divendres, 11 maig de 2012

El món funciona

Un dijous de maig. Em llevo com sempre, no gaire d'hora, cap a quarts de deu del matí, em dutxo i m'arreglo els cabells com cada dia, no esmorzo gaire o gens, me'n vaig a l'ordinador a veure què diu el món mentre escolto com xiuxiuegen els opinaires de RAC1; com sempre, la Galdon diu bajanades i els altres es posen les mans al cap. Feinejo amb quatre coses i surto al carrer a fer uns encàrrecs, entre aquests anar a l'hospital a cercar uns resultats (tranquils, estic bé). Obro la porta del carrer i plaf!!! L'estiu ha arribat al pla de Barcelona.  Sí, sí, tal com ho llegiu, en aquesta part del planeta, quan ens acostem perillosament al juny comença la caloreta. Encara que certs individus apocal•líptics ens anunciïn la fi del món cada dos per tres i estiguem atrapats per la dictadura de la xerrameca del populatxo i del debat tediós sobre si fa massa fred o massa calor, i si ha plogut més o menys, puc afirmar que a Catalunya, un país que com molt bé diu el cantant-poeta no sap ploure, al maig insinua la màniga curta de dia i una rebequeta a la nit. Fiqueu-vos-ho al cap i no patiu més, amb més o menys aigua i amb més o menys temperatura, fa milers d'anys que tot és si fa no fa igual, i ho seguirà sent.

Doncs bé, trenco la cantonada i veig la mateixa patuleia de sempre amb cara de perdedors al Bar Pepe, una gent que encara que els donéssim un crèdit de 10.000 € (que a ningú se li acudeixi a donar-los-hi, Déu nos en guard!!), no aixecarien cap, és així, són així. Hi ha una quota de població absurda que passarà per la vida sense solta ni volta i sense haver produït res. Arribo a l'hospital, entro, i després de passar tres finestretes -ja se sap, com que som molts al món, la burocràcia ha d'existir si no ens atonyinaríem pels passadissos-, agafo els resultats i, fantàstic!, tot correcte i enfilo altre cop cap a casa. Em faig el dinar, un plat gustós típicament mediterrani, crec que encara no som conscients del lloc on vivim i de la sort que tenim. En Francesc Eiximenis, per no dir en Pujols, segur que ens ho explicaria si encara fos viu: som territori, clima i sobretot pura gastronomia. El centre del món. 


M'assec, fullejo quatre coses del diari. Espanya com sempre és i seguirà sent un país subsidiari, carpetovetònic i testosterònic, tranquils no hi ha res a fer. Sempre els hauran/haurem de rescatar, sempre seran superbs i mai entendran que la llibertat és cosa d'adults, per això són incisius, intervencionistes i totalitaris. Sempre seran un país adolescent de supersticiosos i de cretins. I estic content perquè malgrat patir-los -i molt!-, i per moltes guerres i sang revessagada, jo i els meus mai serem com ells, simplement perquè som diferents. Això em tranquil•litza i em fa feliç. Agafo la forquilla i em disposo a engolir el suculent aliment, i al cap de cinc segons em sobresurt sense voler-ho un petit somrís.

El somrís és fruit d'un record passavolant d'un moment de la nit anterior, quan un amic meu i jo gaudíem del nostre bar preferit de cert aire britànic, amb el millor bàrman que es pot demanar i lluny del soroll empalagós de la vida a la metròpoli. El meu amic, en un moment de la conversa, m'engalta amb aquella claredat que el caracteritza i que el fa diferent d'altri: 'Eric, el món funciona'. I jo, que patia pels resultats mèdics, penso que té tota la raó, que si hem vingut en aquesta vida és perquè alguna cosa ha de funcionar, i perquè malgrat el Nosaltres que ho empudega tot de mediocritat, la humanitat ha seguit endavant fent coses meravelloses, tals com el monestir de Sant Pere de Rodes, Cadaqués, Manhatan, el desembarcament de Normandia, el gin tònic, el Tickets, el joc d'en Guardiola, la medicina, la vida i obra de Ramon Llull, el Pop Art, les escúters, la roba Fred Perry, The Specials, The Beatles, la plaça Major de Vic, Israel, el jazz, un quadre del Dalí o del Ramon Casas, el modernisme, La Punyalada de Marià Vayreda, el telèfon mòbil, internet... Sí, el món funciona, a vegades, però funciona.






2 comentaris:

Josep, el mascle de Sants ha dit...

... i un bon dia va esclatar la normalitat.

Eric ha dit...

Ho entenc, ho entenc... Quan esclati doncs, que se salvi qui pugui!