica lliçó de democràcia radical poques vegades vista a l'Europa moderna. Ara està de moda i és més guai acampar i insultar a polítics. Fins i tot el brillant empresari Laporta -polític nefast- que va catapultar i catalanitzar l'empresa més important de Catalunya, ha estat substituït pel gris Sandro Rosell. Catalunya és el soci del Barça.

Diria més, Catalunya és una masturbació, fixeu-vos-hi. Ho va ser el 1640, el 1714, ho van ser les carlinades i ho va ser el 6 d'octubre del 34 i el 19 de juliol del 36. Som així. Com deia Francesc Pujols, els catalans no sabem ni obeir ni manar, per això la flamarada forma part indissociable de la nostra idiosincràsia. Els nostres destins no els pot administrar el centreesquerra independentista, els nostres destins seran regulats sempre pel seny montserratí de tall convergent. I així anirem tirant entre coitus interruptus rondinant tota la vida fins a la derrota final.

Que se salvi qui pugui!


divendres, 27 gener de 2012

Demà, clam social i nacional

Demà al Cap i Casal principatí, a les cinc de la tarda, hi ha convocada una manifestació contra les retallades. Bé, és evident que entre tots hem de fer els possibles per reconstruir el malaguanyat estat del benestar, l'invent d'Occident més eficaç per a garantir la llibertat, la democràcia, la cultura i evidentment el benestar dels ciutadans. Una fórmula que durant els últims anys d'opulència i excés d'usureria, ha estat banalitzada i malferida per TOTHOM.

En el nostre cas, el català, cal tenir molt en compte, per no caure en la demagògia més tronada, que la qüestió agafa unes proporcions preocupants, per no dir surrealistes, a causa d'un espoli econòmic inhumà que l'Estat espanyol ens imposa. Qualsevol persona intel·ligent i serena comprendrà que un país i/o territori no pot sobreviure amb un robatori anual de 16.000 milions d'euros. O per dir-ho d'una altra manera, no pot subsistir aportant el 8% del PIB quan el màxim tolerat en altres territoris europeus és del 4%. Amb tot això cal sumar-hi també els nefastos serveis públics que ens ofereix aquest Estat jacobí.

Per tant demà, la manifestació hauria de ser un clam per la dignitat social i nacional de Catalunya, un binòmi bàsic per entendre la nostra lluita, i no caure en el sentit anacional de la manifestació que alguns partits i sindicats practicaran.

Demà estelada en mà a favor de l'estat del benestar i per la independència fiscal!



dimecres, 25 gener de 2012

La Maria i l'Andreu han dit prou!

L'Andreu Bartolomé i Maria Casademunt, dos exemples del petit empresariat rural que a través de l'enginy i l'esforç han fet possible allò tan liberal que es coneix com el somni català: Crear empresa autònoma. Doncs bé, el que ha fet aquesta parella catalana, farta de veure com el seu país és burlat, embrutat i escanyat fins a límits insostenibles, ha estat obrir la caixa dels trons i encetar un camí imprevisible. Ells no pagaran els seus impostos a Espanya, sinó que els pagaran a a la Generalitat, amb la qual cosa llencen la pedra a la teulada al nostre govern fent-los directament responsables. Chapeau! Què farà ara el President Mas, els deixarà a l'estacada? Els defensarà? I haurà efecte dominó? En tot cas, el més important de tot, és que això ha creat notícia i posa el conflicte més roent que mai.

Felicitats Maria i Andreu! La vostra valentia us honora més que a ningú. Des d'aquest bloc us donc tot el meu suport: Aquí en teniu tota la informació on us hi podeu adherir també. Feu-ho!!

http://2012.diemprou.cat/

dissabte, 21 gener de 2012

Jo no sóc d'eixe món

El món lliure d'Occident continua sent, sense cap mena de dubte, l'oasi planetari on l’existència esdevé més dolça. A vegades hauríem d'aturar màquines i reflexionar sobre la comoditat amb què ens ha tocat viure, i tenir ben presents els progressos de tota mena que ens han regalat per poder exercir aquest confort. Penso en el tàmpax, la maquineta d'afeitar, el GPS, el gin tònic... Fins i tot, hauríem d'arribar a l'enteniment que dutxar-se, menjar amb coberts i parar-se en un semàfor vermell, a més de no caure mort -en principi- mentre passeges amb la teva senyora pel carrer de Sants per una tribu o un bàndol mafiós, és un gran avenç que hem aconseguit. Malgrat tot això, però, aquesta societat nostra es resisteix sovint a mantenir la bonhomia civilitzadora i la pau espiritual que tant ens ha costat albirar. L'amic Clotet ens en dóna un clarificador exemple en forma de retolador vermell.

