dijous, 29 gener de 2009

Pujols i Gaudí

Per Pujols l'arquitecte que ha estat capaç de fer la catedral que materialitza i simbolitza aquest esforç ètic, la voluntat d'ésser i la plenitud espiritual, és Gaudí. Una plenitud que va més enllà de qualsevol religió (també de la cristiana) i que mostra la plenitud moral a què pot arribar l'ésser humà (en general) i el poble català (en particular). Per a Pujols, el temple mostra una plenitud que ens remet al sentiment religiós més radical, profund i sublim.
A un sentiment religiós inherent a la vida humana i que sobrepassa els límits de les religions concretes: "és un temple que tenint molt d'artístic i potser molt de religiós, no té res d'expiatori, perquè la humanitat no està subjecta a la llei moral que la domina, per anar-la a expiar a la vida eterna, com als presidis, com creuen i prediquen totes les religions conegudes, sinó que la llei moral, com demostrem nosaltres posant-nos en contra de totes les religions i fent veure que s'equivoquen, no és sinó la manifestació natural, lògica i necessària de l'esforç còsmic, que porta la humanitat a l'altra vida que ve després d'aquesta, tal com aquesta ve després de les moltes que veiem que hi ha a sota nostra, en l'escala biològica dels ésser orgànics que formen com nosaltres els graons de l'escala de la vida que puja de la terra fins a l'eternitat que potser i sense potser serà representada per les catedrals de l'Esdevenidor, que ja pagarien alguna cosa per tenir un valor artístic tan arrelat i profund com la que té el tros de la catedral d'En Gaudí". (Pujols, 2002, p. 30-40).

Extret del llibre: Francesc Pujols i Morgades, el filòsof heterodox. Joan Cuscó i Clarasó.

Si cal llegiu-vos-ho tres cops, és que és molt fort!

dimarts, 27 gener de 2009

Refree

Feia temps que volia escriure quatre ratlles sobre el músic Raül Fernandez, el responsable del projecte Refree i d'altres mogudes musicals. El mateix temps que fa que un bon dia vaig descobrir-lo a ell i la seva meravellosa música.
No el conec personalment, però fa tota la sensació que és un d'aquests paios barcelonins que per un cantó desprenen modernor i per l'altre timidesa, donant un resultat entre interessant però també distant, un indie vaja. Bé, en tot cas el que més m'interessa és la seva música, és clar.
Portem uns pocs anys ja amb l'esclat del Pop indie a casa nostra, i la veritat és que ens en sortim prou bé. Servidor, que no venia d'aquest món i poc Pop escotava, m'hi he ben enganxat i sobretot me n'he alegrat molt que per fi hàgim normalitzat aquest camp a casa nostra, fent que molts cantants i compositors sobretot de la capital catalana, veiessin la llum i apostessin per fi fer música moderna, normal i interessant en català.
Doncs bé, entre tots plegats, per mi hi destaca Refree bàsicament per la seva qualitat musical, la sensualitat de les seves cançons i la barreja interessantísima i pocs cops escoltada, entre el Pop més Pop (entenguem Beatles per exemple) i el Jazz, passant fins i tot per melodies tan senzilles com les que et podria cantar la mare al bressol, però harmonitzades amb gust i intel·ligència. Aquesta és precisament la característica, que diferencia el que entre amics anomenem "el típic rocket" amb el Pop ben fet. Reitero, hi ha molta qualitat en els seus músics (m'encanta l'Oriol Roca, el baterista), i sobretot molt talent en les seves composicions.
El vaig descobrir amb el seu LP La Matrona, després el vaig veure amb l'espectacle Immigrasons, amb l'esplèndida cantant Sílvia Pérez, i l'últim que he escoltat és el seu següent treball titulat Els Invertebats. Esperarem en delit altres treballs seus.
Us deixo amb dos videocplis seus. El primer és una bonica cançó titulada La Reina de les Neus. El segon és una magnífica versió del Serrat, titulada Menuda.




dilluns, 26 gener de 2009

Dia del combatent català




26 de gener del 1641: Dins el conflicte de la Guerra de Separació (també dita dels Segadors), l'exèrcit català derrota l'espanyol a la Batalla de Montjuïc.

26 de gener del 1939: L'exèrcit feixista espanyol entra a Barcelona, començant així un genocidi cultural i polític contra el poble català, que durarà 40, i que encara patim les conseqüències.

26 de gener del 1979: Mor el patriota català Martí Marcó, militant de les JERC i membre de Terra Lliure, a causa de les 12 bales que li va disparar un policia espanyol al carrer Bruc de Barcelona.

En honor als caiguts i als lluitadors per la nostra pàtria.

dijous, 22 gener de 2009

La Directa

Després de la desencertada col·laboració del setmanari la Directa en l'infame pamflet sobre el conflicte de Gaza, on s'atacava d'una manera vergonyant i infantil al govern català, i feia el joc als que volen la destrucció de l'Estat d'Israel. Vull felicitar efusivament a l'esmentat setmanari pel cicle de concerts que faran a La Farinera de BCN durant unes quantes setmanes. Realment és una aposta ferma i arriscada, i sobretot nacionalment correctíssima.



