dilluns, 21 juliol de 2014

Jo em crec el president

Molts hem sigut incrèduls amb Convergència i Unió, incrèduls amb la seva convicció nacional i la seva fermesa política fruit de l'acció al llarg dels anys de governs de peix al cove i pactes estranys i inexplicables. I no n'hi ha per menys, esclar, les més notables plomes de l'articulisme català, algunes d'elles fidels votants sorgides de les entranyes de la mateixa família convergent, ens han relatat a bastament totes les misèries que aquesta coalició electoral ens ha anat deixant al llarg dels anys. Aquella moralitat en què ens alliçonava el pare -nostre- Pujol durant més de dues dècades, com si tota Catalunya cabés a la punta del seu dit guiant-nos cap a la veritat nacional, ha quedat entredita, per no dir naufragada, després de la corruptela familiar i de la retractació pública reconeixent el seu fracàs polític. A l'edat de 80 anys! Déu n'hi do. També, el mal perdre convergent durant l'època del govern d'esquerres i catalanista els hi va fer passar una mala jugada amb aquella escandalosa traïció del Mas, en una nit freda d'hivern de l'any 2006, pactant amb en Zapatero la mort de l'Estatut, tallant en sec tota aquella il·lusió nacional que s'havia generat el 30 de setembre de l'any anterior. L'estreta relació de CiU amb el cercle Godó hi ha fet la resta.

És evident que en aquest món d'interessos ningú és de fiar, ni tant sols dels propis independentistes (coneixeu aquella meva teoria que hi haurà independentistes de pedra picada que podrien votar NO en un referèndum? Bé, això és un altre tema). I per aquesta regla de tres, de CiU encara en podríem esperar una última jugadeta de les seves, qui ho sap. El que és ben cert però, és que aquest país, molt de tant en tant i de manera cíclica, posa contra les cordes a tothom i obliga a posicionar tot ésser viu que habita en aquests verals. Sí, encara que sembli un miracle, fins i tot en Duran, el Conde i l'Herrera ho faran, ja ho veureu.

El que jo percebo ara mateix doncs, és que el president Mas, empès per la situació i el context, ha decidit tirar pel dret d'una vegada per totes i fer com d'altres líders catalans d'altres èpoques; agafar-se fort i que passi el que Déu vulgui. I avall que fa baixada. Molts símptomes darrerament em fan pensar que la moneda ja està a l'aire i que tot dependrà de la força i la intel·ligència de cada bàndol. La convicció del president no ha estat alterada des del pacte amb ERC, amb consegüent sorpresa i desencaixada de molts. Ell s'ha mostrat fidel i impertorbable fins al moment amb el programa previst, i això, ja és una novetat en la política actual. Les reunions amb l'alt funcionariat català, la preparació de la Hisenda catalana, la graduació de la primera fornada de funcionaris per esdevenir ambaixadors en un futurible estat català, la bona sintonia entre govern, ANC i Òmnium, l'acció subtil però consistent del departament d'Afers Exteriors, i sobretot, la renuncia de Duran a la secretaria general de CiU, ens dona moltes pistes que això pot anar de veres. Si més no, és ben cert que des de la Transició fins ara mai s'havia arribat tant lluny.

Celebrem-ho doncs, estiguem amatents a tot, disciplinats, conscients del que ens caurà a sobre, ferms i tàctics. A Madrid saben que el problema català és endèmic, i que sempre estarem demanant més i més. Per tant, han decidit presentar batalla fins al final per resoldre l'assumpte almenys per unes quantes generacions més. Veurem doncs, fins on som capaços d'arribar nosaltres i si aquesta vegada la flamarada i la desorientació, una vegada més, no ens fa perdre bous i esquelles.  

