dilluns, 21 novembre de 2011

Ressaca electoral: Set punts.

Per començar faré servir un tòpic. Tranquils! No és el rabiós 'la festa de la democràcia', sinó que la nit dels resultats va ser molt, però que molt llàrga i altament emocionant almenys pels que ho vivíem des de can Calàbria. Més propi d'un país encara per democratitzar, havíem passat la mitja nit sense saber encara el 100% escrutat pel Congrés amb els nervis a flor de pell per culpa d'un diputat que ballava constantment per Girona, i que finalment se l'han endut els independentistes en detriment del PSOE, a l'espera però, del vot de l'estranger.

Així doncs, amb una ressaca considerable de xifres, aquí us llenço les set conclusions de les eleccions d'ahir:

1. El PSOE ha tornat a perdre unes eleccions en part per una crisi de cavall però sobretot per la seva maldestre manera de gestionar-la. Així doncs, mentre els socialistes han perdut més de quatre milions de vots, el PP n'ha guanyat tan sols mig milió. Són un desastre.

2. El PP amb una majoria absolutíssima té ara el repte principal de treure l'Estat d'una crisi galopant. Veurem com s'empesca el nou govern espanyol per reduir el dèficit i de quina manera ho fa tenint en compte que qui mana en aquesta matèria és i serà la UE. Per exemple, suprimirà autonomies que no serveixen absolutament per a res? És primordial també rebaixar l'alt nombre d'aturats puix és la xacra més important que viu l'economia espanyola. La despesa que destina l'Estat per pagar aquests subsidis és insostenible. I per tant, caldrà invertir en les PIMES per generar llocs de treball i sobretot no gastar en obres faraòniques que són un llast i invertir en educació i en R+D+I. Entre altres qüestions...

3. La notícia que reconforta d'aquestes eleccions , és veure com ha quedat el mapa de l'Estat. Aquells il·lusos defensors de la tesi de les dues Espanyes un cop més la realitat se'ls tira a sobre. L'empirisme ens ensenya que en el fons, simplement existeix una Espanya i dues nacions diferents que malden per sobreviure i lluiten per alliberar-se. Punt. Veurem com ho gestiona això Don Mariano i veurem si el totpoderós PP és el de l'arrel castellana -llegiu-hi Aznar- o intenta fer la viu-viu i actuar amb pragmatisme respecte el País Basc i Catalunya. Crec sincerament que ensenyarant primer la cara amable per tot seguit entrar en una espiral jacobinista.

4. Els resultats a Euskal Herria són espectaculars. Felicitats per a l'esquerra abertzale! Aquí, cert independentisme nostrat encara n'ha d'aprendre d'això que anomenem la real politik i practicar-la en positiu. Ells tenen clar que només amb la potència de grans altaveus poden il·lusionar un país sencer i tocar poder de veritat. És a dir, forjar la clau que obre la porta cap a la victòria final. Malauradament el sobiranisme català encara confia amb un senyor calb que es vanta de no ser independentista o pitjor encara, decideix fer de cabra i pujar a les muntanyes que diuen que l'aire fresc purifica el seu independentisme. Allí poden fer els seus aquelarres pensant-se que són molts i importants. Que trist tot plegat, mare meva...

5. Felicitar CiU pel seu resultat que manté encara la flama tot i les retallades i tenir el desgast de governar. La població catalana -agradi o no- ha avalat un cop més la política de la federació nacionalista i ha enviat per fi el PSC als seus quarters d'hivern (una gran notícia sense dubte pel país).
Ara bé, la gran qüestió que s'albira al país i el maldecap que li ve a CiU és quina estratègia de pactes primarà; es llençarà als braços del PP per no trencar relacions amb l'Estat? O s'abrigallarà amb els partits catalans que vulguin iniciar el camí del dret a decidir per caminar junts cap a la independència econòmica i política? Situació difícil sense dubte per a CiU, sabent que el 2014 el suport de la població potser ja no serà tan a cegues. Dependrà del camí que triïn.

