dijous, 29 gener de 2015

Vostè, indecís

Un cop ha acabat el vodevil de les llistes i la treva s'ha imposat entre els dos grans partits del sobiranisme, ara per fi podrem començar a parlar de política amb majúscules i treballar incansablement per fer el salt més important de la història d'aquest país. Ara la intel·ligència, l'estratègia, la resistència i la sang freda s'hauran d'imposar per sobre d'hiperventilacions i de psicodrames. Per dir-ho d'una altra manera, comença la feina de la política institucional, ara és l'hora dels grans polítics. Concórrer amb llistes separades sota uns punts en comú ha estat un gran encert, i reconec que el fet de convocar les eleccions per al mes de setembre, sobretot després de l'acarnissament de les últimes setmanes, és l'opció més òptima per encarar millor unes eleccions que seran decisives. Tenim 8 mesos per convèncer els indecisos que manquen -que n'hi ha molts encara!- i, sobretot, per esclarir d'una vegada el panorama polític català. Ara ja podem dir que les velles putes i ramonetes han acabat el seu show a Catalunya, perquè caldrà que tothom ensenyi definitivament les seves cartes. Nosaltres, des del convenciment fort, el que hem de fer a partir de ja, sense descans, és explicar per què aquest país serà millor si d'una vegada per totes pot autogovernar-se de veritat. Jo, doncs, començo...

Vostè, indecís, que amb tota la racionalitat del món mostra paüra per uns esdeveniments que no sap com acabaran, i pateix per la seva pensió o pel seu sou de funcionari, vull dir-li, per començar, que amb 16.000 milions d'euros cada any de més que surten de Catalunya i no tornen, un pressupost que equival al pla Obama del 2009 per salvar l'economia americana, el nostre país podria assegurar de sobres els seus serveis socials bàsics. Vostè em dirà, però, que tots els polítics són igual de dolents siguin d'aquí o de fora i que, en conseqüència, també malgastaran aquests diners. Servidor li respondrà que vostè té moltíssimes raons per pensar així, però que la qualitat de benestar d'un territori depèn bàsicament per la capacitat de produir riquesa i exportació dels propis ciutadans sense que un govern que està a 600 quilòmetres de la realitat del país s'emporti els diners per invertir-los en llocs erms que no reverteixen en la pròpia economia. Vostè ha de donar una oportunitat als polítics catalans de fer-ho bé o d'equivocar-se, el drama actual és que no hi ha llibertat sense tuteles per fer-ho malament, perquè les grans decisions venen marcades des de fora.

Vostè, indecís, que està tan fart de la corrupció que assota la política espanyola i catalana, potser hauria de saber que la corrupció és filla directa d'un concepte d'estat atàvic i mastodòntic, que segurament té els dies comptats al nou món. Ha estat la hipertrofiada administració i el poder acumulat de velles castes d'alts funcionaris lligats a l'estat, que ha produït aquesta gran podridura de l'ens públic. Molt diner acumulat en un monopoli -l'estat- és massa llaminer per als qui el gestionen. La picaresca del Lazarillo hi ha fet la resta. Catalunya té una oportunitat única per fer saba nova en tot això perquè no té cultura d'estat jacobí. De fet, mai l'ha tingut. La intenció, ja anunciada, és fer una constitució de nova planta molt més reduïda en lleis intervencionistes, concisa i evolutiva. És a dir, no petrificada ni santificada.

Vostè, indecís, que és castellanoparlant i potser encara veu amb recança aquest procés d'alliberament que li han venut identitari i que d'identitari no en té res perquè si una cosa té aquest tros de terra, són les ànsies de llibertat més que un estancament nacionalitzador. Pensi que les identitats no han significat ni significaran un problema a Catalunya, ans al contrari, i vostè en el fons ho sap perfectament. Totes les sacsejades socials i/o nacionals que hi ha hagut a la història de Catalunya no han tingut a veure amb les essències pàtries, sinó amb la llibertat de les seves constitucions i el benestar dels seus conciutadans. A Catalunya no es discrimina pel lloc d'origen. La revolució catalana actual, dins un món i globalitzat, és un moviment que acceptarà i protegirà totes les llengües i creences tal com ha fet al llarg dels segles, perquè dins del concert de les nacions modernes i civilitzades, del qual Catalunya forma part, la identitat no servirà per confrontar nacions sinó per comerciar-hi.

