dimarts, 31 gener de 2012

Jugada perfecta

De mica en mica Catalunya va tornant a l'estat que li és més còmode, el seu estat natural, un estat vegetal, mòrbid, condescendent, de treball resignat. Un país que va de fracàs en fracàs senzillament perquè no és un país normal -llegiu-hi Spanair. Que l'independentisme possibilista tingués poder real a la Generalitat, als consells comarcals i a massa ciutats importants era una cosa que el seny castrador català no podia suportar. Que l'associacionisme sobiranista s'organitzés com poques vegades a la història era un perill incalculable pel regionalisme i pel mateix Estat. Per això la jugada perpetrada per CiU i tota la seva camarilla d'opinadors ha estat perfecta aquests darrers anys; desmuntem l'independentisme seriós creant petits monstres sense rumb i administrem-lo nosaltres, que sempre estarà més ben controlat. Així, quan ens convingui, traurem el santcristo gros de la transició nacional per calmar les feres fins a les properes eleccions, que tornarem a guanyar. Mentrestant, tot està lligat i ben lligat amb el PP i el sector negocis catalanoespanyol, no fos cas que tinguéssim un ensurt.

Sí senyor, em trec el barret, la jugada està sortint de fàbula. El tripartit era insofrible per un país de catalanets emprenyats i per això el pacte CiU-PP és l'indicat per a salvar el país. Amb un temps rècord, doncs, ens hem ventilat uns quants diputats independentistes al Parlament, hem desflorat la megamani del 10J i hem fossilitzat les consultes sobiranistes -algú se'n recorda ja?-, una autèntica lliçó de democràcia radical poques vegades vista a l'Europa moderna. Ara està de moda i és més guai acampar i insultar a polítics. Fins i tot el brillant empresari Laporta -polític nefast- que va catapultar i catalanitzar l'empresa més important de Catalunya, ha estat substituït pel gris Sandro Rosell. Catalunya és el soci del Barça.

Diria més, Catalunya és una masturbació, fixeu-vos-hi. Ho va ser el 1640, el 1714, ho van ser les carlinades i ho va ser el 6 d'octubre del 34 i el 19 de juliol del 36. Som així. Com deia Francesc Pujols, els catalans no sabem ni obeir ni manar, per això la flamarada forma part indissociable de la nostra idiosincràsia. Els nostres destins no els pot administrar el centreesquerra independentista, els nostres destins seran regulats sempre pel seny montserratí de tall convergent. I així anirem tirant entre coitus interruptus rondinant tota la vida fins a la derrota final.

Que se salvi qui pugui!