dimarts, 29 març de 2011

Decepció als 100 primers dies

Fa uns dies, molt oportunament, ERC treia a través de la xarxa una llista de les 100 primeres relliscades del nou Govern de la Generalitat. El partit republicà i independentista ho explicitava d'aquesta manera: "Després de set anys a l'oposició els convergents anunciaven a bombo i platerets la constitució del 'govern dels millors'. Però al llarg d'aquests cent dies hem estat testimonis de tota mena de despropòsits, relliscades i contradiccions [...]". La veritat és que la sensació que està donant el flamant nou President de la Generalitat és que de salvador de la pàtria res de res, més aviat sembla que ara per ara s'amagui rere els seus col·laboradors més directes.

El govern dels "millors" va començar amb sorprenents nomenaments vinguts del provincianisme més ranci, va continuar anunciant només retallades sense donar alternatives positives a la població, més tard el cardenal Duran i Lleida va començar a posar nerviosos als sectors sobiranistes de CDC, i finalment s'inventen una cimera anticrisi que ha sigut una enganyifa total i que ha servit només per a fer-se la foto. Ara només ha faltat que els seus articulistes predilectes, aquells que li van fer el joc durant 7 anys, els seus vassalls vaja, hagin començat a rondinar i a escriure malament d'aquests primers 100 dies de Govern. Fins i tot una destacada exconsellera del govern Pujol ja se n'ha afartat.

Benvingut al món real dels rondinaires President Mas, benvingut a la presidència d'un país anormal, és a dir, sense Estat propi i que tot costa el doble d'aconseguir, benvingut a la difícil governalitat i en el malmès binomi societat/política que vos i el seu equip vau contribuir a crear amb atacs constants a qualsevol llei que sorgia de l'anterior govern, i a la desqualificació sense sentit -de país- de tota iniciativa que es portava a terme. A mi em sap greu dir-li tot això, perquè sé que fins a un cert punt pot ser una mica injust, però això és el que passa quan s'ajuda a crear sensació de caos i de desgovern, tard o d'hora a un mateix també se li pot girar en contra.

Espero de tot cor que això no segueixi així, desitjo que el meu President lideri el país i sàpiga fer front als adversaris exteriors i interiors -l'Estat i el Grup Godó per posar només dos exemples-, i que tiri endavant, malgrat aquests, el concert econòmic i els referèndums que facin falta sense esperar res a canvi de cap Govern de torn espanyol. El President sap perfectament que amb aquestes qüestions fa majoria absoluta amb els partits sobiranistes i democràtics que hi ha al Parlament, i per tant només li cal força de voluntat. Si no és així, l'engany serà enorme i una oportunitat d'or perduda en la nit dels temps d'aquest dissortat país.


Qui guanyarà la partida dels dos? Qui imposarà el seu criteri al Govern? O podríem dir que en el fons els dos són iguals?

dijous, 24 març de 2011

La modernor envaeix el Cap i Casal

Ja el tenim aquí, el 2n APLEC MODERNISTA DEL BARCELONÈS

Sí senyores i senyors, ho reconeixem, aquest cop hem tirat la casa per la finestra, aquest cop ens hem passat, aquest cop no ens estem de res i la festa serà de 48 hores. I amb un cap de cartell que fa plorar d'emoció, ni més ni menys que els EUROGRUP.

Vet aquí el pugrama:

Divendres 25, concert dels Trons (Garatge comtal!) i l'Eurogrup (mitiquíssims! Podràs sentir-los!) i en cabat, els Dr Octopús dj's, els perles de València calaran foc al Bàrbara Ann.

Dissabte 26, la clàssica Escuterada Torrista organitzada pel Club Scooterista Sant Jordi, des de l'Arc de Triomf a les 11h i l'àpat de rigor (més informació a torrisme@gmail.com).
De cinc a vuit, si fa no fot, una innovadora trobada de Pick-ups al Roxanne (Gràcia), on hi podrà participar qualsevol persona física que ho desitgi: dueu un grapat de discos, el vostre pick-up i nirem fent.
I al vespre, a la Farinera del Clot hi falta gent! Dins el cicle EXPRESSIÓ DIRECTA la traca final; el rocanrol llimoner de Lo Pardal Roquer, la confabulació negroide Perpinyà-Barcelona amb el Raph Dumas i el Guillamino, i els plats combinats del Phil Musical i els Selectors Badabadoc.

