dijous, 24 novembre de 2011

Discutir, l'esport nacional

En un país com el nostre on l'acomplexament, l'esquizofrènia i el surrealisme formen part inseparable de la idiosincràcia pròpia, és completament raonable i normal que elecció rere elecció s'acabin votant partits que escapcin directament el benestar dels seus conciutadants. Un país que elegeix la negació del seu benestar, és a dir, no vol que els seus diners siguin administrats des de la seva llibertat està abocat a la decadència indefinida i fa que qualsevol debat social estigui sempre contaminat des de bon principi.

Ho podem veure ara, per exemple, amb el moviment dels indignats -la típica resposta populista sense rumb amb una alta dosi de síndrome d'Estocolm- i amb les discusions polítiques, ètiques i morals de polítics, sindicalistes i tertulians en cada un dels problemes que ens afecten com a poble. No entendre que vivim dins d'una anomalia majestuosa amb un espoli econòmic dramàtic, és la causa de la nostra desgràcia. I així qui dia passa any empeny fins a la derrota final...

Doncs bé, una d'aquestes discussions que ha tornat a saltar a la palestra i que a Madrid se la miren amb cara de 'esto no va conmigo aunque yo sea el culpable' és la retallada a TV3 (aquesta la tractaré en un proper article) i també la del funcionaretat públic, arrant de la possible baixada de sous -per segon cop- l'any que ve. En aquest sentit, és de vergonya aliena veure alguns opinaires discutir per discutir per si 'un dia vaig veure tal funcionari que va fer campana', o si 'aquell es repenja a la feina', o si l'altre 'és un inútil'. Al més pur estil 'Banda Ampla', ens passem el dia discutint sobre anècdotes personals que la majoria de les vegades no interessen a ningú, en comptes d'abordar la qüestió en la seva globalitat.

Ras i curt. Un país necessita funcionaris? És clar que sí, ningú ho discuteix. És cert que un Estat amb un accés de funcionaris és un llast econòmic i hipoteca i frena mentalment l'enginy i el progrés d'una societat? Evident. És cert que els països que tenen com a model una economia de monopoli amb un exèrcit de robots està condemnat al fracàs ètic i moral? Més clar que l'aigua. Per tant, és tan senzill com entendre que si vol funcionar un model de treballadors socials depenents de l'Estat calen tres coses bàsiques: Una. Qualificar bé el funcionarietat. Dues. Cuidar-los i incentivar-los perquè la seva feina és vital i no té preu. I tres. Perseguir sense treva i ser implacable amb el gandul, l'inepte i el barrut. A partir d'aquí l'equilibri entre la funció social raonable i en la justa mesura i l'emprenedoria autònoma és la pedra angular d'un país avançat i just.

dilluns, 21 novembre de 2011

Ressaca electoral: Set punts.

Per començar faré servir un tòpic. Tranquils! No és el rabiós 'la festa de la democràcia', sinó que la nit dels resultats va ser molt, però que molt llàrga i altament emocionant almenys pels que ho vivíem des de can Calàbria. Més propi d'un país encara per democratitzar, havíem passat la mitja nit sense saber encara el 100% escrutat pel Congrés amb els nervis a flor de pell per culpa d'un diputat que ballava constantment per Girona, i que finalment se l'han endut els independentistes en detriment del PSOE, a l'espera però, del vot de l'estranger.

Així doncs, amb una ressaca considerable de xifres, aquí us llenço les set conclusions de les eleccions d'ahir:

1. El PSOE ha tornat a perdre unes eleccions en part per una crisi de cavall però sobretot per la seva maldestre manera de gestionar-la. Així doncs, mentre els socialistes han perdut més de quatre milions de vots, el PP n'ha guanyat tan sols mig milió. Són un desastre.

2. El PP amb una majoria absolutíssima té ara el repte principal de treure l'Estat d'una crisi galopant. Veurem com s'empesca el nou govern espanyol per reduir el dèficit i de quina manera ho fa tenint en compte que qui mana en aquesta matèria és i serà la UE. Per exemple, suprimirà autonomies que no serveixen absolutament per a res? És primordial també rebaixar l'alt nombre d'aturats puix és la xacra més important que viu l'economia espanyola. La despesa que destina l'Estat per pagar aquests subsidis és insostenible. I per tant, caldrà invertir en les PIMES per generar llocs de treball i sobretot no gastar en obres faraòniques que són un llast i invertir en educació i en R+D+I. Entre altres qüestions...

