dilluns, 28 desembre de 2009

En homenatge a Monleón


Ha mort Joan Monléon als 73 anys. Showman valencià, amant de la nostra llengua i sornaguer a l'estil trincaire. Fou l'ànima mater del mític grup falleromusical Els Pavesos, creat als 70 i amb quatre treballs al carrer, que basava el seu repertori en el folklore valencià amb l'humor com a referència.
Monleón va ser actor en diverses pel·lícules de la transició i dels primers anys de la "democràcia" com El virgo de Vicenteta, El vicari d'Olot, Con el culo al aire, Un, dos, tres... ensïmades i res més o Moros y cristianos.

Des d'aquest bloc principatí li faig un petit i modest homenatge a aquest valencià de cap a peus, que sense dubte passarà als anals de la història de l'humor i l'espectacle de la nació catalana.


Cançó La manta al coll, del disc El pardal de Sant Joan... i la bolseria (1978). Un disc que contenia un preludi fet per Joan Fuster, que he cregut convenient posar-lo aquí:

El fenomen "Pavesos" ha despertat tota mena de reaccions: des de l'entusiasme quasi incondicional fins al desdeny més olímpic, passant per la indulgencia somrient. De fet, havia de ser així. Perquè el problema que plantegem en tant que "cançó" difícilment podríem assumir-lo en una sola perspectiva - l'estètica, per exemple, o la política -, i resulta ben lògica la discrepància en els juducis. Però també hi ha un altra cosa indiscutible: el seu èxit popular, tan ampli. ¿Potser a causa d'aquell "populisme" primari i divertit que orienta i impregna el seu treball, el seu estil, la seua mateixa presència física?. Jo no diria que no. Els Pavesos han sabut connectar amb una vena de tradició jocunda, vulgar de cap a cap, que anava perdent-se entre la nostra gent, i l'han revitalitzada a un nivell inédit. No s'han proposat exhumat cap "folklore" insigne, sinó rescatar, per a un públic nou - un públic ja "destradicionalitzat" -, unes quantes cançons del segle passat o de la primeria de l'actual, en els quals juga el seu joc el sarcasme o el simple humor incoherent d'unes generacions que tampoc no es manaven el dit. Això, els Pavesos, només podien intentar-ho a través d'un mecanisme de paròdia, histriònic, o de "distanciament", per dir-ho amb una paraula solemne. I si elsha convingut estrafer un cuplé dels que proferia - o com els que proferia -donya Conxa Piquer, l'han incorporat al repertori sense escrúpols. ¿I per qué no? Tot plegat, aquestes reelaboracions càustiques presenten una superfície musical i verbal clarament "obscena". Són melodies rutinàries, de moda un dia i avui trivialitzades o oblidades; són lletres descarades, inocntíssimes si bé es mira, però que diuen les coses pel seu nom i fonamentalment es refereixen a histories de de cul, valga la fórmula francesa. Bé, és la vida. O: ha estat la vida dels nostres avis, rurals i urbans. Tretes del seu context cronològic i social, les cançons de els Pavesos, adquireixen una dimensió grotesca a la qual no sabem ser insensibles. ¿Que hi ha en tot això una ambigüitat difusa? No ho negaré. Ara: en la nostra societat - i en la valenciana, sobretot - encara és útil i agradable que algú mantinga la batalla contra els convencionalismes puritans, contra els tabús reaccionaris i la merdeta de sacristia, des de l'angle d'una "comicitat" instintiva i heretadament instintiva. Aquest segon elapé dels Pavesos té, en principi, un mèrit molt estimable: és un disc enternidorament "descarat". Els Pavesos són, com a grup i com a "cançó" uns "descarats". Gràcies a Deu... Els crítics del ram diran el que voldran, i de segur que tindran raó, diguen el que diguen. ¿Quin "crític" no es pensa que sempre té raó (com Mussolini: "Mussolini ha sempre raggione")? Els qui no som ni "crítics", ni res, mirem la qüestió amb una altra òptica. L'òptica dels "descarats": del fatigós combat contra totes les misèries que ens afligeixen, la del jornal - o la plus vàlua -, la de l'idioma, la del sexe, la dels credos ...

