dimarts, 7 octubre de 2014

Amadeu Hurtado i els catalans

Amb tot això de l'aniversari del sis d'octubre del 34 no han mancat les múltiples comparacions entre el passat i el present d'un conflicte que es pretén etern. Entre tots aquests recordatoris d'aquests últims dies, allà al fons mig amagada hi sobresurt la meravellosa figura de l'Amadeu Hurtado, home clau en la política catalana del primer terç del segle XX, advocat i polític catalanista liberal. Fins i tot hi ha qui n'ha reivindicat la seva aposta per la tercera via i se l'ha fet un referent personal. Genteta amb aquell cinisme que els caracteritza. Alguns d'aquests pobres navegants errants actuals haurien de saber, o almenys reflexionar, que ser federal o confederal a principis del segle XX quan tot estava per fer i tot era possible, quan el record més remot de llibertat a la catalana -i encara gràcies- era quan els Àustries governaven a la Península, volia dir ser un autèntic transgressor per a l'establishment espanyol i ser titllat pràcticament de separatista. La gent, i molt particularment aquests il·lusos federalistes d'ara, haurien de comprendre millor els contextos històrics i ser molt curosos amb aquestes comparacions. Hem de ser justos. Perquè ser federalista ara, desprès de tot el que hem après, llegit i viscut, és de jutjat de guàrdia, o com a mínim és de sòmines, o com a màxim de pervers malintencionat. O potser al revés, ara no ho sé...

Dels articles que han concorregut a la premsa aquests dies, voldria agafar un text del mateix Hurtado que en Joan Safont ha transcrit al diari Ara. Es tracta d'un fragment de la conferència "L’actual depressió de l’esperit patriòtic i civil de Catalunya", que fou pronunciada al CADCI l’any 1920. Diu així: “Catalunya s’ha preocupat d’una manera exclusiva de veure respectada la seva personalitat, com una mena de patrimoni material susceptible de perdre’s si no se la defensa. Això, que és una debilitat, una llastimosa falta de fe en la força del sentiment nacional, ha donat a Catalunya un encongiment, un esperit casolà i recelós, que les generacions actuals no han lograt desvanèixer. [...] I sense haver formulat mai la pregunta de si la nostra personalitat reconeguda té un objecte com a factor de la vida universal, hem fluctuat entre submissions i rebel·lies des de l’origen de la nostra nacionalitat fins avui, fent exclamar a Voltaire que, essent Catalunya el poble més gelós de la seva llibertat, sempre ha sigut sotmès per un altre”.

Llegiu bé aquesta grandiosa definició, rellegiu-la si cal tres vegades, i contemplareu una adjectivació monumental del que ha estat bona part del caràcter català des de la nostra florida medieval. Acostumats a perdre sempre, ens hem reclòs en un sentiment opac, de petiteses, d'un orgull de pa sucat amb oli que solament ha servit per nedar i guardar la roba o per engegar-ho tot a rodar. Ens hem perdut sempre en la queixa constant i poc efectiva, en els drets de tot tipus per naturalesa i poc en els deures. El rondinaire d'estar per casa que portem tots a dins ens ha fet extraviar el nord massa vegades per acabar perdent bous i esquelles. Aquest paràgraf de l'Hurtado, tan pujolsià per si mateix, enllaça amb el que el savi de Martorell profetitzava sobre els catalans quan deia que arribarà un dia que ho tindrem tot pagat. Això serà un fet quan deixem els mimetismes i ensenyem al món el que realment som. 

Noucentisme? Modernisme! El dia que tornem a confiar només amb nosaltres mateixos explotarem de talent i de creativitat i ensenyarem al món què vol dir la revolució catalana. I tot això si pot ser sense queixar-nos, perquè els que de la queixa en fan un modus vivendi sempre acaben esgarriats. Humanisme, llibertat, el binomi ciència i espiritualitat, la millor estètica mediterrània i una manera òptima d'entendre l'economia, tots aquests ingredients ens col·loquen en un lloc important dins de la humanitat i al concert de les nacions si sabem comportar-nos com adults d'una vegada deixant de ser, com deia en Sales, uns imbècils.