Vostè, indecís, que potser viu a la conurbació de la ciutat de Barcelona, hauria d'entendre que la històrica emprenedoria d'aquesta ciutat -que a tots ens impregna- sempre restarà coartada per la seva condició de capital de províncies d'un estat subsidiari eternament subvencionat. Barcelona sense un estat a favor al darrere no podrà brillar com li pertoca, i el benestar de la seva gent sempre restarà subjecte al temperament d'uns governants que no entendran mai la manera de comerciar dels catalans.

Vostè, indecís, faci confiança al país que l'ha vist créixer o que l'ha acollit, vostè que és conservador de dretes o d'esquerres, liberal, o res de res, voti "sí" a la maduresa i a la llibertat. Més fàcil no li podem posar, té partits de diverses ideologies que volen que aquest país sigui tan normal com els altres, una normalitat que mai cap altre país ha volgut deixar. Una normalitat que s'aconsegueix, com tothom ha fet, si s'ateny a la independència.

Article publicat al Nació Digital



dimarts, 13 gener de 2015

Les receptes de l'esquerra 'regeneradora'

Fa uns dies un tuit em va fer molt de riure, encara que potser hauria de dir que alhora també em va fer molta pena. La piulada en concret deia; ‘con un par’ o una cosa així, i s’adjuntava una foto on s’observaven uns quants dirigents de Podemos amb altres companys -pocs- en una concentració contra les prospeccions petrolíferes a les Illes Canàries. La conya és que un dels allí presents portava el xandall chavista de Veneçuela. La cosa té la seva gràcia paradoxal si no fos pel drama que representen les ‘noves’ polítiques que ens poden caure a sobre si tota aquesta colla d’engalipadors toquen poder.

Això ve a compte perquè, també per Twitter, he vist que s’ha encetat una campanya de suport des de Catalunya a Syrisa i al seu líder, Alexis Tsipras. Aquí hi tornem a veure la tragicomèdia dels de sempre, d’una part significativa de l’esquerra d’aquest país. La irresponsabilitat argumental d’aquest sector que intenta cercar culpables només en un cantó hauria de fer posar els pèls de punta a molta gent, malauradament però, tenim des de fa dècades un debat social segrestat que segurament sorgeix d’un ressentiment profund, que ve de la nit dels temps, envers el capital, i d’un populisme fàcil a favor de la beneficència. Aquesta esquerra, dita alternativa, que amb molta raó es queixa que la crisi l’han provocat -també- els bancs, oblida que les seves receptes, en el fons, significarien tornar a ensopegar amb la mateixa pedra. M’explico. Quan es crida que no s’han de salvar els bancs, la qual cosa hi estic del tot a favor, vol dir que els estats deixaran de tenir crèdit per endeutar-se i, automàticament, menys despesa pública. De la qual cosa servidor hi torna a estar del tot d’acord. Quan es reclama més regeneració democràtica vol dir que gran part del poder de decisió polític i econòmic hauria de retornar a la gent, i no sé si aquesta esquerra estaria disposada a aprimar dràsticament l’administració. Quan es demana ensorrar la casta vol dir que els monopolis haurien de desaparèixer, i aquí la contradicció ja es monumental quan el que veritablement persegueixen és nacionalitzar serveis i mantenir una estructura estatal de caritat. I per acabar-ho de rematar, quan asseguren que perseguiran el frau fiscal, resulta que ho volen fer apujant els impostos als més rics. Bravo!