3. La notícia que reconforta d'aquestes eleccions , és veure com ha quedat el mapa de l'Estat. Aquells il·lusos defensors de la tesi de les dues Espanyes un cop més la realitat se'ls tira a sobre. L'empirisme ens ensenya que en el fons, simplement existeix una Espanya i dues nacions diferents que malden per sobreviure i lluiten per alliberar-se. Punt. Veurem com ho gestiona això Don Mariano i veurem si el totpoderós PP és el de l'arrel castellana -llegiu-hi Aznar- o intenta fer la viu-viu i actuar amb pragmatisme respecte el País Basc i Catalunya. Crec sincerament que ensenyarant primer la cara amable per tot seguit entrar en una espiral jacobinista.

4. Els resultats a Euskal Herria són espectaculars. Felicitats per a l'esquerra abertzale! Aquí, cert independentisme nostrat encara n'ha d'aprendre d'això que anomenem la real politik i practicar-la en positiu. Ells tenen clar que només amb la potència de grans altaveus poden il·lusionar un país sencer i tocar poder de veritat. És a dir, forjar la clau que obre la porta cap a la victòria final. Malauradament el sobiranisme català encara confia amb un senyor calb que es vanta de no ser independentista o pitjor encara, decideix fer de cabra i pujar a les muntanyes que diuen que l'aire fresc purifica el seu independentisme. Allí poden fer els seus aquelarres pensant-se que són molts i importants. Que trist tot plegat, mare meva...

5. Felicitar CiU pel seu resultat que manté encara la flama tot i les retallades i tenir el desgast de governar. La població catalana -agradi o no- ha avalat un cop més la política de la federació nacionalista i ha enviat per fi el PSC als seus quarters d'hivern (una gran notícia sense dubte pel país).
Ara bé, la gran qüestió que s'albira al país i el maldecap que li ve a CiU és quina estratègia de pactes primarà; es llençarà als braços del PP per no trencar relacions amb l'Estat? O s'abrigallarà amb els partits catalans que vulguin iniciar el camí del dret a decidir per caminar junts cap a la independència econòmica i política? Situació difícil sense dubte per a CiU, sabent que el 2014 el suport de la població potser ja no serà tan a cegues. Dependrà del camí que triïn.

6. L'unionisme a Catalunya retrocedeix any rere any tan en les enquestes com en els processos electorals. Fa quatre anys els partits unionistes obtenien 33 escons amb un 62% dels vots. Ara en tenen 25 amb el 47%. Una molt bona notícia sense cap mena de dubte. El corc que hem de patir però, és la ràpida normalització que els populars estan experimentant a casa nostra, un fet on CiU hi té molt a dir i a fer.

7. ERC amb un temps rècord realitza un congrés envejable, es renova, aconsegueix tallar una emorràgia preocupant i remunta en tan sols tres mesos una situació on partia de zero diputats a obtenint-ne -moralment- tres. Felicitats doncs per a l'Oriol Junqueras i a la direcció del partit, que ara se'ls hi obre una feinada de por per aconseguir que en els propers tres anys recol·loquin el partit en el lloc que li pertoca.

ERC ha de decidir si vol ser un partit de majories i de govern o vol ser la ICV de l'independentisme. És a dir, un cop recuperada bona part de la bombolla independentista, hauria de concentrar-se a mantenir-la i a conjuntar una oposició en positiu al govern de la Generalitat amb la recuperació de l'espai del centreesquerra nacional. Una tasca difícil.

Ara, amb un PSC esfondrat, l'estratègia de rapinyar cert espai que ells ocupaven té més vigència que mai per convertir el partit republicà en un partit central de la política catalana. És només així que es pot créixer de debò per després presentar-te davant de CiU amb l'aval de la grandesa, i ser creïble amb el compromís de col·laborar des del progressisme en un govern de concentració nacional. Això només pot ser possible si ERC passa
de ser el partit del crit d'independència, a ser el partit central de l'esquerra nacional i sobiranista.


dijous, 17 novembre de 2011

20N, seguirem fent el ximple?

