dimarts, 28 desembre de 2010

Se'ns pixen a sobre i Convergència diu que plou

Acabem l'any amb que el és i serà, possiblement, un dels enganys més bestials des de la fi de la dictadura. Sí companyes i companys, en aquest país, durant les últimes dècades, o ja se sabia amb qui es tractava, o hi ha algú que volent canviar les coses, ha mort en l'intent. El fet però que exposo ara i aquí, supera tot cinísme possible. I és que amb aquest nou govern dels millors que ha confeccionat n'Artur Mas, es dona la monstruosa paradoxa que la titular de la conselleria de Justícia, la senyora Pilar Fernández Bozal, és ni més ni menys que una de les responsables per part de l'Estat espanyol, de la prohibició de la primera i mítica consulta per a la independència de Catalunya a Arenys de Munt.

Així doncs, la brutal paradoxa és que, el partit que ha aclaparat l'èxit de la manifestació sobiranista del 10 de juliol, i que ha rebut la majoria dels vots independentistes, molts d'ells col·laboradors i votants entusiastes de les consultes sobiranistes, ha col·locat, per sobre de tota dignitat, aquest funest personatge en un dels llocs més potents del nou govern català. L'altra perla d'aquest govern, és en Boi Ruíz, conseller de Sanitat, provinent ni més ni menys de la patronal d'aquest sector. Ell, és amic i col·laborador del think tank de l'ultra dreta espanyola, és a dir, de la FAES, la fundació del PP dirigida per Jose Maria Aznar. Ole!

Per tot plegat, no em queda res més que dir: Se'ns pixen a sobre, i Convergència diu que plou. Agafeu-vos fort que en tenim com a mínim per a 8 anys. Vergonya absoluta per als seus votants catalanistes il·lusos.

Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Bon any a tothom!
Pilar fernàndez Bozal, Consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya. Les seves primeres paraules han estat: Prometo amb l'alluda da Déu.

El Jin Jan català

Els meus amics i la gent que m'estima saben perfectament que sóc un rara avis pel que fa als gustos geogràfics, a les tendències i si molt m'estires, fins i tot a la política. Vull dir que, més d'un i d'una m'ha sentit dir que detesto i/o em sento còmode tant a comarques com a la urbs, és a dir, que a vegades em sento atret per les formes i les maneres de fer del món rural i de la muntanya catalana (expressió vayrediana), com també amb les més modernes de la ciutat. Els snobs tiquis-miquis m'agraden i no m'agraden, talment com els rondinaires de bar de poble curts de mires. És una complexa manera més d'aprofundir en la idea tant catalana de l'anarcocarlisme, la d'agafar el millor de cada lloc de la nostra idiosincràcia.

Partint sempre d'una catalanitat insubornable i d'unes idees liberals pel que fa a la societat i la moral, i intentant sempre actuar en relació a la realitat que m'envolta, el món i les idees les veig sempre modulant, i modulant em sento sempre per no caure en l'ortodòxia més tronada. Les idees d'en Pujols sobre la filosofia i l'estètica septentrional i meridional que recauen en la justa mesura temperada en la nostra terra, i en el mateix sentit, el fet de veure com la conjunció del seny i la rauxa es reitera al llarg de la nostra història, em fan ser d'aquesta manera tant justa i contradictòria alhora.

Tot plegat doncs, em fa pensar en la magnífica cançó de l'últim disc del Roger Mas titulada, Tanco els ulls/Obro els ulls, la lletra s'adequa a la perfecció al que sento i sóc, ni d'un cantó ni de l'altre, sempre partint d'una base però, i depenent de la realitat del moment. És com un respir i un bàlsam, és el que fa molt de temps penso i em costa tant de trobar en altres éssers humans; la contradicció sòlida.

Aquí la teniu:

N'estic fart,
del nihilisme urbanita,
de les ulleres de pasta,
del setciències de bar
i de l'orgull pagès.

