dilluns, 30 juny de 2008

Heu creat un monstre!


Sí, sí, vosaltres, tota la massa sociovergent (polítics, empresaris, intel·lectuals de baixa estofa, periodistes, funcionaris, obrers...), la que ha parlat sempre en castellà a tota la immigració espanyola pel sol fet de ser de fora, per interès, per autoodi, per por o per una solidaritat mal entesa. La que abaixa el cap en qualsevol situació de conflicte de competències. La que mai ha cregut en la cultura popular catalana reduint-la a una simple expressió folklòrica i retrògrada, i que, en canvi, ha promocionat la cultura espanyola per post-moderna. La que ha fet un Cap i Casal multiculti i de disseny fals en comptes d'una Barcelona catalana, moderna i oberta al món. La que per fer negoci ho fa sempre en castellà, no fos cas que s'empipessin. La que es pensa ingènuament que Catalunya és una simple autonomia sense possibilitats d'autogovernar-se, per això ha posat un conserge gris com a president del país. La poruga que ha fet del coitus interruptus el seu A way of life.
Tots vosaltres heu fet d'aquest país un país de perdedors i de porucs, que ha donat per resultat, que l'expressió més desacomplexada de l'espanyolisme més rànci revestit de progressisme amb l'Àngels Barceló i la Cuatro al capdavant omplís, ahir a la nit de banderes bicolors (moltes d'elles amb el pollastre) i d'actituds garrules a tot Catalunya. Ahir em vaig sentir sol i estranger a casa meva, i això és molt trist.
Des del garrulo espanyol que no ha volgut integrar-se i que es comporta com un autèntic colon, espatllant el saber fer, la imatge i l'estètica del paisatge humà de les nostres contrades, fins al progre catalanoespanyol, passant pel catalanet
covard que s'abaixa els pantalons sistemàticament, converteixen un país que per condició és o era culte, hel·lènic, humanista, modernista, llatí i europeu alhora però, sobretot, obert i solidari, en un país malalt i sense nord des de fa almenys més de 30 anys.

Per això, ara i més que mai, em faig meva la frase del Mestre i savi de Martorell: "Visca Catalunya, morin els catalans!"

diumenge, 29 juny de 2008

COMUNICAT DE PREMSA DE LA PLATAFORMA PEL DRET DE DECIDIR



LA NOVA JUNTA NO RECONEIX L’ASSEMBLEA DEL DIA 29 DE JUNY I COMENÇA LES REUNIONS AMB ENTITATS, ORGANITZACIONS I PARTITS POLÍTICS

ENCARA, AMB IL-LUSIÓ, EL FUTUR DE LA PDD

Davant les aparicions continuades a la premsa d’informacions referents a qüestions internes de la Plataforma pel Dret de Decidir, la nova Junta, recentment escollida, comunica que:
El dia 15 de juny es va dur a terme una assemblea a la ciutat de Girona que va seguir i funcionar amb tots els mecanismes legals dels quals la PDD s’havia dotat (estatuts i reglament de règim intern de l’assemblea, entre d’altres). L’assemblea, que havia de servir per escollir un nou model d’organització i estatuts i una nova junta. L’assemblea va comptar amb la participació d’un 94 % dels socis amb dret a vot de la PDD. Per tant, considerem que les decisions preses durant aquesta assemblea són plenament democràtiques i representen la decisió de la majoria dels socis de la PDD.
Les informacions aparegudes a la premsa, en les que es fa referència al mal ambient dins de la PDD i a la manca de legalitat del procés, només responen a la manca de respecte del joc democràtic i a la voluntat d’una minoria dels participants a l’assemblea d’aturar el procés iniciat fa uns mesos. Lamentem profundament el desprestigi que estan causant a la PDD i fem una crida al sentit comú de les persones que estan difamant la PDD, la nova junta i el treball dut a terme durant aquests dos anys, i entenem que en breu abandonaran aquesta posició per recomençar a treballar de nou pels objectius fundadors.
La nova junta i la nova etapa de la PDD ratifica els principis d’actuació que la PDD ha tingut des de la seva fundació: la voluntat de creació d’un espai ampli, plural i transversal que treballi pel dret de decidir, per tant, pel dret a l’autodeterminació. Aquest treball s’ha fet sempre, i es continuarà fent, des del convenciment que la societat civil ha de ser forta i activa en les decisions que afecten el nostre país i que ho ha de fer treballant amb tots els actors que participen en la política del nostre país (sindicats, empresaris, partits polítics...).
La nova junta ja està treballant per establir contactes amb totes les organitzacions, entitats, sindicats i partits polítics que han participat anteriorment en les activitats de la PDD i està preparant posicionaments i accions de la plataforma en relació a dos dels temes claus pel futur del nostre país: la sentència del Tribunal Constitucional a l’Estatut i el nou finançament.
Per aquestes raons, considerem que l’assemblea del dia 29 no és una reunió de la PDD i, per tant, no reconeixem la seva validesa. Continuem, però, oberts a parlar amb totes les persones i entitats que formen part de la PDD i també, les que no en formen part, per continuar ampliant aquest espai i aconseguir ampliar la xarxa social que estigui d’acord amb l’exercici del dret de decidir.

