dissabte, 21 gener de 2012

Jo no sóc d'eixe món

El món lliure d'Occident continua sent, sense cap mena de dubte, l'oasi planetari on l’existència esdevé més dolça. A vegades hauríem d'aturar màquines i reflexionar sobre la comoditat amb què ens ha tocat viure, i tenir ben presents els progressos de tota mena que ens han regalat per poder exercir aquest confort. Penso en el tàmpax, la maquineta d'afeitar, el GPS, el gin tònic... Fins i tot, hauríem d'arribar a l'enteniment que dutxar-se, menjar amb coberts i parar-se en un semàfor vermell, a més de no caure mort -en principi- mentre passeges amb la teva senyora pel carrer de Sants per una tribu o un bàndol mafiós, és un gran avenç que hem aconseguit. Malgrat tot això, però, aquesta societat nostra es resisteix sovint a mantenir la bonhomia civilitzadora i la pau espiritual que tant ens ha costat albirar. L'amic Clotet ens en dóna un clarificador exemple en forma de retolador vermell.

Quatre fets en una setmana -quatre!- ens recorden que aquesta avantguarda moral de què tant presumim està diàriament vilipendiada i en perill de fer-se fonedissa, fruit d'aquest afany surrealista de fer i entendre les coses a l'inrevés.

1. Us imagineu un polític del partit nazi i home de confiança de Hitler que hagués estat president d'un land alemany? Oi que això seria política ficció? I que en la seva mort, els polítics i opinaires d'un Estat democràtic enaltissin la seva figura? Doncs bé, això és el que ha passat aquí. Fraga, l'home que va dir que tornaria a agafar un fusell per ocupar Catalunya, home involucrat en els fets de Gasteiz i Montejurra, ha mort al llit sense ser jutjat. Això sí, tot país necessita el seu cabró, i en aquest cas, si Miquel Roca i Solé Tura, les dues pepes catalanes de la Transició, haguessin tingut tan sols un 1% de la fermesa i coherència del Fraga, aquest país potser estaria en una altra situació. Catalunya està faltada de cabrons, pensem-hi.

2. La xacra de la corrupció i del frau és desesperant. Espatlla i embruta la política d'un país com poques coses a la vida. I el pitjor de tot, és que no hi ha millor metxa que la corrupció perquè el populatxo s'abraoni com un gos salvatge contra la política, és a dir, contra la civilització. Aquests dies hem pogut veure el president Camps, amb una desimboltura que tombava d'esquena, llegint i identificar-se amb el llibre de Job -no el d'en Pujols, és clar- mentre el jutjaven. Camps i Job, Job i Camps, quina barra! Aquests noms com el de Camps, Matas, Urdangarin, Millet... Són un llast que la democràcia suarà durant molt de temps.

3. Mossos d'Esquadra i el castellà. La imbecil•litat d'uns quants sindicalistes que encara no han descobert que l'ésser humà té un cervell per pensar. Ho torno a dir, sou uns imbècils.

4. L'espoli econòmic que pateix Catalunya, o dit d'una altra manera, l'ofec que treballadors i empreses pateixen fruit d'un robatori en nom de la solidaritat, fa que ens estiguem tornant bojos com a societat. Per un cantó tenim la sociovergència que sent conscient de l'espoli -al loro! això és prevaricació- intenta fins a l'extenuació arribar a acords amb el govern espanyol, pensant-se encara que a Espanya hi ha federalistes. I per l'altre, tot un reguitzell de funcionaris i sindicats inflats que aboquen tota la seva ràbia i desesperació contra la Generalitat i no contra el botxí que ens priva de 16.000 milions d'euros l'any per invertir en el teixit social i econòmic català. Estem arreglats!

Per tot aquest sense sentit, em declaro insubmís social. Ho sento, però jo no sóc d'eixe món, la col•lectivitat catalana s'ha espatllat i fa aigües fruit de tants anys d'acomplexament. Com diu una ment incorruptible d'aquest país: "Ja no hi ha NOSALTRES. Ha mort col•lapsat de tanta vulgaritat. No hi ha NOSALTRES i tot decau. L’explicació i la clau són estrictament personals i afectives". L'únic que ens queda és un NOSALTRES petit, calentet, plaent i abellidor que un sevidor tot sovint l'agraeix davant d'un british al Tirsa, el millor bàlsam lluny de la bogeria humana.


Occident i la lliberat és un british al Tirsa.

1 comentari:

Josep ha dit...

Algun dia t'hauré de resumir un debat absurd.