divendres, 28 gener de 2011

Atrapats per tots cantons

Estem ben arreglats! Tant per dalt com per baix. La clàssica idiosincràcia liberal i cooperativa catalana està en perill i atrapada enmig d'un Estat ineficaç que ens va en contra per un cantó, i per un sistema socioeconòmic tirant a gandul i poc creatiu per l'altre. Intueixo però, que tot forma part d'un mateix cercle viciós amb cert tuf hispà.

Aquesta setmana hem tornat a patir una vaga bestial i encoberta d'un altre sector laboral barrut i sense escrúpols. Els maquinistes de la RENFE -de fet, parlar de RENFE ja és sinònim de desastre- han posat en escac la població civil per no presentar-se a la feina, l'excusa, era queixar-se per un cosa inqueixable; Em fa mandra i ni la vull dir perquè em fa vergonya dir-la. També és cert que la ineptitud de l'empresa -RENFE- ha ajudat a que els fets hagin anat pel camí del pedregar.

Tot plegat però, és la punta de l'iceberg d'un drama social que bona part d'Occident està patint. La resta del món ni saben del què parlem, perquè malauradament prou feina tenen per viure dignament, i aquí és precisament on rau certa vergonya aliena. Estem instalats en la cultura de la subvenció contínua, del parar la mà, de la vaga, de la gratuïtat, el rondinar i la comoditat mal entesa -una manera de ser molt poc nostrada per cert-. De fet, no estic descobrint la sopa d'all si dic que aquesta conjuntura ha estat una de les causants de la gran crisi que estem patint. Això sí, les sortides a la muntanya i a la costa, els cubates mirant el futbol, i les compres a l'IKEA vestint xandall, queden inalterats.

Una manera de fer que està a anys llum de l'enginy, del treball productiu, del crear empresa per fer moure el capital i de l'oci cultural. Hi ha gent per exemple, que ni es planteja l'ascensor social per progressar, i és per això, que crec que la confrontació rau en l'espera i la vaga vs. la recerca i el treball. L'exedent -sigui econòmic com cultural- i l'ànim golós desordenat ha trinxat una socialdemocracia que és necessaria, no en tinc cap dubte, però que en molts casos ha acabat banalitzant els serveis fins a fer-los insostenibles.

L'altra drama, tal com deia al principi, el tenim amb l'Estat que no ens correspon. Sembla ser que realment estant escanyats i acollonits, per això des de fa uns dies que ja han començat a desplagar el que serà la segona LOAPA de la democràcia. I començarant per atacar i desmontar un dels trets més característics del poble català: La manera de pensar l'economia. Uns trets molt diferents del latifundisme espanyol, que consisteixen bàsicament en l'estalvi i en crear petites caixes autònomes i repartides pel territori, que contribueixen a l'engranatge social i econòmic del país. Bancaritzar i espanyolitzar l'economia catalana és l'objectiu, i és per això que el govern de la Generalitat, haurà de mantenir-se ferm per defensar la nostra economia.

L'anterior govern -tot i els sucursalistes- va crear sistemes i lleis per a la defensa nacional, ara veurem si l'actual les aplica. De moment però, Duran i Lleida ja ha aplaudit l'intent de supressió de les caixes, i la vicepresidenta, Joana Ortega, ha aparcat el tema de les vegueries per continuar feliçment amb les províncies.

Estem ben arreglats!

dimecres, 26 gener de 2011

Dia del Soldat Català

26 de gener: Honor i glòria als Remences i als agermanats valencians i balears; als Segadors i als guanyadors de la batalla de Montjuïc del 1641; als Vigatans, Maulets i austriacistes; als barretines de Centelles; als guerrillers del Bruc i als carlins foralistes; als republicans de la Jamància i de la II República (I espanyola); als separatistes de Prats de Molló; als soldats catalans de la Guerra Civil i a la 132a Brigada Mixta/Columna Macià-Companys; als patriotes d'EPOCA i Terra Lliure... A tots ells i elles i a molts més.
EL MILLOR HOMENATGE: LA VICTÒRIA!

divendres, 21 gener de 2011

Si fos espanyol, votaria Aznar.

