dilluns, 29 març de 2010

Jazzterrassaman 2010

Ahir Terrassa tancava la seva 29a edició del Festival de Jazz, sense dubte un dels festivals de referència a Europa. Un servidor, que és un assistent habitual a aquest aconteixament des de fa ja uns quants anys, va complir una vegada més en aquest peregrinatge vallesà.

Ho faig un o dos cops a l'any, és com un manament per a mi, em gasto diners, els que siguin, per a veure una figura mundial del Jazz, i així va ser com ahir Roy Hargrove (el Jazzterrassaman 2010), un dels millors trompetistes bopers del món em va fer les delícies musicals de la temporada.

La banda, com no podia ser d'una altra manera, amb quatre músics més (saxo alt, piano, contrabaix i bateria), completant així el clàssic quintet de Be Bop, era excepcional, una tècnica espaterrant i una força evident, tots bastant joves i afroamericans. És així doncs, que l'actuació es va convertir en una vetllada de la versió més canyada del Bop, el Hard Bop amb denominació d'origen, que et feia recordar les èpoques del Clifford Brown i en Cannonball Adderley , és a dir, Jazz en el seu estat més pur, tocat per els seus creadors, els negres.

Black Power!

divendres, 26 març de 2010

Badabadocs a ses Illes

Interessant proposta que se'ns presenta avui i demà a la Catalunya insular. La Veu de Mallorca el diari degà de les Illes celebra una festa amb el Belda i el Conjunt Badabadoc, o sigui, nosaltres. Sempre és un plaer anar a Mallorca, i més tocar per un diari digital en català, però la cirereta del passtís la posa el lloc on actuem, a l'espai de cultura Can Alcover, la casa-museu de l'insígnia polític, poeta i escriptor Joan Alcover, una bella i cèntrica casa de Ciutat de Mallorca.

La Veu de Mallorca fou el nom de diversos setmanaris editats a Palma de Mallorca. El primer ho fou entre el 3 de febrer i el 28 d'abril de 1900 per Joan Torrandell Escales, a imitació del model de La Veu de Catalunya. Ara, després de renéixer vàries vegades, se'ns presenta en format digital, una fita que ens arriba de les mans de l'Obra Cultural balear. En definitiva, un diari independent, mallorquí i molt necessari per la vertebració de la nació complerta.


dilluns, 22 març de 2010

El món seriós


El món seriós governa, almenys ho prova, i si no pot, ho vol fer per intentar canviar de veres les coses.
El contrari, és viure en un núvol sectari només amb els teus, on reconec que és altament còmode.

El món seriós fa un Pacte Nacional per a la Immigració, estableix drets i deures pels nouvinguts i ofereix classes de català a més de 500 centres arreu del país.
Altres, es creuen que dient la paraula independència cada 5 minuts, Catalunya serà catalana.

El món seriós crea un hospital interfronterer a Puigcerdà per a tota la Cerdanya, i prepara una proposta similar per a un escorxador i un institut, accions de caire econòmic que trenquen radicalment i de manera intel·ligent la maleïda frontera estatal.
Uns quants es pensen que per art de màgia, els Països Catalans seran lliures, independents i socialistes.

El món seriós crea estratègies serioses i reals per cosir el país i fer-ne un de sol, i això només es fa pactant amb els teus adversaris directes (Ex. ETA-govern espanyol, Sinn Fein-Unionistes...).
Els essencialistes et tracten de traïdor, mentre ells són incapaços de veure que a l'àrea metropolitana de Barcelona, Jaume I i Joan Fuster són uns autèntics desconeguts, i per tant la majoria social és impossible sense acostar aquest món a les nostres institucions.

El món seriós es treu de la màniga (juntament amb els adversaris!) una llei, la de consultes populars, que permet, si s'actua amb intel·ligència, el xoc més gran de sobiranies entre Catalunya i Espanya des de la República. Arribar al més lluny possible dins el marc establert, justament perquè Espanya es presenti davant del món, prohibint una iniciativa popular i legal només per qüestions polítiques.
Els nerviosos treuen el sant cristo gros, i s'inventen una Constitució de Catalunya on diu que ara Catalunya, s'estableix com a estat independent. D'això se'n diu començar la casa per la teulada, sí senyor! Una pregunta només, i com s'hi arriba a ser un estat? Sense més comentaris...

