dijous, 30 setembre de 2010

Tardor MODernista

Benvolgudes i benvolguts moderns.

Ens plau informar-vos que aquesta tardor ens oferirà un seguit d'activitats modernistes. Vet-les ací:

*2 d'octubre, festa "A Way of life" al club Clandestinos de la plaça Reial barcelonina, amb l'actuació en directe d'el Belda i el conjunt Badabadoc tot presentant el seu nou 7" que conté sengles versions del País Petit d'en Llach i del Gemma d'en Joan Baptista Humet. Dues grans cançons elegantment envasades a un 7". I aborigenment vestides amb veus de l'Horta, vents comtals, Hammonds vallesans i Fénders osonencs. El voleu conèixer? Doncs vingueu mudats per l'ocasió.
Als plats, el savoir faire dels Pd Rudemod i Pd YokoMar.

*4 de novembre, Aplec Modernista Mediterrani al Vermell de Manresa, amb el directe ferotge dels Trons i la selecta selecció de modernisme aborigen dels Selectors Badabadoc als plats.

*12 i 13 de novembre, ja és aquí el 3r Aplec Modernista Vallesà. Divendres 12 podreu gaudir d'una colla de pd's de Castellar a Terrassa, a la República. Dissabte13, la ja clàssica Escuterada Fatxenda, a partir de les cinc de la tarda, un mercadet seixanter, un recital de le Petit Ramon i una ambientació musical exquisida amb Jack Slade (ska&reagge) i els Selectors Badabadoc (modernisme aborigen) a la Casà Taulé de Sabadell, i una festassa final a la Sala arrahonenca amb els Trist Trash Trio i els Súrfing Sirles i els djs No i Zimmer. + info més endavant.

Salut i modernor!



dilluns, 27 setembre de 2010

El vot útil

Curiós país aquest, que després de set anys de sacsejada social i nacional, i quan l'independentisme sembla que està en el seu millor moment de la història, un sector de gent es dedica a jugar a veure qui és el més independentista, i a treure bilis diàriament contra al que ell considera que no ho és tant. Mentrestant l'unionisme ho aprofita i comença a despuntar a les enquestes. Jo d'això en diria la jugada perfecte d'Espanya.

Les enquestes tot sigui dit però, ara mateix són de mal fiar, és cert que són moments de descoordinació, d'estómac, de desconcert, en definitiva, de final d'etapa al país. L'autonomisme i el federalisme han vist perdre les seves últimes raons d'existir, i les enquestes no tenint en compte tot això, també poden endur-se la seva particular patacada pel que fa a la precisió d'encert.

En definitiva i parlant en plata, si féssim cas a aquestes enquestes, semblaria que contra tot pronòstic, bona part de l'independentisme se l'emportaria CiU (per allò que el soroll i el canvi no és bo i la gent necessita tornar a estar atomitzada), que el PP podria prendre el tercer lloc a ERC, i que aquesta mateixa, obtindria una patacada considerable. Un cop més, un 10 per Espanya. Si tot això passés, aquest país patiria una important regressió de 25 anys enrera, tornaríem de pet a la casella de sortida. Entendríem doncs, que la societat catalana no està preparada per afrontar la independència política, és a dir, no està preparada per continuar el procés encetat per tal que les seves vides esdevinguin millors. L'unionisme radical, a més a més, consolidaria una parcela important de país.

Catalunya en els moments claus i de cruïlla com el d'ara, o ho ha ha perdut tot deixant-s'hi la pell o s'ha acovardit. Davant d'aquest nova oportunitat doncs, només hi ha un vot útil que permeti continuar el procés que fa anys que seguim, el procés de valentia, de sacsejada social i de construcció nacional, l'únic que pot plantar cara a l'autonomisme i a l'unionisme recalcitrant. Aquest és, sense dubte, el d'ERC.
Enquesta d'avui de RAC1 (Grupo Godó).

dijous, 23 setembre de 2010

Llengua d'Oc, benvinguda!

Ahir al Parlament de Catalaunya es realitzava l'últim ple d'aquesta legislatura, una legislatura on el govern junt amb el país sencer ha posat les bases definitives per a la preparació d'un futur immediat on el dret de decidir del poble català serà la condició bàsica i central de la nostra política. Perfecte!

