divendres, 28 octubre de 2011

4t Aplec Modernista Vallesà

Benvolguda Colla Original.
Qui dia passa any empeny, i ja en van quatre que els Aplecs Modernistes ho fan.
De mica en mica s'ha omplert la pica i ja en vessen brodats de col·leccionista, festes memorables i reculls mítics.

Els propers 28 i 29 d'octubre perpetrarem el 4t Aplec Modernista Vallesà.
Hi trobareu garatge egarenc, mod jaç Oriental, R&B de Caldes, roc rabiüt arrahonenc, psicodèlia triada, art barceloní, escúters d'arreu..., menjar exquisit, botigues selectes, films únics i un ambient feréstec i selecte. No us ho perdreu, oi?

ELPUGRAMA:


DIVENDRES 27 D'OCTUBRE:
19h. Inauguració de l'exposició: 'Els Cucs, una vida underground', a cura d'en Marc Argenter amb ambientació musical de Pilé 45.
La Mirada, Art de butxaca (Raval de dins, 16 Sabadell).
22.30h. Festassa al Barimbau (Casa Bauman, Terrassa)
.
The Cimbrelines (Garatge, Terrassa) + Selecció musical: Pilé 45, Ginfizz i Ferran Mateo

DISSABTE 28 D'OCTUBRE

10h. Escuterada fatxenda al Parc dels catalans de Terrassa (amb l'inscripció hi ha haurà vermut generós, brodat i el desitjat cd Modernisme Aborigen Vol. 4)
14.30h. Dinarot de germanor al Pati de l'Aliança (Sant Joan, 35 Sabadell).
17h-22h. Mercadet, passi de pel·lis i trobada de Pick-ups al mateix Pati.

22.30h Festa ferotge a La Sala (Plaça Laietana, 48 Sabadell).
Trist
Trash Trio (Sabadell) + The Canary Sect (Caldes de Montbui) + PD No i Marc Argenter.

Organitza la Fundació Badabadoc i una colla
més...

Salut i modernor!




dimecres, 26 octubre de 2011

Divertimento sobre 'Macià contra Companys'

TVC amb la productora Minoria Absoluta han fet possible allò que una televisió pública d'una nació sense Estat amb problemes d'autoodi i d'amnèsia històrica ha de fer. La pel·lícula Macià contra Companys es va passar ahir, tal com pertoca, pel primer canal nacional i en prime time fent vibrar als amants de la història del nostre país. Aquells tres dies de República catalana amb un nivell d'autonomia que ratllava l'estat independent segur que devien ser apassionants i la pel·lícula així ens ho va mostrar. Felicitats doncs als que ho han fet possible.

Quatre pensaments, polsims en diria jo, em venen el cap com una fletxa després de veure la pel·lícula en qüestió:

1. Només quan les dues ànimes del catalanisme s'ajunten, són capaces de, no només fer caure una monarquia centenària, sinó de fer canviar i trontollar les bases de l'Estat espanyol.

2. Figures com l'avi Macià són un rara avis en la història. Era un home estimat per tot el poble, des de sectors de la CNT fins als de La Lliga. Cal tenir-ho ben present si es vol analitzar aquest homenot.

3. Macià era un home pulcre, seriós, un gentelman, liberal avançat al temps, separatista, home d'Estat amb seny i rauxa que intentava defugir el populisme tan estès en aquell context. Companys que era un home bregat en política també, era tot el contrari. Macià va aconseguir l'impossible, però l'ambient insuportable i d'improvització que es vivia en aquell moment, va fer que el pas enrere pragmàtic que ell va propiciar impedís que Catalunya visqués segurament una Irlanda del 1921, és a dir, una guerra civíl catalana. Cal tenir molt present també que els delegats espanyols que van abortar la República catalana eren conscients i tenien, com sempre, el camp abonat a casa nostra gràcies al sector republicà iberista que convivia dins d'ERC capitanejat en bona part per Companys. Això era i és així ara, i malauradament seguirà sent-ho. (Aquest sector escenificat ara pel PSC, ICV i sectors altermundistes).

4. Què hagués passat si Macià no hagués mort l'any 33 amb tot el que va venir després? Com hagués ventilat el 6 d'octubre del 34 el coronel Macià? Hi hauria hagut la disbauxa faista durant la guerra civil? I el maig del 37? Preguntes massa difícils de respondre sense deixar de fer ucronia.

