dilluns, 21 maig de 2012

La distracció típicament catalana

D'aquest mal sempre n'hem mort
Era un 17 d'abril del 1931. Francesc Macià, el flamant president del somni català, és a dir, de la novençana república catalana, sortia abatut, cansat i fastiguejat del Palau de la Generalitat reconeixent que aquell era el dia més trist de la seva vida. Havien passat tres dies immortals i atrafegats des de que en Companys, en un acte eixelebrat més propi d'un antisistema nostrat i passant-se per l'entrecuix la jerarquia del partit, sortia al balcó de l'Ajuntament a proclamar la república a seques i en què després en Macià, en un acte de responsabilitat i de país, endreçava les coses exercint la seva superioritat moral i política i proclamava la república catalana. En aquells tres dies de negociacions extenuants Catalunya i alguns dels seus dirigents van tornar a pecar del que sempre han pecat: desunió, vol gallinaci, prudència traïdora i distracció.

Francesc Macià, amb 71 anys a l'esquena, havent fet tot el possible i amb tots els mitjans per la defensa i dignitat de la pàtria catalana i el seu poble, es va trobar amb tres dificultats infranquejables i insuperables. Una, el govern espanyol, que un cop més fent gala del seu problema congènit va intervenir i esclafar, no sense l'ajuda d'una part de l'esquerra del país, les aspiracions estatalistes catalanes. Dues, aquesta part de l'esquerra catalana amb Companys i d'altres al capdavant van convèncer a Macià i els seus, no sense atiar la por a la divisió social -us sona això?-, que primer calia apuntalar el sistema democràtic espanyol i que després ja veuríem. I tres, veritablement Macià va intuir que el poble no estava preparat per una empresa tan important, que navegava per mil i una ideologies i foteses sense un objectiu clar i pragmàtic -i això, que us sona?-, i finalment cedir i subtituir l'estat català per una comunitat autònoma.

És cert que si descomptem alguns brots verds com La Gloriosa, alguna carlinada, la república d'en Figueras i la Mancomunitat, la república d'en Macià era la fita més important de Catalunya des del 1714, i que, per tant, mostrar certa confiança en les autoritats suposadament democràtiques espanyoles era un fet estratègic i lògic que s'havia de tenir molt en compte. Jo entenc el pas enrere que va fer Macià per consolidar el nou règim i no em fa pas por reconèixer-ho, com també entenc la seva decepció posterior, però lamento un cop més els cagamandúrries i les distraccions que en nom d'un suposat progrés unitari amb els pobles amics ibèrics i bla, bla, bla... soterrés la via normal que Catalunya necessita per sobreviure.

I amb això mateix vull acabar. Ara ja no té cap sentit repetir eternament aquell desgraciat desenllaç, ara és irresponsabilitat i mala fe reproduir-lo constantment. És llastimós veure per enèsima vegada certs polítics com s'arrosseguen com cucs reclamant comprensió a Espanya. I avorrit, per no dir desesperant, aguantar pseudorevolucionaris hispanocèntrics de tall reaccionari que en nom del poble ocupen places i carrers sense dir ni piu de l'espoli econòmic que pateix Catalunya: L'autèntic i principal drama social que tenim i que ens arrossega imparablement cap a la hel•lenització. La distracció un cop més com a arma letal autodestructiva, ho veieu? Catalunya, com sempre, haurà perdut una altra oportunitat històrica, dil•luïda dins del magma ideològic espanyol, i, el pitjor de tot, és que n'hi ha molts dels nostres que encara hi cauen de quatre grapes.  

Article publicat al Nació Digital