divendres, 27 juny de 2008

Modernor a Arbúcies


Com qui no vol la cosa i amb el permís dels periodistes musicals, m'atreveixo a afirmar que el nou Pop català, o si preferiu indie Pop o Pop d'avantguarda ja gaudeix d'un lloc destacat i fins i tot privilegiat al panorama musical del nostre país. Si fem una repassada rapidíssima i resumidíssima dels últims anys, veurem com el Pop nostrat del segle XXI respecte a les bandes dels 80 i 90, no només apunta per altres verals artístics i sonors, sinó que ja no beu tan directement d'influències forànies (bé, tenint en compte que sempre es beu una mica de tot arreu, clar).
M'explico, si N'gai N'gai o La Madam per un cantó, i els Sopa, Els Pets (dels inicis), o Sau per l'altre van fer una feina exel·lent, puix ells no podien agafar-se d'enlloc alhora de fer un nou Rock nacional i per tant bebien directament del Rock anglosaxó, les bandes actuals no només ja tenen on agafar-se nacionalment parlant sinó que han reinventat el nostre Pop i li han posat uns accents molt singulars que fan que poguem parlar d'un Pop absolutament madur i de qualitat. Fem un petit repàs:
Per exemple, els dos últims discos dels Pets, avalen això últim que he dit perfectament. Els treballs excel·lents de Refree, Mazoni, Mishima, Glissando*, Sanjosex, el Pop trist de Conxita, Quimi Portet, Whiskyn's, i un llarg etcètera, per acabar sobretot destacant el so que està traient, no només amb els discs d'Antònia Font sinó amb tots els que produeix el mallorquí Joan Miquel Oliver, passant amb la influent sonoritat catalanomediterrània (una mena de surrealisme infantil) del Pascal Comelade.
I bé, tot això per arribar al cap del carrer, per dir-vos que la cirereta del pastís la tenim aquest cap de setmana. Per mi el millor festival de Pop dels PPCC, el Pop Arb. Un festival elegant i de qualitat que es fa a la bonica població d'Arbúcies, al bell mig del majestuós Montseny. Un fet molt típic dels catalans això de la barreja, un niu de modernor enmig d'un lloc rural.

dijous, 26 juny de 2008

És la Moreneta la fe del poble català



Com que estic fart de posar banderes d'altres països que no em venen ni em van, i que a més no han donat el resultat esperat, ara ja m'encomano a la nostra Moreneta.
Estic segur que ella sí farà que perdi Espanya. Siusplau, la fe del poble català t'ho demana!

dilluns, 23 juny de 2008

MISSATGE DE SANT JOAN 2008



Els companys i companyes del nord fan arribar al poble català aquest missatge per la diada nacional dels Països Catalans d'enguany.
Us desitjo una magnífica revetlla a totes i tots.



Benvolguts compatriotes!

Des de la Catalanya del Nord us transmetem la Flama del Canigó amb especial fervor enguany perquè les commemoracions oficials dels “Pares de la Pàtria” l’abat Oilba i Jaume Ier enforteixen cada vegada més la consciència nacional arreu dels Països Catalans.


