Torna el Conjunt Badabadoc.

Com la mala herba que mai mor, el Conjunt Badabadoc segueix el seu camí impertorbable d'oferir-vos el retrovisor de la nostrada música popular. Ara en format trio, el Conjunt reapareix reformulat després d'un any d'inactivitat amb tot un seguit d'èxits de la música moderna-antiga catalana: Lita Torelló, Eurogrup, Els 3 Tambors... no se n'escapa ningú! Magnífiques cançons revisionades pel peculiar sedàs del power ie-ié que caracteritza aquesta nova visió dels Badabadoc. Tot plegat per fer del nostre espectacle una "Nit sense fi..."

El Conjunt Badabadoc són:

Jordi Rexach "Mante": veu i baix

Marc Serrats "Xerramequ": veu i guitarra 
Eric Herrera: bateria

La presentació en societat del Conjunt Badabadoc serà el proper divendres 24 de maig a Lleida, on no podia fer-se en un altre marc que no fos en l'Aplec Modernista de Ponent. Un cap de setmana farcit de modernor carrinclona entre el Segrià i Les Garrigues, organitzat per la bona gent del col·lectiu Natros Sols.

Aquí trobareu dos tastets de la nova era:
Nit sense fi 
Què passa amb els duros

Benvinguda meritocràcia!

El relativisme ho ha espatllat tot, el bonisme és un virus que ha contret la política i és urgent trobar l'antídot perquè aquesta torni a significar-se en els valors del deure i de la justícia. L'embafada que la societat occidental, i més concretament la mediterrània, porta a sobre des de fa dècades ha aconseguit tergiversar conceptes bàsics que la humanitat havia fabricat a base de vitals revolucions per a l'ésser humà. No pot ser que en nom de l'assamblearisme popular es danyi tant la democràcia, no és suportable que les idees suposadament transgressores signifiquin intervenir més en la societat, i és escandalós i un insult a la intel·ligència el continuat suport a alguns països i a certes causes on els drets civils i humans són vulnerats dia rere dia. L'exotisme i la llunyania és l'excusa perfecta del pobre nen blanc, ric, europeu sobreprotegit per desprestigiar el seu entorn i lloar pràctiques injustes i no permeses en la seva pròpia societat.Un error.

Els temps han de (tornar) a canviar, sí, perquè és llei de vida i només el conservadurisme enquilosa i no permet avançar socialment. La societat occidental ja no dóna més de si i necessita un 'pla renove' simplement per continuar liderant el món. Per això m'omple de satisfacció la portada que ahir el diari ARA publicava referent a les lleis que el Govern està preparant per a aquest any 2013. Tres lleis que posaran les bases de la nova administració pública catalana, i que em tornen per uns moments l'esperança i la confiança en la política i en el país. La meritocràcia, senyors, benvinguda sigui! Per fi el talent i l'eficàcia potser guiaran els designis de la nostra societat. Aquestes lleis que esperem que s'apliquin amb valentia i per sobre d'interessos electorals, venen a ser el següent: delimitar les competències de cada administració, simplificar-ne l'estructura i garantir l'eficiència dels seus serveis; avaluar regularment els empleats públics per incentivar la seva capacitat; i escollir els càrrecs directius no a dit sinó en processos oberts. Propostes que sonen a música celestial per fer de Catalunya un país d'avantguarda si és que volem crear una societat més adulta i lliure, allunyada del tic espanyol i autoritari que tan mal ens ha causat fins al moment.

Catalunya no només ha d'oferir al món un nou estat independent interconnectat amb la resta de països, ha d'ensenyar un país culte i cívic, creat a base de la raó i sense disparar un sol tret. Ha de delectar la humanitat amb un nou model social més lliure, amb més talent, on l'estat serveixi pel que veritablement ha de servir; vetllar per la seguretat i la lliure determinació de l'individu, sense intervencions ofegants ni tràfic d'influències i assegurant la igualtat d'oportunitats i de competència mercantil. Menys privatitzar i més liberalitzar. La revolució catalana és i ha de ser això, la nova revolució liberal del s. XXI.