Per això quan des d’aquesta esquerra es dona suport a l’esquerra homòloga grega, a mi em venen uns quants pensaments que em porten a afirmar que el desastre tornarà a ser el company de viatge, una vegada més, del socialisme més roig. Jo estaria molt d’acord que els grecs amb en Tsipras al capdavant aconseguissin condonar el seu deute, en un 80% si calgués, perquè així donarien una lliçó als bancs que irresponsablement van apostar per una operació ruïnosa. El capitalisme és això, privatitzar pèrdues i guanys. Evidentment, a partir d’aquí voldria veure com el poble grec se’n surt sol un cop sigui expulsat del club europeu -que no vol dir de l’euro- i produeixin prou per poder exportar i fer reeixir la seva economia. Si així ho fan, seré el primer de treure’m el barret. M’estranyaria molt, però, que això passés si, com he dit més amunt, les polítiques de Syriza representen un estatisme atroç amb molta administració i un volum de diner desproporcionat a les arques públiques perquè el gestionin uns pocs gràcies a l’espoli social via impostos alts.

Si Grècia es queda sense club, seria una bona oportunitat per aplicar un poder popular real, basat en la propietat privada, la lliure circulació de béns i persones i uns contractes voluntaris que, des de la cultura de la pau i el sentit comú, fessin prosperar econòmicament la nació més estètica de la humanitat. Malauradament, però, el que perseguirà el socialisme radical grec serà l’estatalització de tots els serveis i hauran de recórrer amb desfici a l’autofabricació de bitllets, que comportarà, en definitiva, una inflació de mil dimonis. Que Déu salvi Grècia, doncs.



dijous, 1 gener de 2015

Textos pujolsians (II)

Fa una setmana TV3 va emetre un programa dedicat a les diferents religions que conviuen a casa nostra. El reportatge, ben fet, es limitava a explicar alt per alt el concepte de cada creença sense intentar explicar quines repercussions han tingut al llarg de la història sobre la sociopolítica al món. Coincidint amb aquesta voluntat dels serveis de programes de la TVC, aquí us deixo un article sobre la religió -sense vocació religiosa- d'en Francesc Pujols. La Pantologia, la religió científica catalana. Una línia filosòfica i espiritual iniciada per Ramon Llull, amb presa de terra i que sorgeix de les pròpies estranyes de l'ànima catalana. Uns estudis que més endavant han tingut influència a altres grans pensadors de la humanitat com el mateix Montaigne o Spinoza. En el programa de la televisió catalana, evidentment no van fer-hi esment, puix en aquest país la cultureta estàndard encara és hora que descobreixi els tresors del savi de la Torre de les Hores i el tregui del seu etern ostracisme.

Aquest és un article de l'any 1934, un any francament difícil per escriure aquesta mena coses, tot i així, en Pujols demostra la seva brillantor literària i intel·lectual enmig de la bogeria que tot just començava. al nostre país Una mostra revolucionària en el pensament, que anava més enllà dels propis revolucionaris de l'època. Gaudiu-ne i penseu-hi.

La Religió d'en Francesc Pujols

Quan la gent diuen que el sotasignat té la pretensió ridícula de fundar una
religió, com aquell que no diu res, tant els que ho diuen com els que ho
escolten, deixant de banda l’efecte còmic i desproporcionat que els pugui
fer, tots tenen de seguida i espontàniament que, deixant de banda la follia
que tot això pugui respirar, el fundador esmentat és un místic, un fantàstic
o un visionari, com tots els fundadors de religions coneguts fins ara,
que han tingut de passar per boigs no sols en el moment de la fundació,
sinó fins segles després, perquè malauradament la paraula religió, enlloc
d’evocar realitat i naturalesa, evoca quelcom de purament ideal i sobrenatural,
com si la religió no pogués ésser la cosa més natural del món, molt
més natural que la vida present, que malgrat ésser real és de les coses
més fantàstiques que existeixen, fins al punt que si no estiguéssim acostumats
a veure-la cada dia quan ens despertem ens semblaria impossible.
 