És habitual en cada contesa electoral sentir aquella cantarella clàssica de que el canvi va de debò, que s'escriurà un gran capítol de la història, que sembla que haguem de viure aquell partit del segle que els senzillets periodistes esportius ens venen de tant en tant. Duran els últims 80 anys només hi ha hagut dos veritables trencaments de règims, un va ser el 31 i l'altre al 39, i tot el que s’ha esdevingut després no han estat res més que evolucions i/o reformes. Per tant, el que viurem aquest proper diumenge serà una simple elecció més en què, per postres, ja sabem des de fa temps quin partit polític en serà vencedor. El patetisme de la jornada el protagonitzarà un partit que per segona vegada perdrà unes eleccions bàsicament per mèrits propis. És ben bé que s'ho haurien de fer mirar...

D'Espanya, arribats a aquest punt, ja no se s'espera absolutament res. Ho hem tastat tot, i tot té el mateix gust. Per això el que realment interessa és què passarà a Catalunya on el frec a frec i l'emoció encara hi tenen cabuda. Primerament, doncs, seria recomanable que els partits d'obediència catalana obtinguessin un bon resultat i superessin els de l'altre cantó. Sí, crec que ja va sent hora de pensar que després de 30 anys de règim constitucional espanyol el binomi 'nació vs. província' aplicat a la societat catalana comença a tenir una línia definida. Només amb una victòria punyent de les forces nacionals aconseguirem fer atractiu el nostre camí i així sumar i cosir encara més el país.

En segon terme, hem de saber que CiU intentarà pactar amb el PP, ho porten en el seu ADN. És i serà un partit de pactes amb Espanya. En això hem de veure-hi, però, certa lògica i fins i tot sentit comú. De debò, fora ironia, és comprensible que el primer partit de Catalunya exerceixi aquest paper i més ara que governa la Generalitat de dalt. La qüestió però és si s'arronsaran per enèsima vegada o mostraran dignitat tal com ens repeteixen diàriament. Malauradament, amb en Duran al capdavant tot trontolla.

I finalment, tindrem el desitjat independentisme nostrat que tant puja però que no acaba d'arrencar. Crec que és de justícia i d'elevada importància que l'independentisme torni a brillar a les urnes i aconsegueixi sumar per una senzilla raó; Perquè la política o la fas o te la fan, i a la taula d'en Bernat qui no hi és no és comptat. L'independentisme d'estampeta amb complex de cabra o el que es vol abstenir hauria de començar a entendre que la política no és un joc de taverna, i menys sabent que aquí ningú pot anar de sobrat. No hi ha res que faci trempar més el nostre país que veure com l'opció sobiranista carrega allà on sigui; a Espanya, a Europa o al món. Perquè només amb altaveus potents podem fer que el conflicte segueixi ben viu.

Per tant, volem que les forces sobiranistes de l'Estat amb ERC a casa nostra facin espeternegar el Congrés dels Diputats, o ens quedarem a casa rondinant i jugant a ser el més independentista sense que ens conegui ni el papa de Roma? El 20N ho podem fer possible.


Article publicat al NacióDigital.com


dilluns, 14 novembre de 2011

L'espanyolitat del país en mans de CiU

Hi ha un fet dramàtic que a Catalunya el pagarem durant molt de temps si CiU no hi posa remei immediatament. Aquest, és la normalització a Catalunya d'un partit sorgit directament del franquisme que representa la dreta més rància i l'espanyolisme desacomplexat, el Partit Popular. Un partit que basa la seva acció política en la Catalunya dual i en la no cohesió, en la reactivació de la cultura espanyola a casa nostra i en conseqüència la preservació de la figura del colon espanyol com a possible força de xoc. Amb això no disten gaire dels socialistes, tot sigui dit.

