dilluns, 30 maig de 2011

La democràcia real és fora de les acampades

El moviment prepolític de turisme de càmping a les places públiques comença agafar nivells de barruderia i pedanteria preocupants. No és només el fet de la poca transversalitat que representen i el poc sentit de l'estètica que desprèn aquest col·lectiu, sinó la poca garantia democràtica que ens ofereixen aquestes assamblees sorgides d'un conglomerat de personatges sense cap mèrit específic concret, i que ningú del món real ha triat. La democràcia és molt més que això, senyorets! La democràcia és un espai on TOTHOM decideix dins d'unes regles i unes garanties.

Els mitjans d'informació -algú hauria de posar seny en aquest món, és urgent- cada dia ens serveixen un generós plat de visions adulterades sobre la realitat i 'reunions' de vergonya aliena protagonitzades per aquests 'màrtirs' de la democràcia. Que hi hagi lemes que molts de nosaltres fa temps que ja proclamem, no vol dir que ens haguem d'empassar el sentit de la democràcia que ells pregonen. Com és possible que uns paios que han ocupat un espai públic demanin decidir -amb la complicitat dels mitjans- què és el millor i el pitjor per a la resta dels mortals sense que ningú els hagi elegit ni consentit? Quines garanties democràtiques té una assemblea en una plaça pública, on tothom qui vulgui pot entrar a distorsionar qualsevol resolució? (Els suïssos, experts en democràcia directa, es posarien les mans al cap). Com es garanteix qui vota o qui no, o qui vota per duplicat? Com és possible que uns quants s'autoproclamin portadors de la justícia al món i que per això mateix decideixin no marxar d'un espai públic?

El més greu de tot, però, és que paradoxalment són ells els qui acaben fent d'un espai públic un espai semiprivat on qui decideix si han de marxar o no, no és la població sinó ells mateixos. D'això se'n diu privatitzar un espai. Sí, senyores i senyors, encara que això sembli realment increïble venint d'ells, però és que aquest moviment és d'un paternalisme ideològic i d'una pedanteria bonrotllista que tomba d'esquena. Si voleu canviar el món feu-ho des dels centres cívics, associacions o partits polítics, i deixeu d'imposar el que vosaltres creieu que és el millor en nom d'allò públic.


Pel que fa als recels continuats i empalagosos dels acampats sobre tema del dret a l'autodeterminació dels pobles, el fet agafa proporcions surrealistes tenint en compte els avenços notables que el moviment sobiranista ha obtingut els últims anys. Qui ens ha vist i qui ens veu! Realment esperpèntic que després de les manifestacions més multitudinàries de la història de Catalunya i haver mobilitzat milers i milers de voluntaris per fer unes consultes exercint d'estat, algú hagi de demanar permís entre males vibracions per incloure aquest dret en l'assemblea general d'aquesta colleta. Ens hem begut l'enteniment o què?! Per quins set sous l'independentisme català ha de demanar permís, en veu baixeta -no fos cas-, per incloure un dret en una moguda que es realitza a la plaça de Catalunya de Barcelona? I a sobre sentir-te a dir que ara no toca (us sona això?!)

Una cosa és que sigui interessant que el moviment autodeterminista (recordem que és majoritari al país, defensat a diferents nivells per CDC, ERC, CUP, SI, ICV i un llarg etcètera) estigui present a les acampades, l'altra és quin preu hem de pagar perquè el nostre missatge que no és exculsiu dels partits polítics i és un dret fonamental no sigui tractat com a secundari per aquests pontificadors de la vida. Senyors, seriositat! Que nosaltres ja no som marginals.


Article publicat al NacioDigital.cat

dissabte, 28 maig de 2011

Visca el Barça!

Francesc Pujols tenia raó, som el centre del món!
Felicitats al geni Guardiola i als seus jugadors.

dimecres, 25 maig de 2011

Sistema vs esnobisme reaccionari

La notícia tan simple i amb grau d'anècdota sobre la suspensió de classes en dues escoles de Girona per amenaces entre les famílies dels alumnes, em serveix per fer la següent reflexió sobre el nostre món i el turisme de càmping que ara mateix ocupa diferents places catalanes.