El món seriós fa coses que quedaran i es faran servir per molta merda que li tirin a sobre.
Els excèntrics són espuma, amors d'una nit d'estiu. Excepte si són excèntrics amb molt de fons i profunditat, com Dalí, Pla o Pujols...

dijous, 18 març de 2010

1er Aplec Modernista del Barcelonès


Benvolgudes i benvolguts.

Sembla que els astres s'hagin avingut perquè el Modernisme Aborigen floreixi aquest 2010. Després de tres Aplecs ja realitzats amb un èxit suficient (dos al Vallès i un a Osona), i tenint la nostrada crítica músical més animada que mai, ara ens proposem a escampar la bonanova moderna a la Ciutat Comtal.
Sí senyores i senyors, el proper dia 20 de març esteu totes i tots convidats al 1er APLEC MODERNISTA DEL BARCELONÈS, una jornada complerta de scooters, música, ball i molta modernor.

El programa serà el següent:

A les 10 del matí, l'Escuterada torrista pels cims i abismes de la ciutat. Trobada de Vespes i Lambrettes a la Plaça Espanya (perdoneu les disculpes), i dinar amb vistes a Collserola.
Inscripcions abans del dia 15 de març a: torrisme@gmail.com

A dos quarts de vuit de la vesprada, vetllada Modernista al BARBARA ANN amb el PD Pinyol. C/ Taquígraf Garriga, 163.

A les 10 de la nit, el concert més esperat del Modernisme aborígen: ANGELINA I ELS MODERNS + ELS TRONS. La festa continuarà amb els PD's PHIL MUSICAL + SELECTORS BADABADOCS.
Aquest concert es realitzarà a la Farinera del Clot, Gran Via de les Corts catalanes, 837. Entrada a 6€.

SALUT I MODERNOR!!!!


Ho organitzen i hi col·laboren: La Directa, Club Scooterista St. Jordi, Selectors Badabadoc, Barbara Ann i Centre Cultural La Farinera del Clot.

dimarts, 16 març de 2010

Badabadocs a Falles

Avui toca anar a València, concretament al barri del Cabanyal, un barri amenaçat per la política destructiva del feixisme espanyol que ho empudega tot al País Valencià. Em farà gràcia viure i olorar encara l'autenticitat d'aquest barri autèntic i antic, mediterrani i profundament valencià.
Avui El Belda i el Conjunt Badabadoc conjuntament amb els magnífics Orxata Sound System, portarem la normalitat al sud de la nació i farem ballar en català a la gent que es concentri davant nostre.
Visca el Cabanyal!
Visca les Falles valencianes!

dijous, 11 març de 2010

Llei de Consultes, un gran pas

Ahir va ser un dia històric per Catalunya, el Parlament va aprovar la Llei de Consultes Populars i va evidenciar un cop més, que el govern governa. Se'n diuen i se'n diran moltes coses sobre aquesta llei, com és lògic i natural, hi ha molta gent que hi veu una oportunitat positiva a fer-la servir, i per contra, hi ha qui la desqualifica d'entrada perquè no aporta res a la política catalana.

Jo, positiu de mena i perquè sóc del parer de que qualsevol cosa política que es mogui en aquest món, sempre hi ha quelcom d'aprofitable, bàsicament perquè sinó l'aprofita un altre per tu, explicaré molt esquemàticament i amb pragmatisme perquè aquesta llei és un gran pas endavant cap a la independència de Catalunya.

Abans d'entrar en la qüestió però, hem d'entendre el fonament de tot plegat per no fer debats estèrils. Aquesta llei ha arribat a on ha arribat perquè l'Estatut que va sorgir fruit del pacte entre CiU i PSOE/Mas i ZP, obliga en cas de referèndum, a demanar permís a última instància a l'Estat, a diferència de l'Estatut que va néixer del Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005, on aquest permís no estava contemplat (talment com l'Estatut de l'any 1932). Sense saber això, el debat segur que s'enterboleix, però malgrat això també, el que es tracta és d'actuar, cercar escletxes i donar-hi totes les voltes possibles per trobar-hi una bona estratègia a seguir, això és política companys... L'alternativa és més fàcil: rondinar d'entrada i quedar-se a casa.

1. Aquesta és una llei profundament democràtica que acosta la política a la societat, una llei que entra de ple en el concert de les nacions civilitzades del món. Alhora és una llei històrica, pel fet que dona molt joc a una nació que políticament està engrillonada des de fa tres segles, com és la nostra.