Déu n'hi do, no?
Els mítics EUROGRUP, 'Què Passa Amb els Euros!'


dimarts, 22 març de 2011

Superstició i hipocresia? No, gràcies!

Escriure sobre l'impressionant desastre del Japó -per cert, quina societat més envejable-, és escriure per escriure tenint en compte la quantitat d'informació -massa vegades pèssima- que estem rebent tots aquests dies. És a dir, és absurd entrar en el tema i escriure simplement per pura morbositat sobre el drama humà i fer de poeta tronat, talment com una noieta va posar en el Twitter: El cielo de Barcelona llora las víctimas de Japon (era un dia plujós a la ciutat, esclar), o escriure sobre l'energia nuclear sense saber un borrall de física nuclear.
Per tant, he decidit entrar a carregar un cop més contra la societat, sobretot l'occidental, que malgrat ser la més avançada, pateix encara aquelles malalties tan ferotgement perilloses anomenades superstició i hipocresia. Parlar d'energies al món, és tan senzill com entendre que el camí natural de la humanitat -en termes materials i no sentimentals- sempre tendeix a evolucionar i/o a canviar. Si ara les energies campiones són el petroli i la nuclear, aquestes hauran de cedir terreny sí o sí cap a altres de més netes, és llei de vida, cal ser-ne conscients i cal treballar-hi. Això és tan cert com que la Terra i la seva natura és tan intel·ligent que sempre ens porta inevitablement cap a un cantó o cap a un altre segons les seves necessitats.

Tan cert també com que els que reclamen la desaparició immediata de les centrals nuclears, no només volen trencar l'evolució normal sense preveure el possible desequilibri econòmic i humà que causaria aquest eixelebrament, sinó que viuen instal·lats constantment al planeta piruleta. Tot el món científic, siguin detractors o favorables, saben perfectament que per a una evolució tant important com aquesta, cal una transició d'almenys 20 o 30 anys encara. Perquè esclar, només posaré un exemple, si es vol apostar ara com mai pel cotxe elèctric per substituir el petroli, que recordem que és l'energia que més es gasta ara i per tant la que més embruta, com proporcionarem tanta electricitat per a milions de transports al món sense l'energia nuclear? Complicat i apassionant, oi?

Estem arreglats doncs entre els hipòcrites de torn que aprofiten qualsevol desastre humà per cridar a la immediatesa i l'ara o mai (detesto aquesta frase, què vol dir? Que si no es fan les coses ara no es faran mai? M'haig de suicidar ara doncs??!!), i els pobres supersticiosos que en cada terratrèmol hi veuen la fi del món, aquests sí que estan sonats, mare meva!

I per acabar, guaiteu aquestes dues súper sentències del secretari de la natura i savi de Martorell, en Francesc Pujols, que il·lustren i sentencien com la guillotina francesa el titular d'aquest articlet:

1) La superstició —una de les filles més revingudes de la ignorància— porta a creure morals les coses que no ho són i, per tant, a tractar-les moralment, és a dir, a sacrificar-se, o a sacrificar, per elles. 


2) És cert, com ja ha estat dit, que l'home lliure de superstició pot fer el mal amb més facilitat que el supersticiós, però caldria afegir que la força que té aquest darrer per fer el mal és infinitament superior a la de l'altre. El primer, quan fa el mal, generalment, ho sap, mentre que el segon, quan fa el mal, creu fer el bé.

dilluns, 21 març de 2011

No retalleu la cultura!

Més de 300 persones a l'acte-concentració que avui s'ha celebrat a Barcelona, per a donar suport a aquest manifest.

1. La Cultura no és una despesa, és una inversió. La Cultura, més enllà de ser un valor en sí mateixa, és una font de riquesa econòmica i fa una important contribució al PIB. Els recursos invertits en Cultura generen llocs de treball en àmbits molt diversos de la societat, dins i fora del sector cultural.