Com no podia ser d'una altra manera, aquest últim ple ha servit perquè Catalunya i el seu Parlament exemplifiquessin el seu notable grau d'ètica i humanisme, han demostrat un cop més al món la seva voluntat d'enteniment entre cultures. Catalunya, altra volta dona una lliçó de democràcia als Estats que l'envolten protegint i blindant una llengua (una manera de veure i entendre el món), la llengua occitana, amb la seva variant de la Vall d'Aran. La llengua d'Oc la nostra germana-bessona, és la llengua de la cultura europea a l'edat medieval i ara serà la tercera llengua oficial de Catalunya, una llengua però, trinxada a causa del seu inexistent poder polític, de la seva poca normalització moderna, i sobretot, evidentment, per la seva minorització constant per part de França.

Segons la diputada d'Esquerra M. Àngels Cabasés, relatora de la llei, en dues intervencions pronunciades íntegrament en aranès, ha explicat que ‘amb aquesta Llei reconeixem la unitat de la llengua occitana, potenciem l'existència d'aquest poble, situem la Vall d'Aran al centre de les relacions occitano-catalanes i garantim la pervivència de la llengua pròpia de l'Aran'. I també, ‘amb l'aplicació d'aquesta llei l'agermanament etern de les llengües catalana i occitana ha d'esdevenir una realitat'.

El Parlament de Catalunya ahir va tornar a fer història.

dimarts, 21 setembre de 2010

Això no pot quedar impune!

Sé que remenar la merda no porta enlloc i no és agradable, que és fastigós i fatigós. Però aquest tema sobre la nostrada corrupció que us presento és tant i tant gros, que si finalment el poble català se l'empassa tot, voldrà dir que és una societat malalta i poc preparada per entrar als nous temps de l'humanisme, l'ètica i la modernitat.

Cal veure aquest vídeo, amb paciència i amb atenció, perquè cal desemascarar d'una vegada per totes una generació i una classe de dirigents que s'ha passat mitja vida passejant-se amb el carnet de bon ciutadà català, però que amb la seva mesquinesa ha embrutat el nom de milers i milers de lluitadors i intel·lectuals que han posat el nom de Catalunya al món.

Cal denunciar sense tremolors d'una vegada per totes, a tots aquests burgesets provinciants que s'han venut el país i han fet negocis bruts pensant-se que només ells eren Catalunya, això no es pot tancar en fals. No seria just.
Entreu aquí i cliqueu "La veritat del cas Palau":
http://www.youtube.com/user/EsquerraTV?feature=mhum#p/a/u/0/lcoaxmPSbXg

El diputat Pere Bosch, un dels que més ha descobert sobre el Cas Palau.

dissabte, 18 setembre de 2010

Unes engrunes i un crostó de pa sec.

La proximitat d'una contesa electoral, fa que la política agafi i provoqui més emocions que mai i que els partits hagin de cercar els seus propis perfils, un fet que sempre és d'agrair (menys a CiU, que encara ara no sabem quin perfil definit té). Però aquest grau d'intensitat mai seria complert sense aquelles anècdotes curioses, a vegades penoses i a voltes divertides, que sovint ens brinden certs personatges.

Vet aquí doncs, per anar fent boca, el sainet estrella del moment, realitzat per dos partits de nova planta idèntics, que aspiren exactament al mateix, amb molta testosterona i sense un programa social clar, però que no hi ha manera que es posin d'acord. Encara no està clar, però, si és un pou de ressentits d'ERC o es dediquen realment a engrandir la majoria social pel flanc centre-dreta (espero i desitjo que sigui aquesta segona opció) . Ah! I no deixen de tirar-se públicament els plats pel cap. Curiós i digne d'estudi...

Podríem seguir doncs, amb la desfilada estrafolària i populista de la Camacho per Badalona, sentint-se part de l'atrezzo garrulo que l'envoltava. Realment oportunista i moralment baixa. La nota graciosa d'aquest episodi, però, ha sortit de la súperguai de la Ortiz (Iniciativa), deixant entendre que la Camacho havia mostrat la seva cara més liberal i, per tant, d'extrema dreta. Quina relliscada, pobreta, li recomanaria fer un repàs dels llibres d'història política.