Amb el mil·lenari de l’abat Oliba celebrem les primeres assemblees de Pau i Treva al Rosselló. Esdevingueren ràpidament organitzacions laiques i politíques capdavanteres. Van limitar el poder dels nostres comtes-reis i propiciar el parlamentarisme a Catalunya. Ja al segle XII teníem nosaltres catalans models d’autogovern propis i precursors.


Les commemoracions del vuitè centenari del naixement de Jaume I ens donen també l’oportunitat de fer acceptar el veritable marc territorial de la nació sencera, negat o falsificat pels vencedors d’ençà del 1659/1714 per aniquilar la nostra identitat.


Com ho escrigué per al primer congrés de Focs de Sant Joan a Manlleu el 1983 el patriota alguerès Rafael Caria, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, mort enguany: “los Focs de Sant Joan han de quedar encesos cada dia de la nostra vida per evitar la submersió total de la notra identitat. D’aquest esperit resistencial ve la nostra història, lo nostre esser catalans...”


Que aquesta nit de Sant Joan ens uneixi tots de Salses a Guardamar de Fraga a Mao, passant per Andorra i l’Alguer, que enforteixi la nostra capacitat de reivindicar la sobirania; 14 nacions europees l’han obtinguda d’ençà del 1990. Som una nació. Necessitem un estat propi.


Visca la Flama del Canigó!

Visquin els Focs de Sant Joan!

Visca la Festa Nacional dels Països Catalans!



Associació “Flama dels Països Catalans”

" Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada "

Verdaguer.

dimecres, 18 juny de 2008

Sálvase quien pueda!


Si l'altre dia escrivia sobre el per què hem de gastar més petroli (reconec que tenia un punt d'ironia), avui parlaré amb més seriositat i perfilaré un xic més la meva teoria. Reconec que no serveix per gaire res el què vaig dir perquè l'or negre no s'acabarà tan fàcilment, els EEUU, és vox populi, en tenen d'amagat arreu i a més, n'acaben de descobrir una bossa immensa al Brasil.
Per tant, sé que el que diré tampoc serà popular però tampoc ho intento, el tema és que el preu del petroli no només és normal que pugi sinó que és bo perquè comportarà a una millor consciència i benestar global.
M'explico, l'ésser humà, ho sap tothom i és profecia, només aprèn i canvia a base de xocs i dificultats, doncs bé, la única manera de començar a pensar seriosament en energies alternatives és que el petroli acabi sent un producte de luxe (ja ho sé que llavors només se'n beneficiaran els rics, i què! ells no són majoria a la Terra), aquesta serà la única manera de conservar el planeta i d'acabar amb el despilfarro de la clase mitja occidental, ja no veurem més pares i mares amb 4x4 per viles, pobles i ciutats anant a cercar els nens a l'escola, hem d'acabar amb això i en més coses d'aquest tipus!
No hi ha volta de full, els xinesos i els indis estan a un pas d'entrar al mercat occidental, i ja us podeu imaginar com això pot repercutir al nostre món. El fet que no sé quants milers de milions de persones vulguin anar amb cotxe arreu, es vulguin fer segones residències o mengin fast food com nosaltres, els hi voldrem i podrem prohibir? No! D'això se'n diu crisis mundial a causa de la demanda.
Al món occidental hem arribat a aquest nivell que estem gràcies al Renaixament, la revolució burgesa, la revolució industrial i les lluites de classes, perfecte, estem com mai havia estat la humanitat, on pràcticament tota la població (també els garrulos), pot accedir a fer coses que només podia fer la classe alta o directament l'aristrocràcia: cultura, estiuejar, anar a esquiar, menjar pizzes, pop a la gallega i anxoves de l'Escala, comprar-se dos cotxes i un apartament cutre a la malaurada costa. Podríem dir que el socialisme ha triomfat al primer món, tothom pot accedir a gairebé tot, i jo me'n alegro, però... Ara haurem d'afrontar l'autèntica lluita de classes però ara a nivell global, perquè Àsia també voldrà tenir classe mitja, i evidentment no hi ha tants productes al món per abastir a dos mercats tant immensos com l'occidental (EEUU + Europa i una part de Sud-Amèrica) i l'asiàtic.
Per tant, certs productes hauran d'apujar el preu i la gent s'haurà de conscienciar que no ho podrà tenir tot com ara i en abundància, i a més inventar nous models alternatius.
Que pugi el petroli! i les anxoves de l'Escala! i així les valorerem més.

