dimarts, 23 febrer de 2010

Reforma de pensions? Només faltaria!

Francesc Pujols ho explica meravellosament en els seus escrits i les seves tesis; els fets s'haurien de regir a partir de l'estudi de la realitat, seguir la realitat de la naturalesa i de l'home és l'única manera de resoldre els problemes de la humanitat. Aquest principi lul·lià malauradament no s'ha practicat gairebé mai, i per això han existit homes i idees que s'han sobreposat als altres creant imperis ofensius i irracionals, siguin terrenals o celestials.

Les relacions laborals, entre patró i treballador, han sigut també un dels conflictes estrella de la humanitat; per tots és sabut però, l'espectacular evolució que ha fet la societat, almenys l'occidental, en aquest tema. Ras i curt, venim de la serf del feudalisme i el dret a cuixa per passar a les 8 hores i les vacances pagades, i tot això gràcies a les reformes i les revolucions socials, perfecte. Malgrat això però, sempre queden coses al tinter, és evident.

Aquests dies s'està discutint sobre la reforma de pensions que vol fer el Govern d'Espanya, una reforma que com és lògic en un Estat endarrerit com aquest arriba tard, molt tard. El quid de la qüestió recau en l'allargament de la vida laboral, el Govern de ZP diu que la jubilació hauria de ser als 67 anys, per això avui tots els sindicats es manifestaran en contra.

El meu parer és el següent: El Govern es queda curt, com sempre (tot i que celebro l'atreviment), i els sindicats no toquen vores, com gairebé sempre. En aquest tema no hi ha volta de full, són faves comptades, la pura i dura realitat s'imposa i diu que, en un lloc on l'esperança de vida ha augmentat fins als 82/83 anys, mantenir la mateixa jubilació que quan l'esperança estava 10 anys per sota, és una absurditat total. O s'arregla això, o fem entrar milers i milers d'immigrants més perquè ens mantinguin a nosaltres quan siguem vellets i el sistema esclata i la ultradreta s'ho menja tot (per cert, votada per tots els obrers aborigens, és clar). Tothom ho sap, fins i tot els tronats sindicalistes, que hi ha un greu perill en que el sistema de pensions peti d'aquí a 15 o 20 anys perquè no hi haurà líquid per mantenir a mil·lions de pensionistes que xuparan de l'Estat durant massa anys. Podem triar en ser agoistes i provocar un atzucac econòmic, o mentalitzar-nos que hem de treballar més i assegurar un futur.

Entenc que les reformes en temps de crisi són impopulars, i que tot s'ha de mirar en lupa perquè el rondinaire de torn no t'enviï a pastar fang, però la realitat és que la diferència entre els països emergents i avanguardistes i els que no, és precisament canviar i renovar les lleis econòmiques.

dilluns, 22 febrer de 2010

Espriu x sempre


Avui la blogsfera catalana fa un sentit homenatge al que fou un dels renovadors de les lletres catalanes (suposo que veurem les dades de quants Blocs s'hi han adherit). Salvador Espriu i Castelló, del qual avui fa 25 anys del seu traspàs, era un home introvertit i molt afectat per les seves malalties, però paradoxalment a això, als anys seixanta la nova generació que es forjava d'antifranquistes (sobretot federalistes i comunistes), el va convertir en el poeta del poble i en personatge mitificat, en part per aquest caràcter tancat i sobretot també per la seva evolució en les lletres i el trencament amb les velles formes i normes del noucentisme.

Crec que avui ell estaria content i agraït del seu poble, i per la comunitat catalana és important també oferir-li aquest modern i virtual homenatge. Que un poble encara oprimit com el nostre faci aquests exercicis de memòria i dignitat històrica, vol dir que encara està en forma.

Aquí va doncs el meu modest homenatge. Un potent i clarivident poema escrit en la Catalunya fosca i atemorida del 1954. És un poema que forma part del llibre El Caminant i el Mur, i que fou musicat per l'Ovidi i la Guillermina Motta.

ASSÀIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh!, que cansat estic de la meva covarda,
vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà, on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.

Aleshores a la congregació,
els germans dirien desaprovant:
"Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que abandona el seu indret",
mentre jo ja ben lluny, em riuria,
de la llei de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble,

Però no he de seguir mai el meu somni,
i em quedaré aquí fins a la mort,
car sóc també molt covard i salvatge,
i estimo a més amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

dissabte, 20 febrer de 2010

Presentació Vespa Club Osona

Avui toca scooters, avui toca posar música Modernista, avui és el dia del Vespa Club Osona! A la taverna catalana La Terra de Vic ens hi trobareu



Per a més informació aneu al bloc del club:
http://vespaclubosona-vespaclub.blogspot.com/

dimecres, 17 febrer de 2010

Trueta i Casals

Acabat de llegir el profund llibre de l'Andreu de Carranza, L'hivern del Tigre, n'enceto un de nou que crec que promet, bé, de fet ja està complint les meves expectatives. Es tracta de Estimat doctor/Admirat mestre, una edició de Quim Torra. Un llibre que conté 79 cartes que els dos homenots, Pau Casals i Josep Trueta, van estar enviant-se mutuament durant tot l'exili.

Sé que no us tinc acostumats a comentar en un post quin llibre estic llegint o deixo de llegir, de fet, no crec que ho faci gaire més cops aquí al Bloc, però en aquesta ocasió ho he volgut fer per una raó molt senzilla; reivindicar aquelles dones i aquells homes intel·lectuals, demòcrates i profundament catalanistes que van patir un revés total, just als primers anys de la desfeta nacional. Reivindicar-ho perquè ara ja, en el canvi de segle i de mil·leni que vivim, queda molt lluny tot allò, sobretot per les noves generacions, i perquè tinc la sensació que sempre se li posa més èmfasi a moviments i personatges de la transició, que si bé històricament són importants, moltes vegades són poc interesants pel que fa a la nostra pàtria.

Així és com descriu Quim Torra aquests dos grans homes:
De cap manera s'entén aquesta profunda amistat sense el patriotisme de tots dos. No va ser cap idea romàntica ni carrinclona; el catalanisme de Casals i Trueta beu en el liberalisme i la democràcia, en la justícia social i el desitg de llibertat. Un catalanisme empeltat d'arrels anglosaxones, això és, de respecte, sentit crític, tolerància i decència. Al meu entendre, un catalanisme natural, fruit de la terra, el més allunyat possible de l'artificialitat, el sentimentalisme o la cursileria. Pàtria entesa com a treball útil i constructiu i esforç d'exel·lir.
Abominaren dels escarafalls, les superficialitats i la politiqueria de vol ras, curt i frustrant.


Per a mi, són aquests els que haurien de ser els nostres referents primers alhora d'analitzar les coses; Casals, Trueta, i per extensiva Pujols, Moragues "Moraguetas", Irla, Batista i Roca, Rovira i Virgili, Fabra... i tants d'altres, ells representaven el saber fer, l'anàlisi acurat, el sentiment liberal català amb molta preocupació social i radicalment demòcrates, tot això enfront de certs comportaments ideològics dogmàtics passats de moda i visions il·luminades i Viagresques que tan hem de patir ara.

Aquella gent dels inicis de la postguerra sí que tenien raons per desesperar-se i deixar de pensar en la pròpia vida, tal com sempre ho explica l'Oriol Junqueras en els seus esplèndids mítings, aquesta és la gent que a les escoles del 2010 haurien de posar d'exemple, a Catalunya i a fora.


Josep Trueta.
Llegiu aquest llibre i si podeu també, el llibre de referència del doctor Trueta, L'esperit de Catalunya, un bon anàlisi sobre el caràcter català.

dilluns, 15 febrer de 2010

Una colla ben original

Seria possible que una nació mil•lenària on la cultura ha estat sempre un dels seus forts, passés per alt l’escena Pop-Rock i Ie-ie que es cuinava al món occidental durant la dècada dels seixanta? Rotundament no. És cert que el Ie-ie català ha caigut a l’ostracisme més profund i que només coneguem La Chica Ye-ye, El Duo Dinámico i Los Sirex? Rotundament sí.