El premi a l'anècdota graciosa de la setmana però, se l'endú la incombustible i irrepetible Montserrat Nebrera. Ella, l'autèntica i més liberal de Catalunya, fa poc va presentar el seu nou partit polític liberal a l'estàtua del timbaler del Bruc, la icona del carlisme català. La sornegueria de la Montse no té límits. Bravo per ella!

També hem pogut veure com tot un exconseller del tripartit es posa l'últim de la fila d'un nou partit polític farcit de galls antitripartit. No sé si és ben bé el lloc que li pertocaria, la veritat, tinc la sensació que és com un deslluiment personal fora de mida. Bé, cada loco con su tema que diuen els castellans.

El premi al crostó sec, florit diria jo, se l'endú indubdablement el nostre President. El senyor Montilla (que li deu tot a Catalunya), després d'haver pactat amb els independentistes, i que aquests li hagin brindat moments brillants durant la legislatura: la defensa de la llengua pròpia del país davant del lerrouxista Rivera (un fet importantíssim i xocant per a molta gent), votar lleis inimaginables pel catalanisme tant sols fa 10 anys, etc... Sembla que des que el Sr. Puigcercós li va dir que moltes gràcies per tot, però que el mocador ja estava massa ple i ara calia llançar-lo per agafar-ne un de nou, ha deixat de fer de President per passar a ser el mateix trist i gris dirigent unionista radical que ja era. Ell volia que l'independentisme no fos l'epicentre del debat electoral, però és precisament gràcies a ell que és més viu que mai, gràcies sr. Montilla. Els últims dies, han sigut un sense fi de declaracions i estirabots unionistes, molt poc dignes d'un president de Catalunya i sí molt típiques d'un ressentit nacional.

Sap greu (o no), però després que el pacte amb els independentistes hagi accelerat el mal rotllo entre el PSC i el PSOE (ja ho veureu després de les eleccions quin drama a can sociata!), Montilla tenia dues possibilitats; centrar-se humanament i políticament i passar a ser un president digne més, a qui el càrrec el fa cada vegada més catalanista, o tirar-se al monte amb els seus quinquis del Baix. Ell ha triat el que realment el cos li demanava.

dijous, 16 setembre de 2010

Safanòria xoca Brain Damage

Comença el 22è Mercat de la Música Viva de Vic, un Mercat absolutament consolidat que és referent al país i part de l'estranger, i que ha sabut alliberar-se de la simple i banal trobada o festival musical, per a ser un lloc on es pot vendre, comprar, promocionar i gaudir alhora, de la música i els nous projectes que n'hi surten. Un Mercat realment per a músics, promotors i també per al públic.

Per a mi un Mercat ben especial, puix aquest any hi presentem un espectacle ben curiós amb el grup Safanòria fent una coproducció amb uns francesos anomenats Brain Damage. Heus aquí doncs l'explicació i el per què de tot plegat:

SAFANÒRIA xoca BRAIN DAMAGE
Safanòria, quartet català arrelat a grups com
Xerramequ TiqusMiquis, Mazoni, Dijous Paella o el Belda i Conjunt Badabadoc, i Brain Damage, duet de Saint Etienne i punta de llança del dub i l’electro fosc de factoria francesa, junts a la tarima. L’operació, d’alt voltatge, promet espurnes de foscor marcades per les directrius electròniques i científiques que el consagrat duet francès d’electro i dub acostuma a servir en els seus treballs. Sobre aquesta pel·lícula, amb una clara vocació de renovació de peces clau de la tradició catalana, Safanòria colpejarà organicament la fredor de les màquines forànies. La Sibil·la revisitada al segle XXI, els cants d’estil colze a colze amb el millor dub digital, la tradició catalana a la probeta lionesa. L’energia, les coces al baix ventre i la fosca lisèrgia, romanen inalterables. El xoc està servit i la matèria, sintetitzada. Safanòria

diumenge, 12 setembre de 2010

Proclamació unilateral o referèndum?

Les dues són vàlides, és clar, fins i tot n'hi hauria una tercera que seria mitjançant una guerra, per les armes vaja. Al segle XXI i a Europa però, aquesta opció no només és de tronats, sinó que ja no és vàlida, basicament perquè les grans fortunes no ho permetrien, es viu massa bé ara.