És cert que segurament aquestes escoles són un focus de famílies desestructurades; tan cert, però, com que l'administració i els petits governants de barris i ciutats -els autèntics herois de la democràcia- amb les eines que tenen el seu abast, és a dir, educadors socials, professors, policía, mediadors... són l'últim baluard i l'orgull de la nostra societat, o el que és el mateix, del nostre tan menyspreat sistema. Sense aquesta mínima estructura, el sentit comú, les normes de convivència, en definitiva, lleis democràtiques i votades per una majoria que ajuden a que això no sigui el campi qui pugui i la llei del més fort, el nostre sistema volaria pels aires.

I és precisament per aquest simple cas dels col·legis que m'indigno i em rebel·lo contra la irresponsabilitat d'aquest esnobisme tronat campista que crida al cel per rebentar el sistema. Em treuen de polleguera. Déu nos en guard que la democràcia i el funcionament d'aquesta estigués a les seves mans, penseu que res, absolutament res funcionaria, seria això sí, un Viva la vida. És una qüestió de treball i compromís amb el que tens, en comptes de rondinar pels descosits i esperar un Doraemon (Canosa dixit) que t'arregli el sistema.

He estat discutint amb alguna gent que, malgrat el viver de lerrouxistes que hi ha a les acampades, flirteja amb tot aquest rebombori tenint un discurs sincer, sencer i a voltes raonable. És cert que fruit de l'educació i el progrés que tenim a Occident sempre volem més qualitat democràtica -i bo exigir-la!-, és cert que quan un banc fa fallida no se l'ha de rescatar amb els nostres diners, és cert que la corrupció a la política és llast insuportable, és cert... Però, companys/es, la forma i el fons d'aquestes movilitzacions són tan estèrils, il·lusriès i populistes, que corren el perill de convertir-se en un pou sectari de reaccionaris. Tal com diu la Marta Rojals en un excel·lent article seu referent a aquests moviments tan volubles i misteriosos: 'es caguen amb coses tan abstractes com el ‘sistema’ o el ‘capital’, que té la mateixa entitat que cagar-se en Déu'.

El sistema no és exactament el que volem, però compte en fer demagògia contra el sistema, correu el risc d'insultar a milers de persones que cada dia s'hi deixen la pell perquè alguna cosa almenys funcioni, la mateixa gent que treballa perquè al senyoret que va esparracat i amb rastes rondinant i demanant tot el dia no li falti de res quan tingui una necessitat vital.

dilluns, 23 maig de 2011

Indigneu-vos!!


La foto de la vergonya a Pl. Catalunya que resumeix tanta borriqueria junta. Per sort ja ha estat retirada. Fora lerrouxistes de BCN!


Què va passar ahir?

Amb la ressaca electoral el cap està més fred i evidentment amb més rigor d'anàlisi, és per això que us llenço uns quants pensaments ràpids fruit de l'apassionant nit electoral d'ahir.

- Queda confirmat, talment com ha passat en altres èpoques i llocs del món, que en temps de crisis -en plural- les opcions noves, radicals i/o populistes tenen terreny per córrer.

- CiU confirma la seva hegemonia a Catalunya -això ho lamentarem pel fet de tenir un mapa tan monocolor- i té a les seves mans portar el país cap a la sobirania fiscal i política. Ho faran, o tornarem a tenir la CiU dels noranta pactant amb el PP?

- El nacionalisme espanyol a Catalunya no és que doni la campanada, simplement que canvia de sigles: del PSOE al PP, i de C's a PxC, no pel que fa a interseccions de vots sinó en representació.

- ERC tanca un cicle electoral, i malgrat continua baixant, sobretot desapareixent en ciutats importants -segurament el drama més greu-, la baixada no és tan acusada com en les catalanes, i aguanta en el conjunt del territori. Això traduït en xifres reals, confirma unes 120 possibles alcaldies i uns 1200 regidors -3er partit del país-, i per tant continua sent amb molta distància el partit independentista amb més implantació al territori.