Quatre fets en una setmana -quatre!- ens recorden que aquesta avantguarda moral de què tant presumim està diàriament vilipendiada i en perill de fer-se fonedissa, fruit d'aquest afany surrealista de fer i entendre les coses a l'inrevés.

1. Us imagineu un polític del partit nazi i home de confiança de Hitler que hagués estat president d'un land alemany? Oi que això seria política ficció? I que en la seva mort, els polítics i opinaires d'un Estat democràtic enaltissin la seva figura? Doncs bé, això és el que ha passat aquí. Fraga, l'home que va dir que tornaria a agafar un fusell per ocupar Catalunya, home involucrat en els fets de Gasteiz i Montejurra, ha mort al llit sense ser jutjat. Això sí, tot país necessita el seu cabró, i en aquest cas, si Miquel Roca i Solé Tura, les dues pepes catalanes de la Transició, haguessin tingut tan sols un 1% de la fermesa i coherència del Fraga, aquest país potser estaria en una altra situació. Catalunya està faltada de cabrons, pensem-hi.

2. La xacra de la corrupció i del frau és desesperant. Espatlla i embruta la política d'un país com poques coses a la vida. I el pitjor de tot, és que no hi ha millor metxa que la corrupció perquè el populatxo s'abraoni com un gos salvatge contra la política, és a dir, contra la civilització. Aquests dies hem pogut veure el president Camps, amb una desimboltura que tombava d'esquena, llegint i identificar-se amb el llibre de Job -no el d'en Pujols, és clar- mentre el jutjaven. Camps i Job, Job i Camps, quina barra! Aquests noms com el de Camps, Matas, Urdangarin, Millet... Són un llast que la democràcia suarà durant molt de temps.

3. Mossos d'Esquadra i el castellà. La imbecil•litat d'uns quants sindicalistes que encara no han descobert que l'ésser humà té un cervell per pensar. Ho torno a dir, sou uns imbècils.

4. L'espoli econòmic que pateix Catalunya, o dit d'una altra manera, l'ofec que treballadors i empreses pateixen fruit d'un robatori en nom de la solidaritat, fa que ens estiguem tornant bojos com a societat. Per un cantó tenim la sociovergència que sent conscient de l'espoli -al loro! això és prevaricació- intenta fins a l'extenuació arribar a acords amb el govern espanyol, pensant-se encara que a Espanya hi ha federalistes. I per l'altre, tot un reguitzell de funcionaris i sindicats inflats que aboquen tota la seva ràbia i desesperació contra la Generalitat i no contra el botxí que ens priva de 16.000 milions d'euros l'any per invertir en el teixit social i econòmic català. Estem arreglats!

Per tot aquest sense sentit, em declaro insubmís social. Ho sento, però jo no sóc d'eixe món, la col•lectivitat catalana s'ha espatllat i fa aigües fruit de tants anys d'acomplexament. Com diu una ment incorruptible d'aquest país: "Ja no hi ha NOSALTRES. Ha mort col•lapsat de tanta vulgaritat. No hi ha NOSALTRES i tot decau. L’explicació i la clau són estrictament personals i afectives". L'únic que ens queda és un NOSALTRES petit, calentet, plaent i abellidor que un sevidor tot sovint l'agraeix davant d'un british al Tirsa, el millor bàlsam lluny de la bogeria humana.


Occident i la lliberat és un british al Tirsa.

dijous, 19 gener de 2012

Divendres modernista a Granollers.

Moderns, modernes i camarades comarcals.

Divendres vinent, dia 20, serem amb els Selectors Badabadoc al fantàstic cau de menges, beuratges i saber anomenat Anònims, de Granollers (més enllà de la riera de Caldes), fent lliscar el diamant a una sessió de la colla modernista vallenca Pilé45.

No me'n puc estar de convidar-vos-hi, d'incitar-vos a que hi aneu a sopar (s'hi menga de primera!) i fins i tot, que assistiu a la presentació del llibre "Barcelona Balla" que m'hi jugo un ou que serà interenssantíssim.


