divendres, 28 maig de 2010

Desemmascarar la sociovergència corrupte

Palau i Pretòria, Pretòria i Palau, dues cares de la mateixa moneda que empolainen de merda l'oasi català. Ja sabeu que un dels meus gaudis personals és desemmascarar i lluitar contra la Catalunya poruga, provinciana, vassalla, ho he fet aquí o aquí, però el que realment està passant aquests dies al nostre país (també és un síndrome de normalitat, reconeixem-ho), supera tots els culebrots junts. Crec sincerament, que finalment la misèria i la vergonya sociovergent s'ha destapat i ha obert el ventilador per esquitxar el mort i qui el vetlla. Gran favor estan fent aquests paràsits als seus partits.

Que tots els sociates o tots els convergens són així? Rotundament no, però sí que durant 30 anys hi ha hagut una manera de fer i d'entendre la política que ha estat estretament lligada al món sociovergent. És aquesta supèrbia alhora de governar i fer negocis tant castellana, però amb una mancança afegida, que són de províncies i per vergonya de tots, a sobre en fan gala.

Personatges miserables i grisos, com els que estem veient aquests dies, són els responsables de bona part de la desafecció política, i no podem caure per tant, en la pontificació simplista que tots els polítics són iguals. Aquests sinistres personatges que han de ser perseguits fins al final, són persones sense un patró ideològic ferm que han actuat com autèntics latifundistes mesetaris, pensant-se que Catalunya era el seu cortijo i menyspreant els que realment no han volgut caure en el parany de la corruptela com per exemple la consellera Capdevila. Aquests personatges no es poden tapar i cal fer l'impossible per castigar-los, per molt rebombori i mal rotllo que pugui causar en certes famílies dominants d'aquest país. Fa una mica de iu-iu sentir comentaris de l'estil; Com s'atreveixen! No cal remanar el passat! això és per fer campanya... Quines penques dic jo! A veure si per una cosa o una altre aquests es tornaran a sortir amb la seva. Amb eleccions a la cantonada o sense, s'ha d'anar a mort contra això, o és que ens hem begut l'enteniment i la dignitat ja?!

La sociovergència cau, ja no té arguments polítics per defensar l'autonomisme tronat, el federalisme és il·lús, l'autonomisme de rerabotiga és penós, el narinant i el ara no toca és desesperant, en definitiva, el regionalisme és una entelèquia i els que curiosament ara estant caient com mosques representen i han representat tot això i més durant els últims 30 anys.

Si la sociovergència torna a arrassar a les properes eleccions catalanes i no té cap competidor que els hi trepitgi els talons, caurem un cop més en el maleït bucle de l'autoodi i en la síndrome del cortijo, tornaran al na tirant i a repartir-se el país i les províncies, i qui dia passa Espanya empeny...

dimecres, 26 maig de 2010

Sèm e serem

Interessant festival que es donarà cita avui i fins el dia 12 de juny a la bonica ciutat occitana de Tolosa de Llenguadoc. Es tracta d'un reencontre transfronterer entre les dues nacions germanes o quasi bessones, Catalunya i Occitània, anomenat Sèm e serem Festival-musique contemporaine d'inspiracion traditionnelle occitano-catalana. Organitzat pel Casal Català d'allí i Convergéncia Occitana, amb el suport del Departament de Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya, compta amb un extens i molt interessant programa que va des d'una xerrada sobre la Rumba catalana, fins a una trobada de professionals i promotors culturals dels dos territoris. Evidentment aquest festival també s'il·lustrarà amb concerts tradicionals i avantguardistes, com el del dia 5 de juny on hi actuaran els marsellesos Mossu T ei les Jovents i els valencians Orxata Sound System, gran concert!

Ja ho sabeu doncs, si no teniu res a fer, sempre és interessant agafar el cotxe per fer quatre horetes encara no, i plantar-vos a la bonica ciutat de Tolosa per gaudir d'aquest encontre entre cultures milenàries.