Visca Neo-Pàtria!

dimarts, 17 juny de 2008

COMUNICAT DE PREMSA DE LA PLATAFORMA PEL DRET DE DECIDIR


LA PLATAFORMA PEL DRET DE DECIDIR, REUNIDA A GIRONA, HA ESCOLLIT UNA NOVA JUNTA I HA APROVAT UNS NOUS ESTATUTS



La Plataforma pel Dret de Decidir ha celebrat, durant tota la jornada, la seva assemblea a la ciutat de Girona. S'hi han aplegat el 94 % dels seus socis amb dret a vot.

Els objectius principals de l'assemblea eren aprovar uns nous estatuts i també una nova Junta Permanent. Els nous estatuts fan èmfasi en el caràcter primigeni de la PDD, és a dir, donar molta importància a la participació de les entitats i també, com a novetat, incloure en la seva estructura els nuclis locals que s'han anat creant durant el darrer any, amb la intenció de donar molta més força al territori.

La Junta escollida està formada per les següents persones:



President: Jaume López

Vicepresident: Carles Castellanos

Portaveus: Xavier Altadill, Mònica Hill i Mònica Sabata




Inclou diverses comissions de treball, cadascuna de les quals amb dos coordinadors:



Comissió de comunicació: Roger Gili i Mònica Sabata

Comissió d'extensió: Gerard Fernández i Mònica Hill

Comissió de coordinació (de nova creació): Pep Ribas i Ramon Moragues

Comissió internacional (de nova creació): Carles Castellanos i Jordi Ribes

Comissió de finances: Jordi Fexas i Carles Rojas

Comissió d'Organització: Xavier Altadill i Antoni Garcia






A partir d'avui mateix la PDD es continuarà regint pels seus principis bàsics: la transversalitat, la pluralitat i el foment del territori per treballar del dret de decidir. La nova junta també està basada en aquests principis.



A partir d'avui mateix la Junta vigent és l'escollida per l'assemblea i a partir de demà començarà a planificar com fer front als nous reptes que el nostre país ha d'encarar: la sentència del Tribunal Constitucional i el nou model de finançament, entre d'altres.





Per a més informació:

Antoni Trobat, coordinador tècnic de la PDD 686 36 74 75

Visita al santuari


El Conjunt i el responsable de la Fundació fent el torrista a la Torre.

Fa uns quinze dies El Belda i el Conjunt Badabadoc vam fer realitat un somni, visitar la torre del nostre mestre i guia Francesc Pujols situada a Martorell. Si no ho havia escrit abans, era perquè esperava la crònica oficial de la banda, i per fi! al·leluia! el messies de l'oest de Catalunya ha parlat i ha escrit de manera magistral com sempre la crònica de la nostra secta a La Torre de les Hores. Clickeu el títol i us enllaçarà directament al bloc del nostre conjunt.