No en puc més
de les mentides dels progres,
dels rancis de l'altra banda,
dels gurús orientals
i dels profetes del canvi climàtic.

Tanco els ulls i només veig voltors, i el ressol.
Obro els ulls, obro els ulls i veig la dona de la presó.

Bon any!



divendres, 24 desembre de 2010

Nadal Ie-ié

Aquest senzill i innocent post, és simplement per desitjar-vos salut i felicitat, i sobretot recomenar-vos un Nadal ple d'il·lusió i de regals, és a dir, uns regals en forma de retrobament amb els estimats i d'un bon àpat ple de bon menjar i bon beure, res més que això. Visca la tradició, mori la banalització!

Us deixo amb el magnífic vídeo de la nadalenca cançó El petit valilet, interpretada pel conjunt per excel·lència del Modernisme Aborigen, l'Angelina i els Moderns. Que tingueu una bona missa del gall i un bon dia de Nadal.

Recordeu que demà hi ha l'ofrena i l'homenatge a la tomba del president Macià en el seu 77è aniversari del seu traspàs.

dimecres, 22 desembre de 2010

IX legislatura. Back to the 90's

Senyores i senyors, demà si no hi ha un daltabaix al país tindrem nou president de la Generalitat, el 129è de la història. En aquest mateix sentit, la setmana passada vam aprovar el Parlament de la IX legislatura després de la dictadura feixista espanyola. Val a dir (i em remeto al brillant Junqueras) que, malgrat la situació d'acomplexament nacional que encara vivim, el fet actual de no estar immersos en situacions bèl·liques fa que el pòsit de convivència i recuperació nacional que estem deixant augmenti any rere any, i això no és res més que positiu per a la nació catalana. Als nostres enemics els costarà cada vegada més fer-nos desaparèixer.

Si entrem però, en la nova configuració de la cambra legislativa, que és en definitiva on es cou el brou de la política catalana, fixem-nos que no hi ha res més desolador que veure un Parlament constituït d'aquesta forma tan monolítica i provinciana, però sobretot una mesa tan decadent com la que ha quedat. Fixeu-vos-hi bé en els logos dels partits que hi floreixen, reflexioneu amb el cor a la mà, amb humilitat i, just després, penseu si això és un avenç o un retrocés. Ja hem començat a veure per exemple, com les pot gastar CiU, blindant un lloc a la Mesa per al partit de Fraga i Vidal-Quadras en comptes de donar-lo al de Macià i Companys. Ells podien, però no han volgut. Gràcies sobiranistes de CiU!

Veurem doncs què passa amb aquesta nova CiU, cap a on tira i fixa les seves prioritats. Algú em podria dir o alertar que la CiU d'ara no és la mateixa que la d'abans, i jo el contestaria que té raó, és cert, la cúpula dels nacionalistes és més sobiranista que mai, i aquest, és un fet evident i positiu fruit de la batalla guanyada pels independentistes durant els últims 8 anys on s'ha posat el dret de decidir sobre la taula, a la centralitat política. Però... El sobiranisme de CiU és sòlid o és de façana? Seran ferms alhora de defensar i aplicar algunes lleis històriques pel catalanisme que el govern anterior va iniciar? El noi de la Franja, el reconegut patriota Duran i LLeida -responsable de la negociació amb l'Estat-, aguantarà la pressió de l'Estat en el moment clau? Mama por!!!

Em preocupa doncs un cert regust de tornada al passat, no hi puc fer res, l'actualitat m'empeny a considerar els últims imputs que m'arriven i em fan tremolar; l'unionisme radical, per exemple, content perquè ara hi ha una presidenta del Parlament no independentista, Wikileaks ensenyant-nos com el cònsol nord-americà estava realment preocupat per la deriva sobiranista del passat Govern (el d'ara se suposa que no), i en definitiva, el govern espanyol encantat amb la tornada CiU al govern, i respirant per fi tranquil, després d'haver fotut fora l'independentisme del govern i haver trencat momentàniament el somni d'una esquerra nacional catalana. Em fa tot l'efecte que la sociovergència serà addicta al pont aeri.