dimarts, 15 juliol de 2014

Catalunya necessita 10 minuts

Hi ha una brama estesa en alguns cercles del nacionalisme espanyol que consisteix a creure que l'objectiu principal per desactivar el problema català és fer caure el president Mas. És allò de mort el gos, morta la ràbia. Ells calculen que amb una ERC victoriosa en les properes eleccions (un mal menor), per molt plebiscitàries que puguin ser, en Mas i els seus hauran -lògicament- de dimitir després d'un desastre electoral rere l'altre. I que, per tant, sense una majoria absoluta d'ERC i amb una CiU trencada sense el lideratge del president, és raonable pensar que tocat i enfonsat un actor important del sobiranisme, el procés estigui almenys malferit. I si, a més existeix la confiança, per no dir la certesa, que els convergents que venen al darrere a substituir el president cauran amb la primera oferta que vingui de Madrid, podríem pensar que el procés estaria tocat de mort. Sense comptar, esclar, amb l'esbirro Duran i els seus amics del pont aeri merdejant per allà al mig i una societat civil presa per la desorientació i en una possible batalla caïnita que, com tots sabem, és el nostre segell d'identificació. Un clàssic.


No cal dir que en aquesta exposició hi ha un bri de certesa que ens hauria de fer estar a tots alerta, sobretot la família convergent. És una obvietat que sense Convergència no hi ha independència, bàsicament perquè ells representen un dels tres pilars que suporten electoralment el sobiranisme català: 1) centredreta, 2) centreesquerra i 3) l'esquerra alternativa. Amb un panorama on ERC guanya les eleccions sense majoria absoluta i una CiU perdedora amb el president deslegitimat, qualsevol proposta de Madrid pot desestabilitzar seriosament el procés fent que els Recoders, els Vilas i els Campuzanos s'arrapin a les faldilles de la 3a via girant la cara a ERC i a la recerca d'una entesa primer amb el PSC i després amb Espanya per sortir de l'atzucac actual.

Però anem a pams, primer de tot esperem que la convicció del Govern sigui la de mantenir la consulta del 9N fins a l'últim minut. Això vol dir que hem de posar les urnes tant sí com no, hem de fer cues als col·legis, hem de mostrar al món que un país europeu de ciutadans pacífics no poden ficar la papereta dins l'urna. Aquesta és la imatge. Però a partir d'aquí, si no podem votar amb garanties, tot serà un abisme. El president convocarà eleccions -si pot ser fent-les coincidir amb les municipals-, mentre l'ofensiva estatal serà irrespirable. Davant d'això crec que tots hauríem de ser conscients de la importància que tindrà la figura del president i del perill que tot vagi de mal borràs si no l'acompanyem i l'acotxem. 

Hi ha dues possibles vies per encarar el camí de l'endemà si no hi ha consulta. Una seria constituir una candidatura unitària de tots els partits partidaris del SÍ a seques, amb l'objectiu d'aconseguir la majoria absoluta. Però aquesta opció, que sense dubte seria un bon revulsiu, pateix d'un greu problema; la CUP no s'afegiria a aquesta candidatura, i ni ICV ni UDC són de fiar en el sentit estrictament independentista. Massa estètica i sectarisme entre tots plegats. Sense tots aquests partits la unitat s'esberla i hi ha el perill real de no arribar a la majoria absoluta. A més, està comprovat que, diversificant el vot, el ventall és més ampli i s'arriba a més racons de la societat.

En aquest sentit, l'altra via seria presentar-se tots per separat però amb un punt inviolable en comú; si els partidaris del SÍ a seques obtenen majoria absoluta, guanyi qui guanyi, l'endemà es constitueix un govern de concentració de tots (sense excuses ni condicions!), per encetar un procés constituent i les bases d'un nou estat independent, amb les corresponents negociacions amb l'estat espanyol, Europa i la ONU. Per cert, això també val per si finalment podem votar i el SÍ-SÍ guanya.

Un estimat amic meu, l'altre dia m'explicava la teoria dels deu minuts (com a metàfora) respecte del procés català; consisteix que arribarà un moment no gaire llunyà que Catalunya necessitarà que en Mas, en Junqueras, en Fernández, la Forcadell, la Colau i qui calgui es trobin i s'estimin només durant deu minuts. Deu simples i gloriosos minuts per crear les bases del nou estat català i, a partir d'aquí, que torni la follia, les batalles i la disbauxa a la política catalana. 