Hi una diferència bàsica però entre les altres dues, la proclamació unilateral d'independència només es pot fer si primer hi ha voluntat majoritària entre polítics i societat civil, i després si hi ha una majoria absoluta de diputats independentistes al Parlament (bàsicament perquè un no pot sortir amb només 21 diputats a fer de Tejero al Parlament). Ara no n'hi ha, ni probablement a la següent legislatura, CiU ja ha dit que ens hi poséssim fulles, i amb l'independentisme dividit segurament que no s'arriba ni a 25 diputats. Bravo! Fora d'això doncs, és vendre gat per llebre i córrer el perill de que no t'acceptin enlloc. És a dir, qui proclami això, està enganyant.

L'alternativa doncs (si no hi ha majoria absoluta), és treballar per pressionar la resta de partits que tinguin pàtina democràtica, a fer una consulta a la població encara que sigui alegalment, seria un cop de força dins la radicalitat democràtica. Aquesta mesura té una doble virtut, no només dones veu al poble, sinó que et presentes davant del món amb una pulcritud democràtica impecable, la qual cosa fa que, davant del concert dels Estats i les nacions del món sigui molt difícil moralment excloure't i aïllar-te, vaja, que poses Espanya en un problemot considerable.

Ara, una de les moltes aficions de l'independentisme de Viagra, és discutir-se per si s'ha de declarar la independència unilateralment o s'ha de fer el referèndum, ai senyor... amb la feina que hi ha prèvia. I com no podia fer-se d'una altra manera, ho fan tirant-se els plats pel cap públicament i tractant de traïdors els que volen fer un referèndum (talment com van fer l'altre dia quatre empresaris il·luminats al diari Avui). Mare de Déu! Si els separatistes de qualsevol altra època ens miressin per un forat, ells, que un referèndum per la independència només els hi sortia en els somnis, segurament que es posarien les mans al cap, o directament es tirarien sota el tren.

Aquests espectacles i sortides de to que es dona ara dins l'independentisme, són la penitència que hem de pagar, per haver crescut tant als últims anys.

divendres, 10 setembre de 2010

L'11 del 2010

Heus aquí les meves recomanacions per la vigília i la Diada Nacional. Una Diada que sempre hauria de ser, fins que no tinguem un Estat propi, reivindicativa pels nostres drets nacionals, i de record als caiguts per la pàtria. L'11 no ha de ser res més que això.

10 de setembre

A Vic la tradicional i espectacular VIII Marxa dels Vigatans

10 de setembre de 2010. Avancem Decidits. 21.30.
18.00-20.00/ Vic, Manlleu, Calldetenes, Centelles, Tona, El Brull, Viladrau, Taradell, Folgueroles, Gurb, Malla, Roda de Ter, Masies de Roda, Muntanyola, Sant Julià de Vilatorta, Santa Eugènia de Berga, Sentfores-La Guixa, Vall del Ges, Voltreganès, Cabrerès, Lluçanès, Moià, Vilanova del Vallès, Sant Hilari Sacalm: Sortida de columnes de vigatans i maulets cap a Vic.
18.45. Santa Eulàlia de Riuprimer (Plaça de la Rectoria):
Lliurament de la Flama del pacte dels Vigatans a la columna vinguda de Vic i arrencada de la Marxa.

21.30. Vic (monument a Bac de Roda): Arribada de la Flama i els Penons dels Vigatans amb les columnes. Homenatge a Francesc Macià, Bac de Roda, lectura del Romanço del Bac. Encesa de les torxes amb la Flama i represa de la Marxa pel nucli antic.

22.00 Plaça de la Catedral: Arribada de la Marxa dels
Vigatans. Homenatge a Xavier Valls. Diàleg del compromís infant-homenatjat. Crema del Decret de Nova Planta. Crema de la sentència del Tribunal Constitucional. Himnes.


22.30. Gegants i castells. Entrepans i begudes de la terra. Concert de Joan Usart i Xavier Marcos.



11 de setembre

A Barcelona a les 11h, es farà una cremada simbòlica del Decret de Nova Planta al fossar de les Moreres, per part de Jordi Fàbrega portantveu de Decidim.cat per expressar el rebuig a les lleis espanyoles que restringeixen el nostre fer lliurement com a poble sobirà.