I ja que parlem de l'Estat, estic content perquè ara se li pot obrir d'una manera ofensiva i per fi no violenta altre cop el conflicte basc. Si realment es confirma una treva definitiva de l'organització armada basca, i per tant, l'entrada amb força un altre cop de l'esquerra abertzale a l'arena política, no només se li acabarà la moma al PSOE i el PP basc, sinó que el dret a decidir retronarà amb força altre cop al nord de la Península.

Realment, tot plegat, una tornada als 80 i 90 en tots els sentits, fins i tot potser amb la basquitis que poden recuperar certs sectors tronats de l'independentisme nostrat. Ufff... Quina mandra!
La nova Mesa del Parlament de Catalunya.

dilluns, 20 desembre de 2010

País petit. El fotoclip

Bon dia!
El Belda i el Conjunt Badabadoc us desitja una bona entrada d'any amb aquest bonic fotoclip. Un treball que enceta en bona mesura, una nova temporada plena de sorpreses i noves emocions. Estigueu atents perquè aquesta banda de torristes tornarà a donar joc a la nostra música nacional!

Cliqueu AQUÍ i gaudiu del fotoclip. Bon profit!

dimecres, 15 desembre de 2010

Cap de setmana modernista

Sí companyes i companys, la modernor nostrada no descansa ni quan el fred ens alcança. Aquest cap de setmana tenim una intensa activitat que ens portarà primer a Sta. Perpetua de la Mogoda (entre polígons i en ple Vallès) i l'endemà al Cap i Casal principatí.

Anem a pams, divendres doncs, amb l'ajuda inestimable de la gent de Cam Bernades (Camí de l'aplec, s/n. Sta. Perpètua), ens hem inventat una festa Modernista Aborigen on hi actuaran els Foix, una nova formació de Powerpop i Brit Pop sorgida de La Llacuna (Altíssim Penedès), que gairebé s'acaben d'estrenar i que n'estic segur que hi haurem de prestar un xic d'atenció, si més no, dins el moviment Mod de casa. Per tot seguit, ballar i gaudir d'una magnífica selecció de Northern, ie-ié, Powerpop i Reggae a càrrec de Selectors Badabadoc. Talc a la pista i endavant les atxes!
I dissabte què? Doncs si ens aixequem en condicions, tindrem tot un dia per gaudir de la Tupperdress Party: MODERN WORLD MEETS BREAKAWAY. És a dir, una exposició amb dret a compra de vestits i ítems seixanters fets per la Vicky, una dissenyadora experta en moda d'aquesta dècada. Tot plegat, a la botiga Mod per excel·lència de Barcelona Breakaway (Torrent de les flors, 96), ben amanit amb música i beguda especialment barata.

Déu n'hi do no? Jo hi seré, i tu?

dilluns, 13 desembre de 2010

Osona. Un any de l'any zero

Sí companyes i companys, avui fa exactament un any que la comarca d'Osona va protagonitzar un fet històric per Catalunya. Es tracta d'un procés iniciat amb fortes dosis de folklorisme a Arenys de Munt, desinflant-se fins a nivells de reducte en les últimes onades (excepte notables excepcions), però que va tenir la nostra comarca, com a punt central d'èxit notable i de rigorositat democràtica (veurem què passa a BCN ara). L'equip d'Osona Decideix va ser un equip compacte que va saber i va aconseguir fer un referèndum amb tots els seus ets i uts, on el resultat del qual i l'impacte mediàtic i social que va produir, produís un toc seriós d'alerta als diferents governs, tant municipals, autonòmics com estatals.

I és per tot això que avui celebrarem el primer aniversari, amb la presentació d'un llibre-DVD titulat Osona Decideix, imatges i dades d'una jornada històrica. Serà a les vuit del vespre al Temple Romà de Vic.