Amadeu Hurtado

dimecres, 1 octubre de 2014

L'esquerra conservadora

Iniciativa per Catalunya ha tornat a decebre a la societat i a propis militants, han aconseguit una vegada més que el partit sigui vist com una família tancada i allunyada de la gent. Sí, és ben cert que des del primer dia han estat dins el bloc autodeterminista, i això segurament els hi haurem d'agrair tota la vida -són molt vanitosos i necessiten estima. Perquè en aquest sentit, són veritablement una peça important per recollir tot el sector 'alternatiu', encara que cada vegada menys. L'estètica però els perd, el tacticisme els ofega, i això els relega inevitablement en una condició d'inseguretat i malfiança permanent. 

ICV té un mal de ventre important en aquests moments crucials pel país, aquest malestar no és cap altre que la incomoditat total de viure en un context que no encaixa dins els seus cànons estètics i ideològics. Paradoxal, oi, que un partit autodenominat progressista estigui fastiguejat precisament per una situació de transgressió a l'establishment? Ve a ser la mateixa incomoditat que té la direcció d'Unió Democràtica després de veure com els seus socis de coalició s'han tirat a la piscina capissant la nova centralitat del país. Que l'estranya pregunta de la consulta es fes per complaure a l'Herrera i al Duran ho diu tot, ho explica tot. Diguem-ho clar, a Iniciativa li cansa profundament aquest debat nacional, estan fora de lloc, descol·locats, tampoc volen entendre què és el que vol i necessita la societat. Ells necessiten el mantra de les retallades, és l'analgèsic que els manté vius per molt que el seu propi país romangui ofegat per un dèficit fiscal, sense competències vitals per autofinançar-se, amb un topall imposat per l'estat per endeutar-se, i sabent que les retallades bàsicament les lidera el govern de l'estat.

ICV ha acabat demostrant una vegada més que és un partit profundament oportunista i tàctic. La revolució per a ells, passa primer per la autocomplaença de la família roig i violeta, després per controlar tot el submón de l'esquerra alternativa, i sobretot, poder esgarrapar alguna quota de governabilitat. Per tant, sempre serà un partit involutiu, mai creixerà, mai ocuparà una certa centralitat social, malgrat autoanomenar-se defensors de les causes socials -una altra paradoxa. És en definitiva, i ens ho han demostrat una vegada més, un dels partits més conservadors i moralistes de casa nostra. L'esquerra alliçonadora, conservadora i intervencionista, que malda per un equilibri impossible en un país que ja ha passat de pantalla. SÍ/NO? Va home, va! Per l'amor de Déu, deixieu de fer el ridícul i siguem seriosos, que ens hi estem jugant el benestar de 7 milions de persones. La vella política s'escola per les clavegueres i el fracàs serà el destí del nou putaramonisme. Welcom to the new era, darlings. O pugeu al carro o aquesta revolució democràtica us passarà per sobre.

Valentes...

divendres, 26 setembre de 2014

La garantia som nosaltres

Diuen que la història sempre es repeteix. D'això no en tinc cap dubte per una senzilla raó, la idiosincràsia de les societats que conformen les nacions no varia massa en el temps i, al cap i a la fi, sempre tornen a repetir-se els mateixos esquemes. El que sí que pot variar és el desenvolupament final dels conflictes socials i polítics, bàsicament perquè els contextos i les circumstàncies mundials són diferents cada vegada. La sort o els aires que bufen poden decantar la balança cap a un cantó o cap a un altre, i d'això sí que nosaltres poca cosa hi podem fer.

El 22 de juny del 1713, amb la signatura del conveni de l'Hospitalet del Llobregat, Catalunya es convertia de facto en una república sobirana pel fet de quedar-se sola davant l'enemic. Qui diu Catalunya, diu Barcelona, però ja sabem que Barcelona és molta Barcelona. Vull dir que durant un any i dos mesos el país va prendre les seves pròpies decisions en tots els camps: polítics, socials i militars. Als carrers, a les tavernes i als oficis, lògicament només es parlava d'això i es veia a venir que en poc temps res seria igual que abans.