Mentre uns perden el temps intentant que a la Cambra Alta espanyola s'hi pugui sentir parlar en català -sempre que no hi hagi cap personalitat del govern-, i uns altres fan el ridícul volent recuperar l'Estatutet fent aquelarres catalanistes a Brussel·les, Espanya, amb tot el seu poderío i la seva pocavergonya arrogant, intenta construir el que serà l'estocada final a l'autogovern.

Ara sí! Ara va de debò. Ara CiU haurà de demostrar si el seu discurs agosarat que li ha fet guanyar les eleccions és paper mullat, o si realment tenen el valor d'arremangar-se per plantar cara i cercar complicitats amb altres partits que aspiren a tenir un país normal, és a dir, independent. D'altra banda, el PSC pobrets, naveguen i ja no saben què és Espanya ni què és Catalunya, aniran pul·lulant per la política talment com morts vivents -gràcies, ERC!-.

Espanya té un problema, però, les seves estocades, siguin lidiades o polítiques, mai han agradat a Europa. Ja sabem que és un país que ha sobreviscut tota la vida gràcies a la testosterona i el sense sentit, per això quan està atrapat sempre es comporta com un nen petit sense xumet, brama pels descosits. El seu imperiet, però, ara tindrà dificultats serioses per imposar-nos el seu criteri carpetovetònic, la seva economia està al límit i nosaltres tampoc estem disposats que ens matin de fam (espero). Tal com diu la corranda d'en Titot, haurem de fotre el camp, els temps canvien, ja no s'hi pot fer res.

Aquests dies l'expresident d'Espanya Jose Maria Aznar ha dit una gran veritat: L'Espanya de les autonomies no és viable. Fora conyes, i per molt que alguns il·lusos catalans es posin les mans al cap, això és una veritat com un temple. Espanya ara mateix, ficada encara al pou de la crisi econòmica mentre la resta del món ja se'n surt, és un ens inviable precisament, i en part, per les duplicitats administratives que té, una organització territorial -les autonomies- creades expressament per aigualir la catalana i la basca. És a dir, han caigut a la seva pròpia trampa.

Aznar té tota la raó del món, i no és ironia; Espanya no funciona i, en conseqüència, ha de deixar de cedir tant a les autonomies per ser autènticament ella mateixa; altrament té un greu perill de no sortir de la crisi. Malauradament, els que encara no ho veuen clar, i considero que sempre ha estat el gran engany d'Espanya i de Catalunya, són els federalistes espanyols i catalans; ells, amb bona fe i amb cara d'angelets, això sí, són els culpables de l'agonia interminable que pateix aquest Estat, del bon rotllo mal entès i imposat, els il·lusos que sense pretendre-ho han fet malbé la convivència a la Península. Tan bé i tan tranquila que estaria la gent separada i amiga, fent negocis i enriquint-se amb un somriure a la boca... Doncs no! Junts i enfadats!

El federalisme -i el regionalisme- tan cofoi i marrà alhora, amb aquell aire de superioritat que sembla que t'hagin de perdonar la vida perquè ells tenen la raó absoluta, quan són els culpables del mal viure per haver ficat la banya en una cosa impossible, ara, poden arribar a ser també els responsables de l'esfondrament econòmic i moral del Regne d'Espanya. L'Espanya autonòmica no és viable en un Estat on no s'entén de diferències i on no se sap administrar bé la riquesa. I mentre algú encara vulgui dessagnar més Espanya en nom del bon rotllo i d'un enteniment que mai ha existit ni existirà condemnarà Espanya al plor infinit.

Si jo fos espanyol votaria Aznar, perquè és l'únic que pot salvar Espanya, ell té les coses clares i ell pot salvar econòmicament Espanya, un país que sempre ha necessitat -ho porta al seu ADN- ordre i mà dura. Aznar pot treure Espanya de l'error federal precisament perquè té les coses clares, el federalisme pot ensorrar Espanya precisament perquè vol una cosa impossible.

Mentrestant, nosaltres, tenim l'última oportunitat de marxar d'aquest submón, ara sí, és el moment, està escrit a tots els manuals d'història i política; els canvis reals només apareixen en moments d'autèntica crisi econòmica i de desencís estructural.

