dimarts, 20 setembre de 2011

Subvenció al rock català, un dogma de fe

Durant els meus gratificants 20 anys de vivències i batalletes en les subcultures juvenils i/o 'tribus urbanes' -tal com ens descriu la premsa-, he pogut copsar també com les baixes passions, les enveges i els mals rotllos amb aquell i l'altre eren i són el pa de cada dia. Un món molt testosterònic, diguéssim...

Una de les discussions estrella - per sort, en comptades vegades- que malgaudia amb suposats progres alternatius era si el rock en català dels 90 havia estat un moviment neutre, sense substància i, per suposat, subvencionat. Ah, amics! 'Subvencionat', la gran paraula, el dogma de fe que envejososos i mediocres feien servir a cor que vols per desacreditar aquella moguda que -agradi o no- va fer despertar tota una generació. Curiosament els mateixos que des d'una òptica progressista -només faltaria!- sempre tenien un 'però' en la lluita de Catalunya per la seva llibertat nacional. Dos arguments que normalment anaven lligats l'un a l'altre; 'coses de polítics i hippies', deien, com si el seu món fosc fos un món més interessant i profitós que qualsevol altre. No em facis riure...

Sí, ho reconec, jo tampoc escoltava Sopa de Cabra, Sau ni Sangtraït (amb Els Pets era diferent), jo era d'aquells díscols que delirava amb Kortatu, La Polla, The Specials i The Jam. Jo he tingut l'honor de ser un Dr. Calypso i també de freqüentar el Gol Sud, el Puerto Hurraco i els antres més soporífers de la urbs amb les meves Doc Marteens, camises de quadrets i elàstics. Sí, sí, tot això està molt bé, fantàstic! Però no per ser d'aquesta condició i estar fora del comú em comportava com un vell rondinaire, i menys encara em posava en contra d'un moviment que era vital pel país.

En un moment o altre he hagut d'aguantar personatges amb tendències ciutadanesques i amb aires de superioritat que ells mateixos es regalen pel fet d'haver estat sempre a l'underground barceloní, despreciant una moguda que era imprescindible per a un país anòmal com el nostre. M'importa un rave que el nostrat rock/pop -el CiURock com un gracioset anomena- que es va posar de moda als 90 fos una moguda comarcal, 'blanca', estigués subvencionada -una falsedat majestuosa- i fos per a adolescents pijets.

El rock en català d'aquell moment era una necessitat imperiosa per a un país que s'estava refent -un cop més- d'un genocidi cultural perpretat durant els últims 40 anys o més. El rock en català era un producte que s'havia de promocionar sí o sí, pel simple fet que qualsevol país necessita un rock nacional propi. I punt. O és que la Movida madrilenya, el reggae jamaicà o el punk anglès no han estat punta de llança d'avanguarda cultural per llurs respectius governs? No fotem, home! És molt senzill d'entendre-ho, tan sols es necessita voluntat i visió global: És a dir, cert és que et podien no agradar alguns conjunts i es podria haver apostat per algun d'altre de més interessant, però és de rancuniosos i roïns trinxar tota una moguda pel simple fet d'existir i perquè no va amb tu.

Aquesta mentalitat de cova, de ser el més autèntic, de menystenir el que no és dels teus, és de cromanyó, és de sectari tarat, i forma part de l'essència de la tribu urbana, ho reconec. A vegades, però, demanaria a certes divinitats musicals i periodístiques que tinguessin menys autoodi i acceptessin amb serenitat i com una cosa normal el fet que en una nació existeixi alhora una escena comercial i una altra d'alternativa, que en definitiva no deixa de ser l'equilibri perfecte perquè una cultura nacional avanci amb salut i fermesa.

Tot això ve a compte perquè per enèsima vegada, i arran de la reaparició dels Sopa de Cabra, certa 'intel·lectualitat' musical tronada que sobreviu a casa nostra ha tornat a carregar l'arma contra el rock en català, criticant els 90 i lloant en contraposició els indies actuals que fa quatre dies que -sortosament- s'han passat al català. El tema és si en el seu caparró provincià hi cap la següent qüestió, que no deixa de ser ciència pura: Tot existeix perquè algú sempre ha creat un pòsit ferm amb anterioritat i, per tant, segurament que no existiria el tresor musical que tenim ara sense el dels 90, com tampoc existiria el dels 90 sense els laietans, i així 'nà tirant...

2 comentaris:

Dr. Cat ha dit...

BRAVO! has mencionat ni que fos de resquitllada els laietans. A veure si ens il.lumines una mica més sobre aquest estel fugaça de la nostra història musical aborígen, perquè si hem d'esperar que el Quico Amado en faci un elogi, anem dats...

Anònim ha dit...

QUE EL CEL O L'INFERN ENS LLIURE DELS PIJOS-PROGRES¡¡¡¡¡QUINA COLLA¡ENCARE N'ENTENC EL SEU PRESTIGUI.CALIA I CAL DEFENSAR LO NOSTRE,AMB XIROCAIRES INCLOSSOS,QUE CARAI¡
JUGANT AMB BARCELONA