Catalunya només sobreviurà si té mentalitat de guanyador

La puta i la Ramoneta socialista

Diuen que la nostrada expressió 'fer la puta i la Ramoneta' tindria orígens rossellonesos, concretament de les memòries d'un capellà que a finals del segle divuit fugia de la barbàrie revolucionària francesa per trobar aixopluc a les comarques catalanes més meridionals. Bé, el fet és que aquesta simpàtica manera de referir-se a algú que actua amb doble discurs o que directament és un caragirat ha fet fortuna en un país tan grapejat com el nostre. Són molts anys d'esclavatge barrejats amb cants de sirena provinents de Madrid oferint-nos bondats endimoniades, que ens ha fet ser un poble poruc i traïdorenc. 

Durant els últims 30 anys els partits autonomistes i amb interessos a Espanya han estat els màxims exponents d'aquesta original expressió. Podríem dir que la CiU de l'era Pujol n'ha estat l'exemple més fefaent, però l'ombra és llarga i també ha afectat a tota l'esquerra sucursalista del país. Si bé, però, CiU i ICV són dos partits que han après la lliçó i han sabut llegir la realitat de la societat catalana fent un viratge cap a la centralitat sobiranista, el PSC ha caigut al pou profund de la desconsideració total. Certament la Puta i la Ramoneta del PSC no ha marxat del partit sinó que a més els hem pogut copsar l'autenticitat que amagaven sota les calces. La Puta i la Ramoneta del PSC no surten del catalanisme com les de CiU i d'ICV, sinó que surten de l'espanyolisme amable. Malgrat això, el seu paper al procés sobiranista és important i vital, com també ho va ser posar-los a governar la Generalitat per fer-los-hi la prova del cotó i encetar el declivi del federalisme a Catalunya. Mai agraïrem prou a ERC aquells 7 anys de servei al país que ens han servit per cremar una etapa obligada de la política catalana i que ens ha permès arribar fins aquí. 

Però tampoc podem oblidar que els socialistes representen la doble cara de l'unionisme a Catalunya. Per això l'Alícia Sánchez Camacho l'altre dia, inusualment, l'encertava quan deia que el PSC no hi ha d'anar a fer res a una cimera on es posen les bases de la secessió de Catalunya. Perquè el PSC està en aquella tesitura de no voler perdre la seva raó de ser, que no és cap altra que la del partit central que defensa l'Espanya unida i federal i del planeta piruleta, però sense deixar aquella pàtina onírica de catalanisme que li permetia mantenir una base sòlida de militants comarcals. És a dir, mentre CiU practicava la dualitat des del catalanisme, el PSC ho ha fet des de l'espanyolisme, per això durant tants anys s'entrellaçaven els uns amb els altres defensant la gran mentida de l'autonomisme. 

De tota manera, reitero que és important que el PSC jugui la partida del dret democràtic a decidir perquè aquesta escenificació fa que molta gent seva es replantegi coses. Ara bé, no podem perdre de vista que ells són aquí per fer torpedinar el procés des de dins, és la seva feina. Cal tenir-ho ben present perquè arribarà un dia -que està al caure- que el procés s'haurà de fer amb el PSC a la contra, i caldrà estar preparats. El que potser el PSC no sap, és que al final d'aquest camí, segurament seran ells que quedaran esmicolats, perquè a hores d'ara, jugar a la puta i la Ramoneta ja no és tan eficaç com abans i perquè l'espanyolisme a casa nostra és una simple qüestió d'anar a la contra i de practicar una demagògia constant, un fet que ja compta amb una excel·lent representació en mans del PP i de Ciudadanos. És a dir, el futur del PSC és francament magre per no dir inexistent, puix que és un partit que s'està quedant sense espai polític; ni al món de l'esquerra catalana ja ocupada a bastament per ERC per un cantó i ICV i les CUP per un altre, ni a l'espanyolisme, perquè, com he dit, a Catalunya l'unionisme ja no funciona com a ideologia, sinó com a sentiment estomacal.

