dimecres, 28 maig de 2008

Electrotoylets power!

Catalanes i catalans, ja ho tenim practicament tot, i a més, com que tenim la força de la raó ja hem guanyat. Us presento, pels qui no els coneixeu, els Electrotoylets. No explicaré gaire res d'ells perquè el més important és veure'ls, però només us diré que això que veureu, en principi era un espectacle, si no vaig errat, que van muntar per anar al Japó. Suposo que quan la gent va a l'estranger s'en dona compte que el què tenim a casa va a missa, i és quan s'aprofita tot.
L'espectacle triomfa tant que quan van tornar del Japó, van decidir continuar amb ell, i així fins a actuar al Sónar, sí, sí tal com ho sentiu. Hem guanyat.
Faig una crida urgent als responsables del FONA (o sigui als col·legues), perquè l'any que ve siguin el grup súper estrella.






ULL! PERQUÈ TOQUEN DE COLLONS.

dimarts, 27 maig de 2008

El meu Ovidi


Acabo de veure la cançó Homenatge a Teresa de l’Ovidi pel Canal 33 i m’ha entrat un calfred i un no sé què a dins molt difícil d’explicar, és una barreja d’emoció, nostàlgia i felicitat. És impressionant el que sento per aquest personatge, gràcies a la seva veu em vénen records feliços de la meva vida.
El seu art està a anys llum de la mediocritat que campa en aquest planeta, la seva interpretació, el seu enginy a l'hora de fer lletres i la seva veu, el fa ser per a mi, el millor de tots els cantants de la nostra història. I a sobre havia de morir quan no tocava per convertir-se en ídol, això sí que és la única cosa que ell no hagués volgut.

L’he mirat amb atenció i he quedat bocabadat davant la tele (mira que l'he vist cops!) com si el món s’aturés, sempre em dona quelcom que és màgic i sobretot profund. Em sento absolutament identíficat amb ell, per a mi ell és un exemple a seguir, ell era artista, divertit, amic dels amics, individualista i llibertari, català i sornaguer, segur que tenia moltes debilitats, i què, qui no en té...

Fins sempre Ovidi, espera’ns al cinquè graó que quan hi arribi et voldré saludar i abraçar-te.

dilluns, 26 maig de 2008

Per la unitat, cap a la independència



Tot i que em fa una mica de mandra n'haig de parlar, tal com és segur que ho hauré de fer més sovint.
ERC, el partit històric de Macià i Companys, l'únic partit que li van prohibir presentar-se a les primeres eleccions "democràtiques" (això ja era un símptoma del que seria després l'Espanya "democràtica") i el partit que en els últims 6 anys ha marcat l'agenda política del país i ha elevat i entusiasmat l'independentisme català malgrat les seves moltes errades, està vivint un moment clau que no només afectarà al propi partit sinó també el futur polític de la nació.
Us deia que em feia mandra perquè les disputes de les capelletes em cansen i considero que les baralles de pati d'escola que estem veient, estan deixant una mala imatge que no porta enlloc. Hi ha gent que, n'estic seguríssim d'això, ara mateix li interessa més la seva capelleta que el partit, i això em repugna. Per això i perquè el país (i a més ara, que és un moment clau per el sobiranisme) passa per damunt de tot, és bàsic i urgent que ERC, després del seu congrés nacional del dia 14 de juny torni a ser una, i amb una força espaterrant.
Si abans us he comentat què em cansa, ara, fent una crida a la unitat per després del congrés us posaré una virtut de cada sector.
En Puigcercós, que sembla que és el que està més ben situat, i que està rodejat de gent bona, ha declarat últimament que la linia ideològica que ha de seguir ERC és la liberal (d'esquerres s'entén) i que ens deixem de romanços, que els suports que hem de cercar per la independència és el dels EEUU i Israel. Això m'ha agradat.
De la candidatura de l'Uriel també m'agrada el seu staff, i considero que el seu full de ruta cap a la independència és molt bo.
El sector Carod també l'hem de tenir en compte perquè són gent molt intel·ligent i ben preparada per gestionar càrrecs públics, no ens els podem deixar perdre. M'han agradat també les últimes declaracions d'en Benach dient que ja va sent hora d'acostar posicions amb CiU.
En Carretero malgrat que la seva estratègia no és la millor, ja que amb ell considero que perderíem el vot de certs sectors socials i de l'àrea metropolitana, per contra m'agrada la seva potència nacionalista perquè cal, i perquè n'estic fart ja de que algú encara es pensi que el federalisme, el maleït encaix i quedar bé amb Espanya porta a algun lloc.
Tots som independentistes, tots som d'esquerres (amb molts matisos), i tots hem xalat amb la pujada d'ERC i l'independentisme dels últims 10 anys, no ho espatllem sinó la història ens jutjarà com els tontets que no vam aprofitar l'oportunitat d'or.
El futur és una ERC forta que prepari el terreny a 10 anys vista la independència política de Catalunya tot creant enllaços culturals i polítics ferms amb la resta dels PPCC per tal d'assegurar la pàtria cultural i ajudar políticament l'annexió dels altres territoris.
Això ho haurem de fer mal els pesi a molts, principalment amb CiU, la CUP i la PDD, a part haurem de continuar mimant i col·laborant amb totes les associacions i sindicats més algun personatge o sector eco-pijo i sociata que vegi la llum.