Pd: Hi ha un fet clau sobre Companys però que ha perdurat fins als nostres dies, que explica com una persona evoluciona quan exerceix de President de la Generalitat. Diuen que aquest càrrec tan històric catalanitza i dignifica l'home. Jo també ho penso, i és evident i indubtable que en cas de Companys també va ser així.

dimarts, 18 octubre de 2011

Espanya serà radial o no serà

A aquestes alçades de la comèdia tothom ja sap que aquest ens administratiu anomenat Espanya ha estat forjat al llarg dels segles gràcies a la testosterona, la repressió i el furt, essent ínfims els moments de tranquil·litat democràtica que ha albirat en tota la seva història. Una manera de fer política que, copiada a trompicons dels francesos, sempre ha fet servir l'evangelització com a valor. És a dir, la confrontació del 'tu-ets-així-perquè-ho-dic-jo' per davant de la diferència, o el que és el mateix, el jacobinisme vers el lliure mercat. L'antítesi del món liberal anglosaxó, vaja... Catalunya doncs, plaçada al mig, ha tingut la mala sort de conviure entre dues potències que sempre han primat la igualtat suprema a la llibertat, uns per la gràcia de Déu i els altres per la gràcia racional republicana.

Aquest aranzel polític com sobretot comercial, ha estat la pedra filosofal de l'Espanya volguda eterna per tots llurs governs obligant a totes les generacions de catalans a empescar-se estructures econòmiques alternatives per sobreviure dins aquest magma del sense sentit. La independència política doncs, mai ha estat possible per dues senzilles raons: una de militar i l'altra de mercat. D'aquesta manera, si els empresaris catalans i per extensió l'economia catalana es veu impossibilitada de fer negoci fora de les fronteres espanyoles ja podem anar fent memorials de greuges i proclamar repúbliques, la independència no és viable. Així ha estat durant els últims 500 anys i no hi ha més cera que la que crema.

Ara, però, el mercat ja no és estatal sinó internacional i, per tant, per primer cop a la història les possibilitats de presentar-nos al món sense cap tutela econòmica ja no depenen de l'Estat espanyol sinó de nosaltres mateixos. Les amenaces i la por ja no valen i les covardes i màgiques solucions de l'encaix a Espanya, a més de fer enrojolar a qualsevol persona amb dos dits de front, és una via cínica que l'única cosa que aconsegueix és augmentar el mal humor entre catalans i espanyols.

És per això que l'excel·lent notícia del corredor mediterrani representa una estocada més -primer va ser l'euro- a l'Espanya radial i unida, i fa entrellucar que en els propers 15 anys si ja no ens lliga absolutament res amb ells (bàsicament el mercat i els sentiments), Catalunya podria esdevenir un Estat només -un cop més- si nosaltres volem. Sortosament les lleis del lliure mercat així ho avalen. Ara bé, el front que se'ns presenta ara serà si Espanya com sempre fa cas omís a les recomanacions del món civilitzat, o per contra i com és habitual, s'entesta a comportar-se com el soci friqui i aïllat desdibuixant el corredor i/o començant-lo per un cantó que no és viable econòmicament. De fet, ells saben que si això va com ha d'anar el seu xiringuito té els dies comptats.

Companys/es, és molt dur lluitar contra la desraó...

Article publicat al NacióDigital.com

Preguntes incòmodes sobre l'austriacisme català

Sempre m'ha intrigat i apassionat el moment històric i social del nostre país que arrenca amb la generació de catalanes i catalans que van nàixer i viure just després de la Guerra dels 30 anys amb el Tractat dels Pirineus com a fita, i acaba als inicis del 1700 quan la nació esclata de nou. Un espai de temps fosc i poc comentat -almenys en espais generalistes- per a la nostra historiografia, on uns homes i unes dones, amb una joventut marcada per una revolta i una guerra més -la dels Barretines i la dels 9 anys-, protagonitzarien un dels fets bel·licosos més importants de la història europea, la Guerra de Successió.

És arran de l'esplèndid especial sobre el 1714 que ha tret la revista Sàpiens que m'han tornat al cap algunes preguntes que fa molt de temps que em persegueixen. Qui i com eren aquells homes i dones antiborbònics que els seus antecessors més immediats van optar per fer la guerra al mateix bàndol dels francesos durant el 1641? M'ho pregunto perquè em fascina i em preocupa entendre què coi va passar i quins canvis socials i generacionals tan profunds va experimentar la societat catalana durant els escuets 46 anys que separen la fi de la Guerra de Separació amb l'inici de la Guerra de Successió, com per canviar de bàndol tan dràsticament.

