dimecres, 29 juny de 2011

Reflexions davant el baròmetre del CEO

Observant el baròmetre que acaba de treure el Centre d'Estudis d'Opinió aquest matí, on dona un sorprenent i clarificador 43% de suport a la independència de Catalunya enfront un 28%, us vull fer la següent reflexió: (Recordem que és la primera vegada que el CEO pregunta sobre l'opció del dret a l'autodeterminació).

1. L'independentisme creix dia rere dia imparablement i ja estem en un altre nivell respecte en èpoques anteriors, per tant, ja no calen fer jocs de malabars amb segons qui (sigui amb el PP, sigui amb el movimiento del 15M), ens hem d'autoconvèncer que si volem, podem.

2. Vist els suports a la secessió que els votants de cada partit hi donen, per fi a Catalunya es van configurant dos grans blocs: CiU, ERC, ICV, SI enfront del PSC, PP, C's. Potser encara podríem arreplagar-hi algun despistat del PSC -i seria desitjable-, però el que està clar és que l'opció Oriol Junqueras de fer un front nacional i progressista amb CiU, ERC, ICV i qui s'hi apunti, hauria de començar a fer forat amb força a la societat catalana malgrat la urticària que produïria en certs talibans tan de CiU com d'ICV. Potser no cal un pacte d'estabilitat governamental, però sí un front ferm per les grans qüestions de país. És a dir, deixar de jugar a cuit i amagar, i començar a encarar seriosament el gran projecte de país.

3. CiU té una immillorable oportunitat per fer història i conduir el país a la llibertat i al progrés. Ni la CiU d'abans, perquè l'independentisme era minoritari, ni amb ERC al govern, malgrat haver empès l'independentisme com mai, ho tenien tan bé com la CiU d'ara. Recordem que ERC només tenia 23 diputats de 135 i formava part d'un govern a tres. Ara CiU en té 62 i governa amb molta comoditat.

Volem fer història? Estem preparats per fer història? A què esperem?


Nota: Vull precisar que el CEO és l'ens més fiable - enquesta de 2.500 persones- de tots els que fan baròmetres al nostre país.

dimarts, 28 juny de 2011

Resposta a l'amic Palà

Hi ha gent amb molt bona fe que de vegades es deixa engalipar a la primera de canvi. Aquesta gent -ancorada en una estètica i una manera de fer francament millorables- continua pensant i defensant que l'esquerra en termes generals pot continuar sent la mateixa esquerra d'altres èpoques i/o d'altres llocs del planeta, sense entendre o sense voler entendre que el context social actual és radicalment diferent respecte el passat.

Hi ha uns valors indiscutibles i insubornables que l'esquerra no pot perdre mai, que no són altres que el de la llibertat dins d'un ordre establert per la col·lectivitat, el de l'esforç individual per la millora d'un mateix, i per tant del col·lectiu, i la garantia en la justa mesura -per tant, potenciant l'ascensor social com a requisit per fer avançar una societat- dels drets bàsics i universals per a tothom. Aquests són els valors que han fet créixer i han fet avaçar la humanitat. Uns valors que han estat combatuts per molts fronts, des de posicions tancades i rànciament conservadores fins als totalitarismes de tots els colors -negres, blaus, vermells-...

Altrament, un tresor -el de l'esquerra- que també corre el risc de quedar-se desfasat fruit de la visió insuportablement tronada que els suposats defensors i màrtirs de l'esquerra "autèntica" -aquests que van donant carnets d'esquerranós per la vida- defensen; però que l'únic que fan és convertir-lo en un dogma de fe ben esbiaixat. El traven. Aquestes divinitats de l'esquerra, massa vegades són incapaces de valorar, analitzar i, en conseqüència, actuar partint de la simple observació de la pura i dura realitat social, una societat que es mou vertiginosament i que a voltes es mostra en contradicció amb els mateixos pilars de l'esquerra. No es pot ser rígid, cal saber-se moure i trobar solucions en aquest terreny fangós de la convivència humana, i sobretot sense pontificar a tort i a dret pensant-se que un és inammovible davant de fets incòmodes (un exemple claríssim d'haver perdut el nord és amb el de la immigració).