Esperem que tota aquesta sacsejada sobiranista que hem viscut els últims temps, no quedi afectada per els nous temps poc moguts que ara s'albiren, on el peix el cove i l'atomització social pot tornar a ser el pa de cada dia.

dijous, 9 desembre de 2010

El martell convergent

Infern vs. claror, la foscor del pou vs. la llum al final del túnel, descontrol vs. seriositat, desgovern vs. govern fort, irresponsabilitat vs. responsabilitat, independentisme arrauxat vs. catalanisme d'ordre, incompetents vs. professionals, traïdors que heu fet president un xarnego vs. catalans impol·luts, seny i rauxa vs. només seny...

Aquest és el discurs, si voleu simple i clar, però efectiu, que com un martellet ha anat repicant incansablement dia a dia, i des del primer dia del govern catalanista i d'esquerres, dins les ments dels ciutadants de Catalunya. Un sistema realment eficaç i implacable, a vegades cínicament intencionat, que tot el món convergent ha practicat com a norma general i ha repetit fins a la sacietat, aconseguint d'aquesta manera empastifar totes les capes i ens socials i comunicatius del país. Han convençut a milers i milers de persones habitualment allunyades de la política, i també entrar com una taca d'oli al nou independentisme. Fins i tot, m'atreviria a dir que a propis militants d'altres formacions polítiques també, creant així una sistema continuat desmoralitzador.

No ha servit de res i ha estat en va, malgrat dificultats i errors, que aquest país durant els últims 8 anys hagi estat capaç de realitzar una sacsejada democràtica i materialitzar avenços socials i nacionals poc imaginats abans pel catalanisme històric. Ni que el govern de Madrid, junt amb els grans poders econòmics tant catalans com espanyols, s'hagi incomodat de valent amb el fet que amb només un 14% independentista es condicionés un govern socialista, i ni tant sols que la nova Oficina Antifrau pugui desemascarar autèntics desfalcs econòmics. Per CiU i els seus acòlits, amb l'inestimable ajuda de l'independentisme express, tornar al govern era una qüestió de vida o mort. No podia ser que uns indesitjables niñatos amb uns impurs al capdavant governessin el seu cortijo i, per això, la seva insistència de l'estat de la qüestió sota el seu punt de vista a la societat ha estat letal, formidable, impecable. Em trec el barret.

Que el tripartit (fixeu-vos que des del primer moment han menystingut la formula govern de la Generalitat) fos el mal de tots els mals i que qualsevol fet o llei (encara que fos beneficiosa pel catalanisme) que es realitzava fos considerada un problema per a la societat, ha aconseguit i aconseguirà una cosa tan despreciable i perillosa per la salut mental com que CiU ocupi amb pràctica majoria absoluta durant els propers 8 anys (pel cap baix) tots i cadascun dels poders públics per administrar la població, un fet que sempre s'ha criticat i s'ha titllat com una limitació per a l'ambició necessària i poc plural políticament. Lícit, això sí.

Per acabar-ho d'adobar i fer contents als convergents, només faltaven les declaracions del ressentit i singular personatge Héctor López Bofill: "SI serà la força en la qual conflueixi el projecte central en defensa de l'estat propi un cop ERC, sense lideratges i sense credibilitat, entri en la descomposició definitiva". Bravo! La veritat és que amb mentalitats així de rabioses i plenes d'odi serà impossible assolir la independència, fiqueu-vos-ho al cap. Si a aquestes alçades, després de passar de 21 a 14 diputats independentistes al Parlament, encara no s'ha entès que l'independentisme no pot, ni ha de créixer a base d'un altre independentisme, sinó gràcies a esgarrapar sensibilitats fora d'aquest, és que o algú està sonat, o és un antipatriota. El tema és: Ser sempre els mateixos, però amb diferents collars, o augmentar suports. Sembla ser que per l'inconscient del López Bofill, l'independentisme no ha de créixer sinó canviar-li la marca. Que Déu ens agafi confessats.