divendres, 23 maig de 2008

Això és MODernor



Obro el meu primer post dedicat al MODernisme, ja tocava i ja en tenia ganes. Ho faig per transmetre una sensació que jo i altra gent del meu entorn estem palpant, estic parlant concretament de certs moviments en l'escena Mod de casa nostra. No ho sé, potser és una percepció meva, però llegiu i reflexioneu.
L'aparició i l'esclat de la fornada indie catalana amb tocs molt MODernistes des de fa uns quants anys amanit amb un festival magnífic com és el PopArb, la revifalla del món scooterista (i no estic parlant de les maleïdes jaquetes i bolsos Vespa que porta la canalla, per favor), el redescobriment per part de força gent del Pop català dels seixanta (Eurogrup, Maria Cinta, Betina, Els 4 Gats...), malauradament amagat i oblidat pel franquisme i per la generació rock català dels 90, la reivindicació de discos i artistes molt Pop dels setanta (Dioptria, Sisa, Om...),però sobretot, és parlant amb gent de l'escena de tota la vida, que fa que es noti un cert ambient revivalero molt nostrat.
No ho sé, potser són cabòries meves o les ganes de veure-ho, però us posaré tres exemples: L'amic Miqui Puig (per mi i no em fa vergonya dir-ho, icona Mod de casa nostra) quan fa les seves sessions de Punxa Disc, no li costa gens, per exemple, posar la Núria Feliu o el Sisa. Una altra cosa molt recomenable és el web www.magicpop.cat, per a mi la millor pàgina de culte Mod de Catalunya, on es pot respirar també aquesta nova MODdernor.
L'últim que m'ha passat, va ser ahir, en un concert de Mishima a La Central de Vic, tot un luxe, un concert íntim i elegant. Allí ens vam concentrar com qui no vol la cosa tres o quatre amants de la cultura scooterista i soulera, i sense haver quedat prèviament. Ja em perdonareu però, Mishima, Vic i Mods costa de lligar, no?
Bé, i tal com diria aquell conill de la costa oest dels EEUU, això no és tot amics, ja n'anirem parlant de tot plegat. I lo bé que ens ho passem.

dijous, 22 maig de 2008

La PDD a Vic



Abans d'ahir es celebrà en una masia als afores de Vic un sopar interessant i important, s’hi varen citar diverses persones del món polític i social de la comarca, hi eren presents representants de les CUP, ERC, CiU, Unió de Pagesos, Òmnium Cultural, entre altres. L’excusa era que la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) d’Osona, va convidar els dos portaveus nacionals, Mònica Sabata i Gerard Fernandez, perquè expliquessin a viva veu quin era el moment polític del país vist des de la Plataforma, i quins poden ser els camins i els propers objectius d’aquesta.

La veritat, és que va haver-hi molt debat polític, molta cordialitat, i el que és més important, objectius comuns. Els dos portaveus van explicar en quin moment estava la PDD i van fixar el debat en que, la societat civil i els partits polítics havien de fer un esforç conjunt per afrontar la futura enèsima retallada de l’Estatut i la problemàtica del sistema del finançament. També és cert, que els presents van fer un cop d’atenció en el fet de que no s’hauria de fer cap gran movilització per reivindicar el mal menor, o sigui, tornar a l’Estatut anterior, sigui quin sigui. Estar clar, almenys jo ho tinc, que el temps de l’Estat de les autonomies s’ha esgotat completament, i que tots plegats, partits, sindicats i societat civil han d’apostar a partir d'aramateix i sense embuts pel dret de decidir. Per això, la PDD crec que ha de marcar l'agenda política del país i apretar al màxim en aquest sentit, estic segur que ho farem.