2. Amb una majoria al Parlament, amb un 3% de signatures de la població (210.000 persones), o amb un 10% dels municipis que arribin a 500.000 persones, es pot convocar un referèndum. Amb això, en principi t'estalvies possibles eixelebrats del tipus "pel bilingüisme".

3. Tal com diu en Pere Martí a l'Avui: L’Estat pot prohibir la celebració del referèndum però no pot impedir-ne la convocatòria. Aquest fet és un canvi mental brutal en la història d'aquest país. Penseu-hi, això era un somni tan sols fa 15 anys.

4. Aquesta llei, a diferencia del Pla Ibarretxe, és impecable jurídicament, i per tant, obliga l'Estat espanyol a prohibir un referèndum sobiranista només amb un NO POLÍTIC. Això significa un xoc de legitimitats i de sobiranies, i un problema seriós que Europa i els EEUU no poden ignorar. Aquesta és l'estratègia final, i el gran què d'aquesta llei. La prohibició és el de menys (ara em direu que us espanta això!), el més important és regular i convocar legalment un referèndum. És només quan ets legal que el món t'escolta, i això és fet inèdit fins ara a Catalunya.

Les consultes sobiranistes actuals són vitals i passaran a la història com el gran pas que va fer el poble català per la seva llibertat. Signifiquen gimnàstica democràtica i trenquen definitivament el tabú de que l'independentisme porta banyes i cua. Són altament simbòliques i importantíssimes, i s'han de seguir fent, sempre i quan no acabin sent marginals.

La Llei de Consultes, és un pas més, ens permetrà fer un referèndum a tot Catalunya el mateix dia, amb el cens legal, amb diners públics i a col·legis públics, amb campanya pública i grans campanyes de tots els partits, informació assegurada diària nacional i internacional, i el més important de tot, et presentaràs a Brussel·les i a Nova York (Nacions Unides) amb un referèndum impecable sota el braç i amb una prohibició política d'Espanya. Sincerament, no hi ha color, el show somniat està assegurat.



Els que han fet possible aquesta llei, ahir al Parlament.

diumenge, 7 març de 2010

Qui critica als crítics?

El comentarista Francesc Sanuy, en un brillant article a El Punt d'ahir sobre a on rau avui en dia el poder i a on es concentra l'stablishment, a més de fer un exel·lent repàs històric sobre aquest, diu el següent:
Jeffrey Jones, al llibre Política espectacle, denuncia que l'anàlisi política seriosa ha estat substituïda per les concessions a les diversions ridícules, a les calculades mostres d'emocions i a la freqüentació de celebritats. Sosté que personatges satírics i còmics com ara Michael Moore han eixamplat el marc de referència i l'audiència, a més de refrescar els continguts.

El fet de començar a preguntar-se qui critica als que critiquen els polítics i a la societat, sempre serà bo en una democràcia madura com en teoria és la nostra. No voldria caure ara mateix en la fàcil desqualificació al periodisme, cosa que sí ha passat amb la política, però cal denunciar que com a tot arreu, hi ha grans i mediocres periodistes, la diferència amb aquests però, és que els polítics s'exposen cada dia davant del públic i són valorats cada quatre anys, i els periodistes majoritàriament no.

Tinc la sensació doncs, que ara mateix són ells els que mesuren la vida pública i social i tallen el bacallà sense gaires possibilitats de rebatre'ls, bàsicament perquè un després ha begut oli, i em preocupa que no tinguin cap control de qualitat (a Catalunya hi ha el CAC que fa el que pot, però a Espanya, per exemple no hi ha res equivalent).

Control als mitjans? Mai! el meu pensament liberal no m'ho permet, a més considero que els periodistes haurien de ser subjectius i no objectius (aquests no m'interessen, són espuma, m'avorreixen), però sí denunciar els mitjans grocs i infames (tots en tenim ara mateix un d'electrònic al cap), sí a criticar periodistes zero preparats i artificials, i sí comentar i debatre fins a quin cert punt és bo que una societat abandoni literalment els llibres i les informacions polítiques serioses per guiar-se únicament per programes, altrament frescos i molt enginyosos, de sàtira política.

La meva recepta és claríssima, la mesura justa i necessària de tot plegat, però em fa molt l'efecte que ara mateix la societat no fa exactament això, de fet ja perdem abans de començar, puix el diari més llegit en aquest país és un d'esportiu. Després, és evident que entre tots ens queixarem dels nous temps artificials i de polítics populistes i messiànics.