Cal fer esment i felicitar-nos també, de la llei que s'està preparant i que en poques setmanes s'aprovarà al Parlament de Catalunya per protegir i recolzar l'occità, tant a la seva variant de la Vall d'Aran, com a la resta del territòri occità.

divendres, 21 maig de 2010

Organitzant l'odi

Comunicat de premsa del col·lectiu Vuestras lágrimas son nuestras risas. Sóc conscient que això és una provocació i manifesta un missatge negatiu, mai superat però pel seu prejudici envers nosaltres, això està clar. A més, sempre he sigut molt sensible a l'ofensiva espanyolista i el xàfec que ens cau quan hi ha un mundial o una Eurocopa.
Per tant, senyores i senyors, aquí teniu la guia a seguir per aquest juliol:

D’aquí un mes Espanya debutarà al Mundial de futbol de Sudàfrica’2010. Aquest serà un altre Mundial on els catalans no podrem veure jugar la nostra selecció nacional per culpa de les lleis espanyoles, que neguen l’oficialitat a les seleccions catalanes. En aquest sentit, cal recordar que el recentment traspassat Juan Antonio Samaranch, fidel al seu ideari espanyol i franquista, va ser qui va incloure als estatuts del Comitè Internacional Olímpic l’obligació de les seleccions esportives de pertànyer obligatòriament a un estat per tal de poder competir en uns Jocs.

Els catalans en cap cas podem sentir-nos representats per l’Estat espanyol, ni esportivament ni de cap altra manera. L’Estatut d’autonomia de Catalunya està a punt de ser mortalment mutilat per la màxima institució jurídica d’aquest mateix estat. Una autèntica declaració de guerra que no podem deixar de contestar.

I ara, amb motiu del Mundial de futbol de Sudàfrica’2010 en tenim una bona oportunitat. El col·lectiu Vuestras lágrimas son nuestras risas anima a tots els catalans, des dels petits poblets fins a les grans ciutats, a celebrar les derrotes de la selecció espanyola amb el llançament de petards i coets. Demostrem el nostre rebuig a l’espanyolisme, sigui quina sigui la seva expressió!

Exhibim la nostra dignitat com a poble!

Tots contra la selecció espanyola, símbol d’opressió i intolerància!


Països Catalans, maig del 2010

dimecres, 19 maig de 2010

Pista Lliure, una novel·la moderna

Avui toca un llibre, sé que no ho faig gaire mai, però aquesta és una ocasió especial. Es tracta d'un llibre escrit per un músic i amic que acaba de veure la llum fa molt poc, i que durant aquestes últimes setmanes ha estat presentat arreu del país. Concretament, nosaltres el vam presentar dins el marc del 1er Aplec Modernista del Segrià.

Pista Lliure de l'Albert Gil (Pagès ed.) és un llibre de vivències (segons l'autor, no necessàriament són le seves), de petits episodis de la vida i de les relacions divertides, tràgiques i contradictòries d'uns joves en un entorn de festes, bars i música amb l'epicentre de la cultura Mod com a rerafons. Políticament incorrecte i d'un estil absolutament directe, el llibre, tal com el descriu ell, no és només sexe, drogues i música, és una història coral que parla del pas del temps. Crec que és una novel·la poc habitual però necessaria per entendre i recordar els últims 20 anys d'una cultura underground i una manera de fer de molts joves del nostre entorn.

És la primera novel·la d'aquest històric del moviment Mod a casa nostra, ex-Brighton 64 i ex-Matamala, ara toca en un bon grup de Power-Pop anomenat Top Models i dirigeix el segell independent Bip Bip Records.

El recomano, és aire fresc i és diferent.

dijous, 13 maig de 2010

Revival Northern?


La veritat, no és que sigui un boom espectacular penso jo, i sempre parlant només i exclusivament del territori britànic, aquí estem a anys llum del món Northern Soul, de fet, mai ha sigut popular. Però sí que després de l'aparició de la gran Amy Winehouse amb aquell aire que ens transportava directament a la Motown i del hit Mercy acompanyat del maravellós video clip de la galesa Duffy, sembla que hi hagi quelcom que es mogui en aquest sentit.