Bona part de l'esquerra es pensa que el camí a seguir és el que dicta el bonisme de l'ésser humà, quant les societats hi entenen ben poc d'això. Però sobretot, l'error colossal més habitual que fa aquesta esquerra és el de substituir la llibertat per la igualtat -terme funest i abocat al totalitarisme- i la realitat pel dogma de fe. (Repasseu sinó la història de França i de Rússia).

Doncs bé, els que ens sentim liberals amb una visió oberta de la societat, i per tant d'esquerres, repudiem les formes i una part del fons d'aquests que han decidit que la societat ha d'anar a la seva manera sense passar abans per les urnes en nom de la justícia social, rebutgem la figura del barrut social, la política de subsidi i els maximalismes infantiloides. I, sobretot se'ns en fot que pseudolíders, pseudointel·lectuals, opinaires i articulistes que donen cobertura a tot aquest món reaccionari i retrògrade que es fa dir d'esquerres, no ens donin el carnet VIP de persona justa i solidària, segons és clar, la seva manera de veure la solidaritat.

Hi ha independentistes d'esquerres que s'han quedat amb els pixats ben calents al ventre quan han volgut defensar -empassant-se la vergonya- tota aquesta olla de grills faltada d'ordre i de sentit que ha intentat posar en escac les institucions democràtiques catalanes a més de passar olímpicament del fet nacional català. Aquestes 'Heidis' de l'independentisme, en comptes de mostrar valentia i claretat en el debat des del minut zero denunciant la tendència estatalista del moviment 15M i arrossegant-se com ànimes amb pena -demanant permís i tot- per poguer fer-los entendre que la Terra no és plana -llegiu-hi dret a l'autodeterminació-, han intentat posar-nos en una diana, recorrent un cop més a l'insult fàcil i demodé als que no estàvem d'acord amb tota aquesta patuleia campista. Que l'independentisme de centredreta ja és per fi un fet -i necessari- a casa nostra, no vol dir que els independentistes que posem en dubte l'estrafolari sentit de la democràcia d'aquesta collota siguem automàticament de dretes. Aquesta manera de dictar qui és qui, és un recurs de pati d'escola i de baixa estofa molt propi de certa gauche divine.

Res més lluny de la realitat, companyes i companys, el que passa és que si certa esquerra fes una visita a la realitat veuria que el món també es divideix entre el sentit i el sense sentit, veient que en un lloc hi cohabiten democràticament gent que tira cap a l'esquerra i gent que tira cap a la dreta, i a l'altre hi fan vida els totalitaris i els egòlatres que es pensen que la solució del món passa per muntar horts privats a la plaça de Catalunya de Barcelona. Ser d'esquerres va més enllà de l'estètica -per cert, la porteu fatal-, ser d'esquerres és saber primer entendre i després actuar d'una manera equitativa davant la realitat existent i no sobre uns esquemes absolutament antiquats d'unes altres realitats nostàlgiques.

Nota: L'article no va en direcció exclusiva a la persona d'en Roger Palà, sinó en resposta a alguns arguments seus i per contribuir al debat general que ell tan encertadament demana i reivindica.

Article publicat al NacióDigital.cat

dimarts, 21 juny de 2011

La Masia com a concepte

Dins l'aparença majestuosa, austera i sobretot amable de la masia catalana -una diferència essencial vers els caserios bascos i d'altres casalots europeus- s'hi amaga tot un món empíric i alhora espiritual que conforma com poques coses, la idiosincràsia i la manera de fer del poble català. De construcció absolutament funcional, no hi ha res més exemplificador com la masia catalana -de nom femení, és clar- del caràcter liberal i al mateix temps solidari de les catalanes i els catalans. Una manera de ser emmarcada dins una estètica suau, agradable i acollidora, però bruta i feréstega alhora. I per tant, indubdablement mediterrània. Us sona 'La ben plantada' d'en Xènius? Doncs això mateix traient-li les dues qualificacions últimes.