- Felicitar amb molta sinceritat a les CUP per dues raons: Una pels seus destacats resultats, i dues perquè sembla que per fi a l'esquerra independentista hi tenim gent preparada i disposada a fer política real i seriosa. I això és la millor notícia per a l'independentisme i per ERC, sobretot perquè tranquilitza veure que a l'esquerra d'Esquerra hi ha gent sencera i políticament vàlida.

- Les opcions independentistes sorgides de l'estómac i de les escissions, tal com molts prevèiem, tenen el recorregut que tenen, fan el mal que fan, i en aquesta ocasió no han passat d'unes eleccions a les altres, talment com li va passar al PI. Per tant, malgrat obtenir algunes engrunes, el panorama s'aclareix un xic més, per donar pas, esperem que definitivament, a l'independentisme seriós i no prepolític de les CUP i ERC.

- La democràcia real explota al País Basc, i els abertzales aconsegueixen trencar el mapa polític de la nació basca. Felicitats per a ells!

- Els Països Catalans continuaran sent un espectre i una il·lusió cultural i haurem de començar a entendre que la realitat política s'imposa amb massa força. I ja se sap que qui viu lluny de la realitat normalment té problemes existencials. Felicitar això sí, a la gent de Compromís, pel petit forat que han fet.

Au a treballar!

dijous, 19 maig de 2011

10 desitjos per aquestes eleccions

Les eleccions d'aquest diumenge, després de les protestes semirevolucionàries d'aquests últims dies, han pres un caire especial. No només perquè poden ser una revàlida per alguns partits polítics, sinó perquè podrem copsar si aquest moviment espontani -o no- d'indignació general, impregna d'alguna manera en els resultats electorals. Altrament, serà com un somni d'una nit d'estiu.

Aquest és un post un xic diferent als habituals, en comptes d'intentar explicar el que passarà i fer política ficció, m'ha vingut de gust manifestar 10 desitjos personals per aquest diumenge. Aquí els teniu:

1. Desitjo que ERC freni l'excessiva sagnia de vots i pari una mica el cop. Bàsicament perquè penso que aquest país no es pot permetre el luxe de prescindir del partit històric que ha protagonitzat directe o indirectament tots els canvis polítics dels últims 80 anys. I perquè amb una ERC fluixa el país perd el referent de l'esquerra nacional, i el PSC i CiU es senten més lliures i legitimats per continuar exercint el seu covard regionalisme. És una qüestió de país.

2. Desitjo que a les Illes i al País Valencià l'ultradreta corrupte del PP no faci estralls.

3. Desitjo que el friqui de l'Anglada continui sent una anècdota de la vella Europa.

4. Desitjo que el caciquisme sociata de l'àrea metropolitana, i especialment l'alcalde de Sabadell Manuel Bustos, es fotin una bona patacada.

5. Desitjo que cert sector de l'independentisme que ha jugat a trinxar el moviment i a basar la seva existència en el simple i llastimós fet de fer mal al del costat, comenci a cavar-se la seva tomba en aquestes eleccions.

6. Desitjo que en Joan Carles Rodríguez es converteixi en el nou alcalde de St. Julià de Vilatorta i Vilalleons, fent fora així als cacics i tronats convergents instal·lats a la Casa de la Vila des de fa massa temps.

7. Desitjo que a la segona ciutat de Catalunya, l'Hospitalet del Llobregat, l'esquerra independentista torni a entrar a l'ajuntament de la mà de l'Eduard Suárez.

8. Desitjo que l'amic Francesc Ribera aconsegueixi entrar de regidor a l'ajuntament de Berga.

9. Desitjo que CiU freni la seva pujada electoral, bàsicament perquè un país monocolor, acostuma a ser un país amb un important dèficit democràtic.

10. Desitjo que els indignats catalans no perdin el nord i aquest cop facin més política que mai anant a votar també, per Catalunya i la seva llibertat. Sense política ni polítics hi ha el caos i el populisme.