Pd: Va ser productiva l'entrevista que li va fer el Follonero al tronat de l'Anglada al programa Salvados de La Sexta? El va desmontar o li va fer propaganda? El programa va ser artificial i banal o va haver-hi una crítica profunda?

divendres, 5 març de 2010

El curt de l'Acte d'Estat

Aquí teniu el curtmetratge que van presentar el dimecres 3 de març a Sabadell dins l'Acte d'Estat. Crec que és un bon film, està ben fet, i l'importància del treball són, deixant a part el somni que representa, els petits detalls que raonen molt bé el per què i el com voldríem que fos el nostre propi Estat.
Mireu-lo i gaudiu-lo.

Curtmetratge Acte d'Estat (Sabadell, 03/03/2010) from directe!cat on Vimeo.

dijous, 4 març de 2010

Bon Acte d'Estat

L'acte d'ahir a Sabadell, ple fins a la bandera, no sé si serà d'aquells que passarà a la història, això només es veu amb perspectiva, però sí que va valer molt la pena assistir-hi. Primer de tot cal felicitar els organitzadors de l'acte perquè van demostrar que l'independentisme català per fi i si vol, pot fer actes moderns, potens, amb gust i ben fets.

Tot va anar rodat, la majoria dels oradors van estar a l'alçada, el curt que ens van posar al principi va ser també, seguint l'estètica de tot plegat, un film modern i ben treballat, un film que reconec que en certs moments em va fer posar la pell de gallina (gràcies pels crèdits Àlex!!). L'esperit unitari que volien vendre els organitzadors va lluir, puix tots els detalls estaven perfectament controlats, i quan dic tots els detalls vull dir els que requeien exclusivament a ells, perquè el que sí que s'ha de lamentar són dues coses bàsicament: El discurs trist i gris, a més d'ofensiu i fent campanya electoral descaradament, amb cara de pocs amics (aquest paio si vol aconseguir molts vots ho té magre amb aquest caràcter), d'un dels ponents. I la desafortunada repartida d'octavetes en acabat de l'acte a fora, d'una mena de plataforma política. Uns fets que van ser comentats per molts assistens i que es lamentaven profundament.

La cirereta de l'acte va ser una actuació del Titot que acompanyat de tres músics més (Serrats, Casellas i Rius) va fer una posada en escena molt acurada i ens oferir una bonica cançó amb un petit parlament amè i molt correcte.

Felicitats doncs als organitzadors, actes com aquests són els que realment posen dels nervis als nostres enemics.

dimecres, 3 març de 2010

Els antipatriotes


Sé que és un titol dur i provocador, però és que a vegades CiU em treu de polleguera, i avui he tingut aquella sensació que sovint tenia durant la dècada dels noranta. Sí home! la sensació d'aquella CiU absolutament rebaixada nacionalment, de l'ara no toca, clientalista i donada als designis de la dreta cavernícola espanyola. Cal recordar-ho i tenir-ho ben present això, puix gairebé la mateixa gent que hi havia als noranta també hi són ara.

Doncs bé, per què ho dic tot això, doncs pel paper que està agafant CiU a la recta final de la legislatura. Primer fent la puta i la ramoneta amb la Llei del Cinema, la tractaven d'electoralista i massa dura, quins collons! Van veure però que si s'hi oposaven gaire, perderien completament els papers. Després amb la Llei de Consultes, una llei que ells no l'haurien imaginat ni inventat mai, però que ara la titllen de fluixa, malgrat saben que és bona, o almenys és el que diuen destacats personatges sobiranistes de la federació. I ara sembla que no votaran la Llei de Vegueries, la llei històrica per excel·lència del catalanisme, una llei que ells hi han somniat tota la vida.

Aquestes tres lleis de país, lleis que com totes es poden negociar i retocar però que són vitals, lleis de pàtria, totes tres fetes per ERC i que formen part del pacte del tripartit (ei, pactades amb el diable sociata, uau!), són lleis que, malgrat l'estretor de mires del regionalisme, sortosament ja no tenen marxa enrera i formaran part de la vida política pública catalana d'ara endavant (aquest ha sigut el gran què d'ERC). La paradoxa del tema però, és que si a la propera legislatura acaba governant CiU, ells estaran encantats de fer-les servir, o no, perquè podria ser que la muda els hi anés massa gran, ja ho veurem. Catalunya terra de surrealisme, això està clar.

