divendres, 21 novembre de 2014

Una oportunitat a l'autèntica llibertat

No hi ha règim que manipuli més la classe treballadora que un sistema polític basat en l’autoritarisme. Mai un treballador havia figurat tant en la propaganda de governs feixistes i comunistes, servint de punta de llança i d’orgull d’un país uniforme que se sent superb gràcies a la figura del cabdill omnipresent i salvador. Lluny d’aquesta romàntica visió, però, la realitat de l’obrer nacional en aquests sistemes és la d’un robot condemnat a l’igualitarisme protector de l’estat, sense cap mena d’incentiu empresarial que signifiqui la millora de la seva economia. A fi de comptes, ara que hem celebrat una efemèride que té a veure amb la llibertat, els alemanys que marxaven com ànimes en pena després de la caiguda del mur de Berlín, és evident que ho feien en direcció d’est a oest, i no al contrari. En aquest sentit, ras i curt, són ben significatives les dades que coneixem del 1989 respecte el PIB de l’ex-RDA, que representava només el 31% del de l’Alemanya Occidental.

És fals tot el discurs ple de ressentiment que els vells comunistes fan quan intenten explicar que l’obrer vivia millor sota el règim roig que en l’actual capitalisme, i que la seva situació econòmica era més segura que en una democràcia liberal. La raó és que mai una economia planificada podrà superar en termes econòmics generals a la d’un sistema de mercat lliure. Les xifres no enganyen. A més, l’esclavatge laboral, per molta seguretat que et doni, mai pot ser considerat una forma de progrés humà. La idea de la propietat estatal generalitzada és contrària a la felicitat individual, entenent com a felicitat el guany propi escenificat en la propietat privada. I l’igualitarisme ens porta inevitablement a la injustícia quan resulta que l’excedent que crea col·lectivitat no va a les butxaques dels treballadors que s’hi han deixat la pell treballant, sinó que engreixa directament les arques de l’estat. El pobre en un estat soviètic mai deixarà de ser pobre, mentre que en una democràcia liberal té possibilitats de deixar-ho de ser.

El que és del tot incomprensible, vist tot això, és veure com l”avantguarda’ regeneracionista actual, els polítics que abanderen la indignació i que criden dia sí dia també contra la corrupció, siguin els defensors d’un nou estat superlatiu, amb una administració encara més engreixada i un control democràtic perpetrat pel poder popular, ergo l’estat. És ben bé el món al revés, és en definitiva, per molt que ells ho rebutgin, fer més gran el poder coercitiu de l’oligarquia de torn. Si encara no hem entès que la corrupció és filla de l’estat hipertrofiat, de la concentració de poder en unes mateixes mans, és que encara estem a les beceroles del procés cap a la llibertat veritable. La gent faria bé de començar a pensar que l’estat no pot ser l’etern protector. La mentalitat de la societat, després del crack de la socialdemocràcia, hauria de virar cap a maneres més eficients d’organització que impliquin l’esforç, el risc i, en definitiva, el talent. L’estat és massa important com per abusar-ne i trinxar-lo d’aquesta manera, l’estat ha de servir per ajudar només els més necessitats, assegurar la igualtat d’oportunitats i facilitar-nos la creació de riquesa, no al contrari com ara. La socialdemocràcia ha estat un bon invent per pacificar els països sorgits de la 2a Guerra Mundial i donar benestar a molts ciutadans, però ara l’hem de perfeccionar precisament per mantenir aquest confort. Occident necessita una revolució de més llibertat i transparència, hem de capitanejar un món de contrapoders reals on la lliure competència sigui verdadera, una revolució liberal. Utòpic? Potser sí, però dels cracks en poden sortir noves esperances.

Catalunya ara té una oportunitat d’or per fer aquest salt cap aquí i deixar enrere tot aquest llast atàvic. La societat catalana és una societat que sempre s’ha basat en les relacions de mercat per sobre -o per sota- de l’estat. L’amic Ramon Riera, sempre brillant, ens va dir que els primers interessats a marxar d’Espanya haurien de ser els liberals i tot el centredreta català, per la senzilla raó d’haver de triar entre quedar-nos en una Espanya que cau i propera a l’esclat de noves formes de govern ultra estatistes, o una Catalunya pròspera, menys reguladora i productiva. O dit en mode barra de bar: O l’Espanya bolivariana o la Catalunya liberal.

