El Tour a casa nostra

La cursa més important del món passa per la nostra nació, i això, cam a poble ocupat som i amb problemes polítics s'ha d'aprofitar. Sortim amb estelades i fem veure no només al món sinó també als nostres conciutadants que estem més vius que mai.

Rumba a Montjuïc

Festival rumberu a la muntanya Montjuïc, Barcelona esclatarà altre cop amb la seva música més local i més coneguda arreu del món: La Rumba catalana, un estil propi de tocar la rumba que com diu la cançó, "neix al carrer filla de Cuba i d'un gitanet". Junt amb el Hip Hop és l'unic estil musical del segle XX i de moment del XXI que ha nascut en una metròpoli, o sigui és absolutament urbà.
Allí ens trobarem amb els amics d'Ai, Ai, Ai, Los Fulanos (Boogaloo i Latin Soul a tope) i un vell amic, el senyor PD Capità Swing punxant rumba de totes les èpoques.

No us ho perdeu!
Rumba catalana, patriomoni nacional!

El perquè de tot plegat

A tots els països normals i democràtics del món, i quan dic normals em refereixo que l'autoodi és pràcticament inexistent i on el sentit de pertinença està ben travat, els governs normalment varien cada X temps les seves opcions polítiques entre el centreesquerra i el centredreta, o per dir-ho d'una altra manera, entre liberals i conservadors, i la vida segueix amb normalitat. Malgrat que aquesta divisió actualment està molt demacrada i en alguns llocs potser costa d'intuir, desconfieu del qui us diu que les dretes i les esquerres ja no existeixen, segurament que qui diu això és que tira cap al conservadorisme. És inevitable que encara hi hagi mentalitats que no suportin els homosexuals i d'altres que ni s'ho plantegin, o mentalitats on primi l'extrema seguretat individual per sobre de la col·lectiva i al revés, per posar dos exemples simples i ràpids. Això és així i crec que seguirà sent-ho durant segles.

Doncs bé, al Principat, tot i no ser un país normal (tenint en compte les coordenades que he exposat abans), durant els últims 6 anys (ep! 6 anys només), s'ha optat per intentar normalitzar el país fent un govern d'esquerres, o sigui, actuar amb normalitat. A vegades la opció de normalitat és molt bona i és la que posa més nerviós el teu contrincant. Jo per exemple, sense fer mai escarafalls, sempre parlo en català, però sempre vol dir sempre, i quan parlo del sud del país és per referir-me a València i quan parlo del nord és per Perpinyà, i quan parlo de l'estranger és per referir-me a Bilbao, Moscou o Madrid, us juro que actuant així il·lustrat amb un somriure sincer poses molt nerviós i li dónes la volta al que no ho entén. Actuar amb normalitat a vegades és el millor que hi ha. Suposo que no us haig d'explicar el nerviosisme i la mala hòstia que han gastat La Caixa, El Periodico, el PSOE, La Vanguardia i un llarg etcètera, durant els anys que l'independentisme ha estat al govern actuant amb normalitat. És sabut per a tothom que aquesta colla volien, i volen! la sociovergència.

ERC va optar per fer un pacte d'esquerres per moltes coses, començant per exercir aquesta normalitat. Ho va fer per oxigenar i higienitzar el país després de 23 anys d'un mateix govern, per acostar les esquerres jacobines a les institucions catalanes, i per expandir el catalanisme a totes les capes socials. Crec que tot això no només és lloable sinó lògic i molt important, i el millor de tot és que s'havia de provar i s'ha pogut fer amb alguns resultats (no tots!) positius, que jo concretaria en quatre grans avenços:

1. L'independentisme ha pogut tocar per primer cop poder i per tant viure una nova experiència que s'ha traduit en que molta gent nostra i molta que no ho és (només faltaria) se n'ha beneficiat. Ha demostrat que pot governar i no només estar a la trinxera rondinant, que és el que volen els poderosos, fent política social i fabricant grans pactes nacionals amb tots els partits.
2. Desplaçar CiU, o sigui el centredreta català, a la oposició, obligant-la a espavilar-se i a no adormir-se, per tant tornar-la molt més sobiranista. I això no té preu.
3. Ha guanyat la batalla ideològica posant el tema de l'espoli fiscal i el dret de decidir a la palestra social.
4. Enfrontar encara que sigui una mica, el PSC amb el PSOE.
5. Ha demostrat que l'Espanya plural i el federalisme ja no existeix. I això tampoc té preu.