Que tingueu una bona jornada electoral.

dimecres, 18 maig de 2011

El concepte triar

El món occidental, ho dic així per fer-ho fàcil i perquè tots ens entenguem, ha evolucionat al llarg de la història amb progressos tan importants com el dret i l'art clàssic, els pensaments lul·lians, els diferents cismes religiosos, el racionalisme, la il·lustració i les revolucions burgeses, també amb les revolucions industrials, els modernismes europeus, l'escola moderna, el naturalisme, la maçoneria, el positivisme, l'hiparxiologia, el surrealisme, les revolucions culturals i musicals del segle XX i un llarg etcètera fins arribar a la revolució tecnològica actual. Aquest currículum és el nostre tresor, i ens ha costat moltes vides humanes per entendre'l i anar-lo millorant.

En aquest món occidental actual malgrat totes les deficiències possibles, una família amb un problema d'Alzheimer pot estar assistida, pagant o no, però pot. Una dona maltractada té un telèfon i unes lleis que la defensen, i un diminuït psíquic -un rar com abans els hi deien- està altament cuidat i no és apedregat en algun carreró fosc de qualsevol poble de mala mort.

En aquest món occidental d'ara, però, també es permet el luxe de tenir servidors públics corruptes, treballadors tramposos i poc productius, empresaris sense escrúpols, capellans tocanens, gent amb tendències totalitàries, grans bancs i financeres enganyoses i fins i tot telebrossa que emmetzina les ments. Unes penyores que hem de pagar i si és possible denunciar i evitar. Fins aquí tots d'acord, suposo.

En aquest món occidental malgrat i gràcies a tot això tenim un bé molt preuat que, fruit dels avenços esmentats al principi, hauríem de defensar, si cal armats fins a les dents, per no deixar que ens l'espatllin i ens el deformin. Aquest bé és el concepte de triar lliurement, un concepte que com a tal només existeix a Occident. És a dir, no és que en les altres parts del món no es pugui triar una cosa o l'altra, sinó que com a concepte no existeix. Tu pots triar i està permès, per posar un exemple molt senzill, amb qui et vols ajuntar i ficar-te al llit sense que et lapidin o et fiquin a la presó, o pots triar si beure una Cocacola o un vi del Montsant sense tenir problemes morals i estar mal vist. Aquest concepte és el baluard de la nostra civilització que hem construit, i no pot ser que quatre predicadors de la fi del sistema, ben alimentats, ens el deformin.

Amb això vull dir que entre tots hauríem de ser molt conscients en quina part i sobretot en quin estat -de les coses- del món vivim. I és que se'm remou l'estómac quan veig certs moviments altermundistes i antisistema pontificadors i efímers que amb uns arguments a vegades lògics i a voltes molt lloables, juguin a posar en qüestió tot el que hem aconseguit. De fet, ells són el resultat també de tot el s'ha aconseguit. Uns moviments tan vulgarment mediocres pel que fa a l'estètica, l'organització i la tàctica, i tan poc productius i pragmàtics -exceptuant algunes notables excepcions.

La manifestació del 15M amb els seus guateques posteriors són vitals per a la nostra societat perquè són també el resultat d'aquesta llibertat insubornable que volem mantenir. Però aquestes mini masses haurien de saber que jugar amb eslogans antipolítica, malgrat que a darrere hi pugui haver discursos més o menys elaborats i discutibles, és altament perillós i ajuden a caure en el més ranci i totalitari populista argument de taverna. La política és l'únic sistema democràtic que tenen les classes mitjanes i baixes per canviar el seu entorn més immediat, i pretendre fer veure que és necessaria una revolució per fer caure tots els valors que hem aconseguit i que ells també se'n beneficien és d'una irresponsabilitat naïf molt poc solvent. Cal indignar-se però sense perdre el món de vista i deixar-se de certes demagògies maximalistes que en el fons són molt poc progressistes.

Per cert, és preocupant l'espanyolització mental de tot aquest moviment, i no m'he pogut resistir de posar aquí aquestes tres piulades al Twitter d'un amic molt agut:
'La llengua catalana és menys útil per fer revolucions que el castellà??'
'A mi tot el que sigui sortir al carrer ja m'agrada, però si els 50 de Pl.Catalunya són una revolució llavors la mani del 10J què va ser?'
'Suposo que inclou el dret a l'autodeterminació dels pobles no?'