Catalunya no té cabuda en una Espanya eternament socialista i subsidiària. A Espanya es rescaten els bancs dels amics, es vulnera la competència amb decisions des d’un “palco” esportiu, la separació de poders fa riure i se suporta uns subsidis vergonyants a regions condemnades eternament a viure de la subvenció i, per tant, de la misèria. Tot això ho han mantingut tot els governs espanyols, i sobretot els que es fan dir liberals, imagineu-vos quan pugin els del poder popular. No hi ha hagut a Espanya més capitalisme soviètic des del final del franquisme que el de l’Aznar i Rajoy. El PP és el partit que ha engreixat més la casta de l’alt funcionariat mesetari i és precisament el que es declara el partit de la llibertat. El PP liberals? No em facis riure!


Estàtua de la llibertat -doble- a Cadaqués.

dilluns, 10 novembre de 2014

Ahir i demà (tres pensaments).

1. Els independentistes catalans hem tornat a demostrar que som, ara per ara, el moviment polític més consistent i més quantitatiu que hi ha a Catalunya i segurament a tota Europa. Som els campions de les mobilitzacions cíviques i constants. La revolució a la catalana és un nou concepte que pot arribar a canviar estructures mentals al continent, i aquest valor és més potent del que ens pensem.

2. Qualsevol que vulgui comparar la consulta d'ahir amb qualsevol altra contesa electoral, no només fa trampa, sinó que denota una pèssima elaboració d'anàlisi política. Està estudiat que, alhora de repercutir en la participació, optar per un col·legi electoral al costat de casa o tenir-lo més allunyat fa variar notablement aquesta participació. Si amb tot això hi sumes les traves legalistes que hem tingut, les amenaces i les pors que ens han inculcat, és impossible fer una comparació normal. La participació d'ahir és molt grossa, i és un coixí sòlid per especular i conduir una societat cap un projecte polític d'alliberament nacional. A vegades s'ha fet molt més amb menys suports. Només cal fermesa política i conviccions clares. 

3. A partir d'ara, no s'entendria furgar més en una negociació estèril i tediosa amb Espanya. Amb l'estat s'hi va a negociar exercint d'estat. No em pregunteu quina és la millor manera per fer-ho, però és evident que tots els partits sobiranistes s'han de posar d'acord amb un punt de mínims que signifiqui encetar unes negociacions amb Madrid, si prèviament s'ha anunciat al món la intenció de crear un estat independent per ratificar-lo amb un referèndum legal unilateral. I tot això, conjuntament amb la creació sense més dilacions de la hisenda catalana. Fora d'aquí, seria tornar enrere i enganyar el 9N. 

President, tingui seny.


diumenge, 9 novembre de 2014

Desfer-nos d'una cosa morta

El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d'Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d'idees del món civilitzat. Per això nosaltres, que tenim cor de seguir dintre d'aquest moviment general, hem de creure arribada a Espanya l'hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta.

Avui tenia ganes de penjar aquest sublim fragment de text, que l'excels poeta Joan Maragall va escriure el 1895. Com podeu observar la cosa no ha variat ni un mil·límetre, i és per aquesta raó que sempre he pensat que el problema no és tan d'ells sinó nostre. S'ha de ser molt talòs per enganxar-te duran tants anys a un zombi, cert, però en tot cas, no deixa de ser una veritat com un temple que finalment, Espanya significa i és misèria mental, política i econòmica. Així doncs, seguirem morts o volarem lliures? Això, demà mateix ho hem de començar a construir de veritat i anunciar la nostra voluntat de ser independents a Espanya i al món. President Mas, no sigui irresponsable, tingui seny, i comenci a exercir d'home d'estat. Avui el poble t'ho deixarà en safata.

Bon diada.

Avui també votaré per tu.



dimarts, 28 octubre de 2014

Els nervis de Miquel Iceta

Miquel Iceta ha estat notícia aquests últims dos dies per una relliscada que va tenir en una entrevista amb la Sílvia Coppulo. El noi simpàtic i brillant del PSC que tothom aprecia, l'animal polític tan viu, l'entusiasta que encomana senzillesa, alegria i sobretot ironia, resulta que ara ens ha sortit defectuós. Per molt que ahir demanés unes disculpes que ni ell mateix es creu, el que hem descobert és que en el fons no difereix gaire d'aquella gentola tan amargada, que mancada de sentit comú, vomita diàriament demagògia contra el procés sobiranista. Escolteu, voleu deixar de banalitzar el nazisme d'una puta vegada!? Ja n'hi ha prou, no!? En el fons, el problema d'aquesta gent és que no poden suportar veure la transformació d'aquell catalanisme anodí i identitari, de flaire montserratí, en una opció majoritària, racional i transversal. Sí, Miquel, sí, ja sé que fot molta ràbia, però el Manolo, la Mari Carmen i la Jennifer, ja no tant sols no van a la teva festa de supermercat a Gavà, sinó que ara bramen en favor de la independència mentre escolten Camarón de la Isla. Això, vulgues o no, ha de coure. Aquesta revolució catalana, que ningú sap com acabarà perquè, una vegada més, demostrem que no tenim parangó en cap lloc més del món, us distorsiona, us enutja i us fa perdre els papers.

