dijous, 28 octubre de 2010

From Lavarone with love

Sí nois... és el que té el torrisme, que la vida l'has de passar de la millor manera possible. I és per això que amb dos valents més, avui agafarem un avió des del preciós i súper Pop aeoroport d'Alguaire, i enfilarem cap a Milà, d'allí a la bonica població (això diuen) sud-tirolesa de Lavarone (Lafraun), on es veu que quatre gats mal comptats, encara hi parlen un dialecte germànic-bavarès que li diuen cimbri.

Què hi farem allà? Doncs res... ballar, riure, fer el modern i compartir amb tota una colla més de la secta, un dels millors festivals del centre d'Europa (això també ho diuen) de l'escena Mod.Ja us ho explicarem com ha anat tot plegat, o no.

dimecres, 27 octubre de 2010

A pagar!

Humanament, no puc sinó estar d'acord per la recent sentència del tribunal europeu sobre el cànon digital, una sentència que suavitza la desmesurada política de fets consumats de la SGAE espanyola, contra els petits i mitjans comerços familiars.

Tant humanament, com que continuo considerant imprescindible aquest cànon per a la resta de paticulars i per esdeveniments organitzats per l'administració o capital privat. Un fet que continua recollint, evidentment, la llei europea. Tot plegat, és tant senzill com entendre, que la música pot i ha de ser popular, i que la majoria d'artistes ens guanyem la vida tocant i no cobrant d'un lloc on la majoria de vegades et fan trampa, però és de calaix i també per un sentit estrictament d'honor i de dignitat, que la gent pagui per una feina feta, talment com paga per qualsevol altra cosa, i és evident que d'alguna manera s'ha de regular.

Per tot això i més, per combatre aquesta ignomínia vers el valor de les coses i la moda absurda de la gratuïtat, no puc passar per alt aquesta gravació del gran Albert Serra. Fan d'aquesta gravació, la trobo sublim!


Perdoneu, però algú ho havia de dir...

dilluns, 25 octubre de 2010

Les 6 condicions

"Estem decidint si volem anar endavant o volem retornar al passat, el 28 de novembre està en joc el futur d’una generació, si volem que l’acabi decidint el PP o els hi volem oferir als nostres fills un futur millor, un futur en llibertat, un futur a la primera generació de catalans que viuran la independència com a adults, administrant els seus propis recursos". Així d'explícit va ser ahir Joan Puigcercós al meravellós teatre del Grec de BCN, en el que va ser el final de la campanya Catalunya Decideix. Una campanya el resultat de la qual, unes 70.000 han respost a 6 preguntes sobre el futur polític i social del nostre país. 6 condicions perquè Esquerra posi sobre la taula abans de negociar i formar el proper Govern de la Generalitat.

Va ser un acte lluït el d'ahir, on més de 1500 persones van gaudir de la força de la convicció d'un partit, un partit que ha arriscat com mai alhora de fer la prova del cotó al PSC, la prova de la democràcia sobre un partit massa allunyat del catalanisme polític. Un partit que ha arrossegat com ningú, els dos transanlàntics de l'autonomisme d'aquest país cap a posicions si més no contradictòries i democràtiques. Ara sense por a equivocar-nos, podem dir sense embuts que el centre polític a Catalunya, no és altre que el Dret de Decidir.

Esquerra no es va presentar el 2003 per proclamar la independència a curt termini, de fet, no va dir-ho mai (i menys obtenint 23 dels 168 diputats, no fotem!), el seu objectiu era sacsejar la societat i aportar aire fresc a la política catalana, i a fe de Déu que ho fet, ara ja res és com fa 7 anys enrera. Ara el conflicte amb Espanya és més viu que mai, el centre-dreta regionalista és més sobiranista, i l'esquerra federalista té una crisi galopant d'identitat. Què més volem!! Objectiu aconseguit!!

