dijous, 17 juliol de 2008

Elogi a les nostres espardenyes.


Ara que la calor ja ha entrat de valent al nostre país, com cada any he portat a terme el ritual de comprar-me dos parells d'espardenyes catalanes, n'haig de comprar cada any perquè com que les porto pràcticament cada dia, cap al setembre, com a molt a l'octubre, les pobretes arriben al final de la seva existència. Això sí, viuen al moment, recorren el país sencer i fan el tronera fins a altes hores de la matinada, per tant, no es pot pas dir que s'avorreixen.
Aquest any, per fi he trobat les de pinxo vermelles, m'encanten, es veu que només les fan pel sexe femení, però l'altre dia en una espardenyaria mítica de la nostra geografia, tot fent un bussines, les vaig aconseguir. Les altres que tinc, són les pròpies de St. Pere de Ribes, són molt curioses, una és blava amb una veta vermella, i l'altre és vermella amb una de blava.
I tot això per què us explico, doncs per reivindicar aquest calçat tan nostrat i alhora modern, sí, sí, modern i elegant, perquè ara si voleu donar-li la volta als modernos snobs i als multicultis cosmopolites, res millor que les espardenyes per donar un toc local dins l'universalisme. Ep! que això no m'ho he inventat jo, això ja ho feia el gran i sublim Dalí, apa!
Doncs això, per acabar aquest elogi a les set vetes, us transcriuré un tros d'un pamflet que he trobat tot remenant el meu arxiu polític i que m'ha fet molta gràcia, es tracte d'uns premis que el mitiquíssim i malauradament desaparegut bar Jimmy Jazz d'Igualada, donava a la gent que portava les esperdenyes cada estiu, evidentment jo vaig ser un dels guanyadors.

Volem celebrar que l'ús del nostre calçat d'estiu autòcton, les espardenyes i les avarques, no només no les deixen de portar els qui les han dut sempre (i no es perden davant de tanta globalització) sinó que cada cop són més reconegudes com a calçat còmode, fresc, natural, artesà (i artesà vol dir fet aquí per gent nostra, i no per nenes i nens a compte d'una multinacional en un país del tercer món) i econòmic. (...)

Així doncs, fora autoodi i animeu-vos a comprar unes set vetes, igualadines, vigatanes, les de Valls, valencianes o de careta, les de l'òstia, de pinxo, taverner... o unes avarques insulars. Quin país!

6 comentaris:

Josep, el mascle de Sants ha dit...

TOTALMENT D'ACORD!! Val a dir que, com que el meu pressupost és ajustat, vaig amb xancles Decathlon per la vida.

Per cert, allòmque et vaig comentar sobre DELAWARE:
Una nació indígena i un estat EUA
http://delaware.gov/
i també http://ca.wikipedia.org/wiki/Delaware

Marquixanenca ha dit...

Ei,
A Catalunya Nord, podrem comprar espardenyes!!! l'empresa de Sant Llorenç cerdans finalment no tanca!!! Visquen les Vigatenes Cerdanes

Jordi Bancells ha dit...

Minyoneta marquixanenca, doncs a veure si a la UCE de Prada hi munteu una paradeta! O si no, engalipeu en Joan Miquel Touron perquè en vengui a la seva botiga/parada de llibres... La qüestió és calçar l'alumnat pradenc.

I tu Eric, tan malalt que n'ets, ja podries fer una llista de botigues mítiques on les compres... Per a qui no ho sàpiga, a Vic, després que tanqués fa mesos Calçats Rovira, només se'n troben a Calçats Tubau (el model vigatà i para de comptar -ei, i que duri!-). Haurem de fer recerca a la resta de la comarca, a veure què hi ha...

Au, salut i vetes!

Mercè ha dit...

Saps que a la pup·paganda de la lacoste les models i els models porten espardenyes?! jajaja! ja ho pots ben dir que és modern portar setvetes!!!

fa uns anys que també m'hi he aficionat... i enguany en tinc dos parells, el del dia a dia i el de ballar bastons! XD

apa barrut, fins a la garrinada!

Patriota ha dit...

Tot bon patriota ha de tenir SEMPRE un (o dos!) parells d'espardenyes a casa seva.

Comoditat i pàtria no són incompatibles.

Salut!

ricard efa ha dit...

Has sentit parlar de les baralles d'espardenyes? A la sèpia n'hi ha algún campió...o això diu ell...salut mestre.