CiU està jugant amb foc hipotecant el país per una senzilla qüestió de covardia pura i dura respecte els lobbys més poderosos amb seu a Barcelona i a Madrid. Ells saben que podrien pactar mantenint una majoria folgada amb qualsevol altre partit central català per materialitzar un govern de defensa nacional tenint en compte aquests moments tan durs de crisis vàries. Diria més, entre ERC i PSC podria trobar perfectament complicitats socialdemòcrates, de progrés i evidentment de catalanitat. Sí, ja ser que en aquests moments d'inevitables retallades es complica la relació entre aquests partits i calen esforços de tothom, però és CiU pel seu paper de partit majoritari i de govern que ho pot fer i ho ha de fer possible. És tan senzill com tenir voluntat i valentia política.

És clar que des del minut zero CiU ja governa la Generalitat amb la complicitat del PP, ja els hi ha donat alcaldies importants, càrrecs a la Mesa del Parlament en detriment d'ERC, ha pactat els pressupostos de la capital del país amb ells, i el que és més surrealista, ha donat l'àrea de cultura de la Diputació de Barcelona -sí, sí, ho heu llegit bé, cultura- a la candidata popular de Rubí que es va presentar a les municipals amb aquests dos eslògans: "una ciudad, dos lenguas en libertad" i "Primero los de casa". Ole tu! El pitjor de tot és que ens volen fer creure que ells pobrets, estan obligats a pactar amb el PP perquè el país és tan diabòlic que els únics angelets que hi ha són els populars. Va, home va!

La pregunta del milió per tant serà: Què passarà quan el PP victoriós no resolgui el tant reclamat per CiU problema de l'espoli fiscal transformant el model en el sistema del concert econòmic o independència fiscal? Dues opcions, o CiU s'entrega un cop més i definitivament al regionalisme i arrossega Catalunya a la provincialitat perpètua, o fan valer la seva pàtina sobiranista i engeguen definitivament el procés de trencament amb l'Estat. D'aquí a molt poc ho sabrem.

dimarts, 8 novembre de 2011

Iceland is not Catalonia

Diumenge al capvespre, mentre gaudia del bon reportatge del '30 minuts' sobre el crack islandès, van passar-me pel cap odioses comparacions que inevitablement existeixen entre aquell paradís nòrdic i el nostre mediterrani. Tot plegat, van ser quatre les conclusions que van fer més fortuna i les escollides per compartir-les amb vosaltres. Disparo!

Una, que la teoria del small is much better aplicada a un estat és una veritat com un temple.

Dues, que és urgent que els governs, malgrat que estan continuament mal assessorats tan per les agències de qualificació com pels pèssims economistes als quals fan cas, han de posar fil a l'agulla pel que fa a les males pràctiques dels bancs i dels seus alts dirigents. Per no parlar de la deixadesa en les mesures contra el frau fiscal.

Tres, que els indignats d'allà són com el fill/a que tota mare voldria tenir. Gent compromesa i treballadora que s'arremanga per fer un país i una política millor. Va ser gratificant veure l'escena dels dos activistes islandesos que van ser convidats a Barcelona pels indignados nostrats. El primer que saltava a la vista era l'estètica d'uns i altres, però la glaciació islandesa va arribar quan aquests van recomanar lluitar eficaçment des de dins del sistema per entre tots ajudar a fer unes lleis millors que ajudin el país a sortir-se'n. La cara de pàmfil que els hi va quedar als màrtirs de la Plaça de Catalunya va ser tot un poema. És a dir, era la revolució reformista i pragmàtica enfront de la revolució maximalista i del desordre.

I quatre, que la comparació entre la idiosincràsia nòrdica i la llatina és impossible i com he dit odiosa. Allà els canvis poden ser ordenats i cívics, aquí la picaresca i el poc compromís és un llast terrible.

Doncs bé, dit això avui m'he llevat amb dues notícies que confirmen la nostra decadència a l'hora de valorar un cop més la nostra economia. Una és que els hotelers barcelonins demanin a crits que el mega complex xaró 'Las Vegas' s'instal·li a Catalunya, que com tothom sap és un país de grans vastes extensions de territori desèrtic (Sebastià Alzamora dixit) molt aptes per a portar a terme negocis com aquest. Sembla que encara no hem descobert què vol dir el terme 'economia productiva' i, sobretot, que no hàgim après res dels errors que ens precedeixen. L'altre és veure com el president de l'eix comercial Barna Centre, Javier Cottet, demana a l'Ajuntament que els comerços puguin obrir tots els diumenges i festius de l'any. No cal ser gaire intel·ligent com per veure que això només benificiarà als grans centres comercials en detriment del petit comerç, que és una de les bases de l'economia catalana.

