dimarts, 3 abril de 2012

El PSOE, un partit per oblidar

Sabeu aquella dita tan catalana de fer la puta i la Ramoneta? O aquella tan castellana de la mona aunque se vista de seda mona se queda? Tranquils, aquest no és un article en homenatge als sobiranistes de cap de setmana i al seu lamentable primer any de govern “popular” al front de la Generalitat. Aquest és un article referent al partit més antic en actiu de l'Estat espanyol, amb permís del Partit Carlí: el PSOE. Un partit que en un temps rècord ha acumulat el desprestigi i reconeixement més baix des de temps immemorials. Cal tenir present, però, que certament la vida d'aquests partits tan històrics pot ser tan rocambolesca i feixuga com es vulgui, però és precisament per aquest pes i la solera que arrosseguen que n'hauria de passar una de l'alçada d'un campanar –com el de Calaf!- perquè la seva presència quedés fonedissa i insignificant. Queda dit.

I és que el PSOE és d'aquella mena partits-farol que sempre acaba confonent el valuós pragmatisme en política amb la baixa qualitat i l'aparença mancada de substància. Com a premissa il·lustrativa, no hem de passar per alt que el partit de Pablo Iglesias –juntament amb la UGT- no va ser il·legalitzat per Primo de Rivera gràcies a la seva col·laboració amb el Código de Trabajo (1926) que la dictadura amb un atac d'obrerisme tronat va impulsar. Tampoc va signar el pacte de Sant Sebastià tot i que, evidentment, van ser els primers a beneir la República. Curiositats de la vida, vaja...

En l'actualitat i ben entrats al segle XXI, diuen que el segle del progrés sostenible, de la socialdemocràcia verda i de la moral liberal, el PSOE –i amb ell un dels seus pilars, el PSC- sembla, doncs, que paradooxalment passi per un dels pitjors moments de la seva història. Els fets són uns, i el qui sembra acaba sempre recollint. La història recent és implacable i no pot ser més penosa i denigrant pel partit de la X dels GAL. Repassem-la: La riota d'Europa per la vergonya del PER. Els escàndols sonats de corrupteles en l'època Felipe. La Llei Corcuera de patada a la puerta. La inhumana política de dispersió dels presos bascos. La via morta de tren més escandalosa d'Europa, l'AVE de Madrid a Sevilla. Responsables directíssims del drama econòmic que significa l'atroç cafè per a tothom, pel fet d'introduir Andalusia per la via ràpida –l'article 151-. Incapaços d'acabar amb la mili. Incapaços de passar-nos la transferència dels Mossos i de Rodalies, entre d'altres. Incapaços de posar un impost sobre la banca, de fer una llei per la transparència i d'aplicar la dació en pagament. Negar una crisi de cavall. Inflar de funcionaris el sud d'Espanya. L'enganyifa infantil dels Plans E. ZP, la mentida feta persona... Com podeu veure, un partit d'una profunditat demòcrata i progressista que tomba d'esquena.

Els partits espanyols de pàtina democràtica sempre han tingut mala peça al teler per intentar aplicar el sentit comú, Espanya no està preparada per aquesta dèria d'Occident. Per això la socialdemocràcia espanyola mai ha pogut actuar i dictaminar polítiques raonables i vitals per al seu estat, puix té una societat i una dreta reaccionària que a la primera de canvi ens posa el cavall de Sant Jaume als nassos. Només la dreta és capaç de fer canvis substancials senseEnllaç que la massa carnal se li tiri al damunt. I aquest, senyores i senyors, és el gran drama endèmic del progressisme espanyol. Poca substància i molta covardia.

Article publicat al NacióDigital.com