dilluns, 31 març de 2014

El que farem és un cop a l'Estat

Ja em disculparan aquesta explosió de sinceritat; n'estic fart dels opinaires i tertulians que pul·lulen com ànimes en pena pels nostres canals de comunicació. Però fart de veritat, eh? Cansat, fastiguejat, fins als pebrots! Com s'ha pogut caure tan baix i convertir les tertúlies -una bona manera de polititzar la societat-  en un circ tediós i sense cap interès? Això ho arreglarem mai, o forma part del show per mantenir la plebs entretinguda davant la televisió? D'altra banda, cal dir també que, com tot a la vida, sempre hi ha notabilíssimes excepcions, sortosament hi ha el talent necessari que serveix per no deixar caure la cosa en un estat de putrefacció total i absolut. Aquesta divina quota, però, significa un tant per cent massa baix, i converteix els platós en escenaris on tarats i oportunistes es recolzin sobre els pocs bons tertulians, fent de la discussió un paller amb molta palla. Una llàstima.

Dit això, els aniria molt bé a aquests professionals de la xerrameca que fessin cas a la realitat que any rere any, amb tossuderia, ens atrapa i estreny. En aquest sentit, no és casualitat que aquests temps que estem vivint siguin per als independentistes catalans, malgrat la tensió i la incertesa, una alegria en majúscules. Tot allò que durant anys avisàvem que passaria, malgrat la incredulitat dels que ara es diuen independentistes però que abans eren autonomistes, ha anat succeint com un tren sense frens, com l'espermatozou líder en el seu camí impertorbable cap a l'òvul; cansament de l'statu quo autonòmic espanyol, impossibilitat d'una entesa federal, corrupció de les castes que han capitalitzat el pont aeri, mentides i maltractament a la societat catalana, i un desvetllament nacional fruit d'una estratègia molt ben calculada d'abraçar els federalistes cap a posicions sobiranistes. Recordem que el desengany de l'Estatut ideat pel tripartit (ERC) ha estat un detonant vital als darrers 10 anys. 

Doncs bé, des de la més absoluta modèstia, un servidor aconsellaria als tertulians, sobretot els sobiranistes, que mica en mica deixessin d'embrancar-se dins els termes legalistes constitucionals espanyols per explorar, sense por, les vies d'una nova realitat abismal. Això de fer les coses dins la legalitat espanyola ha anat bé fins al moment, cal convèncer els -encara!- indecisos, però quan tot peti,  i per a la qual cosa manca molt poc, haurem de començar a explicar com en sortim, d'aquest Estat furibund i ferit. Un Estat a les antípodes de l'estil anglosaxó, per desgràcia nostra. 

El procés de separació serà complicadíssim, i ja no valdran sardanes a la plaça ni encesa d'espelmes, caldrà convicció i determinació del Govern i actes de desobediència de la població. Si per una banda tenim la supèrbia i l'obtusitat espanyola que impedeix qualsevol opció de sentit comú, i per l'altre un poble decidit a viure lliure i en pau (perquè el tenim, oi?), hauríem d'entendre que el que volem fer és un cop a l'Estat amb tota la legitimitat democràtica i cívica del món, esclar. Un trencament amb tots els ets i uts amb la legalitat vigent. Per què ens fa por dir-ho així? Que ens fa vergonya, potser? En les tertúlies és justament en aquesta qüestió on tot s'embarranca, i per això tot acaba sent un galliner. Uns defensen amb tota la raó del món la legalitat espanyola vigent compresa per l'ONU -també tenen raó, acceptem-ho!-, i nosaltres anem a un xoc de trens, a trencar l'Estat per un futur digne i més democràtic. Al mig hi ha encara els que somnien les portades de La Vanguardia. Pobres... Per tot plegat, és evident que ens hem de defensar quan ens titllin de colpistes en el sentit clàssic del terme, perquè això té unes connotacions històriques que res tenen a veure amb el nostre moviment, però acceptem d'una vegada que anem contra una democràcia homologada mundialment; que ja no dialogarem més; que, com el poble elegit, volem fer un estat malgrat tot i tothom; i que, en definitiva, anem a trencar l'estat espanyol perquè volem. So what!? (De fet, qui indirectament trenca l'estat són els castellans per no haver sabut mantenir una Espanya a la catalana, l'única viable en termes de pau i economia).