divendres, 3 desembre de 2010

Poema visual: Tot i que

HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA
HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA
HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA
HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA
HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA
HAHAHAHAHAHAHAHAHAJUASJUASJUASJUASJUAJUASJUASJUASJUASJUASJUASJUASJ
UASJUASJUASJUASJUASJUASJUASHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA
HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA
HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA
HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA
HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA
HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA
HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA
HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA
HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA
HAHAHAHAHAHAHAHAHA........ Pissssssssssssssssssssssssssssssssss

Dedicat a 1.198.010 persones residents a la Catalunya autonòmica.


Magistral gag dels de Polònia

dijous, 2 desembre de 2010

A treballar!

Segurament, el fet més insòlit i important d'aquestes eleccions (malgrat estiguin en pobres condicions), és que per primer cop a la història de la Generalitat de Catalunya, s'hi hagin implantat dos partits clarament i autènticament independentistes, tot i que molt diferents. Lluny de ser un drama, com molts rondinaires diuen i pensen sovint (un esport a bastament practicat al nostre país), aquest fet permet obrir per primera vegada un ventall d'oportunitats i emocions que ara mateix explicaré.

Malgrat el procés hagi pogut ser sagnant i incòmode (per tothom), i fins i tot considero que per part d'alguns molt mal treballat i amb molt ressentiment, ara l'independentisme ja no està sol en la figura d'ERC, i per tant en el centreesquerra ideològic, sinó que compta també amb un partit liberal i de centredreta, la qual cosa el joc s'obre, i s'explicita d'una vegada per totes el que Esquerra sempre ha perseguit, que la majoria social sobiranista s'eixampli. Us ho diré amb un símil molt simple. Quant un és fill únic, es beneficia de totes les coses bones, però atenció, també de totes les dolentes. En canvi, amb família numbrosa, el pa està més repartit i la pinya és més ferma (sempre i quant hi hagi bon rotllo, és clar). És a dir, ara mateix se'ns obren dues grans oportunitats perquè d'aquí a quatre anys el camí cap a la sobirania política estigui practicament esfaltat, i només ens falti dibuixar les línies.

1. El panorama independentista, per fi, es clarifica, i gairebé obliga a la resta de partits, partidets, plataformes i varis espècimens, a no jugar més a veure qui és més independentista. Ara tenim un partit independentista de centreesquerra, i un altre amb ganes de consolidació de centredreta. La qual cosa fa que, si es treballa bé poden arribar a ser els dos partits que capitanegin el camí cap a la llibertat. Un, realitzant la tan anhelada esquerra nacional, i l'altre, arrossegant encara més el gran vaixell del regionalisme català cap al sobiranisme. En definitiva i com a objectiu final, fer que ERC, ICV, sectors del PSC, CDC i SI acabin creant el que hauria de ser el gran bloc sobiranista català per engegar el procés definitiu.

2. Perquè tot això sigui possible, cal fer un pacte tàcit (si voleu no públic) de no agressió entre ERC i SI, en el que cadascú treballi a la seva manera i en positiu. Després de la sagnia que l'independentisme ha patit, cal que els dos partits treballin per créixer cadascú per la seva banda, i aconseguir una vegada per totes la majoria social per la independència del nostre país.

És tant senzill com això, com de canviar de mentalitat, de canviar d'adversaris. Ara sí, ara tenim a les nostres mans, per primera vegada dos instruments que si s'engrassen bé poden ser letals per ensorrar l'autonomisme, i de pas, guanyar definitivament l'unionisme.

Pd: Perquè això passi, primer de tot ERC ha de fer un acte d'intel·ligència i responsabilitat i encarar la nova etapa sense més ferides. I SI ha de veure que ERC ja no és l'adversari a robar vots.