dilluns, 31 agost de 2009

100 anys d'estelada, el llibre.

Coordinat i fet per la Comissió del Centenari de l’Estelada, prologat per Toni Strubell i Trueta i editat per Cim Edicions, aquest llibre a través de les seves 180 pàgines, està replè de fotografies(moltes d’elles inèdites), documents, publicacions, cartells, fulls volants, segells, insígnies… ens porta cent anys enrere des de la primera imatge de la bandera independentista catalana fins arribar als nostres dies.

Un llarg recorregut que ha fet passar en un segle dels primers pocs separatistes catalans escampats pel món fins arribar als nostres dies, on l´independentisme català ja representa un bon tan per cent de la nostra societat.

El llibre està dedicat a la memòria dels patriotes Francesc Espriu i Fivaller Seras, que la Comissió tingué l’honor de comptar amb ells en la inauguració i la cloenda, respectivament, dels actes de celebració del centenari a Barcelona.



Compra'l a la teva llibreria habitual. Val la pena perquè és història pura i dura del teu país i perquè està molt ben fet.

dilluns, 24 agost de 2009

Vergonya a Cambrils


Fa temps, un amic que es troba exiliat a terres basques, escrivia al seu bloc (crec) que als Països Catalans el més normal del món era cantar amb la llengua pròpia del país, que, a més, actualment havíem passat d'un estat de permanent reivindicació a un de normalitat amb un plus afegit, que podíem gaudir d'una excel·lent qualitat estilística de grups musicals molt variats. Correcte. En definitiva, i parlant pel broc gros, que era de friquis enmarranar-se a cantar només en castellà o anglès a Catalunya, quan no hi ha cap necessitat i ni tant sols la majoria de gent t'entén. Vaja... que la modernitat ja no passava perquè un grup de rock d'adolescents del Ripollès, que no han sortit mai d'aquesta comarca, cantessin per a quatre famílies en anglès en una Festa Major (un fet real i surrealista), sinó que passava per cantar en català i anar desacomplexadament pel món.
Doncs bé, dit això, la setmana passada aquest país i més concretament les comarques tarragonines van haver d'aguantar una humiliació, una baixada de pantalons i una manifestació d'autoodi de dimensions exagerades. A la bonica població de Cambrils es va celebrar un any més el Cambrirock, un festival potent de música que dura quatre dies i on la presència de música en català brillava per la seva absència.
Una quinzena de bandes i n'hi una en català! Però què passa aquí?! Encara no ens hem fet grans?! Al 2009 encara hem d'aprendre que la qualitat no està renyida amb el català?! És un acte de provincianisme o d'ignorància? Això seria surrealista si no fos que realment és dramàtic.

Macaco, un dels personatges culturalment parlant, més perillosos i foscos del país, va ser una de les estrelles d'aquesta vergonya de festival.
Aquest estropici i aquesta fricada ha sigut una gentilesa de l'Associació de Músics de Cambrils amb l'ajuda inestimable de la regidoria de Joventut de l'Ajuntament portada pel personatge Jordi Savall. Qui hagi d'estirar les orelles demano que immediatament ho faci. Jo ja ho he fet des d'aquí.
Vergonya cavallers, vergonya!

