divendres, 26 setembre de 2014

La garantia som nosaltres

Diuen que la història sempre es repeteix. D'això no en tinc cap dubte per una senzilla raó, la idiosincràsia de les societats que conformen les nacions no varia massa en el temps i, al cap i a la fi, sempre tornen a repetir-se els mateixos esquemes. El que sí que pot variar és el desenvolupament final dels conflictes socials i polítics, bàsicament perquè els contextos i les circumstàncies mundials són diferents cada vegada. La sort o els aires que bufen poden decantar la balança cap a un cantó o cap a un altre, i d'això sí que nosaltres poca cosa hi podem fer.

El 22 de juny del 1713, amb la signatura del conveni de l'Hospitalet del Llobregat, Catalunya es convertia de facto en una república sobirana pel fet de quedar-se sola davant l'enemic. Qui diu Catalunya, diu Barcelona, però ja sabem que Barcelona és molta Barcelona. Vull dir que durant un any i dos mesos el país va prendre les seves pròpies decisions en tots els camps: polítics, socials i militars. Als carrers, a les tavernes i als oficis, lògicament només es parlava d'això i es veia a venir que en poc temps res seria igual que abans.


La similitud amb el present, 300 anys més tard, és evident malgrat la distància contextual; m'atreviria a dir que és calcada en les discussions entre catalans que llavors devien succeir-se. En aquell cas, la fam, la desesperació i la devoció religiosa van ser factors claus per llançar-se a l'infern de la batalla a mort, però hi ha un altre sentit que aquella gent entenia perfectament i que ara també ha calat entre els catalans del segle XXI: quedar-se dins la Castella autoritària també volia dir misèria i, tant per tant, valia més la pena resistir que morir de pena. En això aquells nostres avantpassats ens van donar una lliçó.

Ara, tornem a presentar un plet a Espanya fruit de la seva vergonyosa mala praxis a l'hora de governar i impartir justícia, i la discussió torna a ser la mateixa que aleshores: actuar sobiranament o rendir-se; saltar a l'abisme o quedar-se en el femer espanyol; atrevir-se a superar la legalitat espanyola o anar tirant en la queixa tediosa i endèmica. Catalunya porta 300 anys tastant el xarop de bastó de Madrid i encara no ha descobert el potencial que té en solitari, encara que molts ja l'intuïm, i és absurd pensar-se que alguna cosa canviarà. Amb això vull dir que si dins el sobiranisme encara queda algú que pensa que no cal trencar cap legalitat per ser sobirans, és que està insultant a la intel·ligència. Duran i els seus mariachis es pensen que amb una performance cada any la cosa ja va tirant. Però això s'ha acabat i ara caldran decisions dures i sacrificis més seriosos per aconseguir el que ens mereixem.

Posar les urnes als col·legis tant sí com no és fer un tall net amb la legalitat espanyola; en canvi fer unes eleccions anticipades és donar oxigen als que volen organitzar la tercera via, que és precisament el que vol fer en Duran, guanyar temps per desmuntar CiU i crear la seva nova capelleta. D'aquesta manera costarà molt més arribar a la majoria absoluta només amb ERC i CDC, que és el que requereix per organitzar una DUI.

El president Mas ens diu que per fer la consulta el resultat ha de ser creïble davant del món. Completament d'acord. Però la credibilitat no ens la donarà mai Espanya, la garantia la donaran els mateixos ciutadans de Catalunya i l'organització impecable de la mateixa consulta. Les garanties hi seran, no en tingueu cap dubte, i la legalitat serà la catalana, perquè quina altra podria ser si realment volem ser sobirans! Les nacions que mereixen ser lliures són les que contra tot pronòstic se'n han sortit perquè tenien la fermesa i la convicció suficient per fer-ho. Casos molt nobles ens precedeixen en aquesta justa causa i per això encara ara sobreviuen malgrat els perills que els estrenyen.


Article publicat al Nació Digital.