Article publicat al Nació Digital


 
El president se la juga aquests propers mesos

dijous, 3 juliol de 2014

La Rambla de l'Enric Vila

M'he tornat a empassar per segona vegada, com si d'un got d'aigua fresca a l'estiu es tractés, el llibre de l'Enric Vila sobre la Rambla barcelonina, Breu història de la Rambla (Galàxia Gutenberg, 2012). És  un llibre que en només dues-centes i poques pàgines t'explica qui som i com som els catalans. Sí, sí, què redimonis som els catalans des d'una òptica d'un carrer, d'una rambla. És un llibre que qualsevol amant del seu país hauria de llegir abans de morir, un llibre que qualsevol curiós de la vida hauria d'entendre per saber de què parlem quan parlem de Catalunya i del seu caràcter. 

El llibre és un assaig que va més enllà del propi territori i et permet redescobrir l'eterna tensió en el si d'Occident entre el camp i la ciutat, la importància de les ciutats en la construcció de l'imaginari col·lectiu de les nacions i el paper democratitzador i de progrés que poden tenir en el futur immediat d'un món més interconnectat que mai

És un llibre de curiositats simpàtiques d'aquesta rambla tan nostra però tan llunyana alhora, que descobreixes pàgina rere pàgina. Un passeig per les peripècies que s'hi han esdevingut al llarg de la seva història, sempre a cavall del binomi burgès i canalla que tan bé defineix aquest carrer major nacional de sinuoses formes mediterrànies i que sempre tira avall. Els alts i baixos que qualsevol carrer important amb vida frenètica vomita sense contemplacions; putes, bombes, revolucionaris, ionquis, i enmig el Liceu, floristes, cavallers, generals, més putes, hooligans, i la grisor franquista amb la seva feixuga herència colonitzadora a vegades en forma de taxista, de bar de tapes o de travesti 'contracultural' de finals dels setanta. 

La Rambla pels catalans és la cara B de Montserrat, ens diu l'Enric Vila, amb un llenguatge proper i atrevit. Un text amb tota la força que caracteritza aquesta fornada de nous escriptors que, com aigua de maig, ens han revolucionat l'articulisme a casa nostra de 15 anys ençà. Deixant enrere i a molta distància tots els llimacs de la cultureta oficial i els 'progres' demodés que escriuen amb una retòrica avorrida i gens transcendent. Aquest llibre de l'Enric Vila és com un concert d'en Roger Mas, et reconcilia amb la nació, és una presa de terra que sense proclames t'enganxa a la catalanitat més sincera. O com un text d'en Francesc Pujols, però més entenedor i no tan hiperbòlic.

Llegiu aquest llibre siusplau, llegiu-lo, no us faci mandra. La mandra és per perdedors i de desnaturalitzats. Hem de llegir aquest llibre per entendre'ns entre nosaltres i per refer un país sencer, que traduït en el llenguatge d'aquest llibre, vol dir envair de nou la Rambla de Barcelona per fer-nos-la nostra. Només quan un carrer recupera la personalitat és quan tot es recomposa i flueix per on ha de fluir. 

I és que ara, en l'actual cruïlla que vivim, certament la Rambla també ha viscut una recuperació explosiva, hem assolit una Rambla bonica, plena i joiosa, el negoci flueix més que mai. De mica en mica hem aconseguit espolsar-ne la rèmora franquista que la va deixar amb tantes ferides, però encara li manca una profunda catalanitat per fer-la encara més referent mundial, perquè com ja va dir el savi: l'ultralocal és el més internacional.



No puc acabar sense deixar-vos un tastet del llibre on el Vila ens fa una reflexió essencial de la Rambla:

"La Rambla és fruit del nostre esperit individualista, heterodox i juvenil, i de la capacitat que hem demostrat per donar a les nostres contradiccions un equilibri imperfecte però harmònic. La Rambla no gasta els fums de sermó racionalista que transpiren els carrers de París. La nostra metafísica del concret, que té tan poc veure amb el pensament cartesià francès, no es veu tant enlloc com en aquest carrer fogós i alhora gen grandiloqüent, que és fet de detalls i de fragments, igual que el nostre paisatge."





dimecres, 25 juny de 2014

Mesquita a la Monumental? Per què no?