I a les 5 de la tarda a Pl. Urquinaona, manifestació:

dimarts, 7 setembre de 2010

La partida encara no ha acabat


Portem uns mesos que l'esport polític del país és xalar i veure com el partit degà de Catalunya, ERC (juntament amb UDC), podria patir una patacada important a les properes eleccions principatines (m'enrareix veure independentistes vanagloriar-se d'això, de veritat, com a català no ho entenc, no m'entra al cap). Resulta curiós constatar però, altres consideracions que potser ens les tenien un xic amagades intencionadament, i que d'aquí als comicis, podrien canviar notablement l'estat actual de la qüestió.

M'explico i aniré al gra, crec sincerament que ni ERC baixarà tant com alguns desitgen (l'establishment autonomista, Espanya i els rabiosos varis), ni CiU acabarà tirant coets. Amb una cirereta final, que és que l'autèntica patacada se la pot endur el PSC. Tot això ho dic i ho penso per la mateixa raó que fa temps que defenso; La feinada, l'estratègia i el risc que ERC ha portat a terme durant aquests últims 8 anys, no pot ni quedarà en va, el pòsit queda i res tornarà a ser com abans. Dos fets avalen això que dic.

L'un, és que mai en la història de Catalunya hi havia hagut tants independentistes com ara, una feinada que hem fet entre tots, indiscutiblement, però que per una regla de tres simple, és just i necessari veure que el partit pal de paller i més gran de l'independentisme català, almenys fins al moment, hi ha tingut molt o tot a veure. El millor de tot però, és que no només ha augmentat el nombre d'independentistes, sinó que aquests s'han extès com una taca d'oli a totes franges ideològiques del país creant nous partits independentistes populistes i no estrictament de centre-esquerra. Amb la qual cosa, ja tenim el perquè CiU (sino és que es torna independentista de cop), podria no fer el cim de la majoria absoluta, o ni tant sols arribar als 60 diputats.

L'altre, és veure com allò que semblava impossible comença veure la llum. El PSC no s'ha tornat sobiranista, de fet no s'hi tornarà mai, però sí que tenint ells la presidència de la Generalitat ha hagut d'empassar-se com l'independentisme li organitzava consultes arreu i li feia votar lleis que històricament eren el somni del catalanisme radical. Tot això sense que ells cridessin a rearmar el lerrouxisme i amb un mal rotllo creixent amb els seus germans espanyols. És a dir, no els hem fet ni els farem independentistes, però sí més demòcrates i per tant pragmàtics dins el catalanisme. El cercle es va tancant doncs.

El fet que últimament, moltes veus de l'esquerra sucursalista i federalista, amb noms il·lustres com en Maragall o en Mascarell, acceptin i aprovin un futur referèndum, és una feina impagable i inimaginable que s'ha de valorar, no només per guanyar el futur referèndum, sinó per haver aconseguit cosir una mica més el país en els termes de centralitat catalanista.

Això sí, sempre quedarà el clan dels quinquis del Baix, que curiosament i contra tot pronòstic, amb una nul·la visió de cap a on va la política catalana, s'aferren i s'enroquen a les llistes del PSC. Una gran notícia per ERC d'altra banda, puix els hi acaben de regalar pràcticament tot l'espai electoral de l'esquerra catalana. Gràcies Montilla i Iceta.

El resum d'aquests últims anys: Una CiU més sobiranista que abans i amb competidors al seu darrera. Un PSC més democràtic i amb una divisió entre demòcrates i unionistes. Un independentisme cada vegada més fort.

dimecres, 1 setembre de 2010

Esquerra parla

Carta oberta als i les independentistes.

L'independentisme viu moments efervescents. Sens dubte, comencem a recollir els fruits de molts anys de feina, feina que hem fet entre tots, des del carrer i des de les institucions. El debat sobre la Independència està damunt la taula, se'n parla d'una manera normalitzada en els mitjans de comunicació, en el Parlament, en les converses familiars. Les enquestes detecten moviments significatius en l'actitud de la societat catalana davant de la hipòtesi independentista. Progressem adequadament, i darrerament a bon ritme. M'agradaria aprofitar
el moment per compartir una sèrie de reflexions sobre el moment històric que vivim com a país, i també sobre el moment que viu l'independentisme.