Però si anem al fons de la qüestió, el que l'Iceta ens vol ensenyar, amb aquell aire de professor de bàsica murri, és que la DUI no es pot fer perquè, segons ell, automàticament el TC ens la tombaria de nou. A veure, Miquel, què no entens d'aquesta abreviació? Quan diem Declaració Unilateral, ens referim que a partir d'aquesta unilateralitat cap tribunal ni llei espanyola té l'efecte que tenia abans de la declaració. I, si en té, el subjecte polític que s'ha declarat independent, com a mínim, té la voluntat de passar-ne olímpicament. 

El nerviosisme palès dels socialistes, fruit de la seva desorientació total i absoluta en el moment polític actual, també fa passar una mala jugada al seu líder quan intenta desprestigiar el procés i sobretot les properes eleccions, que seran plebiscitàries, al Parlament de Catalunya. Quan l'Iceta diu que les eleccions no seran plebiscitàries perquè no tots els partits faran cas a la qüestió independentista, no se n'adona, segurament per por, que el caràcter plebiscitari el donen els partits que tenen capacitats reals de guanyar. Amb això vull dir que, si per exemple la independència formés part només del programa de la CUP, els unionistes podrien estar tranquils perquè no representaria un problema de primer ordre. Però resulta que aquest punt el portaran també els partits que amb tota seguretat guanyaran les eleccions. Amb la qual cosa, els partits que van al darrere, els partits més petits, no tenen més remei que anar a remolc d'aquests, que és el mateix que dir anar a remolc de l'estat majoritari del país. 

El plebiscit s'exerceix per la força dels fets, com el 1931, i la meva recomanació, Miquel, és que us espavileu a fer campanya pel NO, perquè si no el tren passarà a tota velocitat i vosaltres encara estareu caçant mosques intentant fer la quadratura del cercle, és a dir, explicant una cosa tan tronada com el federalisme d'Ibèria. Que per si no te n'havies adonat, ja hem passat de pantalla i ara el federalisme que es contempla és l'europeu. Ai Miquel...

Els progressistes exigim llibertat, els conservadors l'statu quo



dimecres, 22 octubre de 2014

Ens han de començar a creure

Sempre es diu que el que posa el focus més elevat, és l'estratega que ho veu tot millor i desitja que les coses funcionin amb tota la seva eficàcia. Tanmateix, quan un s'equivoca, fluixeja o té un mal dia, el seu company de viatge li ha de dir que l'erra però alhora és necessari no fer llenya de l'arbre caigut, almenys de moment. Cal reconduir-lo i acompanyar-lo de nou. El més responsable és el que ha de vetllar perquè les coses no s'acabin esfondrant del tot malgrat no s'actuï de la millor manera. És evident que això, però, té una data de caducitat, si sempre es fan les coses malament, hi haurà un dia que caldrà deixar-lo anar perquè s'estampi tot sol.

Això mateix és el que està passant en l'enèsima partida que es juga ara entre el catalanisme. El tacticisme i les pors són el nostre dimoni. Si el president Mas és conscient que el TC i l'Estat, sempre, sempre, sempre ens bloquejarà qualsevol camí que porti a la sobirania complerta, com és que va jugar a fer creure a la població que es volia fregar l'alegalitat per llavors fer un pas enrere? ERC, enganyada, lògicament es va enfurismar encara que finalment ha optat per no fer-ne casus belli. Millor. ERC, tota ella, es bolca al 9-N malgrat aquest episodi hagi estat, sense dubte, la primera rebaixa del procés i en conseqüència el primer toc d'atenció que els republicans fan a Convergència. No ho oblidem.