Presentació llibre 'Barcelona Balla. Dels salons aristocràtics a les sales de concerts', amb l'autor Ferran Aisa & Selectors Badabadoc amb "Modernisme Aborigen i Extraterrestre". Demà divendres a partir de les 19h. Restaurant Anònims (C/ Miquel Ricomà, 57 Granollers).

dilluns, 16 gener de 2012

President, vol passar a la història?

Amics i amigues, això s'acaba. El què s'acaba? No ho sé ben bé, però s'acaba. Aquesta trista i provinciana, dissortada i acomplexada pàtria està a punt de fer un pet que ens podria portar en forma de turbofletxa al cel o l'infern, encara que a hores d'ara no se sàpiga del cert què és millor, si el cel gèlid o l'infern calentonet. El que és evident, però, és que els catalans portem massa anys fent la puta i la Ramoneta pensant-nos que som quelcom d'important malgrat tenir unes institucions de fireta, carregant a sobre una motxilla d'autoodi que és el llast més feixuc que una terra pot sofrir i, per acabar-ho d'adobar, conviure amb uns veïns que tenen un concepte de la democràcia molt esbiaixat.

En aquest escenari, el Govern de la Generalitat de dalt té molt mala peça al tel·ler. Diàriament creix el malestar i la desafecció ja no només envers la política, sinó en la vida en general. Els valors de la comunitat, de l'esforç i la constància també cauen en picat, i fa que el poble, carregat o no de raó, ompli dia sí, dia també, carrers i places de les nostres ciutats. I així, president Mas, amb aquesta paranoia nacional fruit de ser una colònia, és molt difícil liderar i enaltir un país tal com vostè es pensava que faria.

I aquí vaig. Vostè i el seus van ordir un full de ruta 'fantàstic': mentre -amb il·lusió- l'independentisme i la seva variant tarada, l'independentisme de pandereta, s'ensorrava a les institucions, i els socialistes eren capaços de mentir fins a la seva pròpia mare, vostès es presentaven impol·luts -malgrat els seus 23 anys de submissió a Espanya- davant d'un poble malferit per l'"endimoniat" tripartit, amb garanties de líderar i fer renéixer la il·lusió al país. Doncs bé, ja ha passat un any i lluny -molt lluny- de plantar-se davant l'enèsima burla de l'Estat, intenta comprendre i donar una última oportunitat al PP en comptes de cridar a Estats Generals i fer pinya amb els partits catalanistes. Penso que s'equivoca molt, i crec que ho pagarà en escreix si és que no fa un gir de 180 graus en el proper mig any. Ho sap, oi?

Ja ho he dit molts cops, però ho reiteraré fins a la extenuació si cal; al president Mas i a CiU els queda un marge ínfim, la població està al límit i molt cansada, i Espanya té les idees molt clares. O aprofitem aquesta crisi per marxar o ens enfonsarem amb ella. O lidera una Catalunya pròspera i lliure o serà un simple mediocre de províncies. És una oportunitat única dins un context euroliberal que ens pot ajudar i una Escòcia i un País Basc decidits a emprendre el camí de la supervivència.

President Mas, vol tenir l'honor de passar a la història talment com Pau Claris, Casanova, Macià o el mateix Pujol? Faci-ho possible!


Article publicat al NacióDigital.cat

dilluns, 9 gener de 2012

Maggie

Us parlaré d'una dona de tradició metodista, liberal, treballadora i recta, que creia en l'esforç i amb el treball competitiu com l'única manera de desenvolupar l'economia en llibertat i prosperitat. Una dona que va forçar una Llei perquè els ajuntaments celebressin els seus plenaris amb públic (1960). Va votar en contra el seu partit -conservador- quan volien restaurar el càstic públic a les escoles (1961). Va promoure una política de vendre les vivendes municipals als seus llogaters, fent-los així propietaris. Va ser una dels pocs parlamentaris en donar suport a la despenalització de l'homosexualitat. Va donar suport a una proposició de Llei per legalitzar l'avortament en cas de deficiències psíquiques o físiques de feto o incapacitat de la mare per fer-se càrrec del fill. Una dona que va sobreviure a un atemptat brutal que va guiar la vida dels britànics durant onze anys (1979-1990).

