dijous, 29 octubre de 2009

La sociovergència


Sociovergència és decadència, sociovergència és trasnochisme, sociovergència és autonomisme tronat, sociovergència és corrupció, sociovergència és tecnocràcia trista i grisa, sociovergència és covardia, sociovergència és Duran i Lleida, Narcís Serra, Miquel Roca i Josep M. Sala.
Aquesta patuleia que ha governat durant 30 anys el país, que s'ha repartit el territori, uns a la Diputació i els altres a la Diputació del General, i que ha governat Catalunya amb l'estimable ajuda de la premsa espanyola barcelonina està en època de vaques magres. L'autonomisme, representat en un cas per altes dosis de lerrouxisme i per un altre per actituds regionalistes montserratines, s'ha passat els anys donant classes de moral progre i del políticament correcte mentre el país s'enfonsava (i s'enfonsa) fruit d'un espoli econòmic insuportable practicat pels amigos de la Meseta. Ells són els responsables en bona part, també, que el sistema de representativitat política tingui importants deficiències, i evidentment, sigui un sistema molt menys demòcrata que els Estats Units (que per uns és el mal de tots els mals.
El sobiranisme és un estat mental sa i està en alça des de fa uns 6 anys, és modern. L'autonomisme i l'encaix a l'Estat és recargolat i fa pena, llàstima. És retrògrade.
El millor de tot ara, és que uns quants representants d'aquest estat mental estant caient com mosques. Apa!

dimarts, 27 octubre de 2009

divendres, 23 octubre de 2009

Juliana el visionari


L'Enric Juliana és un d'aquests personatges interessants pel que fa a la seva activitat periodística i perquè fa tota la pinta de ser un paio espavilat i viu. Però cau, s'erosiona i ratlla la ridiculesa, per no dir que es trastoca per complet, quan ha de tractar el tema nacional català i la seva via, ja imparable, cap a la llibertat política, altrament dit, normalitat política. És un estil semblant al de l'Amela, són uns individus que perden completament els papers quan tracten aquest tema, la seva ment es curtcircuita i acaben sent lamentables, talment com els Ciudadanos. Són personatges d'aquesta Catalunya decadent que aquí vaig descriure: http://delaguard.blogspot.com/2009/09/la-catalunya-decadent.html

Aquest destacat periodista de La Vanguardia, en un acte de lliurament del XIIIè Premi Ramon Trias Fargas d'Assaig Polític, va dir bàsicament dues bestieses dignes de ser contestades, l'una és si som independents, l'endemà ens convertiríem, com ja va passar l'any 1640, en un protectorat de la República Francesa. Us deixo triar entre riure o ignorar-lo. És curiós que aquesta colla sempre intentin burlar-se del catalanisme dient que és una rèmora del passat, doncs bé, aquí per desacreditar-lo ha hagut de retrocedir quatre segles enllà.

La segona perla és la següent: Seria un gravíssim error -va afirmar- que Catalunya en aquests moments es desentengués de la idea que s'ha de seguir pensant en termes d'Espanya. Evidentment aquí la única cosa que fa és ensenyar les seves pors, tal com han fet i faran sempre els regionalistes, bàsicament per no quedar-se sense amos i seguir sent uns perfectes vassalls.

Aquests personatges no han entès encara que sortosament al s.XXI ja no hi ha mercat únic espanyol, sinó mercat únic mundial, i que per tant, la impossibilitat de que Catalunya s'independitzés durant els últims 300 anys era precisament de que si marxava es quedava amb autèntics problemes per subsistir econòmicament (malgrat estic segur que ens n'hauríem ensortit), puix únicament el món era Espanya i els empresaris estaven no lligats, encadenats a les estructures econòmiques estatals. Ara no, ara no només no fa gràcia ser espanyol sinó que és econòmicament surrealista ser-ho.

És per això que el regionalisme ja no sap com defensar la idea de l'encaix a Espanya, i es perd amb idees visionàries falses i amb covardies i pors pròpies de l'autoodi.

dimecres, 21 octubre de 2009

La Bressola a BCN


Amigues i amics.