Per supervivència: Adéu Espanya!

dimarts, 18 gener de 2011

L'Escala de la Vida pren forma

Sí companyes i companys, en l'anterior post l'amenaça era explícita, El Belda i el Conjunt Badabadoc afronta la sisena temporada plena d'emocions i de sorpreses, i com que qui avisa no és traïdor, aquí us presento un petitíssim tast d'un dels projectes paral·lels que veurà la llum aquesta propera primavera.

Es tracta d'una obra mestra basada en la hiparxiologia en homenatge al filòsof, far i guia dels catalans, Francesc Pujols. Un disc en format vinil que hem gravat conjuntament amb la Cobla St. Jordi-Ciutat de Barcelona, amb música d'autor feta exprés per a l'ocasió del lleidatà polifacètic David Esterri. Una barreja de música contemporània nostrada amb tocs wagnerians i ritme jamaicà, amb valuoses aportacions recitades al damunt. Sí noi sí, aquest cop l'hem feta grossa, i aquest treball que presentarem (no musicat) d'aquí pocs mesos a la Torre de les Hores de Martorell (esperem-ho), serà el nostre millor homenatge al mestre i segurament la nostra aportació més important a la cultura nacional.

Aquí teniu el tast:

divendres, 14 gener de 2011

Cap de setmana ponentí

Sí senyores i senyors, el fet és que la humanitat ha avançat amb una falsedat com a màxima, que era que tots els camins portaven a Roma, per això, al contrari, nosaltres els Badabadoc, pensem que totes els camins porten a Lleida. I és que la nostra banda sembla que hi està abonada a la Terra Ferma, per alguna cosa serà... Potser perquè és veritablement el centre del món. Bé, en tot cas, no serà per res especial, però suposo que com a aborigens que som, allí hi estem com peix a l'aigua.

Doncs res, que avui encetarem el cap de setmana amb una magnífica festa moderna titulada: II Nit de Modernisme Aborigen, a la sala Pentagrama de Lleida (C/ Alfred Perenya, 43), cap a les onze de la nit. Ja ho sabeu, ball assegurat amb Rithm'n'Blues, Northern, Ie-ie, Power Pop, Reggae... Una selecció musical exquisida, que els Selectors Badabadoc injectaran per la vena amb quota nostrada. Què més voleu?! És fantàstic ser aborigen tot i que a vegades doni vertigen.




I què farem la resta del cap de setmana? Doncs tancar-nos en un simpàtic poblet del Segrià, on conflueixen la Noguera Ribagorçana i el Segre, per fer allò que mai diem que fem: Assajar! Sí, si, El Belda i el Conjunt Badabadoc preparem noves accions armades, vull dir musicals, per aquest 2011. Aquest dissortat país ho necessita, ja ho sabeu. I és que ben aviat tindreu notícies fresques de nosaltres, a més de poder-nos seguir i escoltar per tota la geografia nacional (i part de l'estranger), amb nous hits mítics del cançoner nostrat. El 2011 serà, si més no, espiritualment gloriós pels Badabadoc. Visca nosaltres i els nostres!

Per cert, recordeu que podeu trobar l'últim senzill de la banda en format vinil AQUÍ.




dilluns, 10 gener de 2011

Als dos grans partits nacionals (que són tres)

Any nou, país nou. Aquesta és ara mateix la sensació que pul·lula i voleia sobre el país, una sensació que no té per què ser dolenta, les coses noves sempre fan il·lusió. En aquest cas, però, el sol fet que la "novetat" rau en un simple canvi de papers amb els mateixos que fa anys van representar l'esperit autonomista i provincià, fa que uns quants no ens refiem massa d'aquesta "nova" gent. Veurem com se'n surten ara.

La il·lusió de qualsevol independentista però, i l'objectiu endèmic d'aquest moviment és tant senzill com que els partits polítics i les variants ideològiques del país siguin senzillament nacionals; és a dir, que si en qualsevol país normal només existeix l'eix ideològic perquè ja se sobreentén que tots els partits són nacionals, aquí a Catalunya encara patim l'anomalia de tenir dos eixos: el nacional -espanyol i català-, i l'ideològic -esquerra i dreta-. És una urgència estratègica, doncs, suprimir l'eix nacional.