Article publicat al naciodigital.cat

El PSC té els dies comptats

Espanya ho pagarà molt car

En la història de la humanitat mai s'ha vist un poble tan refotudament obtús com el castellà i/o espanyol. És com el babau de la classe al qual sempre el deixen anar amb els espavilats del curs per llàstima. És com aquella mena de gent despreciable plena de supèrbia que es passegen per la vida com autèntics nou rics. És fascinant veure, per exemple, com mai s'han sentit avergonyits ni n'han tret aprenentatge de conservar el rècord mundial de suspensió de pagaments de tota la història de la humanitat, mentre nosaltres restem atònits veient com continuen malgastant a cor que vols i  reclamant solidaritat a tothom. Van arribar-se a polir tot l'or i la plata que robaven a Amèrica durant segles, i també tots els ajuts que en l'era actual cada any els hi arriben des d'Alemanya i dels Països Catalans. Realment extraordinari. Tampoc s'han esquinçat les vestidures per no condemnar una dictadura feixista que té el trist honor d'haver estat el primer règim a fer bombardejar la població civil en un conflicte bèl·lic i assassinar a un president elegit a les urnes, i encara ara oposar-se a l'anul·lació automàtica del judici. Ells fan com si res també, després d'haver creat un grup armat en democràcia amb 30 assassinats a l'esquena i haver estat amonestats pel tribunal d'Estrasburg per les tortures a militants independentistes catalans.

Espanya és així, un país de funcionaris i de cabrers amb una cort al mig d'una estepa que va inventar-se el tribunal més tètric de la història, la Inquisició, per repartir la seva moral arreu del món, mentre la societat europea evolucionava pels camins de les ciències i les humanitats. El seu sistema socioeconòmic, governin les dretes o les esquerres, sempre ratlla el filocomunisme amb una intervenció estatal que condemna una societat a treballar dins el monopoli empresarial de l'estat. Fa poc ha sortit una estudi fet per l'institut Elcano que certifica la lamentable imatge que els espanyols tenen al món: els països occidentals veuen Espanya com un país encara endarrerit, massa religiós i econòmicament despreocupat i insegur. Fins i tot una de les autores d'aquest informe, María Moran, es pregunta si la vigorosa icona del brau ajuda a la bona imatge de la Marca Espanya.

Tot plegat ve a compte de l'enèsim ridícul que el govern espanyol ha tornat a fer, aquest cop respecte de l'acceptació de Kosovo com a estat independent quan la mateixa Sèrbia ja ha acceptat l'històric acord per normalitzar relacions amb el país neoalbanès. Però escolti, què collons és això? Què redimonis teniu al cap? Un cop més, el tic aïllacionista que ells poseeixen i que per més vergonya, se'n vanaglòrien sense que els caiguin els anells, fa estralls en les mentalitats avançades i ponderades del món civilitzat. Un posicionament que ha tornat a fer pujar els colors a la UE, una conducta esperpèntica que no amaga el rerefons de la qüestió catalana i la manera predemocràtica que ells tenen d'afrontar-la. Són més papistes que el Papa, més serbis que Sèrbia. Per això, n'estic segur, més d'hora que tard pagaran car la seva mala i repugnant obra històrica i cauran en la més absoluta desconsideració, per no dir descomposició. Si és que ja no hi han caigut...

Toca revolució en aquest tricentenari

Avui que el cel sembla conjurar-se per plorar la mort dels patriotes germans Badia a mans dels qui odiaven Catalunya, és una bona ocasió per penjar aquest humil però explícit, i sobretot íntegre vídeo que la comissió organitzadora del Tricentenari ha realitzat. Un dels tres que hi ha. Aquest passat divendres al Palau de la Generalitat de Catalunya van fer l'acte d'obertura dels actes commemoratius, amb una sòlida i formal posada en escena. Val a dir que el President féu un encertat i valent discurs on va demanar el record a tots els que han donat la vida per aquest país per seguir el seu exemple. Perquè aquesta commemoració ha de servir per ensenyar i estimar la història en un país desolat massa anys per l'autoodi, però sobretot per entendre que sense la llibertat no podrem ser mai una societat adulta i ni molt menys culta, per això hem de treballar incansablement i assolir allò que aquells patriotes del segle XVIII volien i desitjaven. Ningú pot estar-ne al marge, perquè això és i serà una autèntica revolució, la revolució catalana. Perquè sense la llibertat que aquesta revolució cívica aportarà, no hi pot haver regeneració democràtica ni progrés, ni benestar. Per què la faríem aquesta revolució si no fos per això, doncs?!

Esclar que només els pèrfids i miserables com l'Enric Millo i el Pere Navarro i els seus seguidors poden rondinar i oposar-se a aquest record col·lectiu, perquè ells, tinguem-ho ben present sempre i a tota hora, són els representants directes o indirectes dels que van entrar per Almansa a sang i foc; són els Berwick, els Pòpuli, els Patiño, els regiments de dragons que arrasaven viles i pobles cremant-ho tot, representen l'antiprogrés i l'endarreriment democràtic que va significar el nou absolutisme centralista francès. Tal com ara representa la misèria de l'estat atonòmic espanyol, petit, esquifit i ruinós. Quin fàstic!