La masia catalana -medieval i filla de les vil·les romanes- esdevenia un centre de poder propi a vegades fins i tot diferenciat del context polític exterior. Si calia, s'ajuntaven uns quants cabalers de la contrada per treure-li la pols al trabuc i defensar lo propi. Era una mena de masia-Estat autosuficient dins els successius governs de torn que durant segles han esdevingut a la nostra terra. La família sencera s'organitzava en comuna per tal de sobreviure i fer créixer el seu estatus econòmic, una diferència fefaent vers les societats latifundistes i amb un funcionariat excessiu on l'emprenedoria brilla per la seva absència. Així doncs, podríem afirmar que històricament el foc familiar català donaria fruit al petit i mitjà empresari, a la menestralia i el botiguer, que tots tots plegats sorgeixen de la idea comunal però individualista -amb tocs llibertaris- de la masia catalana.

Un món d'enginy i d'esforç cooperatiu entre els seus components que ajuda a fer créixer una col·lectivitat, malgrat les rivalitats absurdes fruit de l'enveja que produeix aquest model i que massa vegades enverina la comunió. Una penyora que el nostre poble ha de pagar pel fet i la sort de no ser una societat igualitària i per tant competitiva.

Ho deia magistralment en un article fa molt poc en Xavier Roig al diari Ara, Catalunya és una nació que ha donat una de les millors maneres d'entendre l'economia i les relacions socials que se'n desprenen d'aquesta al món, i que per tant ha contribuit en la història -ha donat història a la humanitat- malgrat la seva pròpia visió autodestructiva provinent d'un autoodi letal. Per això ens costa tant que siguem amics de nosaltres mateixos i d'altres nacions modernes i avançades com la nostra, i per això tenim tendència a ser amics de models i sistemes que estan a anys llum de nosaltres: Espanya, la URSS, Cuba, Palestina... Models antimasia catalana.

Tots aquests pensaments, que ja em venen de lluny, els exposo ara i aquí per la trista notícia de la fi de la Masia del Barça, un exemple més de treball i esforç fet en silenci lluny dels grans rebomboris estètics i ideològics. La Masia plega, el bell habitacle antic ubicat al barri barceloní de les Corts entre parets grises de pisos decadents d'on han sortit els millors jugadors del món -millors en futbol i en moral-, plega veles. És una llàstima, malgrat segurament es faci per garantir millors condicions als nostres futurs cracks. És llei de vida, és el progrés. És una pena, però la Masia del Barça ens diu adéu...

dilluns, 20 juny de 2011

Víctor Torres, exemple de lleialtat

Ha mort Víctor Torres i Perenya (Lleida, 1915-2011). Recordem-lo i sapiguem fer-nos dignes del seu llegat. Gràcies per la teva vida Víctor!


CANÇÓ A MAHALTA

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.

Fan el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.

Màrius Torres.

dijous, 16 juny de 2011

Pobra Catalunya!

Abans-d'ahir vam assistir a un espectacle decadent molt propi d'altres èpoques on la incultura i l'analfabetisme feia estralls a la societat. Vam viure escenes molt pròpies de països subdesenvolupats i de repúbliques bananeres. Vam patir la barbàrie d'un 'movimiento' que ni sap ni vol manar fent veure que és horitzontal, el qual, l'única cosa que aconsegueix és caure en una imprudència i una ingenuïtat naïf que permet donar cabuda a éssers estrafolaris i indesitjables. Són ells els que creen el terror social i posen en un compromís la democràcia, és a dir, el bé comú que ells diuen defensar. Després però, el 'movimiento' es fa el longuis i la víctima quant és justament la seva mala paxi la que provoca tot aquest disbarat. És allò tan infantil del 'mama jo no he sigut!'.

Abans-d'ahir la cultura del barrut social -per no dir asocial-, la cultura de l'antiemprenedor, la cultura de baixa estofa del todos los políticos son iguales va fer-se veure per quedar-se en aquesta ciutat tan colpejada per les diferents ideologies reaccionàries. El Failangisme que mai a marxat del Cap i Casal principatí.