Voldria en primer lloc posar en valor el paper d'Esquerra Republicana de Catalunya en aquest procés, perquè crec que s'ha estat molt poc generós amb Esquerra des de dins mateix de l'independentisme. Esquerra va saber activar fa set anys el ressort adequat, forçant l'alternança democràtica a Catalunya amb un programa basat en la redacció d'un nou Estatut. Aquella decisió estratègica, no entesa per tothom, ha acabat provocant una sèrie de reaccions en cadena de gran calat polític. El nou Estatut era, com vam dir en el seu moment, la prova del cotó de l'Espanya plural i del projecte autonomista-federalista. Com era d'esperar, la prova del cotó ha acabat donant negatiu, primer amb la retallada de l'Estatut al Congrés i en el pacte Mas-Zapatero, i després amb la sentència del Tribunal Constitucional. L'autonomisme (i no cal dir el federalisme) han entrat en crisi, i la perspectiva independentista s'obre pas. La sentència del TC, doncs, tanca el cicle polític iniciat amb l’Acord del Tinell.

En el camí, hem cosit el PSC al país, arrossegant-lo a posicions que fa vuit anys eren impensables: l'Estatut del 30 de setembre, la Llei d'Educació, la Llei d'Acollida, la Llei de Consultes, la Llei del Cinema, la Llei de Vegueries, etc, i hem provocat un corriment de les posicions nacionals de CiU, amb l'assumpció del dret a decidir com a eix polític. Avui, set anys després de la irrupció d'Esquerra com a força de Govern (amb només el 14% dels vots, cal recordar-ho), el catalanisme és més ampli, més transversal, i el debat sobre la Independència
és sobre la taula. Segur que no ho hem fet tot nosaltres sols, però crec que seria molt injust pretendre que la principal força independentista no hi té res a veure, i més després d'haver assolit una victòria estratègica tan clara. Els intel·lectuals orgànics de CiU que sentenciaven que l'eix nacional seria substituït pel social, veuen com la política catalana ha pres un caire més nacional que mai.

Una de les bones notícies del creixement social de l'independentisme és la seva extensió transversal entre gent d'ideologies molt diverses. Hi ha partidaris de la Independència que són d'esquerres, n'hi ha de liberals, de conservadors, de democristians... Hi ha partidaris de la Independència entre els votants de tots els partits catalanistes de tradició democràtica, amb percentatges significatius. La idea de la Independència ha impregnat transversalment la societat catalana.

Esquerra ha tingut el monopoli de la representació electoral i parlamentària de
l'independentisme els darrers vint anys. Però a mesura que l'independentisme ha anat creixent i s'ha fet transversal, hi ha hagut més i més ciutadans partidaris de la Independència que no s'han sentit representats per l'ideari i per l'acció política del nostre partit, tant per diferències ideològiques com estratègiques.

Esquerra és un partit republicà i d'esquerres, i tenim un model territorial i de
desenvolupament sostenible per al nostre país. Hem construït un discurs allunyat de l'essencialisme nacionalista i amb una aposta gradualista i multipartidista per assolir la independència, i hem posat en pràctica una estratègia determinada de pactes de Govern que no ha agradat a tothom. Però és que no preteníem agradar tothom: mai no hem pretès ser la casa comuna de tots els independentistes de totes les ideologies. Sempre hem dit que nosaltres treballàvem per estendre l'independentisme en l'espai sociopolític que va del centre cap a l'esquerra. I sempre hem dit que seria molt bo per al país que sorgís una o més forces polítiques que treballessin per estendre l'independentisme en l'espai sociopolític que va del centre cap a la dreta. Catalunya estarà preparada per a la Independència quan el primer partit de l'esquerra i el primer partit de la dreta siguin independentistes i sumin una majoria social i política molt àmplia. I per arribar a aquest escenari encara hem de picar molta pedra, tots plegats.