Als Països Catalans, quan va esclatar l’oberturisme a l’Espanya feixista, una generació més atrevida de joves naixia per fer una glopada d’aires nous i frescs provinents sobretot del món anglosaxó. Malgrat les traves polítiques i la precarietat material que hi havia, van aconseguir crear i gravar centenars de cançons que van constituir el que ara reconeixem com la fundació del Pop-Rock català.

Des d’una Feliu fent Jazz i Bossa, fins al Tony amb el seu Ie-ie, passant per la Maria Cinta, la Salomé, Els de la Torre, l’Eurogrup o els The Bonds, la nostra nació sencera va gaudir i ballar en català en tots els estils que estaven de moda en aquell moment, moltes vegades versionant en la nostra llengua tots els hits que arribaven dels Pirineus enllà. La qualitat musical era tant o més bona que en qualsevol altra cultura, i tot això gràcies a uns excel•lents músics i productors propis, capitanejats pel gran Francesc Burrull, una mena de Holland (Motown) a la catalana.

Una dècada més tard, els gustos afrancesats que protagonitzaven els cantautors dels nous moviments polítics de la progressia catalana, van fer que tota aquesta riquesa musical quedés en l’oblit en pro d’una tendència més política i transcendental en detriment de les lletres més banals, senzilles i d’amor dels anys 60. Un error -el de l'oblit- que ha seguit dècada rere dècada fins als nostres dies.

És ara, doncs, amb aquesta petita revifalla que certs sectors del país, comptant-hi certs grups de l’escena Mod catalana, recuperin aquestes bandes i s’autocentrin gaudint del que nosaltres anomenem el nou Modernisme aborigen.

Salut i modernor!

Article publicat a la revista musical Enderrock núm. 172 d'aquest mes de febrer. La revista està dedicada íntegrament al Pop i al Ie-ie català dels anys seixanta. Vull felicitar des d'aquí a tot l'equip de l'Enderrock que ha fet possible aquest bon treball sobre un moviment que va estar ben viu, però que va caure en l'oblit més absolut massa aviat, i fins als nostres dies. Ara, sembla que entre tots plegats li estem fent justícia.
Compreu la revista, és vital!!!




dissabte, 6 febrer de 2010

Els Badabadocs a Occitània


Compatriotes, us deixo una setmana sencera, me'n vaig a tocar a l'estranger. Us faig aquest post dedicat al lloc en qüestió, perquè em fa certa gràcia marxar a la zona a on ens acolliran i escoltaran la nostra música. Amb els Badabadoc anirem fins a l'extrem oriental de la nostra pàtria bessona, Occitània. Primer farem parada a Niça (Nissa), on s'hi parla una variant occitana anomenada el niçard. Aquesta zona provençal, malgrat ser, crec jo, la més castigada del país d'Oc per la destrossa ambiental i cultural practicada pels francesos, anomenada la Costa Blava (Còsta d'Azur), és una zona bellissíma, mediterrània i per tant, molt propera a nosaltres. Allí, també hi ha Mònaco (Mónegue), un Estat/paradís fiscal on hi resideix la família reial dels Grimaldi, que manté oficialment la seva llengua pròpia, el monegasc, una variant del ligur del nord d'Itàlia. L'occità-niçard també és originari d'allí però.

Després farem cap a les Valls Occitanes (Valadas Occitanas), que formen part ja de l'Estat Italià, concretament a un poblet anomenat Aisone (Aison). Allí diuen que l'occità és belluga una mica més, deu ser per la condició de zona muntanyenca (els Alps) i per tant, més impermeable. El que està clar és que allà és la zona on es toquen mil-i-una llengües i dialectes: El piamontès, occità, arpità, walser, romanx, francès, italià... Crec que nosaltres amb el català ens hi entendrem, n'estic segur.