Malgrat tot, és veritat que a la CiU d'ara hi ha molts més sobiranistes que abans, sobretot desacomplexats, i me'n alegro moltíssim d'això, de fet sempre he pensat, i ho he escrit també, que la independència passava inevitablement per tenir un centre-dreta sobiranista, això va a missa, però també és veritat que pel fet d'estar a la recta final de la legislatura, aquesta CiU més sobiranista actua d'oposició antipatriòtica i ultrapartidista, i no deixa passar ni una sola llei al govern, encara que siguin lleis de país, històriques i inimaginables tan sols fa una dècada. Suposo que això ho podríem anomenar la Llei de vida dels partits, no hi ha remei.

D'això n'hem d'aprendre dels dos grans partits espanyols, ells no els costa gaire posar-se d'acord amb temes de pàtria.

dimarts, 2 març de 2010

Bona salut independentista


Aniré al gra. Després de la segona onada de consultes sobiranistes que van celebrar-se al Principat el passat diumenge, podríem dir que hi ha dues maneres de veure, entendre i analitzar aquest fenomen. Per un cantó hi ha la idea de fer un referèndum rigorós i neutral en les opcions que englobi a tota la població, o per dir-ho d'una altra manera, es tractaria d'actuar de i com un Estat. Per l'altre, es tractaria de fer i aconseguir una campanya potent i seriosa sense precedents en aquest país, per la independència de Catalunya.

Fins fa molt poc jo, i penso que el pinyol organitzador d'Osona Decideix també, creia que la primera opció era la possible i la que realment faria tremolar l'establishment. Evidentment, il·lús de mi, malgrat a Osona ho vam aconseguir fent-ho d'aquesta manera amb uns resultats més que satisfactoris, aquest model no és possible transportar-l'ho a la resta del país bàsicament per dues raons: Una perquè els mitjans que tenim no són els d'un Estat, i per tant, mantenir la tensió a la societat durant tant de temps amb el segon partit polític del país fent-hi boicot, és molt difícil fer un referèndum equivalent als "oficials". I dues, perquè la majoria de pobles que ho organitzen, plantegen el referèndum des de l'independentisme (alguns amb barretina i folklore inclòs), o sigui, fan que la mobilització sorgeixi i vagi destinada a l'univers nacional català del poble en concret. Els resultats de les consultes sobiranistes doncs, s'han de valorar a partir d'aquestes dues consideracions. Si ho valorem comparant-ho amb altres eleccions o referèndums oficials, el resultat és evidentment catastròfic, a ningú se li escapa que un 25% de participació és un fracàs, això és així aquí i a la Xina Popular. Només els països subdesenvolupats mantenen aquests percentatges en les seves cites a les urnes. Per tant, és evident que això no es pot valorar d'aquesta manera, puix aquests consultes no surten de cap organisme oficial, pensar una altra cosa és fer trampes, tal com fan molts quintacolumnistes regionalistes i espanyols.

El que tenim sobre la taula doncs, és tal com esmentava més amunt, un fet sense precedents en el separatisme català. No és un referèndum rigorós, però sí una mobilització que aconsegueix somoure la societat, que crea debat i el posa a la palestra comunicativa nacional i internacional, que crea també organització en xarxa en tots els municipis, teixeix complicitats, serveix per exercir gimnàstica democràtica i per empènyer els partits polítics, en definitiva, fa avançar gradualment i amb seriositat el camí cap a la independència. És evident que el proper govern de la Generalitat s'haurà de moure en aquests termes, en el dret de decidir, i aquest és el gran què i la victòria de les consultes.

Així doncs, cal seguir i tenir present que el múscul independentista està fort, a hores d'ara en aquest país, no hi ha cap opció ideològica que pugui igualar el treball i els fets que està aconseguint l'independentisme català. Això va bé companyes i companys, des del 2003 que l'independentisme no para de créixer i tal com diu l'Oriol Junqueras, nosaltres ja hem guanyat la batalla de la raó. Ara bé, hem de ser cauts i intel·ligents, aprendre dels errors i no caure en vel·leïtats i opcions màgiques, si hem arribat fins aquí no és per art de màgia sinó per haver construït un camí ben traçat, reflexioneu-hi. Aquelarres independentistes, salvapàtries, Plataformes tòxiques i organitzacions de consultes com les del Vendrell i Vilanova s'han d'evitar, només són entrebancs, alguns fets sense mala fe segur, però enterboleixen el camí imparable cap a la independència.

Ho dic doncs, per les futures consultes que es faran, si un poble no està preparat sociològicament i organitzativament, no pot fer el referèndum per moltes ganes que hi hagi.

Endavant amb les consultes!