Jo amb un dels barrets del mestre Pujols al seu escriptori

dilluns, 16 juny de 2008

Diumenge Fellini a Girona


Un diumenge que havia de ser intens i amb seny, va acabar sent una comèdia italiana a causa del comportament esperpèntic i infantil d'una part dels assistents a l'assamblea nacional de la Plataforma pel Dret de Decidir.
Fa massa mesos ja que la PDD arrossega el mal fer d'una sèrie de gent que obstruïa una estretègia sobiranista ferma, transversal i pràctica, i que ha acabat la seva penosa feina intentant trinxar la PDD muntant un espectacle digne d'una república bananera.
Si us dic que en una assamblea que s'havia d'acabar a les 20h però que es va allargar una mica més (com totes les assambles del món modern que es fan i es desfan), tot plegat una gent, que estava perdent sistemàticament totes les votacions de manera democràtica, és clar, al·legant motius familiars s'aixequen i se'n van, us pensareu que faig broma, doncs no! va passar això! i per acabar de morir-nos de riure us diré també, que quan van marxar de la sala entre crits i amb un espectacle de vergonya aliena, van apagar els llums de la sala! Ha ha ha ha... Talment com un nen petit, realment còmic i infantil, no? O una Fontanalada com diria un mític amic meu.
Malgrat aquest incident l'assamblea va acabar amb tranquil·litat i com havia d'acabar, amb una Junta nova, jove però amb experiència, i el que és millor, amb una estratègia política inserida als nous temps del sobiranisme que corren, vaja, res a veure amb l'estratègia mediocre de l'esclop i l'esperdenya que representaven una sèrie de persones, que per molt fundadores que puguin ser de la PDD no vol dir que tinguin dret a posar traves i a comportar-se d'una manera infame i pedant com s'han portat des de fa temps amb la Mònica, el Gerard i el que fou el president mateix, l'històric Pep Ribas.
No patiu, la PDD no te res a veure amb els partits polítics, una altra cosa és que es pugui arribar a acords puntuals i a estratègies comunes.

Gerard, Mònica, Jaume, colla del GER de Ribes, Hill, Cèl·lules & Cardadeu, Rocker, Altadill, Jordi Via Fora, Fexas, Roger, Castellanos, Garcies.... Ànims, el diumenge vau (vam) fer un equip maco i potent, passi el que passi sapigueu que tenim el suport de les grans entitats i això és el més potent, i a més, el temps ens donarà la raó, no defalliu siusplau.

Pd (que no PDD): Si aneu a un bar situat a l'extrem de la Pl. Hospital de Girona i voleu beure una Ratafia, demaneu-la com a Rata fria o amb la variant Lata fria, no faig broma.

dissabte, 14 juny de 2008

Llarga vida a ERC!


Dia històric pel partit, segurament que és un pèl precipitat fer un post ara quan no fa ni una hora que s'ha acabat el congrés, però bé, l'ànsia se'm menja i tinc la necessitat de buidar una mica el pap.
Avui, ho haig de dir, he tornat a sentir pell de gallina com no sentia des de fa temps pel partit, ha sigut tot just entrar al lloc on es feia el congrés, al fotut Fòrum, un espai realment impressionant i gran, si home... aquell invent tant esnob dels sociates de BCN que no va servir per a res. Doncs bé, quan he entrat he quedat corprès de la quantitat de gent que he vist, per un moment m'ha semblat haver-me equivocat de partit i de lloc, em pensava que estava a la Duma soviètica o al parlament xinès, en el sentit de veure una sala immensa amb totes les localitats absolutament plenes de gent , realment impressionant. Això sí, mentres allà tots estan fabricats pel mateix patró, aquí com a catalans, evidentment, la varietat era la tònica general.
Malgrat les notícies d'ultimíssima hora d'ahir a la nit, que deien que hi havia un pacte Puigcercós-Carod, avui s'ha trencat tot, i el tigre de Ripoll s'ha imposat i ha col·locat a tota la seva gent a l'executiva. Tota? nooo! El senyor Vendrelletti ha sigut l'únic que ha quedat fora, perquè serà? Bé, suposo que ell ja farà autocrítica, espero...
Estic molt content, i sabeu perquè, doncs perquè el partit ha recobrat (en part) la unitat i estic segur que en surtirà reforçat després d'aquest històric congrés. Però encara ho estic més perquè s'ha fet justícia amb la candidatura de l'Uriel, la que jo havia votat i la que penso que té la millor estretègia pel partit i pel país. Esquerra Independentista ha aconseguit col·locar esmenes importantíssimes a la ponència definitiva, tant importants com que ERC mirarà de convocar una consulta popular per demanar als catalans si autoritzen el govern català a negociar amb l'espanyol el reconeixement del dret de decidir dels catalans sobre l'estatus polític que desitgi el Principat via referèndum, o una que diu que s'han de separar els càrrecs de partit dels de govern, i una altra que insisteix en el caràcter assembleari del partit. Felicitats Uriel i cia! Us ho mereixíeu!

