dimecres, 12 octubre de 2011

Grècia caput

Hi ha raons diverses i culpes repartides per explicar les causes d'aquesta crisi de proporcions planetàries, fins i tot s'hi poden comptabilitzar múltiples variables per a cada territori. El nostre cas per exemple: és vox populi que la crisi és un llast doble per al bon funcionament social de Catalunya fruit del robatori que ens infligeix any rere any l'Estat.

Dit això, m'agradaria argumentar una idea sobre una mesura contundent que, segons el meu entendre, Europa hauria d'aplicar d'una manera urgent i dràstica en el si de la unió monetària.

Deixant de banda economistes xarlatans i apocalíptics que ens avisen que la fi del món és a la cantonada i que el capitalisme arriba a la seva fi, hi ha accions urgents que s'haurien de portar a la pràctica per tal d'evitar, això sí, catàstrofes de més envergadura. Una d'elles és que la UE necessita urgentment actuar i parlar amb fermesa com un sol estat, cal que els seus dirigents es creguin que, políticament és un ens compatible i de fiar. Perquè –i ara passo a la segona qüestió- el que necessiten urgentment els mercats, encara que sembli una clarividència abstracte, és confiança, aquesta és la paraula clau. Sense confiança l'economia no remunta. Sembla senzill, però és així.

I què ha de passar perquè hi hagi certa confiança immediata –ara ja vaig de cara a barraca- almenys per a l'estabilitat europea? Doncs deixar caure ipso facto Grècia perquè els mercats puguin respirar un xic i així salvar algunes economies –com l'espanyola i la italiana- que encara tenen alguna esperança de vida. Ras i curt, cal un tallafocs.

A aquestes alçades tot el món econòmic sap que Grècia ja no podrà pagar, ni en els seus millors somnis, ni tan sols el seu deute i que, per tant, pot ser letal pel futur de l'euro i del benestar a Europa el risc que els bancs francesos i alemanys –que són els que aguanten el país hel·lènic- puguin veure's desplomats pels esforços fets a Grècia, i perduts per a un possible rescat posterior d'un país encara més gran. La (des)confiança un altre cop, veieu?

Grècia va entrar a la zona euro el 2002 fent trampes de la mà d'una persona que ara mateix hauria d'estar complint presó. Ella és Antígona Loudiadis, àlies Addy, membre a més de la Goldman Sachs, la responsable de camuflar el deute grec per així poder entrar a l'Europa monetària i provocar la major crisi financera que està patint el continent. Ella pot aconseguir, per manasses, que la UE hagi d'acabar rescatant els bancs més poderosos –un fet letal per a les polítiques monetàries- i així anar a la caiguda total, si no és que sense cap més mirament Europa faci un cop de puny sobre la taula i deixi caure un país que viu del clientelisme de certes famílies i que ha gastat el que no tenia en un sistema social d'ultrafuncionariat que viu molt per sobre del que li pertoca.

Tot això si no s'atura pot arribar a fer l'efecte dòmino a altres països de la zona euro, per això és de vital importància crear aquest tallafocs. La llei del capitalisme és aquesta: o jugues bé i pots guanyar molt, o perds i tornes a començar. C'est la vie.

Article publicat al NacióDigital.com


Arkjhgbjhkbjhkticle publicat al NacióDigital.comr a cada territori. El nostre cas per exemple: és
vox populi