La idea de religió, malgrat estar acostumats com diem a veure coses tan
estranyes i desconcertants com la vida present, mou més la imaginació
que el pensament, no fixant-se que si coneguda la vida mortal, la vida
eterna se’n pot despendre d’una manera lògica i natural, que no té res de
particular, perquè qui fa un cove fa un cistell, i al costat de la present resulta
la cosa més senzilla del món, perquè als que s’estranyen que hi hagi
una altra vida nosaltres estem cansats de dir-los que el que ens estranya
és que hi hagi aquesta.
 

Reconeixem també que els fundadors de religions fins ara han fet tot el
possible per donar to fantàstic a la religió, clavant-les pel descosit sense
mirar-s’hi gaire. Els fundadors de religions toquen més de cap als núvols
que de peus a terra i això s’ha d’acabar.
 

El cas del sotasignat és tot el contrari. Precisament la religió de Francesc
Pujols és clara i positiva en comptes de ser mística i fantàstica. Comença
per anar amb peus de plom i amb els passos comptats. La religió de Francesc
Pujols és purament científica i no té cap pretensió d’ésser inspirada
per cap poder sobrenatural i de l’altre món. Al contrari és nascuda de la
ciència i de res més que la ciència, i encara no de la ciència hipotètica,
que per descobrir inventa, sinó de la ciència d’observació i experiència. Si
alguna cosa hi ha contrària a la fantasia pel seu realisme cru i nu, és precisament
la religió del sotasignant, o religió catalana i catalanista com ell
en diu, justament per aquest realisme que la caracteritza. La religió de
Francesc Pujols no és un invent, sinó el contrari, una senzilla descoberta.
 

La religió de Francesc Pujols no és vinguda del cel com les altres, sinó que
és la primera arrencada de terra, collida com un fruit madur de l’arbre de
la Ciència. La religió de Francesc Pujols no és buscada, és trobada. És la
filla dels temps científics i no dels temps mitològics com les seves germanes.
La religió de Francesc Pujols és filla natural i legítima dels estudis científics
del que estudiant serenament l’existència coneguda, ha trobat lleis que es
dedueixen de les relacions més generals dels elements que componen
aquesta existència, que resulten, fixeu-vos-hi bé, ésser lleis que fan referència
a la religió i en donen solucions que cap fantasia, per gran que hagués
estat, no hauria pogut donar mai:
 