2. Retallar o estalviar en Cultura és un greu error. Ens farà més pobres. El desmantellament de part del teixit industrial cultural o la retirada de les inversions per a la recerca i la creació artística (R+D+i de la creació), frenarà la competitivitat, la recuperació general i postergarà un repte ineludible: la generació d’un nou model d’economia productiva basat en el coneixement (Educació+Ciència+Cultura).

3. Catalunya és un dels països del nostre entorn que destina menys recursos públics a la Cultura: només el 0,98% del pressupost general. Una nova retallada ens allunyarà encara més dels estàndards europeus.

4. El retall obligarà a les institucions (nacionals, locals, privades) a reduir l’activitat i les programacions. Qui acabarà pagant el retall i la crisi seran els artistes, els creadors, les companyies i els agents més febles i els nous emprenedors. Augmentarà l’atur i la precarietat en el sector cultural. Es perdran oportunitats i la recuperació serà difícil i en alguns sectors irreversible.

5. La retallada obligarà a augmentar el preu de les entrades a espectacles, concerts i exposicions i limitarà –d’aquesta manera- els drets culturals d’accés universal a la Cultura recollits al nostre Estatut d’Autonomia.

6. La retallada forçarà la privatització d’equipaments o programacions situant una bona part de l’oferta cultural sota l’estreta lògica del mercat i les audiències. La cultura és també el dissens i l’experimentació de pensament crític que nodreix la democràcia.

7. La cultura és la cara visible d’un país, allò que de forma més concreta i particular el caracteritza i l’identifica entre els veïns i en el context històric i social, i més encara en el cas de Catalunya, que per raons polítiques té ara mateix disminuïda la gestió d’altres recursos. La cultura no és un luxe, ni un capritxo, ni una frivolitat, ni una conseqüència del progrés i el benestar, sinó un dels seus motors i senyals més prominents, i cap comunitat que es prea ella mateixa deixa de posar-la en un lloc destacat entre les seves prioritats.

Cliqueu AQUÍ per adherir-vos

dijous, 17 març de 2011

80 anys de l'esquerra nacional

Aquest dissabte 19 de març del 2011, els amants de Catalunya i de la seva història teniu una cita al carrer Cros número 7 del barri de Sants. Allí es celebraran els 80 anys d'història del partit degà del nostre país, Esquerra Republicana de Catalunya. És allí, on en plena dictablanda de l'almirall Bautista Aznar, i amb un rei espanyol a les acaballes, van reunir-se diferents sensibilitats de l'esquerra catalana per fundar el que seria el partit que proclamés dies més tard, la 3a República Catalana (2a espanyola).

Esquerra Republicana de Catalunya, ha estat, és i serà, un dels motors d'aquest país, el partit de l'esquerra no dogmàtica, l'esquerra dels treballadors, de la menestralia i dels emprenadors, l'esquerra moralment liberal, que sempre estarà a favor dels drets bàsics universals i també de l'ascenció social per mèrits propis, i l'esquerra de la cultura i el civisme. En definitiva, l'esquerra nacional que lluitarà fins al final, perquè aquesta nació aconsegueixi el que li correspon, la seva independència política.

Per tot això, per no perdre el passat i mirar cap al futur, feu-vos dignes de la història de Catalunya i gaudiu d'aquest aniversari.



I el vídeo de la commemoració:




Més info AQUÍ

dimarts, 15 març de 2011

Els Pets, i visca la mare...

Un any més, aquest cop des de l'Artèria del Paral·lel -el mític Estudi 54-, va celebrar-se el certamen de la X Festa dels Premis Enderrock de la Música Catalana. Uns premis que creixen any rera any amb intensitat, importància i saber fer, i una festa amb tota aquella parafernàlia vital pròpia d'un país normal, fantàstic! Podríem dir a més, que hi havia pràcticament tot el món músical de la nació, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, i això és important de mantenir-ho i normalitzar-ho. Però sobretot remarcar que la qualitat de l'escena que ahir es va mostrar ja no és només la d'un país normal, sinó la d'un territori pioner en aquest camp. Moltíssimes felicitats doncs al Grup Enderrock i als guardonats.

Tot això m'ho he fet venir bé i és l'excusa ideal per parlar-vos d'un grup -feia temps que em ballava pel cap però mai trobava l'ocasió- que es mereix tot el meu sincer reconeixement. Es tracte de retre un petit homenatge al que per a mi és el millor grup de Pop nacional de tots els temps, que justament ahir van ser els grans triomfadors de la nit. Estic parlant evidentment de la banda de Constantí, Els Pets.