Crec que és molt important aquest tipus de trobades a la nostra comarca, és la única manera d’avançar, debatre i posar objectius comuns. La reunió del dimarts estic segur que faria mal als nostres enemics, i és per això que aquest sopar ja va ser una petita victòria.

La PDD d’Osona i jo com a portaveu comarcal treballarem perquè aquesta petita victòria s’eixampli.

dimecres, 21 maig de 2008

Ser aborigen i modern no és cap delicte


Aquest, és un article que he escrit pel número 94 del setmanari Directa que surt avui dimecres.
Ja sé que ve tard, però les normes són les normes (com molt bé m'ha ensenyat una gran periodista). Aquí va la crònica del ja mític festival de música electrònica aborigen, FONA.


Com un bolet gegant –ja sabeu allò de que el caràcter català és micològic, i sinó, ja ho explicarem un altre dia–, el GER s’aixeca al mig de Sant Pere de Ribes per aportar vida cultural i política al poble, i és per això i perquè és agradable i bonic, que el Fona, el Festival de Música Electrònica Aborigen, s’hi troba com peix a l’aigua. Cinc anys ja són d’aquest singular festival, i podríem dir que ja està consolidat. No és que hi vagi molta gent –hi són els elegits– però potser si n’hi hagués més ja no tindria aquell encant de família surrealista aborigen que s’hi concentra.
En el Fona d’aquest any li podem destacar varies coses. Es podia ballar, cosa que l’any passat es va trobar molt a faltar. El públic va disfrutar per exemple amb l’exel•lent Dj Triqui, que va fer les delícies dels presents i que d’ara endavant s’haurà de tenir molt en compte. Una altra cosa que va quedar clara: el hip-hop de casa nostra està que trina. L’exemple el van posar les Gudaris, dues noies que versionen els temes d’At Versaris, i una mena de confraria de hip-hoperos que es fan dir El Rap és un Peix. Que al món del hip-hop català hi hagin dones i que a sobre es comenci a versionar altres grups ja consolidats vol dir que encara tenim país.
Un altre punt calent de la jornada va ser l’actuació del millor grup de folk electrònic del moment: Ensaladilla So Insistent. Malgrat que van fallar algunes de les estrelles del cant improvisat de la banda, els que en aquest ocasió la integraven s’en van sortir amb nota alta, destacant les trinxades que van sortir de la boca del mestre Carles Belda. A la nit la festa es va traslladar, com sempre, a la Nau del Ger, on van tocar habituals del festival com La Principal de la nit, amb el gran Marcel Casellas, o els industrials Elèctric Vailets.
Un Fona més, i el que sembla segur és que tenim festival per anys. La gent entra i surt del GER sabent que hi viurà deu hores de música d’avanguarda i se sent feliç perquè, encara que sembli impossible, el Fona et permet ser català i modern sense tenir cap complexe i sense haver-ho de justificar o demanar permís.

dimarts, 20 maig de 2008

Jo ja he apostatat, i tu?


Doncs això, encara que algú li costi de creure, jo ja he apostatat. Encara que a vegades no ho sembli, les meves conviccions són molt fermes des de fa molt de temps. I és que no es pot aguantar més la farsa de la institució catòlica ni de cap altra religió. I en tot cas, si alguna creença hauria triomfar, seria la religió científica d'arrel catalana, la que va començar el gran Ramon Llull, va continuar en Ramon Sibiuda, i va acabar el savi de Martorell, en Francesc Pujols. El món aniria millor, i a sobre els catalans ho tindríem tot pagat.
Aquí teniu el manifest que li vaig entregar al bisbe de Vic, Mn. Romà Casanova i Casanova, aquesta és una declaració estàndard que córrer per internet menys els punts 5 i 6, que són d'invenció meva. No cal que us digui que si voleu apostatar, podeu agafar el meu model, si no us sembla massa extravegant, que no ho és, és clar!
Visca el cristianisme cultural! i visca les esglésies romàniques!
Mori el xiringuito catòlic!
Paraula d'anarcocarlí.

DECLARACIÓ D’APOSTASIA;

A l’atenció del Bisbe (nom i cognoms) D. __________________________ ________ titular de la diòcesi de (població) _________________________ _________.