Han de saber els amics i tothom que encara servi un interès religiós, que
la intenció de Francesc Pujols no era pas de fundar cap religió. Era com
dèiem, fer ciència a còpia de paciència. Era, com diu ell mateix manta vegada,
aplicar a la filosofia, que és la ciència universal, que s’ocupa del coneixement
general de l’existència, els mètodes positius de les ciències
particulars que han triomfat positivament en la història de la cultura humana.
La filosofia, essent la més gran de totes les ciències, era l’única que
quan les altres més modestes i posades a la raó, ja havien donat proves
certes de llur validesa efectiva, encara emprava els mètodes hipotètics i
apriorístics de les ciències que per haver volgut començar per conèixer les
essències oblidaven les relacions dels elements estudiades, observables i
experimentables, que són, com tots saben, les bases dels coneixements
positius que posseïm. La filosofia feia com si l’astronomia, en lloc de començar
com ha fet, per estudiar les relacions dels astres i dels sistemes
siderals, hagués volgut començar per conèixer l’essència total de l’univers.
Quan el sotasignat per mitjà de la Hiparxiologia, en portar el mètode de
l’observació i l’experiència a l’estudi de tota l’existència coneguda, es va
trobar amb resultats que donen llum fixa respecte del problema religiós,
va ésser quan es va declarar fundador de religions, perquè va veure que
en podia fundar una de pròpia tipus català, perquè no sols no és un místic
d’aquells que es piquen el pit i van amb els ulls baixos posant-los en blanc
de tant en tant com mirant al cel que els il·lumina, sinó que és tot el contrari.
No fa fantasia, va contra la fantasia. La religió d’En Pujols no naix
del misteri, va contra el misteri. Si les altres religions es basen en el misteri,
la religió d’En Francesc Pujols es basa precisament en tot el que ja no
és misteri, ço és en tot allò que la ciència ha pogut arrabassar al misteri
que ens volta. No és que En Francesc Pujols deixi de reconèixer
l’existència essencial del misteri que viu a l’essència desconeguda de
l’existència coneguda, sinó que en ço que ell ha pogut arribar a conèixer
estudiant les relacions dels components d’aquesta mateixa existència coneguda,
com ja hem dit que feia, hi ha prou dades per immunitzar el misteri,
ço és, amb ço que la Hiparxiologia dóna, ja n’hi ha prou per dir que el
misteri que queda per conèixer, malgrat ésser immens i que potser hi
quedarà sempre en tot o en part, no ens té d’espantar perquè en comptes
d’ésser l’amenaça espiritual i material que constitueix la base de totes les
religions fundades en la moral i la por, es presenta com una garantia que
no constitueix cap mena de perills ni espirituals ni materials, amb una gota
de ciència n’hi ha hagut prou per donar una injecció d’innocuïtat al famós
misteri al qual hom no havia mai canviat agulla de la xeringa científica.
El misteri que ens feia tanta por resulta ésser més manso que un
anyell. Molt més manso que la vida coneguda, que com sabem és una fera
salvatge indomable. La part espantosa del misteri resideix precisament en
la part de la vida present que és una vida de pas afortunadament. El misteri
que queda darrera d’aquesta vida, que pot ésser deduït per mitjà de
la Hiparxiologia, és d’una serenitat infinita. És el consol més gran que podem
tenir contra les contrarietats de la vida actual i mortal. És més serena
la vida eterna que aquesta vida, que malgrat ésser curta encara resulta
llarga per les molèsties que ocasiona. Si fins ara les religions tenien per
base el temor, ara tindran per base la garantia que no s’ha de témer res.
D’aquesta vida turmentosa se’n dedueix una vida eternament tranquil·la.
 

El misteri, doncs, no sols no és el que informa la religió de Francesc Pujols,
sinó que aquesta religió, sortida dels estudis, no de la universitat,
sinó de l’escola de la llibertat, és la que informa el misteri. No és el misteri
que vesteix la religió, sinó la religió la que vesteix el misteri. Per immens
que suposem el misteri que ens volta, la religió ja no forma part d’aquest
misteri. Per mitjà de la ciència el món religiós s’ha emancipat del fons infinit
i etern del misteri. La religió, com altres problemes humans, ha entrat
a la major edat. La religió passa de mitologia a Hiparxiologia. Passa de fe
a certesa, i ultra explicar clarament la causa de la fe i el perquè tenim fe
abans de conèixer plenament, la incorpora als tresors de la ciència. En la
religió de Francesc Pujols, no hi haurà creients. Només hi haurà convençuts.
 

Els que creien que la concepció científica mataria la concepció religiosa
estaven molt equivocats. No sols n’és l’únic fonament sòlid, sinó que resultarà
la seva salvadora. Mentre la ciència progressava, la religió anava
endarrera fins a constituir una atròfia de la part més elevada de la visió
humana que hauria acabat en una paràlisi general progressiva que hauria
estat la mort de la religió entre els homes, que en veure-la desacreditada
per la fantasia que la volia sostenir, n’haurien anat desertant. La religió
abans de l’Hiparxiologia estava com la medicina abans de la microbiologia,
com l’astronomia abans de Copèrnic, com la geografia abans de Colom i
com la zoologia, abans del transformisme.
 