La garantia és la mateixa Generalitat que haurà d'actuar com a Estat.

diumenge, 21 setembre de 2014

Desmantellar els estats

Deu fer cosa d'un mes que el conseller d'Economia, el professor Mas-Colell, alertava del futur desmantellament de l'estat del benestar que el govern popular es disposa a fer si compleix la seva proposta d'abaixar impostos a partir de l'any vinent. Ho abrigava amb la lògica preocupació que no només seria difícil mantenir aquest estat de beneficència que fins ara hem conegut, sinó que alhora repercutiria en el finançament de les autonomies i, per tant, també a la Generalitat. Dic que la preocupació és lògica perquè s'entén perfectament que ell, com a titular d'economia del govern, evidentment ha de vetllar perquè els números quadrin a la caixa catalana. Més enllà d'això, i tenint present que a Catalunya tenim engegat un procés d'autodeterminació que, si tot va bé, hauria d'acabar amb la independència política, el que el PP cerca amb aquesta nova recentralització és la manera única de salvar els comptes a Espanya. O dit d'una altra manera, finalment el govern de Madrid ha entès que l'invent de l'Espanya autonòmica no només és un disbarat econòmic, per la múltiple duplicació de serveis, sinó que en aquest nou món que se'ns presenta, aquest dispendi és absolutament inviable. De nous rics, vaja, que és el que Espanya sempre ha fardat, i ara no té més remei que reduir administració com ja han començat a fer Itàlia i Irlanda, per posar dos exemples.

L'invent de creació de l'estat mastodòntic el van posar en marxa fa 2.000 anys els romans, que va arribar a ser el primer imperi herculi de la humanitat. Els francesos fa 225 anys el van perfeccionar. Espanya, com tots sabem, és una còpia barata del que fou aquesta andròmina sorgida de la revolució francesa. Si Roma va caure 400 anys després de la seva creació imperial fruit de la corrupció, les castes i una administració insostenible, l'estat nació que hem conegut a Europa des del s. XVIII, també té els dies comptats. En aquest sentit, i per acabar de reblar el clau, així de passada, la població meridional d'Europa faria bé de començar a canviar la cultura de la beneficència estatal per la de la responsabilitat individual. O la cultura dels drets per defecte per la dels deures. Una societat que vol progressar no pot perdre la tensió i el risc de viure. Però bé, això serviria per a un altre article.

Si és veritat que el PP persegueix desmantellar l'estat de les autonomies, segurament serà la idea més brillant que haurà tingut mai un govern espanyol, perquè primordialment, abans de tocar l'estat social, el que primer han de fer aquests estats atàvics és desguarnir l'estat administratiu. Si Espanya vol funcionar, ha de deixar volar lliurement els territoris productius i desmuntar els que no funcionen. Aquest és el model que ha de perseguir també Europa, el de confederació de ciutats i regions petites i productives. Tanmateix, hem de deixar que l'economia la tractin les persones i les empreses cooperant entre elles. Deixem que el diner flueixi sense tants entrebancs, deixem que les decisions siguin per interessos entrellaçats i no per voluntats estatistes i veureu com tot funciona amb un engranatge més fi.

Us posaré un exemple: per tots és sabut que l'enyorat corredor mediterrani és una de les vergonyes sobre infraestructura econòmica del continent europeu, precisament per una voluntat política d'un estat per sobre de la voluntat econòmica empresarial. Si l'estat en comptes d'interferir hagués deixat que les ciutats de Barcelona i València, i les plantes de Ford d'Almussafes i de la SEAT de Martorell s'entenguessin, no tinc cap dubte que ja tindríem el corredor fet fa anys i pagat amb capital principalment privat. En canvi, Espanya va preferir construir la primera via morta d'Europa, la de Madrid-Sevilla.

En definitiva, Espanya és inviable i per això cal que es redueixi i recentralitzi totes les regions que són improductives. Catalunya, com també d'altres territoris de l'estat, és inviable si continua dins de l'estat menys productiu i més subvencionat de la història. I Europa no serà una realitat solvent fins que no desmantelli aquests monstres intervencionistes i construeixi uns Estats Confederats de Regions i Ciutats d'Europa. Amb un govern que tant sols garanteixi la seguretat, la igualtat d'oportunitats i la justícia entre els seus conciutadans, és a dir la pau, i eviti les cacicades de torn dels governs regionals. A partir d'aquí, que tot sigui un magma d'interessos compartits i una infinitat de cèl·lules que cooperen lliurement.