Un cop a l'estat no és un cop d'estat castrense, però és un cop entès com a xoc, és una revolució per trencar una legalitat i construir-ne una altra. Tothom n'hauria de ser conscient, d'això, primer els independentistes i després, si volen, els unionistes. 

'Clash' democràtic a l'estat

dijous, 20 març de 2014

Liberalització d'horaris? Sí, però...

El debat sobre la liberalització dels horaris comercials és com la cançó de l'enfadós. O com l'obra de la Seu. És d'aquelles discussions que, com la llei electoral, es fan interminables i, per tant, acaben sent irrealitzables. Coses -potser- de ser una autonomia provinciana que ha idiotitzat els governants i els seus votants de manera tediosa durant dècades. Bé, el fet és que arran de l'última iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona d'ampliar els diumenges d'obertura de les botigues, el debat, tímidament -no fos cas- s'ha tornat a enraigar. 

Sobre la liberalització d'horaris, així d'entrada, hi estic del tot d'acord. Com també estic a favor, en termes generals, que l'economia sigui gestionada per la gent i, en molta menor mesura, per l'estat. És una qüestió de principis, de sentit comú i de llibertats. Mai ningú, i menys una administració, sabrà millor què és el que et convé. D'altra banda, protegir el petit comerciant i les zones típicament de comerç dels centres dels nostres pobles i ciutats, com una mesura de donar vida comercial, i per tant humana, també ha de ser una prioritat d'un govern i una mesura que tothom hauria d'entendre, si no és que es vulgui un model com el francès, on els pobles han mort d'avorriment i de fàstic en favor d'uns extraradis comercialment espaterrants. La qüestió, doncs, complicada, és saber com es pot combinar la llibertat d'horaris amb la protecció de les nostres botigues dels nostres entranyables cascs antics i teixits urbans.


Per moltes voltes que s'hi vulgui donar, des del meu punt de vista no hi ha més solució que reformar en profunditat aquest danyívol sistema laboral que patim, que entre la ceguesa i immobilitat d'uns i altres el fem perdurar ja massa temps. No pot ser que un petit empresari, que és el que aporta -en conjunt- més llocs de treball, li costi gairebé la vida obrir un negoci, acomiadar o contractar treballadors. Som en una posició de vergonya mundial respecte del tema impositiu. Això fa que el petit botiguer sempre estigui en desavantatge davant les grans superfícies, si a ell li costa Déu i ajuda contractar. Fins que no es reformuli a fons el sistema laboral, fins que la societat no entengui que res és per tota la vida i que la mobilitat laboral serà un nou codi social, el petit empresari no podrà obrir quan ell cregui que li va millor obrir -que és la base de tota llibertat econòmica i per tant de prosperitat-, perquè no li sortirà a compte obrir més hores amb un o dos treballadors de més. Fet que el portaria a una pèssima situació si efectivament es realitzés aquesta liberalització horària.

És aquí on rau gairebé tot i la dificultat d'aquesta liberalització que sense dubte beneficiaria tothom. Però també hi ha un altre factor a tenir molt en compte que repercuteix directament en les petites empreses. Aquestes han d'innovar, espavilar-se i oferir productes de millor qualitat que els de les grans superfícies. Fer atractiva la seva botiga, aquest és el millor ganxo per competir amb les grans, monòtones i tristes cadenes comercials. No podem estar tota la vida amb la mateixa cagarada i mantenir una botigota sense cap esquer ni cap encís. Hem de pujar al carro dels signes dels temps. Aquesta és una responsabilitat individual, i la lògica ens porta que sempre se'n surten els que treballen de valent per oferir un millor producte al client. No hi ha volta de full, fa mil·lenis que això funciona així, i no ho canviarem pas.