En aquestes condicions, doncs, Francesc Pujols, encara que sigui passant
per boig com tots els que es dediquen a aquests assumptes, no tindria cap
inconvenient a posar-se a les targetes: Francesc Pujols, fundador de religions
 

FRANCESC PUJOLS
(Mirador, 5 abril 1934).





"El vegetal és un àngel que dorm a la terra. L’àngel és un vegetal que es desperta al cel".

dimarts, 23 desembre de 2014

Guanyeu i deixeu les excuses per als perdedors

Tot el debat sobre les llistes electorals en unes properes eleccions plebiscitàries que haurien de significar l'inici -i el final- de la desconnexió política entre Catalunya i Espanya, ens demostra una vegada més, com deia Unamuno, que als catalans ens perd l'estètica. Els arguments d'un cantó i de l'altre que s'han posat sobre la taula, ja ho vaig escriure en un altre article, tenen alhora elements positius i negatius per molt que un servidor s'hagi mostrat des d'un principi a favor de les llistes separades. Desconfieu dels que es creuen amb la veritat absoluta. El quid de la qüestió, però, el que realment és insuportable ara mateix, és la irresponsabilitat i el xantatge de no convocar eleccions immediatament sabent que no fent-ho, el xàfec que ens espera si entrem dins del cicle electoral espanyol, serà terrible.

És del tot legítim, fins i tot sa, discrepar i lluitar per una opció concreta, això és política amics, però no és de rebut segrestar els anhels d'un poble i hipotecar la il·lusió de tants milers de catalans i de catalanes que han realitzat les demostracions polítiques més grans de la història europea. Jo no sé si el president Mas acabarà convocant eleccions, penso que sí perquè no té cap altra alternativa creïble, però aquesta ridícula espera per marcar el pols a ERC, posant en valor el seu orgull per a veure quants actes d'amor li demostra en Junqueras, o si directament se li posa de quatre grapes, no ajuda gens.

També és absurd a aquestes alçades posar la banya en la llista unitària quan ja no era unitària des de bon principi, però supera tot el sentit comú quan es demostra dia a dia que hi ha cada vegada més veus discordants. A mi no m'importaria votar una llista encapçalada pel Mas, us ho dic de debò, jo no tinc les fòbies de l'esquerra recargolada que es vendria l'ànima abans de reconèixer una Catalunya independent governada pel centredreta, ja em coneixeu. Però és d'obtusos intentar fer combregar a tot un sector quan aquest no té ganes de fer-ho. Que no ho veieu? Per què obligar a uns que no volen ser obligats? Aquestes coses mai acaben bé, cregueu-me. Què hi voleu fer? Tenim el país que tenim, hòstia! No us hi feu mala sang, convergents, i sigueu més putes que bonics, intenteu guanyar amb les forces que teniu, demostreu que sou millors que els altres i veureu com la competència ens farà guanyar a tots. L'honor es guanya quan hi ha una convicció clara i quan ets valent per tirar endavant el teu projecte malgrat tot. Us sona Israel?

Per això, si el president no acaba convocant les eleccions ens obligarà a pensar que realment hi ha algú dins de Convergència que no vol la independència de Catalunya, perquè si realment la volguessin, no es farien servir excuses de perdedors i xantatges vergonyants. Si vols la independència, fabrica-te-la, collons, i veuràs com acabes triomfant sent el líder de tots.  

