dilluns, 29 novembre de 2010

Els fets del 28 de novembre

Any 2006.
Autonomisme: 97 diputats
Independentisme: 21 diputats

Unionisme: 17 diputats


Any 2010.

Autonomisme: 100 diputats

Independentisme: 14 diputats

Unionisme: 21 diputats



1. L'autonomisme i l'unionisme radical ha escombrat l'independentisme. Paradoxal, surrealista i lamentable, que l'any de les consultes i de la manifestació sobiranista més gran de la història, l'independentisme retrocedeixi i bona part d'ell faci president a un personatge que ja ha declarat que no vol, ni en pintura, fer un referèndum per la independència, almenys en 8 anys. Crec que tots hem de fer un mea culpa general i descansar una estona, i quan dic tots és TOTS.

2. L'independentisme català té un problema endèmic, està sonat i li manca estratègia:
-Per un cantó, tenim els revolucionaris de sempre, que no es mouen de la cagada i no tenen intenció de moure's-hi (excepte alguna il·lustre excepció), que es mantindran en el seu esquema mental de l'antisistema deixant de banda la societat que ells diuen que defensen, mentre es recreen amb la seva sectària i minoritària ideologia. Sempre a la trinxera i a les muntanyes, res a fer...
- Per l'altre, tenim l'independentisme express, el que deconstrueix, el que divideix, el màgic, l'essencialista, l'anti-estretègia, el dels collons sobre la taula, el que es pensa que amb quatre gats serem independents... El pitjor de tot, és que moriran així de sonats. Uns ja no hi són (per sort mental d'aquest país), uns altres, tenen l'oportunitat per crear una estructura seriosa i realista amb la societat que ens envolta. Així ho espero.
- També tenim els independentistes que encara no estan preparats per la independència (surrealisme!!!), i per això, han donat suport al regionalisme català.
- Per últim, tenim l'independentisme que volia canviar la realitat, crear majoria social posant-se en un terreny fangós i molt perillós, i marcar un full de ruta gradual i realista. No se n'ha sortit (en part), i s'ha desmontat. Ha arriscat massa segurament.

A tots i cadascú d'ells, moltes gràcies per aquest lamentable paper, que Déu us ho pagui!

3. La gran notícia del dia, és sens dubte el fracàs absolut del federalisme catalanoespanyol. Aquí és on la gent d'ERC pot xalar i pot reivindicar el seu paper. Hem aconseguit disminuir l'esquerra sucursalista, i és en aquest punt on crec que ha de continuar l'estratègia d'Esquerra; laminar encara més aquest flanc, per intentar aconseguir ser l'esquerra nacional. Bé, de fet aquesta ha estat l'estratègia de sempre i la que uns quants no han volgut entendre malgrat al principi hi donaven suport, per això estic convençut que el què ha de fer ara ERC és seguir, seguir i seguir per crear més majoria social sobiranista i d'esquerres. De pitjors ens n'hem ensortit!

4. Per vergonya de tots, l'extrema dreta espanyola ara té més diputats que mai a Catalunya i pot condicionar el futur i la política a casa nostra. Crec que algú encara no se n'ha adonat, segurament per la letargia momentània que està vivint, però és un fet molt preocupant que entre tots haurem de reflexionar-hi.

5. CiU té una oportunitat històrica de moure el seu vaixell cap a posicions clarament sobiranistes, i enllaçar així amb tota la feina que s'ha fet als últims anys: Mantindrà la llei del cinema? Lluitarà per les vegueries amb la intenció de suprimir les províncies? Farà un referèndum pel concert econòmic? Mantindrà el blindatge de la immersió lingüistica a l'ensenyament? Mantindrà les mateixes ajudes socials? Mantindrà la Llei d'acollida? I sobretot, mantindrà el tremp independentista que hi ha, o el paralitzarà talment com l'època Pujol?

CiU té un problema gravíssim ara, amb la cantada victòria del PP a Madrid l'any que ve, i amb un PP fortíssim a Catalunya, haurà de triar entre l'enfrontament amb ells tot creant una conjuntura favorable i real pel dret de decidir. O abocar-se al peix al cove i qui dia passa any empeny. Jo crec que ja tinc la resposta, i tu?