La similitud amb el present, 300 anys més tard, és evident malgrat la distància contextual; m'atreviria a dir que és calcada en les discussions entre catalans que llavors devien succeir-se. En aquell cas, la fam, la desesperació i la devoció religiosa van ser factors claus per llançar-se a l'infern de la batalla a mort, però hi ha un altre sentit que aquella gent entenia perfectament i que ara també ha calat entre els catalans del segle XXI: quedar-se dins la Castella autoritària també volia dir misèria i, tant per tant, valia més la pena resistir que morir de pena. En això aquells nostres avantpassats ens van donar una lliçó.

Ara, tornem a presentar un plet a Espanya fruit de la seva vergonyosa mala praxis a l'hora de governar i impartir justícia, i la discussió torna a ser la mateixa que aleshores: actuar sobiranament o rendir-se; saltar a l'abisme o quedar-se en el femer espanyol; atrevir-se a superar la legalitat espanyola o anar tirant en la queixa tediosa i endèmica. Catalunya porta 300 anys tastant el xarop de bastó de Madrid i encara no ha descobert el potencial que té en solitari, encara que molts ja l'intuïm, i és absurd pensar-se que alguna cosa canviarà. Amb això vull dir que si dins el sobiranisme encara queda algú que pensa que no cal trencar cap legalitat per ser sobirans, és que està insultant a la intel·ligència. Duran i els seus mariachis es pensen que amb una performance cada any la cosa ja va tirant. Però això s'ha acabat i ara caldran decisions dures i sacrificis més seriosos per aconseguir el que ens mereixem.

Posar les urnes als col·legis tant sí com no és fer un tall net amb la legalitat espanyola; en canvi fer unes eleccions anticipades és donar oxigen als que volen organitzar la tercera via, que és precisament el que vol fer en Duran, guanyar temps per desmuntar CiU i crear la seva nova capelleta. D'aquesta manera costarà molt més arribar a la majoria absoluta només amb ERC i CDC, que és el que requereix per organitzar una DUI.

El president Mas ens diu que per fer la consulta el resultat ha de ser creïble davant del món. Completament d'acord. Però la credibilitat no ens la donarà mai Espanya, la garantia la donaran els mateixos ciutadans de Catalunya i l'organització impecable de la mateixa consulta. Les garanties hi seran, no en tingueu cap dubte, i la legalitat serà la catalana, perquè quina altra podria ser si realment volem ser sobirans! Les nacions que mereixen ser lliures són les que contra tot pronòstic se'n han sortit perquè tenien la fermesa i la convicció suficient per fer-ho. Casos molt nobles ens precedeixen en aquesta justa causa i per això encara ara sobreviuen malgrat els perills que els estrenyen.


Article publicat al Nació Digital.

La garantia és la mateixa Generalitat que haurà d'actuar com a Estat.

diumenge, 21 setembre de 2014

Desmantellar els estats

Deu fer cosa d'un mes que el conseller d'Economia, el professor Mas-Colell, alertava del futur desmantellament de l'estat del benestar que el govern popular es disposa a fer si compleix la seva proposta d'abaixar impostos a partir de l'any vinent. Ho abrigava amb la lògica preocupació que no només seria difícil mantenir aquest estat de beneficència que fins ara hem conegut, sinó que alhora repercutiria en el finançament de les autonomies i, per tant, també a la Generalitat. Dic que la preocupació és lògica perquè s'entén perfectament que ell, com a titular d'economia del govern, evidentment ha de vetllar perquè els números quadrin a la caixa catalana. Més enllà d'això, i tenint present que a Catalunya tenim engegat un procés d'autodeterminació que, si tot va bé, hauria d'acabar amb la independència política, el que el PP cerca amb aquesta nova recentralització és la manera única de salvar els comptes a Espanya. O dit d'una altra manera, finalment el govern de Madrid ha entès que l'invent de l'Espanya autonòmica no només és un disbarat econòmic, per la múltiple duplicació de serveis, sinó que en aquest nou món que se'ns presenta, aquest dispendi és absolutament inviable. De nous rics, vaja, que és el que Espanya sempre ha fardat, i ara no té més remei que reduir administració com ja han començat a fer Itàlia i Irlanda, per posar dos exemples.