ERC, des de principis del mil·leni, va començar a idear una potent estratègia, molt lloable, per crear el centre-esquerra nacional català, un fet poc valorat i entès a hores d'ara, el resultat final del qual, després de deu anys ja el sabem tots: un PSC tocat i gairebé enfonsat, amb problemes seriosos amb el PSOE, però també una ERC arrossegada juntament amb l'esquerra sucursalista a l'infern per haver arriscat en aquesta línia, la de la prova del cotó federalista al PSC. Per tant, objectiu realitzat a mitges -que ja és molt- amb un final catastròfic. Màrtirs o Kamikazes?

CiU, per contra, amb un domini espectacular dels mitjans, ha aconseguit, per un cantó, crear sensació de rebombori continuat i de poca serietat, és a dir, atiar el dimoni del PSC, amb el qual, qualsevol llei que sortís del Govern tripartit ja era sospitosa per aquest sol fet -ara han pactat amb ells, però-. I per l'altre, ha exacerbat i donat benzina per aquest mateix motiu, a l'independentisme exprés, el qual ha provocat que tot aquest espectre es partís en mil bocins fent malbé els fonaments del partit pal de paller de l'independentisme. Bravo per CiU, doncs, realment ha aconseguit guanyar la batalla, arrasar a les eleccions i crear el gran espai del centre-dreta català nacional.

Què passarà i què hem de fer ara, doncs? CiU ho té molt bé per estar almenys 12 anys al poder, és tan senzill -o complicat- com que en aquesta legislatura vagi a Madrid amb tota la pompa, amb recolsament d'altres partits si cal, a proposar el concert econòmic. Si fa tan sols això, ja té guanyades les properes eleccions. Com que Madrid dirà que ens hi posem fulles, CiU a la següent legislatura hauria de fer un referèndum o consulta, amb tot l'espectacle patriòtic que significa fer-lo. Amb això ja portaríem 8 anys i unes altres eleccions guanyades. Madrid altre cop tornarà a tancar la porta, i ens plantarem en la tercera legislatura amb el límit autonòmic ja esgotat i preparats per fer un referèndum d'independència, per allà l'any 2020. Si CiU té la valentia de fer tot això, poso la mà al foc que estarà governant més d'una dècada, si li tremolen les cames però, els canvis poden anar més ràpid, i és imprevisible el que pot passar.

I ERC, què? Doncs ERC primer de tot refer-se i fer que al Congrés nacional previst per a la propera tardor només hi hagi una sola candidatura, manifestant així la unitat tant anhelada que li permeti agafar embranzida de nou. Si no és així, ja no cal ni continuar. Segona cosa, treballar a fons -10 diputats i 220.000 vots no és qualsevol cosa- i mirar-se amb lupa qualsevol patinada que pugui fer el nou govern de CiU. L'objectiu és estar-hi a sobre i pressionar-los, si cal arribar a pactes nacionals amb ells també, és clar, tot per tal d'avançar cap al progrés i l'alliberament nacional. I tercera cosa, seguir amb la mateixa estratègia, i tant que sí! La de perseguir i aconseguir crear l'esquerra nacional catalana de la mà d'ERC, malfieu-vos dels que han criticat aquesta estratègia: o no tenen visió nacional o simplement ens volen fer desaparèixer del mapa. Ara, malgrat la patacada, ERC ho té potser més fàcil que el 2003, bàsicament perquè el PSC ja no té projecte polític, la desorientació i el fracàs de l'Espanya amiga és tant enorme que, o segueixen sent nacionasl espanyols, i per tant, ja no són un partit central a Catalunya, o trenquen amb el PSOE. I és aquí on Esquerra té molt camp per córrer encara.

De cara els propers 10 anys, la gent ha de ser conscient que tenim dos partits nacionals, un al centre-dreta i l'altre al centre-esquerra, que ens han de portar a l'objectiu final, i aquests, han d'estar a l'alçada de les circimstàncies, fora d'això, la resta de les opcions no deixen de ser minúcies i jocs polítics perquè el poble s'hi entretingui.




dimecres, 5 gener de 2011

Reis

Que tingueu molt bona nit i molt bon dia de Reis...