Mira que sóc poc partidari de la intervenció administrativa al sector privat, bàsicament perquè és només amb llibertat i amb poques traves quan una economia és sana, però és quan es posa en perill tot un sector important per al col·lectiu que allò públic ha d'intervenir, i intervenir amb contundència. Queda dit!

dimecres, 2 novembre de 2011

Economies improductives

Fa molt de temps vaig veure un documental per la televisió que m'ha quedat gravat a la ment per sempre més. Es tractava d'un reportatge molt ben fet i precís sobre la vida social del poble romanès poc després del seu alliberament del jou comunista. S'hi mostraven els canvis i les diferències que patia una població massa anys acostumada a una manera de fer i de ser i les dificultats i/o oportunitats que albiraven amb el nou sistema polític.

Recordo perfectament una de les accions que el nou govern va portar a terme. Es tractava d'incentivar econòmicament a pagesos i exfuncionaris amb uns quants milers de leus romans perquè reflotessin la seva economia creant nova empresa, però, sobretot, també cultivant-los en una nova manera d'entendre les relacions comercials. Això en una població que de la nit al dia va veure's sense el coixí confortable i alhora alienador de l'Estat controlador. És a dir, s'intentava que amb una ajuda el poble despertés i comencés a produir petites riqueses autònomes per així entrar en la competència, que és la mare del progrés i de la millora econòmica d'un país. Un lliure mercat obert al món dins d'una certa protecció estatal -és clar- que permet l'intercanvi lliure de productes i, per tant, la creació d'empreses diverses que automàticament generen llocs de treball i una millora social, a més d'incentivar l'enginy i el desenvolupament.

No cal que us digui que aquell procés malauradament va ser un fracàs absolut, bàsicament perquè aquella pobra gent no sabia ni com posar-s'hi. Portaven el llast de masses dècades amb el xip posat d'una societat robòtica on el subsidi i la falta d'idees innovadores eren el pa de cada dia. És el que té una economia de monopoli.

Doncs bé, és evident que existeixen altres economies que pateixen eternament d'aquest mateix llast mental, unes economies com la grega -per no dir l'espanyola- on gairebé tot es basa amb el frau, l'economia improductiva i el subsidi i que, per a més inri, encara es veuen capaços de contradir als que els volen salvar la vida posant en escac els mercats europeus.

El desafiament grec sense previ avís només respon a una simple i trista tàctica partidista de Papandreu per salvar el seu govern, veient que el 60% de la seva població refusa el rescat, i posant en risc no només el seu país sinó l'estabilitat de tot el continent. L'Europa del futur farà bé d'alliberar-se d'aquests tipus d'economies. I és que no hi ha pitjor malalt que el que es pensa que el curaran.

El més trist de tot és veure un cop més com l'esquerra tronada catalana amb ICV al capdavant, s'ha posat -sense vergonya- al costat del president grec enfront d'Alemanya i França (països que curiosament se'n surten econòmicament, vés per on!). Curiosa la facilitat de modular que té aquesta gent; fa uns dies a favor de la gent revoltada contra el govern i ara a favor de Papandreu. Suposo que tot sigui per anar contra el diabòlic Occident amb la mateixa retòrica demodé de sempre.

A Madrid, Catalunya SÍ

Demà dijous comença oficialment la campanya electoral de les eleccions al Congrés i Senat espanyols. Unes eleccions vitals -com totes- que brinda la possibilitat de fer sentir la nostra veu, la veu catalana de la fermesa i la dignitat al Regne d'Espanya. Cal ser-hi presents, cal que l'independentisme i l'internacionalisme faci pinya per fer forat a l'Estat i presentar el nostre envit davant les corts espanyoles, un lloc que no deixa de ser el primer entrebanc cap a la normalitat nacional i social del país.

Des de Catalunya doncs, la candidatura d'ERC-RCat i la plataforma Catalunya SÍ es plantarà a Madrid per plantejar-los i avisar-
los que el nostre país ja ha emprès el seu camí cap a l'alliberament nacional i el seu progrés social. I és en aquest sentit que també pensa comptar amb les altres opcions nacionalistes i/o independentistes d'arreu dels PPCC com també amb les basques i gallegues per a fer un front comú. I és que la política i la lluita te la fas, o te la fan.