Ara bé, malgrat aquests avenços hem de ser conscients que ni CiU és independentista, ni de bon tros, ni els PSC trencarà amb el PSOE, això és una realitat com un temple, i per tant no es pot pas dir que ens n'hàgim sortit, tot i la bona voluntat que s'hi ha posat.

Arribats en aquest punt, i esperant el què passarà durant els propers dies amb el finançament i la sentència del TC, i sobretot, com reaccionaran els dos grans partits del país (que recordem-ho són els autèntics responsables de la situació de Catalunya durant els darrers 30 anys), ERC haurà de jugar molt bé les seves cartes.

Un cop dit tot això per tant, existeix una opció però totalment diferent a l'exposada fins aquí. Aquesta, només es pot portar a terme en el moment més crític i quan el país hagi arribat a l'atzucac absolut, a la línia roja, la qual, crec que hi estem apunt d'arribar. Es tractaria de fabricar un govern de concentració nacional (sigui quin sigui), on s'hi hauria d'afegir el màxim de partits polítics amb connivència directe amb la societat civil, i que s'hauria de comprometre sota notari i amb tota la pompa, a portar a terme dos referèndums a curt o mitjà termini; el primer pel concert econòmic i el segon pel dret a l'autodeterminació. Tot i que l'Estat ho prohibiria, el xou polític (que no legal, per tant molt més potent) ja estaria muntat a nivell internacional. Està clar que d'això se'n podria dir la Nova Solidaritat Catalana, però és evident que això dependrà primer dels resultats de les properes eleccions i sobretot de la voluntat dels partits.

Jo penso i tinc la convicció que ERC posarà aquests dos temes sobre la taula, però i els altres?? Si fos que no, tornarem a estar al cap del carrer, talment com a la transició, i vuelta a empezar. Bé, amb una diferència, haurà quedat claríssim que el regionalisme ja no té sortida i que el federalisme és una farsa. Algo és algo...

popArb. La Catalunya moderna.

Aquest cap de setmana la Catalunya moderna es vesteix de gala. El popArb està apunt d'obrir les seves portes dins un marc incomparable com és el Montseny. Per a mi, el d'Arbúcies, és millor festival dels PPCC, musicalment i ambientalment parlant. El que vull dir és que l'aureola i la voragine que es crea és la més addient per a un festival, evidentment i repeteixo, dins les meves coordenades. Un Festival agradable, tranquil, refrescant, sense mals rotllos i no massificat, o sigui, perfecte, o quasi, perquè la perfecció és feixisme.

Tot seguit, us aconsello els següents artistes i bandes:
Phil Musical presenta Angelina i els moderns. Divendres a les 22h.
Els nens eutròfics d'en Padrals. Divendres a les 23h.
Joan Miquel Oliver. Divendres a les 23'45h.

Txarly Brown. Dissabte a les 12h.
Élena. Dissabte a les 21'30h.
Miqui Puig y su Conjunto Eléctrico. Dissabte a les 00'50h.
Mazoni. Dissabte a les 2'40h.


Està clar que tot el Festival val la pena. A més sempre et trobes alguna nova sorpresa desconeguda i agradable. Aneu-hi, o no, així no es massificarà...

Bon Sant Joan!!!

Lambretta!!!!

Lambretta a ritme de Twist.

Ser al·legal o legal

Ser al·legal o fins i tot il·legal, són qüestions que no només no em fan por sinó que puc arribar a entendre, sobretot en certes circumstàncies i situacions on poden ser efectives per aconseguir un objectiu concret. De fet, en qualsevol conflicte nacional, sempre hauran d'existir certes formes si més no al·legals mentre el contrincant polític es comporti de manera antidemocràtica.