25 anys sobre els escenaris no és cosa fàcil tenint en compte l'espai reduït que aquest país ens ofereix, ara bé, el que sempre m'ha corprès d'ells, és la manera de reinventar-se a cada disc -partint d'un estil propi, esclar-, i el fet de no haver-ne editat mai cap de dolent. Tal com va dir ahir en Gendrau, Els Pets, és una banda que ha sabut com cap altra enllaçar dues o tres generacions, i això poques bandes al món ho aconsegueixen. Grans hits i precioses cançons omplen disc rere disc, i això amics i amigues, és molt difícil de fer, paraula de músic.

Els Pets per a mi signifiquen el plaer d'escoltar encara cançons al més pur estil The Jam o Redskins -un fet d'agraïr davant de tant Pop sofert que vivim avui en dia-, però sobretot de tenir una banda al costat de casa que tranquilament podria competir a nivell mundial amb totes les altres. Una banda que estèticament fa que em senti arropat en el meu propi món modernista, en defnitiva, una banda d'abans que continua sent la més moderna. La modernitat d'un Pop fresc i ben aconseguit, que fa que un conegut Mod barceloní es vantés un dia de dir que en Lluís Gavaldà podria ser el nostre Paul Weller.

dilluns, 14 març de 2011

Barnils, l'home lliure.

El millor homenatge és llegir-lo a ell. Aquí teniu un escrit de tants que en va escriure a la revista El Temps:

Exèrcit contra la independència

Que pràcticament cap mitjà de comunicació no hagi destacat que el ministre espanyol de Defensa i del Cesid va dir que l'independentisme no és perseguit a Espanya i
que es pot manifestar lliurament és prou simptomàtic. Més encara si, mirant les estadístiques, es veu què en pensen, sobre la seva adscripció "patriòtica", els nostres conciutadans: una minoria es considera només espanyola; una altra de més gran, només catalana; una altra minoria, més espanyola que no pas catalana; i la minoria majoritària de totes quatre, més catalana que no pas espanyola.

El ministre va dir el que havia de dir. Ara, els nostres mitjans de comunicació haurien d'estar més atents a la clientela, als ciutadans -si no és que la seva clientela no són els ciutadans, sinó les minories dominants, i amb elles el ministre espanyol de Defensa i del Cesid-. Així que completarem les paraules del ministre reproduint l'article que toca l'independentisme en el territori on aquella constitució s'aplica. És el número vuit paràgraf primer i fa així: "Les Forces Armades, constituïdes per l'Exèrcit de Terra, l'Armada i l'Exèrcit de l'Aire, tenen per missió garantir la sobirania i la independència d'Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l'ordenament constitucional". Estaria bé, si no fos que en un altre article, a nosaltres, ens considera part integrant del seu territori. Aleshores, contra l'independentisme? Cantat: l'exèrcit. Democràtic, és clar. Cesid inclòs.

Ramon Barnils i Folguera (Sabadell, 1940 - Reus, 2001)


dijous, 10 març de 2011

Laporta vol sumar

És curiós veure com els que inflaven pit fa tan sols uns mesos, ara surten a la premsa amb un punyal a la mà i amb cara de pòquer, no sense deixar anar algun estirabot absolutament gratuït i fora de lloc. La vida fa moltes voltes, sí senyor, i sobretot si crees grans parafernàlies populistes sense fonament i en un temps rècord. Però bé, cadascú a casa seva i molta sort, que a tothom n'hi fa falta.

Bé, el que sí que m'agradaria puntualitzar, puix sembla que certa premsa i alguns comentaristes de costellada no toquin vores, és el fet -en podríem dir petit terrabastall- que ha produït l'allunyament definitiu de Joan Laporta de SI, i el seu acostament a ERC. Entenc que el senyor Laporta -a més d'haver estat cap de llista- no és un ciutadà qualsevol i que, per tant, la sacsejada que ha significat aquest fet fa que qualsevol especulació sigui bona a l'hora d'omplir pàgines; però és clar, la sensació que intueixo que voleia en la societat ara mateix és que l'expresident del Barça ha entrat o entrarà a militar a Esquerra, o com ha dit certa personeta il·lusa, estaria disposat a presidir el partit i tot. No cal dir que aquesta declaració ha fet posar vermell com a mínim a més d'un amb dos dits de front, a més d'estar molt lluny de la realitat.