Fins aviat!

divendres, 5 febrer de 2010

A way of life

Sembla que els astres s'hagin conjurat pel modernisme aborigen. Us ho explicaré breument i esquemàticament:

Acaba d'aparèixer el número del mes de febrer de la revista Enderrock (compreu-la!), un exel·lent treball dedicat exclusivament al nostre Ie-Ie/Pop dels '60, felicitats als que ho han fet possible. En conseqüència, el dia 17 hi haurà una sonada festa de presentació amb sorpreses sorprenents, valgui la redundància, a la Cova del Drac, ja us donaré més detalls en breu.

El dia 20 de març, el Cap i Casal gaudirà del 1er Aplec Modernista del Barcelonès, i el dia 17 d'abril, serà el torn de la terra ferma, del 1er Aplec Modernista del Segrià. També seran sonats, però per més info, més endavant.

I demà... Doncs demà tenim una festeta que organitza la gent del Bip Bip Records, l'A WAY OF LIFE/5, amb un concert dels nostrats Punks sorneguers, Surfing Sirles, i els Selectors Badabadoc punxant MODernisme als plats. Això serà a partir de les 12 de la nit al Bar Clandestino, sota el Taxidermista de la Pl. Reial de BCN, el centre del món segons el profeta, i molt a prop de la casa on va veure néixer.


I anar fent... passant la vida fent la viu-viu, buscant festeta i cercant caliu.

dimecres, 3 febrer de 2010

Estratègia vs. Viagra


Fa unes setmanes, en Josep Ramoneda, un personatge gens sospitós de ser independentista, firmava un boníssim article i alhora sorprenent a El País, titulat Las paradojas del tripartito, on entre altres clavades afirmava:

Cuando Carod Rovira sacó al independentismo del armario, en la campaña electoral que culminaría con la elección de Maragall como presidente, pocos se imaginaban que siete años y dos legislaturas de tripartito después la independencia se habría consolidado plenamente como opción política y como objetivo asumido por una parte significativa de la población. Es quizá la principal paradoja que ofrece el balance del tripartito. Dado que la independencia es su bandera, Esquerra es la única formación del tripartito que ha cosechado un éxito estratégico. Su proyecto ha invadido el escenario político. La independencia ha dejado de estar en el terreno de lo utópico para incorporarse a la lista de las opciones realmente posibles. Y ha obligado a los demás partidos, y en especial a CiU, a hacer ejercicios de reubicación política en función de la consolidación del independentismo. I també: La paradoja del tripartito se escribe así: debía consolidar una mayoría de izquierdas, que en estos momentos parece en precario, hasta tal punto que el propio PSC se desmarca de ella, y en cambio ha sacado al independentismo de la marginalidad. Esquerra ha ganado la apuesta estratégica y, sin embargo, puede perder la del poder.

Fa uns dies, vaig tenir el plaer d'assistir a una potent conferència a Barcelona que feia en Xavier Vendrell sobre la història de l'esquerra independentista, titulada De l'extraparlamentarisme a l'hegemonia. Allí, entre moltes altres afirmacions, em vaig quedar amb una que és flagrant; Ara mateix la gent que només se sent catalana ronda el 16-18%, enfront un 7-8% que se sent només espanyola. Tenim per tant dues possibilitats, enfrontar-nos com uns friquis essencialistes contra els altres friquis tronats i regalar als partits regionalistes la resta del pastís, o anar a cercar el 75% restant i crear una majoria social sobiranista. Ell acabava dient, que l'actual obstacle a l'indepentantisme, era precisament aquest independentisme nerviós i màgic.