És cert que Catalunya està immersa en el binomi seny i rauxa, i que cada x anys hem de patir la quota del sense sentit, de la bogeria i la ignorància, malgrat la diferència estructural d'abans era molt diferent i pitjor a la d'ara. Doncs bé, mentre aquí es parla durant un mes d'uns paios que es passen el dia fent assemblees que no van enlloc ocupant un espai públic, l'espoli econòmic monstruós que pateixen els Països Catalans i que permetria invertir en polítiques socials per a TOTS, estalviant-nos la major part de les retallades, es converteix un tema condemnat a l'ostracime. Francament, el realisme i el pragmatisme en aquest submón, i en tots als que per estètica els hi donen cobertura, brilla per la seva absència. I així na fent, fins a la derrota final... Per cert, per què no van a casa el Botín en comptes de fer el pallasso i la víctima davant d'un Parlament votat per més de 3 milions de persones??

La notícia que reconforta l'esperit després de tanta tristesa moral però, és que aquests dies 30.000 joves catalans no acampats estan decidint el seu futur en una selectivitat, que per aquesta ocasió ha introduit textos de Valentí Almirall, Joan-Lluís Lluís o Narcís Oller per posar només alguns exemples. Com dic, reconforta com després de tanta 'tonteria' el sistema continua funcionant.



La #spanishrevolution, tot un model de modernitat, cultura i fraternitat amb el poble català.

dimarts, 14 juny de 2011

La revolució conservadora (en nom del progressisme).

M'havia jurat i perjurat que no tornaria a escriure sobre aquesta collota que juguen a ser els màrtirs de la democràcia justament en un lloc on la democràcia els permet organitzar aquest joc. Però és clar, la seva deriva populista i reaccionaria -un gran amic em diu que es tracta d'una patologia congènita- de parar l'activitat legislativa del Parlament de Catalunya, la institució democràtica per excel·lència de la societat catalana, em fa pensar que sí, que realment es tracta d'un joc que els mateixos de sempre -no el poble- hi estant jugant de fet des de fa molt de temps per justificar i bastir el seu propi moviment, i això companyes i companys, s'ha de denunciar pel bé de la transparència.

El sociòleg Salvador Cardús ho ha manifestat en més d'una ocasió; La idiosincràcia d'aquests nous indignats antisistema que es passegen per les nostres democràcies occidentals, no deixa de ser sinó la d'uns revolucionaris conservadors, és a dir, no actuen pel bé comú sinó que juguen -en nom del bé comú- a posar en escac el sistema perquè només les SEVES tesis i reivindicacions estiguin a la palestra de la societat. Una mena de lobbie bonrotllista. Talment com quan els funcionaris es manifesten contra la rebaixa d'un 5% del SEU sou, sent consceints que la població del primer món ha estirat més el braç que la màniga i que per tant les retallades són inevitables amb la finalitat que el país -per tant la col·lectivitat- no s'ensorri. Algú d'aquests funcionaris que tindrà feina de per vida ha pensat algun cop amb els autònoms i els emprenedors? En resum, és el bé individual per sobre del col·lectiu, un fet legítim que d'altra banda l'entenc i el respecto, però és clar, em treu de polleguera quan es fa sota l'aureola del progressisme i la solidaritat.


No vull acabar sense tornar al que exposava al principi sobre la bogeria antidemòcrata que avui s'ha manifestat al Parlament per parar i impedir que els parlamentaris exercitin el seu dret i deure com a servidors del poble. La monstruosa paradoxa d'aquests totalitaris és que s'han instal·lat en la crítica fàcil i falsa de titllar la 'classe' política com a gandula i enganyosa, alhora però els impedeixen que exerceixin la seva feina. Realment això comença a tenir tics de l'Argentina peronista, pobra Catalunya...