No vull acabar sense felicitar als amics, amics polítics de veritat (ells sabran qui són) que han tingut més sort que nosaltres, que malgrat hi pugui tenir diferències, amb ells sempre hi puc comptar. Sé que us he fotut a tots dins el mateix sac, però també sé que amb vosaltres hi podré parlar i fer una birra sempre. També us demano que reflexionem i valorem què tenim ara mateix al voltant nostre. Crec que tenim mala peça al teler.

Ara sí, acabo amb una de les millors frases d'en Pujols, crec, que la més indicada en un dia com avui: Visca Catalunya, morin els catalans!

dissabte, 27 novembre de 2010

Jo, ERC

Ahir a l'acte final de campanya d'Esquerra a Vilablareix (Gironès), el president del Parlament de Catalunya, l'Ernest Benach, va dir una cosa molt significativa que, per a mi, resumeix a la perfecció i amb senzillesa els moments polítics que estem vivint i la feina que ha realitzat ERC al llarg d'aquesta última dècada.

El reusenc va dir el següent: "Traslladem-nos per un moment al 1999, a les últimes eleccions d'en Pujol. Us podríeu arribar a imaginar en aquell moment una campanya electoral on els socialistes cridessin 'Ni de dretes, ni independentistes', i els convergents fessin una campanya pel concert econòmic, mentre manifesten el binomi catalanisme i independentisme, fent entendre que ells de moment són el primer?". Doncs bé, com diria aquell alemany, "no hase falta desir nada mas".

La veritat és que el fet que el centre polític de Catalunya s'hagi traslladat cap a posicions sobiranistes no em fa res més que reafirmar-me amb el que ja he dit tantes vegades. L'estratègia ha funcionat, la primera batalla s'ha guanyat, hem fet més sobiranistes CiU i més demòcrates el PSC, hem posat el país davant del mirall, i li hem fet veure totes les seves vergonyes (fracàs del federalisme i de l'autonomisme, l'extrema dreta del PP, negocis bruts del regionalisme...). I el que és més important, mentrestant hem creat estructures d'estat. Ara, s'enceta la segona batalla, la definitiva, la de la realització del referèndum i del dret a decidir, i és per tot això que jo donaré suport al partit que ha ajudat a provocar aquesta situació i que pot continuar arrossegant l'autonomisme cap a la batalla definitiva. Jo, Esquerra Republicana de Catalunya.






dimarts, 23 novembre de 2010

Tot ben senzill i ben alegre





No deixeu que l'unionisme ultra us amargui la vida, i que l'autonomisme torni a estar ben cofoi.

divendres, 19 novembre de 2010

A Palau

Pels 80 anys d'història, per Macià i Companys, perquè continua sent el pal de paller de l'independentisme seriós i d'esquerres, perquè és l'únic partit que pot arrossegar l'autonomisme cap a posicions sobiranistes (i ho ha fet), perquè sense ERC Catalunya no hi és tota, i perquè som gent honesta que podem anar arreu amb el cap ben alt sense hipoteques, al Palau també. Perquè vull...
Avui em trobareu a l'acte central d'Esquerra Republicana de Catalunya, al Palau de la Música Catalana, amb 3000 valents més donant suport a la gent que ha posat les bases del futur Estat català, i que ara està disposada a portar-lo a terme.

Bon dia, i que tingueu un bon cap de setmana.

dijous, 18 novembre de 2010

Compartim una paella?

Trobo sempre interessant els espectacles lúdicoculturals que fa aquesta gent, i és per això que és un plaer anunciar-ho aquí al meu Bloc.

Es tracta doncs d'una de les mogudes més undergrounds i aborigens que ara mateix et pots trobar, una reivindicació i un esclat de cultura nostrada passada pel sedàs transgressor feta al carrer i pel poble. Els responsables del crim són els valencians Compartir Dona Gustet, un d'aquells col·lectius del país que surten com un bolet (la Catalunya micològica!), i que si no existissin s'hauria d'inventar. Una gent que es preocupa per fer cultura popular, lliure i de transmissió directa.

Ara, aquesta colleta s'ha tret de la màniga, com qui no vol la cosa, una road movie, bé, més ben dit, un Arròs movie, tal com diuen ells, amb estil americà però amb sabor mediterrani (què més volem!). I tot això, ho presentaran demà amb una festa al carrer, amb Paella inclòsa, és clar, al C/ Lleialtat, 6-baixos de Barcelona. Digne de veure-ho i viure-ho.