LA BRESSOLA ja s’ha fet gran i després de 33 anys de feina aquesta tardor ho volem celebrar amb les persones que durant tots aquest anys han donat suport a les nostres escoles.

És per això que em complau poder-vos anunciar que la nostra entitat ha organitzat un acte a l’Auditori de Barcelona per al proper dijous 22 d’octubre a les 20 hores amb l’espectacle “Fem sonar les Musiquetes” que comptarà amb la presència de la majoria de cantants que ja van participar en el CD, com Joan Garriga, Àgata Casas, Artur Gaya, Clara Andrés, Carles Belda o Miquel Gil... i amb uns convidats molt especials: els nins i les nines de les escoles de la Bressola. També hi actuaran l’esbart Sant Cugat i la coral Clau de Lluna d'Arenys de Munt que ja estan treballant a fons per poder participar en aquest esdeveniment.

Entre tots i totes estem preparant un acte que esperem sigui una gran festa i és per això que volem que ens hi acompanyeu: ajudeu-nos a omplir la sala gran de l’Auditori!!!

Les entrades es poden adquirir al preu de 12 euros de manera anticipada a través del Telentrada . El mateix dia de l’espectacle tindran un cost de 15 euros.



FEM SONAR LES MUSIQUETESDE LA BRESSOLA!

OMPLIM L'AUDITORI DE BARCELONA!

dimarts, 20 octubre de 2009

Trasbalsos vienesos

Si voleu llegir la crònica que he fet sobre el viatge a Viena del Belda i el conjunt Badabadoc, cliqueu el titol d'aquest post.


La típica moto vienesa.

dimecres, 14 octubre de 2009

69 anys de vergonya

Avui el Suprem espanyol i per extensió Espanya, hauria d'anul·lar el patètic judici que va sofrir el president Companys i que va comportar el seu afusellament per part de l'exèrcit espanyol feixista, convertint-se així en el primer president escollit per sufràgi universal de l'època moderna que fou assassinat.
L'anul·lin o no, la vergonya i la injustícia ja estan servides, puix portem 69 anys dels quals més de 30 en "democràcia", sense que aquest cas s'hagi revisat.
Espanya vol dir misèria, enderrariment, tortures, opressió, sang i antidemocràcia, sentir-se'n orgullós de ser-ho és estar en acord en tot el que representa aquest Estat, que a diferència d'Alemanya, Argentina o de Chile (països de sistemes democràtics ben diferents) no ha sabut demanar perdó ni arreglar bé els seus fets històrics.
Espanya (ni els Països Catalans) mai viurà tranquil·la fins que no reordeni la seva nefasta història.
Per això i per homenatjar el president Companys, aquesta matinada assistiré a la marxa de torxes que organitza ERC al Castell de Montjuïc.

PER L'ANUL·LACIÓ DEL JUDICI I PER HOMENATJAR EL PRESIDENT MÀRTIR.

divendres, 9 octubre de 2009

Les plataformes cíniques


Vam fer tremolar Espanya, encara que fos una miqueta, i també els regionalistes, federalistes i tutti quanti espècimens d'aquesta mena que tenim al país. L'esperit d'Arenys de Munt no només va ser això, sinó que va fer enaltir l'estat d'ànim de molta gent que ho necessitava i va fer que el somni comencés a ser una realitat palpable. El que està clar és que el conflicte catalano-espanyol, ja abans d'Arenys, però sobretot després, és un fet real i important que afecta ja bona part de la societat catalana: hem fet créixer la majoria social i, per tant, la batalla l'estem guanyant per moments.

Doncs bé, en tot això tan gran que entre tots estem construint, i que justament s'ha donat en època del tripartit (per què serà???), ha sorgit en escena un sector de mediocres sense escrúpols i amb ànsies de protagonisme que estan fent el possible per trinxar aquest procés si no és liderat per ells (és allò de la maté porque era mía) i que representen aquest independentisme que ja es qualifica de màgic, nerviós, tavernari o directament fricandó. Aquesta gent, molts dels quals són de nova creació i dels que fa 10 anys ens titllaven de radicals i adolescents mentre beneïen el pacte del Majestic, no només dinamiten per allà on passen, sinó que s'estan posant tot el món sobiranista en contra. Potser aquesta serà la manera que es quedin definitivament sols i no els quedi més remei que practicar el canibalisme entre ells; seria aquesta la millor solució, ho tinc clar.