Jo, (nom i cognoms propis) D. ___________________________________, amb DNI nº _____________________, major d’edat i resident en la població de (població propia) _______________________________, en la que segons em consta vaig ser batejat el dia _ _ / _ _ / _ _ en la parròquia de (població) ____________________________ pertanyent a la diòcesi indicada, actuant en nom i interès propi i en ple ús de la meva lliure i espontània voluntat,


MANIFESTO:

1. Que vaig ser batejat en la fe catòlica com a conseqüència d’una decisió presa per altres persones sense que aleshores, a causa de la meva edat, intervingués la participació de la meva pròpia voluntat, i sense disposar de llibertat ni consciència suficients per a emetre un judici sobre les meves conviccions personals.

2. Que les meves conviccions filosòfiques no es corresponen amb les d’aquelles persones que, de bona fe, varen considerar llavors que havien de batejar-me.

3. Que després d’haver meditat durant els temps suficient sobre el significat de la meva pertinença a la fe catòlica, no trobo cap pretext per continuar pertanyent a l’Església Catòlica, contradient la meva voluntat amb l’adscripció a aquesta institució.

4. Que la fidelitat de la pròpia consciència és un dret constitucional inalterable reconegut per la legislació mitjançant l’article 16 de la Constitució Espanyola, a la qual cap entitat privada o pública pot oposar-se.



5. Que per les reiterades actuacions de la institució de l’església catòlica contra els drets humans: prohibició del preservatiu, tenint en compte la mortaldat de la SIDA sobretot a l’Àfrica, la negació de l’avortament a dones violades en guerres per soldats, o no acceptar un fet absolutament normal en l’ésser humà com és l’homosexualitat... Com a ésser humà se’m fa impossible continuar formar part d’aquesta institució.



6. Que com a català no puc admetre les ofenses continuades a la nació catalana de l’església catòlica o amb l’ajuda directa d’aquesta: Inquisició, genocidi cultural i humà als germans Occitans (càtars), nacional catolicisme franquista, continuades ofenses lingüístiques del seu representant a l’Estat Espanyol.

7. Que, per tant, rebutjant al catolicisme, em considero incurs en apostasia tal com la defineix el cànon 751 del Codi de dret canònic, motius pels quals,


SOLICITO:

Em sigui reconeguda per l’Església la condició d’apòstata, deixant de contar-me entre els seus fidels i de considerar-me catòlic a tots els efectes – fins i tot els estadístics -, incloent, si fos necessari, l’oportuna anotació d’apostasia en el Llibre de Baptismes i qualsevol altre registre eclesiàstic, i que per aquesta declaració expresso, fent ús del legítim dret a disposar lliurement del les conviccions morals, ètiques i religioses.

A (població) ____________________________, a _ _ / _ _ de 200 _.


Signatura;

dijous, 15 maig de 2008

Pebre!


La gastronomia és un pilar bàsic de la nació, per això, com el futbol o com qualsevol altre cosa, no es limita només a lo essencial, sinó que va més enllà.
Sembla que el nostrat cuiner de Sant Celoni acaba de trinxar el món de la cuina nacional. El passat dimarts, en Santi Santamaria del Racó de Can Fabes, li van atorgar un premi a Madrid pel seu nou llibre, La cocina al desnudo, on va aprofitar per dinamitar el fair play que hi havia fins ara a la cuina catalana i per fer evident el seu distanciament conceptual i ètic respecte en Ferran Adrià.
"Els xefs i clients d'alta cuina són esnobs i estan venuts a la puta pela". Brutal! Fantàstic! Aquesta és una de les frases que va pronunciar a la capital del reino. Va seguir la seva croada dient també que alguns xefs són uns pretensiosos i que donen als seus clients plats que ni ells mateixos es menjarien. Bravo! Va acabar la seva intervenció amb un: "Canvio xefs per tomàquets frescos". Espectacular! (Quedeu-vos amb aquesta frase!)