FESTA ARRÒS MOVIE
:

21:00 h - Performance Paellera
21:45 h - Tirada de l'arròs en live stream+Presentació de l'Arròs Movie

22:00 h - PAELLA POPULAR A LA PLAÇA JOSEP Mª FOLCH I TORRES

23:00 h- CULEBRA (concert i explicació de les cançons tradicionals recol·lectades per pobles i valls)

24:00 h - KOULOMEK AMB XOCOLATA
i després més marxeta, però ara no us ho podem dir... A part d'això; hi haurà la típica rifa de la paella per a 30 persones cuinada per en PERE CULLERA i en MARQUET a casa teva + un 2n, 3r, 4t i 5é premi sorpresa, també presentarem el vídeo participatiu que vàrem fer entre totes l'altre dia al CCCB, hi haurà projeccions, bailoteo and more mor, amor!

Tot sigui per la paella!

Per a més info AQUÍ i AQUÍ

dimarts, 16 novembre de 2010

Malament

Malament està aquest dissortat país, si després d'anys i panys denunciant l'escandalós, injust i ferotge espoli econòmic que pateixen tots i cadascun dels catalans i catalanes, a la primera de canvi, quan un polític surt i pel broc gros engalta unes quantes veritats, tothom se li tira al damunt. Des dels intel·lectualets de baixa estofa que abunden a les ràdios i televisons locals i públiques, fins als polítics que, per més drama, saben quanta veritat hi ha en aquestes afirmacions. Si és ben bé que, ni ensenyant les balances fiscals (recordem-ho, un fet mai succeït quan CiU era "decisiva" a Madrid, i sí durant el govern d'esquerres i catalanista), l'autoodi no és capaç de desaperèixer de les ments de molts catalans.

Malament estem si, després de fer la manifestació independentista més gran de la història d'aquest país, i quan sembla que tot és possible, el que segurament serà el proper president de la Generalitat, afirma que va vanagloriar-se quan la Roja va guanyar el Mundial, això sí, sense banderes i a casa d'amagatotis. Molt català, rànci i catòlic tot plegat. De fet, no ens hauria pas d'estranyar això, aquesta actitud segurament era la majoritària a la manifestació de 10J, amb la qual cosa, fa una mica de basarda que, tot aquest independentisme màgic i ansiós proclami que al gener tindrem la independència. Cal construïr estat i crear majoria social, en comptes de vendre gat per llebre!

I sobretot, estem més que malament, veure com un sector del sucursalisme d'esquerres, no hagi après la lliçó, després de 8 anys governant amb els independentistes, que amb Espanya no hi ha res a fer, i que l'estat normal dels països normals, és precisament esdevenir Estat. A cal sociata hi ha problemes greus, i més que n'hi haurà després de la patacada electoral. Aquest ha estat l'encert de l'estratègia d'ERC, portar el límit de la democràcia al PSC, fer-los votar lleis netament catalanistes i empassar-se sense cap incident tot un regitzell de consultes sobiranistes, justament quan ells han posseït la Generalitat. Evidentment uns no ho podran aguantar gaire més, i es llençaran a la olla del PSOE lerrouxista, d'altres, tampoc aguantaran gaire temps més, i hauran de fer un pas democràtic i catalanista. El del referèndum.

divendres, 12 novembre de 2010

Ep! El 3er Aplec Modernista Vallesà

Modernes i moderns.
Ja tenim aquí el 3er Aplec Modernista Vallesà, l'aplec d'aplecs, l'aplec mare. Tota una aventura que va començar un dissabte fred de novembre de fa tres anys a la Garriga quan una colleta, faltada de música modernista nostrada, es va treure de la màniga un recopilatori de Ie-ie, Pop i Garatge seixanter en la nostra llengua i el va donar a conèixer als afortunats que van assistir al 1er aplec vallesà. Ha plogut molt de llavors ençar, i pel camí ja hi hem deixat 6 aplecs més, però això sembla que no té aturador, les ganes de gaudir-ne i ballar-ne més hi són com el primer dia.

Així doncs, comencem!