No hi ha res que em faci més angúnia que veure tot un ramat de persones circulant cap a una església on un suposat líder moral els guia en llurs vicissituds de la vida. Alerta, que m'inquieti no vol dir que no entengui la necessitat de certa gent cap aquest sistema de creença, i la innegable funció social que aquests centres desprenen. Tot això ho dic pel recent anunci de la suposada instauració d'una mastodòntica mesquita a la plaça de braus de la Monumental de Barcelona, i la conseqüent mandra que em fan totes aquestes polèmiques. Diuen que seria una de les quatre més grans del món, finançada per un emir de Qatar amb un total de 2.200 milions d'euros. La família Balañá faria el negoci de la seva vida i sembla que l'Ajuntament de Barcelona, lògicament és qui té l'última paraula.

Doncs bé, si jo fos el senyor alcalde no m'ho rumiaria dos cops, acceptaria el megaprojecte, li posaria quatre condicions -com per exemple no alçar un minaret de 300 metres-, i començaria a parar la mà. Per què ho dic això? Doncs perquè primerament, en una societat lliure tothom té dret a finançar-se els seus vicis, i no fer allò tan adolescent de demanar espais privats amb diners públics sota amenaça d'organitzar un parc temàtic bullanguer. Després perquè l'Ajuntament, ergo la ciutadania, es beneficiaria d'una ingent quantitat de diners molt valuosa en aquests temps tan complicats que corren, comptant-hi a més, els ingressos anuals mitjançant les corresponents taxes municipals que comporta tenir un establiment d'aquestes característiques. Finalment, a diferència de les declaracions de l'Albertito Fernández Díaz, seria un centre més fàcil de vigilar si tot queda concentrat allà, un lloc on tindran l'obligació de ser el màxim de transparents i rendir comptes amb l'administració. Ja se sap que fer l'abraçada de l'ós és la millor manera d'aturar a possibles malfactors socials.

Així doncs, més enllà de la vergonya aliena que em produeix tenir un espai d'aquestes característiques, on s'instrueix sota conceptes allunyats de la cultura occidental i amb un caire perillosament gregari, cal ser econòmicament pragmàtic i fer valer la popular cita religiosa que diu que, a la vinya del senyor tothom hi és benvingut. Encara que jo hi afegeixo; dins un respecte absolut a la llibertat i seguretat dels altres.

La Monumental de Barcelona

dimecres, 18 juny de 2014

Tercera via culpable

Quan algú exclama que la relació entre Catalunya i el regne d'Espanya es basa en un tracte de colònia a vegades se li diu que exagera el seu argument victimista, tot i que, més enllà d'aquesta acusació, resulta que com diu la catedràtica d'Història Eugènia De Pagès, Catalunya en les últimes tres dècades ja ha pagat un 200% del seu PIB a la metròpoli. O per dir-ho a la manera de l'Oriol Junqueras, "mentre a cada nord-americà el pla Obama li costa gairebé 3.000 dòlars (2.339 euros), el dèficit fiscal anual de cada català amb l'Estat és d'uns 3.000 euros". És a dir, els catalans paguem cada any un pla Obama a Espanya. Insuportable. A conseqüència d'això, és evident que la paciència dels catalans ara mateix ja arribat al seu límit, tot ésser humà n'acaba tenint, i això s'escenifica dia a dia en la nostra societat via manifestacions i aldarulls, la majoria de les vegades absolutament desorientats. Un desastre.

Els que durant anys i panys han dona suport a la tercera via, són sense cap dubte els culpables indirectes de tot aquest patiment econòmic que sofreix ara la ciutadania catalana, tingui l'origen que tingui. Per això, aquests irresponsables són els que principalment pateixen el desgast polític més cru fruit de la mentida que ells mateixos han fabricat durant els últims 40 anys. Pujol ha reconegut el seu fracàs polític. Maragall amb el seu govern, tot i haver estat el detonant que va obrir el meló del conflicte amb el TC espanyol, va acabar escombrat per l'"amic" de Madrid. Montilla quedarà en l'oblit de la història, i les escorrialles que queden del federalisme van caient com mosques aquests darrers dies.

