dimecres, 28 setembre de 2011

ERC, tornem-hi que no ha estat res

Tenint en compte que l'independentisme català és com el mercat de Calaf, desitjant però que aquest entengui d'una vegada que ja no hi ha més marge per a la confrontació -oxímoron?-, ERC, el partit històric de l'esquerra nacional, tancarà aquest proper dissabte el seu 26è Congrés Nacional apuntant la nova situació política amb forces renovades i un panorama més que favorable a les seves tesis, una situació que pot reposicionar el partit a ser de nou l'àrbitre de la política catalana.

És evident que aquest escenari no serà imminent, caldrà treball i nou sacrifici, però els fets polítics que s'esdevenen ens porten irremeiablement a que els valors republicans i la necessitat d'un estat del benestar segur, a més de la imprescindible -per supervivència- independència política, siguin objectius ja inseparables i vitals per a la ciutadania de Catalunya. I és Esquerra l'únic partit independentista amb vocació de centralitat i per la seva vessant progressista no sucursalista, que enllaça perfectament aquests objectius i pot recollir-ne altre cop els fruits.

Cal, doncs, reinventar tàctiques -no fonaments ideològics- per oferir a la societat un renovat aire fresc que porti el partit de Macià i Companys a marcar l'agenda política una vegada més; altrament, ja sabem què succeeix quan els dos grans partits autonomistes no depenen d'una força amb motor sobiranista i de progrés: el país ronseja i els intents il·lusos d'encaix amb Espanya esdevenen un llast insuportable.

L'Oriol Junqueras, n'estic segur, encarna aquest aire fresc que necessita el partit i, per extensió, el país. Ell és un paio casolà, empàtic, sobradament intel·ligent, amb uns valors humans molt profunds i, per a gaudi i tranquil·litat d'un servidor, les seves visions sobre la nació i l'economia em resulten tranquil·litzadores i properes, a més de casar -considero jo- perfectament amb l'ADN del partit: aquella esquerra moderna, no dogmàtica, apropada als nous temps i dificultats socials; d'aquella barreja llibertària i liberal on les classes populars i la petita i mitjana empresa s'hi poden sentir perfectament còmodes. Una esquerra que cregui en un país on l'ascensor social sigui meritori i la clau perquè, des d'uns serveis bàsics universals i de qualitat, l'engranatge d'una societat funcioni i evolucioni cap al benestar i la culturització generalitzada dels seus membres.

Junqueras i el seu equip ho poden fer, ho faran perquè estan sobradament preparats, ho han de fer perquè tenen una responsabilitat històrica de fer d'ERC altra volta el partit hegemònic de l'esquerra nacional. Perquè un país només avança quan té lideratges forts que vagin del centredreta al centreesquerra, i en el cas català aquests lideratges han de tenir el valor afegit de ser sobiranistes. Catalunya, doncs, necessita una ERC forta com la que s'està forjant que guiï el país pel flanc esquerre.

Foto de la presentació del nou equip d'Esquerra Republicana de Catalunya a les columnes Puig i Cadafalch de Barcelona.

Article publicat al NacióDigital.com

divendres, 23 setembre de 2011

Neo hippisme pijo-progre. Rabieta, eh?

Escoltes flamenco, t’agrada viatjar,
no faltes mai a ioga i estudies italià.
Vas a la filmoteca i puges a estendre al terrat,
t’has fet vegetariana i balles txa-txa-txa.
Et desplaces amb bici per no contaminar,
expliques a ta mare que és bàsic reciclar.
Quan vas a Nicaragua en 'plan' col·laborar
retrates la canalla, els tens encandilats.




Per mi que ho fas expressament.
Per mi que te m’han fet a mida.
Per mi ja podem finiquitar,
per mi, el que em queda de vida.



Pel teu aniversari prepares un pastís,
en portes a la feina i per tots els teus veïns.
I a les festes de Gràcia decores el carrer,
tanques els ulls i balles passant dels pretendents.



Per mi que ho fas expressament.
Per mi que te m’han fet a mida.
Per mi ja podem finiquitar,
per mi, el que em queda de vida.



Dines amb un tupper tallarines i chop suey,
els teus secrets te’ls guarda aquell teu amic gay.
A les cinc de la tarda quan surts de treballar,
els nens i les floristes et saluden al passar.


Per mi que ho fas expressament.
Per mi que te m’han fet a mida.
Per mi que si mai ets de veritat,
per mi, semblaràs de mentida.
