6. L'unionisme a Catalunya retrocedeix any rere any tan en les enquestes com en els processos electorals. Fa quatre anys els partits unionistes obtenien 33 escons amb un 62% dels vots. Ara en tenen 25 amb el 47%. Una molt bona notícia sense cap mena de dubte. El corc que hem de patir però, és la ràpida normalització que els populars estan experimentant a casa nostra, un fet on CiU hi té molt a dir i a fer.

7. ERC amb un temps rècord realitza un congrés envejable, es renova, aconsegueix tallar una emorràgia preocupant i remunta en tan sols tres mesos una situació on partia de zero diputats a obtenint-ne -moralment- tres. Felicitats doncs per a l'Oriol Junqueras i a la direcció del partit, que ara se'ls hi obre una feinada de por per aconseguir que en els propers tres anys recol·loquin el partit en el lloc que li pertoca.

ERC ha de decidir si vol ser un partit de majories i de govern o vol ser la ICV de l'independentisme. És a dir, un cop recuperada bona part de la bombolla independentista, hauria de concentrar-se a mantenir-la i a conjuntar una oposició en positiu al govern de la Generalitat amb la recuperació de l'espai del centreesquerra nacional. Una tasca difícil.

Ara, amb un PSC esfondrat, l'estratègia de rapinyar cert espai que ells ocupaven té més vigència que mai per convertir el partit republicà en un partit central de la política catalana. És només així que es pot créixer de debò per després presentar-te davant de CiU amb l'aval de la grandesa, i ser creïble amb el compromís de col·laborar des del progressisme en un govern de concentració nacional. Això només pot ser possible si ERC passa
de ser el partit del crit d'independència, a ser el partit central de l'esquerra nacional i sobiranista.


3 comentaris:

Anònim ha dit...

No estic d'acord que el PP creixi gràcies a CiU, de cap de les maneres.
El PP a Catalunya creix gràcies al PSOE els qui se senten espanyols no votaran mai un partit català, igual que ERC va créixer a costa de CiU després de la majorai absoluta d'Aznar i ara ha caigut per la mateixa raó per la que va créixer, per donar suport als espanyols.
ERC va fer Montilla president i això fa empagueir.
Per cert, ERC també ha de ser responsable i col·laborar amb CiU són les dues formacions que tenen la resposabilitat, no tancar-se en banda i deixar a CiU amb l'única opció de pactar amb el PP.
Dreta i esquerra catalanes ja tendran moltes opcions per donar-se garrotades, ara bé fins que no hi hagi independència han d'anar de la mà.

Eric ha dit...

Em sap greu dir-te que no has entès el que jo volia dir. Jo no dic que el PP creixi gràcies a CiU, jo dic que la normalització del PP com a partit de govern sí que hi té a veure CiU. I aquí ho explico perfectament:
http://delaguard.blogspot.com/2011/11/lespanyolitat-del-pais-en-mans-de-ciu.html

Salut!

Josep ha dit...

No et vaig vore a Calàbria. Serà que els apoderats arribem passada la mitjanit.
Uns matisos
1) El vot perdut del PSOE prefereix l'abstenció abans que una esquerra sòlida (IU), un espanyolisme sòlid (UPyD) o opcions noves (EQUO).

2) Això requereix moltes hores de deba, i molts matisos.

3) La nació gallega està estancada, política i econòmicament. I va en retirada cultural, però existeix.

4) Ja parlarem amb calma d'Euskal Herria.

5) CiU ha obtingut un milió de vots, el que ja obtenia en temps del Pujol. Les dues diferències són que ara el PSC s'enfonsa i que el nostre país ja no té 6 milions d'habitants, sinó set i mig.
Són només el 29.35% dels vots.

6) El PSC no és un partit unionista, tampoc és federalista ni independentista. El PSC és un partit desplaçat: els seus esquemes funcionaven bé fins el 2003, i s'hi podien barrejar centralistes, autonomistes, federalistes i fins i tot algun independentista; així com socialistes, social-demòcrates, social-cristians i liberal-progresistes. Ara han d'acotar i concretar, i això vol dir perdre vots.
I CiU també ho haurà de fer.

7) ICV-EUiA té més vots que nosaltres, així que millor que no anem tan de sobrats.