dissabte, 31 desembre de 2011

Salut i peles per al 2012

Això, salut i peles tal com deia el gran Flànagan en la inoblidable sèrie La Granja. El Delaguard us desitja que tingueu un bon final i començament d'any. Jo encetaré el que serà la cinquena temporada d'aquest bloc que ja compta amb més de 45.000 visites i uns 400 articles. Podeu estar-ne segurs que una autèntica proesa per a un servidor que no es guanya la vida escrivint. Però bé, l'entusiasme em venç i com se sol dir, mica en mica s'omple la pica.

Us deixo doncs, amb una meravellosa cançó dels mítics Small Faces, que, tot i el títol, a la vida sempre he intantat apartar-me dels infantilismes 'tot o res' i el 'ara o mai'. Ara penso però que entrem en un any on Catalunya i els catalans haurem de començar a preparar-nos per aquests binomis tan perillosos.

Bon any! I endavant les atxes!
All or Nothing - Small Faces

dimarts, 27 desembre de 2011

Fart del català emprenyat

Els catalans som pesats, excessivament pesats, a més de covards. Portem 30 anys de democràcia queixant-nos, desfilant amb el cap cot i amb aquell aire de gos apallissat que tanta rabieta fa. Recordeu el gran Saza fent d'empresari català poruc i llastimós a la magnífica pel·lícula La Escopeta Nacional? Doncs això, aquest és el català estàndard dels últims 30 anys. Si li heu d'explicar a algun estranger què és un català, li heu de posar aquest film i explicar-li que som aquesta caqueta.

Dit això, cada vegada fa més basarda aquesta moda entre molts catalans de veure el PP com el dimoni escuat fent-lo servir d'ase dels cops, fins i tot llençant-los-hi pseudoargumentacions catastròfiques que ratllen la bogeria antidemocràtica sense entendre que el PP és ja un partit normalitzat en democràcia. Algú s'ha parat a pensar algun cop que el PP està exercint el mateix paper que qualsevol altre partit del món -gens sospitós de reaccionari- exerciria en el seu Estat? O és que no és normal que un partit estatal vulgui harmonitzar tot el seu territori? Podeu estar segurs que jo faria el mateix per Catalunya. I és que, on s'és vist, per exemple, que la llengua oficial i predominant de l'Estat no sigui la vehicular en una part d'aquest?! Qui no entengui això és que no vol o no ho sap entendre.

El que no és normal és veure com les tifes habituals de Catalunya es passin el dia queixant-se pel maltractament, volent alhora participar i formar part de l'Estat. Qui no és normal és el que posa la banya encara amb l'encaix i el federalisme il·lús. El que no és normal és que la part feble prefereixi estar condemnada al patiment i a la desconfiança perpètua talment com una dona maltractada. El PP és normal, nosaltres no.

O a dins o a fora. O país normal o una regió més. Però per favor, no us queixeu més i acabem ja amb la cantarella del
català pobret i emprenyat, feu-ho per les noves generacions almenys. Amb aquesta manereta de fer esteu fent un pèssim favor a la societat i la política. El PP fa la seva feina i la fa molt bé. El PP és infinitament millor que el PSOE en molts aspectes, és un partit seriós que no enganya, i l'únic partit que molt probablement pot treure els espanyols de la crisi. No oblideu que serà amb el PP amb qui haurem de negociar la separació, i no amb uns pelacanyes mentiders del PSOE.

Nosaltres només podem sortir de la crisi econòmica i mental si sortim d'Espanya, això ho sap tothom i és profecia, i aquesta és la qüestió que els nostres partits majoritaris, que han sostingut l'autonomisme durant 30 anys per sobre de tot i de tothom, han de tenir clar.

Menys queixar-se donant la culpa a altri, i més valentia i sentit comú.

dissabte, 24 desembre de 2011

Bon Nadal!

