dissabte, 31 juliol de 2010

Vacances?? No pas...

Senyores i senyors, aquí va el meu últim post de la temporada, això vol dir que durant el mes d'agost deixaré relaxar una mica la ment, només una mica, i em dedicaré a gaudir de l'entorn. Vacances?? Ni molt menys... El que m'espera properament són uns dies i setmanes delirants kilomètricament parlant. Estaré rodant amb la banda per tota la nació i part de l'estranger; Per Ponent, a Miranda Do Douro, Formentera, Menorca, Gràcia, Ripollet, Vilafranca... Un no parar de feina i noves emocions.


Per tancar doncs, us llanço tres recomanacions per passar l'agost però pensant amb l'avenir:
Una. Sigueu feliços.
Dues. De cara al curs vinent, i quan tot es clarifiqui políticament, sigueu seriosos i pragmàtics. Pot ser una tardor molt calenta.
Tres. Gasteu i gaudiu en català!
Fullejant avui l'Avui, m'he esparverat en veure l'enquesta del CEO referent a la dieta cultural de les catalanes i els catalans. És evident que en algun àmbit s'ha de valorar que hi ha una desigualtat tremenda entre el català i el castellà (ex. cinema), i que per tant les dades són poc reals o en tot cas il·legítimes, de totes maneres però, és greu i trist de veure com en el camp de la música i els llibres, el català estigui en un nivell tant i tant baix. Això amics meus, és com aquell que un dia va dir amb tota pompa: Al nostre moviment hi sobra independentisme i hi falta catalanisme. Evident, i és que no sé si seria gaire agradable tenir un país lliure, i estar mentalment trinxats.

Per acabar de reblar el clau, aquest estudi, també ensenyava com els dos primers diaris de preferència dels catalans, amb una distància insultant respecte als seus competidors , eren el TBO de Catalunya i La Vanguardia monàrquica, és a dir que, malgrat pugi l'opció independentista, la sociovergència regionalista mental continua arrasant, i fa tot l'efecte que tot continuarà més o menys igual, l'autocentrament nacional continua sent inexistent.

Hi ha tanta feina per fer, per crear la majoria social (encara que sigui una majoria simple), que encara me'n faig creus quant veig a il·luminats proclamant que al gener podríem tenir la independència. Serietat i estratègia companys!

Bon istiu!

dimarts, 27 juliol de 2010

Spain is pain

Malgrat les declaracions del portaveu del Departament d'Estat dels EEUU, Philip Crowley, afirmant que la independència de Kosova és un fet aïllat i singular, fruit segurament d'un cert bon rotllo que Obama està vivint i ha d'escenificar amb l'actual president espanyol, la veritat és que la realitat és i serà tossuda. El que ha passat i la lectura que hem de fer és que, si un país vol, pot, és a dir, a aquestes alçades de la història, al primer món, qui vulgui fer la seva propia vida i seguir el seu propi camí, si lluita i creu en si mateix ho acaba aconseguint, així de simple i senzill. És la gràcia del triomf de la democràcia i la moral liberal, que en una bona part del planeta avui en dia ha triomfat, almenys de moment. Per això estem en el millor moment de la història i ho hem d'aprofitar al màxim, potser mai més ho podrem tenir així fàcil. La història està a les nostres mans.

Primer hem d'aconseguir la majoria social, i després fer una declaració unilateral des del Parlament. La primera costarà, perquè malauradament encara hi ha il·lusionistes que creuen que ja la tenim i no paren de fer espectacles grotescos, i lluny d'acostar-nos-hi, ens hi allunyen (hi som aprop però). La segona, serà com una separació normal i corrent, haurem de repartir els bens i aguantar els plors i amenaces de l'altre. Fins i tot nosaltres tindrem sentiment de culpa, i hi haurà una part del nostre cos que intentarà tornar, però tothom sap que això mai té marxa enrera.

Aquí va la llista d'una part significativa dels Estat qu
e reconeixen Kosova:

Estats Units
Alemanya

Australia

Austria

Canadà

Japó
Itàlia

Fr
ança
Finlàndia

Irlanda

Regne Unit
Suècia

Suïssa
...