Ah! I no oblideu que durant la trobada hi haurà la tercera entrega del recopilatori del Modernisme Aborigen. 14 delicioses cançons més del nostre cançoner seixanter.

dimecres, 10 novembre de 2010

La Iaia sona bé

Ahir vaig assistir a la sala Bikini de BCN per presenciar l'entrega de premis Sona 9. El primer que em ve al cap, i el comú denominador dels meus pensaments quant escric aquesta lletra, més enllà dels guanyadors, és que la música que es fa a casa nostra i que està cantada i pensada en català, és bona de veritat, i que per fi ha superat tots els complexos i provincianismes que tenia. Està clar que encara hi ha bones i importants bandes a casa nostra, que en aquest sentit es resisteixen a ser normals, malgrat això però, cal dir que el nostre Pop-Rock nacional és viu i està en forma, el ventall és ampli i de qualitat. Res més a dir.

Les bandes d'ahir, van ser els Bläue, uns barcelonins que practicaven una barreja de punk surrealista amb estètica tiki i records de les 6 hores de Canet de Mar. Van quedar últims, segurament perquè l'orella del jurat és poc atrevida, puix la proposta significa un trencament amb la dictadura del Folk-Pop predominant ara mateix en aquests ambients.

Els segons van ser els Pulpopop de l'escola de la Cellera del Ter, amb aires clarament puntiniants i d'Umpah-pah, practicaven un Pop amb punts de Glam i Soul, que a mi realment també em va sorprendre gratament.

I finalment La Iaia, una banda que amplia l'oferta de Folk-Pop del país, els triomfadors de la nit, de Vic evidentment, del qual me'n alegro moltíssim; primer perquè són molt bona gent, i després perquè la qualitat musical i la seva capacitat per crear boniques cançons valien en escreix el premi. S'ho mereixen, està clar. Els hi profetitzo llarga vida i més victòries musicals, n'estic completament segur.

Finalment, reiterar un cop més que la salut del Pop nacional està garantida, una prova fefaent d'això, és que la Bikini ahir no hi cabia n'hi una mosca més. Cal felicitar també amb tots els honors a la gent que ho ha ideat i ho fa possible. Gràcies per crear i fer nació.


dilluns, 8 novembre de 2010

28N, l'esquerra independentista amb ERC

Dissabte vam llevar-nos amb una bona notícia, una notícia, que junt amb la recuperació que experimenta Esquerra en les últimes enquestes, significa el posicionament i la valentia davant les properes eleccions catalanes, d'uns patriotes de pedra picada, d'un sector històric de l'esquerra independentista, en definitiva, d'una gent que vist el panorama actual i tenint en compte els moments crucials que viu el nostre país, ha optat per recolzar el pal de paller de l'independentisme, el vot útil, pragmàtic i seriós. Perquè l'independentisme català ja és una altra cosa, ja no estem als 80 ni als 90, i perquè l'alliberament nacional és una opció massa seriosa, com per anar llençant cants de sirena.

Lluny de veure això com una opa hostil a certs sectors, o de les envejetes ja clàssiques dins el moviment, aquesta carta només es pot percebre d'una manera, d'una gent que a títol individual ha decidit fer aquest pas. Res més enllà del què diu la carta. Totes les lectures que es desprenen arrant d'aquest posicionament, són opinions subjectives del periodisme de torn, o de gent que es passa la vida deconstruïnt el que s'intenta construir. Siguem feliços, i deixem treballar cadascú a on vulgui amb l'objectiu comú posat com a meta final.


AQUÍ teniu la carta que ha estat signada per les següents persones:


Jordi Fàbrega.

Alcalde de St. Pere de Torelló


Gerard Fernández.

Membre històric de l'esquerra independentista. Membre fundador del Casal independentista de Sants. Va ser portaveu de la PDD durant la manifestació de l'1D del 2007. Coordinador de formació de les consultes de Decidim.cat


Ramon Moragues.

Membre històric de l'esquerra independentista. Membre de l'UM9, candidatura vinculada a la CUP a St. Pere de Ribes. Va ser regidor de cultura.


Ermen Llobet.

Membre històric de l'esquerra independentista, en concret de l'MDT. Destacat activista ecologista.

Sergi Perelló.

Sindicalista. Membre de la direcció de la Intersindical-CSC.


La carta rep dia a dia més suports de gent que prové de l'esquerra independentista. Més endavant ja es donaran a conèixer. Us hi voleu adherir?

dimecres, 3 novembre de 2010

Sacrilegi!