Ahir al diari Avui, en David Gonzalez ens obsequiava amb un bany de realitat, escrivia un excel·lent article on deia:

L’equilibri entre el voler i el poder és clau per a un partit o un projecte sobiranista, i més encara si es declara inequívocament independentista. Li hi va la credibilitat i, al final, la credibilitat del que defensa. I és un equilibri que no passa ni per la renúncia sistemàtica, ni per les fugides endavant sense destí, ni per la pretesa síntesi per la via del bromur i la Viagra. I afegia: Per definició, la realitat, i el combat amb la realitat, no és per a friquis. I el dret a decidir sense més límits que els que democràticament s’imposin els catalans és una cosa massa seriosa per ser gestionada de determinada manera o per segons qui. Això o admetre que el problema de la independència massa sovint són els independentistes.

Companyes i companys, sé que alguns no ho voldreu entendre mai, teniu les vostres lícites raons per fer-ho, però aquestes tres referències són claus per entendre l'estratègia bastida per ERC des del 2003. És el paper que li ha tocat fer, de fet, era el paper que havia de fer: Cosir el país sense fractures per acostar-ne la meitat a la catalanitat (ja no dic a la independència), arrossegar el centre-dreta cap al sobiranisme i governar per crear estructures d'Estat.

Perquè davant d'aquelarres muntats per plataformes tòxiques, acusant de traïdors a històrics patriotes com el mateix Vendrell, davant de l'independentisme de Viagra, nerviós i rondinaire, i davant d'una nul·la estratègia de nous messies, o més ben dit, de l'estratègia de l'ase i la pastanaga: Govern i governar. Llei del cinema, Pacte Nacional per l'Educació, Pacte Nacional per la Immigració, Pacte Nacional per la Innovació, històrica Llei de Vegueries, llei d'acollida i de serveis socials (cursos massius de català pels immigrants), Llei de Consultes (l'única que permetrà un xoc real amb l'Estat, i no una altra com pretén CiU, una llei enganyifa i mal feta com la de l'Ibarretxe perquè l'Estat ens la tombi a la primera de canvi), rebaixada significativa de l'impost de successions, Frankfurt, Expolangues... i tot això amb pocs anys i amb un tal Pepe presidint la Generalitat.

Senyores i senyors, els fets són aquests i la història ho dirà així, l'independentisme català a l'entrant del s.XXI, estar com mai havia estat i té poder, i això toca valorar-ho amb un anàlisi global i amb perspectiva, sinó no es veu res. El no voler poder i estar sempre a les muntanyes és de perdedors, i la poca paciència és millor gastar-la al futbol, que aquest ja és un cas perdut, però en política és un mal de mal viure.

I és clar que no tot es fa bé, i què?!

dilluns, 1 febrer de 2010

Avui cap al cinema


El govern català, via conselleria de cultura ferm. Molt bé Tresserres!
Els distribuidors i els cinemes fent la pena més gran dels últims temps, i començant a tremolar perquè aquesta rabieta de pati d'escola els hi sortirà del revés, el tret per la culata, vaja.
I un poble que avui es mobilitzarà i plantarà cara a aquests tardofranquistes que s'atreveixen a jugar amb una llengua mil·lenària, pertanyent a 8 milions de parlants.

Hi ha mobilitzacions arreu, aquí en van algunes:

Dimecres 3 de febrer; 19:30 h
Passeig de Gràcia / Gran Via
Davant del cine Comèdia

ACCIÓ A GIRONA
Dilluns 1 de febrer. 19:30 h
Cnemes Albèniz Centre

ACCIÓ A CARDEDEU
Cinema a la fresca
Esbarjo Verdi
21:00 h

A més, segons la CAL, el Grup Balaña va donar suport econòmic a Ciutadans en les darreres eleccions al Parlament amb l’objectiu d’impedir mesures en defensa del català.

ACCIÓ A VIC
A partir de les 22:00 hores: “El Coronel Macià”
A partir de les 24 hores: sessió golfa amb “Les Excursionistes Calentes”
Lloc: Taverna Catalana “LA TERRA”
C. de la Ramada 25 – Vic