I aquí la vergonya del planeta (podreu veure que són països que brillen per la seva defensa pels drets humans):

Rússia
Bielorússia
Espanya
Sèrbia
Kazakhstan

Indonèsia

Xina

Vietnam

Romania

Argentina
Sri Lanka
... vaja, les joies de la corona...

dimecres, 21 juliol de 2010

Tants caps tants barrets, fins a la victòria final

Un amic molt amic meu que viu a Barcelona sempre em recorda que, fruit de la nova onada independentista que estem vivint, sorgida d'una estratègia molt ben pensada des de fa 8 anys, és inevitable i fins i tot lícit que el conglomerat sobiranista s'esberli i, en conseqüència, creixin noves opcions polítiques. Jo també penso que és un fet inevitable, i lluny de ser negatiu, confirma el que molta gent ja vaticinàvem, que la independència de Catalunya no la portaria un sol partit polític, sinó que arribaria amb la unitat d'objectius (no tàctica), de dos, tres o quatre partits, si cal.

Ara es parla molt d'unitat. La unitat està massa vegades mal entesa, tenim fossilitzat al cervell un tipus d'unitat que hauríem de començar a modernitzar. La unitat pot ser de moltes maneres; tàctica, d'objectius, interessada... L'independentisme català no es cansa mai de demanar candidatures unitàries i solidàries, sense tenir en compte que és un error recurrent i garrafal. Primer perquè el caràcter català és liberal i no ho permet, i segon, Déu nos en guard que creéssim una estructura de partit únic. La nostra unitat és d'objectiu, aquest és el nostre tresor més preuat. Fixeu-vos que els partits catalans que hi ha al Parlament mai de la vida es posaran d'acord entre ells ni abans ni després de les eleccions, simplement perquè tenen objectius diferents, el final de trajecte és diferent. En canvi, dins l'independentisme sempre ens tirarem els plats pel cap tàcticament, però el dia que siguem majoritaris al Parlament, l'objectiu comú estarà servit, serà senzill posar-nos d'acord.

Jo el que demano ara i aquí doncs, és molta tranquil·litat i molt saber fer, que tothom camini a la seva manera sense fer-nos travetes i ja ens trobarem més d'hora que tard al punt de trobada. Les properes eleccions al Parlament del Principat seran refrendàries per a la nostra independència política, tots plegats tenim la oportunitat històrica de deixar en minoria per sempre més l'unionisme i arrossegar definitivament els sectors més atrevits de CiU, PSC i ICV cap a les nostres posicions. Primer però s'hauria de valorar si hi ha espai per un, dos o tres partits polítics independentistes al Parlament, si és així, endavant, hem d'aconseguir una majoria i iniciar el procés cap a la secessió, ho hem de fer entre TOTS sense menystenir el veí.

Malgrat les estratègies de Viagra, els aprofitats, els oportunistes, els il·luminats, els que baixen de l'hort, els apoltronats, les vedettes, els egos i els que es pensen fars i guies del poble, ara tenim l'oportunitat única de caminar cap a l'objectiu comú, cadascú de la seva millor manera (tots aquests que he anomenat també), cadascú amb la seva plataforma o partit polític. Hem d'arreplegar tots els vots possibles dels desenganyats, desafectes, abstencionistes, compromesos, intel·lectuals i tavernaris, per fer una majoria aplastant al Parlament, cadascú ha d'arribar allà on no arriba l'altre. Seria un error majestuós embrancar-se a fer una campanya electoral fraticida entre nosaltres. Algú s'hauria de fer un chequeo i eliminar-se el verí que porta dins contra certs polítics i opcions polítiques, deixeu en pau d'una vegada a la gent, deixeu treballar amb tranquil·litat els que com tu desitgin portar Catalunya a la llibertat.

Ara bé, si tot aquest atreviment i rebombori a l'hora de presentar més d'una candidatura independentista no funciona i al final no s'aconsegueixen més de 40 diputats independentistes al Parlament (perquè el tema és aquest no?! A mi me l'han venut així!), hi haurà d'haver un mea culpa monumental, per no dir una caça de bruixes, per haver errat l'estratègia i haver dividit el vot independentista. Queda dit.

Endavant amb la unitat d'objectius post electorals!
Matís científic: El mític divideix i venceràs és vàlid quan els que estan dividits no tenen un objectiu clar, precís i comú (ex. Guerra Civil). En canvi, si els dividits mantenen les seves especificitats singulars, però albiren exactament el mateix objectiu, són invencibles, puix l'enemic té massa flancs a ensorrar.