L'invent de creació de l'estat mastodòntic el van posar en marxa fa 2.000 anys els romans, que va arribar a ser el primer imperi herculi de la humanitat. Els francesos fa 225 anys el van perfeccionar. Espanya, com tots sabem, és una còpia barata del que fou aquesta andròmina sorgida de la revolució francesa. Si Roma va caure 400 anys després de la seva creació imperial fruit de la corrupció, les castes i una administració insostenible, l'estat nació que hem conegut a Europa des del s. XVIII, també té els dies comptats. En aquest sentit, i per acabar de reblar el clau, així de passada, la població meridional d'Europa faria bé de començar a canviar la cultura de la beneficència estatal per la de la responsabilitat individual. O la cultura dels drets per defecte per la dels deures. Una societat que vol progressar no pot perdre la tensió i el risc de viure. Però bé, això serviria per a un altre article.

Si és veritat que el PP persegueix desmantellar l'estat de les autonomies, segurament serà la idea més brillant que haurà tingut mai un govern espanyol, perquè primordialment, abans de tocar l'estat social, el que primer han de fer aquests estats atàvics és desguarnir l'estat administratiu. Si Espanya vol funcionar, ha de deixar volar lliurement els territoris productius i desmuntar els que no funcionen. Aquest és el model que ha de perseguir també Europa, el de confederació de ciutats i regions petites i productives. Tanmateix, hem de deixar que l'economia la tractin les persones i les empreses cooperant entre elles. Deixem que el diner flueixi sense tants entrebancs, deixem que les decisions siguin per interessos entrellaçats i no per voluntats estatistes i veureu com tot funciona amb un engranatge més fi.

Us posaré un exemple: per tots és sabut que l'enyorat corredor mediterrani és una de les vergonyes sobre infraestructura econòmica del continent europeu, precisament per una voluntat política d'un estat per sobre de la voluntat econòmica empresarial. Si l'estat en comptes d'interferir hagués deixat que les ciutats de Barcelona i València, i les plantes de Ford d'Almussafes i de la SEAT de Martorell s'entenguessin, no tinc cap dubte que ja tindríem el corredor fet fa anys i pagat amb capital principalment privat. En canvi, Espanya va preferir construir la primera via morta d'Europa, la de Madrid-Sevilla.

En definitiva, Espanya és inviable i per això cal que es redueixi i recentralitzi totes les regions que són improductives. Catalunya, com també d'altres territoris de l'estat, és inviable si continua dins de l'estat menys productiu i més subvencionat de la història. I Europa no serà una realitat solvent fins que no desmantelli aquests monstres intervencionistes i construeixi uns Estats Confederats de Regions i Ciutats d'Europa. Amb un govern que tant sols garanteixi la seguretat, la igualtat d'oportunitats i la justícia entre els seus conciutadans, és a dir la pau, i eviti les cacicades de torn dels governs regionals. A partir d'aquí, que tot sigui un magma d'interessos compartits i una infinitat de cèl·lules que cooperen lliurement.


Article publicat al Liberal.cat


dijous, 11 setembre de 2014

300 anys

Lleis, Constitucions, Privilegis, Honors, Costums i Prerrogatives. Aquestes eren les proclames del Ban de la Junta de Braços a guerra a ultrança del dia 9 de juliol de 1713. Són 300 anys justos del final fatídic d'aquella guerra mundial on Catalunya ho va perdre tot; el poder, l'economia, l'honor i la gent. Curiosament però, i contra tot pronòstic, amb tossuderia i no sé si també amb un polsim de surrealisme i màgia, tres segles després ens tornem a presentar davant del món amb un nou plet polític i un desafiament a l'statu quo espanyol. Quasi res...

Avui, 300 anys després d'aquella massacre, hi haurà molta gent alegre i feliç a Barcelona, saltant i cridant, enarborant banderes i exclamant consignes. Una Diada a la catalana, cívica i joiosa, que és de fet com ens voldrien veure tots aquells catalans i catalanes que fa tants anys s'hi van deixar la pell. El somriure és la millor arma contra els que ens volen anorrear i fer desaparèixer, i el que també els posa més nerviosos. Això no ho podem perdre. 