Un fragment del vídeo en paraules d'en Salvador Cardús: 'El mal que vingué d’Almansa no ha pogut mai esborrar la memòria de la nació ni la voluntat de recuperar-la, reivindiquem, per això, l’esperit de tots aquells que van lluitar i plantar cara a l’adversari'.

L'assassinat dels Badia (per JM Planes).

El crim d’ahir (Article de JM Planes a “La Publicitat”, 29-4-1936)

A la vetlla del traspàs dels serveis d'Ordre Públic a la Generalitat, l'assassinat de Miquel i Josep Badia agafa tot l'aire d'un tràgic advertiment. És inútil que, per covardia o per una tendència a la confusió peculiar en certs temperaments, es tracti d'atribuir el crim d'ahir a la tarda a complots funambulescos o a subtils combinacions d'estratègia política. En la consciència de tothom, de tothom que tingui el cap clar i una visió coherent de les coses, estan gravats els noms dels culpables d'aquest fet abominable. I en dir els culpables, no ens referim pas als executors materials del crim, sinó al nucli, a l'organització, a la mentalitat que l'han fet possible.

No creiem en maquiavelismes. El més natural és que els germans Badia hagin caigut víctimes de les bales dels professionals del pistolerisme que ja en altres ocasions havien provat de suprimir-los, dels que els han perseguit, fet parades i anunciat cent vegades l'acte de venjança que s'acaba de produir. Mentre no se'ns demostri el contrari, hem de creure que a Miquel Badia l'han assassinat els que, des de fa dos anys, en públic i en privat, l'amenaçaven de mort.

Davant les despulles sagnants dels germans Badia, només se m'acut una cosa: veig dos homes que han caigut víctimes de la seva acció de policies en defensa de l'ordre públic a Catalunya. Recordo perfectament que quan Badia, amb els procediments que va considerar necessaris, i que ara no vull jutjar, va acarar-se amb el món de gàngsters i atracadors que s'havien fet amos de la ciutat, tota l'opinió de Barcelona, sense distincions polítiques, tingué la sensació de sentir-se protegida, i el nom del cap de policia que diàriament es jugava la vida per combatre la púrria dels lladres i assassins era pronunciat amb respecte i admiració. Val la pena que els catalans no ho oblidin: Badia no ha estat mort per cap dels errors polítics que hagi pogut cometre. Badia ha estat mort perquè en nom del Catalanisme i per servir el Catalanisme va plantar cara al focus criminal que des de sempre, davant la indiferència dels Governs espanyols, havia infectat la vida del nostre país.

Cal no enganyar-se: aquest focus criminal no ha desaparegut, és ben viu encara. Es diferencia dels problemes d'quest aspecte que existeixen a tot el món en el fet que aquí les associacions de terroristes tenen l'originalitat de posseir òrgans en la premsa, de celebrar congressos i mítings amb permís de l'autoritat, de controlar vastos moviments de classe i de pactar i de discutir amb  els representats del Govern. I bé: això s'ha d'acabar. Està en joc la dignitat de la Catalunya autònoma. Si posem els feixistes fora de la llei, ¿com no hem de posar-hi aquest grup de criminals que des de fa tants anys no té altra missió que treballar per la destrucció i la ruïna de la nostra pàtria?

Article del periodista Josep Maria Planes a "La Publicitat, publicat l'endemà de l'assassinat dels germans Badia, 29 d'abril del 1936. Josep Maria Planes també fou assassinat per pistolers de la FAI aquell mateix any 1936.

Per tot això, aquest diumenge al migdia homenatjarem els dos patriotes abatuts per elements FAIlangistes amb un cartell de luxe. Aquí el teniu:

Cal tenir present que l'autor dels fets, un tal Justo Bueno Pérez, assassí també del mateix periodista Planes i d'altres pobres mortals, va ser detingut a Barcelona l'any 1941 quan ell gaudia de la condició de 'vencedor' com a bon anticatalanista que era, i treballava tranquil·lament amb el beneplàcit del nou règim a La Maquinista. El malastruc quinqui FAIlangista, un dia va topar-se amb un policia professional que havia estat a les ordres del Miquel Badia i que ara continuava exercint la professió sota la dictadura. La seva admiració que encara guardava cap al 'Capità Collons' era tal, que no va dubtar agafar l'assassí i interrogar-lo fins que va aconseguir que el jutgessin i el condemnessin a dos anys de presó i a mort finalment. La paradoxa és que aquest malnascut que odiava Catalunya, va ser afusellat al Camp de la Bota el 10 de febrer de l'any 1944 juntament amb un altre militant d'Estat Català.