CANT III

Si ets net de cor, pastor mesquí,

no t'has de perdre pel camí
que et va guiant l'estrella cauta;
no t'has de perdre, pastoret,
anant seguint el camí dret,
amb el sac de gemecs i la flauta!
Pastor dels meus somnis d'infant,
de les meves tristeses de gran,
pastor menut del meu pessebre,
tant és que fem com que no fem,
sempre es troba el camí de Betlem,
encara que ens escanyi la tenebra!

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau (Barcelona 1894-1961)



dilluns, 19 desembre de 2011

Adéu PSC, hola PSOE

Lluny del possible desconcert i la indefinició, els socialistes de la regió catalana han tancat el seu dotzè congrés d'una manera immillorable; una gran posada en escena, un procés democràctic impecable i una unitat que si bé al principi semblava ser la pedra a la sabata d'aquest conclave, ha acabat sent una miqueta d'aquella sorra finíssima de platja. Resolent doncs de manera perfecta el problema i integrant sense l'us de la vaselina els candidats semirebels.

Cal felicitar la fermesa i la clarividència que els socialistes de la zona nord-est de l'Estat han mostrat en la seva nova executiva i en el seu programa de futur. Si un partit vol engreixar bé la seva maquinària, no hi ha millor manera que falcar el seu ADN més profund i la seva bossa de vots que els permet aferrar-se en un búnquer indestructible.

Talment com un partit amb clara vocació restringida però, com per exemple ICV, la marca catalana del PSOE finalment ha deixat d'insistir en la seva ambigüitat de partit frontissa i per enèssima i crec definitiva vegada han decidit ser el partit d'una part concreta de la societat catalana. Ells, ara han preferit deixar de competir amb CiU i ERC, i es podran dedicar al transvasament de vots mitjançant l'eix nacional -espanyol s'entén- amb el PP català. En conseqüència i tenint en compte que la centralitat política del país sembla que giri any rere any cap al sobiranisme, el PSOE català s'ha resignat a aquesta centralitat i ha triat conservar el seu compromís amb l'electorat més fidel, per tal de protegir-los, amb l'objectiu final d'intentar reconquerir el govern espanyol des de Catalunya.
La seva és una visió estatal i no nacional.

En aquest sentit, el PSC deixa orfe un espai valuosíssim i prou sucós de vells i nous socialistes que, més per estètica i melancolia, creien en un gran socialisme federal - o confederal, els més atrevits i ingènus- que empaltés la meitat de la població catalana i portés Catalunya a ser una regió pròspera i molt més autònoma. Ara, una part important de la socialdemocràcia catalana queda sense xarxa de protecció i és quan ERC, i en bona part ICV, poden fer realitat el seu somni d'eixamplar la seva base pel cantó socialista.

Seria un error gravíssim i una oportunitat d'or perduda que ERC no intentés camelar-se en nom de la centralitat i la socialdemocràcia una bossa de desvalguts que des d'ara mateix pul·lularan sense rumb definit. És ara el moment d'obrir portes i recollir aquell fruit que tanta sang ha fet rajar a ERC els últims anys, és ara i durant els propers tres anys que ERC pot engruixir el seu suport social i presentar-se davant del país com el partit mare del centreesquerra nacional i sobiranista. És ERC qui en aquests moments de trancisió nacional, pot acompanyar la societat catalana a sortir-se'n d'aquest fatigós cul de sac econòmic i nacional.

El congressista espanyol Daniel Fernández, el nou home fort del PSC-PSOE

divendres, 16 desembre de 2011

Qui pogués ser Anglaterra...


Com cada matí del món quan em llevo -ni tard ni d'hora- i ja m'he tret les lleganyes dels ulls, sempre engego el mateix ritual; mirar la premsa, els correus i finalment els meus blocs primordials i preferits. Així, el dia comença un xic més complaent davant les adversitats morals de la societat banal. Entre aquests, mai fallen el d'en Salvador Sostres i el de l'Enric Vila, que són sense dubte, dues veus clares i punyents que ens llencen veritats com a temples i ens abrigallen enfront de tants llepaculs i tanta mediocritat nacional.