En aquest nou país que construïm hem de basar-nos en les llibertats, i una d'elles és sense dubte la d'horaris comercials perquè cadascú es gestioni la seva vida de la millor manera que cregui. Però perquè això passi les múltiples taxes als negocis petits hauran de disminuir. Hem de passar la major part de la responsabilitat a la gent, i només ajudar i recollir els que en un mal moment de la seva vida han tingut una desfeta econòmica, d'altra manera, mai aconseguirem ser una societat adulta i pròspera.

Article publicat al Directe.cat

Un comerç al carrer dels argenters de Vic

dijous, 13 març de 2014

L'esquerranor sucursalista

Sempre hi ha hagut uns punts en comú entre les esquerres de tall federalista d'aquest país, que portem arrossegant com una penitència durant massa temps. O per dir-ho una altra manera, tenim unes inèrcies viroses entre la gent que ha cavalcat durant els últims 40 anys (per no dir-ne 150) sobre l'esquerranor sucursalista de toc estatalista que ens han impedit progressar amb originalitat i naturalitat com a poble singular. Per això la cosa ens va com ens va. Principalment, és l'aire moralitzant de les seves "veritats" estètiques que ens empudega dia a dia. És allò tan cansat de l'antiaoccidentalisme intrínsec i de les estranyes simpaties per tota quanta dictadura remota. Aquell autoflagelar-se amb un gintònic a la mà i un Iphone a l'altra. També ens regalen la seva retòrica de la causa dels vençuts reclamant, una vegada rere l'altra, una peculiar i embafada justícia social amb l'escalfor de la massa, com si fos precisament la turba la principal garantia del més mínim sentit d'equitat. Però el que realment els aplega com a autèntics ionquis al voltant d'una xeringa és l'odi irremeiable a la nació catalana com a subjecte polític lliure i sobirà. Allò que la seva pàtina de Robin Hoods els fa comprendre a la primera de canvi en altres llocs ignots del planeta, aquí es transforma en aquella bola de menjar interminable d'un nen petit quan no té gana i només pensa a anar a jugar a pilota.

Per això mai he tingut cap dubte a tractar aquesta gent, que en altres anys representaven l'esdevenir progressista del país, com a autèntics vetusts demodés contraris a qualsevol expressió de llibertat. De fet, això últim no dista del seu decàleg de suports a règims equivocats i els transporta a allò tan seu i que els fa tan feliços: l'intervencionisme en excés.


Com deia al principi, aquesta és una creu pesada que portem sovint fruit de tants intents de fer-nos semblar el que no som. L'últim d'aquests és un llibre de Manuel Cruz, catedràtic de Filosofia contemporània per la UB, Una comunidad ensimismada, que en realitat no deixa de ser el típic refregit d'articlots de l'autor, en aquest cas -agafeu-vos!- en el diari El País. En Cruz fa el que sempre fan aquests tipus de persones, tractar el sobiranisme català d'uniformitzador, de tancat de mires, d'irrespirable, d'incapacitat per entendre les identitats compostes o els sentiments de pertinença compartits, i bla, bla, bla... Res de nou, i fins i tot tan poc original que l'allunya automàticament de qualsevol percepció de modernitat.

Aquestes antigalles de l'esquerranor hispànica, moralistes petulants, mai capissaran el concepte català de la llibertat perquè el seu esquema mental ja ha cedit a l'estatalisme jacobí des de temps immemorials. Per això els costa d'entendre que l'essència de la catalanitat s'allunya de tots aquests improperis malintencionats i dista de l'autoritarisme que ells ens pretenen endossar. Obliden, intencionadament o per ignorància, que en cada episodi de la nostra història de defensa de les pròpies lleis i costums, els nouvinguts han sigut una peça clau en els moviments de resistència. I si hi ha algun incrèdul sobre això que dic, que es pregunti com hauria aguantat aquest país sobrevivint amb personalitat pròpia més de tres segles d'anorreament, sense l'obertura dels naturals i el compromís i integració dels que han cercat aixopluc en aquesta terra fent-se partícips del seu destí. Sense la mescla i la renovació, en definitiva.