El que està fent el senyor Laporta és el que està succeïnt ara mateix a dotzenes de pobles i ciutats de la nostra nació, és a dir, un simple pacte de coalició de diferents partits per sumar en un municipi concret, i punt. Per tant reitero, entenc que hi hagi gent molt nerviosa perquè el personatge és important i, per tant, tota mena d'especulacions sobre ell hi tenen cabuda; però la gent i la premsa hauria d'anar més amb peus de plom a l'hora de dictar sentències.

En Joan Laporta ha estat el millor president del Barça de tota la història, i ha escrit una de les millors pàgines de la història recent del catalanisme sols per aquest fet; ara bé, encara s'ha de veure quines qualitats té com a polític. Jo des del principi hi he tingut les meves reserves, i encara les tinc, penso que ha de prendre molt com a polític i sobretot com a orador, però també és veritat que l'ésser humà es fa dia a dia, i ningú ha nascut ensenyat. Si a tothom sempre se li concedeix un temps de gràcia per desenvolupar les seves capacitats, ell també hi té dret, suposo.

Queda clar doncs, que el fet d'unir esforços amb ERC i Rcat per Barcelona, no només l'honora, sinó que el fa ser intel·ligent a l'hora de contribuir a una estratègia perquè l'independentisme a la capital de la nació no quedi en una simple anècdota. Altres, malauradament, sembla que s'esforcin perquè així sigui. ERC ha restat massa aquests últims anys, i ha après la lliçó, per tant, fent cas a la ètica natural, ara intenta sumar. Espero que això tampoc se li retregui, basicament perquè entraríem en una espiral perillosa de contra lògica absoluta.

diumenge, 6 març de 2011

Domund femení al Camp Nou

Ahir al Camp Nou van inventar-se una llotja per les senyores, o com diu el company periodista Albert Balanzà, van fer una Seccion Femenina. És clar, com que dimarts que ve és 8 de març... Que tanoca que sóc, no me'n havia adonat, ho, ho, ho, ho...

Bé, fora conyes, no poso en dubte la boooona voluntat d'aquesta iniciativa que ha portat a terme l'actual directiva, bàsicament d'homes, del club, però no puc aguantar-me de dir que l'he trobada absolutament tronada, casposa, fora de lloc, i amb un cert aire judeocristianià que convergenteja, molt propi de l'actual directiva (per cert, per què no ho feien en el partit contra l'Arsenal, el mateix 8 de març, i no en un trist Saragossa?). Ja m'entendreu, el que vull dir és que tot plegat desprèn aquella superioritat, aquell sentit de la caritat, aquell 'sí dona, sí, tu vine que tot quedarà estupendu i molt bonic', aquella manera de ser tan patètica de dir que per les dones ho són tot i un ho dona tot, sense tenir en compte si elles ho volen. En definitiva, allò tan fals de fer una cosa un dia a l'any per quedar bé. I jo penso, les properes llotges per a qui seran, per als independentistes? Per als gays? O potser en podrien fer una pels transexuals que corren per les rodalies del camp.

Més d'una em podrà retreure que no tinc en compte la discriminació positiva, i jo li contestaré que hi estic completament a favor d'aquesta discriminació, però que crec que es fa d'una altra manera molt més efectiva, i no fent un espectacle ensenyant unes mones davant del respectable perquè queden bé i sobretot molt guai.

Els homes i les dones som diferents, i talment com Catalunya i Espanya, la relació hauria de ser d'igual a igual, i no fer un aquelarre de dones un dia per tenir el 'col·lectiu' content.




Imatge per a la posteritat (Albert Olivé, EFE): dones contentes seient en un lloc que no els pertoca normalment durant l'any pel sol fet de ser un col·lectiu rar, per gràcia divina del president Sandro. President, totes elles segur que aquesta nit han somniat amb vós, per ser tan amable i tan just. Allò que dèiem, la fastigosa i odiosa 'caritat'.

dimarts, 1 març de 2011

Independentisme, malgrat l'independentisme (algun).