La desorientació i el nul realisme en que es mouen aquests il·lustres indignats que fan gala de ser els autèntics demòcrates volent impedir però que les persones triades democràticament puguin exercir les seves idees, encara que siguin properes als mateixos indignats, ha perdut tota credibilitat possible. Entenc la indignació pel fet que la política s'hagi devaluat tan a causa de molts incompetents i corruptes, però no entenc aquesta poca responsabilitat i aquest simplisme alhora de posar-ho tot al mateix sac.

Avui una de les institucions més antigues d'Europa, un exemple de democràcia al món, una manera de ser forjada des de les assamblees de Pau i Treva i els Consells de Cent, ha estat assetjada i insultada.

dimarts, 7 juny de 2011

Qui talla el bacallà ara?

La gràcia o el drama de la democràcia és que gairebé totes les ideologies i en conseqüència les estratègies que se'n desprenen hi estan permeses, és a dir que, gràcies al nostre sistema, creat a les càlides aigües de la Mediterrània, la massa popular pot esdevenir Fòrum i decidir el seu propi futur. Fins aquí correcte. Ara bé, agafeu-vos fort si un sector important del poble, fruit del bombardeig informatiu creat per qualsevol lobby, s'encaparra a seguir una direcció concreta. El mateix poble pot acabar facilitant allò mateix que no volia veure ni en pintura abans. Senyores i senyors, no s'hi pot fer res, c'est la vie...

Després d'uns anys de governs de coalició i amb independentistes al Govern per primer cop des de la República, uns anys marcats per la il·lusió, per interessants sacsejades polítiques i socials, i sobretot per molt soroll -massa soroll-, el país legítimament ha decidit fer un viratge important en nom de l'ordre, el catalanisme i l'economia, cap al centredreta català. Res a dir.

CiU doncs, té una majoria comodíssima per endreçar i portar el país cap a un avenç nacional -o almenys això és el que van prometre repetides vegades- , és a dir, cap al que sembla que moltíssima gent, després de les movilitzacions sobiranistes més importants de la història de Catalunya, ha volgut i per això ha triat i ha votat a CiU perquè així sigui. Però ai las! en política no sempre 2 i 2 fan 4, i el que estem visiualitzant fins al moment, és el següent:

1. Una CiU que torna a agafar els mateixos tics d'abans. La Llei Òmnibus -tot i tenir-hi apectes molt necessaris- torna a ser aquella manera de fer tan despreciable i paternalista que la CiU d'en Pujol va practicar durant els seus 23 anys de regnat, aquella costum quasi familiar del 'el país sóc jo'. A més d'introduir d'una manera poc elegant la privatització en llocs tan sensibles com la sanitat, ja veurem com acaba tot això...

2. Una CiU que en el seu primer mig any de mandat s'ha caracteritzat per ensenyar escandalosament la cuixa a la dreta post franquista més que al sobiranisme. No havíem quedat que el poble us havia votat precisament per portar el país cap al dret a decidir i per fer un salt nacional? No hem castigat l'independentisme -som un poble molt catòlic- fins a deixar-lo altre cop com als anys 90 per què vosaltres ens portaríeu cap el camí del seny i la llibertat?

El que tenim ara, malgrat totes les crítiques merescudes, immerescudes i rebuscades que hem fet i podem fer en el futur a ERC, és un país on fins fa quatre dies l'independentisme dominava el carrer i tallava el bacallà, posava nerviós a la caverna mediàtica -d'allà i d'aquí- i als lobbys més poderosos, i que per qualsevol llei o problema al país s'hi havia sí o sí de comptar. Ara aquest paper el té practicament en exclusiva el PP, evidentment amb el vist-i-plau dels grans defensors de la pàtria, perquè els números ensenyen clarament que una majoria CiU-ERC també existeix. Però bé, suposo que ara tampoc toca, no?

Cal que reflexionem profundament tots plegats, i preguntar-nos què s'ha aconseguit en termes pràctics i reals amb tots els moviments, pontificacions, escissions, discusions i pixades fora de test que l'independentisme ha practicat els últims anys i si realment n'estem satisfets. Cadascú que mesuri a quin nivell ha jugat a contribuir en aquest llastimós resultat final, i intenti no repetir-ho en el futur, altrament tindrem l'ambigüitat i el na tirant convergent per molts anys.

dilluns, 6 juny de 2011

Una setmana més...