Un cop més, pal de paller

Article publicat a la revista Esquerra Nacional, número 179.
Els que hem passat ja els 30 amb el plus d'haver militat activament a l'independentisme més de la meitat de la nostra existència al planeta Terra, sovint comentem i recordem entre nosaltres (tot fent un acte de semi maduresa, tot sigui dit) fins a quin punt ha arribat a canviar el nostre entorn vital, l'independentisme català, i fins a quin lloc hem col·locat aquesta opció política dins la nostra societat.
Recordo aquella ingenuitat en què ens movíem, aquells aquelarres marginals destinats només als nostres, acabats amb batusses la majoria de les vegades, aquell despreci i ignorància absoluta que patíem no només dels nostres adversaris polítics, sinó de la major part de la societat (molts d'ells ara són independentistes)... Tot allò ens va servir, i de molt, però ara i d'ençar els últims 8 o 9 anys tot ha canviat i per millor, ha fet un gir de 180 graus, el desacomplexament nacional ha arribat a tots els àmbits socials, i el fet nacional català està a la palestra de la xarxa comunicativa del país.

Salvant distàncies i contextos socials, jo comparo aquest moment crucial del nostre poble amb el que va del Modernisme fins a la República. Tot el què va experimentar Catalunya en aquell temps fins a exclatar amb la República; desacomplexament, enginy, valors, força, seny i rauxa, tant en la cultura, l'economia com amb la política, vist amb perspectiva, és el que s'està donant ara i des del restabliment de la democràcia espanyola. Allò ho va parar un cop d'estat, això qui ho pot aturar ara?

No si val a rondinar pels descosits, malfieu-vos dels que es creuen fars i guies del poble, ja n'hi ha prou de posar pals a les rodes i a fer analisis totalment esbiaixats de la realitat social i dir que estem fatal.

ERC ha sigut, és i serà el pal de paller de l'independentisme, i ho ha sigut amb l'ajuda de tots, està clar, l'amic Vendrell ho explicava molt bé fa poc en una conferència; Colom va treure la paraula independència del tabú, l'Huguet va ensenyar-nos l'independentisme econòmic, i en Carod va crear l'independentisme integrador. Ara ens falta el quart home, un home que ja estat en aquests pocesos amb els ja esmentats, però serà l'home que arrossegarà el país cap a la cirereta final, aquest home evidentment és en Puigcercós.

Si del Modernisme vam anar a parar a la semi independència de la República, ara ja no hi ha volta enrera i d'aquí 5 0 10 anys en veurem una de grossa. Podeu pujar-hi de peus.

divendres, 16 juliol de 2010

Lectura obligada


Som davant de l’obra més invisible de Francesc Pujols. El filòsof que duu més d’un segle il•luminant a tot el món torna per enlluernar amb les seves anècdotes. Gràcies a la pacient recol•lecció que va fer Isidre Clopas l’any 1953 veurem i sentirem escriptors, polítics, periodistes, artistes, cambrers, botiguers, fusters de la Catalunya més lluminosa.
Som davant d’un país que viu a l’aire. Històries xuclades als carrers, cases, cabarets... A tot arreu. Comprimits orals del que es diu, del que diuen, del que diuen que diuen. De tot servit a taula pel “gourmet de la xafarderia”.

Som davant d’un dels gèneres més cristal•lins de l’existència. Així ho va dir Pujols al seu gran amic Josep Pla: “en l’enorme misteri obscur de la raça humana, l’anècdota és l’única escletxa de psicologia real”.

De Gaudí a Dalí, de Cambó a Lerroux, de Nonell a Nogués, de Maragall a Rusiñol, de Pla a Sagarra, entre molts d’altres prohoms del país, van desfilant per boca de Pujols en l’amable i intel•ligent conversa de l’anècdota de sobretaula.

dilluns, 12 juliol de 2010

Victòria!


Malgrat el petit entrebanc nacional d'ahir, penseu que portem més de 300 anys de derrota en derrota, lo d'ahir no és res comparat amb el que carreguem a l'esquena, la vida continua, i el que és més important, el procés d'alliberament nacional ja està en marxa.

Dos dies després de la manifestació de manifestacions organitzada des del sobiranisme català, que va aplegar tot el ventall de la classe política catalana de tradició democràtica, la reflexió que faig és la següent:

1. L'independentisme ha guanyat la partida, ara ja està al centre social i polític del país, ara ja és la primera opció política (encara que no majoritària a hores d'ara), i ha convertit l'autonomisme i el peix al cove en paper mullat. L'autonomisme i/o regionalisme és demodé, és tronat.