President, convoqueu, guanyeu, fabriqueu la independència, i deixeu de jugar al gat i a la rata. De moment, ja teniu assegurat el suport d'ERC al Govern per fer el salt més gran de la nostra història. A què espereu, president?



diumenge, 21 desembre de 2014

Superar el vell estatisme per viure millor

El senyor Junqueras, president d'Esquerra Republicana de Catalunya, en les seves conferències sovint ens il·lustra amb una demolidora dada que explica que el Regne d'Espanya té el trist honor de posseir el rècord mundial i absolut de suspensió de pagaments, és a dir, de fer crack econòmic. Ara no recordo si en porta 14, 15 o 16 al llarg dels seus últims 500 anys, ja no ve d'aquí. Això no hauria de sorprendre a ningú que conegués un xic la història d'aquest Estat governat des de fa segles per una casta d'alts funcionaris ubicats sempre al mateix lloc, al centre de l'estepa castellana, lluny dels sempre interessants i bulliciosos ports marítims i també dels aires renovadors del nord d'Europa. Si Espanya és així és fruit d'una manera d'entendre l'economia basada en l'espoli i la beneficència, que automàticament produeix un luxe xaró i efímer, típic de nou ric. L'extracció a cabassos d'or i plata durant segles de l'imperi espanyol a Amèrica serviren per finançar unes guerres que sovint perdien i per enllustrar la metròpoli del quilòmetre zero. I en el mateix sentit, el finançament de les últimes dècades de progrés espanyol per part d'Alemanya i de la UE ha servit també per al mateix: crear deute i bombolles que sempre acaben explotant. És una constant a la història, és el mateix error continuat al llarg dels segles.

Servidor desconeix amb exactitud quines són les causes d'altres països que pateixen més o menys els mateixos problemes econòmics d'Espanya en l'actualitat, però m'ensumo que, com els valors, les misèries també són universals. Si els països occidentals que han aguantat bé la crisi i n'han sortit els primers ara poden gaudir de certa estabilitat, és bàsicament perquè tot ho basen en reduir l'atur, és a dir, a diversificar sectors i no fer la vida impossible a les empreses. I, si no, fixeu-vos com fan les coses als EUA, on l'atur és del 6%. A Espanya, si en un temps concret va haver-hi pocs aturats, va ser perquè primerament es van endeutar fins a les celles i van optar només per un sector econòmic. Si no t'endeutes més del compte i ensenyes la teva població a produir i a innovar, en comptes d'anar regalant trens sense passatgers i xecs nadó, les coses et sortiran molt millor. Cal demanar feina i no pa. Aquesta és la gran diferència entre els països calvinistes i els catòlics, aquest és el gran abisme entre rics i nou rics, entre responsables i irresponsables barruts.

Espanya i per extensió els països mediterranis no tenen un problema econòmic concret, tenen un problema estructural i moral. L'Estat espanyol està en escac i gairebé mat perquè té més d'un 20% d'atur, un 20% d'economia submergida, un frau fiscal enorme, un 100% del deute sobre el PIB i amb una part del seu territori a punt de separar-se que és el que li aporta el 20% del seu PIB. Bonic el panorama, oi? El més desastrós de tot, però, és que els nous messies que sobrevolen la política hispànica són els que, a diferència dels països que se'n surten, amenacen d'implementar més regulacions i més control estatal. I seguimos para bingo!

El nou estat català, que per començar hauria de tenir una Constitució ben escueta per anar modulant les lleis de forma empírica, hauria de ser molt flexible i basar-se en tres troncs que ramifiquin en el laberint de la complexitat social. El primer és l'educació per crear alumnes crítics i emprenedors; el talent és el que ens farà lliures. El segon, a retornar la confiança i l'economia a la gent per treure pes a l'administració pública i evitar així tanta corrupció; menys regulació, més cooperació lliure, i per tant, més responsabilitat individual. I el tercer, en aprofitar la marca Barcelona per crear un node econòmic i cultural potent dins el marc d'un nou món on les ciutats acabaran manant més que els estats. Barcelona és el nervi del país i ha de ser la capital de la catalanitat universalista, perquè és d'aquesta manera com es fabrica un sistema de valors diferent que pot competir en condicions amb les altres grans ciutats del planeta. Només així ens en sortirem, només així superarem vells esquemes, i només així el món ens valorarà.