Ara bé, sí que volem més, volem reblar el clau una mica més, per això aquestes eleccions són tant crucials perquè sense una ERC forta tot això se'n pot anar a norris, i per tant, si Esquerra hi és, posarà aquestes sis condicions sobre la taula per formar govern. És a dir, per fer un altre pas en la història d'aquest país. I és que encara ningú ens ha ensenyat que la política sigui una ciència ràpida, no?

Les 6 condicions/propostes:
1. La celebració d’un referèndum per la independència de Catalunya.
2.
Concert econòmic per a que els nostres impostos es quedin al nostre país.
3.
Aposta per a un sistema financer públic català.
4.
Garantir els recursos per aplicar la llei de la dependència.
5.
Preus justos i potenciar la producció agrària i ramadera.
6. Transparència a l’administració pública amb la reducció d’alts càrrecs.

diumenge, 24 octubre de 2010

2on manifest per a un projecte valent i ambiciós

Nosaltres, ERC

L'ebullició que caracteritza el món independentista, fruit del procés polític viscut a Catalunya des de la formació del primer govern tripartit, ha generat també, al costat d'indiscutibles elements esperançadors per al nostre poble, confusions i desorientacions previsibles. L'aparició de diverses i noves propostes electorals de signe independentista és ben legítima i pot contribuir a enriquir i estendre el ventall del sobiranisme polític. Però al costat d'això, observem amb preocupació la corrua de desqualificacions injustes que, des de posicions independentistes, han caigut sobre l'única força amb representació parlamentària a Catalunya que ha fet de la plena sobirania el seu objectiu essencial.

A ERC i a la seva direcció se'ls pot i se'ls ha de sotmetre a una valoració crítica. Però es fa difícil no reconèixer-li la seva voluntat tossuda de superar el marc jurídic i constitucional que encotilla la nostra nació. Tampoc no se la pot acusar d'haver estat esquitxada per afers propis d'èpoques passades o actuals i d'altres àmbits partidaris (des dels casos Pascual Estevill als del Palau de la Música o Pretòria).

Algunes vegades, segurament, ERC s'ha equivocat a l'hora de prendre decisions i cal afrontar amb decisió els dèficits propis. Però creiem que, vist el que estem observant en l'escenari preelectoral, hem de reclamar més autoestima per a tots aquells que, des de posicions progressistes, ens situem en l'ampli ventall del sobiranisme. S'ha de ser molt frívol per voler fer saltar pels aires tot el capital polític i simbòlic que ha acumulat ERC al llarg de la seva història.

Esquerra Republicana sol ser atacada per aspectes secundaris, però no se li han reconegut encara els grans encerts de la seva llarga trajectòria. El partit sempre ha cregut que no hi ha progrés ni avenços socials sense llibertat, ni des del dogmatisme. Ha sabut aglutinar gent de sensibilitats diverses, des de la socialdemocràcia al liberalisme d'esquerres i els corrents d'influència llibertària. Representa una cultura política que mai no ha cregut en suposats finals de la història. Quan una part de la intel·lectualitat d'Europa coquetejava amb els totalitarismes, ERC afirmava sense matisos la superioritat de l'Estat de Dret.

Catalunya necessita institucions consolidades, i el seu sistema de partits n'és una de principal. Més enllà de les contingències electorals immediates, fóra bo que els qui se senten ubicats en el nacionalisme d'esquerra o de centre esquerra fessin, féssim, un esforç per triar amb encert els estris amb els quals volem bastir noves arquitectures polítiques. De segur que un model de país de qualitat com el que volem no es construirà des de la improvisació, el cabdillisme o les actituds sectàries que massa sovint brollen des dels rengles de l'independentisme. Tampoc negligint les distàncies inevitables entre els grans objectius i el possibilisme necessari.

No deixa de sorprendre com apareixen en el si de l'independentisme trets que creiem més propis de certa cultura política espanyola.

Per tot plegat, els sotasignats, militants o simpatitzants d'ERC, de matisos i sensibilitats diferents, creiem que un projecte polític requereix continuïtat i referents sòlids. L'esquerra nacional –amb els seus encerts i els seus errors–, la que va aplegar Francesc Macià i Lluís Companys, i que després han enriquit noms diversos, de Manuel Serra i Moret a Josep Irla i Josep Tarradellas, de Josep Pallach a Heribert Barrera, ens exigeix ser rigorosos i responsables. Per això, en l'actual moment polític, nosaltres ho tenim clar. Per Catalunya: nosaltres, ERC.