El vell recurs de tractar el catalanisme de xaró i feixuc no només ja no se'l creu gairebé ningú, sinó que esclata pels aires quan assistim a l'enèsima demostració cívica de transversalitat total del sobiranisme, que no deixa de ser la prova més fefaent de progrés i modernitat. Perquè ja se sap que tota modernitat porta a sobre indissociadament la popularitat interclassista. És la cultura pop, estúpids! Us sona això, carrinclons?


Article publicat al Nació Digital. 

Manuel Cruz, un dels nous gurús de l'esquerra estatalista.
 

dilluns, 3 març de 2014

Demà publiquem nou disc (autobombo)

Les cançons de Renaldo & Clara són un secret a cau d’orella, un secret que poc a poc es va escampant, sense pressa però amb fermesa. Aquest grup lleidatà porta ja un temps deixant-nos pistes. Han tocat en festivals com el BAM, el Faraday o el Primavera Club i compten amb dos EPs molt ben rebuts per la crítica. Ara encaren el repte del primer disc llarg, “Fruits del teu bosc”, que es publica aquest dimarts 4 de març.


Deutors del pop/folk britànic dels 70, de l’indie més minimalista i també del Donosti Sound, Renaldo & Clara sorprenen amb unes cançons subtils però carregades de detalls. Un bon exemple és el primer senzill, “Gira-sols”. Melodies de punta al coixí que, rere una aparença innocent, amaguen tota una paleta de matisos que va de la carícia a l’esgarrapada. Un disc ric en emocions i màgia on cada decisió ha estat cuidada al detall, amb una especial recerca de la calidesa analògica.

En l’univers sonor de “Fruits del teu bosc” hi brilla especialment la veu suau, càndida però sensata, de Clara Viñals, autora també de totes les cançons. Cançons on enyor i esperança se serveixen en idèntiques dosis, on la boira de Ponent sempre acaba filtrant els raigs del sol. Cançons que són veritables epístoles a algú a vegades present, a vegades llunyà. Dolça però no ensucrada, afable però amb les coses clares.

Acompanyen la Clara en aquest viatge els habituals Víctor Ayuso (guitarra acústica i també productor del disc) i Hugo Alarcón (teclat, violí, mandolina) i una secció rítmica que finalment s’ha consolidat amb Jordi Rexach “Mante” (baix i contrabaix) i Eric Herrera (bateria i trombó). 




 

Ja pots veure el primer videoclip, “Gira-sols”, realitzat per Alba Cros. 




Una gentilesa de Bankrobber







dimarts, 25 febrer de 2014

Guanyarem si juguem a ser estimats

La setmana passada, en un article d'en Salvador Sostres es podien llegir unes declaracions de Don José Manuel Lara, on afirmava que ell se sent "més catalanista que els independentistes" amb l'argument que ha produït riquesa i que ha liderat de veritat, a diferència de molts independentistes que s'han quedat en la marginalitat de la queixa constant. Deixant a banda la provocativa i tediosa frase, molt habitual en els que constantment se senten qüestionats per la seva catalanitat particular, el concepte de fons, del qual hi estic del tot d'acord, era molt clar. Catalunya, si vol ser respectada, necessita talent i generadors de diner com el José Manuel, amb emprenedoria i aquest esperit tan nostrat de fer empresa, que automàticament es tradueixi en més llocs de treball i un augment del PIB nacional. Impecable. Una manera també de fer pàtria a la catalana que ens ha permès sobreviure al llarg dels anys, enmig de règims de terror conceptualment igualitaristes i molt hostils al nostre model econòmic i productiu. Un model que sense dubte és la clau per albirar una societat millor.