També va ser una dona rígida, difícil, impopular, implacable amb els seus enemics, però grandiosa pels seus seguidors. La seva política monetària i moltes de les seves impopulars decisions liberals van ser un drama nacional, però alhora han demostrat al llarg dels anys que va treure el Regne Unit de la depressió dels setanta per ser el primer estat d'Europa en recuperar-se durant el creixement dels vuitanta. Per acabar sent -la city londinenca- un dels poders financers més forts del món, a més de tenir un atur molt reduït.

Una dona obstinada que tota nació voldria tenir pel seu amor infinit a la seva pàtria i per defensar amb ungles i dents el seu territori amb raó moral o sense. Una gran dona sorgida d'un món encarcarat en l'Anglaterra tory postguèrrica i que entre homes antics i rabassuts va saber florir com un llir entre cards. Pels que l'hem odiat per decisions inhumanes, la respectem per ser una adversària brillant.

Aquests són els pensaments volàtils que em surten després d'haver vist la pel·lícula que acaben d'estrenar sobre la vida de la Dama de Ferro. Sense dubte un bon film que ensenya una meravellosa i sublim Meryl Streep fent de Thatcher, i que, malgrat la història s'encalla a vegades en la seva vida més complicada exalçant la seva possible demència actual, és una pel·lícula ben feta que agradarà als amants de la política i la grandesa d'una nació potent. Vegeu-la, us la recomano.


Com diu un bon amic, 'el bolso de la reina d'Anglaterra és el capitalisme', i jo hi afegiria el de la Maggie també. Of course!

divendres, 6 gener de 2012

Els Reis




El dia creia i el fred neix.

Els infants, cap al tard, somien festa:
— ¿Què ens portaran, els Reis? —
I ve la nit, arreu arreu blanca de neu.
Lluna de gener, l’amor primer.

I passen els tres Reis pels camps nevats vers a Ponent,

tots ells promesa i felicitat.
Van passant, van passant;
són un somni d’infant:
són quelcom etern que ve d’Orient

i que camina a la llum divina.


Francesc Pujols.

dijous, 5 gener de 2012

El tripartit impossible (?)

Diuen que d'Europa sempre han baixat aires de progrés i d'avantguarda, dels quals, la nostra nació n'ha estat una receptora fidelíssima. Que no ens ha costat gens d'encomanar-nos-hi, vaja... També diuen que els nens venen de París. El savi Pujols ja afirmava que del Nord, travessant i lliscant el blanc Canigó, ens arribava la 'concepció positivista de les ciències particulars, fredes i precises'. Genial!

Si ens posem a parlar en termes de política catalana, sembla també que del vell continent de tant en tant ens arriben notícies que ens alegren la trista, desgastada i empobrida relació que hi ha entre els distints partits polítics catalans. Des d'allí, concretament des del Parlament d'Estrasburg, fa temps que ens arriba aquell aire fresc tan necessitat en aquestes latituds massa carregades i roen
ts, que agrada i fins i tot emociona a molts catalans. Són tres personatges els responsables d'aquest bon rotllo, d'aquesta esperança -segurament il·lusa-, d'aquesta mena d'epifania que tothom veu com a salvadora però que resta massa lluny com per a ser real.

CiU, ERC i ICV. Tremosa, Junqueras i Romeva. El triumvirat que s'ha atrevit a gesticular una missió quasi impossible que reflecteix, des del meu punt de vista, el que de forma natural desprèn el poble català al llarg de la seva història: un poble amb gelosia i set de llibertat, que navega sempre entre aquest magma ideològic liberalesquerranós d'ordre nouc
entista, on tantes personalitats tan de la dreta com de l'esquerra històrica catalana s'hi han identificat. Aquest esperit anarcocarlí, també, que sempre ha empastifat la nostra terra i ha portat de corcoll els nostres invasors, a més de destruir-nos políticament a nosaltres mateixos. Cal dir-ho tot.

Doncs bé, sembla que després de 30 anys d'intents polítics fallits, alguns amb bons resultats però no del tot suficients, i de rocambolesques combinacions a l'hora de formar govern, ara tocaria i seria el moment més oportú pel ja celebrat 'tripartit a la vicentina' (Sant Vicenç dels Horts). Un pacte de concentració nacional progressista o front nacional i de progrés que salvés el país del crac econòmic i nacional. Un govern o pacte de país de CiU, ERC i ICV on hi estarien representats sense cap mena de dubte, la major part dels estaments socials, tel·lúrics i intel·lectuals del país. Un govern, de fet l'únic, que pot tenir i donar sentit al país.