Article publicat al Nació Digital



divendres, 19 desembre de 2014

dimecres, 10 desembre de 2014

Textos pujolsians (I)

Francesc Pujols en aquest fragment del llibre, Història de l'Hegemonia Catalana en la Política Espanyola Vol.1, de l'any 1927, ens parla del caràcter liberal i llibertari de la societat catalana. La defensa de les constitucions pròpies ha estat el leitmotiv constant en tota la nostra història. I aquest fet ens fa inevitablement un poble de progrés, sigui conservador o no, que posa les lleis per sobre de les corones reials. És a dir, la legitimitat per sobre del poder absolut.

Pujols parla de l'època de les bullangues del s. XIX al Cap i Casal, i diu això:

"Així com a tots els punts d'Espanya -diu Balmes- les classes baixes de la societat s'havien abstingut de la política i s'havien demostrat simpatitzants amb la causa de la monarquia absoluta, representada pel pretendent Don Carles, a la nostra Barcelona les classes baixes s'havien interessat de seguida per les idees lliberals dels constitucionals catalans, constituïts per les classes riques i la classe intel·lectual, coincidint d'aquesta manera obrers i artesans, intel·lectuals i propietaris, pobres i rics, en la comunió política de la reforma o la revolució.

Enlloc més d'Espanya existeix, ultra les classes inferiors, aquesta multitud d'artesans que, al·lucinats igualment pels ideals revolucionaris, afavorien més o menys directament la propagació o els efectes de ço que amb el temps els havia de costar tantes pèrdues, tant malestar i tants sobresalts".

D'aquí resulta -diu el nostre filòsof del mètode de la ciència universal catalana- que la fracció del partit lliberal que es va proposar resistir el torrent devastador, enlloc de ser esguardat com mereixia, ço és, com un conjunt d'homes que, amb el desengany del passat i la por de l'esdevenidor, havien sentit la necessitat de modificar llurs opinions i de temperar llur conducta, va ser considerada com una reunió d'aristòcrates traïdors a la causa, que abans havien abraçat i defensat, enemics del poble, hostils a tota reforma i que només havien intentat contribuir als primers disturbis per tal de satisfer designis particulars, abandonant de seguida als atzars de la sort el gran nombre de ciutadans que s'havien comprès al darrera d'ells".

Difícilment es podria explicar d'una manera més clara, harmoniosa i viva, que manifestés tant l'entranya de l'època, el punt divergent d'aquestes dues ales de la política catalana, de quan la nostra terra obre les ales per tal d'emprendre la volada hegemònica damunt d'Espanya, de les quals la primera ala o ala dreta, guardant i mantenint calenta tota la tradició dels principis lliberals de les Constitucions de Catalunya, manté igualment els principis d'ordre i conservació que han caracteritzat sempre el poble català, que és dels més lliberals i més conservadors de la terra, i la segona ala, o ala esquerra, exagerant aquests principis eterns de l'edat mitjana, cau en els moviments desviats i desacompassats que desharmonitzen els principis lliberals, arribant igualment a produir el poble més rabiosament anarquista de la terra, com demostra el fet desgraciadament esclatant de la quantitat de bombes anarquistes esclatades a Barcelona, que és incomparablement superior al nombre de les altres esclatades en altres ciutats del món, fins al punt que, com tindrem ocasió de veure i de comentar en aquesta història, la capital de Catalunya va arribar a ser coneguda pertot amb el títol de la 'ciutat de les bombes. 

I així es van anar formant i teixint els dos partits contraris procedents del mateix amor a la Constitució, dels quals, si el partit conservador lliberal omple els capítols de la història d'aquest hegemonia, el partit anarquista català no solament omplirà un dels capítols més importants d'aquesta mateixa història que ara oferim al públic, sinó que, hegemònicament parlant, el podem presentar fins a cert punt com a autor del que en termes tècnics de ciència històrica hom podria anomenar l'hegemonia criminal catalana.