Article publicat al Liberal.cat


dijous, 11 setembre de 2014

300 anys

Lleis, Constitucions, Privilegis, Honors, Costums i Prerrogatives. Aquestes eren les proclames del Ban de la Junta de Braços a guerra a ultrança del dia 9 de juliol de 1713. Són 300 anys justos del final fatídic d'aquella guerra mundial on Catalunya ho va perdre tot; el poder, l'economia, l'honor i la gent. Curiosament però, i contra tot pronòstic, amb tossuderia i no sé si també amb un polsim de surrealisme i màgia, tres segles després ens tornem a presentar davant del món amb un nou plet polític i un desafiament a l'statu quo espanyol. Quasi res...

Avui, 300 anys després d'aquella massacre, hi haurà molta gent alegre i feliç a Barcelona, saltant i cridant, enarborant banderes i exclamant consignes. Una Diada a la catalana, cívica i joiosa, que és de fet com ens voldrien veure tots aquells catalans i catalanes que fa tants anys s'hi van deixar la pell. El somriure és la millor arma contra els que ens volen anorrear i fer desaparèixer, i el que també els posa més nerviosos. Això no ho podem perdre. 

M'agradaria però, que tots plegats fóssim conscients de la profunditat conceptual del dia d'avui. Tant sols una estoneta, uns minuts, potser en un moment que estigueu sols i en silenci, o acompanyats, amb el fill o l'àvia, és igual, però penseu-hi, recordeu i honoreu aquells que van deixar-hi la vida per aspirar al més noble del sentit humà; la llibertat. Els creients fareu una petita oració, els agnòstics un breu pensament, però aturem-nos un moment en aquest dia bulliciós, i homenatgem aquella gent que eren com nosaltres, gent amb família, feina i amics. Penseu-hi amb consideració i orgull. 300 anys són molts anys, però si avui ens aturem un moment en el temps i pensem amb ells amb tota pregonesa i sinceritat, com van viure i sofrir, podrem encarar aquestes properes setmanes que ens venen amb més força i enteresa.

PER ELLS, PER NOSALTRES I ELS NOSTRES FILLS.
BANDERA NEGRA, DONEC PERFICIAM.


dimarts, 9 setembre de 2014

Parlar del pla B és predicar la por

Per si no havia quedat prou clar, ahir TV3 (que a vegades és la nostra) ens va regalar una gran sèrie americana, guanyadora de molts premis, sobre la independència dels EUA i les seves trifulgues i maquinacions per a realitzar-la. A més de la fantàstica representació i ambientació d'època del film, els missatges que ens deixa la sèrie són molts que es podrien ben bé resumir en aquests tres: 1) El despotisme obcecat de l'autoritat sol acabar malament per aquesta mateixa. 2) La fermesa conduïda amb intel·ligència té molts números d'atrapar els seus objectius. I 3) La indefinició i la incredulitat sempre porta a la mediocritat i a la covardia.

Semblava que el que miràvem ahir pel televisor fóra una representació calcada del que ens està passant ara i aquí a casa nostra, salvant totes les distàncies històriques, esclar. El procés és el mateix; una metròpoli implacable en la seva injustícia cap a la colònia i uns governants que davant la pressió popular debaten sobre quin és el millor escenari per actuar. La pel·lícula ens ensenya també que per construir un projecte nou no es pot fer sense trencar cap ou, a l'adversari no li pots deixar cap escletxa perquè et pugui guanyar. En aquest sentit, avui l'Oriol Junqueras advertia al matí de Catalunya Ràdio que si donem un sol incentiu al govern espanyol per no votar, la cosa no ens sortirà bé. El món no ens creurà si a la primera de canvi ja parlem de plans B. Només el conflicte fa treure la son als governants, i suposo que si hem arribat fins aquí és perquè estem disposats a fer una mica més que agafar-nos de les mans cada onze de setembre, oi? Els que tot el dia estan parlant del pla B i les plebicitàries no saben fins a quin punt estan fent un favor a Rajoy, el govern espanyol desitja que en qualsevol moment fem un pas enrere per després tirar-nos la cavalleria per sobre i ensorrar-nos en la misèria. La pressió és l'única arma que tenim i la indecisió és la que sempre ens ha fet perdre bous i esquelles.