El dilluns passat doncs, vaig llegir cadascun de llurs articles dedicats a la crisi europea i em va encantar l'exercici intel·lectual que em produïren pel fet que frase rere frase, mot rere mot, m'era agradable veure com la raó falcava als dos articulistes malgrat que els textos romanien en trinxeres oposades. Llavors vaig tenir un moment de crisi pensant-me que m'havia trastocat, però de seguida li vaig treure l'entrellat i vaig entrellucar la cirereta final que als dos crec que els hi mancava.

En Salvador amb el seu 'Quiro ser inglés', feia retronar amb força la seva retòrica habitual -no gensmenys faltada de raó!- que l'eix anglosaxó era el garant de la pau allà on sempre hi feia falta, sigui als Balcans, sigui a la sonada Europa del s. XX. I reblava dient que no hi ha millor sentit del comú que una societat i una nació que sigui la propietaria del seu destí. És el model liberal, estúpids!

En canvi en Vila, amb el seu 'Val més Berlin que Madrid' i amb un aire absolutament més europeïsta sense menystenir les malvestats que han fet tan França i Alemanya, posava més l'accent en casa nostra i ficava el dit a la llaga en el model desastrós i cínic que sempre ha caracteritzat el jacobinisme francès, culpabilitzant però Anglaterra d'haver regalat el protagonisme europeu a la nació gala just després de la II Guerra Mundial. Té molta raó també, quan diu que d'aquesta crisi segurament que en veurem el naixament, per fi, de l'Europa política. Però la seva, era una crítica severa i continuada al món anglosaxó pel seu despreci cap a l'Euro i la seva especulació diabòlica.

Si ens mirem la geopolítica des de diferents diòptries veurem que, segons el meu entendre, els dos tenen més raó que un sant. I tant que ens agradaria ser com els anglosaxons amb la seva seguretat i autoestima! De fet la Catalunya del XVIII ja ho intentava, ja. I tant que els alemanys són de poc fiar quan arrepleguen massa poder! I tant que els francesos són la gran mentida mundial! I tant que la City anglesa se'n aprofita quan van maldades a l'Euro. Aquí n'hi ha per a tothom...

Per això us dic que malgrat ser articles contraposats en certs sentits, els dos tenen molta veritat i sumen. Si em permeteu doncs, us posaré la cirereta final que hi he trobat a faltar: Jo, que tinc tendència a arrambar-me al món anglòfil, penso que en comptes de mirar-nos de reüll entre el continent i l'illa, m'encantaria que els anglesos fossin a l'eurozona, tant senzill com això, així l'Euro i tots plegats en sortiríem enfortits. De rebot, els francesos i alemanys no tindrien el poder absolut a la UE -que això ja és interessant-, i sobretot el món lliure, representat per nosaltres els occidentals, seria més fort que mai tenint en compte que el Regne Unit seria el representant dels EEUU a Europa.

Jugada perfecte però ingènua per part meva, segurament que sí, però deixeu-me somniar i tenir esperances, que la vida -tal com diu el pujolsià Quimi Portet- és molt llarga; que ens han enganyat!

dimecres, 14 desembre de 2011

Ofensiva nadalenca dels Badabadoc


Ja són aquí!Enllaç
El Nadal i l'esperadíssim 3er senzill del Beld
a i el Conjunt Badabadoc. I no és cap broma: hi trobareu, com ja us havíem amenaçat, el 'Sóc així', versió nostrada del càntic dels Salvaques, i el 'Ie-ie', revisió acordionística de l'èxit d'en Santamaria, Mongo. Vaja, un èxtasi de modernor!

De moment, us en podreu fer a mans a tres botigues barcelonines. Al Revolver (C/ Tallers, 13), al Daily Records (C/ Sitjes, 9) i al Breakaway (C/ Ramon i Cajal, 158). I a la resta de la nació a l'Oldies de València (C/ Nostra Sra de Gràcia, 6) i al Xocolat de Ciutat de Mallorca (C/ Font i Monteros, 18).