Les últimes enquestes indiquen que si es fessin eleccions ara, CiU mantindria els escons pels pèls i ERC i ICV pujarien considerablement, a més de tenir els líders polítics mé
s ben valorats (Mas, Junqueras i Herrera). Això fa que aquest miratge sigui cada vegada més atractiu. Un atractiu que ve amb forma de pastís amb la cirereta que, per primera vegada, el principal partit de la socialdemocràcia a Catalunya, el PSC, podria quedar superat i ensorrat si ERC i ICV sumessin en clau de país les seves forces. Històric, ja ho veieu!

Però tranquils, guardeu-vos prou de qualificar-me d'innocent. Ja us avanço que aquest tripartit, tal com he dit és un miratge, i com a catalans de raça que som no el farem possible, en aquest cas, no en tingueu pas cap dubte, per la prudència tediosa d'un cantó i el dogmatisme tronat de l'altre. És així, som així...

diumenge, 1 gener de 2012

RIP autonomisme

De mica en mica aquest infame invent anomenat autonomisme o “Estat de les autonomies”, es va desfent com un terròs de sucre en el cafè. Si us haig de ser sincer, un servidor –que sempre ha lluitat contra aquesta gran mentida-, xala veient com aquesta broma de mal gust agonitza dia rere dia i, amb ella, els seus més acèrrims entusiastes i defensors. Per això sempre he pensat que el PP és l'únic partit que pot salvar el crac econòmic espanyol, perquè són els únics que poden atrevir-se a suprimir autonomies i diputacions que, lluny de ser productives, han significat la vergonya ètica i moral d'Europa. Comptat i debatut, doncs, els 30 anys del cafè per a tothom sostinguts en bona part per CiU i PSOE, han servit bàsicament per dificultar el bon funcionament burocràtic i econòmic i per augmentar l'animadversió entre les nacions que integren aquest Estat. Un bon currículum, sí senyor!



El Govern català, doncs, aprofitant aquest caos, tindria ara una oportunitat d'or per iniciar el camí cap a la sobirania nacional. Tot fa pensar però que CiU es dedicarà per enèsima vegada, almenys durant ben bé mitja legislatura, a fer la viu-viu amb el PP amb l'excusa que ara ells governen a Madrid i cal mesurar com respiren. Romanços. Així doncs, ens podrem trobar que la negociació del pacte fiscal l'arrosseguin tot aquest temps per, llavors, potser, avançar eleccions amb l'argument que no han aconseguit res i tornar-se a presentar amb l'esquer de la consulta pel concert econòmic sota el braç. El maleït bucle! Cal que siguin conscients, però, que el desgast de l'ambigüitat el suaran i que, potser, el poble ja no es creurà per segona vegada aquesta pantomima.



I és que aquest desgast comença a ser, amb només un any, bastant insofrible per un Govern que en comptes de plantar-se a Madrid imposa més taxes a la seva classe mitja. País de pandereta quan en comptes de liderar una nació pròspera, un executiu s'ha de dedicar a patir per si arriba a finals de mes per pagar els seus fills, a més de suportar diàriament la manifestació de torn. País d’hipòcrites també, veure com sindicats llancen tot el verí contra la Generalitat sense dir ni “mu” de l'espoli econòmic.



Ja us ho deia, és un gaudi però també un tedi i una pena, veure com un país –Govern i treballadors- s'esbatussa i s'enfonsa gràcies a aquest infaust invent del “cafè per a tothom” que ens obliga a ser “solidaris”. Molt trist tot plegat, però el temps passa i la metxa es consumeix. Un dia sense adonar-nos-en, i sense voler-ho –que ja és fort!- ens obligarem a triar entre tenir la clau de la caixa o la decadència. O per dir-ho d'una altra manera, a decidir lliurement el nostre destí o el trencament de la convivència i la daga serà el nostre final.



Ja us avanço que la independència no serà èpica i si arriba, ens la trobarem sense cercar-la. Surrealisme català en estat pur!

Article publicat al NacióDigital.com