Precisament parlant d'això, el gran problema, però, de Lara i d'altres personatges conservadors com ell, és que encara insisteixen i confien en aquella gent de mentalitat radial oposada a la nostra que tan mal han fet en l'economia que ells diuen que defensen i que necessiten. El drama d'aquest corrent de pensament -el mejor unidos- és la impossibilitat de visualitzar una Catalunya lluny del control espanyol. De continuar creient en la Catalunya i l'Espanya del segle XIX, un estat/continent on el mercat era impossible fora de les fronteres estatals, i el proteccionisme era l'única forma que tenien els empresaris catalans de sobreeixir econòmicament. Per això em fa certa pena veure tot un poderós Lara volent liderar una Catalunya pionera dins un estat fallit que és la riota del món sencer i una marca que cau a trossos fruit del descrèdit de tots els seus estaments estatals. Un bluf com una casa de pagès, vaja. En José Manuel el que necessita és pensar una Barcelona com a gran capital del sud d'Europa, un pol d'atracció econòmic sense traves i amb la seva expressió màxima d'identitat i llibertat, és a dir, de catalanitat. I això només ho pot fer si Barcelona és la capital d'un nou estat que faci i desfaci tant com pugui a la seva manera, en comptes d'excercir de capital de províncies burocratitzada i ofegada per mil i una administracions i amb un estat en contra. ¡Don José Manuel no me sea tan poco ambicioso, hombre!


Dit això i desprès d'aquest preàmbul, em preocupa que molts catalans estiguin fent el mateix error que en Lara, però en el terreny de la UE. Penso que últimament l'unionisme, mancat d'arguments raonables, aquest cop està guanyant la partida de la por en el tema de la possible sortida de Catalunya de la UE. Fixeu-vos que és el mantra més repetit i que més va calant a poc a poc. Evidentment, això va restant adhesions al procés sobiranista sobretot en els àmbits més espantadissos de la societat catalana (com els menuts d'Unió).

Escolteu, ja sabem que la idea de l'Europa salvadora està molt interioritzada a Catalunya, la portem a l'ànima des de fa anys i panys fruit de tant desastre arribat de la Meseta. Però, i si comencem a canviar el discurs a més de tenir una mica més de confiança en nosaltres mateixos? Sortir de la UE durant un temps tenint en compte que seríem un país aportador net, no ens hauria de preocupar excessivament. I més veient com aquesta Europa cau cada vegada més en la indefinició, la inoperància i la ineficiència davant del món. Esperar en un interregne pot ser fins i tot una bona tàctica.

Crec que els nostres polítics i opinadors mediàtics haurien de començar a fer rodar la idea que Catalunya és un motor d'Europa perfectament situat en el mapa, i que fruit d'aquesta condició, fer-nos estimar hauria de ser la nostra principal vàlua per jugar a ser cobejats. M'explico. Què passaria si un dia el president Mas sortís i digués amb tot la pompa que està amb negociacions serioses amb els països de la EFTA? (Per cert, molt interessats en el port de Barcelona i en el futur eix mediterrani). O en diferents possibilitats de lliure comerç amb altres estructures estatals? Doncs que automàticament el cangueli de la UE i de la pròpia Espanya estaria servit, a més d'alleugerir una mica els pusil·lànimes de casa nostra. Tres pardals d'un tret.

Si la política és un joc d'interessos, per què no hi juguem fort? Si ens guanyen terreny amb la batalla de la por, per què no cerquem sortides més enllà de l'atrotinada UE? Veurem com mecànicament potser les coses comencen a virar i els que ara ens miren amb sornegueria potser s'ho pensaran dos cops a l'hora d'amenaçar. Necessitem un cop d'efecte com aquest per tranquil·litzar els ànims aquí i fer-nos cotitzar a l'alça a fora. Hem de fer entendre a la població que la UE no és la panacea, ni sortir-ne és l'infern. Simplement, el coratge i el talent serà el nostre bé més preuat a l'hora de negociar a quin club podem entrar millor, i no us preocupeu que si ho fem bé serem anhelats per uns quants d'aquests.