Aprofitant l'avinantesa, us recordem que també podreu adquirir els nostres senzills anteriors. Com també la nostra obra mestra del mestre David Esterri, L'Escala de la Vida, on hi conviuen la Cobla (St. Jordi), Jamaica (El Conjunt Badabadoc), Wagner i Francesc Pujols.
AQUÍ en trobareu els punts de venda.

Gràcies per la vostra atenció.

I bon any!

dilluns, 12 desembre de 2011

El concert econòmic com a pla estratègic

Fa uns dies Sebastià Alzamora en un bon però alhora desproporcionat article al diari Ara, qualificava de parany la possible consulta pel concert econòmic. La comparava amb les passades consultes sobiranistes en el sentit que el resultat final acabaria sent el mateix: una victòria no vinculant i, per tant, desmoralitzadora. D'incidència nul·la, vaja. Això és tan cert com que la diferència per tenir en compte entre aquesta consulta i les altres és enorme pel sol fet que una consulta organitzada des d'un govern amb tota la parafernàlia que suposa -amb funcionaris treballant-hi- fa que la revolada agafi proporcions abismals respecte de les altres, en què l'Estat, certament, ja ens va prendre la mida.

Alzamora tindria raó si amb la consulta pel concert passés tot allò que ja ens ha passat: una victòria espaterrant, una mobilització general i un estat d'èxtasi nacional que ens faria vibrar durant uns mesos fins que l'autonomisme (CiU+PSC) amb la inestimable ajuda del PP fes baixar el suflé i qui dia passa any empeny. Aquest, malauradament, és un risc que hem de córrer. Però aquesta vegada tot plegat hauria de ser un xic diferent, bàsicament perquè penso que el joc de l'encaix entre Catalunya i Espanya ja ha sobrepassat el límit, i més si es tracta com en aquest cas dels diners de tothom. Si no sortís bé, doncs, el pla B -que és l'important- ja estaria servit.

I és aquí on rau la meva defensa d'aquesta possible consulta pel concert. Penseu que un acte de sobirania com aquest -i més organitzat des d'un govern- sí que pot posar els pèls de punta a Madrid i és, de rebot, la manera més fàcil i segura per fer aixecar un país, per estimular-lo i donar-li il·lusió, que és de fet l'única manera que un país es posi a caminar cap a la plena sobirania.

Els catalans i les catalanes som un poble derrotat i mentalment colonitzat, i és només amb 'pastanagues' que podem fer passos endavant. Trist, però cert. S'equivoca de ple aquell que es pensi que Catalunya està preparada per fer el salt directament a la independència sense passar per un estadi previ com el del concert econòmic.

Hi ha a casa nostra massa lligams culturals, econòmics i de sang amb Espanya i, sobretot, por, molta por encara com per fer el salt directament. Som així i qui no ho vulgui entendre que faci un repàs a la nostra història dels últims 300 anys i veurà
com a última hora sempre ha prevalgut la indefinició a l'hora de rematar l'objectiu. Cal ser curosos i falcar bé l'estratègia, altrament ja sabem on ens porten els vols gallinacis, a engreixar les sectes i a donar benzina als cridaners i als rondinaires.

Però ara mateix és CiU qui ho té tot a les seves mans. Cal ser prudent, sí, però directe i sense més dilacions. A l'autonomisme se li han acabat els turrons i té l'obligació de fer un pas decidit cap a la independència fiscal per salvar el país del desastre; en aquest sentit hi tindrà ERC i esperem que ICV al seu costat. Si no és així i torna a agafar el camí equivocat, serà el culpable i l'artífex directe de l'enèsim engany.

Article publicat al Nació Digital

divendres, 9 desembre de 2011

Crida a la mobilització a Castelló. El sud existeix!