No us perdeu aquest primer concert de l'avantguarda Pop catalana.

dimarts, 20 gener de 2009

Prou de rondinar, i un xic més d'il·lusió.


Les catalanes i els catalans tenim tendència a ser provincians (això en certa manera és lògic, 300 anys d'ocupació són masses anys), però també tenim la maleïda costum de ser uns rondinaires, sí, sí, uns autèntics torracollons, i això, per algunes coses ens ha anat prou bé però per altres, ai senyor... Quina enveja avui, veure un poble unit com el nord-americà amb una fraternitat nacional impecable.
L'altre dia ho deia el Joel Joan en una entrevista a La Vanguardia; els catalans som com llops, ens mengem els uns als altres, i venia a dir en definitiva, que ell començava a està cansat de tirar del carro, com a persona famosa, del sobiranisme català. Una llàstima.
Doncs bé, m'agradaria ara i aquí començar a trencar alguna llança a favor de la feina que està portant a terme ERC al govern, potser és que s'acosten eleccions, però crec sincerament que hauria d'anar sent hora que les diferents famílies de militants, simpatitzants o simplement l'entorn transversal que té Esquerra, comenci a fer pinya si no voleu que la sociovergència s'ho mengi tot, oi? El que no pot ser és que ho trinxem tot i estiguem rondinant tot lo dia fins a la sacietat amb l'argument tant simplista de que ERC ha traït el país, i no analitzar la feina de passadissos que està fent i la importància pel fet que l'independentisme, des de Macià, estigui governant el país.
Doncs això, ahir mentre repassava el Facebook, vaig veure una nota del Puigcercós que recomenava llegir un article que l'Eduard Voltas havia escrit a la secció de Tribuna de la revista Esquerra Nacional. Em va agradar molt, d'una manera irònica deia que ERC era absolutament submisa al PSC, per després anomenar tota una sèrie de projectes no poc importants que ERC ha fet i ha impulsat des del govern: Coneixament de la llengua catalana als immigrants per al Pacte Nacional per la Immigració, La Fira de Frankfurt, amb la corresponent rabieta d'alguns escriptors espanyolots, 14 federacions esportives catalanes reconegudes (això ni amb 23 anys de CiU), ambaixades de la Generalitat a l'estranger, impuls seriós de la Llei de Consultes Populars, que obre la porta al dret de decidir del nostre poble, etc...

Si el voleu llegir: http://www.esquerra.cat/documents/en124-web.pdf

Crec sincerament però que ERC té una feina urgent, molt urgent, començar a explicar d'una manera desacomplexada i si cal xulesca, tota la feina que ha pogut fer i tota la que no ha pogut fer per culpa dels sociates i els seus lacais pijo-comunistes. Sinó, companyes i companys, el temps se'ns tira a sobre i mal em pesi, m'ensumo un petit drama.
Per què sabeu què passa? Que prefereixo, pel bé del país i de tots nosaltres, tenir una ERC amb 25 o 30 diputats que amb 10 o 11. O no és així senyores i senyors!!!

dimecres, 14 gener de 2009

La rabieta de pati d'escola


Quin paio aquest en Guardans, es passa quatre anys fent la viu-viu a Brussel·les amb un sentit de país que podríem qualificar de pobre per acabar fent un paper lamentable en l'incident de l'hotel de Bombay. Recordem que varis eurodiputats es varen queixar a bastament per la seva manera de fer i actuar en aquell lamentable atemptat.
Doncs bé, del què em volia referir jo aquí però, és del seu trist final com a polític, si és que la seva carrera política es pot considerar grandiloqüent. Un cop ha vist que a Convergència ja no el volia ningú, s'ha dedicat, durant el dia d'ahir i d'avui, a fer la rabieta de nen petit al pati de l'escola i a tirar merda per els diferents mitjans de comunicació contra el nou flamant candidat de CiU a Europa, el patriota Ramon Tremosa, i contra el seu independentisme indiscutible.
Quines penques el botifler aquest, per què sempre ha de rebre l'independentisme català? Si la seva mediocritat com a polític ha fet que el seu partit el canviessin per un altre, quina culpa hi té aquest altre i encara més, quina culpa hi té el sobiranisme català?!
L'Ignasi Guardans és d'aquest tipus de persones que faria qualsevol cosa per impedir qualsevol avanç nacional ferm, és el típic burgès català carrincló i poruc.
D'altra banda, crec que els patriotes ens n'hem d'alegrar per la designació del Ramon Tremosa com a candidat a les eleccions europees, crec que CiU ha fet un interessant pas cap a posicions sobiranistes. Tot i això, voldria posar-hi un petit accent en aquesta designació, penseu que CiU no fa res a la babalà, i la veritat és que això em fa una mica de tuf a opa hostil cap a ERC, puix tothom ho sap i és profecia que CiU no vol fer una coalició amb el partit independentista.
Les coses com són.