Lectures abundoses dels bons llibres de l'expert Albareda i preguntes a altres grans historiadors m'hi han ajudat; tot i això, encara romanen amb mi sensacions i pensaments que no me'ls puc treure del cap:
- Per exemple, com només en 4 dècades un país passa a ser del partit francès a ser del partit antifrancès?
És clar, els francesos van fer molt de mal a la meitat nord del país durant la Guerra dels 9 Anys i el clero rural ja va cuidar-se d'enarborar l'odi contra el gavatx. Curiós malgrat tot...
- Com és que el mateix clero intransigent donà suport a la Gran Aliança antibobònica quan aquesta era acusada -amb raó- de ser protestant?
- Com és que amb el record dramàtic i infaust de dos segles (!) dels Habsburg a Catalunya, el poble recull ràpidament tanta adoració pel pretendent austriacista?
- Com és que una part de la petita noblesa i la burgesia del país -quatre gats a Barcelona i a Osona- aconsegueix revoltar un país contra un rei -el Borbó- que acabava de jurar les Constitucions de Catalunya després de no haver-se'n jurat durant els últims 150 anys de monarquia dels Habsburg?
- I com és que a Felip V se li agafa tanta tírria des del començament, quan aconsellat pel seu avi el rei Lluís XIV -el que va donar recolzament a Pau Claris- intentava llençar aires de respecte vers Catalunya?

Cert és que la cort madrilenya era l'antítesi de Barcelona, i també val a dir que la burgesia catalana tenia relacions comercials amb els països de la Gran Aliança, i per tant patien per una entrada massiva de productes francesos i així perdre protagonisme. Però bé, curiós tanmateix...

Es fa dificultós, doncs, entendre com la balança amb molt poc temps i contra tot pronòstic es decanta a favor del suport a la causa austracista. Serà aquell fet tan humà que la generació dels fills sempre fa el contrari de la dels pares? En tot cas, veient la magnitud de la tragèdia que ens podíem haver estalviat em supura una altra pregunta: Com seria Catalunya ara si el 1705 hagués continuat donant suport al Borbó o, millor encara, hagués restat més al marge d'aquest contenciós d'abast mundial? Els països de la Corona d'Aragó continuarien sent un Estat confederat amb la monarquia espanyola encara?

Més preguntes. Segur que els prohoms de la Plana de Vic eren conscients que el Borbó de bon principi era una serp? O eren uns exaltats rondinaires que es portaven malament amb les autoritats de Barcelona -un clàssic- que de bon començament sí que van donar suport al nou rei? Sí! ja sé que el virrei Velasco -felipista- va ser un monstre pels barcelonins, però tinc la sensació que durant els primers 2 anys de revolta austriacista hi va haver sectors que es van moure més per interessos de gremi que pel general.

La defensa sense quarter però ja en la segona fase de la Guerra de Successió no té desperdici ni cap dubte, la lluita per la supervivència i la dignitat nacional es fa evident per sobre de possibles malinterpretacions pel que fa a l'honor patriòtic de l'austriacisme català, o el que és el mateix, els bàndols van quedar ben marcats a partir del 1706 -amb la primera escomesa del felipisme contra Barcelona- entre els que defensaven Catalunya i les seves constitucions, i els botiflers que volien anorrear el país i tot el que el representava.

Hi ha un fet claríssim que resumeix la història en la seva globalitat: Catalunya al mig de dues grans potències sempre té tot el peix venut i les contradiccions de la pròpia població quan hi ha tant en joc són clamoses -això es pot veure en l'actualitat també. Catalunya sempre ha perdut, sempre se l'han rifat, i el que quedarà sempre impolut, és l'afany dels catalans per mantenir les seves Constitucions, el seu caràcter pactista i alhora bel·licós per defensar precisament aquest concepte bàsic de democràcia i bilateralitat.

I finalment, encara un fet que em sembla més sublim i global d'aquell conflicte d'abast mundial on es dirimien dos grans conceptes que han marcat la història política i social fins als nostres dies i que segurament ajuda a entendre i diu molt del per què dels catalans van decantar-se per un bàndol i no un altre. Una visió que manllevo directament d'un excel·lent article de l'Enric Vila: 'els francesos (i espanyols) volien una monarquia universal, mentre que els anglesos, els holandesos, els alemanys i els catalans pretenien un mercat universal'. I també: 'va ser una guerra entre dues concepcions de la política, la que parteix de l'organització de la massa i la que parteix de la llibertat de l'individu'. Genial!