A una setmana dels actes centrals de la commemoració del 79é aniversari de les Normes de Castelló he cregut oportú fer ressò d'aquesta important iniciativa que els nostres germans del sud estan portant a terme. Ens conviden a totes i a tots a manifestar-nos en commemoració de la signatura de les Normes de Castelló i per una escola valenciana, pública i de qualitat el dia 17 de desembre del 2011, a les 18h a la Plaça de la Independència (la Farola) de Castelló de la Plana.

És un honor doncs comunicar i allotjar aquesta informació aquí al Delaguard, i animar-vos als que pogueu a assistir als actes. Aquí us deixo amb la crida que han fet:


PER UNA ESCOLA VALENCIANA, PÚBLICA I DE QUALITAT.

Crida a la mobilització entorn del 79é aniversari de les Normes de Castelló-Al País Valencià.


Ja fa temps que estem acostumats que el govern no contribuïsca a la causa de l'extensió del valencià com a llengua vehiculadora de la vida social del nostre poble, la llengua que hi acompleix la funció de cohesió social. Ans al contrari, fa massa anys que ens n'hem de defensar, dels qui manen, i de la seua política de constant arraconament de la nostra llengua de tots els àmbits en els quals, amb la tenacitat i el compromís de la societat civil, s'havia aconseguit introduir tot compensant (mínimament) el secular domini que el castellà hi havia mantingut.Les darreres apostes del govern valencià, com la censura d'un mitjà de comunicació en la nostra llengua com TV3 i l'aposta per un model “trilingüe” en l'educació, que aboca a una reducció d'hores d'ensenyament en català en aquells llocs en què es trobava efectivament implantat i a un domini encara més pronunciat del castellà, ens obliguen novament a eixir al carrer en defensa de la nostra llengua. És per això que des de les entitats que formem part de Castelló per la llengua emplacem la societat castellonenca a manifestar-se per:una escola valenciana, pública i de qualitat. L'escola exerceix una funció clau de cohesió social, i en aquest sentit la llengua dels valencians ha de ser-ne llengua vehicular. S'ha demostrat que el model d'ensenyament en valencià ha donat els millors resultats en tots els camps, i que és l'únic que garanteix l'adquisició de les destreses necessàries en la llengua del país. Cal enfrontar globalment la resistència a l'ofensiva contra el català a l'ensenyament, que també pateixen al Principat, amb l'ofensiva judicial contra el model de conjunció, o a les Illes, on el govern popular promou una educació en què el català hi jugue un paper marginal. L'enemic és el mateix: la defensa l'hem de pensar conjuntament.la reivindicació de la nostra pertinença a la comunitat de llengua catalana, una comunitat lingüística mitjana en el context europeu, ja que la nostra llengua és parlada, dalt i baix del Sénia i a les Illes per vora 9 milions de persones. Reclamem polítiques conjuntes de promoció de la nostra cultura a nivell extern i l'impuls d'estratègies comunes de revitalització i protecció de la nostra llengua i de polítiques culturals que afavorisquen les potencialitats de la nostra comunitat lingüística. Volem un espai comunicatiu conjunt: per la recepció de TV3 i IB3 al País Valencià; i per un Canal 9 digne, sense manipulació, que impulse la normalització del valencià i que es puga veure arreu del nostre domini lingüístic.la resolució de la problemàtica entorn dels models normatius de llengua. Cal que l'AVL reconega sense embuts la unitat de la llengua catalana per estroncar els perills d'una deriva isolacionista, de consolidació en el pla legal i de la normativa lingüística de dues llengües diferents per la via del distanciament dels models formals de la llengua. Contra els qui impulsen la divisió i l'afebliment de la comunitat lingüística catalana, ens reivindiquem en la unitat que ens dóna força per tirar endavant el procés normalitzador. El 1932, les Normes de Castelló van marcar en aquest sentit un camí fet de seny i de fe en les possibilitats del nostre poble: cal aprendre la lliçó i saber-ne estar a l'alçada.És per tot això que ens manifestarem el proper dia 17 de desembre, a les 18h a la Plaça de la Independència (la Farola) de Castelló de la Plana; que emplacem els particulars i les associacions de Castelló de la Plana, del País Valencià i de la resta del domini lingüístic català a mostrar la seua adhesió a aquesta crida; i que convidem les associacions de Castelló de la Plana a donar suport i a participar activament de la plataforma mobilitzadora Castelló per la llengua, per coordinar els esforços de tots plegats de manera cada vegada més efectiva i en més àmbits per la plena normalització de la llengua a la ciutat i el seu entorn.