2. I ara què, tothom es pregunta i demana als polítics (cosa curiosa després d'insultar-los repetidament), doncs tant senzill i trist alhora. Després d'escoltar les declaracions post-mani de dirigents del PSC i ICV per un cantó, i ERC per l'altre (CiU està al mig com sempre esperant què pot arreplegar i li pot anar millor), passarà que; Uns fent cas omís al clam majoritari, continuaran pensant, encara que aquestes alçades ja sembli de bojos, que l'encaix de Catalunya amb Espanya és vàlid i demanaran reformar per enèsima vegada la Constitució amb l'ajuda dels seus amics i alhora botxins espanyols progressistes. Els altres ja ho tenen clar des de fa temps i la història els hi està donant la raó a marxes forçades, demanaran que la resta de partits facin el salt d'una vegada i es declarin partidaris de la democràcia i la secessió política, bàsicament per una qüestió urgent de millora econòmica i mental de la població que viu a Catalunya.

Podran arribar a un mínim acord al Parlament de Catalunya (i això serà positiu), però arribarà el moment (més d'hora que tard aquest cop) que tot s'esquinçarà, aquest, serà quan s'hagi d'anar a defensar la unitat a Madrid, uns tindran cagarrines, els altres pensaran en les hipotèques que tenen amb Madrid, i els de sempre es quedaran sols, és la trista i alhora senzilla història dels catalans.

Aquest feixuc i maleït status quo que ja fa massa temps que arrosseguem, només pot canviar si a les properes eleccions catalanes l'opció clarament independentista obté prous diputats per, o bé empènyer els altres partits a fer el salt definitiu, o bé formar govern amb la condició ja posada sobre la taula, de comprometre'ns a impulsar un referèndum o consulta unilateral per decidir quin futur volem com a país. Així de senzill i de pragmàtic.



La nota negra de la mani va ser la protagonitzada (i ja comença a ser habitual), pel cabdill Carretero i la seva tropa de reagrupats. La mala educació i la supèrbia (un comportament molt espanyol) és mala companyonia per guanyar vots i fer amics. Pixar-se a sobre de la organització (Òmnium) passant per davant la capçalera i la resta de les 1709 entitats i organitzacions de la nació que s'hi havien adherit, després d'haver renegat i dir pestes de la manifestació, és d'una baixesa i una estupidesa infantiloide que fa venir basques. No m'estranyaria gens que el Laporta no acabés anant de bracet amb tota aquesta patuleia.

dijous, 8 juliol de 2010

Totes i tots a la mani!


Aquesta és una manifestació històrica que entrarà directament i per sempre dins l'imaginari col·lectiu català.
Aquesta és una mani que enterra i/o supera políticament la manifestació demòcrata i antifranquista de l'any 1977.
Aquesta és una mani que tanca un procés autonòmic començat a la transició, i que enceta un nou cicle polític i històric.
Aquesta mani, és una mani organitzada des del primer moment pel sobiranisme.
Aquesta és una mani unitària i potent, perquè al costat de centenars de milers de catalanes i catalans, hi ha haurà els màxims representants institucionals de Catalunya. I aquest fet és una victòria moral pel sobiranisme.
Aquesta és una mani que exemplifica que, per primer cop des del 1931, l'independentisme passa al davant i arrossega el trist i desgastat autonomisme cap a les seves posicions. I això no té preu.

Aquest dissabte totes i tots a la manifestació que reclama el dret de decidir pel poble de Catalunya!

dimecres, 7 juliol de 2010

Catalunya wagneriana

Com a wagnerià que sóc, avui vull fer un petit homenatge a aquest immens compositor alemany, Wagner encara no havia tingut cabuda en aquest bloc i això no té nom. Doncs bé, avui, talment com a principis del segle passat, Catalunya torna a ser wagneriana. Us deixo amb l'ària de la cavalcada de les Valquíries, una de les més famoses de Richard Wagner.



Les valquíries (de l'antic alemany Walkyrien) són uns dels personatges femenins més importants de la mitologia escandinava. Eren unes guerreres belles, verges i d'una gran fortalesa, amb la capacitat de guarir qualsevol ferida, i la missió d'acompanyar al Valhalla els herois caiguts en la batalla. Allí els atenien servint-los hidromel i delectant-los amb la seva bellesa. En algunes llegendes es diu que podien transformar-se en cigne.

Habitualment vivien a Wingolf, al costat del Valhalla. Les Valquíries eren filles d'Odín i les comandava la deessa Freyr.

La més famosa és Brunilda (Brunhild significa guerrera bruna en alemany antic) gràcies a l'obra de Richard Wagner, L'anell dels Nibelungs. Era la reina de les Valquíries i la seva força era superior a la d'una dotzena d'homes.

Avui les Valquíries ajudarant els jugadors i al poble alemany a guanyar la fastigosa supèrbia espanyola. Avui cada català, també tindrà una Valquíria perquè el protegeixi.

Catalunya amb Alemanya!