Joan Fuster.

dissabte, 26 desembre de 2009

Verdet


Ens ha deixat l'Estanislau Verdet i això és una pena, el passat dissabte a Cardadeu en un memorable concert, compartint escenari amb l'Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien, va fer l'últim espectacle en un entorn molt comfortable.

En Verdet, l'alter ego d'en Pau Vallvé, és un paio interessant que fa un Pop molt personal i que jo l'englobaria directament i sense cap preàmbul al surrealisme més nostrat, una escena a hores d'ara molt ben travada i coneguda en la música que s'escolta a Catalunya.

Ens ha deixat, sí, però continuarà fent més coses en altres formats (o això esperem), reivindicant el lletgisme i el nostre star system poc-modern, mentre trinxa la modernor barcelonina de baixa estofa.


Tot d'Estanislau Verdet

dilluns, 21 desembre de 2009

El centre del món

(Post dedicat a Josep Guardiola i Sala, entrenador del F.C. Barcelona)

A la Catalunya dels 20, 30, 40 i 50 hi havia gent que pensava i deia les següents coses:

Si d'Orient a Occident veiem Catalunya plaçada en un punt just en el camí que va del continent asiàtic al continent americà, el primer caracteritzat per haver donat una civilització de contingut essencialment religiós, i el segon per haver engendrat una civilització de caràcter essencialment científic, de nord a sud, com si diguéssim del gel del Pol al foc del Migdia, la creu catalana es troba també en el melic que lliga la concepció positivista de les ciències particulars, fredes i precises, amb la concepció mística de les mitologies religioses, roents i difuses.
Posada Catalunya entre el sol i la boira tal com per la geografia material s'ajunten i es pasten la llum i l'ombra com la farina i l'aigua, també per la geografia espiritual s'ajunten i es pasten la ciència que baixa del nord com l'aire dels Pirineus i la religió que puja del sud com el baf de Judea i el perfum d'Aràbia. Així la terra catalana, com l'ànima que l'aguanta, ha d'ésser naturalment temperada, conciliadora i apta per les grans síntesis solucionadores dels conflictes humans.

Francesc Pujols i els seus deixebles, tant tots plegats lul·lians per defecte, es van fer un fart d'escriure i pensar sobre política, economia, societat i espiritualitat que fruit a una visió molt clarivident basada en la realitat històrica i natural dels éssers humans, ara podem analitzar els resultats i les conseqüències que s'han donat i s'estan donant als nostres dies.

Si us pregunteu per què encara ara els conflictes mundials es basen en la religió, o per què els països pragmàtics i moderns tenen certa decadència, o per què Catalunya després de sofrir dos genocidis, no només està ben viva sinó que novament li està presentant un nou plet a la seva dominadora Espanya; Les respostes les podeu trobar en els escrits d'en Pujols.

Els enemics de Catalunya, i per tant de la democràcia, han intentat anorrear l'ànima d'aquesta terra a base d'ignorància, però no saben que encara que guanyin totes les guerres, estan perdent el temps. Perquè és fruit d'aquesta situació geogràfica i del temperament que es debat entre el seny i la rauxa, que han sorgit genis mundials en totes les arts i ciències de la talla d'en Ramon Llull, August Comte, Arnau de Vilanova, Ramon Sibiuda, Xavier Llorens i Barba, Gaudí, Ferrer i Guàrdia, Dalí, Pau Casals, Francesc Macià o el mateix Pep Guardiola. I per tant, si algun dia no quedés cap català en aquesta terra, no passaria res, puix els que vinguessin de nou a repoblar-la agafarien el mateix tarannà liberal (en la descripció clàssica del terme) i avantguardista de sempre, que fa que si Grècia va donar l'art clàssic a la humanitat i Roma el dret clàssic a Occident, Catalunya estigui destinada a oferir la Veritat científico-religiosa al món, una religió catalana que es basa en la raó i no en la fe, que un dia farà que la humanitat visqui en pau.

Per això Pujols, en un acte arrauxat a Tarragona va pronunciar a mida de provocació el famós: Visca Catalunya, morin els catalans!

divendres, 18 desembre de 2009

Alça Manolo!