Aquestes darreres setmanes han sorgit veus a favor d'una candidatura única de
l'independentisme. Crec que amb els paràgrafs anteriors ja ha quedat clara quina és la posició estratègica del nostre partit respecte als Fronts Patriòtics. En qualsevol cas, però, voldria afegir que en algunes d'aquestes crides hi he trobat a faltar el més elemental respecte a Esquerra i al que representa. Esquerra té 80 anys de continuïtat històrica, és el partit de Macià i Companys, té més de 450 seccions locals organitzades arreu dels Països Catalans, té 21 diputats al Parlament de Catalunya, una diputada al Parlament de les Illes Balears, té tres
diputats i quatre senadors a Madrid, un eurodiputat a Brussel·les, més de 1.600 alcaldes i regidors en pobles i ciutats, governa en coalició al Principat, presideix el Parlament de Catalunya i dues Diputacions, manté relacions internacionals estables, i ha aguantat en solitari la presència institucional de l'independentisme durant els darrers vint anys. I malgrat això, a Esquerra se li han fet crides a "sumar-se" (sic) a una coalició amb entitats i partits que no han passat mai per les urnes, que no se sap quina representativitat real tenen, que no són capaços
de posar-se d'acord entre ells i que no sabem si d'aquí a uns mesos continuaran existint. Em fa l'efecte que la militància i l'electorat d'Esquerra es mereix més respecte i consideració per part dels autors d'aquestes crides.

Estic completament d'acord amb els independentistes que pensen que en aquest moment històric cal arriscar i fer un pas endavant. Però no hem de confondre un pas endavant amb una fugida endavant. I en aquest punt vull ser molt clar: crear l'expectativa d'una imminent proclamació de la Independència des del Parlament és, en el millor dels casos, confondre desig i realitat; i en el pitjor, és jugar frívolament amb les il·lusions de la gent. Per desgràcia, l'endemà de les pròximes eleccions no hi haurà 68 diputats independentistes, i jo personalment no penso ser còmplice de cap operació basada en premisses falses, per molt benintencionades que siguin.

Ens calen propostes polítiques lligades a la realitat. De la mateixa manera que fa set anys vam saber fer un moviment tàctic (alternança democràtica i nou Estatut) que ha canviat radicalment la política catalana i ha acostat l'independentisme a la centralitat, ara cal fer una nova estrebada capaç de generar contradiccions i conseqüències concretes en el conjunt del sistema polític, evitant la temptació del testimonialisme.

La nostra aposta per al pròxim cicle polític és coneguda: portar el debat al terreny de la radicalitat democràtica, un terreny que incomodi les forces de l'autonomisme i les obligui a moure's en la direcció correcta. Entenem que la proposta de posar en pràctica el dret a decidir a través d'un Referèndum democràtic sobre la Independència té recorregut polític, perquè no és una proposta només per als independentistes, sinó que és una proposta adreçada a tots els demòcrates, una proposta d'ampli espectre, que és coherent amb el procés de consultes per la Independència que hem viscut el darrer any, que sabem que genera contradiccions en les cúpules dels altres partits, que és molt majoritàriament compartida per les seves bases electorals i que connecta amb la centralitat democràtica del país.

Personalment m'he compromès a condicionar qualsevol acord postelectoral a la convocatòria d'aquest Referèndum, i aprofito aquesta carta per reiterar aquest compromís. Si Esquerra és decisiva i posem aquest tema sobre la taula, serà molt difícil dir-nos que no, ja sigui immediatament després de les eleccions o ja sigui durant la legislatura (cal recordar que probablement abans de dos anys tornarem a tenir el PP al govern espanyol i això pot desfermar noves agressions i provocar necessitat de respostes polítiques des de Catalunya).

És una aposta arriscada però estic fermament convençut que ens en podem sortir. De la mateixa manera que fa set anys, perquè érem decisius, vam arrossegar CiU i PSC a fer un nou Estatut que cap dels dos no desitjava, aquest cop, si la gent ens dóna la força que necessitem, arrossegarem els autonomistes cap al dret a decidir i obrirem un nou cicle històric. És per això que en la campanya electoral que ara s'acosta demanaré, inequívocament des de l'esquerra, el vot útil de tots els independentistes: perquè Esquerra no és cap aventura personal i improvisada a corre-cuita, perquè Esquerra ja ha demostrat que és una palanca potentíssima
de canvi, i perquè, humilment, em sento madur per rebre i gestionar amb responsabilitat la vostra confiança.

Visca Catalunya lliure!

Joan Puigcercós
President d’Esquerra