Arribats fins aquí, hauríem de començar a mentalitzar-nos que la DUI és el 9N, a Europa i al món només capissaran quelcom de nosaltres si tenim uns resultats impecables fora de la legalitat espanyola, si per contra són uns resultats encara dins la legalitat espanyola (plebicitàries), seguiran pensant que això és una cosa estrictament local. El conegut femer espanyol.

Ara l'excusa que es treuen del barret els petits homenets que tenim pul·lulant per la política i les tertúlies, és que si la consulta no està ben organitzada no podem repetir un Arenys de Munt. I esclar que no! Que us penseu que la Generalitat no és capaç de fer una consulta homologable amb qualsevol altra contesa electoral? Les excuses són de perdedors i només serveixen per marejar la perdiu. La consulta serà impecable, els partits podran fer campanya i la gent podrà anar a votar. I si no votem serà perquè no hi ha garanties reals (no legals!) de fer-ho amb normalitat. Llavors, no us preocupeu que com a mínim CiU (o el que quedi d'aquesta) i ERC es posaran d'acord per seguir endavant amb el que sigui.


John Adams va conduir una gran nació a la llibertat, si nosaltres no ho fem vol dir que no ens ho mereixem.

diumenge, 31 agost de 2014

Autonomisme

Mort el pujolisme, morta la petulància autonomista. La vida no sempre està compresa de sorpreses, les supersticions són per a ignorants i, tanmateix, les coses normalment passen dins d'una lògica racional. Tot el que puja sempre acaba baixant, sobretot si l'invent és forçat i artificial. Entenc que el cas Pujol hagi causat cert trasbals en una societat domesticada durant anys en l'"'ara no toca", per això comprenc també que qui hagi de passar el dol es prengui el temps que cregui convenient. Estigueu ben segurs, però, que tal com insinuava al principi i al contrari del que es pensa molta gent, la caiguda del concepte Pujol és el símptoma que Catalunya finalment ha aconseguit "passar de pantalla". Mancava justament aquest escull per fer el pas definitiu a la majoria d'edat. Catalunya necessita fer net en molts camps, en el polític, en el moral i en el judicial segur, i la caiguda del que fou el més gran avalador de l'Espanya autonòmica és la millor notícia que podia esperar aquesta societat segrestada per la por i pel coitus intorruptus permanent en el qual s'havia instal·lat. Aquest acomplexament, aquest malviure dels catalans és insofrible i l'únic que fa és tornar-nos cada vegada més imbècils.

L'autonomisme és l'enèsim intent per crear una Espanya civilitzada, és a dir, catalana. Espanya és un conflicte permanent protagonitzat per dues concepcions que han xocat continuadament al llarg de la història perquè són antagòniques. Mentre una és superba i improductiva, l'altra és individualista i comerciant. Quan una eleva la moral catòlica, l'altra ja està fent la revolució il·lustrada. I quan Catalunya s'industrialitza, Espanya continuarà durant molts decennis amb l'economia agrícola. Sempre que hi ha hagut l'intent de fer progressar l'Estat des de Catalunya -és a dir, sempre, més d'hora o més tard, l'Espanya castellana ha fet servir l'antídot per tornar a la recentralització i a l'autoritarisme. I així anar fent, i qui dia passa anys empeny.