Tot això ho dic, perquè el resultat de tot el què acabo d'esmentar és una pel·lícula que s'estrenarà al Regne Unit al setembre que ara mateix us presento.

Soul Boy serà un film pels amants del Northern Soul, això és evident, dirigida per Shimmy Marcus i ambientada al 1974, cito textualment de la promo; És la història de joe McCain, un jove de 17 anys avorrit de la vida i de com s'introdueix a la moguda Northern, descobrint els Allnighters al Wigan Casino.

Veurem què tal, i esperarem que arribi a Catalunya (sinó ens la baixarem, està clar). Hi ha un fet que és evident en tot plegat doncs, que és que pel sol fet de que aquest film existeixi, això vol dir que hi ha mercat per vendre-la i aquesta és l'evidència que alguna cosa s'ha mogut respecte el Northern Soul, almenys allà dalt reitero. Uns amics em comentaven que fa molt poc acabaven d'arribar d'Anglaterra, concretament de Wigan, un dels bressols de la moguda, i en cap moment em van dir que van veure gent fent tombarelles pels carrers, però bé, fet i fet, tot això que ja tenim.


Trailer de la pel·licula.

dimarts, 11 maig de 2010

Real Politic vs. Desafecció

Isabel Pantoja (Olei!!!), Julian Muñoz i el seu Caso Malaya, Jaume Matas i el cas Palma Arena, M. Antònia Munar, Gabriel Cañellas i el cas Andratx, cas Gürtel i tot el PP del País Valencià, cas Treball d'UDC, cas de l'ex-conseller Collell a St. Pere de Torelló, cas Pretòria a Sta. Coloma, J. Maria Sala i el cas Filesa, Roldan, els GAL, Salvador Gil alcalde pel PSOE a Sueca, cas tres per cent, cas Terres Cavades (TGN), Millet i el cas Palau, les mentides reiterades de ZP, el pacte a traïció per retallar l'Estatut votat pel Parlament entre Mas i Zapatero, el Tribunal Constitucional espanyol, cas Fabra, cas Planells, economia del totxo... Espanya, corrupció, cul de sac.

Tot això, senyores i senyors, i desenes de casos més són els causants de la desafecció política que pateix la nostra societat, i punt. Estaria bé que ens fixéssim detingudament qui són, veureu que és un bucle d'un mateix sector polític i sentimental, la sociovergència (en el cas català) i en definitiva, els defensors de l'estat actual de les coses, o per dir-ho d'una altra manera, els vividors i amants de l'Espanya de les autonomies sortida d'una falsa transició.

Fora d'aquests casos, que en són molts tot s'ha de dir, hi ha però, milers i milers de persones honrades que es dediquen a la política (també a tots els partits) i a l'empresa que no tenen res a veure amb tota aquesta morralla. Hauríem de ser una mica més intel·ligents i justos tots plegats, i deixar el debat i la crítica fàcil de taverna, per un raonament més racional i realista. Són només els corruptes i no tothom els culpables de la misèria democràtica que estem vivint. No tots els polítics i empresaris són iguals, i és gràcies a la política i a l'economia que vivim. La desafecció és un perill mortal per la democràcia i per a les bones ideologies, de la desafecció només se'n beneficia la dreta conservadora i els populistes friquis de torn. Passar de la política, i/o caure en la crítica perquè sí, i/o caure en la cultura del no, és poc interessant i només engreixa les files dels enxaiats socials. Cal tornar estimar la política, ser constructius, veure les coses bones que s'han fet, i crear debat crític però serè per les coses dolentes que s'han produït.

Sempre hi haurà accions que no ens agradaran dels partits polítics o de certs personatges de la política, això és evident i sa, fins i tot és lògic que es puguin equivocar, ells també són humans encara que molta gent no s'ho pensi i per això els mira amb lupa (cosa que no fan amb la Monarquia, per exemple), però aquest fet no es pot comparar amb els casos esmentats al principi, tot allò és roín i fa mal, per això hem de ser conscients de separar les coses. La política és bona, necessària però imperfecte, i la corrupció i la incompetència malintencionada d'uns quants és la culpable de la desafecció social cap a la política.