El sistema autonòmic espanyol, pervers des del seu origen perquè fou pactat sota l'amenaça del sabre, certament podria haver funcionat per realitzar només la transició de la dictadura a la democràcia, sí, però en cap cas allargar-lo més de 30 anys. Aquest sistema igualitari, inventant regions improductives només per retenir Catalunya, és el culpable de tot el nostre drama econòmic -i del seu també. La tarifa plana que any rere any se'ns aplica per repartir solidaritat a la resta de l'estat és culpa també dels partidaris de l'statu quo autonòmic. Igualar per sota sempre ha estat el fracàs ideològic de la història, que és precisament el que s'ha aplicat a Espanya aquests últims decennis. Jo acuso la tercera via doncs (polítics i líders d'opinió), de ser la culpable del patiment econòmic de les famílies catalanes i el drama social i cultural que vivim com a comunitat. Culpables per haver sostingut i defensat amb vehemència i amb lliçons morals l'infaust sistema igualitari autonòmic espanyol.

Sortosament, Madrid finalment ha entès que ha d'acabar amb el conflicte perquè saben que per la via del pacte mai acabaran de satisfer Catalunya, i sé de bona font que a la capital del regne ja han decidit presentar batalla sense quarter per tancar definitivament la carpeta catalana. Vèncer sense convèncer, a l'espanyola. És a dir, Rajoy ja no cedirà ni pactarà, tirarà la moneda enlaire i que guanyi el millor, ergo el més fort i intel·ligent. Per això les dives de la tercera via van enfonsant-se mica en mica a major glòria dels independentistes. Veurem però si Catalunya és capaç de restar unida per fer el pas més important de la seva història, o cau en el mateix error de sempre, involucrar-se en la regeneració d'Espanya on Catalunya, per defecte, sempre hi ha acabat perdent. Els nous federalistes vestits de republicans espanyols -i alguns d'antisistema- són el darrer rot de la tercera via per intentar l'encaix impossible. Serem capaços de no creure'ns-els?


Article publicat al Nació Digital

Els líders de la tercera via durant dècades

diumenge, 8 juny de 2014

Els liberals i la monarquia

És ben sabut per tothom que alguns dels països més desenvolupats del globus terraqüi funcionen mitjançant sistemes polítics que permeten el binomi monarquia i constitució. Us diré més, allà on la democràcia ha estat l'ADN principal entre les relacions humanes és on encara persisteix aquest model antic, però modern alhora, de contrapoders entre poble i monarquia. Potser va amb el caràcter de la gent, potser són llocs on el compromís amb la col·lectivitat és un valor molt més ben guardat. 

El que és evident, és que aquesta fórmula de govern basada en el pacte de tu a tu és força més complicada en altres latituds poc avesades a la democràcia directa i molt amb l'opacitat oligarca. Catalunya, en temps de la seva florida medieval era un bon referent mundial d'aquest sistema, i Espanya, durant gairebé els últims 40 anys també ho ha pogut gaudir gràcies a un pacte constitucional imprescindible amb Catalunya i el País Basc. Francesc Pujols, en la seva brillant i hiperbòlica Història de l'Hegemonia Catalana en la Política Peninsular, ja defensa que l'Espanya castellana paradoxalment ha acabat sucumbint al model català, un model que la mateixa Espanya va voler soterrar el 1714 però que va ressuscitar el 1812 a Cadis gràcies en bona part a les demandes i aportacions catalanes. La monarquia constitucional i/o liberal és un model català (austriacista), no castellà.

Les monarquies tenen aquest poder màgic i glamurós d'escenificar la voluntat unitària d'un poble; és un símbol, una idea, una marca comercial i cultural plasmada en el monarca que s'exporta arreu del món. És el concepte jeràrquic tan necessari en la societat enfront d'una igualtat mal entesa. Ara bé, poden les idees liberals acceptar aquest sistema hereditari de poder?