L'autonomisme de la segona restauració ha durat trenta anys, l'Espanya castellana ha tingut prou paciència per suportar aquesta mentida que ella mateixa ni es creu, però ara ja tot decau i, com era previsible, l'esforç de construir un estat federal ha tornat a fracassar perquè aquesta opció és inexistent en l'ADN espanyol. L'autonomisme/federalisme ha mort una vegada més perquè Espanya no està preparada i no vol. I per Catalunya, l'autonomisme sempre ha sigut l'excusa perquè els calçasses hagin pogut guanyar-se la vida fent política. Autonomisme és subvencionar el barrut, autonomisme és provincialitzar, autonomisme és organitzar el monopoli econòmic de la capital del regne, autonomisme és igualar per sota, autonomisme és pobresa i mediocritat. L'autonomisme va néixer d'un pacte entre feixistes, jacobins que anaven de 'progres' i uns quants il·lusos nacionalistes perifèrics enganyats com sempre. El resultat, evidentment, no podia ser un altre que aquest: un Estat farcit de corruptes, que trontolla políticament i fallit amb un deute del 100% del seu PIB. Us felicito autonomistes, sou uns fracassats de la vida i uns galifardeus integrals.


Per això el cas Pujol és el certificat de defunció d'una generació de polítics, d'una manera de fer negoci amb Espanya. Catalunya no pot seguir ballant amb la més lletja, pot i necessita fer-se gran d'una vegada i emprendre un viatge sola amb la llibertat de triar la parella de ball. Si Mas vol fer història ha d'arribar fins al final, si no sempre li quedarà ser un Pujol qualsevol amb la tristesa que ara els Pujols són encara més lamentables que el mestre. Duran, Iceta i Rivera o la llibertat. Vós trieu, president.


dissabte, 9 agost de 2014

Al president només li queda el 9N

Cada vegada escolto i veig més convergents, amics, coneguts i saludats, i fins i tot també algun conseller del govern amb cara de rapinyaire, que ja evidencien la negativa a la consulta del 9N donant per fet la celebració d'unes eleccions plebiscitàries. Val a dir que aquesta manera de veure la política no em sorprèn dels convergents, forma part d'aquella tremolor constant tan característica en una coalició que de l'equilibri i la renúncia n'ha fet una virtut. Però em resisteixo a creure que aquesta serà la norma a partir d'ara en aquest dissortat país, i per això m'agafo a les últimes declaracions de la secretària general d'ERC, Marta Rovira, quan diu que la consulta s'ha de fer digui el que digui el TC.

M'agradaria, des de la meva modesta opinió, de fer entendre als companys convergents que si tan estimen el president Mas, només hi ha una fórmula per mantenir-lo viu políticament en condicions òptimes per seguir endavant i plantejar batalla; el president ha de perseguir la consulta fins l'últim minut, fins l'últim alè. Que els catalans no puguin votar només per una causa major i no perquè el president ha desconvocat la consulta unes setmanes abans perquè un tribunal opac i poc democràtic ho ha decidit. Artur Mas no es deu al TC, es deu al poble de Catalunya. D'aquesta manera, només perquè hi ha una ordre de detenció de tot el govern català, una suspensió de l'autonomia o perquè la Guardia Civil ha sortit a tancar els col·legis, la consulta no pot ser realitzable i la sortida amb unes eleccions plebiscitàries amb un únic punt de creació d'un procés constituent per esdevenir un nou estat independent sigui la més coherent.

Només des d'aquesta perspectiva podreu/podrem mantenir viu políticament el president Mas, només així ell es podrà presentar davant la societat i del món, com el president democràtic que no ha pogut votar amb dignitat, i no recorrent a la vella política de fer marxa enrere des dels despatxos i esperant temps millors. I qui dia passa any empeny. Només des de la dignitat i la força podrà convèncer el món que Catalunya també és un problema per al món, només així els catalans se'l podran creure i li donaran un suport massiu. És amb convicció, transparència i desafiant l'Estat que podrà convèncer els militants d'ERC de fer una llista conjunta per guanyar per majoria absoluta en unes eleccions. Des de l'impediment forçós d'un estat autoritari es forjarà com a polític fort i estimat.