Primer volum del 1702 de les Contitucions i altres drets de Catalunya que Felip IV d'Aragó i V de Castella va jurar al convent de Sant Francesc de Barcelona, durant les Corts que es van realitzar a la ciutat comtal entre els dies 12 d'octubre del 1701 i el 14 de gener del 1702.

divendres, 14 octubre de 2011

Companys, 71 anys.


Un any més Catalunya honorarà el president màrtir assassinat per l'espanyolisme. Un any més recordarem l'home que, defensant els sectors més humils i revolucionaris de la societat, va saber estar a l'alçada de les circumstàncies i va fer pinya amb el catalanisme intransigent amb l'objectiu d'enderrocar una monarquia estrangera i proclamar una República Catalana -la tercera- i un Estat Català autònom.

Va ser el 123è president de la Generalitat de Catalunya i
l'únic president d'una nació democràtica assassinat. Ell estimava Catalunya i la seva gent i per això la barbàrie espanyola el va fer assassinar sense contemplacions. Recordem-lo!

Aquí teniu els actes més significatius:

6 h. Marxa de torxes al Glacis de Santa Helena
(Castell de Montjuïc). Parlaments:
Oriol Amorós, president d’Esquerra-Barcelona
Alfred Bosch, historiador i cap de llista al Congrés
Oriol Junqueras, president d’Esquerra


L'acte finalitzarà a les 7 h. amb coca i xocolata per a tothom


OFRENA FLORAL A LA TOMBA DE LLUÍS COMPANYS
8.30 h. Fossar de la Pedrera (Cementiri de Montjuïc)
Ofrena floral a la Tomba de Lluís Companys

dimecres, 12 octubre de 2011

Grècia caput

Hi ha raons diverses i culpes repartides per explicar les causes d'aquesta crisi de proporcions planetàries, fins i tot s'hi poden comptabilitzar múltiples variables per a cada territori. El nostre cas per exemple: és vox populi que la crisi és un llast doble per al bon funcionament social de Catalunya fruit del robatori que ens infligeix any rere any l'Estat.

Dit això, m'agradaria argumentar una idea sobre una mesura contundent que, segons el meu entendre, Europa hauria d'aplicar d'una manera urgent i dràstica en el si de la unió monetària.

Deixant de banda economistes xarlatans i apocalíptics que ens avisen que la fi del món és a la cantonada i que el capitalisme arriba a la seva fi, hi ha accions urgents que s'haurien de portar a la pràctica per tal d'evitar, això sí, catàstrofes de més envergadura. Una d'elles és que la UE necessita urgentment actuar i parlar amb fermesa com un sol estat, cal que els seus dirigents es creguin que, políticament és un ens compatible i de fiar. Perquè –i ara passo a la segona qüestió- el que necessiten urgentment els mercats, encara que sembli una clarividència abstracte, és confiança, aquesta és la paraula clau. Sense confiança l'economia no remunta. Sembla senzill, però és així.

I què ha de passar perquè hi hagi certa confiança immediata –ara ja vaig de cara a barraca- almenys per a l'estabilitat europea? Doncs deixar caure ipso facto Grècia perquè els mercats puguin respirar un xic i així salvar algunes economies –com l'espanyola i la italiana- que encara tenen alguna esperança de vida. Ras i curt, cal un tallafocs.

A aquestes alçades tot el món econòmic sap que Grècia ja no podrà pagar, ni en els seus millors somnis, ni tan sols el seu deute i que, per tant, pot ser letal pel futur de l'euro i del benestar a Europa el risc que els bancs francesos i alemanys –que són els que aguanten el país hel·lènic- puguin veure's desplomats pels esforços fets a Grècia, i perduts per a un possible rescat posterior d'un país encara més gran. La (des)confiança un altre cop, veieu?