Poques coses més puc afegir després d'aquesta magnífica lletra dels fantàstics Amics de les Arts. Només que la divertida referència a aquest món, malauradament força extès entre la població catalana, està feta amb molt d'enginy. Un món que peca sobretot de poca substància i d'encarar la vida sense el filtre de la pura i dura realitat. Una realitat que moltes vegades supera i trinxa els fonaments de certes ideologies sú-per-cor-rec-tes que semblen viure al planeta piruleta.

Per cert, d'aquí a uns mesos ens obsequieran amb el seu segon disc, serà difícil superar el primer, però n'estic segur que n'estan plenament capacitats. L'esperarem amb candaletes.

dimarts, 20 setembre de 2011

Subvenció al rock català, un dogma de fe

Durant els meus gratificants 20 anys de vivències i batalletes en les subcultures juvenils i/o 'tribus urbanes' -tal com ens descriu la premsa-, he pogut copsar també com les baixes passions, les enveges i els mals rotllos amb aquell i l'altre eren i són el pa de cada dia. Un món molt testosterònic, diguéssim...

Una de les discussions estrella - per sort, en comptades vegades- que malgaudia amb suposats progres alternatius era si el rock en català dels 90 havia estat un moviment neutre, sense substància i, per suposat, subvencionat. Ah, amics! 'Subvencionat', la gran paraula, el dogma de fe que envejososos i mediocres feien servir a cor que vols per desacreditar aquella moguda que -agradi o no- va fer despertar tota una generació. Curiosament els mateixos que des d'una òptica progressista -només faltaria!- sempre tenien un 'però' en la lluita de Catalunya per la seva llibertat nacional. Dos arguments que normalment anaven lligats l'un a l'altre; 'coses de polítics i hippies', deien, com si el seu món fosc fos un món més interessant i profitós que qualsevol altre. No em facis riure...

Sí, ho reconec, jo tampoc escoltava Sopa de Cabra, Sau ni Sangtraït (amb Els Pets era diferent), jo era d'aquells díscols que delirava amb Kortatu, La Polla, The Specials i The Jam. Jo he tingut l'honor de ser un Dr. Calypso i també de freqüentar el Gol Sud, el Puerto Hurraco i els antres més soporífers de la urbs amb les meves Doc Marteens, camises de quadrets i elàstics. Sí, sí, tot això està molt bé, fantàstic! Però no per ser d'aquesta condició i estar fora del comú em comportava com un vell rondinaire, i menys encara em posava en contra d'un moviment que era vital pel país.

En un moment o altre he hagut d'aguantar personatges amb tendències ciutadanesques i amb aires de superioritat que ells mateixos es regalen pel fet d'haver estat sempre a l'underground barceloní, despreciant una moguda que era imprescindible per a un país anòmal com el nostre. M'importa un rave que el nostrat rock/pop -el CiURock com un gracioset anomena- que es va posar de moda als 90 fos una moguda comarcal, 'blanca', estigués subvencionada -una falsedat majestuosa- i fos per a adolescents pijets.

El rock en català d'aquell moment era una necessitat imperiosa per a un país que s'estava refent -un cop més- d'un genocidi cultural perpretat durant els últims 40 anys o més. El rock en català era un producte que s'havia de promocionar sí o sí, pel simple fet que qualsevol país necessita un rock nacional propi. I punt. O és que la Movida madrilenya, el reggae jamaicà o el punk anglès no han estat punta de llança d'avanguarda cultural per llurs respectius governs? No fotem, home! És molt senzill d'entendre-ho, tan sols es necessita voluntat i visió global: És a dir, cert és que et podien no agradar alguns conjunts i es podria haver apostat per algun d'altre de més interessant, però és de rancuniosos i roïns trinxar tota una moguda pel simple fet d'existir i perquè no va amb tu.

Aquesta mentalitat de cova, de ser el més autèntic, de menystenir el que no és dels teus, és de cromanyó, és de sectari tarat, i forma part de l'essència de la tribu urbana, ho reconec. A vegades, però, demanaria a certes divinitats musicals i periodístiques que tinguessin menys autoodi i acceptessin amb serenitat i com una cosa normal el fet que en una nació existeixi alhora una escena comercial i una altra d'alternativa, que en definitiva no deixa de ser l'equilibri perfecte perquè una cultura nacional avanci amb salut i fermesa.