-L'acampada de la revolució-

diumenge, 15 maig de 2011

PSC: El fracàs d'un projecte

Talment com l'Estat francès -creador del jacobinisme més cínic i ja desfassat dins un món cada vegada més liberal- quan es refereix intimidatòriament a l'accent català de Perpinyà dins la República, el PSC no deixarà de ser mai el simple accent català del PSOE. La seva personalitat és inexistent, aquesta a hores d'ara ja és una evidència fefaent.

Jo sóc d'aquells que pensa que en aquest país calia que l'accent català del PSOE, almenys un cop a la vida, tingués el compromís d'agafar les regnes de la Generalitat per allò de que quan estàs allí dalt, te'n adones de la magnitud de la tragèdia i descobreixes en quin dissortat país vivim i sobretot amb quins veïns t'enfrontes. Un país acomplexat i amb autoodi com el nostre -tan pel flanc dret com per l'esquerra- calia que el partit que representava mitja Catalunya passés aquesta prova. És, mal ens pesi, un acte de justícia per aquesta, si voleu, desorientada meitat de Catalunya, i un procés que un país que desitja anar unit i amb cohesió ha de passar.

Recordem que el 2003 sortíem d'una CiU absolutament encarcarada que acabava el seu mandat havent perdut els papers i el nord nacional i calia donar-los una lliçó. Els governs següents doncs, no només van servir per airejar la Generalitat i fer polítiques socials serioses i avançades amb l'objectiu de vertebrar estructures d'Estat, sinó que serviren també per obligar al PSC i tota la seva patuleia pijoprogre que l'acompanyava, a aparcar la seva cantarella contra tot el que feia olor a nacionalisme català ranci -actitud que a mi també em produeix urticària- on ells sempre hi han pivotat i és el seu modus vivendi, i posar-se a treballar de veritat per redraçar el país. I a fe de Déu que se'n van fer de coses! Però és clar, tothom té un topall i el PSC, a diferència del que era el seu soci major, ha demostrat que el té molt baix.

Un cop passada aquesta oportunitat i havent perdut el govern, l'accent català del PSOE tenia dues direccions per on tirar: podia seguir en la mateixa línia dels últims 8 anys de creure's el país i defensar-lo com cal, i per tant, superar la seva feixuga estructura mental per cada vegada tenir més personalitat propia envers el PSOE. O el que ha acabat passant, que és capbussar-se un cop més en la seva il·lusa batalla per un federalisme fals que ja ningú es creu, i veure's vergonyosament abocats un cop més a votar contra ells mateixos i la gent que diuen representar. És a dir a votar contra Catalunya.

El PSC és una marca desgastada almenys per dues generacions, i aquest és un dels grans èxits ocults del govern d'esquerres i catalanista. L'independentisme els hi va donar una oportunitat d'or per representar Catalunya, i el que finalment ha passat és que els hi hem fet la prova del cotó i hem demostrat que la seva paret continua sent molt bruta. El seu projecte ideològic està esgotat -gràcies als seus amics espanyols-, i ara tant sols els hi queda mantenir el seu tradicional vot lerrouxista i el dels quatre federalistes mal comptats. El PSC obre definitivament la porta que el gran espai del centreesquerra nacional l'ocupi un altre partit que sí que es cregui la nació. Sens dubte una de les millors notícies dels últims temps.

PD: ERC, no deixeu escapar aquesta oportunitat! El projecte, a diferència del PSC no té límit i és més viu que mai.

dimecres, 11 maig de 2011

Agermanats anirem caminant...

El Bleda i el Conjunt Badabadoc, continuen el seu tortuós i heroic camí exercint les seves hostilitats arreu de la nació i part de l'estranger, portant el seu ball aborigen com a bandera insubornable.

Aquesta setmana la cosa pren un caire especial pel fet que la mini gira que tenim passa per llocs i situacions del tot especials i per què no, també agradables.