A mi no m'agraden les corrides de toros espanyoles, les trobo xarones amb un punt patriarcal tronat que em fa venir arcades. Ho dic clarament i sense vergonyes, no m'agraden per espanyoles, per "retrassades" i per sense sentit, un sentiment que no experimento amb els correbous i les corrides camargueses o portugueses on l'habilitat i l'espectacle net i fins i tot elegant és el seu gran què (malgrat reconegui que en José Tomàs sigui estratosfèric). És evident que el tarannà superb i testosterònic mesetari, un cop més influeix en els seus actes i es diferencia dels seus veïns.

Però ai las! avui el Parlament del Principat ha de decidir oficialment si prohibeix les corrides espanyoles o no, i per tant, tot això ha fet que molta gent (començant pels pobres polítics, quina patata calenta!) s'hagi de mullar a favor o en contra d'aquest fet. Us reconeixeré que no m'esperava que a mi em costés tant opinar sobre aquest tema, hi he donat moltes voltes, però el final m'he decidit per dir públicament que jo no hagués signat ni a favor ni en contra d'aquesta polèmica, amb el qual vull dir que trobo una pèrdua de temps i un sense sentit aquesta prohibició en qüestió. Crec que hi hauria d'haver llibertat per fer-ne i que els garrulos que vulguin en puguin gaudir. Talment com hi ha llibertat per matar en pèssimes condicions, condicions molt pitjors de les que experimenta un bou, milions de porcs i vaques per alimentar als sobrealimentats ciutadans del primer món.

En fi, no m'agraden les maneres d'uns i altres però és el que hi ha, i sabent això, opto per entendre a uns i altres. Si abans però he escrit què en pensava dels aficionats taurins, ara venen els altres:

No aguanto més l'estètica de l'esquerra pija i ortodoxa europea i sobretot la de casa nostra, em treuen de polleguera els indesitjables que paren un partit de bàsquet perquè hi juga el Maccabi o fan el pallasso durant el nostre 11 de setembre perquè hi actua la magnífica cantant Noa. No aguanto els falsos progres que es mobilitzen per una independentista saharauí i no diuen ni mu de les tortures a independentistes catalans. No aguanto la gent que es va manifestar contra la guerra de l'Iraq i calla davant el genocidi Txetxè i Kurd. I per tant, no puc amb la hipocresia de dir que menjar un filet de vedella de Girona poc fet, on hi regalimi un xic de sang banyat amb salsa Roquefort, o una llangonissa exquisida de la casa Sendra de Vic, o un crestó en escabetx dels Ports sigui una necessitat i no un espectacle. Si la cultura no és tortura, doncs que tanquin la Casa Sendra i la Fonda Miralles, perquè suposo que no us atrevireu a dir que l'aliment que surt d'allí és per una necessitat culinària, oi?













Un razeteur camarguès davant del brau

dilluns, 14 desembre de 2009

Crida a ERC, CDC i CUP

L'independentisme català ha crescut de 20 anys ençà d'una manera espaterrant, això és una realitat fefaent. Ha estat molta la gent de diferents sectors que ha fet créixer estratègicament el moviment i és innegable veure que els protagonistes han estat ments molt ben moblades provinents o properes als principals partits polítics catalanistes del país i als seus think tank (vull dir que l'estratègia no surt ni d'un bar, ni d'un okupa, ni d'un aplec folklòric). Ara no estaríem constantment amb la paraula independència a la boca i presentant un xoc institucional permanent amb l'Estat sense l'estratègia i l'esclat electoral i social que va protagonitzar ERC el 2003, sense una part molt interessant i ferma de les CUP i també d'un sector important sobiranista i amb poder de Convergència.

Però, ai las! no tot és perfecte al país surrealista per excel·lència. Des de fa uns tres o quatre anys, fruit de la crescuda del moviment barrejat amb la crisi institucional actual, el sobiranisme ha descobert una manera de fer i una estratègia, protagonitzada per nous independentistes que baixen de l'hort i antics mediocres del moviment, que ens estant portant a la histèria i al friquisme col·lectiu, vaja, que hem creat petits monstres rondinaires que es passen el dia proclamant la independència i criticant a tots els polítics sense excepció. Conclusió: estem morint d'èxit.