Vota per ser-hi, vota per guanyar!


Us deixo amb el manifest de la plataforma Catalunya SÍ i alguns dels seus adherits més relle
vants:

MANIFEST CATALUNYA SÍ

El proper 20 de novembre hi ha eleccions al Congrés de Diputats i al Senat espanyols. Creiem que els catalans hi hem de participar per tal de poder utilitzar a favor nostre totes les possibilitats que ofereixen aquestes institucions.

Per defensar els interessos de Catalunya en aquests comicis, un conjunt de persones compromeses amb el país que treballem per la independència des de la societat civil, de sensibilitats i orígens diversos, hem constituït la Plataforma Catalunya Sí. Des d’aquesta Plataforma volem donar suport a la candidatura encapçalada per l’escriptor i historiador Alfred Bosch i el doctor Moisès Broggi.

En un moment en què els moviments socials han guanyat els carrers de les nostres viles i ciutats, en nom del dret a decidir, la justícia social i les llibertats nacionals, no només com a opció, sinó com a necessitat urgent, creiem que és l’hora d’enfortir una nova manera de fer política, més participativa i que connecti amb la ciutadania:

- Una nova política que entenem com a acció per donar solucions eficients i reals als problemes del dia a dia de les persones, en un context econòmic extremadament difícil.

- Una nova política que entenem com a lluita per resoldre els problemes econòmics del nostre país, amb un espoli fiscal que ens impedeix mantenir l’estat del benestar tal com l’entenem i com el volem, i que atura el nostre desenvolupament.

- Una nova política que entenem com a fórmula per blindar la nostra llengua, el català, instrument de cohesió social i d’identitat col•lectiva, constantment qüestionada i atacada des de la voluntat persistentment uniformadora de l’Estat.

- Una nova política que, en definitiva, entenem necessària perquè Catalunya assoleixi la independència, indispensable per al seu desenvolupament social, cultural i econòmic.

Avui, persones amb una llarga trajectòria d’activisme per la defensa de les llibertats nacionals i democràtiques del nostre país han fet el pas d’engruixir l’independentisme polític. I nosaltres, gent bregada en la participació, en l’esperit de les accions col•lectives i democràtiques, volem fer aquest pas amb ells.

Ens constituïm, doncs, com a plataforma Catalunya Sí per donar suport a l’Alfred Bosch i a en Moisès Broggi, i a tot el que representen, en l’única candidatura independentis ta d’aquestes eleccions. Perquè estem cansats d’esperar, perquè volem una societat justa i lliure de la tutela d’Espanya; perquè veiem el futur amb il•lusió i no tenim por de decidir allò que volem ser. I ens cal dir-ho ben alt i ben fort pertot arreu per tal d’arribar ben aviat a poder construir de manera pacífica i democràtica el nostre futur com a Estat inde pendent.
Fem, doncs, una crida a la societat civil a adherir-se a aquesta plataforma, convençuts que la independència política és l’única via i condició de possibilitat per resoldre els problemes quotidians de la ciutadania i del país.

Catalunya, desperta!
Ara Sí, així Sí, Catalunya Sí!

Músics i artistes:
- Lluís Llach
- Gerard Quintana
- Joan Reig
- Lluís Gavaldà
- Quim Masferrer

Escriptors i periodistes:
- Màrius Serra
- Jordi Llavina
- Àlex Gorina

Món universitari:
- Ferran Requejo
- Elisenda Paluzie
- Xavier Cuadras

Sindicalistes:
- Laura Pelay (UGT)
- Noël Climent (CCOO)

Representants d’entitats empresarials:
- Ramon Carné
- Isabel Galobardes

Representants del sobiranisme cívic:
- Jordi Porta
- Pep Cruanyes
- Miquel Sellarès
- Jaume López
- Carles Mora
- Carme Teixidor
- Gemma Ferrer

I personatges de la trajectòria de:
- Fèlix Martí
- Pare Manel
- Gorka Knörr
- Moisès Broggi