Un dels principals problemes de l'independentisme rondinaire i/o de Viagra és que la seva capacitat d'anàlisi i d'estratègia brilla per la seva absència, funciona a base d'impulsos. Encara em ve al cap un aquelarre que es va muntar el juny de l'any 2009 davant del Parlament català on uns quants individus no paraven d'insultar els 8 diputats, representants de dos partits amb representació al Parlament, que amb bona fe els van rebre i els van signar les seves propostes de màxims. Un d'aquests eixelebrats va preguntar-li molt enfadat a una de les signants: què i ara què, només això?! I la diputada li va respondre que els havien convocat perquè ho signessin, que hi eren i que havien signat amb molt de gust, que què volia més.

Doncs bé, tot això ho dic perquè tot sovint em trobo amb gent que fa del seu pessimisme endèmic una manera de lluita, és a dir, que es passa el temps pensant i manifestant que el país i el seu alliberament nacional està en el seu pitjor moment de la història, vaja, allò tant constructiu del 'tot és una merda'. Això no només és fals i facilíssim de desacreditar fent un repàs ràpid dels últims 30 anys de l'independentisme, sinó que és un destorb continuat a l'hora de bastir fórmules d'avanç nacional i social, que si bé no són èpiques, sí que són molt més efectives. Allò de l'independentisme del 'mentrestant', que és el que, mentrestant no hi ha majories socials, les crea per construir l'edifici del futur Estat. (AQUÍ hi ha un excel·lent article d'en Titot que manifesta aquest bon moment).

Els últims quatre anys l'independentisme s'ha estat treient els budells per qüestions de tempo, d'estratègia i, com no podia ser d'una altra manera, d'egos; un símptoma més, però, del seu creixement. Recordo en primera persona el dilema viscut amb les últimes manifestacions multitudinàries de caire sobiranista que han sacsejat la societat; si havien de ser manis nostres i pures o obrir-les al màxim de gent. També penso en les discussions sobre si era millor una IP o una ILP, o si la Llei de consultes que regulava els referèndums amb tots els ets i uts i amb el cens legal, valia la pena o no, malgrat l'Estat tingués l'última paraula. O, per exemple, si cal proclamar la independència unilateralment (passant olímpicament de si es té majoria al Parlament o no), o millor si es cerca el conscens per fer un Referèndum vinculant. I, per últim, ara està de moda barallar-se si és important apretar l'accelerador amb el tema del concert econòmic o és perdre temps, malgrat ser un dels temes estrella de l'independentisme de tota la vida.

Només us diré una cosa: l'erren sempre els que es pensen que la casa es comença per la teulada, o els que es pensen que Catalunya és feta a semblança de la comarca d'Osona o de la Garrotxa. I més, els que fan política a reacció i amb odi vers un altre partit polític. Aquest país només aconseguirà la independència quan l'autonomisme i/o regionalisme arribi a un atzucac, al final del camí, estigui contra la paret. I quan estigui tocant la paret, continuar apretant fins a l'ofegament. És així, i només així quan començarà definitivament el trencament amb Espanya. Ara (i abans) més que mai cal fer política i lleis destinades a crear grans majories i per posar en contradicció constant el federalisme i l'autonomisme. Sé que és pesat i feixuc, que no porta èpica, que de vegades no s'entén, que sembli que és perdre temps; però, companyes i companys, tenim el país que tenim, només l'ofegament d'aquestes opcions i el desencís d'aquests il·lusos pel fet que amb Espanya ja no hi ha sortida, ens portarà a la llibertat. Trist però real com la vida mateixa.

I això és el que ha estat fent l'independentisme, malgrat l'independentisme; és a dir, encara que alguns es pensin no s'ha fet res i que estem fatal, políticament estem molt més a prop de la victòria que mai fruit d'atiar constantment contradiccions. Perquè hi ha homes i dones que durant els últims 10 anys han pensat una estratègia per aconseguir desmuntar el federalisme -PSC- i portar els regionalistes -CDC- a posicions més sobiranistes. I tot això sense escarafalls ni aquelarres. I a fe de Déu que s'està aconseguint.