Tot això ve a compte perquè per enèsima vegada, i arran de la reaparició dels Sopa de Cabra, certa 'intel·lectualitat' musical tronada que sobreviu a casa nostra ha tornat a carregar l'arma contra el rock en català, criticant els 90 i lloant en contraposició els indies actuals que fa quatre dies que -sortosament- s'han passat al català. El tema és si en el seu caparró provincià hi cap la següent qüestió, que no deixa de ser ciència pura: Tot existeix perquè algú sempre ha creat un pòsit ferm amb anterioritat i, per tant, segurament que no existiria el tresor musical que tenim ara sense el dels 90, com tampoc existiria el dels 90 sense els laietans, i així 'nà tirant...

divendres, 16 setembre de 2011

Cims i Abismes badabadoquians

Autobombo!
El fet és que El Belda i el Conjunt Badabadoc hem fet un vídeo clip elegant molt digne d'ensenyar, i per això, avui que comença el cap de setmana us el faig entrega des d'aquest bloc. Veureu que la cançó en qüestió està inclosa en l'últim senzill que hem tret que el podeu trobar AQUÍ . És Cims i Abismes, una bonica -molt bonica- cançó força desconeguda del valencià Pep Laguarda, un personatge mític del món musical del sud de la Sènia i company de files de Pau Riba.



Si avui la voleu sentir en directe ens trobareu tocant-la a la preciosa i imperial Tarragona a partir de mitja nit a la Plaça del Rei. O bé demà allà on la Noguera Ribagorçana i el Segre fan un aiguabarreig, és a dir, a Corbins pel Correllengua.

Au!

dimarts, 13 setembre de 2011

Si jo fos espanyol...

Si jo fos espanyol, evidentment que tindria una visió del món absolutament diferent a la d'ara; el comportament no només rau en la racionalitat de l'ésser, sinó que és influenciat constantment per l'entorn, el territori i les vivències que un glopeja dia a dia en comptagotes. És empíric. I convindreu amb mi que no és el mateix créixer a la Mediterrània que a la Meseta.

Amb això us vull dir, per exemple, que davant d'aquesta reforma de la Constitució per limitar l'endeutament d'un país com Espanya -un país que se
mpre viu del subsidi d'altri-, si jo fos espanyol no podria oposar-m'hi. Sé que des de la nostra posició una afirmació així us pot semblar una provocació, puix com a catalans aquesta reforma lamina un cop més la nostra existència com a poble i és ben sabut que amb el concert econòmic o, millor encara, amb un estat propi no tindríem dèficit i no ens caldrien topalls dràstics per endeutar-nos; però us demano que per un moment us poseu a la pell d'un espanyol -sé que és molt difícil.

Em podreu retreure que aquesta reforma ha de ser refrendada, i jo us recordaré que s'ha aprovat amb una majoria molt folgada en un congrés sobirà votat democràticament pel poble, i amb el suport de la majoria dels diputats catalans a Madrid, per a més inri. Amb això, el govern de l'Estat s'estalvia tota la xerrameca i el
guirigall popular que segur s'hagués muntat.

Em direu que és una reforma feta a corre-cuita i amb tics neoliberals; i jo us responc que la crisi no s'atura i que calen solucions ràpides. Espanya és un país que econòmicament representa el sense sentit i la desraó humana -ho han dit grans economistes- i, per tant, li cal un correctiu dràstic com aquest. O és que els pobres alemanys els hi hauran de tre
ure sempre les castanyes del foc!?

I em podreu dir que en temps de davallada, la solució keynesiana de gastar en inversió pública i endeutar-se és la solució per reactivar l'economia i que, per tant, limitar el deute per llei és mesquí i perillós. I jo us respondré que sí, que teniu raó, però reitero que en una societat com l'espanyola -o la grega-, que ha banalitzat els serveis públics, que ha gastat pels descosits allà on no tocava i ha creat una economia d'excés, barroera i barruda -bo
mbolla immobiliària, turisme barat i subsidis al sud-, aquesta reforma és un càstig per no haver fet els deures durant les últimes dècades. A Espanya i als espanyols cal lligar-los curt, i aquesta reforma n'és un exemple i una necessitat obligatòria.

Ei! tot això, si jo fos espanyol...


dissabte, 10 setembre de 2011

11SET2011

L'11 de setembre català no és ni serà mai una diada festiva ni de descans, malgrat bona part del poble eixorc i vençut hagi caigut a la trampa. L'11 de setembre és i serà una jornada commemorativa, de reflexió i de lluita.