Article publicat al Nació Digital.
Catalunya a la EFTA? Per mi, endavant.

dimecres, 19 febrer de 2014

L'Assemblea torna a desembarcar a l'Hospitalet

La màgia de marcar una data i una pregunta en l'imaginari col·lectiu és que automàticament els incrèduls, també els cagadubtes i, evidentment, els contraris a la democràcia s'autoobliguen a posicionar-se d'una manera ben diàfana. És aquella manera enginyosa de fer política que consisteix a dur l'aigua al teu molí, marcar els tempos i també el debat davant la societat. És a dir, anticipar-se i anar guanyant la partida mica en mica mentre els adversaris es veuen obligats a anar a remolc dels teus arguments. I aquest fet que està previst que se succeeixi el proper 9 de novembre, i que en la pràctica és atribuïble al President Mas i el seu equip gràcies a l'acord de governabilitat signat amb Esquerra Republicana, passi o no passi, ja ha marcat un avanç i un després dins el procés sobiranista. Celebrem-ho doncs.

L'argumentari de l'independentisme català pel SÍ, per si sol positiu i amb més facilitat d'adhesió enfront de la carregosa cultura del NO, fa molt de temps que porta avantatge als postulats de l'unionisme. Només cal revisar els llibres editats els darrers anys d'un cantó i de l'altre i veurem l'abisme que ens separa. Tanmateix, tot i aquesta diferència que ens separa i que al final pot servir de ben poc si no s'actua amb intel·ligència, hi ha un punt que encara segrega més els dos argumentaris enfrontats, que és la racionalitat d'un i la irracionalitat amb tocs autoritaris i de desesperació que desprèn l'altre, amb l'agreujant que és el qui ho té tot de cara per guanyar per golejada. I aquesta és la seva feblesa, amics, la bogeria de la seva dialèctica és un factor prou important per acabar de decantar la balança cap al nostre costat.

L'argumentari del concepte de la llibertat en clau catalana ha estat forjat en el transcurs dels temps per grans pensadors i genis de talla mundial. Primer era la cerca i l'observació de la veritat humana damunt la Terra amb Ramon Llull, després la defensa de les constitucions democràtiques i liberals amb Feliu de la Penya, més endavant el reconeixament singular de Catalunya que va des del romanticisme d'Aribau, el primerenc independentisme popular de Roca Farreras, el seny ordenador de Prat de la Riba i la força disciplinada de Macià. En l'actualitat, la idea del patriotisme social i republicà llençada per en Carod-Rovira es complementa amb el gran esforç de molta gent per preservar la identitat catalana davant dels reptes de la globalització i les noves immigracions. I és aquí on l'Assemblea Nacional Catalana està exercint un paper vital i importantíssim que ni els mateixos partits polítics (indispensables en el procés i en la democràcia) poden arribar a fer.

Els membres de l'ANC són els nostres soldats socials que, com formigues, es planten als llocs més impermeables a aquest discurs de valors cívics i democràtics que representa el SÍ. Per això aquest dissabte l'Assemblea tornarà a plantar-se amb tota la seva força a l'Hospitalet del Llobregat, la 2a ciutat de Catalunya governada pel PSOE, on l'unionisme heterogeni hi té muntat un fortí en forma de milers de vots. Seran més de 40 parades repartides per tota la ciutat durant tot el dia que tindran el suport de gent d'altres territorials, d'Òmnium i dels partits polítics de la ciutat favorables al SÍSÍ. Tota una demostració de força cívica.

Evidentment els esforços de l'ANC recauen a convèncer la gent de l'opció favorable a la independència política, tan legítima com l'opció contrària i, per tant, defensora de l'statu quo actual. Això no treu que la magnífica feina dels voluntaris en aquests verals martellats per l'argument de la por sigui la de conscienciar als ciutadans hospitalencs que el sol fet de votar ja és democràcia. Però, a més, hauríem de posar tot l'èmfasi també en fer entendre a la població que només en una Catalunya estat les relacions (també sentimentals) amb Espanya poden ser bones. Només amb una relació d'igual a igual la gent pot viure en pau, i que gràcies a aquesta nova revolució pacífica i tranquil·la del poble de Catalunya, Espanya té l'oportunitat de fer net i millorar la seva manera de fer política. De fet, no deixa de ser la mateixa història de sempre, la Catalunya que una vegada més intentarà regenerar Espanya des de la bona voluntat, aquest cop des del divorci amistós i no com la província espavilada i avançada de la classe.