Castelló per la llengua, desembre de 2011




AQUÍ teniu més infomació de tot plegat.






dimarts, 6 desembre de 2011

La fada i el senyor encarregat

Talment com si d'una pel·lícula de sèrie B es tractés, aquest nostre dissortat país ensenya massa sovint tota i cadascuna de les vergonyes que produeix. Si en aquestes pel·lícules tot, absolutament tot és ranci, començant per l'ambientació, passant pel guió i acabant amb els actors i les actrius, Catalunya seria un plató ideal per rodar un d'aquests particulars films, puix és un camp abonat per a mediocres i covards.

La història nacional és plena d'actors desgraciadets que han pul·lulat per les nostres contrades amb aires de grandesa -de grandesa provinciana, s'entén- pontificant a tort i a dret assegurant, sense cap sentit del ridícul, que ells han tingut la solució màgica de l'encaix a les seves mans. Només hem d'entendre el perquè de 300 anys de submissió absoluta al regne d'Espanya amb l'afegitó penós de voler caure simpàtic tot fent 'pedagogia', per veure ràpidament el fracàs estrepitós de l'autonomisme/federalisme/regionalisme i els seus respectius líders de ment recargolada.

Aquests últims dies, doncs, hem sofert dos d'aquests llargmetratges -dic 'llargs' perquè això té pinta de durar- protagonitzats per dos grans personatges de la política catalana de sèrie B. Montilla i De Gispert, De Gispert i Montilla, dues cares de la mateixa moneda que aquesta terra ha produït i que lamentablement ens han premiat amb el seu empobridor espectacle. La fada i el senyor encarregat, el senyor encarregat i la fada, tots dos grisos i indignes dels llocs que representen i que els queden molt grans, massa grans. Que prenguin consciència del que representen i que es posin a l'alçada del càrrec o que pleguin. Una podria deixar de censurar en plena democràcia, i l'altre, per salut de tothom, hauria de deixar de fer enrojolir el país sencer i retirar-se de la política. Catalunya hi guanyaria sense aquests personatges que representen la petitesa i l'esquifidesa nacional.
 

dijous, 1 desembre de 2011

Cap a l'Astúries modernista!

Sí companyes i companys... Se m'obre un llarg cap de setmana ben especial i ple d'emocions que em comportarà gaudir de les delicies gastronomicoculturals que Astúries ens pot oferir. I tot això amb millor companyia encara. A més, no puc deixar de fer esment del festival que assistiré dedicat a la cultura Mod i seixantera, The Beats Goes On, que aquest cop s'ha traslladat a la bonica ciutat de Xixón. Un destacable festival que representa el germà petit del gran Euroyeye que també es fa en aquesta ciutat atlàntica. Un lloc de trobada que farà les delícies dels amants de l'elegància i la música negra durant quatres dies.

Entre scooters i vinils, hi podrem veure els amics vallesans Canary Sect i també una interessant banda basca anomenada Brand New Sinclairs.

Així doncs, tanco aquest bloc ben bé per una setmana desitjant-vos que tingueu un bon pont sense oblidar que els catalans i catalanes no tenim Constitució, o en tot cas, tenint present que en tenim una que ens va en contra. Passeu-ho bé, que jo sí que ho faré.
SALUT, SIDRA I MODERNOR!






Els baracaldesos Brand New Sinclairs