En un dia com avui cal recordar els homes i dones caiguts en combat, els que van ser humiliats i torturats i els que van ser expatriats. També cal reflexionar sobre els nostres governants i recordar-los que el temps s'ha acabat, que ja no hi ha marge per cap més encaix, que el país ja no aguanta més pes. I denunciar i apuntar contra qui continui defensant l'estatus quo present. Finalment, cal tenir ben present qui ens vol aniquilar i no defallir mai en la lluita contra ells; jutges, polítics i quintacolumnistes espanyolistes.


QUE TINGUEU UNA BONA DIADA.
VISCA CATALUNYA LLIURE!!!!

dilluns, 5 setembre de 2011

El Belda, amb el .cat

Aprofitant l'avinentesa que avui els Badabadoc sortim molt ben parats a El Periódico de Catalunya. Sí, sí, compreu-lo -o millor, si el trobeu feu-hi una ullada- i ja veureu quin bon reportatge que ens han fet. Per cert, gràcies Jordi Bianciotto!! Te'n dec una al Tirsa...

Doncs això, amb aquesta joiosa excusa us faig saber d'una agradable i interessant iniciativa que s'han empescat els de la Fundació PuntCAT. Una gent que mai els hi agrairem pas prou per la seva dedicació i promoció a aquest exitós domini. Ells, s'han inventat un concurs de vídeos per tal de promocionar el domini ara que ja ha superat els 50.000. Es tracta que la gent faci un vídeo personal parlant del .cat i ells et fan propaganda de la teva web amb opcions a tenir interessants premis.

Doncs bé, entre il·lustres convidats, el cabdill dels Badabadoc, en Carles Belda, ha tingut l'honor de fer-ne un de destacat i fora de concurs justament per promocionar-lo. Aquí el teniu, crec ha quedat molt lluït i força divulgatiu. Que és el que pertoca...



AQUÍ teniu tota la informació referent aquesta bona iniciativa

divendres, 2 setembre de 2011

Una altra tardor calenta

Què tenim? Doncs tenim una societat que durant l'últim any ha tastat en carn pròpia una crisi econòmica que està fent estralls i colpint de mica en mica sense descans cada vegada més gruix de la població. Tenim un sistema -des del poble ras fins al mandatari més important-, que ha causat aquesta crisi fruit de voler mantenir un nivell de vida i de despesa inacceptable i impossible d'allargar indefinidament. Malfieu-vos dels que diguin que la crisi l'han provocada només uns. I, políticament, tenim una Espanya que ja no dissimula el seu jacobinisme barroer, un independentisme més fort que mai, però desorientat i esbotzat sense incidència administrativa -#usfelicitofills-, i una CiU que arrasa al territori tot fent promeses sobiranistes sense acabar de concretar-les.

Doncs bé, la meva pregunta és aquesta: I ara què? M'ho pregunto perquè l'Estat està a punt de presentar el darrer embit contra Catalunya en forma de LOAPA econòmica quan el veritable responsable de la situació i qui està més endeutat són ells i no nosaltres. A ningú se li escapa que, pel mateix preu, un mal dia ens podrem llevar esmorzant amb una altra reforma exprés de la Constitució espanyola que danyi encara més l'autogovern i així 'na fent fins que no ens quedin ni les engrunes, que és el que tenim ara.

Compatriotes de CiU -em dirigeixo només a ells perquè el PSC ja s'ha autoexclòs de la centralitat del catalanisme- suposo que ara ja heu entès que el negoci amb Espanya té els dies comptats i que la fractura social és una realitat fefaent a causa de la poca liquiditat que tenim, ara que regneu el país ja no us queda més sortida que fer el pas definitiu i cridar a Estats Generals per exercir, abrigallats pel poble, el dret a decidir que tant exclameu.

La Comissió del Parlament pel concert econòmic s'haurà de pronunciar a l'octubre i després actuar amb fermesa perquè ja no hi haurà marxa enrere, les circumstàncies ho fan impossible, estem massa atrapats. Si no és que torna a passar allò de l'Estatut: sí home! Allò d'anar a Madrid a pactar la retallada amb nocturnitat sense dir-ho a ningú, ni tan sols al pobre Duran... Però bé, va, deixem-ho! Això ja és passat i hem de mirar endavant, oi?

Doncs tornem-hi, que no ha estat res -total, portem 300 anys-, que ens espera una altra tardor calenta i aquest cop l'hem d'encarar sense paüra i amb determinació, puix tots hi estem cridats, en la defensa del nostre dret de decidir. Altrament, si no fem les coses amb valentia i lideratge, la desafecció, la demagògia, el passotisme i les baralles entre nosaltres s'incrementaran encara més, i ja sabeu que això només atrau friquis i populistes

Article publicat al NacióDigital.cat