Foto: Ignasi Guardans, un polític mediocre acabat.

dimarts, 13 gener de 2009

Miserables!



"Pitjor que l'opressió és el renunciament.
L'espectacle d'un poble ajupit és molt més trist que
el d'un poble oprimit. Quan s'ha renunciat, l'opressió cessa, perquè
no hi ha res a oprimir. Viure oprimit, és una dolorosa manera de
viure. Renunciar, emmotllar-se, és una vergonyosa manera de morir".
Antoni Rovira i Virgili.

Aquests de les fotos s'odien a si mateixos, han renunciat, són morts nacionals.

dilluns, 12 gener de 2009

Lluís Colet, gentil espurna de Perpinyà


Els rècords Guiness, ben coneguts per tothom, em donen la sensació que han passat ja a ser un submón ben peculiar que el podríem titllar de freak, podríem dir que són una barreja de trasnochisme surreal. El nostre país, cercant la normalitat tant anhelada, però també perquè no dir-ho, com a territori abonat al surrealisme, no en queda al marge d'aquests rècords tan estrambòtics.
El nostre estimat amic de Perpinyà, Lluís Colet, el qual tinc la majestuosa sort de conèixer-lo, s'ha proposat tornar a fer un altre rècord mundial, aquest cop parlant durant 124 hores sobre la llengua catalana.
Després de les 24 hores parlant sobre el Barça i les 48 sobre Dalí, ara li toca a la nostra estimada llengua mil·lenària.
Encara me'n recordo quan amb els Glissando*, durant la nostra gravació del seu tercer disc (molt recomenable, per cert) a l'Alt Empordà, vam fer una escapada fins al centre del Món, a l'estació de Perpinyà, per veure'l i donar-li suport en el seu intent victoriós de les 48 hores sobre Dalí. D'allí en va sorgir una amistat, el Marc Sora va quedar-ne corprès, que va desembocar en una bonica cançó titulada Colet a Nova Caledònia(Glissando*, Surplus, 2005). Després vingueren alguns partits de l'USAP amb ell, i la presentació del disc a la sala Bikini amb la seva presència estel·lar.
Lluís Colet amb les seves tradicionals capdepera, catalanista incansable del nord, conserge del tètric museu del Castellet de Perpinyà, Usapista, ex-legionari francès enviat a Nova Caledònia, i sobretot una gran persona, torna per passar un cop més a la història, d'una manera o altre, però a la història. Des d'aquest humil bloc li dono forces i ànims.



Fotos:
-Lluís Colet amb el seu gran corbatí del Barça, un altre rècord, que fa 111 cm. el minut que el Koeman va fer el gol de la victòria a Wembley. Impressionant!

-Els Glissando* amb les capdepera, en homenatge a Colet.

dimecres, 7 gener de 2009

Esperança il·lusa.


Després d'uns dies desconnectat per motius no nadalencs, torno a la càrrega amb l'actualitat política del nostre dissortat país.
Doncs això, celebro que el nostre govern (gràcies a ERC, les coses com són!) s'hagi tret la son de les orelles amb el tema del finançament i ensenyi una mica les dents, només una mica! faltaria que el gobierno amigo s'enfadés. Que rebutgin de bones a primeres l'enganyifa del Solbes i el cafè per a tothom que està forjant un cop més l'Estat, sempre és d'agrair.
Ara bé, les coses són com són, tenim una negociació a la baixa, gràcies, tinguem-ho ben present, al pacte d'amagatotis sobre l'estatuet del gran catalanista Artur Mas amb el mentider oficial de l'Estat, tenim una lacra al país que es diu PSC que sempre, sempre, sempre acabarà acatant el què els hi digui el PSOE, i tenim una ERC que reitero, de moment és la única veu discordant i que pressiona dins el govern (ha de ser un drama governar amb els enemics de Catalunya, tingueu-ho en compte), que tard o d'hora, espero que més d'hora que tard, faci un cop de puny sobre la taula i es planti demanant el tancament de caixes i un referèndum. Sinó és així, amigues i amics, Espanya tornarà a repartir cafè i guanyarà un cop més amb la inestimable ajuda de la sociovergència. Això és endèmic, cansa fins i tot, és la història interminable, nosaltres perdem, ells guanyen, i la majoria dels nostres polítics com rucs, intentant l'encaix amb Espanya. St. Antoni gloriós!
Ja ho diu aquell que viu a les muntanyes navarreses; fins que la nostra filla (Espanya), puix Espanya existeix gràcies a nosaltres, és el nostre fruit bord barrejat amb la garruleria mesetària, no es separi físicament de nosaltres la península ibèrica no respirarà tranquil·la. I ja se sap que un fill li costa molt separar-se dels pares.

Porteu-se malament aquest 2009.
(Perquè portar-se bé i fer el deures, no serveix per res, ja ho veieu amb la política).