Dijous, amb la colleta occitanista del MICMAC farem un acte d'agermanament catalanooccità a Marsella. El concert i la festa en aquesta ciutat tan deixada i seductora, tan vella i bonica alhora pot ser memorable, no en tingueu cap dubte. L'endemà enfilarem el retorn a la pàtria i actuarem al 1er Aplec Modernista del Rosselló. Sí, sí, a Perpinyà, la Mallorca continental -tal com li agradava dir el nostre millor cantant de Blues, Guillem d'Efak- també hi ha MODerns!

Dissabte, juntament amb els Brams tocarem pel 12è aniversari del diari digital Racó Català, un ball que també ens fa molta il·lusió. I per rematar la setmana, just després d'aquest concert a l'Apolo, marxarem volant cap a la Pl. Del Dr Robert de Sabadell per acabar de trinxar-nos físicament i psíquicament. Déu n'hi do, no?!

No oblideu que el nou senzill acabat de sortir del forn, que conté les versions de 'Cims i Abismes' de Pep Laguarda i 'Vitamina Sol' dels Antònia Font ja està a la venda a les següents botigues.

Discos Revolver. Tallers, 13 Barcelona.
Daily Records. Carrer de les Sitges, 9 Barcelona.
Martulina Divina. St. Antoni, 11 Vic
Breakaway
. Torrent de les Flors, 96 Gràcia-Barcelona.









Discos Oldies. N Sra. de Gràcia 6 València



Beltza Records. Donibane karrika, Donostia-País Basc.

diumenge, 8 maig de 2011

ERC és on ha de ser

Fa uns dies, tot llegint un articlet a l'Avui del Toni Aira on insinuava que ERC havia de tornar a agafar el timó històric per recuperar el seu ADN ideològic, vaig copsar una vegada més com s'evidenciava el desconcert i la manera d'enfocar i situar que tenen alguns del partit de Macià i Companys, la mateixa gent -potser no parlo del Toni- que d'uns anys ençà intenta defenestrar aquest partit de la vida pública catalana.

Lluny de qui han de ser els nous capitans del partit o de si ha de plegar aquest o l'altre, un mal debat sorgit més de l'estómac que del cap i molt recurrent en sectors que no volen cap bé pel partit, a mi m'interessa incidir un cop més en l'espai ideològic que ERC ha de continuar ocupant en la societat catalana. S'ha recalcat i escrit del dret i del revés, s'han fet llibres, documents, manifestos, reportatges, centenars d'articles de gent diversa, però manoi! No hi ha manera que s'entengui, hi ha persones que sempre tornen a la casella de sortida, comencen altre cop de zero. Suposo que per això ERC és i serà el partit de les escissions, dels rondinaires i els impacients. Un llast que el partit ha de patir cada x anys.

Ho faré fàcil i entenador, o si voleu esquemàtic; Esquerra Republicana de Catalunya neix de la conjunció de tot el ventall del centreesquerra nacional català. A més de tot això, que no és poc, comptava amb un important sector independentista. Cal recordar que aquest sector dins la societat era i ha sigut fins als darrers anys marginal i exclusivament d'esquerres, un fet a tenir molt en compte per entendre l'estat actual de les coses. L'independentisme organitzat català mai ha estat abraçat per la burgesia catalana i el centredreta nacional, per això Esquerra i altres organitzacions minoritaries l'han fet obligatòriament seu. I és aquí on rau tot el triomf, però també tota la pressió que ha sofert el partit.

Doncs bé, les coses han canviat, i per primera vegada a la història el separatisme català mostra indicis que porten a creure que s'ha escampat com una taca d'oli i estigui en condicions d'ocupar tot l'espectre ideològic del país. Sense dubte la millor notícia de la història per el nostre moviment, feta realitat a causa de molts condicionants, però això sí, amb un paper fonamental i decisiu -per allò que deia de ser l'únic dipositador- del que és el gran partit independentista fins al moment, ERC.

I és aquí és on vull anar a parar, ras i curt: Esquerra Republicana de Catalunya ja NO ha de ser el pal de paller de l'independentisme, és més, Catalunya mai serà independent mentre ERC continui sent el pal de paller d'aquest. ERC, encara que a molts els hi costi d'entendre, continua tenint una missió claríssima sense que hagi de canviar res de res; ser el partit del centreesquerra nacional català i la casa gran de l'independentisme d'esquerres, punt i final. I com a tal, desitja eixamplar l'independentisme sociològic fent que una bona part de l'esquerra federalista il·lusa puji al carro i que el centredreta nacional esdevingui sobiranista, aquesta ha estat i serà l'estratègia d'aquest partit. Fàcil d'entendre no?