dijous, 13 agost de 2009

Escalfant motors


Ja gairebé hi som, ja hi arribem, aquella línia vermella que l'independentisme català ha estat somniant tants i tants cops ja gairebé la tenim a tocar dels dits. Portem ja 30 anys a l'esquena d'enganys continuats, d'espolis escandalosos, de democràcia a la espanyola (o sigui no-democràcia), de coitus-interruptus i de capficar-nos amb l'intent d'encaixar amb Castella, un fet només esperat pels il·lusos federalistes catalans. Però ara ja arriba, ja la tenim a tocar, la línia que defineix un estat d'atzucac, de no sortida sinó és la lògica i normal que qualsevol país del món ha escollit, la de la llibertat, o dit d'una altra manera la del dret de decidir.
Fa poc hem passat el drama del finançament, un drama a la grega que si voleu que us digui la veritat, desitjava que passés el més ràpid possible, puix tots sabiem que el què arreplagaríem mai seria el que ens pertoca. Si us he de ser sincer tant em fot 3.000, 3.800, com 4.000 milions d'euros, està clar que com més millor, però el que vull dir és que la xifra en definitiva és el de menys, els catalans vam votar favorablement a un Estatut nefast que per a més inri el líder principal de la oposició el va renegociar a la baixa amb el president espanyol. El resultat és que, i ho vull tornar a dir amb tots els seus ets i uts, gràcies a ERC, tenim més del que ens pensavem que ens tocaria respecte l'Estatuet que tenim. I qui dia passa any empeny.
Però ara ve la mare dels ous, ara va de debò, el finançament no deixa de ser una simple branca de la llei mare (la branca més important si voleu, però una branca), ara ve doncs quan la llei més important del país, la llei que regula totes les altres lleis, la llei de lleis, està apunt de ser inexistent, de desaparèixer, d'acabar esclafada i humiliada gràcies a 12 personatges tenebrosos. Aquest Estatut, que és la carta magna que no ens mereixem (els catalans ens mereixem una Constitució), posarà punt i final al procés de construcció autonòmica de l'Estat espanyol: Tenim dues opcions doncs, acceptar ser una gran diputació catalanoespanyola i anar tirant amb el cap cot, o ser un país normal i decidir lliurement fer-nos majors d'edat.
Els partits polítics catalans per tant, tenen molta feina ara mateix; ERC, CiU i ICV junts amb la societat civil ja s'han definit i estant escalfant motors de cara a la gran movilització, el PSC però, com sempre no vol sentir a parlar de res que no faci olor a Espanya. Estar clar doncs, que tots tenen feina, però als sociates no només se'ls hi gira feinada sinó que a més a més tenen un problema gros, molt gros; si no s'afageixen a la normalitat nacional, hauran de fer malabars per enganyar els catalans i intentar fer veure un cop més que amb el PSOE Catalunya hi guanya, i que Espanya és el paradís de llum i color de la diversitat nacional i el respecte a les cultures. Puag!!!
I CiU? doncs els regionalistes, que ara van de sobiranistes (benvinguts a la casa gran, sense ironies) si no es posen les piles, i, ai las! fan el pas definitiu per saltar el mur autonòmic patiran del mateix mal que els sociates. Desitjo de tot cor que el facin.
I de moment, Òmnium (amb els partits abans esmentats) ja ha obert la veda amb la manifestació multitudinària, tot esperant que el sobiranisme català sigui conscient i estigui a l'alçada del moment que estem vivint i de l'estratègia que ha de fer servir, que aquesta no és altra que teixir un denominador comú entre la molta diversitat de persones i ideologies, i traçar una ruta que no es quedi només amb aquesta movilització, per avançar cap al dret de decidir del poble català. Amb això vull dir que tant el búnker ansiós, com els ambigus de torn no espatllin la unitat sencera de tot un poble.
Us posaré un exemple fàcil d'entendre. Sabeu perquè a la Guerra de Separació, altrament dita dels Segadors, el poble català va fer un paper més que digne? Doncs perquè al mateix bàndol hi coexistien un canonge il·lustrat i de classe alta i un pagès afamat i inculte, junts amb totes les contradiccions de classe, de manera de ser i de fer que us podeu imaginar per una causa comuna. Amén.