Bé, podem està contents tots plegats, militants, simpatitzants i catalans que s'estimen el país en general perquè ERC avui s'ha posat les piles, ara només haurem d'esperar com reacciona la nova executiva davant als reptes del país i com ho plasma al govern. Jo ho tinc clar, qui traeix i no compleix els pactes al govern no és ERC, sinó el PSC-PSOE, i per tant a la tardor s'ha de renegociar a l'alça el pacte, si no és així voldrà dir que el nostre president (d'ERC), no haurà fet cas a les bases del partit.
Per cert, lo millor del dia: la xiulada monumental al sociata Iceta.

Redecora la teva vida, canya contra Espanya

dimecres, 11 juny de 2008

Gastem!


Trobarem a faltar el teu líquid, diu que ens deixes te'n vas lluny d'aquí...

Per fi ha arribat la crisi! I ha arribat pel cantó que fa més mal, no estic parlant del totxo, no, estem parlant de l'or negre, del que mou els exèrcits amunt i avall del planeta.
Ja ser que el que diré no és molt políticament correcte, però reconec que disfruto veient la patuleia agafant pànic i corrent de banda a banda de la ciutat per no ser l'últim en quedar-se sense el seu apreciat petroli. Si aquesta situació dura de veritat, veurem com tota la classe mitja catalana mossegarà, i si cal, matarà per aconseguir un trist paquet de cigrons. Sí home... aquesta que es vanta de ser progre-liberal que estava en contra de l'OTAN i que continua votant els sociates, i perquè no dir-ho també, els mateixos que van assistir a la manifestació contra l'ocupació de l'Irac per part dels EEUU, justament per obtenir més barrils de líquid negre que ells mateixos consumirant.
Però bé, això és així, no hi ha remei, la societat post-moderna ha fet tornar yonkis del consum a la gent d'avui en dia, ho hem d'admetre i fins i tot entendre.
Ahir i avui, després de veure l'espectacle de la desesperació creixent, em faig cada vegada més meu el discurs d'un meu parent (ep! no sóc el Rajoy, eh?!): Hem de gastar el màxim possible de combustible, si cal per exemple, si sou tres persones per anar a Barcelona no agafeu un cotxe, agafeu-ne tres! Això, serà la única manera d'acabar d'una vegada per totes amb el petroli, i per tant amb les guerres provocades per aquest.
Desanganyeu-vos els únics canvis que ha patit la humanitat, han sigut a causa de crisis i xocs. Europa no hagués tingut mai el fabulós Renaixament sense haver passat la crisi medieval i la pesta negra, la revolució burgesa de França no hauria estat possible sense un abús desmesurat de la reialesa i l'aristocràcia tronada, la revolució industrial i les 8 hores no s'haguéssin aconseguit sense les condicions infames que patien els obrers. Per tant, el canvi que es pot albirar gràcies a l'acabament del petroli, pot significar una societat més neta, menys egoista i egòlatra, menys estressada i amb menys accidents, i segurament que més cultural i responsable.
Catalanes i catalans! gastem petroli i fem un favor a la humanitat. Fem que la data límit d'esgotament d'aquest, que es calcula en 15-20 anys baixi als 5-10 anys, tots hi guanyarem.