Article signat conjuntament per Eladi Crehuet, Narcís Duran, Pep Martí, Bienve Moya, José M. Murià, Maria Àngels Prats, Àngel Ramos i Josep Maria Valls.
Article emès als diari Avui i El Punt, dijous passat.

dijous, 21 octubre de 2010

Nou single ja a la venda

Senyores i senyors.
Us presento el nou 7" del Belda i el Conjunt Badabadoc, que conté sengles versions del País Petit d'en Llach i del Gemma d'en Joan Baptista Humet. Dues grans cançons elegantment envasades a un 7". I aborigenment vestides amb veus de l'Horta, vents comtals, Hammonds vallesans i Fénders osonencs.

Aquest vinil ja presentat el passat 2 d'octubre al centre del món, la Plaça Reial barcelonina, ara ja el podeu trobar als següents llocs:

Breakaway, Torrent de les flors, 96 Gràcia-Barcelona.
Discos Revolver, Tallers, 13 Barcelona.
Daily Records, Carrer de les Sitges, 9 Barcelona.
Beltza Records, Donibane karrika, Donostia-País Basc. Dedicat a la memòria del Natxo Romero, gran músic i millor amic

dimarts, 19 octubre de 2010

20 anys sense el Gato

Ahir va fer 20 anys (20 anys!!) que ens va deixar Xavier Patricio Pérez Álvarez, Gato Pérez, un dels millors poetes urbans de la Barcelona que despertava de la grisor, d'una Barcelona encara sense límits i ple d'excés, l'home que va arrancar i va fer renéixer la Rumba catalana dels carrers i els sòrdids locals dels gitanos de Gràcia. Ahir a l'Antilla de Barcelona, sota la batuta del gran Rafalito Salazar, els seus amics i deixebles el vam recordar en el que va ser l'homenatge, fins ara, més familiar i autèntic. Com va dir el gitano de Mataró, allí no hi faltava ni sobrava ningú, va ser un plaer veure llegendes vives del so laietà i companys del Gato de barra de bar, i una impressió veure també, sa mare asseguda tota l'estona davant l'escenari.



Per nosaltres aquest també serà l'any Gato Pérez. Gràcies Rafalito per la nit d'ahir.

dilluns, 18 octubre de 2010

Els bons són bons

Sempre he defensat una teoria (si voleu provocadora), que el dia que es proclami la independència hi haurà independentistes rondinaires que hi estaran en contra, n'estic completament segur. Seguint en aquesta direcció, durant aquests últims mesos de final de legislatura hem pogut copsar una CiU abocada a aquest esperit anti de barrufet rondinaire, una CiU presonera de la seva caricatura del "tot i que..." del Mas de Polònia. És a dir, un partit que visualitza el suport local a les consultes sobiranistes, però vota en contra a la Llei de Consultes o, en el mateix sentit i agafant altes quotes de surrealisme i covardia preocupant, votant finalment favor de la Llei del cinema després de dir-ne pestes d'ella. Ells fa temps que ja han encetat la guerra sense treva per tornar com sigui a la Generalitat, atiant sense mesura l'odi social contra la marca tripartit (cosa que ha calat) i, si cal, votant en contra de lleis que són reivindicacions històriques del catalanisme, com per exemple la Llei de vegueries i l'intent de substituir les diputacions.

L'última de les croades de la Casa Gran (per cert, què se n'ha fet d'aquesta andròmina?), és criticar i intentar deixar en ridícul el Govern de la Generalitat pel tema de l'emissió de bons de mil euros cada un, amb un interès d'un any del 4,75%, destinats a particulars. El senyor Mas potser no ho entén, o la bilis contra el govern el cega, però això entra en la més absoluta normalitat democràtica, talment com va fer el govern Pujol els anys 85 i 86. Aquesta mesura no només ajuda a l'economia general del país, sinó que entra de ple en la definició del caràcter català envers aquesta.