Bé, jo crec que en el país del gironí Francesc Eiximenis, que és el millor país del món en gastronomia, hi caben tan en Ferran com en Santi, puix tal com pensem jo i el meu amic Carles, estem en un país donat al seny i a la rauxa, a l'avanguarda i al retro-xeró, al progrés i al tradicionalisme, a la sardana i a la rumba, al voler i al no poder... en definitiva, a l'anarcocarlisme.
Per tan, per mi és important que hi hagi la cuina d'en Ferran, però sense la cuina d'en Santi no existiríem com a poble.
Sabeu què... jo disfrutaria amb la cuina d'en Santi combinada amb el paissatge de la Cala Montjoi.
Apa, Bon profit.

dimecres, 14 maig de 2008

10è Festival de Jazz de Vic (vinga que s'acaba)



Del 8 al 18 de maig tindrà lloc la desena edició del Voll Damm Festival de Jazz de Vic. En la línia dels darrers anys, el festival fa una aposta decidida pel jazz de nova creació i les tendències actuals de la música improvisada. La programació ofereix un total de 10 concerts en 5 escenaris de la ciutat, amb la presència destacada d'artistes internacionals al costat de figures emergents del panorama català. El cartell internacional està format pel quartet Kullrusk (Suècia), que actuarà en exclusiva i per primer cop a l'estat espanyol; el trio liderat per la pianista japonesa Hiromi; un concert de piano de l'artista norueg Bugge Wesseltoft; i finalment, el saxo francès Julien Lourau presentarà el seu nou projecte Brighter Days.
En l'apartat de músics catalans, ens plau inaugurar el festival amb el concert Pianíssim, a càrrec de Sergi Sirvent, seguit per una actuació del quartet 2004 Electro Jazz. A la recta final, estrenem una nova producció de nitsdigitals, amb la performance Puc? (vídeo-concert), i Baraka Project. La Big Band de Granollers despedirà el festival amb un concert de cloenda gratuït, el diumenge 18 de maig.


Tot hi que no es fa el Jazz que a mi més m'agrada, els vigatans i osonencs podem estar orgullosos del festival que tením.
Ahir vam anar a veure la peli Let's Get Lost, que entrava dins la programació del festival. Una pel·lícula tremenda d'un dels meus jazzmen preferits, el trompetista i cantant Chet Baker.

dimarts, 13 maig de 2008

Amunt Laporta!






Que no serveixi de precedent, però el segon post el dedicaré al Barça. Tenint en compte que jo sóc una persona que detesto el diari Sport i El Mundo Deprtivo, i no aguanto l'entorn del futbol (bé, millor dit els tribuneros), és si més no rar que en parli. De fet, del que em vull referir és que el que està passant amb el Laporta va més enllà de la culerada que crida contra ell, un sector de l'afició que no deixa de ser un reflex del típic perdedor català, el que està passant és que els catalans no ens podem permetre que el millor president, el millor gestor, i en definitiva, el millor líder que ha tingut una de les empreses més importants d'Europa com és el Barça, des d'en Sunyol, amb el permis d'en Montal, el fotin fora perquè fa dos anys que no guanyem res. Que ningú s'en recorda de l'equipàs que ha fet ell i el seu staff? Ningú s'en recorda de la Copa d'Europa i les lligues? Fotem fora mitja plantilla que no sent els colors i endavant les Atxes!
No us enganyeu, el món sociata i espanyolista que patím a casa nostra frisa per fer-lo fora per col·locar un dels seus, i això no no pot ser. L'única manera de mantenir un Barça netament catalanista (i això no és poc) és mantenir el senyor Laporta.
Per això dic sense embuts: Amunt Laporta! Visca el Barça i visca Catalunya!

Déu Vos Guard


Per començar (i no ho tornaré a fer més), aquí va una petita vomitada del meu curriculum.

Fa 11 anys que em dedico professionalment a la Música. He estat membre de bandes com Mount Zion, Amusic Skazz Band, Dr. Calypso, Santi Arisa, Xerramequ Tiquismiquis, Glissando*... Actualment sóc el baterista del projecte d'en Carles Belda amb el Conjunt Badabadoc, dels The Fenicians (barreja de músics d'Skatalà i Calypso), i trombonista dels Dijous Paella.
Amant i músic de Jazz, he tocat amb figures d'aquest gènere de casa nostra com en Raynald Colom, Raül Reverter, Guim Garcia o Santi Careta a més de ser membre de les bandes Djangology i La Big Band Jazz Cava. He gravat una desena de discs amb les bandes on he estat i he col·laborat en els treballs discogràfics d'artistes com Fermin Muguruza, l'ex-Troglodita Ricard Puigdomènech, el grup Brams o el cantant mundialment conegut Josep M. Cantimplora. Els meus referents político-socials són en Francesc Pujols, en Francesc Macià i el senyor Marcel·lí Virgili.