dilluns, 9 juny de 2008

L'oïda, per fí s'eixampla


Els menorquins L'Atelier

Amb un cansament vistós fruit d'un bon cap de setmana de torrisme i concerts (Santpedor, Baó...), ahir vaig enfilar cap al CAT de Gràcia per assistir a un bon concert d'aquells que es posen com l'anell al dit per a un diumenge a la tarda.
Els grups eren els Manel i L'Atelier, ells van quedar finalistes al Sona 9 de l'any passat i representen una nova fornada molt jove del Pop íntim amb un punt trist, que no vol dir depressiu, i que confirma que encara tenim país, ho confirma que a més a més la sala per ser el dia i l'hora que era estava plena, bravo!
Ahir, assegut a un lateral de la sala contemplant aquell moment de Pop inocent rodejat de bona gent, gent catalana, desacomplexada, amb el punt just de modernitat, que estaven disfrutant i escoltant (molt important això!) un concert bonic i elegant vaig tenir la sensació que hem fet un altre pas endavant per educar l'orella catalana. M'explico, si fa uns quants anys i encara dura, una gran banda com Obrint Pas va marcar l'agenda musical del país i va crear escola, ahir me'n vaig adonar que el Pascal Comelade i en Joan Miquel Oliver, amb la Conxita traient el cap també, n'acaven de crear una altra. Una que es pot considerar sobretot singular, molt catalana i mediterrania i que es basa en fer un Pop intimista i costumista amb melodies no stàndards, vaja que no és el típic Popet que jo diria.
Així doncs, hem passat del Rock reivindicatiu en forma de gralla al Pop elegant amb cara no haver petat mai un plat.

divendres, 6 juny de 2008

Bogeria al Sónar!

Ahir a la tarda mentre passejava (quina gran paraula, passeig, això ja no s'estila) amb exel·lent companyia pel bonic i modernista barri de l'Eixample, en un moment donat se'm desfermar la bogeria. Els Madness venen a la ciutat comtal! Aaaaah! Jo que a vegades no puc abastar tota la informació, se m'havia passat per alt que els grans Madness tocaran al Sónar. La informació me la va facilitar un vell amic de la corda dels Fred Perry's, tirants i la música reggae. Primer m'entrà el pànic perquè pensava que segur que aquest dia, jo tindria alguna lloga per aquests móns de Déu, no sé... posem per exemple al Segrià profund. Però més tard em vaig adonar que el somni es podia fer realitat.
Sí, sí, somni, perquè resulta que els Madness és una de les bandes de la meva vida que encara no he pogut veure, i és clar, com compendreu em fa molta il·lusió.
Doncs ja ho sabeu, si el dia 20 d'aquest mes no em trobeu busqueu-me al Sónar, estaré fent el MODern, i espero que acomnpanyat d'altres MODerns que ho vuguin disfrutar amb mi.




Mireu quina raresa.

dimarts, 3 juny de 2008

Pujols-Coltrane


Pujols sota el seu símbol: L'escala de la vida

Tothom relaciona Francesc Pujols amb Richard Wagner, evidentment aquesta és una relació absolutament realista, Pujols era wagnerià com molts dels intel·lectuals noucentistes i catalanistes dels anys 20 i 30 a Barcelona, puix la lògica és aplastant, Wagner és el compositor sublim en tots els espectes; en el musical, en el literari i en l'estètic.
Feia dies però que em picava una nova nova relació, un parangó que ara i aquí m'atreviré a fer i que crec que no s'ha fet mai, la d'en Francesc Pujols amb el gran saxofonista John Coltrane.
Coltrane no va conèixer ni el filòsof ni segurament el seu sistema, i en Pujols, tot i haver pogut escoltar la música del jazzman per una simple qüestió cronològica, posaria la mà al foc que no la devia ni conèixer i segurament que ni tan sols escoltava Jazz, bé reconeixo la meva ignorància pel que fa això.
I per què vull relacionar i comparar aquests dos homenots, doncs perquè penso que lliguen en molts aspectes. Els dos amb el seu intel·lecte han volgut acostar-se a Déu des de la realitat (un amb la música i l'altre amb la filosofia), els dos són únics i brillants, els dos tenien moltes coses a dir (i les deien amb èxit) i els dos, en definitiva, han fet una obra irrepetible.
Per il·lustrar el que dic m'haig de remetre indubtablement al disc A Love Supreme del Coltrane (gravat l'any 1964-Impulse), el seu millor treball i el millor disc de Jazz de tots els temps. Aquesta obra mestra és una aproximació a la mística i a Déu a tota regla, és un disc absolutament dens i profund, on a cada tema puja la intensitat d'una manera magistral, talment com l'evolució dels graons de l'escala de la vida d'en Pujols.
Pujols, el savi de Martorell i conegut també com el secretari de la natura, reinventa i actualitza el sistema filosòfic del gran Ramon Llull, i crea una nova religió científica d'arrel catalana amb l'únic objectiu d'aportar la veritat, la pau i la justícia al món (per això quan el món se'n adoni, els catalans ho tindrem tot pagat). El disc de Coltrane després de sentir-lo i d'haver assimilat tota la música que hi ha a dins, s'arrodoneix amb un llibret on hi ha una oda a l'amor i a Déu escrita pel mateix músic. Tots els paral·lelismes són potents, igual que ells dos.
La veritat és que estic parlant de dos pesos pesants, de personatges que no sé si per el seu extremat intel·lecte van acabar donant-li la volta al cervell o si per contra el que deien i el que sentien anava a missa (mai millor dit).
Només hi ha una cosa que no lliga, l'Escala de la Vida de la religió científica catalana te cinc graons (vegetal, protozou, bèstia, home i àngel), i el disc A Love Supreme només te quatre cançons, bé no tot és perfecte, diuen que la perfecció és feixisme.
El que tinc clar però, és que pel que fa als misteris i als plaers de la vida prefereixo perdre'm amb aquests individus que amb la mediocritat racionalista-pijo-sociata d'avui en dia.