M'agradaria però, que tots plegats fóssim conscients de la profunditat conceptual del dia d'avui. Tant sols una estoneta, uns minuts, potser en un moment que estigueu sols i en silenci, o acompanyats, amb el fill o l'àvia, és igual, però penseu-hi, recordeu i honoreu aquells que van deixar-hi la vida per aspirar al més noble del sentit humà; la llibertat. Els creients fareu una petita oració, els agnòstics un breu pensament, però aturem-nos un moment en aquest dia bulliciós, i homenatgem aquella gent que eren com nosaltres, gent amb família, feina i amics. Penseu-hi amb consideració i orgull. 300 anys són molts anys, però si avui ens aturem un moment en el temps i pensem amb ells amb tota pregonesa i sinceritat, com van viure i sofrir, podrem encarar aquestes properes setmanes que ens venen amb més força i enteresa.

PER ELLS, PER NOSALTRES I ELS NOSTRES FILLS.
BANDERA NEGRA, DONEC PERFICIAM.


dimarts, 9 setembre de 2014

Parlar del pla B és predicar la por

Per si no havia quedat prou clar, ahir TV3 (que a vegades és la nostra) ens va regalar una gran sèrie americana, guanyadora de molts premis, sobre la independència dels EUA i les seves trifulgues i maquinacions per a realitzar-la. A més de la fantàstica representació i ambientació d'època del film, els missatges que ens deixa la sèrie són molts que es podrien ben bé resumir en aquests tres: 1) El despotisme obcecat de l'autoritat sol acabar malament per aquesta mateixa. 2) La fermesa conduïda amb intel·ligència té molts números d'atrapar els seus objectius. I 3) La indefinició i la incredulitat sempre porta a la mediocritat i a la covardia.

Semblava que el que miràvem ahir pel televisor fóra una representació calcada del que ens està passant ara i aquí a casa nostra, salvant totes les distàncies històriques, esclar. El procés és el mateix; una metròpoli implacable en la seva injustícia cap a la colònia i uns governants que davant la pressió popular debaten sobre quin és el millor escenari per actuar. La pel·lícula ens ensenya també que per construir un projecte nou no es pot fer sense trencar cap ou, a l'adversari no li pots deixar cap escletxa perquè et pugui guanyar. En aquest sentit, avui l'Oriol Junqueras advertia al matí de Catalunya Ràdio que si donem un sol incentiu al govern espanyol per no votar, la cosa no ens sortirà bé. El món no ens creurà si a la primera de canvi ja parlem de plans B. Només el conflicte fa treure la son als governants, i suposo que si hem arribat fins aquí és perquè estem disposats a fer una mica més que agafar-nos de les mans cada onze de setembre, oi? Els que tot el dia estan parlant del pla B i les plebicitàries no saben fins a quin punt estan fent un favor a Rajoy, el govern espanyol desitja que en qualsevol moment fem un pas enrere per després tirar-nos la cavalleria per sobre i ensorrar-nos en la misèria. La pressió és l'única arma que tenim i la indecisió és la que sempre ens ha fet perdre bous i esquelles.

Arribats fins aquí, hauríem de començar a mentalitzar-nos que la DUI és el 9N, a Europa i al món només capissaran quelcom de nosaltres si tenim uns resultats impecables fora de la legalitat espanyola, si per contra són uns resultats encara dins la legalitat espanyola (plebicitàries), seguiran pensant que això és una cosa estrictament local. El conegut femer espanyol.

Ara l'excusa que es treuen del barret els petits homenets que tenim pul·lulant per la política i les tertúlies, és que si la consulta no està ben organitzada no podem repetir un Arenys de Munt. I esclar que no! Que us penseu que la Generalitat no és capaç de fer una consulta homologable amb qualsevol altra contesa electoral? Les excuses són de perdedors i només serveixen per marejar la perdiu. La consulta serà impecable, els partits podran fer campanya i la gent podrà anar a votar. I si no votem serà perquè no hi ha garanties reals (no legals!) de fer-ho amb normalitat. Llavors, no us preocupeu que com a mínim CiU (o el que quedi d'aquesta) i ERC es posaran d'acord per seguir endavant amb el que sigui.


