dilluns, 12 març de 2012

La irresponsabilitat com a model

Confederació Helvètica versus Estat espanyol. Responsabilitat versus irresponsabilitat. Societat emprenedora versus societat inflada. Treball versus cridòria. Aquest passat cap de setmana el poble suís, un territori creat sobre la base de l'acord a diferència del cop de puny sobre la taula i un sabre a l'altra mà, va portar a terme un d'aquests ja habituals referèndums vinculants per consultar sobre mesures que afecten directament els ciutadans. És la democràcia, estúpids!

La consulta és una d'aquelles coses tan estranyes que seria impossible d'aplicar en un país on la testosterona i la demagògia formen part del paisatge quotidià. Concretament la pregunta en qüestió, previ debat social responsable iniciat pels sindicats, era sobre la proposta d'ampliar de quatre a sis setmanes les vacances anuals dels treballadors. El resultat, no cal dir, ha sigut ampli a tots els cantons suïssos de rebutjar la proposta per un 66,5%, un fet que indica a quina mena de país ens estem referint: un societat responsable i solidària amb el seu teixit econòmic on el 88% de les empreses són pimes de menys de deu treballadors, amb la qual cosa, el “sí” a la consulta hagués significat un daltabaix en tot aquest sector.

Aquí tot això, encara que passi a tan sols a 800 km, sona estrany, lluny, massa civilitzat per a comprendre-ho. Una responsabilitat impossible d'adquirir en un país on la idea que l'empresari és l'enemic a batre ha fet forat, on la irresponsabilitat en l'estalvi és valorada com un premi (cotxes, segones residències, vacances impossibles...) i on l'ortodòxia ideològica fa estralls. Són, en definitiva, dues maneres d'entendre l'economia la que ens separen; l'una a entendre que si t'esforces més, tu i el país us en sortireu millor, i l'altra a mamar indefinidament de la mamella i fer de la desconfiança entre sectors una guerra contínua per veure qui la té més grossa.

El pitjor de tot és que Catalunya, amb una cultura econòmica semblant als països productius, és constantment arrossegada cap al model llatí/hispànic on empresari i treballador són dos mons a part en comptes de ser-ne un de sol, i quan passa això el model econòmic és decadent i acaba sent tercermundista. És a dir, un model de grans infraestructures monopolistes o quasimonopolistes –siguin de l'Estat o d'una multinacional- sense essència ni arrelament, que sumat a un model de turisme de xancleta i un I+R+D esquifit apuntala l'axioma “pa per avui, gana per demà”, o el que és el mateix, un país de nou-rics inestable i de flamarada. I és clar, el nou ric espanyol ha acabat anant amb una flamarada d'encenedor comprat als “xinos”.

Article publicat al Nació Digital