dilluns, 3 agost de 2009

En Met Miravitlles


Amb el meu afany d'informar i fer entendre que al nostre país, no només està ple de cagadubtes (per tot allò que som un poble d'esperit lliure, però no sabem per a què volem la independència nacional, puix sinó ja seriem lliures), sinó que també hi ha homenots enginyosos, irònics, àvids i sornaguers que han fet que aquesta nació malgrat no tenir un Estat propi, sinó ben al contrari, tenir-ne dos en contra, hagi resolt el tema de la supervivència en cultura, economia i política amb un més que notable. Ara i aquí us faré una petitíssima referència al "Met" Miravitlles.
Jaume Miravitlles i Navarro, figuerenc de naixament, després d'exiliar-se a França per intentar matar el rei espanyol amb la gent de Bandera Negra en el complot del Garrf, va militar a Estat Català i va ser un dels participants en els Fets de Prats de Molló, després va entrar a militar a ERC i va treballar per la Generalitat de Catalunya. Polític i periodista, va fer amistat també amb els genis outsiders que en aquells anys, durant el primer terç del S.XX, van fer de Catalunya un dels llocs de referència mundial de l'avantguarda cultural i de les idees. Per posar un exemple respecte a això, ell va ser un dels actors junt amb Salvador Dalí, de la pel·lícula "Un chien andalou".

I tot això per què? Doncs per posar-vos un trocet de les memòries d'en Met Miravitlles, on parla d'en Francesc Pujols. És molt bo.

He estat amb Pujols dues o tres vegades a la
meva vida. Una d’elles fou durant la Guerra
Civil. Fou l’organitzador d’un acte dedicat
especialment als soldats i oficials de l’exèrcit
popular. Els orador érem nosaltres, només
dos, i ell féu imprimir un anunci que deia
“Mano a mano: Pujols - Miravitlles”.

Jo vaig parlar primer i vaig dir totes les coses
que han de dir-se en situacions com
aquella. El seu discurs, en canvi, fou Pujols
pur, d’una audàcia i d’una valentia moral extremes.
Començà a parlar en català, però
sobtadament s’adonà que a la llotja de prosceni,
aquella que hi ha al costat mateix de
l’escenari, hi havia set o vuit oficials joves
però molt condecorats.

S’adreçà personalment a ells, molt a prop,
donant un cop a l’entaulat amb el seu bastó, i
començà així: “Voy a hablares a Vds. en la
lengua del Estado, porque el número de galones
que llevan en su pecho demuestra que
son castellanos”.

I, en un castellà d’accent marcadament català,
com el d’en Pla, començà a exaltar Catalunya,
el seu pes a la història, i acabà gairebé
tocant-los, una mica sorpresos i espantats
pel que deia: “Vds., a los catalanes, debieran
llevarnos en safata, porque sin nosotros
no sabrían ni qué es el teléfono”.

Pujols és també l’inventor d’una teoria segons
la qual els catalans, anant pel món, en el
futur, ho tindran tot pagat.

Ell ja començà a aplicar la teoria per compte
propi. S’exilià a França, després de la desfeta
republicana, sense sortir, però, de la zona Perpinyà
- Montpeller i sense ni cinc a la butxaca.
Algú, però, s’encarregà de fer real la seva
profecia: Pau Casals, en efecte, convidà Pujols
i el seu acompanyant –el crític musical Moragas–
a l’hotel on vivia, amb dret a llit i taula.

La factura setmanal, la presentaven al gran
músic el dissabte a l’hora d’esmorzar, dins un
sobre postal sense tancar. Casals la mirava
amb un gest maquinal i en acabar d’esmorzar
se n’anava a la caixa de l’hotel i donava un
taló corresponent a les despeses. Ho feia, el
mestre, amb el mínim d’aparatositat, per no
ferir la dignitat dels seus dos amics.

Un dissabte, Casals trigà a baixar, i Moragas
–l’anomenaven “Moraguetes” perquè era petit
i viu– va agafar el sobre, en sortir la factura
feta als seus dos noms, i digué displicent:
“Barato, barato”.

La passà a Pujols, i aquest, sense ni mirar-la,
digué: “Barato? Regalat, home!”


Ho trobo genial!!!