Si el president vol seguir liderant Catalunya cal que opti per la desobediència amb l'Estat, perquè igualment més d'hora que tard aquesta desobediència s'acabarà imposant sobretot tenint en compte que Castella mai no ens falla. I si no la fa ell, el 9N li passarà per sobre i ho haurà de fer un altre líder. En èpoques de crisi, les societats premien els forts i castiguen els febles, per això els partits que han maAl president només li queda el 9Nntingut l'statu quo de l'engalipada de l'autonomisme són els que més problemes pateixen a hores d'ara. Amics convergents, si parleu amb el president digueu-li que no s'arronsi, perquè si ho fa, probablement Catalunya seguirà el seu curs, però la seva carrera política haurà acabat. Així estan les coses ara mateix, per bé o per mal.

dilluns, 21 juliol de 2014

Jo em crec el president

Molts hem sigut incrèduls amb Convergència i Unió, incrèduls amb la seva convicció nacional i la seva fermesa política fruit de l'acció al llarg dels anys de governs de peix al cove i pactes estranys i inexplicables. I no n'hi ha per menys, esclar, les més notables plomes de l'articulisme català, algunes d'elles fidels votants sorgides de les entranyes de la mateixa família convergent, ens han relatat a bastament totes les misèries que aquesta coalició electoral ens ha anat deixant al llarg dels anys. Aquella moralitat en què ens alliçonava el pare -nostre- Pujol durant més de dues dècades, com si tota Catalunya cabés a la punta del seu dit guiant-nos cap a la veritat nacional, ha quedat entredita, per no dir naufragada, després de la corruptela familiar i de la retractació pública reconeixent el seu fracàs polític. A l'edat de 80 anys! Déu n'hi do. També, el mal perdre convergent durant l'època del govern d'esquerres i catalanista els hi va fer passar una mala jugada amb aquella escandalosa traïció del Mas, en una nit freda d'hivern de l'any 2006, pactant amb en Zapatero la mort de l'Estatut, tallant en sec tota aquella il·lusió nacional que s'havia generat el 30 de setembre de l'any anterior. L'estreta relació de CiU amb el cercle Godó hi ha fet la resta.

És evident que en aquest món d'interessos ningú és de fiar, ni tant sols dels propis independentistes (coneixeu aquella meva teoria que hi haurà independentistes de pedra picada que podrien votar NO en un referèndum? Bé, això és un altre tema). I per aquesta regla de tres, de CiU encara en podríem esperar una última jugadeta de les seves, qui ho sap. El que és ben cert però, és que aquest país, molt de tant en tant i de manera cíclica, posa contra les cordes a tothom i obliga a posicionar tot ésser viu que habita en aquests verals. Sí, encara que sembli un miracle, fins i tot en Duran, el Conde i l'Herrera ho faran, ja ho veureu.

El que jo percebo ara mateix doncs, és que el president Mas, empès per la situació i el context, ha decidit tirar pel dret d'una vegada per totes i fer com d'altres líders catalans d'altres èpoques; agafar-se fort i que passi el que Déu vulgui. I avall que fa baixada. Molts símptomes darrerament em fan pensar que la moneda ja està a l'aire i que tot dependrà de la força i la intel·ligència de cada bàndol. La convicció del president no ha estat alterada des del pacte amb ERC, amb consegüent sorpresa i desencaixada de molts. Ell s'ha mostrat fidel i impertorbable fins al moment amb el programa previst, i això, ja és una novetat en la política actual. Les reunions amb l'alt funcionariat català, la preparació de la Hisenda catalana, la graduació de la primera fornada de funcionaris per esdevenir ambaixadors en un futurible estat català, la bona sintonia entre govern, ANC i Òmnium, l'acció subtil però consistent del departament d'Afers Exteriors, i sobretot, la renuncia de Duran a la secretaria general de CiU, ens dona moltes pistes que això pot anar de veres. Si més no, és ben cert que des de la Transició fins ara mai s'havia arribat tant lluny.

Celebrem-ho doncs, estiguem amatents a tot, disciplinats, conscients del que ens caurà a sobre, ferms i tàctics. A Madrid saben que el problema català és endèmic, i que sempre estarem demanant més i més. Per tant, han decidit presentar batalla fins al final per resoldre l'assumpte almenys per unes quantes generacions més. Veurem doncs, fins on som capaços d'arribar nosaltres i si aquesta vegada la flamarada i la desorientació, una vegada més, no ens fa perdre bous i esquelles.