Bona feina companys i companyes de l'Assemblea!

dimecres, 5 febrer de 2014

La Monarquia no pot igualar-se als súbdits

Arran dels últims fets ocorreguts a la monarquia espanyola, sense dubte la cirereta que mancava per acabar d'ensorrar la Marca Espanya, m'ha vingut al cap un pensament que sempre he mantingut respecte de les monarquies. També és fruit de la valoració que he copsat dels tertulians espanyols i catalans sobre l'últim cas protagonitzat per la infanta Cristina, que se m'ha encès la bombeta sobre el paper que han de tenir les monarquies en l'actualitat. Era en un programa de tarda per a tietes, quan les lloques estaven valorant la possibilitat de si la infanta espanyola havia de fer el “paseíllo” cap a l'escorxador, és a dir cap als jutjats, o si per contra havia d'entrar per la porta del darrere per la seva condició de membre de la casa reial. Jo no en tinc cap dubte, ja ho veureu.

És sabut que les monarquies, parlo de les europees (les altres se m'escapen per poc interessants i banals), van ser el pal de paller de les comunitats nacionals durant segles. Sabem que representaven la llibertat dels serfs del camp enfront de la perversa noblesa feudal. La ciutat sempre ha estat llibertat. La monarquia no solament significava la protecció dels més desvalguts, de la pagesia, sinó que era el garant de la unitat nacional. El pòsit indispensable per explicar el naixement dels futurs estats nació. També era el mirall on el populatxo abocava tota l'esperança que li mancava, l'admiració al luxe sempre ha estat un analgèsic per combatre la penúria en aquests estrats socials, i un reflex per a respectar el seu protector. Una esperança per albirar temps millors, com una religió, vaja...

Dit això, un cop Occident va passar les seves revolucions corresponents i el concepte de la llibertat individual i la igualtat d'oportunitats sortosament ha solidificat a les ments dels ciutadans (uns més que altres), quin paper hauria de tenir ara la monarquia en aquesta part del món? N'ha de tenir? Continuo pensant que sí que en té, sempre que les societats que les acullen es creguin el valor bàsicament unitarista i també glamurós que representa aquesta institució. En tot cas és el poble qui ho ha de decidir, i jo no sóc ningú, per exemple, per dir-li a un anglès que la seva fantàstica reina no serveix per a res, perquè tinc la sensació que per a ells encara serveix.

Per tot plegat, salvant les distàncies amb la monarquia anglesa i sabent que l'espanyola és un cau de tarats i irresponsables, penso que la infanta Cristina no hauria de fer el “paseíllo” fins als jutjats mostrant-se davant de tothom. Esclar que no. Ni el Príncep s'hauria d'haver casat amb una plebea, ni cap membre de la Casa Reial ha de demanar explicacions per res, ni pel gaudi d'anar a caçar, siguin animals racionals o no. Si la monarquia és monarquia i el poble espanyol ho ha volgut així, què recony és això de tenir privilegis i alhora jugar a ser ciutadans normals?! On és el glamur? On és el sentit monàrquic de la superioritat irracional per voluntat divina? Un rei ha de caçar i no tenir una filla que treballi en un banc. No es pot anar a missa i repicar campanes. Aquesta mania que té la monarquia espanyola de ser propera i “campechana” és lamentable per la institució i per la salut mental dels seus súbdits que, al final, es creuran que els que tenen sang blava són com ells, com el poble ras. Un contrasentit estètic i històric. Perquè si finalment és així, si realment es desitja que tota aquesta mandanga de la reialesa sigui compatible amb el teu veí del quart segona, llavors per quins set sous els paguem els seus luxes? Si tothom és igual, per què ells tenen privilegis i jo no? Paradoxes d'una monarquia i una societat dèbil.

La monarquia és o no és, serveix o no serveix, però aquestes mitges tintes són una enredada i un robatori memorable. Que cadascú accepti el seu rol a la societat i, si no, no haver sostingut la monarquia durant tants anys al poder. Paraula d'un republicà.


Article publicat al Nació Digital