Els mateixos que van destrossar la PDD tenint els sants pebrots de matar la marca mantenint un pols judicial durant un any, sumat amb aquests individus de nova creació que basen la seva acció política a voler eliminar els partits polítics catalanistes i els seus càrrecs electes són els que estan disposats a menjar-se la millor unitat que s'havia produït des de fa anys, que no és cap altra que la d'actuar junts la societat civil i els partits i institucions. Són tan ximples que ni tan sols saben la nostra pròpia història i, per tant, ignoren que les nostres derrotes han estat precisament quan aquesta unitat ha deixat d'existir.

Per quins set sous aquesta colla d'indesitjables es permeten el luxe de trinxar al cap de dos dies un acord històric entre la CUP, CiU, EPM, ERC, Òmnium i, per a més inri, ells mateixos? D'això se'n diu suïcidi polític.

Quan un país deixa de confiar en les institucions i d'estar-ne orgullós, és quan el populisme, les supersticions i les llegendes urbanes es posen a l'ordre del dia i l'anarquia no ideològica triomfa transformant un país en una república bananera.

De moment l'independentisme català ja té el seu partit populista i una sèrie de plataformetes opaques i sense implantació territorial que necessiten sang per subsistir; per sort els vampirs tard o d'hora acaben morint, o senzillament no existeixen.

De totes maneres, el procés de consultes continua i seguirà malgrat aquests egòlatres de baixa estofa i, per sort nostra, com deia més amunt, cada vegada hi ha més gent que ja se n'adona.

diumenge, 4 octubre de 2009

Un bàlsam anomenat Tirsa


"El capvespre al Tirsa és un blues. Cada volta de rellotge d'un blau més fosc, més dolç. La selvàtica brutalitat de L'Hospitalet pren formes com oníriques quan contemples l'espectacle vidres endins del bar. La copa és un Manhattan i estem tots a l'expectativa que alguna cosa passi".

Així de sensual és com el gran Salvador Sostres descriu si no la millor, una de les millors cocteleries del país. Aquest magnífic columnista i escriptor i enfant terrible alhora n'és un habitual d'aquest emblemàtic local, de fet, la primera vegada que el vaig sentir anomenar va ser evidentment en un dels seus elegants i alhora destructors articles que llegeixo i segueixo des de fa anys i panys. No vull entrar a valorar ara i aquí si el Sostres se l'hauria de defenestrar, posar-lo a la palestra o simplement ignorar-lo per les seves idees, el meu entorn ja sap què en penso a abastament d'ell. Però està clar que és inevitable reconèixer que és un molt bon escriptor i evidentment si parlo del Tirsa obligatòriament haig de parlar d'ell, bàsicament perquè en bona part, li dec a ell al descobriment i el gaudi d'aquest bàlsam d'estètica victoriana que reposa cada vesprada i nit al carrer Rafael Campalans de l'Hospitalet.

El Tirsa és elegància, saber fer i qualitat extrema, els seus còctels i gintònics són sublims i l'entorn agradable i educat, allí dins el temps no passa i les bones converses s'allarguen, és allí dins doncs, on malgrat uns diguin que es poden sentir com a París o Londres, jo em sento com a casa i penso que en qualsevol moment podria entrar la Ben Plantada d'en Xènius.

Allí qualsevol nit t'hi pots trobar gent interessant, polítics locals (aviso,els regidors sociates de la ciutat també), però també de rang nacional, a part de l'incombustible Sostres. La diferència i la cirereta del pastís (per no dir la del còctel) de molts altres locals del món mundial és que hi ha un servei exquisit i agradable capitanejat per l'afable i simpàtic Manel Tirvio, un expert en gustos i combinats. El Tirsa és Manel i Manel és Tirsa.

Les meves nits a Barcelona, des de fa un temps que tenen una opció que es diu Tirsa, i sé que allí sempre hi aniré molt ben acompanyat i trobaré la gent que em vull trobar.

Xin-xin!