Com dic, no hi ha res més patri, a més de tenir una llengua, un dret civil i uns costums propis, que una manera singular d'entendre l'economia respecte dels nostres veïns, i és exactament això el que per a mi representa aquesta proposta.

Economia a la catalana, significa ser més autosuficients, més autònoms, més enginyosos, més cooperatius i fer pinya per crear vincles econòmics entre poble i govern, al marge dels bancs i de l'Estat. Davant de les grans despeses estatals, dels latifundis, de la cultura del totxo, de la cultura del funcionari, de mantenir una monarquia i venerar-la, d'idees expansionistes i imperialistes... hi ha el caràcter liberal català, de la petita i mitjana empresa, de la menestralia, dels Consulats de Mar, de l'estalvi, de la cooperació, de la no ostentació, de la cultura del treball, en definitiva, de l'espavilar-se malgrat tenir un Estat en contra. Així és com ha subsistit durant segles el poble català, i així és com s'ha aixecat cada vegada que hi ha hagut una crisi o una ocupació militar, amb enginy i fent pinya. Som fenicis i foceus.

L'abc de l'economia explica que perquè una societat progressi i surti del forat cal que el capital es mogui. A casa ens ho estem pensant, i tu?

Pd: L'admirat economista Sala i Martin recomana i anima als particulars a agafar bons de la Generalitat. És una oportunitat bona i segura.

dijous, 14 octubre de 2010

Totes i tots a Igualada!

Bon dia a tothom!

El dia 16 ja s'acosta i comencem a engegar motors amb totes les activitats previstes. Recordeu que les activitats comencen a les 11 del matí amb una taula rodona a l'Ateneu Igualadí, on comptarem amb la presència d' Oriol Junqueras, Josep Guia, Francesc Ribera "Titot" i Rosa Calafat.

A les 12 hi ha una manifestació pels carrers de la ciutat amb una bona colla de grups de cultura popular d'arreu del territori i potseriorment un dinar popular a l'Ateneu i a partir de les 16 actuacions musicals amb Sapastres, Carles Belda i el Conjunt Badabadoc, Meritxell Gené, Cesc Freixas i PD. Cat. A més, podeu arrodonir la vostra jornada igualadina amb el concert dels Esquirols del S.XXI a la Sala d'Igualada a partir de les 23 i, a continuació, fi de festa a l'Envelat (C/ Òdena, 37).

Podeu trobar les entrades anticipades del dinar i el concert al preu de 10 euros a partir de divendres al Clot del Clos (C/del Clos, 53) o al bar l'Envelat (C/Òdena, 37). Si sou de fora d'Igualada, podeu reservar la vostra entrada a l'adreça festivalperlaindependencia@gmail.com o trucar al 669218695.

Afanyeu-vos a fer la vostra reserva! Salut!

dimecres, 13 octubre de 2010

Un manifest per a un projecte valent i ambiciós

L’esquerra independentista,
motor de canvis valents i ambiciosos


D’ençà de la recuperació democràtica, la política catalana va estar profundament lligada a dos discursos hegemònics enfrontats però complementaris. El del PSC definia el de CiU com a “nacionalisme conservador”. El de CiU definia el del PSC com a “esquerra sucursalista”. De fet, però, tots dos van gestionar còmodament durant més de vint anys l’escenari sorgit de l’aprovació de la Constitució espanyola i l’Estatut de Sau.

Ha estat pel creixement d’ERC al voltant de la proposta d’un independentisme d’esquerres, que a finals dels noranta va apostar per la conciliació del catalanisme i del progressisme, que emergeix un tercer espai polític rellevant. Aquest espai és el que ha permès el desacomplexament del sobiranisme i la introducció en el centre de l’agenda pública de qüestions com el dèficit fiscal, el control de les grans infraestructures o el dret a decidir. També va exigir el desplaçament de posicions a PSC i CiU, fins a plantejar-se un nou Estatut. I, evidentment, ha facilitat l’extensió i l’homologació d’un independentisme d’ampla base social.