El segon round d'aquests dies tan tensos es jugarà d'aquí a no res. I la nova fricció dins el sobiranisme serà, un cop passat el 9-N, com abordar les eleccions plebiscitàries, i sobretot per a fer què. That's the question! El punt nuclear, del qual en penja una possible llista unitària, serà la DUI i com i quan aquesta s'exercirà; abans o després d'anar a Madrid? CiU una vegada més, dit per boca del seu coordinador general, vol frustrar la població intentant una negociació sui generis prèvia amb l'Estat, una negociació totalment insensata i sobrera per dues qüestions elementals: una, perquè si saps d'antuvi que altra volta tornaràs de Madrid amb la cua entre cames, la burla davant els que t'han votat és estratosfèrica. Si això, ens diuen, es vol fer servir per carregar-se de raons de nou, també és absurd, perquè en una situació de victòria absoluta a les urnes ja no cal carregar-te de raons perquè ja tens tot el poder per fer i desfer com vulguis. I dues, el món i Madrid només et prendran seriosament i s'asseuran sí o sí a la taula de negociació, si tu abans has fet un cop de força com aquest. Has de declarar la independència, i començar-la a exercir construint estructures d'estat per anar a negociar amb igualtat de condicions. Si no es fa així, ja ens podem anar calçant perquè la cosa serà interminable i l'engany majestuós.

La llista unitària, des del meu punt de vista només pot ser viable si d'una vegada per totes ens atrevim a exercir la sobirania sense cap tutela, i això mateix és el que l'ANC i Òmnium van recalcar i reforçar el passat diumenge a la Plaça de Catalunya. El món ens ha de començar a creure, i això només es pot fer si poses les regles de joc tu primer. Dit això, celebro el compromís dels partits de cara a la consulta, perquè no tingueu cap dubte que per seguir endavant, primer cal que hi hagi més de 2 milions de vots dins les urnes, si no és així, el president Mas no se sentirà legitimat ni segur per encarar aquest repte tan important. Som-hi!


 Article publicat al Nació Digital

El peix al cove amb Espanya s'ha acabat

dimarts, 7 octubre de 2014

Amadeu Hurtado i els catalans

Amb tot això de l'aniversari del sis d'octubre del 34 no han mancat les múltiples comparacions entre el passat i el present d'un conflicte que es pretén etern. Entre tots aquests recordatoris d'aquests últims dies, allà al fons mig amagada hi sobresurt la meravellosa figura de l'Amadeu Hurtado, home clau en la política catalana del primer terç del segle XX, advocat i polític catalanista liberal. Fins i tot hi ha qui n'ha reivindicat la seva aposta per la tercera via i se l'ha fet un referent personal. Genteta amb aquell cinisme que els caracteritza. Alguns d'aquests pobres navegants errants actuals haurien de saber, o almenys reflexionar, que ser federal o confederal a principis del segle XX quan tot estava per fer i tot era possible, quan el record més remot de llibertat a la catalana -i encara gràcies- era quan els Àustries governaven a la Península, volia dir ser un autèntic transgressor per a l'establishment espanyol i ser titllat pràcticament de separatista. La gent, i molt particularment aquests il·lusos federalistes d'ara, haurien de comprendre millor els contextos històrics i ser molt curosos amb aquestes comparacions. Hem de ser justos. Perquè ser federalista ara, desprès de tot el que hem après, llegit i viscut, és de jutjat de guàrdia, o com a mínim és de sòmines, o com a màxim de pervers malintencionat. O potser al revés, ara no ho sé...

Dels articles que han concorregut a la premsa aquests dies, voldria agafar un text del mateix Hurtado que en Joan Safont ha transcrit al diari Ara. Es tracta d'un fragment de la conferència "L’actual depressió de l’esperit patriòtic i civil de Catalunya", que fou pronunciada al CADCI l’any 1920. Diu així: “Catalunya s’ha preocupat d’una manera exclusiva de veure respectada la seva personalitat, com una mena de patrimoni material susceptible de perdre’s si no se la defensa. Això, que és una debilitat, una llastimosa falta de fe en la força del sentiment nacional, ha donat a Catalunya un encongiment, un esperit casolà i recelós, que les generacions actuals no han lograt desvanèixer. [...] I sense haver formulat mai la pregunta de si la nostra personalitat reconeguda té un objecte com a factor de la vida universal, hem fluctuat entre submissions i rebel·lies des de l’origen de la nostra nacionalitat fins avui, fent exclamar a Voltaire que, essent Catalunya el poble més gelós de la seva llibertat, sempre ha sigut sotmès per un altre”.