Grècia va entrar a la zona euro el 2002 fent trampes de la mà d'una persona que ara mateix hauria d'estar complint presó. Ella és Antígona Loudiadis, àlies Addy, membre a més de la Goldman Sachs, la responsable de camuflar el deute grec per així poder entrar a l'Europa monetària i provocar la major crisi financera que està patint el continent. Ella pot aconseguir, per manasses, que la UE hagi d'acabar rescatant els bancs més poderosos –un fet letal per a les polítiques monetàries- i així anar a la caiguda total, si no és que sense cap més mirament Europa faci un cop de puny sobre la taula i deixi caure un país que viu del clientelisme de certes famílies i que ha gastat el que no tenia en un sistema social d'ultrafuncionariat que viu molt per sobre del que li pertoca.

Tot això si no s'atura pot arribar a fer l'efecte dòmino a altres països de la zona euro, per això és de vital importància crear aquest tallafocs. La llei del capitalisme és aquesta: o jugues bé i pots guanyar molt, o perds i tornes a començar. C'est la vie.

Article publicat al NacióDigital.com


Arkjhgbjhkbjhkticle publicat al NacióDigital.comr a cada territori. El nostre cas per exemple: és
vox populi

divendres, 7 octubre de 2011

3r Aplec Modernista d'Osona.


Sí amigues i amics, ja anem pel tercer... Aquest dissabte la farem grossa a Vic!

Tot plegat començarà amb l'Escuterada Tradicionalista organitzada pel Scooter Club Santa Eugènia i la nova Colla Escuterista "Bon vent i parca nova". Cap a les onze del matí.

Com cal, en acabat farem un dinarot memorable al restaurant-bar del Teatre l'Atlàntida, Clau de Fa. Després de les copes i els puros, ens relaxarem a tant elegant indret, amb pel·lícules i música de primera.

A la nit, a la Jazz Cava, els d'el Belda i el Conjunt Badabadoc hi presentaran el seu nou senzill, amb sengles versions del "Sóc així" dels Salvajes i del mitiquíssim "Ie-ié". La festa es completarà amb la tria de soul, r&b i boogaloo del gran Mark Stewart.

Si encara en volguessiu més, hi ha rumors que podrem seguir el festival fent el tronera 'Allnigther' de nou al Clau de Fa.


Organitzen i col·laboren: Selectors Badabadoc, Bon vent i Parca Nova Colla Escuterista, Club Scooter St. Eugènia i Clau de Fa.

SALUT I MODERNOR!



dilluns, 3 octubre de 2011

Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi...

Esquerra Republicana de Catalunya va tancar aquest passat dissabte el seu esperat congrés de renovació amb una més que notable puntuació. Salta a la vista que el camí forjat amb precisió de bisturí pels responsables d'aquesta Esquerra reforçada, està creant nou compromís, expectació i noves adhesions a la societat. Sobretot està creant nova il·lusió, un fet que només pot ser beneficiós per a un partit que vol i està sumant de nou. Un partit que porta 30 anys arrossegant l'autonomisme cap al sobiranisme amb resultats lents però positius.

ERC, a diferència d'altres partits desubicats que intenten fer forat a Catalunya, és qui sempre ha intentat marcar l'agenda política i ideològica posant els grans temes sobre la taula per pactar-los amb uns i altres; una tàctica que persegueix l'objectiu de la majoria social pel dret a decidir que no deixa de ser l'únic camí viable per aconseguir la victòria final. Cosir el país amb d'altri vol dir crear majoria social, fer orgies sectàries vol dir perdre. Per això l'independentisme cal que cerqui la centralitat social encara que això a vegades comporti edificar estratègies amb diferents a un mateix.

És sorprenent i admirable com en tan poc temps s'hagi reconduit una situació força complicada, i és que ERC, des del seu independentisme de centreesquerra que mai ha deixat de tenir ni el deixarà ara (per molts cabuts de la premsa que intenten marejar la perdiu) torna a estar en condicions per a fer un pas més. Tenim 3 anys per endavant per recollir afinitats i continuar obrint els ulls als partits que encara creuen amb solucions enganyoses pel que fa a l'encaix de Catalunya amb Espanya. El país ja no aguanta més, està al límit, i per això cal que ERC tingui prou força per conduir i encimbellar Catalunya al lloc que li pertoca que no és cap altre que al concert de les nacions lliures.


Discurs de l'Oriol Junqueras, nou president d'ERC, al congrés d'aquest dissabte a Girona que resumeix perfectament el nou tarannà i rumb del partit. Val la pena sentir-lo, és el discurs d'un líder, i ja sabeu que els països necessiten líders per sortir-se'n. És de manual.