Des del Govern, Esquerra Republicana de Catalunya ha condicionat el desplegament del marc legal i de les polítiques públiques en un sentit de cohesió social, de construcció nacional i d’enfortiment d’estructures amb contingut d’estat. Governar és una tasca complexa. Fer-ho en coalició i amb el suport electoral limitat, encara ho és més. Però no hi ha opció política amb veritable voluntat transformadora que renunciï a l’assumpció de les màximes responsabilitats.

Els darrers anys, l’efecte contundent de la crisi econòmica s’ha combinat amb la proliferació d’un discurs apocalíptic sobre el país i de descrèdit de la política per part dels qui senten haver-ne perdut el control. Això planteja el risc immediat de desmobilització i de desconfiança en la política democràtica i de compromís social, i el retorn al vell ordre dual de l’etapa autonomista.


Tornar a la dicotomia autonomista de CiU i PSC abocaria el país a un retorn al passat. Al país petit, resignat i dependent de tants anys. L’estat i el seu Tribunal Constitucional ja han fixat els seus límits al nostre autogovern. I el gruix de la societat catalana ja va dir abans, i ara ho ha reiterat, que no en té prou. Al cap de més de 30 anys de transició ha arribat l’hora de poder pronunciar-nos sobre la configuració política de la Catalunya del segle XXI.

Tenim el convenciment que el projecte sobiranista és l’únic capaç d’il·lusionar el poble de Catalunya. És el que li pot fer percebre que participa d’un projecte històric i polític de transformació social i d’emancipació i constitució nacionals. El que tradueix i expressa la pròpia condició de subjecte històric i polític de primer nivell, i l’ambició de més democràcia, més participació i més llibertat. Per això, qui signem aquest manifest compartim que la nostra millor oportunitat col·lectiva per assolir els més ambiciosos objectius econòmics, socials, culturals i polítics és la d’esdevenir un nou Estat integrat a la Unió Europea.

Som independentistes i som demòcrates. Per emprendre el camí cap a la plena sobirania ens cal comptar amb el suport majoritari de la població, la veritable font de legitimitat. És imprescindible. És per això que, des del respecte escrupolós per l’expressió de la voluntat popular, amb el convenciment que cal condicionar qualsevol acord de nou Govern a la celebració d’una consulta al poble de Catalunya perquè manifesti la seva aposta de futur, demanem el suport a Esquerra Republicana de Catalunya.

Barcelona, setembre del 2010


Primeres signatures:
MONTSERRAT ABELLÓ poeta, AGUSTÍ ALCOBERRO historiador, RAMON ALCOBERRO filòsof, VICENÇ ALTAIÓ crític d’art, SEBASTIÀ ALZAMORA escriptor, RAFAEL BATTESTINI metge, FRANCESC BELLMUNT cineasta, ALFRED BOSCH escriptor, LLUÍS CERA escultor, ELADI CREHUET notari, JOSEP CRUANYES advocat, JULIÀ CUFÍ físic, MIQUEL DE PALOL escriptor, MERCÈ FERNÀNDEZ historiadora, JAUME FONT geògraf, ORIOL GARCIA QUERA autor còmics històrics, ENRIC GOMÀ escriptor, ANNA GRAU editora, VALENTÍ GUAL historiador, JOEL JOAN actor, ORIOL JUNQUERAS historiador, JORDI LLAVINA escriptor, ISONA PASSOLA cineasta, ENRIC PUJOL historiador, MARIA MERCÈ ROCA escriptora, CAMIL ROS sindicalista, MIQUEL SELLARÈS periodista, MARTA SELVA historiadora, ANNA SOLÀ historiadora de l’art, JOAN MANUEL TRESSERRAS comunicòleg, JOSEP MARIA VALL editor i VIDAL VIDAL escriptor

diumenge, 10 octubre de 2010

Homenatge al Mestre

Avui fa 150 anys que va néixer el creador de la Paraula Viva, l'intel·lectual modernista per excel·lència, el Mestre amb ema majúscula, tal com l'escrivia el seu deixeble més directe, en Francesc Pujols. En Joan Maragall, el nostre excels poeta.
I és per això que des d'aquest humil bloc em sumo al seu homenatge amb aquest potent poema:


Excelsior
Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil.la
aigua mansa de cap port.