John Adams va conduir una gran nació a la llibertat, si nosaltres no ho fem vol dir que no ens ho mereixem.

diumenge, 31 agost de 2014

Autonomisme

Mort el pujolisme, morta la petulància autonomista. La vida no sempre està compresa de sorpreses, les supersticions són per a ignorants i, tanmateix, les coses normalment passen dins d'una lògica racional. Tot el que puja sempre acaba baixant, sobretot si l'invent és forçat i artificial. Entenc que el cas Pujol hagi causat cert trasbals en una societat domesticada durant anys en l'"'ara no toca", per això comprenc també que qui hagi de passar el dol es prengui el temps que cregui convenient. Estigueu ben segurs, però, que tal com insinuava al principi i al contrari del que es pensa molta gent, la caiguda del concepte Pujol és el símptoma que Catalunya finalment ha aconseguit "passar de pantalla". Mancava justament aquest escull per fer el pas definitiu a la majoria d'edat. Catalunya necessita fer net en molts camps, en el polític, en el moral i en el judicial segur, i la caiguda del que fou el més gran avalador de l'Espanya autonòmica és la millor notícia que podia esperar aquesta societat segrestada per la por i pel coitus intorruptus permanent en el qual s'havia instal·lat. Aquest acomplexament, aquest malviure dels catalans és insofrible i l'únic que fa és tornar-nos cada vegada més imbècils.

L'autonomisme és l'enèsim intent per crear una Espanya civilitzada, és a dir, catalana. Espanya és un conflicte permanent protagonitzat per dues concepcions que han xocat continuadament al llarg de la història perquè són antagòniques. Mentre una és superba i improductiva, l'altra és individualista i comerciant. Quan una eleva la moral catòlica, l'altra ja està fent la revolució il·lustrada. I quan Catalunya s'industrialitza, Espanya continuarà durant molts decennis amb l'economia agrícola. Sempre que hi ha hagut l'intent de fer progressar l'Estat des de Catalunya -és a dir, sempre, més d'hora o més tard, l'Espanya castellana ha fet servir l'antídot per tornar a la recentralització i a l'autoritarisme. I així anar fent, i qui dia passa anys empeny.


L'autonomisme de la segona restauració ha durat trenta anys, l'Espanya castellana ha tingut prou paciència per suportar aquesta mentida que ella mateixa ni es creu, però ara ja tot decau i, com era previsible, l'esforç de construir un estat federal ha tornat a fracassar perquè aquesta opció és inexistent en l'ADN espanyol. L'autonomisme/federalisme ha mort una vegada més perquè Espanya no està preparada i no vol. I per Catalunya, l'autonomisme sempre ha sigut l'excusa perquè els calçasses hagin pogut guanyar-se la vida fent política. Autonomisme és subvencionar el barrut, autonomisme és provincialitzar, autonomisme és organitzar el monopoli econòmic de la capital del regne, autonomisme és igualar per sota, autonomisme és pobresa i mediocritat. L'autonomisme va néixer d'un pacte entre feixistes, jacobins que anaven de 'progres' i uns quants il·lusos nacionalistes perifèrics enganyats com sempre. El resultat, evidentment, no podia ser un altre que aquest: un Estat farcit de corruptes, que trontolla políticament i fallit amb un deute del 100% del seu PIB. Us felicito autonomistes, sou uns fracassats de la vida i uns galifardeus integrals.


Per això el cas Pujol és el certificat de defunció d'una generació de polítics, d'una manera de fer negoci amb Espanya. Catalunya no pot seguir ballant amb la més lletja, pot i necessita fer-se gran d'una vegada i emprendre un viatge sola amb la llibertat de triar la parella de ball. Si Mas vol fer història ha d'arribar fins al final, si no sempre li quedarà ser un Pujol qualsevol amb la tristesa que ara els Pujols són encara més lamentables que el mestre. Duran, Iceta i Rivera o la llibertat. Vós trieu, president.