Quina mania doncs en creure que ERC ha de ser l'únic i el gran partit independentista! Fins que això no s'esvaeixi de moltes ments -fins i tot de propis militants- sempre hi haurà problemes perquè la gent ho espera tot d'ERC, i no és això companys. És més, l'Esquerra actual -i dels últims 15 anys- és la millor Esquerra que podríem tenir -en termes ideològics-, no només per la importància i el paper clau i central que ja té en la societat, sinó que recordem que l'ERC de la trancisió i fins l'entrada d'en Colom, Carod i Puigcercós, és a dir, l'ERC d'en Barrera -sí, sí, d'en Barrera- i l'Hortalà era un partit federalista i amb una idea de la independència molt difusa, cosa que en l'actualitat ja no és així.

Per tant, la meva pregunta és la següent: Què coi ha de canviar en l'estructura ideològica i estratègica d'ERC?! Esquerra és on ha de ser talment com volien els seus creadors l'anys 1931, sumant amb seriositat i pragmatisme dins l'espai de l'esquerra nacional independentista. La gent pot triar, més fàcil impossible.


Article aparegut al NacióDigital.cat

divendres, 6 maig de 2011

El Jazz ocupa Vic

13è FESTIVAL DE JAZZ DE VIC

Una nova aposta pel jazz més contemporani, una porta oberta a les últimes tendències i el risc creatiu. Un festival consolidat que vol ser referència en el panorama de la música de nova creació a Europa i una potent plataforma per a la creació catalana. Veniu a descobrir, us esperem.

Un mes de jazz a la capital osonenca i en els millors escenaris de la ciutat.

AQUÍ teniu tota la informació

dilluns, 2 maig de 2011

L'Espanya de sempre

La reacció de moltíssima gent ahir, després de filtrar-se la notícia que el Tribunal Suprem espanyol no legalitzava la plataforma electoral basca Bildu, va ser de que Espanya havia fet el pas definitiu de passar a ser un Estat no democràtic. Tinc els meus seriosos dubtes però, primerament perquè l'Estat amb tots els seus poders, segurament que ha optat per aquesta injusta solució per tensar més la corda amb el món abertzale, i comprobar si la desició de la banda armada basca d'aturar definitivamen les seves accions és seriosa o no. Un joc, un estira i arronsa de manual polític vaja.

En segon punt, el que sí que tinc claríssim és que l'Estat espanyol no s'ha tret la careta ara, Espanya i els espanyols porten en el seu ADN un nivell baixíssim del sentit de la democràcia, o almenys el que entenem per democràcia al primer món. És a dir, Espanya no és que s'hagi mostrat tal com és ara, és que la seva idiosincràcia passa per aquesta visió en tot el llarg de la seva història. És més, Espanya no existeix, i és l'Estat espanyol com a tal que existeix i es fonamenta fruit d'una incomoditat constant a base de decrets reials, cops d'estat i força militar. És aquesta la manera d'encarar la seva vida fins a la seva desaparició. És un fet que la gent hauria d'admetre com a normal i s'hi hauria d'acostumar a aquestes alçades. Com també ho hauria de combatre, és clar.

No hem d'oblidar però, que el projecte de l'Estat espanyol ha estat recolzat i realçat també pels propis catalans, la majoria d'ells amb un problema i un excés, això sí, d'autoodi profund propi d'estudi. Des dels liberals de la Pepa, fins als carlins, passant per republicans i federalistes, per acabar en l'actualitat amb CiU com a reformistes de l'Estat, que no oblidem que van ser ells precisament qui van votar també la Llei de Partits, aquesta llei que ha servit per il·legalitzar el mateix partit que comparteix candidatura amb ERC al Parlament europeu, i en definitiva una llei antidemocràtica que ha servit i servirà per perseguir les idees i no els assassins.