La cristiandat del poble català és un tema inqüestionable, la nostra terra s'ha vestit bàsicament sobre els fonaments de la cultura cristiana (també de la jueva i l'àrab), la qual, ha aportat valuosíssimes característiques culturals, socials i econòmiques al nostre territori. Ara bé, la relació dels catalans amb la institució catòlica ja són figues d'un altre paner, la sintonia no ha estat mai bona, i sempre hi ha hagut forces entrebancs. No cal extendre's per exemple, amb el primer gran xoc protagonitzat pel nostre rei Pere I dit el catòlic precisament, i el Papa Inocenci III, que amb l'ajuda dels francesos (si home! els mateixos farsants que segles més tard s'autoetiquetessin forjadors de l'ètica i la igualtat, quanta mentida mare de Déu), van trinxar els somni catalanooccità i l'avanç ètic i social que protagonitzava el catarisme, realment uns protoluterans avançats en el temps.

Anem al gra però, el fet que el Papa, un paio força repulsiu així d'entrada, vingui a Barcelona amb tots els gastos pagats pels contribuients, després dels escàndols de pederàstia i mantenint-se amb uns postulats fora de lloc; en contra l'homosexualitat i dels preservatius, simplement ho trobo un insult a la intel·ligència.

Però encara vaig més enllà, crec que és un sacrilegi que aquest tal Benedicte XVI, vingui a dir missa en el que és el símbol de la Religió Científica Catalana, el sistema filosòfic iniciat per Ramon Llull i remodulat pel gran Francesc Pujols, el savi de Martorell. Aquest sistema es reivindica com la ciència del tot -la Pantologia- que es basa en l'estudi i la recerca de la realitat, i que trenca amb totes les altres religions. Per dir-ho d'una altra manera; si Grècia va donar al món l'art clàssic (i va satisfer d'una vegada per sempre l'ideal estètic de la humanitat) -la Bellesa-, Roma va crear el Dret (i va donar el dret clàssic amb què va saciar l'ideal ètic dels pobles)-la Bondat-, Catalunya serà la terra destinada a fundar el classicisme científic, és a dir, a realitzar l'ideal dialèctic dels homes, -la Veritat-. És per tot plegat que per a Pujols la Sagrada Família de Gaudí és el símbol i la catedral de la Religió Científica Catalana, i per tant de la humanitat.

Francesc Pujols ha estat i és el filòsof maleït d'aquest país, elevat per a tots els grans de la seva època, ara és un perfecte desconegut, un error que s'hauria d'esmenar. Els catalans i en concret els barcelonins farien bé de, per començar, de llegir el
seu llibre La visió artistica i religiosa d'en Gaudí, bàsicament per entendre qui som i com som.


Pd: A tall d'exemple, només dir que quan un prestigiós editor suís demanà a Salvador Dalí un text per al gran llibre que pensava dedicar a Gaudí, el pintor respongué que el millor text que es podia escriure sobre Gaudí ja havia estat escrit, i que era precisament aquest.

dimarts, 2 novembre de 2010

Dos pensaments

PENSAMENT 1

El moviment antisistema i/o okupa és digne, és romàntic, fins i tot s'hi pot trobar molt bona gent. La seva veritat en un món progressiu i pragmàtic és basicament estètica, malgrat que la seva estètica deixa molt de desitjar.
Tenen un problema, però: acostumen a estar fora de la realitat de la gent, la mateixa gent que diuen, i volen, defensar. Això vol dir que, encara que intentin aportar un model digne en un conflicte concret, si l'entorn social afectat no el comparteix, automàticament es transformen en esnobs sectaris.
(Pensament sorgit, després de veure l'emissió del 30 minuts dedicat a la colònia Castells de BCN)

PENSAMENT 2

Em preocupa profundament com la societat, amb gent llegida inclosa, té la facilitat per engalipar-se o per deixar-se engalipar, malgrat el fum que es vengui sigui ben negre. Tinc la sensació que la societat s'està valencianitzant, això vol dir, mal que em pesi, que s'està 'enxaiant' i tornant-se acrítica amb segons qui i amb segons què. Cada vegada més tendim a lloar i a premiar els corruptes i deixar-nos enlluernar pels populistes (el pitjor enemic de la democràcia). I, si no, ja veurem quins són els partits que pujaran més a les properes eleccions.
Curiosa societat plena de cantamanyanes de barra de bar, que en plena desafecció política faran guanyar punts als corruptes, els demagogs i l'extrema dreta.