diumenge, 1 juny de 2008

La fi del protestant rondinaire (valgui la redundància)



Irlanda i el món està de celebració, el reverend Ian Paisley de 82 anys, deixa el lideratge del seu partit, el Partit Democràtic de l'Ulster (DUP) i de l'unionisme en general, i es posa en un segon pla en la política nord-irlandesa. Odi, terror, manipulació, racisme, homofòbia i exabruptes, són termes que defineixen a la perfecció aquest monstre pro-britànic a terres celtes. Ell va fundar el seu partit l’any 1971 amb altres terroristes, com a resposta a les manifestacions massives pels drets civils dels catòlics irlandesos. Com és evident, un començament així mai pot aportar res de positiu.
Tot i que últimament, encara que després de remugar molt, semblava que l'acord de Stormon l'havia aplacat una mica, i fins i tot podríem dir que es portaven d'una manera correcte amb el Martin McGuiness (el número dos del Sinn Fein), ell és el responsable, posem-hi indirectament, de l'exaltació britànica a l'Ulster i del sofriment i assassinats durant 40 anys a la població irlandesa. Així doncs, el la seva dimissió és una bona notícia.
Però jo no em quedo únicament amb aquesta bonanova, i personalment penso, aquest és el meu diagnòstic, que l'unionisme a Irlanda del Nord cada dia que passa perd un llençol a cada bugada (el revés que a Catalunya, aquí el perdem nosaltres). Considero que hi han tres raons per pensar que el futur somriurà als irlandesos.
La pau afavoreix al poble això és indiscutible, que no hi hagin morts sempre és d'agrair, però sobretot afavoreix al bàndol republicà per una senzilla raó, els unionistes s'autoalimentaven gràcies a la violència (un cas semblant al d'Espanya), aquesta era la seva raó d'existir, i això es pot comprovar als seus barris on encara governa la màfia (els ex-combatents unionistes), on controlen la droga i el tràfic d'armes entre pallisses habituals.
La segona cosa és un fet inevitable, els catòlics procreen més, i això farà que en el futur referèndum per annexionar-se a la República d'Irlanda el guanyin.
Per últim, els irlandesos, com nosaltres, tenen la força de la raó, i per tant on hi ha injustícia ha d'acabar guanyant la justícia, on hi ha manipulació ha d'acabar guanyant la claredat i on hi ha abús de poder ha d'acabar guanyant el sentit comú.
De totes maneres, veurem fins on els hi arriba la paciència als irlandesos pel que fa al procés de pau de divendres Sant, en el meu viatge a Belfast, on vam conviure a Falls Road (el rovell de l'ou del Sinn Féin i l'IRA) amb gent compromesa, vaig notar cert nerviosisme per la lentitud que està agafant el procés i el seu objectiu principal, le reunificació d'Irlanda.
Que Sant Patrici els ajudi!


El mural que vam fer a Belfast