No t'enganyis i pensa abans de posar tothom al mateix sac. Hem de ser justos i no rondinar gratuïtament.

dilluns, 10 maig de 2010

Tornarem a vèncer

Bona trobada de més de 600 quadres d'ERC el passat divendres i dissabte a Lloret de Mar. Tot apunta que el partit està més cohesionat que en altres temps i que l'obra d'Esquerra al govern, ara a final de legislatura, comença a tenir els seus brots verds.

Per això us vull posar aquest execel·lent video que han ideat els responsables de campanya del partit i que es va projectar durant la trobada, un bon video que explica què ha fet ERC per a construir estructures d'estat en una tesitura on s'estan posant els fonaments per el pas definitiu al referèndum nacional per la independència del nostre país.

El debat no hauria de ser i no és, si tripartit sí, o tripartit no; el debat està en quin horitzó com a nació volem, i per això mai hi haurà un avanç social i nacional sense una ERC forta al govern, governi amb qui governi. Ni PSC, ni CiU sols són capaços de tirar endavant tot això que s'explica al video. En aquests moments a mi ja m'és igual amb qui governar, el que m'interessa és quin serà el contigut i quin camí traçarà el proper govern de la Generalitat. Mas? Montilla? No us enganyeu, cap dels dos ens portarà a la llibertat nacional si no és que hi ha algú que els apreti per darrera i els vigili de ben aprop.

Dedicat també als que es queixen constantment que la feina d'ERC no els hi arriba mai.

dijous, 6 maig de 2010

12 anys fent Jazz a Vic

Un any més la capital osonenca torna a ser una de les capitals del Jazz als Països Catalans. Avui s'estrena el 12è Voll-Damm Festival de Jazz de Vic amb el concert ja habitual d'obertura, Pianíssim, a les 20h a la Cava de Jazz (Rbla dels Montcada, 5). Fins el 22 de maig hi haurà 12 concerts de Jazz de nova creació, que és el fet singular d'aquest festival, que s'intercalaran entra la Cava i el magnífic i acabat d'estrenar, auditori l'Atlàntida (C/ Francesc Maria Masferrer, 4).

dilluns, 3 maig de 2010

Revival del Pop '60 aborigen

Ho avançava fa unes setmanes en un altre escrit; El Modernisme Aborigen finalment ha florit aquest 2010, i feia un repàs del què havia succeït fins al moment, quatre Aplecs Modernistes arreu del país i amb ells, l'excusa que hi dóna tot el sentit a la història, dos sorprenents recopilatoris de música Ie-ie, Pop i Garatge dels anys seixanta en català. A més, un número especial dedicat a aquest fenomen injustament oblidat a la revista Enderrock, ha fet que aquest revival del nostre primigeni Pop no només hagi entrat amb força als sectors més especialitzats en el món dels seixanta, sinó que ha aconseguit despertar alguna consciència fora d'aquest, on semblava que més enllà dels Setze Jutges ja no hi havia vida.

Doncs ara, el Sant Cristo gros! El nostre entrenyable amic Òscar Dalmau aka Phil Musical, després d'una feinada considerable de paperassa, ens obsequia a tot el poble català i a la resta del món, una recopilació amb tots els seus ets i uts (vull dir, que amb això traspassa els cercles undergrounds), de música lleugera que es fabricava als Països Catalans, un recull musical i estilístic més ampli dels treballs que treien els mítics segells Edigsa i Concèntric que es podrar trobar a les botigues de música del nostre país.

Aquí teniu la portada i l'escrit de la promo.


Ja ha sortit a la venda POP A LA CATALANA, la meva recopilació que recull 18 joies del pop vocal i orquestral fet a Catalunya durant la dècada dels 60. Disponible en format CD. El doble LP en vinil sortirà pròximament en una edició limitada de 500 exemplars. La versió CD la trobareu a les botigues del país.

Per cert, ja està en marxa el 2on Aplec Modernista d'Osona. En breu la informació i el cartell.