El patiment de CiU

Tinc la franca sensació que Convergència i Unió encara no és conscient que estem en guerra, no capissen que qualsevol relliscada és munició per a l'enemic, no han interioritzat que l'autonomisme ha petat pels aires i que el que està en joc és la supervivència d'una nació. Crec que encara viuen en estat de xoc pel fet que aquella Catalunya domesticada i tòtila que ells gestionaven com si fos el seu colmado s'ha fet fonedissa. Esclar que no podem oblidar que el que és veritablement sorprenent, fins ara, és aquest celebrat gir sobiranista seu. Un reacció intel·ligent, que a diferència dels errants socialistes catalans, ells sí han efectuat col·locant-se al centre del debat polític a Catalunya. Un fet certament inesperat venint d'on venen, però que sempre he considerat com a encertat i essencial per a procés d'alliberament nacional.

Dit això, no descobrirem la sopa d'all si dic que a can convergent hi ha nervis i sobretot vertigen. El procés que el president Mas ha encetat amb l'ajuda del principal partit a l'oposició està fent que l'establishment autonomista, una espècie carronyera i acomodatícia, comenci a patir seriosament de mal d'estómac. Mai el 'pont aeri' i els gossets de Godó (per cert, m'han dit que el fill del Javier ja comença a torçar el coll també), havien estat tan incòmodes com fins ara i havien notat com tot el seu món té el perill real de desaparèixer. I no és per menys, perquè la voluntat fins ara del president Mas és inalterable malgrat algunes reaccions d'algun conseller, més pròpies de l'infantilisme polític que d'un alt càrrec del Govern. No podem criticar cert independetisme de taverna i alhora mostrar aquest lamentable joc de declaracions i contradeclaracions entre càrrecs de confiança i del mateix partit. Que el president Mas hagi de sortir a posar ordre entre els seus demostra fins a quin punt l'estratègia política d'alguns és de pati d'escola. Patètic.

I és que el que realment preocupa de forma desesperant a certs sectors de la coalició governant és el dificilíssim paper que a partir d'ara li tocarà fer a CiU. Ara mateix a Còrsega, em comentava un amic meu que l'altre dia passejava per allí, hi ha més cares llargues que una altra cosa. Paradoxal, no? El per què és que hi ha gent que assegura que si CiU vol tornar a la majoria ha de desfer el gir sobiranista i abraçar de nou l'autonomisme via PSC o PP. El pacte fiscal i blablabla... N'hi ha, però, que estan convençuts que la centralitat política ja s'ha instal·lat en el sobiranisme i que comptat i debatut la cosa no té marxa enrere. Jo, d'això, n'estic completament segur. Ara bé, el drama és que tant en una sortida com en l'altra, CiU té mala peça al teler, i aquí és on rau la preocupació de la federació. Si es tira de cap a la piscina sobiranista, perd en compta-gotes suports cap a ERC, per tot allò que la gent acaba votant la marca sobiranista autèntica. Però si retrocedeix cap a l'autonomisme, el frau seria tan majestuós que els republicans també acabarien recollint més suport, justament el que ells perdrien. I és en aquesta dramàtica dicotomia d'on surt tanta desconfiança i tant d'odi contra ERC d'alguna gent seva, com per exemple el que cada dia vomita aquell home tan fosc i enguniós anomenat Agustí Colomines.

Jo només hi veig una solució, a Convergència i Unió, no sense patiments, riscos i desercions covardes, que és la d'erigir-se com el partit capdavanter de la nova república catalana, per, un cop estigui constituida, refer-se, llepar-se les ferides de guerra i resorgir de nou reagrupant tot el centredreta català. Perquè Catalunya el necessita, perquè els països normals necessiten un centredreta i un centreesquerra democràtics potents per defensar-se de tota la flamarada populista de tics reaccionaris. Aquesta és la gran aventura que CiU té davant dels nassos i que ha de saber gestionar amb intel·ligència, un camí que si el traça bé en sortirà reforçada, perquè la gent -mediocres inclosos- només volen anar amb el que guanya, mai amb el que perd, una conseqüència que els dirigents de CiU haurien de gravar-se al cervell.