Gira, gira els ulls enlaire,

no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra immoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,
oblida't de ton regrés:
no s'acaba el teu viatge,
no s'acabarà mai més.


I no puc deixar de reivindicar també, la Teoria de la Paraula Viva:

Els poetes tenen una gran capacitat de meravellar-se i de retornar als mots la plena intensitat de sentit; per això han d'expressar l'emoció estètica sense el filtre de l'elaboració racional, com si fos dictada per la veu interior que experimenta el sentiment.

dimecres, 6 octubre de 2010

Va de populisme

No m'he pogut estar de manllevar aquest tros del brillant article de John Carlin i Carlos Pierini que sortia ahir al diari espanyol El País. De cop i volta i com una aparició, en el text hi he copsat ràpidament i fàcilment les diferències subtancials i profundes que hi poden haver entre dos països, entre dues comunitats, entre dues maneres d'entendre el món i l'economia, en definitiva, entre Catalunya i Argentina. L'un, és un país que es mou sobre la base de la realitat, del na tirant, de l'esforç i l'ètica, sense místics ni grans capitans... L'altre, és un polvorí de populisme, màgia, misticisme i d'ídols, i així els hi va...

Però compte, cap societat se'n escapa del poder d'atracció que pot produir el populisme, i això em fa pensar ara mateix en les nostres properes eleccions, i concretament en alguns dels candidats que s'hi presenten. Rumieu-hi una mica, i llegiu aquesta perla:

[...] El endiosamiento de seres Ídolos-Dioses a los que no se debe criticar, como a Perón, Evita, Maradona, Cristina Fernández o Néstor Kirchner, intocables seres sin errores, lleva al fracaso reiterativo y doloroso que arrastra a millones de argentinos al sufrimiento. El granero del mundo se va convirtiendo en un país lleno además de granos de pústulas creadas por el sistema: fracaso, pobreza, desnutrición, inseguridad, criminalidad, destrucción de las instituciones, ataque permanente a la prensa opositora, ataque a la ley, destrucción de la educación (eso también) y llegamos entonces a que la fantasía de ser un pueblo "protegido" por los Dioses cae en una triste y ridícula realidad. Las sociedades propensas a alimentar estas ilusiones, caen en la seducción hipnótica de líderes de estas características. Son sociedades cerradas, como dice Karl Popper, con un fuerte carácter autoritario, convicciones inamovibles y preponderancia al pensamiento mágico. En estos casos el horizonte de expectativas está absolutamente distorsionado por las ilusiones y las consecuencias se traducen en un sinnúmero de fracasos compulsivamente repetitivos. Decía Albert Einstein que la locura era repetir lo mismo una y otra vez, esperando diferentes resultados.

Independentistes, no us sona una mica tot això???

divendres, 1 octubre de 2010

Gent valenta que estira del carro

La gent valenta d'un partit valent, que ha sigut el responsable durant els últims 80 anys de proclamar dos cops l'Estat català, i d'arrossegar el país cap a majories mentalment autocentrades en la qüestió nacional. Sóm el partit camàlic de la història, construïm i fem avançar sense esperar res a canvi, aquesta és la gràcia que tenim i la que ens motiva.



El secretari nacional d'imatge i comunicació del partit, Ignasi Llorente, ho descriu d'aquesta manera: 'Hi ha qui ens diu que si haguéssim passat aquests set anys a l'oposició, ara tindríem possibilitats d'assolir molts més diputats. Val. Però hi hauria més independentistes? Hi hauria més gent no-nacionalista convençuda que necessitem un Estat propi? Potser la feina no és agraïda, però és per això que diem que és una feina valenta.'