Un cop aclarit això, el que m'agradaria posar ara sobre la taula és la manera de ser o jugar a ser al·legal. Dins el moviment d'alliberament nacional català hi ha una inèrcia endèmica, que ens ve evidentment de l'època franquista, però també alimentada als anys 80, quan aquest era absolutament marginal i sectari, que ha consistit a fer les coses amb un esclop i una esperdenya i sempre fent equilibris. No es pot negar de cap de les maneres que aquesta manera de fer les coses, fruit del poc poder polític, econòmic com d'influència social que tenia l'independentisme, ha servit i molt durant anys per aconseguir algunes fites importants, a més, i això és innegable, també ha servit per crear un caldo de cultiu i un sofregit important que ha ajudat ERC (l'independentisme intitucional) a tenir quotes de poder molt importants. Per tots és sabut que sense l'MDT, Terra Lliure, PSAN, Nacionalistes d'Esquerra, Casals independentistes, i un llarg etcètera, ERC no seria la mateixa d'ara, i aquest fet mai pot ser negatiu, sinó positiu. L'independentisme sense poder pot ser molt bonic i a vegades interessant, però només servirà per jugar a bales.

Tot això ho dic, i reprenc el fil d'abans, per la pantotxada i la fricada de la ILP per l'autodeterminació que van presentar ahir al Parlament i que per sort no ha tirat endavant. Evidentment no nego la bona voluntat de la iniciativa, però, algú realment es pensava que l'any que ve podríem fer un referèndum i guanyar-lo??!! Que aneu fumats o què??!! No us van ensenyar al col·legi que per guanyar has de ser majoria??!! Si es fa un referèndum és per guanyar-lo, o quasi. Sabeu el ridícul i la vergonya que hauríem passat davant el què haurien dit la premsa nacional, estatal i internacional??!! Se'ns haurien menjat vius!! Hauríem desaprofitat una oportunitat d'or i malgastat uns esforços valuosíssims. Què us penseu, que això és bufar i fer ampolles??!! Que no sabeu, il·lusos de vosaltres, que hi ha una massa social immensa que encara no sap ni què vol dir independència??!! Us aconsello que volteu més per l'extraradi barceloní. Per guanysr necessitem el vist-i-plau internacional, i només el tindrem si es fa legalment.

D'altra banda, el què ha presentat avui el govern català, fruit de la proposta d'ERC, segurament que tampoc ens portarà a la independència (actualment res ens pot portar a la independència legalment), però pot comportar un xoc de sobiranies brutal amb l'Estat, un fet que aquesta ILP no tenia ni en broma. El quid de la qüestió rau en que Espanya sempre tombarà una consulta per a l'autodeterminació, però la diferència és abismal si en tomba una de legal o una de il·legal. El pobre, i una mica ruc, de l'Ibarretxe, a l'Estat no li va tremolar ni un cabell alhora de tombar el seu Pla, perquè era il·legal, com la ILP d'ahir, en canvi, si es fa des d'una proposició de llei d'un govern legal, votat pel 90% del seu hemicicle com és el cas, el xoc polític a nivell nacional i internacional és molt més immens i molt més difícil d'explicar la negativa que l'Estat espanyol hi posaria. I és justament aquí i només així on es poden començar a moure veritablement les fitxes.

Ja ser que, segons expliquen els de la ILP, l'objectiu d'aquesta presentació era pressionar els nostres polítics (amb això hi estic totalment d'acord), sempre és bo pressionar els polítics, però tenint en compte que l'impulsor d'això té carnet de Convergència, la pregunta és, a qui veritablement ha anat dirigit aquest bluf infantil? Jo els hi demanaria ara, un cop aprovada la llei, que comencessin a fer la recollida de signatures i que aquest país comenci a actuar conjuntament entre la societat civil i alguns partits polítics.

Fa temps hi havia un adhesiu molt bo d'Estat Català que deia: Que la prudència no ens faci traïdors, jo ara diria: Que la impaciència no ens torni imbècils.

Ser al·legal mola, però no arribes mai enlloc, i ser legal no mola però convences a la societat i arribes més lluny. Això és així companyes i companys!