Ahir, la feina impecable, costosa i ben feta d'Osona junt amb respectables resultats d'altres llocs com Berga o Banyoles, contrasta amb la tristesa i la mediocritat de Vilafranca, Vilanova o Tàrrega (amb el màxim respecte pels voluntaris), llocs on l'independentisme tòxic hi ha posat les mans i la cara. Ells no ho veuen perquè es consideren els fars i guies del poble català, però els resultats canten per si sols i la realitat s'imposa.

Primer va ser la partició de la PDD, després l'akelarre davant del Parlament presentant una ILP impossible i mal plantejada per la independència, més tard la marranada del 3 d'octubre trinxant la reunió unitària pels referèndums; Ara volen fer un referèndum a tot Catalunya pel proper 25 d'abril. Esperpèntic i perillós, ens volen enfonsar a la misèria i a la mendicitat. Si Vilanova ha sigut un desastre, què passarà a l'Hospitalet, Terrassa o Tarragona?! Que us heu begut l'enteniment, o és que sou uns agents de l'Estat?!

Per això faig una crida als partits catalanistes majoritaris: ERC, CUP i CiU, i a la gent seriosa del sobiranisme a dir prou a aquestes ejeculacions sense nord representades per aquestes Plataformes de pa sucat amb oli, unes Plataformes que ningú les ha votat i ni tant sols representen a cap sector. Us demano que torneu a agafar la credibilitat, el timó i la fermesa que ha fet que una bona part de l'independentisme sigui un moviment seriós de poder i modern. Hem d'aturar els Mora, les Romeu, les Forcadell, els Espot i els Canela, sinó el país i l'estratègia desapareixerà i caurem altre cop al món del sobiranisme circense i a l'estratègia de l'espardenya, de l'aplec i la ratafia. Us heu d'entendre i actuar per reconduir l'estratègia i pel vostre/nostre bé, pel bé del país.

Ahir Osona va demostrar que amb feina ben feta i rigurosa, amb unitat i amb el binomi partits societat civil es pot tirar endavant i guanyar. Qualsevol altra cosa és fer volar coloms.

diumenge, 13 desembre de 2009

A VOTAR!

Tal com diu avui Vilaweb, les paperetes obren un nou panorama polític. Avui, companyes i companys el poble català escriurà amb lletres d'or una pàgina importantíssima de la nostra història. Avui Catalunya fa un pas de gegant cap a l'alliberament nacional. Avui el món ens mira amb seriositat. Avui la raó catalana s'imposa a la desraó castellana.
I Osona n'és la punta de llança.

divendres, 11 desembre de 2009

divendres, 4 desembre de 2009

Roig, Anna


Mai és tard per escriure sobre una joia, un treball ben fet, una cosa que quedarà per sempre, per això, un cop escoltat en profunditat el nou i primer disc de l’Anna Roig i l’Ombre de ton Chien, he decidit escriure quatre ratlles sobre aquesta sorpresa per el nostre Pop nacional.

La penedesenca Anna Roig és sobretot frescor i significa novetat en el panorama actual, per alguns aquesta banda podrien ser els Pink Martini catalans amb aires amelieístics, per altres uns indies evolucionats, ells mateixos per exemple, diuen que fan Pop amb cançó francesa, per a mi, potser sí que hi ha un xic de tot això, però bàsicament penso que és una banda ben nostrada que té una notable qualitat musical (un fet que a vegades costa de trobar), capitanejada per una persona amb una veu enamoradissa que fa unes lletres entre costumistes i un punt surrealistes i que ha de tenir un caparró molt ben moblat per a ser la responsable dels textos i la música d'aquest treball.

Com si fos una barreja, sonorament parlant, de Laia Vaqué i Guillermina Motta, però amb més caràcter que la primera i més modernitzada que la segona, l'Anna, cantant en català i en francès, no es limita només a cantar les cançons sinó que les teatrelitza un punt, unes cançons que en cada una d'elles hi trobes quelcom d'especial, una gratificant manera de fer que ells i ella ho arrodoneixen amb tocs de Jazz i Pop elegant, talment com han fet altres grups del país, salvant conceptes i distàncies, com Refree o Sanjosex. És una banda que sortosament surt de l'estàndard del que jo anomeno el típic rocket, massa estès i molt pesat.

Exhorto per tant a crítics musicals i sobretot a la gent de l'Enderrock, que consideri aquest disc el millor de l'any, contràriament cauríeu en un error qualitatiu.


Video clip de la cançó Je t'aime