Les revolucions liberals van destronar les corones a Europa, malgrat que moltes s'hi han acabat amollant. Personalment penso que és francament inconcebible acceptar un govern no elegit per sufragi universal, i que la república és, en definitiva, el sistema natural i més just per a les idees liberals. Així ho han escrit els grans pensadors liberals, començant per John Locke. Perquè en el fons no puc entendre que un poder sigui per gràcia divina o per efecte seminal. Les tradicions són relatives i s'acaben quan les canviem per altres costums, així de simple. Dit això, no seré jo qui li digui a un anglès que el seu sistema de governança és erroni, és evident que fins ara la cosa els ha funcionat amb eficàcia, demostrant que continuen sent una gran potència mundial.

La república, doncs, en un principi seria el sistema més transparent i equànime per a un poble que vol autogovernar-se, però el problema sorgeix quan aquest poble té tendència al cabdillisme o a l'autarquia. Que és quan les repúbliques esdevenen bananeres. Fixeu-vos-hi, que al cap i a la fi no és un problema d'ideologies, sinó d'idiosincràsies. A Espanya i a Rússia, per posar dos exemples, hi hagi una monarquia o un poder popular, l'absolutisme sempre acaba traient el cap. Per això mateix, sóc desconfiat de mena veient aquests dies les diferents manifestacions de la majoria del republicanisme espanyol, un col·lectiu que sense cap mena de dubte projecta i planteja un sistema polític alternatiu inequívocament intervencionista de regulacions en massa, que acabaria amb un control estatal excessiu que ofendria a qualsevol amant de la llibertat.

El que vull dir, en definitiva, és que més enllà del debat monarquia o república, el més important és tenir present que un sistema polític ha de reforçar-se amb contrapoders si vol ser just. Cal que garanteixi l'ascensor social, la llibertat de comerç i la competitivitat. Evitant monopolis i abusos de poder. Només així les llibertats estan més apuntalades, el diner corre, i en conseqüència, la prosperitat és evident. Per tot plegat, és difícil, doncs, depenent del lloc on ens trobem, saber quin sistema polític et garanteix tot això. Per entendre'ns, si ara haguéssim d'emigrar, a on aniríem a viure, al Regne Unit o a la República Bolivariana de Veneçuela? No hi ha més preguntes, senyoreta.


Article publicat al liberal.cat

John Locke

divendres, 30 maig de 2014

Un pati d'escola

És la revolta conservadora i del 'qué hay de lo mío' en una societat avesada a la infame cultura meridional de la gratuïtat. Barruts de classe mitja fills de funcionaris que amb una superioritat moral es creuen els defensors de la humanitat. El cantó fosc del talent que demana la igualtat social des d'una càtedra de la universitat. Còmplices del sistema que ells mateixos volen destruir, amb un iphone en una mà i un còctel molotov a l'altra. Pidolaires de la cosa pública mentre la menyspreen i cremen, causant tota classe de desperfectes que la classe treballadora després haurà de pagar. Falsos anarquistes que criden a engreixar l'estat del benestar. Nens mimats per la progressia bonista que amb la paraula poble i barri sempre a la boca, es creuen representants suprems de la societat. Una societat que mai els ha votat. És la lluita corporativista per el SEU espai, per la SEVA causa i per la SEVA dignitat. Un espai lliure -o de lleure?- per fer el que més els hi plagui amb un valor social absolutament sobrevalorat. Una estètica dura i grotesca, una prepotència en el fons classista, i una falsa seguretat que els impedeix tenir el valor i la vergonya de pagar un lloguer com la resta de la classe treballadora que ells diuen defensar. Milhomes per muntar un show revolucionari i enfrontar-se amb tota quanta caputxa amb la policia, però incapaços de foragitar el lumpen quan se'ls hi fica a casa mentre es treuen les culpes i es fan els pobres incompresos. Senyoreta, senyoreta, jo en el fons no he sigut, eh?! Un pati d'escola.