1. Mentre els campistes per fi han copsat que la seva joguina de nen malcriat ja no dona més de si -ni tan sols amb la inestimable ajuda del conseller Puig-, i comencen a retirar-se i a arreplegar els seus trastos per tornar a casa i a la vida real. La real politik torna a escena amb la temuda llei òmnibus que el Govern prepara i l'esperat camí que ha de definir la comissió pel concert econòmic, a instàncies d'ERC i CiU. S'han acabat les colònies pels acampats, i ara toca construir el país i revaloritzar-se a un mateix tal com fan la resta dels mortals; sent enginyós i emprenador, estudiant i treballant, lluitant per un món millor des d'estructures i ens democràtics reals.

2. Mentre el senyor Carod-Rovira llença els seus últims coets dient una vegada més allò que molts ja sabem, mostrant públicament el seu tedi i aquell ego tan cracterístic que tan i tan desacredita la seva vàlua intel·lectual. A can Calàbria intenten -no sense entrebancs mediàtics constants- reorganitzar-se i revaloritzar la mítica marca de l'esquerra nacional i independentista. Ho diré per si algú encara posa la banya en el lloc equivocat; ERC és on ha de ser ideològicament parlant, malgrat algú amb molta responsabilitat al partit intenti crear bàndols fent veure que uns estem pel front patriòtic i els altres pel front d'esquerres. Esquerra no es debat per la seva ideologia ni pel seu ADN, sinó per una nova reorganització i manera de fer política integrada als nous temps. Sembla mentida militar tants anys al partit i no veure que els dos fronts són un de sol per Esquerra. Unitat i seny o la mort, això és el que s'han de gravar al cap molts militants d'aquest partit històric i vital per Catalunya.

3. Mentre deixem enrere un cap de setmana marcat pel benestar que et brinda el món comarcal d'aquest país divers i l'escalfor de la companyonia íntima, amb plats suculents i vins que acaronen la felicitat, amb unes tardes relaxants sota un sol daurat que cau en la seva justa mesura empaltant i excel·lint la verdor sublim d'un terreny acabat de ruixar... Encarem sense paüra una nova setmana amb regust estiuenc i amb deliciosos presagis de reconfortants nits caloroses de gin tònics vora la mar calmada de Cadaqués.

Au!

divendres, 3 juny de 2011

Notícies modernistes d'Anglaterra

Una mica de culte en aquest bloc no li farà pas cap mal, al contrari, omplir l'esperit pel flanc cultural a vegades -per no dir sempre- és molt més reconfortant.

Aquí teniu doncs primer de tot, una reedició d'aquesta antologia escrita per Gary Wharton, amb un CD-rom inclòs, de la mítica pel·licula de culte Quadrophenia. Nous continguts, moltes fotos, localitzacions, etc... Sense dubte el film de referència de la joventut modernista de les últimes dècades. Vaja, una guia per conèixer en profunditat la pel·licula de referència dels Mods:


AQUÍ teniu més informació per aconseguir-la.

D'altra banda, aquí us presento una magnífica exposició que es fa a Londres sobre l'explosió de la cultura moderna juvenil de la dècada dels seixanta a Anglaterra. Des dels primers Teddy Boys i Beatnics per anar a parar a les scooters, la roba, el Modern Jazz i tot el que envoltava l'escena Mod original ficada en aquesta magnífica exposició. Ja sé que alguns de vosaltres fa molt poc vau estar rondant per Londres, però tranquils, si algun dia us torneu a deixar caure per allí, teniu temps fins el 9 d'octubre d'enguany.



AQUÍ teniu la info.

I per acabar, no podia deixar passar per alt, la ja clàssica Scooterun de Manresa. Un cap de setmana -demà comença- farcit d'activitats que tant agraden als amants de les scooters: Sosrtides, concerts, punxadiscs i bon ambient.

AQUÍ trobareu tota la informació:

Au, Salut i modernor!