Llegiu bé aquesta grandiosa definició, rellegiu-la si cal tres vegades, i contemplareu una adjectivació monumental del que ha estat bona part del caràcter català des de la nostra florida medieval. Acostumats a perdre sempre, ens hem reclòs en un sentiment opac, de petiteses, d'un orgull de pa sucat amb oli que solament ha servit per nedar i guardar la roba o per engegar-ho tot a rodar. Ens hem perdut sempre en la queixa constant i poc efectiva, en els drets de tot tipus per naturalesa i poc en els deures. El rondinaire d'estar per casa que portem tots a dins ens ha fet extraviar el nord massa vegades per acabar perdent bous i esquelles. Aquest paràgraf de l'Hurtado, tan pujolsià per si mateix, enllaça amb el que el savi de Martorell profetitzava sobre els catalans quan deia que arribarà un dia que ho tindrem tot pagat. Això serà un fet quan deixem els mimetismes i ensenyem al món el que realment som. 

Noucentisme? Modernisme! El dia que tornem a confiar només amb nosaltres mateixos explotarem de talent i de creativitat i ensenyarem al món què vol dir la revolució catalana. I tot això si pot ser sense queixar-nos, perquè els que de la queixa en fan un modus vivendi sempre acaben esgarriats. Humanisme, llibertat, el binomi ciència i espiritualitat, la millor estètica mediterrània i una manera òptima d'entendre l'economia, tots aquests ingredients ens col·loquen en un lloc important dins de la humanitat i al concert de les nacions si sabem comportar-nos com adults d'una vegada deixant de ser, com deia en Sales, uns imbècils.

Amadeu Hurtado

dimecres, 1 octubre de 2014

L'esquerra conservadora

Iniciativa per Catalunya ha tornat a decebre a la societat i a propis militants, han aconseguit una vegada més que el partit sigui vist com una família tancada i allunyada de la gent. Sí, és ben cert que des del primer dia han estat dins el bloc autodeterminista, i això segurament els hi haurem d'agrair tota la vida -són molt vanitosos i necessiten estima. Perquè en aquest sentit, són veritablement una peça important per recollir tot el sector 'alternatiu', encara que cada vegada menys. L'estètica però els perd, el tacticisme els ofega, i això els relega inevitablement en una condició d'inseguretat i malfiança permanent. 

ICV té un mal de ventre important en aquests moments crucials pel país, aquest malestar no és cap altre que la incomoditat total de viure en un context que no encaixa dins els seus cànons estètics i ideològics. Paradoxal, oi, que un partit autodenominat progressista estigui fastiguejat precisament per una situació de transgressió a l'establishment? Ve a ser la mateixa incomoditat que té la direcció d'Unió Democràtica després de veure com els seus socis de coalició s'han tirat a la piscina capissant la nova centralitat del país. Que l'estranya pregunta de la consulta es fes per complaure a l'Herrera i al Duran ho diu tot, ho explica tot. Diguem-ho clar, a Iniciativa li cansa profundament aquest debat nacional, estan fora de lloc, descol·locats, tampoc volen entendre què és el que vol i necessita la societat. Ells necessiten el mantra de les retallades, és l'analgèsic que els manté vius per molt que el seu propi país romangui ofegat per un dèficit fiscal, sense competències vitals per autofinançar-se, amb un topall imposat per l'estat per endeutar-se, i sabent que les retallades bàsicament les lidera el govern de l'estat.

ICV ha acabat demostrant una vegada més que és un partit profundament oportunista i tàctic. La revolució per a ells, passa primer per la autocomplaença de la família roig i violeta, després per controlar tot el submón de l'esquerra alternativa, i sobretot, poder esgarrapar alguna quota de governabilitat. Per tant, sempre serà un partit involutiu, mai creixerà, mai ocuparà una certa centralitat social, malgrat autoanomenar-se defensors de les causes socials -una altra paradoxa. És en definitiva, i ens ho han demostrat una vegada més, un dels partits més conservadors i moralistes de casa nostra. L'esquerra alliçonadora, conservadora i intervencionista, que malda per un equilibri impossible en un país que ja ha passat de pantalla. SÍ/NO? Va home, va! Per l'amor de Déu, deixieu de fer el ridícul i siguem seriosos, que ens hi estem jugant el benestar de 7 milions de persones. La vella política s'escola per les clavegueres i el fracàs serà el destí del nou putaramonisme. Welcom to the new era, darlings. O pugeu al carro o aquesta revolució democràtica us passarà per sobre.

Valentes...